Semíramis

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Semiramis)
Infotaula personatgeSemíramis

Modifica el valor a Wikidata
Tipusésser humà possiblement fictici Modifica el valor a Wikidata
Context
Present a l'obraNinus Romance (en) Tradueix i La Divina Comèdia Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gènerefemení Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciómonarca Modifica el valor a Wikidata
Títolreina consort Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeNinos Modifica el valor a Wikidata
MareDèrceto Modifica el valor a Wikidata
FillsNinyas Modifica el valor a Wikidata
Altres
Càrrecrei d'Assíria Modifica el valor a Wikidata
EquivalentSammuramat Modifica el valor a Wikidata

Semíramis (Σεμίραμις, Šammuramat) fou una llegendària reina d'Assíria,[1][2] considerada junt amb el seu espòs Ninus (Νῖνος)[3] com els mítics fundadors de l'Imperi Assiri de Nínive que va succeir a aquest últim al tron d'Assíria,[4] La seva història és narrada per Diodor de Sicília, que l'agafa de Ctèsies de Cnidos.[5][6][7] i a les faules de Moisès de Khoren.[8]

Nom[modifica]

Semíramis
Reina Semiramide, 1905, de Cesare Saccaggi de Tortona.
Semiramis (una figura llegendària basada en la vida de Shammuramat) representada com una amazona armada en una il·lustració italiana del segle XVIII

Els armenis i els assiris de l'Iraq, el nord-est de Síria, el sud-est de Turquia i el nord-oest de l'Iran encara fan servir Shamiram com a nom propi per a les noies.[9] El Sammuramat real i històric (la forma acadia original del nom) va ser l'esposa assiria de Xamxi-Adad V (governada 824 aC–811 aC). Va ser la governant de l’Imperi Neoassiri com a regent durant cinc anys abans que el seu fill Adadnirari III arribés a la majoria d'edat i prengués les regnes del poder.[10] Va governar en un moment d'incertesa política, que és una de les possibles explicacions de per què els assiris poden haver acceptat el govern d'una dona quan la tradició cultural no ho permetia. Va conquerir gran part de l'Orient Mitjà i el Llevant i va estabilitzar i enfortir l'Imperi després d'una guerra civil destructiva. S'ha especulat que el fet de ser una dona que va governar amb èxit podria haver fet que els assiris la consideressin amb especial reverència i que els seus èxits podrien haver estat explicats al llarg de les generacions fins que es va convertir en aquesta figura llegendària.[11]

El nom de Semiramis es va aplicar a diversos monuments d'Àsia occidental i Anatòlia els orígens dels quals havien estat oblidats o desconeguts. Diversos llocs de l'Alta Mesopotàmia i de tota la Mesopotàmia en el seu conjunt, Medes, Iran, el Llevant, Anatòlia, la península Aràbiga i el Caucas portaven el nom de Semiramis, o amb una mica de canvi. Apareix durant l’Edat mitjana i Shamiramagerd (que significa creat per Semiramis en armeni) és l'antic nom de la ciutat armènia de Van. En última instància, gairebé totes les obres estupendes de l'antiguitat prop de l’Eufrates o a l'Iran sembla haver estat atribuïda a ella, fins i tot la inscripció de Behistun de Darios el Gran.[12][13] Heròdot li atribueix els marges artificials que limitaven l'Eufrates i coneixia el seu nom perquè estava inscrit en una porta de Babilònia.

Figura històrica[modifica]

Àrea aproximada controlada per Assíria l'any 824 aC (verd més fosc)

Tot i que els èxits de Semiramis estan clarament en l'àmbit de la historiografia mítica persa, armenia i grega, l'històric Shammuramat va existir sens dubte. Després de la mort del seu marit, podria haver servit com a regent del seu fill, Adadnirari III.[10] Així, durant aquest temps, Shammuramat podria haver tingut el control del vast Imperi neoassiri (911-605 aC), que s'estenia des de les Muntanyes del Caucas al nord fins a la península Aràbiga al sud, i des de l'oest de l’Iran a l'est fins a Xipre a l'oest. A la ciutat d'Assur, al Tigris, va fer construir i inscrit un obelisc que deia: "Estela de Shammuramat, reina de Xamxi-Adad V, Rei de l'Univers, Rei d'Assíria, Mare d'Adad Nirari, Rei de l'Univers, Rei d'Assíria, nora de Salmanassar III, rei de les quatre regions del món".[11]

