Gregorio Marañón y Posadillo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Gregorio Marañón y Posadillo
Gregorio Marañón - retrato.png
Gregorio Marañón (1929)
Naixement 19 de maig de 1887
Madrid, Espanya Espanya
Mort 27 de març de 1960(1960-03-27) (als 72 anys)
Madrid, Espanya Espanya
Nacionalitat Espanyola
Es coneix per Endocrinologia, Sexologia, Historia
Camp científic Medicina
Diputat al Corts Republicanes
Coat of Arms of Spain (1931-1939).svg
6 de juliol de 1931[1] – 2 de maig de 1933
Circumscripció Zamora

Cònjuge Dolores Moya

Gregorio Marañón y Posadillo (Madrid, 19 de maig de 1887ibídem, 27 de març de 1960) va ser un metge endocrí, científic, historiador, escriptor i pensador espanyol, les obres del qual en els àmbits científic i històric van tenir una gran rellevància internacional. Durant un llarg període va dirigir la càtedra d'endocrinologia a l'Hospital Central de Madrid. Va ser acadèmic de nombre de cinc de les vuit Reials Acadèmies d'Espanya (de la llengua, de la Història, de les Belles arts, Nacional de Medicina i de Ciències Exactes, Físiques i Naturals).

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer a Madrid el 19 de maig de 1887, ciutat on va morir el 27 de març de 1960. El seu pare era un jurista càntabre i la seva mare era d'origen gadità i va morir de part quan Gregorio Marañón comptava 3 anys. A partir dels 5 anys la família passava els estius a Santander on alternaven amb Marcelino Menéndez y Pelayo José María de Pereda i Benito Pérez Galdós. Es va casar amb Dolores Moya en 1911 i van tenir tres filles i un fill (Carmen, Belén, María Isabel i Gregorio, marquès de Marañón).

Home auster, humanista i liberal, és considerat com un dels més brillants intel·lectuals espanyols del segle XX.[2] A més de la seva erudició, va destacar pel seu elegant estil literari. Com altres intel·lectuals de l'època, es va implicar política i socialment: va combatre la dictadura de Primo de Rivera (condemnat a un mes de presó) i es va manifestar crític amb el comunisme, va recolzar en un primer moment la Segona República encara que no va trigar a criticar-la per la seva incapacitat de conjuminar a tots els espanyols,[3] en decantar-se cada vegada més cap a l'extrema esquerra. Va mantenir a tot moment, des del seu compromís amb la dignitat humana, una actitud crítica cap als excessos de tots dos bàndols en el drama de la guerra civil espanyola, la qual cosa en el Madrid del Front Popular va posar en greu perill la seva vida.

Possiblement després d'allunyar-se de Madrid —entorn de gener de 1937— i davant la requisitoria de la seva opinió sobre l'Espanya republicana, Marañón va expressar en una reunió d'intel·lectuals francesos el següent:

« No cal esforçar-se molt, amics meus; escoltin vostès aquest argument: el vuitanta-vuit per cent del professorat de Madrid, València i Barcelona [les tres universitats que, al costat de la de Múrcia, havien quedat en mans dels republicans] ha hagut de fugir a l'estranger, abandonar Espanya, escapar a qui més pugui. I saben vostès per què? Senzillament perquè temien ser assassinats pels rojos, a pesar que molts dels intel·lectuals amenaçats eren tinguts per homes d'esquerra.[4] »

En l'articule titulat Liberalismo y comunismo, publicat a Revue de Paris el 15 de desembre de 1937, va manifestar amb claredat el seu canvi de posició respecte de la Segona República:

« [...] En la història hi ha una cosa absolutament prohibida: jutjar el que hagués succeït de no haver succeït el que va succeir. Però el que no admet dubte és que les profecies de les dretes extremes o monàrquiques que s'oposaven a la República es van realitzar per complet: desordre continu, vagues immotivades, crema de convents, persecució religiosa, exclusió del poder dels liberals que havien patrocinat el moviment i que no es prestaven a la política de classes; negativa a admetre en la normalitat a les gents de dreta que de bona fe van acatar el règim, encara que, com és natural, no se sentissin inflamades de republicanisme extremista. El liberal va sentir aquestes profecies amb menyspreu suïcida. Seria avui faltar inútilment a la veritat ocultar-ho. Diversos segles d'èxit en la governació dels pobles —alguns encara no extingits, com els de les democràcies anglesa i nord-americana—, havien donat al liberal una excessiva, de vegades petulant, confiança en la seva superioritat. La gairebé totalitat de les estàtues que als carrers d'Europa i d'Amèrica ensenyen a les gents el culte dels grans homes, tenen escrit en el seu sòcol el nom d'un liberal. Qualsevol que sigui l'avenir polític d'Espanya, no hi ha dubte que en aquesta fase de la seva història va ser el reaccionari i no el liberal, acostumat a vèncer, el que va encertar.[5] »
— Gregorio Marañón

