Teràpia larval: diferència entre les revisions
| Línia 40: | Línia 40: | ||
Després de la guerra, a la [[Universitat Johns Hopkins|Universitat de Johns Hopkins]], en [[1929]], el Dr. Baer va introduir larves en 21 pacients amb [[Osteomielitis|osteomielitis crònica]] ([[inflamació]] de la [[medul·la òssia]]) insuperable. Va observar un ràpid desbridament, reduccions en el nombre d'organismes [[Patogen|patògens]], nivells reduïts de l'olor, alcalización del jaç de la ferida i índexs ideals per la sanación. Les 21 lesions obertes dels seus pacients van ser guarits totalment i van ser donats d'alta de l'hospital després de 2 mesos de la teràpia larval. Molt pocs pacients van desenvolupar complicacions serioses, com a [[Gangrena|gangrena gasosa]] o [[Tètanus|tètanus.]] Baer va insistir per això en l'esterilització de les larves.<ref name="Wim" /><ref name="Baer2">{{cita publicación|apellido=Baer|nombre=William S|enlaceautor=|coautores=|fecha=|año=1931|mes=julio|título=The Treatment of Chronic Osteomyelitis with the Maggot (Larva of the Blow Fly)|publicación=Bone and Joint Surg.|volumen=|número=13|páginas=438-75|editorial=|ubicación=|issn=|pmid=|pmc=|doi=|bibcode=|oclc=|id=|url=http://www.ejbjs.org/cgi/reprint/13/3/438|idioma=inglés|formato=[[PDF]]|fechaacceso=[[21 de junio]] de [[2009]]|resumenprofano=|fuenteprofano=|fechaprofano=|cita=}}</ref> |
Després de la guerra, a la [[Universitat Johns Hopkins|Universitat de Johns Hopkins]], en [[1929]], el Dr. Baer va introduir larves en 21 pacients amb [[Osteomielitis|osteomielitis crònica]] ([[inflamació]] de la [[medul·la òssia]]) insuperable. Va observar un ràpid desbridament, reduccions en el nombre d'organismes [[Patogen|patògens]], nivells reduïts de l'olor, alcalización del jaç de la ferida i índexs ideals per la sanación. Les 21 lesions obertes dels seus pacients van ser guarits totalment i van ser donats d'alta de l'hospital després de 2 mesos de la teràpia larval. Molt pocs pacients van desenvolupar complicacions serioses, com a [[Gangrena|gangrena gasosa]] o [[Tètanus|tètanus.]] Baer va insistir per això en l'esterilització de les larves.<ref name="Wim" /><ref name="Baer2">{{cita publicación|apellido=Baer|nombre=William S|enlaceautor=|coautores=|fecha=|año=1931|mes=julio|título=The Treatment of Chronic Osteomyelitis with the Maggot (Larva of the Blow Fly)|publicación=Bone and Joint Surg.|volumen=|número=13|páginas=438-75|editorial=|ubicación=|issn=|pmid=|pmc=|doi=|bibcode=|oclc=|id=|url=http://www.ejbjs.org/cgi/reprint/13/3/438|idioma=inglés|formato=[[PDF]]|fechaacceso=[[21 de junio]] de [[2009]]|resumenprofano=|fuenteprofano=|fechaprofano=|cita=}}</ref> |
||
Després de la mort de Baer en 1931, l'èxit de l'aplicació de la seva teràpia va ser tal, que més de 300 hospitals en A Estats Units la van aplicar amb regularitat, i van aparèixer més de 100 publicacions en el període comprès entre 1930-1940. La literatura mèdica d'aquest temps conté moltes referències a l'ús encertat de cucs en ferides cròniques o infectades incloent [[osteomielitis]], abscessos, cremades i [[Mastoïditis|mastoiditis subaguda.]] Posteriorment molts altres països van adoptar aquesta solució.<ref name="Mumcuoglu"> |
Després de la mort de Baer en 1931, l'èxit de l'aplicació de la seva teràpia va ser tal, que més de 300 hospitals en A Estats Units la van aplicar amb regularitat, i van aparèixer més de 100 publicacions en el període comprès entre 1930-1940. La literatura mèdica d'aquest temps conté moltes referències a l'ús encertat de cucs en ferides cròniques o infectades incloent [[osteomielitis]], abscessos, cremades i [[Mastoïditis|mastoiditis subaguda.]] Posteriorment molts altres països van adoptar aquesta solució.<ref name="Mumcuoglu2">{{cita publicación|apellido=Mumcuoglu|nombre=KY|enlaceautor=|coautores=|fecha=|año=2001|mes=|título=Clinical applications for maggots in wound care|publicación=Am J Clin Dermatol.|volumen=2|número=4|páginas=219-27|editorial=|ubicación=|issn=|pmid=11705249|pmc=|doi=|bibcode=|oclc=|id=|url=|idioma=inglés|formato=|fechaacceso=[[21 de junio]] de [[2009]]|resumenprofano=|fuenteprofano=|fechaprofano=|cita=}}</ref><ref name="Whitaker2" /> La companyia farmacèutica, Lederle, va produir un gran comerç amb els “cucs quirúrgics”, les larves de ''Phaenicia sericata'', un [[insecte]] necrófago facultatiu que consumi solament el teixit fi necròtic. L'ús extensiu de la teràpia de cucs després de la Segona Guerra Mundial va ser deshechado després del descobriment i la utilització creixent de la [[penicil·lina]]. |