Llegenda segons Diodor Siculus[modifica]

El pastor troba el nen Semiramis d’Ernest Wallcousins (1915)

Segons Diodor, un historiador grec del segle I aC, Semíramis era de pares nobles, filla de la deessa peix Dèrceto d'Ascaló a Assíria, nascuda dels seus amors amb un jove sirià (o amb Caïstre). Va relatar que Dèrceto la va abandonar en néixer i es va ofegar i que els coloms van alimentar el nen amb llet i formatge, que robaven a uns pastors de la rodalia, fins que Simmas, el pastor reial, la va trobar la va criar i li va posar el nom de Semíramis, que vol dir «la que ve dels coloms».[14]

Se la va endur a Nínive, on s'hi va casar amb Onnes i on va tenir dos fills amb ella, Hiàpates i Hidaspes. Semíramis, dotada d'una gran intel·ligència, aconsellava el seu marit en els afers amb molt d'encert.[11][15]

En aquella època el rei Ninus va emprendre una expedició contra la ciutat de Bactra, i en ser una expedició difícil va reunir un nombrós exèrcit. Però la ciutat va resistir els seus atacs i Ninus hi va posar setge. Onnes, que trobava a faltar la seva esposa, la va fer venir al seu costat. Semíramis va observar la manera com es duia a terme el setge. Va veure que els atacs es dirigien contra el pla, mentre que tant els assaltants com els defensors no prestaven atenció a la ciutadella. Es va posar al capdavant d'un grup de soldats de muntanya i es va enfilar pels penya-segats, fins a arribar a assaltar per la rereguarda les defenses enemigues. Els bactrians, espantats, es van rendir. El rei Ninus, admirat de l'habilitat i del valor de Semíramis, va voler fer-la la seva esposa. A canvi va oferir a Onnes la seva pròpia filla Sosana. Onnes s'hi va negar, i Ninus el va amenaçar de treure-li els ulls. Onnes, desesperat, se suïcidà, i el rei es va casar amb Semíramis.

Amb Ninus, la reina va tenir un fill de nom Nínies (Ninyas). Ninus va morir en una batalla, però ella, difressada de Nínies, es presentà com a hereu del tron i va dur l'exèrcit a la victòria. Segons un altre relat, la mateixa Semíramis va matar el rei.

En tot cas, la llegenda la fa reina dels assiris, gran conqueridora i constructora. Se li ha atribuït la restauració i emmurallat de Babilònia, l'edificació de nombrosos palaus arreu de Pèrsia i de jardins fabulosos, i qualsevol gran obra de constructor desconegut (fins i tot, les piràmides d'Egipte). Es diu que va incorporar al seu imperi Egipte, Líbia i Etiòpia, i que va intentar conquerir l'Índia amb un exèrcit amb falsos elefants construïts pels seus artesans, que va ser, però, repel·lit pel rei Stabrobates i forçat a retirar-se a l'oest de l'Indus.[16]

Després de 42 anys de regnat, va abdicar en el seu fill Nínies i va desaparèixer prenent forma de coloma.

Heròdot esmenta Semíramis com a reina de Babilònia. Probablement, podria identificar-se amb Sammuramat, reina històrica d'Assíria, esposa de Shamshi-Adad V i regenta del seu fill Adadnirari III.[17]

Diodor li va atribuir erròniament la Inscripció de Behistun, que ara se sap que va ser produïda per Darios el Gran.[18][19][20] Els escrits de Diodor sobre Semíramis estan fortament influenciats pels escrits de Ctèsies de Cnidos, però investigacions recents suggereixen que els seus escrits sobre Semíamis no sempre segueixen els de Ctésies.[21]

Altres tradicions antigues[modifica]

Les llegendes que descriuen Semíramis han estat registrades per aproximadament 80 escriptors antics, inclosos Plutarc, Eusebi de Cesarea, Poliè el Macedoni, Valeri Màxim, Pau Orosi i Justí.[22] Va estar associada amb Inanna i Astarte des de l'època anterior a Diodor.[11] L'associació del peix i el colom es troba a Hierapolis Bambyce (Manbij, ara Manbij), el gran temple que segons una llegenda, va ser fundat per Semíramis,[23] on es mostrava la seva estàtua amb un colom daurat al cap.[24]

