Ciutadà Kane

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search


Infotaula de pel·lículaCiutadà Kane
Citizen Kane
Citizen Kane-1.JPG
Fitxa tècnica
Direcció Orson Welles
Protagonistes
Producció Orson Welles i George Schaefer Tradueix
Disseny de producció Van Nest Polglase Tradueix
Guió Orson Welles, Herman J. Mankiewicz i John Houseman
Música Bernard Herrmann
Fotografia Gregg Toland
Muntatge Robert Wise
Vestuari Edward Stevenson Tradueix
Productora RKO Pictures
Distribuïdora RKO Pictures
Dades i xifres
País Estats Units d'Amèrica
Data d'estrena 1r maig 1941
Durada 119 min
Idioma original anglès
Lloc de rodatge San Diego i Malibú
Color en blanc i negre
Pressupost 839.727 $
Temàtica
Gènere drama, pel·lícula de ficció i pel·lícula amb salt enrere
Lloc de la narració Nova York i Florida
Palmarès
Nominacions
Premis
Més informació
IMDb Fitxa
FilmAffinity Fitxa
Rotten Tomatoes Fitxa
Box office Mojo Fitxa
All Movie Fitxa
TCM Fitxa
Metacritic Fitxa
Lloc web Lloc web oficial
Modifica les dades a Wikidata

Ciutadà Kane (títol original en anglès Citizen Kane)[1] és la pel·lícula més famosa d'Orson Welles considerada per molts crítics com la millor pel·lícula de la història, estrenada el 1941. Marcà un punt important d'inflexió en la història del cinema i, com a punt àlgid del cinema de Welles, exemplifica la voluntat transgressora de la filmografia del cineasta.

Argument[modifica]

L'obra tracta sobre la vida d'un important empresari estatunidenc Charles Foster Kane, interpretat pel mateix Welles, des dels inicis fins a la culminació del seu imperi format per una important cadena de diaris, una xarxa d'emissores de ràdio, dos sindicats i una inimaginable col·lecció d'obres d'art. Orson Welles es va basar en la vida de l'empresari de la comunicació William Randolph Hearst. El film comença amb la mort del magnat nord-americà l'última paraula del qual és "Rosebud", pronunciada en el moment que obre la mà i la bola de neu que agafava roda per terra. Tota l'opinió pública es queda intrigada per descobrir el significat d'aquesta paraula i un grup de periodistes disposats a investigar fan un recorregut per la vida de l'empresari per tal d'esbrinar-ho.

És una pel·lícula que tracta sobre la supèrbia i la ignorància, però sobretot, sobre el poder i la influència que té sobre la societat els mitjans de comunicació. A més, és un estudi sobre el subjectivisme humà en el coneixement i la constatació de la impossibilitat del coneixement absolut.[2]

Repartiment[modifica]

L'art cinematogràfic[modifica]

L'obra marcà una nova manera de fer cinema. Tècnicament parlant, Welles aglutinà diferents recursos estilístics tant del cinema com de la ràdio i del teatre de manera magistral i es convertí en una de les pel·lícules més complexes tècnicament i artísticament parlant. Pel que fa al so es pot parlar de perspectiva sonora, de ressons, de reverberacions; pel que fa a la posició de la càmera es pot parlar d'escenografies amb sostre, primers plans, ús de grues i de travellings, profunditat de camp, fotografies en clarobscur i jocs d'il·luminació.

A més a més, és totalment innovador la manera d'entrellaçar la vida de Charles Fosten Kane amb la investigació que segueix el grup de periodistes. Welles ho aconsegueix a partir de salts temporals, retrocessos en el temps de l'acció dramàtica, el que avui coneixem com a flash-back.

Però, per damunt de tot, Welles va aconseguir a partir d'eines com els picats i els contrapicats, introduir a l'obra la mirada personal de l'autor. En altres paraules, el cineasta es converteix, per primera vegada, en el narrador omniscient de l'obra.

