Saiga

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Saigini)
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Saiga (gènere)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Saiga
Mascle
Mascle

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Artiodactyla
Família: Bovidae
Subfamília: Antilopinae
Gènere: Saiga
Espècie: S. tatarica
Nom binomial
Saiga tatarica
(Linnaeus, 1766)
Saiga tatarica historic&current distribution.jpg
Sinònims
  • Antilope saiga
  • Antilope scithica
  • Capra sayga
  • Capra tatarica
  • Cemas coins
  • Ibex imberbis

La saiga (Saiga tatarica) és un antílop que en un principi habitava una extensa zona de l'estepa des del peu dels Carpats i el Caucas a Dzungaria i Mongòlia. Actualment es troben només en poques zones de Calmúquia (Rússia), el Kazakhstan i Mongòlia occidental. És molt curiosa a causa la seva trompa i les banyes en forma de cargol que recorden entre una cabra i un elefant.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Vista de prop del rostre d'una Saiga.

Normalment fan de 0,6-0,8 metres a les espatlles i pesen entre 36 i 63 kg. Viuen de 6 a 10 anys. Els mascles són més grans que les femelles i els mascles són els únics que porten banyes. En la medicina tradicional xinesa s'aprecien les banyes de la saiga i això posa també en perill als animals per caça furtiva. Un tret característic és el seu nas poc corrent extremadament gran i flexible. Se suposa que aquest nas ajuda a escalfar l'aire fred de l'hivern i filtra la pols a l'estiu.

Hàbitat i comportament[modifica | modifica el codi]

Les saigues viuen en grans ramats que pasturen en les estepes dels semideserts. Mengen qualsevol espècie de planta incloent-hi algunes que són verinoses per a altres animals. Poden desplaçar-se a través de llargues distàncies i nedar pels rius.

La temporada d'aparellament comença el novembre amb lluites per posseir les femelles, el mascle que guanya fa un grup de 5 a 50 femelles.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Reconstrucció de la distribució de la saiga (en blanc) i distribució actual de les dues subespècies Saiga tatarica tatarica (verd) i Saiga tatarica mongolica (roig)

Durant la darrera glaciació hi havia saigues de la Gran Bretanya fins al Yukon. A principi del segle XVIII encara n'hi havia al litoral de la Mar negra, els Carpats i fins a Mongòlia.

Després d'un ràpid declivi, cap a la dècada de 1920 quasi va quedar totalment exterminada. Es va recuperar i cap 1950 n'hi havia uns dos milions a la Unió Soviètica. Actualment ha tornat a descendir i només en queden unes 50.000.

Desplaçament[modifica | modifica el codi]

Quan es desplacen ràpidament les saigues ho fan amb l'anomenat pas o trot d'ambladura, mantenint el cap horitzontal i el coll estirat. Amblar és trotar movent les dues potes de cada costat a la vegada. Es tracta d'una mena de marxa molt eficient que manté el centre de gravetat de l'animal gairebé horitzontal, sense salts (i, per tant, amb poca pèrdua d'energia).[2][3]

Curiositat[modifica | modifica el codi]

Les banyes dels mascles són gairebé verticals i mostren anells translúcids.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mallon, D. P.. Saiga tatarica. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 9 març 2017.
  2. V.J. Taylor. The Exploitation of Mammal Populations. Springer Science & Business Media, 6 December 2012, p. 117–. ISBN 978-94-009-1525-1. 
  3. Andreĭ Grigórievitx Bànnikov. Biology of the Saiga: (Biologiya Saigaka).. Israel Program for Scientific Translations [available from the U.S. Department of Commerce, Clearinghouse for Federal Scientific and Technical Information, Springfield, Va.], 1967. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]