El nom de Semiramis es va aplicar a diversos monuments de l'Àsia occidental i d'Anatòlia, els orígens dels quals els escriptors antics de vegades afirmaven que havien estat oblidats o desconeguts. Diversos llocs d'Assíria i de tot Mesopotàmia en el seu conjunt, Medes, Pèrsia, el Llevant, Anatòlia, la península Aràbiga i el Caucas van portar el nom de Semíramis en formes lleugerament modificades, fins i tot alguns anomenats durant l’edat mitjana. Se li atribueix la fundació de la ciutat de Van a Turquia per tenir una residència d'estiu i aquesta ciutat es pot trobar anomenada Shamiramagerd (ciutat de Semiramis).[25]

Semiramis mirant el cadàver d'Ara el Bell, 1899, de Vardges Sureniants

Heròdot, un escriptor, geògraf i historiador grec antic que va viure des del 484 fins al 425 aC, atribueix a Semíramis els bancs artificials que limitaven l'Eufrates i sap que el seu nom és portat per una porta de Babilònia. Estrabó, un geògraf, filòsof i historiador grec que va viure a l'Àsia Menor durant l'any 64 o 63 aC fins al 24 dC, li atribueix la construcció de terres i altres estructures "al llarg de gairebé tot el continent".[26] Gairebé totes les obres estupendes de l'antiguitat de l’Eufrates o de l'Iran sembla que finalment s'han atribuït a Semíramis, fins i tot la Inscripció de Behistun de Darios el Gran.[12][13]

L'historiador romà Ammià Marcel·lí (nascut cap al 330, mort cap al 391-400), que va escriure el penúltim relat històric important que sobreviu des de l'antiguitat, l'acredita com la primera persona que va castrar un jove masculí com a eunuc: "Semiramis, aquella antiga reina que va ser la primera persona que va castrar joves homes de tendra edat"[27]

La tradició armènia retrata Semíramis negativament, possiblement a causa d'una campanya militar victoriosa que va fer contra ells.[11] Una de les llegendes més populars de la tradició armènia implica Semíramis i un rei armeni, Ara el Bell. Segons aquesta llegenda, Semíramis s'havia enamorat del guapo rei armeni Ara i li va demanar que es casés amb ella. Quan ell es va negar, en la seva passió va reunir els exèrcits d'Assíria i va marxar contra Armènia. Durant la batalla, Semiramis va ser victoriosa, però Ara va ser assassinada malgrat les seves ordres de capturar-lo amb vida. Aquesta llegenda continua que per evitar una guerra contínua amb els armenis, Semíramis, que deien que era una bruixa, va prendre el seu cos i va pregar a les divinitats que ressuscitassin Ara d'entre els morts. Quan els armenis van avançar per venjar el seu líder, ella va disfressar un dels seus amants d'Ara i va difondre el rumor que les divinitats havien tornat a la vida a Ara, segons es diu, convèncer els armenis de no continuar la guerra.[28][25]

En una tradició persistent en aquest sentit, les oracions de Semíramis tenen èxit i Ara torna a la vida.[28][29] Durant el segle xix, es va informar que un poble anomenat Lezk, prop de Van a Turquia, tradicionalment sostenia que era el lloc de la resurrecció d'Ara.[28]

En tradicions posteriors[modifica]

Ella és Semiramis, de qui llegim

Que va succeir a Ninus, i va ser el seu cònjuge;

Va ocupar la terra que ara governa el sultà.


Encara que existien retrats negatius, en general, Semíramis era vista positivament abans de l'ascens del cristianisme.[11][30] Durant l'edat mitjana, es va associar amb la promiscuïtat i la luxúria. Una història afirmava que tenia una relació incestuosa amb el seu fill, justificant-la aprovant una llei per legitimar els matrimonis entre pares i fills i inventant el cinturó de castedat per dissuadir qualsevol rival romàntic abans que finalment la matés.[31][32] Això probablement va ser popularitzat al segle V per Pau Orosi en la seva història universal, Seven Books of History Against the Pagans, que s'ha descrit com una "polèmica antipagana".[31] A La Divina Comèdia, Dante situa a Semiramis entre les ànimes dels luxuriosos del Segon Cercle de l'Infern. Apareix al Triomf de l'amor de Petrarca, cant III, vers 76. És una de les tres dones que exemplifica l'"amor malvat" (les altres dues són Biblis i Mirra). S'inclou a De Mulieribus Claris, una col·lecció de biografies de dones històriques i mitològiques de l'autor florentí Giovanni Boccaccio que va ser composta entre 1361  – 1362. Destaca com la primera col·lecció dedicada exclusivament a biografies de dones de la literatura occidental.[33] No obstant això, Semíramis sempre va ser admirada pels seus èxits marcials i polítics.