Tècnica i estètica del film[modifica]

Ciutadà Kane fou una pel·lícula filmada en un estudi cinematogràfic de la R.K.O.Aquest fet va condicionar, en certa mesura, a que Orson Wellesno tingues 100% llibertat alhora de filmar les escenes. Tot i així, l’estudi va permetre que el cineasta pogués desenvolupar i innovar una sèrie de tècniques a la seva pel·lícula per tal d’augmentar el dramatisme de la situació, ja que com deia Gregg Toland, fotògraf que participà a la pel·lícula: “Els èxits tècnics no haguessin significat molt si, al mateix temps, no haguessin servit de suport als valors dramàtics que caracteritzen Ciutadà Kane”.Així doncs, tot i no inventar res nou en quant a la tècnica del cine, ja que tot el que va fer s’havia utilitzat (inconscientment) en altres pel·lícules precedents, Orson Welles va fer ús d’ella tenint en compte que l’estava utilitzant per un motiu, per donar èmfasis a X objecte, etc., i això va ser gràcies a la seva experiència al teatre, ja que va poder aprendre molt sobre tècniques artificials com, per exemple, la llum, a més de produir la pel·lícula amb una economia molt baixa. Finalment, la pel·lícula es desenvolupa en una atmosfera expressionista, sobretot enfocada en el gènere negre.[3]

Il·luminació[modifica]

La il·luminaciódel film, escollida tant per Gregg Toland com per Orson Wells, té una gran influència de la manera d’il·luminar del cinema de l’expressionismealemany: ombres molt marcades, molta penombra, contrast entre les zones de llum i de foscor per, en part, eliminar allò que no era important en l’espai, etc. En aquest cas, però, la manera d’utilitzar les llums era diferent: normalment als Estats Units s’utilitzava el sistema triangular de llums, que incloïa llums laterals i des del fons. Aquesta manera d’il·luminar creava la sensació d’una tercera dimensió, ja que donava molta profunditat i volum a les imatges.

Així doncs, la llum en Ciutadà Kane va obtenir molta importància, tant tècnicament com pel significat que prenia la imatge segons el contrast creat als blancs i negres, ja que aportaven molt més dramatisme a la pel·lícula, a més d'una gran profunditat emocional: si la llum era més suau, aquesta es relacionava amb la joventut i l’arribada al poder de Kane. En canvi, si la llum era molt més dura, tenia relació amb la corrupció i al malestar dels personatges. Aquesta última, per tant, era molt més semblant a la il·luminació expressionista que la primera.[4][5]

Profunditat de camp[modifica]

Un altre dels punts que s’apropen a l’expressionisme és la profunditat de camp, la qual farà que la imatge s’assembli molt al que es coneix com barroquisme, gràcies també, com ja s’ha mencionat, a l’ús de la il·luminació artificialpròpia del teatre. En els moments on utilitzava la profunditat de foc, és a dir, quan tots els termes de la imatge apareixien nítids, Welles ho feia per augmentar l’efecte dramàtic de l’escena, i no pas per donar-li més realisme a la mateixa, doncs el que li interessava era mostrar quelcom del fons que era important per la història.

Normalment les escenes estaven filmades amb diafragmesmolt oberts i, per tant, hi havia poca profunditat de camp. Així doncs, al no tenir el fons nitidesa, els fets importants succeïen en un primer terme. Una de les coses que Toland va portar a terme per augmentar la profunditat de camp va ser augmentar la il·luminació per tal de poder utilitzar diafragmes més tancats, així com fer que les ombres separessin el primer terme del fons per crear un espai entre ambdós i que tot quedés enfocat.[6]

So[modifica]