Des de desembre de 1936 fins a tardor de 1942, Marañón va viure fora d'Espanya, en un exili de fet. De tornada a Espanya la dictadura - com va fer amb altres intel·lectuals - va utilitzar la seva figura per millorar la seva imatge exterior. En general, el franquisme va respectar la seva figura. Segons Miguel Artola Gallego, en 1987, la major aportació política de Marañón va ser sens dubte haver aixecat la bandera de la llibertat, en una època en què pocs o cap podien fer-ho, entenent per liberalisme el contrari a una adcripció política determinada. Referent a això, ell mateix diria: Ser liberal és, precisament, aquestes dues coses: primer, estar disposat a entendre's amb qui pensa d'una altra manera; i segon, no admetre mai que la fi justifica els mitjans, sinó que al contrari, són els mitjans els que justifiquen la fi. El liberalisme és, doncs, una conducta i, per tant, és molt més que una política. (Pròleg del seu llibre Ensayos liberales, 1946)

Després de la revolta estudiantil de 1956, va encapçalar, al costat de Menéndez Pidal, els primers manifestos que denunciaven des de l'interior la situació política i sol·licitaven el retorn dels exiliats.[6]

El doctor Gregorio Marañón en un racó de la seva biblioteca. De la revista Caras y Caretas, 17 de gener de 1931.

La seva contribució a la Medicina es va centrar aviat en l'endocrinologia, de la qual va ser un dels seus precursors.

Va escriure el primer tractat de Medicina Interna a Espanya, juntament amb el Dr. Hernando, i el seu llibre Manual de diagnóstico etiológico (1946) va ser un dels llibres de medicina més difós a tot el món pel seu nou enfocament en l'estudi de les malalties i per les seves infinites i inèdites aportacions clíniques.

A més de la seva dedicació intensa a la medicina, va escriure sobre gairebé tot: història, art, viatges, la cuina, el vestit, el pentinat, el calçat, etc. Però si bé l'aportació de Marañón és inesborrable en el plànol de la ciència, la qual cosa fa eterna, universal i encara més singular la seva obra, és el descobriment i la descripció del plànol ètic, moral, religiós, cultural, històric... en definitiva “humà”, que l'acompanya.

En les seves obres va analitzar, amb un gènere literari singular i inèdit: «assaig biològic», les grans passions humanes a través de personatges històrics, i les seves característiques psíquiques i fisiopatológicas: la timidesa en el seu llibre Amiel, el ressentiment a Tiberio, el poder a El Conde Duque de Olivares, la intriga i la traïció política en Antonio Pérez -un dels elaboradors de la llegenda negra espanyola-, el «donjuanisme» a Don Juan, etc.

Va ser admès i va col·laborar en cinc de les vuit Reals Acadèmies espanyoles.

L'empremta de Marañón és, en paraules de Ramón Menéndez Pidal, «inesborrable» tant en el plànol de la ciència com en els qui el van tractar.[7]

Com a escriptor s'ocupà de molts diversos temes: història, art, la cuina, la vestimentales masses...i creà un gènere literari propi el de l'"assaig biològic" on descriu les grans passions humanes a través de personatges històrics i les seves característiques psíquiques i fisiopatològiques.

Cronologia[modifica | modifica el codi]

Obres (llibres)[modifica | modifica el codi]

Medicina[modifica | modifica el codi]

  • La sangre en los estados tiroideos (1911)
  • Investigaciones anatómicas sobre el aparato paratiroideo del hombre (1911)
  • Las glándulas de secreción interna y las enfermedades de la nutrición (1913)
  • La doctrina de las secreciones internas. Su significación biológica y sus aplicaciones a la clínica (1915)
  • Manual de Medicina Interna (1916)
  • La edad crítica (1919)
  • Problemas actuales de la doctrina de las secreciones internas (1922)
  • Gordos y flacos (1926)
  • Tres ensayos sobre la vida sexual (1926)
  • Estados prediabéticos (1927)
  • El bocio y el cretinismo (1927)
  • El problema de las febrículas (1927)
  • Manual de enfermedades del tiroides (1929)
  • La diabetes insípida (1929)
  • Los accidentes graves de la enfermedad de Addison (1929)
  • Los estados intersexuales en la especie humana (1929)
  • El problema social de la infección (1929)
  • Amor conveniencia y eugenesia (1929)
  • Endocrinología (1930)
  • La evolución de la sexualidad y los estados intersexuales (1930)
  • Estudios de fisiopatología sexual (1931)
  • Amiel. Un estudio sobre la timidez (1932)
  • Once lecciones sobre reumatismo (1933)
  • Los problemas clínicos de los casos fáciles (1937)
  • El climaterio de la mujer y del hombre (1937)
  • Estudios de endocrinología (1938)
  • Manual de las enfermedades endocrinas y del metabolismo (1939)
  • Estudios sobre Fisiopatología hipofisaria (1940)
  • Nuevos problemas clínicos de las secreciones internas (1940)
  • El diagnóstico precoz en endocrinología (1940)
  • Alimentación y regímenes alimentarios (1942)
  • Relatos de endocrinología (1944)
  • Manual de diagnóstico etiológico (1946)
  • Crítica de la Medicina dogmática (1950)
  • Diecisiete lecciones sobre reumatismo (1951)
  • El crecimiento y sus trastornos (1953)
  • La medicina y nuestro tiempo (1954)
  • Fisiopatología y clínica endocrinas (1955)