La seva reputació es va recuperar en part a la baixa edat mitjana i al Renaixement. Va ser inclosa a Llibre de la ciutat de les dames de Christine de Pisan (acabat el 1405) i, a partir del segle XIV, es trobava habitualment a la llista de les nou dignes per a dones.[31][32]

Referències literàries[modifica]

Semiramis apareix en moltes obres i òperes, com la tragèdia de Voltaire Sémiramis, i en múltiples òperes separades titulades Semiramide de Domenico Cimarosa, Marcos Portugal, Josef Mysliveček i Giacomo Meyerbeer, Pedro Calderón de la Barca i Gioachino Rossini. Semiramide és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini. El llibret fou escrit per Gaetano Rossi, basat en la tragèdia Sémiramis, de Voltaire. Va ser estrenada al Teatre La Fenice de Venècia, el 2 de febrer de 1823. A Catalunya es va estrenar el 17 de maig de 1826, al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Arthur Honegger va compondre música per a l'homònim 'ballet-pantomima' de Paul Valéry l'any 1934, que es va recuperar el 1992 després de molts anys d'abandonament. A l'obra Les cadires d'Eugen Ionescu, el personatge de la vella es coneix com a Semíramis. El compositor i violinista alemany (1640-1700) Nicolaus Adam Strungk va dedicar una òpera a aquest personatge.[34]

Semiramis audiència de la insurrecció a Babilònia per Guercino, 1624 (Museu de Belles Arts de Boston)

Va ser esmentada per Shakespeare a l'acte 2, l'escena 1 de Titus Andrònic i l'escena 2 de la inducció a La feréstega domada. La representació de Semíramis s'ha utilitzat com a metàfora del govern femení. De vegades es fa referència a ella durant les disputes polítiques pel que fa al govern de les dones, tant com a comparació desfavorable (per exemple, contra Elisabet I d'Anglaterra) com a exemple de dona que va governar bé.[30] Les poderoses dones monarques Margarida I de Dinamarca i Caterina II de Rússia van rebre la designació de Semíramis del Nord.[35][36]

Al segle xx, Semíramis ha aparegut en diverses pel·lícules de peplum, inclosa la pel·lícula de 1954 Queen of Babylon en la qual va ser interpretada per Rhonda Fleming, i la pel·lícula de 1963 Duel de reis en la qual va ser interpretada per Yvonne Furneaux. A la novel·la Silverlock de John Myers Myers, Semiramis apareix com una reina luxuriosa i comandant, que atura la seva processó per intentar seduir el jove Lucius (que s'ha transformat en un ruc).[37]

Durant la segona meitat del segle xx, l'escriptor asturià Alejandro Núñez Alonso va construir una ambiciosa sèrie de novel·les històriques amb Semíramis com a protagonista.[38]

Les dues Babilònies[modifica]

Malgrat la manca d'evidències de suport a la Bíblia, el llibre Les dues Babilònies (1853), del ministre cristià Alexander Hislop, va ser particularment influent a l'hora de caracteritzar-la com la puta de Babilònia.[11] Hislop va afirmar que Semíramis va inventar el politeisme i, amb ell, el culte a la deessa.[39] També va afirmar que el cap de l’Església catòlica va heretar i va continuar propagant una conspiració secreta mil·lenària fundada per Semíramis i el rei bíblic Nimrod per propagar la religió pagana de l'antiga Babilònia. Grabbe i altres han rebutjat les al·legacions d'aquest llibre com a basades en una comprensió defectuosa dels textos, però s'accepten variacions entre alguns grups de protestants evangèlics.[40]

Hislop va afirmar que Semíramis era una reina consort i la mare de Nimrod, constructor de la Torre de Babel de la Bíblia. Va dir que la descendència masculina incestuosa de Semiramis i Nimrod era la deïtat acadia Dumuzi, i que tots els aparellaments divins en les religions eren relats d'aquesta història. Aquestes afirmacions encara circulen entre alguns grups de protestants evangèlics,[40] en forma de tractats de Jack Chick,[41] còmics i mitjans relacionats.