La utilització del so va permetre eliminar altres sorolls externs a la gravació, com ara la “multitud”. A més, el haver treballat anteriorment a la ràdiova permetre a Orson Welles tenir consciència de la importància del soi la música. Com va dir François Truffaut: “Orson Welles va entendre que la banda sonora havia d’arribar a les oïdes de la mateixa manera que ho feien les imatges als ulls”. Al igual que el so, els silencis també van ser molt nous al cinema, al igual d'importants que pel film. Gran part de la banda sonoraes va filmar al mateix moment que les imatges perquè així estigues més integrada a la narració i a les imatges.[7]

Enquadrament[modifica]

Ciutadà Kane va ser una pel·lícula que va experimentar molt amb els plans contrapicats, per exalçar els personatges i que alhora distorsionaven la visió. Al mateix temps, els enquadramentseren força complexes, els qual s’assemblaven als del cinema expressionista alemany. Utilitzà el picat per fer més petits els personatges. Welles també va fer ús d’un primeríssim primer pladels llavis de Kane dient la famosa paraula Rosebud, pla que trenca amb la transparència del classicisme.

Una de les característiques de la pel·lícula és la utilització del pla seqüènciaen molts moments. Aquest fet va ser, en bona part, per la gran influència que tenia Orson Welles del teatre, doncs aquest pla permetia que els actor tinguessin més llibertat alhora d’actuar, és a dir, l’acting tenia més importància i prioritat que no pas els canvis de plans. Segons Orson Welles: “La càmera ha d’estar al servei dels actors i no els actors al servei de la càmera”.[8]

Al final del film, Welles utilitza una visió aèriaper explicar el que està passant, visió que també es surt del cànon del classicisme.[9]

Angles[modifica]

Els angles que es van utilitzar al film van ser molt similars a la visió de l’ull humà a partir d’un gran angular, doncs al director li era important el fet que l’acció i l’espai lateral fossin presents en el quadre. Per fer això va ser necessari utilitzar sostres, per tal d’evitar que es veiessin en escena les estructures de l’estudi, fet que alhora va obligar a utilitzar llum molt més potent per poder il·luminar millor. El fet que s’utilitzés un gran angular va produir que la profunditat de camp fossi més notòria.

Objectiu[modifica]

Orson Welles en una entrevista feta per André Bazin va dir: “Treballo i he treballat en 18,5mm únicament perquè els demés cineastes no l’han utilitzat. [...] No prefereixo l’objectiu 18,5; simplement sóc l’únic que ha investigat les seves possibilitats; no prefereixo improvisar, senzillament és que ningú ha improvisat res en molt de temps. [...] Si tothom treballés amb grans angulars, jo rodaria tots els meus films en 75 rnm, doncs crec molt seriosament en les possibilitats de tal objectiu; si haguessin altres artistes extremadament barrocs, jo seria el més clàssic que vosaltres haguéreu vist mai. No actuo així per esperit de contradicció, no vull oposar-me a allò que ja està fet, sinó ocupar un terreny verge i treballar en ell”.[10]Així, la pel·lícula té sempre un estil molt específic del propi Welles.

Efectes especials[modifica]

La imatge va ser molt innovadora en el cinema de l’època gràcies als efectes visuals.

Orson Welles va utilitzar la impressora òpticaper crear una sèrie d’efectes especials (com ara fer combinacions de tomes), tot i que en un principi no tenia constància de l’existència d’aquesta.[11]

Muntatge[modifica]

Robert Wiseva ser l’encarregat del muntatgeen Ciutadà Kane, el qual va tenir total llibertat alhora de muntar el final del film.

Un dels punts que va trencar amb el classicisme va ser la utilització del flashbackper explicar la història. Al mateix temps, la el·lipsisva ser necessària per poder explicar 50 anys de vida en, més o menys, 2 hores de film. Per exemple, com es passa d’un Kane petit que juga a la neu, a un Kane adult amb la utilització de molts pocs plans.

El fet d’utilitzar pla seqüencies al film, que donava realisme a l’escena, es va contraposar al muntatge, doncs aquest era tot el contrari: un muntatge amb connotacions simbòliques que resumien molt bé grans períodes de temps.