Història[modifica | modifica el codi]

  • Ensayo biológico sobre Enrique IV de Castilla y su tiempo (1930)
  • Las ideas biológicas del Padre Feijoo (1934)
  • España y la historia de América (1935)
  • Vocación y ética (1936)
  • El Conde-Duque de Olivares. La pasión de mandar (1936)
  • Tiberio. Historia de un resentimiento (1939)
  • Tiempo viejo y tiempo nuevo (1940)
  • Don Juan. Ensayo sobre el origen de su leyenda (1940)
  • Luis Vives. Un español fuera de España (1942)
  • Antonio Pérez. El hombre, el drama, la época (1947)
  • Españoles fuera de España (1947)
  • Los procesos de Castilla contra Antonio Pérez (1947)
  • Cajal. Su tiempo y el nuestro (1950)
  • El marqués de Valdecilla (1951)
  • Efemérides y comentarios (1955)
  • El Greco y Toledo (1957)
  • Los tres Vélez, una historia de todos los tiempos (1960, publicado en 1962)
  • Expulsión y diáspora de los moriscos españoles (manuscrito inédito encontrado en 1980)

Pensament[modifica | modifica el codi]

  • Biología y feminismo (1920)
  • Sexo, trabajo y deporte (1925)
  • Raíz y decoro de España (1933)
  • Vocación y ética (1935)
  • Psicología del gesto (1937)
  • Crónica y gesto de la libertad (1938)
  • Elogio y nostalgia de Toledo (1941)
  • Vida e historia (1941)
  • Ensayos liberales (1946)
  • Españoles fuera de España (1947)
  • El alma de España (1951)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fitxa del Congrés dels Diputats
  2. Herreros Ruiz-Valdepeñas, Benjamín; Gargantilla Madera, Pedro; Bandrés Moya, Fernando. Gregorio Marañón; cumbre y síntesis para el siglo XXI (en español). Madrid, España: Fundación Tejerina - ADEMAS Comunicación Gráfica, 2008, p. 7. ISBN 978-84-936577-3-4 [Consulta: 18 febrer 2012]. «Gregorio Marañón es sin duda una de las personalidades más influyentes y brillantes del siglo XX en España y, si cabe, de la cultura europea. Su inmensa obra abarca temáticas tan diversas y difíciles de tratar como la medicina, las manifestaciones artísticas del momento, la filosofía o la historia. De hecho, era académico de cinco academias, algo inaudito [...] Pero no solo fue un autor prolífico, es que además sus obras poseían una calidad y originalidad únicas.» 
  3. Exilios. Los éxodos políticos en la Historia de España, siglos XV a XX. Madrid: Sílex, 2007, p. 229. ISBN 978-84-7737-189-2 [Consulta: 8 juny 2013]. «Unos días más tarde de su partida, el 10 de enero de 1937, aludiendo a los excesos vividos, Marañón rectificaba una trayectoria previa de compromiso con la República. No era tanto una inequívoca filiación monárquica, cuanto una perspectiva crítica de las limitaciones mostrada por la República en su capacidad de incorporación e inclusión en el cuerpo nacional de sectores sociales hasta esos momentos excluidos de la plena condición ciudadana [...]» 
  4. Vegas Latapié, Eugenio. Los caminos del desengaño. Memorias políticas 2: 1936-1938. Madrid: Tebas, 1987, p. 264. ISBN 978-84-7273-135-6. 
  5. Marañón, Gregorio. «Liberalismo y comunismo», 1937. [Consulta: 19 setembre 2015].
  6. Gregorio Marañón y Bertrán de Lis y Antonio López Vega, "El último Marañón", Revista de Occidente, no. 347, abril 2010, http://www.ortegaygasset.edu/descargas/contenidos/Articulo_abril.pdf, recuperado 2014-09-10
  7. Menéndez Pidal, Ramón. Homenaje de ABC a Gregorio Marañón. 281 páginas. Prensa Española, 1960 [Consulta: 8 juny 2013]. 
  8. Hemeroteca BNE: La Voz, 25 de novembre de 1927
  9. Tusell Gómez; Ruiz Manjón; García Queipo de Llano, 1981-1982, p. 261.
  10. Asociación de Amigos de la Unión Soviética

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Santiago Ramón y Cajal
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Sciences.svg
Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències
Medalla 17

1934-1960
Succeït per:
Clemente Sáenz García
Precedit per:
Juan Armada y Losada
Coat of Arms of the Royal Spanish Academy.svg
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira K

1934-1960
Succeït per:
Samuel Gili Gaya
Precedit per:
Jerónimo López de Ayala y Álvarez de Toledo y del Hierro
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of History.svg
Acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història
Medalla 33

1934 - 1960
Succeït per:
José Camón Aznar