Els crítics han rebutjat les especulacions de Hislop com a basades en malentesos.[40][42]

Lester L. Grabbe ha afirmat que l'argument d'Hislop, particularment la seva associació de Ninus amb Nimrod, es basa en un malentès de la Babilònia històrica i la seva religió. Grabbe va criticar Hislop per retratar a Semiramis com la consort de Nimrod, tot i que no s'ha trobat en un sol text associat amb ell, i per retratar-la com la "mare de les prostitutes", tot i que no és així com es representa a ella. qualsevol dels textos històrics on s'esmenta.[40]

Ralph Woodrow també ha estat crític amb aquesta interpretació i ha afirmat que Alexander Hislop "va escollir, escollir i barrejar" parts de diversos mites de diferents cultures.[43]

En la cultura moderna[modifica]

  • L’hotel Semiramis InterContinental del Caire porta el seu nom. És on va tenir lloc la Conferència del Caire de 1921 i va ser presidida per Winston Churchill.[44]
  • Semíramis apareix a la novel·la lleugera japonesa i la sèrie d'anime Fate/Apocrypha of the Fate com a Assassin of Red. També apareix al joc per a mòbils de la mateixa franquícia, Fate/Grand Order.
  • Semiramis és una banda italiana de rock progressiu que va produir un LP el 1973, Dedicato a Frazz.

Referències[modifica]