En una entrevista d’Orson Welles feta per André Bazin, Welles va dir: “No puc creure que el muntatge no sigui essencial pel director des del moment que mitjançant ell controli completament la forma del seu film".[12]

A Ciutadà Kane s’utilitzen seqüències de muntatgeal moment en que a la pantall es veu la Susan cantant òpera juntament amb imatges de diferents diaris, els quals informen que les operes d’ella estan anant molt malament. Així, s’explica un llarg període en un temps molt reduït.

El ritme que es crea durant tot el film és molt accelerat: sense donar-se compte, l’espectador ja ha vist la meitat de la vida del protagonista. Això és, en gran part, als elements que s’utilitzen, com ara els encadenats, els encavalcaments sonors, els contrapicats, la il·luminació... tot passa massa ràpid, i els espectadors no tenen temps per meditar o pensar en quelcom important de la pel·lícula mentre la estan mirant. A mesura que el film avança, però, aquest ritme es va pausat, sobretot en els moments de reflexió, com ara quan la Susan abandona en Kane i ell comença a trencar tot el que hi ha a la seva habitació.[13][14]

Curiositats[modifica]

Orson Welles, que no en sabia gaire de cine, va comprar La Diligència de Ford, i la va veure quaranta voltes per a aprendre a dirigir una pel·lícula. Welles contractà a Gregg Toland, director de fotografia, perquè l'orientara en les tècniques cinematogràfiques. La trama de la pel·lícula gira entorn d'una paraula, Rosebud, que constitueix una trampa de guió. La paraula Rosebud (poncella), pareix que remet a la manera que William R. Hearst anomenava manyagosament el sexe de la seua amant, una actriu que es deia Marion Davies.

Premis i nominacions[modifica]

Premis[modifica]

Nominacions[modifica]

Referències[modifica]

  1. Títol en català a Ésadir.cat
  2. «Citizen Kane». The New York Times.
  3. «Orson Welles: Técnica y estética de la película Ciudadano Kane | Detrás de una imagen cinematográfica» (en es-es). [Consulta: 10 desembre 2018].
  4. Sánchez, Fernando. «La dirección de fotografía de 'Ciudadano Kane': cuando dos genios logran la excelencia» (en es), 02-05-2018. [Consulta: 10 desembre 2018].
  5. «Orson Welles: Técnica y estética de la película Ciudadano Kane | Detrás de una imagen cinematográfica» (en es-es). [Consulta: 10 desembre 2018].
  6. «Orson Welles: Técnica y estética de la película Ciudadano Kane | Detrás de una imagen cinematográfica» (en es-es). [Consulta: 10 desembre 2018].
  7. «Setenta años de 'Ciudadano Kane', la obra maestra de un genio precoz» (en es), 01-05-2011. [Consulta: 10 desembre 2018].
  8. Entrevista de André Bazin a Orson Welles. Libre: Orson Welles
  9. «Orson Welles: Técnica y estética de la película Ciudadano Kane | Detrás de una imagen cinematográfica» (en es-es). [Consulta: 10 desembre 2018].
  10. Entrevista de André Bazin a Orson Welles. Libre: Orson Welles
  11. «Orson Welles: Técnica y estética de la película Ciudadano Kane | Detrás de una imagen cinematográfica» (en es-es). [Consulta: 10 desembre 2018].
  12. Entrevista de André Bazin a Orson Welles. Libre: Orson Welles
  13. «Análisis Cinematográfico: Ciudadano Kane | El cine como recurso didáctico». [Consulta: 10 desembre 2018].
  14. «Orson Welles: Técnica y estética de la película Ciudadano Kane | Detrás de una imagen cinematográfica» (en es-es). [Consulta: 10 desembre 2018].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ciutadà Kane Modifica l'enllaç a Wikidata