Un cor en perill
None but the Lonely Heart | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Clifford Odets |
Protagonistes | |
Producció | David Hempstead |
Dissenyador de producció | Mordecai Gorelik |
Guió | Clifford Odets |
Música | Hanns Eisler |
Fotografia | George Barnes |
Muntatge | Roland Gross |
Vestuari | Renié |
Productora | RKO Pictures |
Distribuïdor | RKO Pictures i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
Estrena | 1944 |
Durada | 113 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Color | en blanc i negre |
Descripció | |
Gènere | drama i cinema de misteri |
Lloc de la narració | Londres |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
Premis | |
Un cor en perill (original: None but the Lonely Heart) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Clifford Odets, estrenada el 1944 i doblada al català.[1]
Argument
[modifica]Ernie Mott és un londinenc de classe baixa que va per la vida aprofitant-se dels seus amics i tenint abandonada la seva mare. Coneix un lladre, Jim Mordinoy, i s'enamora de la seva promesa, Ada. En una discussió amb la seva mare, Ernie descobreix que la dona té càncer i decideix ajudar-la a la seva botiga. Ada li recomana que se'n vagi, perquè Jim està molt gelós, però Ernie s'hi enfronta. La malaltia de la seva mare es complica quan l'empresonen perquè tenia objectes robats a la botiga. Ernie Mott lluita per a una vida millor, per a sortir dels barris baixos de Londres on gent com Ma Mott, malalta de càncer, pateix moltes desgràcies i dificultades. Un rodamón busca una classe de satisfacció espiritual en els dies previs a la Segona Guerra Mundial.[2]
Repartiment
[modifica]- Cary Grant: Ernie Mott
- Ethel Barrymore: Ma Mott
- Barry Fitzgerald: Henry Twite
- June Duprez: Ada Brantline
- Jane Wyatt: Aggie Hunter
- George Coulouris: Jim Mordinoy
- Dan Duryea: Lew Tate
- Roman Bohnen: Dad Pettyjohn
- Konstantin Shayne: Ike Weber
Premis i nominacions
[modifica]Premis
[modifica]- 1944. Oscar a la millor actriu secundària per a Ethel Barrymore
Nominacions
[modifica]- 1944. Oscar al millor actor per a Ernie Mott
- 1944. Oscar a la millor edició per a Roland Gross
- 1944. Oscar a la millor banda sonora per a Hanns Eisler i Constantin Bakaleinikoff
Crítica
[modifica]La pel·lícula, que adapta una novel·la de l'autor de “Que verda era la meva vall”, planteja fonamentalment l'enfrontament del protagonista amb ell mateix i té el handicap d'un excés de solemnitat i pretensions. Els seus valors estrictament cinematogràfics són limitats i el seu principal interès se centra en les excel·lents composicions de la Barrymore i de Cary Grant, allunyant-se esforçadament del registre del comediant.[3]
Referències
[modifica]- ↑ Un cor en perill
- ↑ «None but the lonely heart». The New York Times.
- ↑ Calderon, pàg. 124
Bibliografia
[modifica]- Calderón, Teo. Calderón & Villamandos. Movie Movie (en castellà). ISBN 84-605-6130-5.