  1. ↑ Robin Lane Fox. Travelling Heroes: Greeks and their myths in the epic age of Homer. Penguin UK, 4 setembre 2008. ISBN 978-0-14-188986-3. OCLC 1004570108. 
  2. ↑ Kühne, Hartmut. «Sexgender, Power And Sammuramat: A View From The Syrian Steppe». A: Fundstellen: gesammelte Schriften zur Ärchäologie und Geschichte Altvorderasiens; ad honorem Hartmut Kühne. Otto Harrassowitz Verlag, 2008, p. 352. ISBN 978-3-447-05770-7. 
  3. ↑ «The Assyrian Kings List». aina.org. [Consulta: 24 agost 2020].
  4. ↑ Bernbeck, 2008, p. 353.
  5. ↑ «Semíramis». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  6. ↑ Creighton M.A. L.L.D., Rev. Mandell. The Historical Review. 3. London & New York: Longmans, Green, And Co., 1888, p. 112. 
  7. ↑ Yehoshua, Avram. The Lifting of the Veil: Acts 15:20-21. Trafford Publishing, 7 juny 2011, p. 58. ISBN 978-1426972034. 
  8. ↑ Moses (of Khoren). History of the Armenians. Caravan Books, 2006. ISBN 978-0-88206-111-5. OCLC 1011412893. 
  9. ↑ «Assyrian Names and Meanings for Boys and Girls». www.atour.com. [Consulta: 24 agost 2020].
  10. ↑ 10,0 10,1 «Sammu-ramat» (en anglès). Britannica.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 «Sammu-Ramat and Semiramis: The Inspiration and the Myth». World History Encyclopedia. [Consulta: 13 abril 2016].
  12. ↑ 12,0 12,1 Diodorus Siculus ii. 3
  13. ↑ 13,0 13,1 Reade, Julian Iraq, 62, 2000, pàg. 195–217. DOI: 10.2307/4200490. ISSN: 0021-0889. JSTOR: 4200490.
  14. ↑ «Semi'ramis». A: William Smith (ed.). A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (en anglès). Londres: John Murray, 1870. 
  15. ↑ Siculus, Diodorus. «The Library of History, Vol. 1» (en anglès). The Loeb Classical Library, 1933. [Consulta: 8 març 2015].
  16. ↑ Diod. 2.16.
  17. ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 485-486. ISBN 9788496061972. 
  18. ↑ Diodorus Bibliotheke 2.13.2
  19. ↑ Visscher, Marijn. Beyond Alexandria: literature and empire in the Seleucid world, 2020, p. 73. ISBN 9780190059088. 
  20. ↑ . DOI 10.2307/j.ctvc2rmq3.4. ISBN 978-3-447-19363-4 [Consulta: 6 abril 2021]. 
  21. ↑ Sabine Comploi: Die Darstellung der Semiramis bei Diodorus Siculus. A: Robert Rollinger, Christoph Ulf (eds.): Geschlechterrollen und Frauenbild in der Perspektive antiker Autoren. Studien-Verlag, Innsbruck et al. 2000, ISBN 3-7065-1409-5, pp. 223–244; Kerstin Droß-Krüpe: Semiramis, de qua innumerabilia narrantur. Rezeption und Verargumentierung der Königin von Babylon von der Antike bis in die opera seria des Barock, WiesbadEl 2021, pp. 26–40.
  22. ↑ for an overview of the sources cf. DROSS-KRÜPE, K. 2020. Semiramis, de qua innumerabilia narrantur. Rezeption und Verargumentierung der Königin von Babylon von der Antike bis in die opera seria des Barock Wiesbaden: Harrassowitz, 588-596.
  23. ↑ Lucian, De dea Syria, 14
  24. ↑ Lucian, De dea Syria, 33, 39
  25. ↑ 25,0 25,1 Louis A. Boettiger. «2». A: Studies in the Social Sciences: Armenian Legends and Festivals. 14. The University of Minnesota, 1918, p. 10–11. 
  26. ↑ Smith, W. Robertson The English Historical Review, II, VI, 1887, pàg. 303–317. DOI: 10.1093/ehr/II.VI.303. ISSN: 0013-8266.
  27. ↑ Lib. XIV.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 Hacikyan, Agop Jack. The Heritage of Armenian Literature: From the oral tradition to the Golden Age. Wayne State University Press, 2000, p. 37–38. ISBN 0-8143-2815-6. 
  29. ↑ M. Chahin. The Kingdom of Armenia: A History. Psychology Press, 2001, p. 74–5. ISBN 978-0-7007-1452-0. 
  30. ↑ 30,0 30,1 Julia M. Asher-Greve. «From 'Semiramis of Babylon' to ’Semiramis of Hammersmith’». A: Steven Winford Holloway. Orientalism, Assyriology and the Bible. Sheffield Phoenix Press, 2006. ISBN 978-1-905048-37-3. 
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Archibald, Elizabeth. Incest and the Medieval Imagination. OUP Oxford, 24 de maig de 2001, p. 91–93. ISBN 978-0-19-154085-1. 
  32. ↑ 32,0 32,1 McLeod, Glenda. Virtue and Venom: Catalogs of Women from Antiquity to the Renaissance. University of Michigan Press, 1991, p. 66. ISBN 0-472-10206-0. 
  33. ↑ Boccaccio, Giovanni. Famous Women. 1. Cambridge, MA: Harvard University Press, 2003, p. xi (I Tatti Renaissance Library). ISBN 0-674-01130-9. 
  34. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 57, pàg. 1339 (ISBN 84 239-4557-X)
  35. ↑ Malia, Martin E. Russia under western eyes : from the Bronze Horseman to the Lenin Mausoleum. Cambridge, MA: Belknap Press of Harvard University Press, 1999, p. 47. ISBN 978-0-674-04048-9. 
  36. ↑ Coote, Charles; Russell, William. The History of Modern Europe (en anglès). Creative Media Partners, LLC, 2019-03-05. ISBN 978-0-526-95400-1. 
  37. ↑ Tracking the Wild Allusions in Silverlock: The Way of Choice. Retrieved 2011-12-16.
  38. ↑ «Semíramis». Nabla Ediciones. Arxivat de l'original el 22 de desembre 2015. [Consulta: 12 desembre 2015].
  39. ↑ Hislop, Alexander. «The Two Babylons». Philologos.org. Arxivat de l'original el 2014-03-28. [Consulta: 4 gener 2013].
  40. ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 Grabbe, Lester L. Mein. Can a 'History of Israel’Be Written?. London, England: Continuum International Publishing Group, 1997, p. 27–28. ISBN 978-0567043207. 
  41. ↑ «Man in Black ©2003 by Jack T. Chick LLC». Chick.com. [Consulta: 11 agost 2014].
  42. ↑ McIlhenny, Albert. This Is the Sun?: Zeitgeist and Religion (Volume I: Comparative Religion). Lulu.com, 2012, p. 7. ISBN 978-1-105-33967-7. 
  43. ↑ Ralph Woodrow "THE TWO BABYLONS: A Case Study in Poor Methodology", in Christian Research Journal volume 22, number 2 (2000) of the (Article DC187)
  44. ↑ W. H. Thompson. Sixty Minuts with Winston Churchill, 1964, p. 9. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Semíramis
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Semíramis&oldid=33116634»