Saiga

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Saiga (gènere)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Saiga
Mascle de Saiga (Saiga tatarica)
Mascle de Saiga (Saiga tatarica)

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Artiodactyla
Família: Bovidae
Subfamília: Antilopinae
Gènere: Saiga
Espècie: S. tatarica
Nom binomial
Saiga tatarica
(Linnaeus, 1766)
Saiga tatarica historic&current distribution.jpg

La saiga (Saiga tatarica) és un antílop que en un principi habitava una extensa zona de l'estepa des del peu dels Carpats i el Caucas a Dzungaria i Mongòlia. Actualment es troben només en poques zones de Calmúquia (Rússia), Kazakhstan i Mongòlia occidental. És molt curiosa a causa la seva trompa i les banyes en forma de cargol que recorden entre una cabra i un elefant.

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Vista de prop del rostre d'una Saiga.

Normalment fan de 0,6-0,8 metres a les espatlles i pesen entre 36 i 63 kg. Viuen de 6 a 10 anys. Els mascles són més grans que les femelles i els mascles són els únics que porten banyes. En la medicina tradicional xinesa s'aprecien les banyes de la saiga i això posa també en perill als animals per caça furtiva. Un tret característic és el seu nas poc corrent extremadament gran i flexible. Se suposa que aquest nas ajuda a escalfar l'aire fred de l'hivern i filtra la pols a l'estiu.

Hàbitat i comportament[modifica | modifica el codi]

Les saigues viuen en grans ramats que pasturen en les estepes dels semideserts. Mengen qualsevol espècie de planta incloent-hi algunes que són verinoses per a altres animals. Poden desplaçar-se a través de llargues distàncies i nedar pels rius.

La temporada d'aparellament comença el novembre amb lluites per posseir les femelles, el mascle que guanya fa un grup de 5 a 50 femelles.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Reconstrucció de la distribució de la saiga (en blanc) i distribució actual de les dues subespècies Saiga tatarica tatarica (verd) i Saiga tatarica mongolica (roig)

Durant la darrera glaciació hi havia saigues de la Gran Bretanya fins al Yukon. A principi del segle XVIII encara n'hi havia al litoral de la Mar negra, els Carpats i fins a Mongòlia.

Després d'un ràpid declivi, cap a la dècada de 1920 quasi va quedar totalment exterminada. Es va recuperar i cap 1950 n'hi havia uns dos milions a la Unió Soviètica. Actualment ha tornat a descendir i només en queden unes 50.000.

Desplaçament[modifica | modifica el codi]

Quan es desplacen ràpidament les saigues ho fan amb l’anomenat pas o trot d’ambladura, mantenint el cap horitzontal i el coll estirat. Amblar és trotar movent les dues potes de cada costat a la vegada. Es tracta d’una mena de marxa molt eficient que manté el centre de gravetat de l’animal gairebé horitzontal, sense salts (i, per tant, amb poca pèrdua d’energia).[2][3]

Curiositat[modifica | modifica el codi]

Les banyes dels mascles són gairebé verticals i mostren anells translúcids.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mallon, D.P.. Saiga tatarica. UICN 2008. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, edició 2008, consultada el 13 de novembre 2008.Les dades inclouen la justificació per què aquesta espècie està inclosa com en perill crític.
  2. V.J. Taylor. The Exploitation of Mammal Populations. Springer Science & Business Media, 6 December 2012, p. 117–. ISBN 978-94-009-1525-1. 
  3. Andreĭ Grigorʹevich Bannikov. Biology of the Saiga: (Biologiya Saigaka).. Israel Program for Scientific Translations [available from the U.S. Department of Commerce, Clearinghouse for Federal Scientific and Technical Information, Springfield, Va.], 1967. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]