||
[[Categoria:Pàgines amb error de referències sense títol]]''. [[PubMed|PMID]]: [http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/11705249 11705249].</ref><ref name="Whitaker"> ''Falta indicar la publicació |
|||
[[Categoria:Pàgines amb error de referències sense títol]]''. [[PubMed|PMID]]: [http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/17551073 17551073].</ref> La companyia farmacèutica, Lederle, va produir un gran comerç amb els “cucs quirúrgics”, les larves de ''Phaenicia sericata'', un [[insecte]] necrófago facultatiu que consumi solament el teixit fi necròtic. L'ús extensiu de la teràpia de cucs després de la Segona Guerra Mundial va ser deshechado després del descobriment i la utilització creixent de la [[penicil·lina]]. |
|||
=== Ressorgiment de la teràpia === |
=== Ressorgiment de la teràpia === |
||
Revisió del 00:23, 21 maig 2017
 |
 Maggot debridement therapy on a wound on a diabetic foot | |
| MeSH | D000096383  |
|---|---|
La teràpia larval, també coneguda com a teràpia de larves, teràpia de cucs , teràpia de desbridament per larves o Biocirugía és una teràpia en la qual s'utilitzen larves estèrils criades en laboratoris especials de la mosca Phaenicia sericata per netejar teixits necrosados (morts) de ferides provocant una miasis controlada. L'ús mèdic és possible per la peculiaritat que les larves d'aquest insecte s'alimenten tan sols del teixit mort, evitant el teixit intacte, estimulant a més la cicatrització.
Les larves tenen una digestió extracorporal. Poden aplicar-se directament sobre la ferida, o confinades en una borsa d'escuma polivinílica o gasa. Els sucs digestius i altres substàncies es distribueixen sobre la ferida i el teixit necròtic licuefacto retorna a través de la gasa. Aquesta variant de la teràpia és més acceptada pels pacients i personal sanitari.
Història
La utilització de larves per a la curació de ferides és coneguda des de l'antiguitat i també en els grups ètnics actuals que viuen fora de la nostra cultura. Com a exemple, la tribu extinta dels Ngemba o wongaibon d'aborígens australians van utilitzar aquest remei durant mil·lennis. En la segona guerra mundial, els sanitaros britànics destacats a Birmània van observar com els nadius feien un ús tradicional de les larves sobre les ferides, cobrint-les amb fang i herbes humides. En el cas dels mayas, es empleaban draps que prèviament s'havien humitejat en sang d'animals i posteriorment posats a assecar al sol perquè es poblessin de larves.[1]
Els cirurgians que acompanyaven als exèrcits de les guerres europees dels segles XVI i XVII van documentar l'efecte de les larves en les ferides dels soldats caiguts, sent el més destacat el francès Ambroise Vaig parar (1510-1590), qui va adonar d'aquest efecte en la batalla de Sant Quintín (1557), encara que pensant que s'@tratar "cucs" i no larves de mosca, i sense atribuir-li a cap moment les propietats terapèutiques. Posteriorment, el cirurgià general de Napoleó Bonaparte, el Baró Dominique Larrey va descriure com durant la campanya francesa a Síria (1829), les larves de certes espècies de mosca destruïen únicament el teixit mort i propiciaven un efecte positiu en el sanat de les ferides.[2]
En el cas de la guerra de la Independència Espanyola, el metge John Gideon Millingen, que va presenciar la batalla de Talavera (1809) afirmava que les larves no eren perilloses:
| « | Durante la retirada de nuestras tropas en la batalla de Talavera (1809), encontré las heridas de nuestros hombres que no habían sido vestidos en tres o cuatro días llenas de larvas. Este no era el caso de los soldados españoles, que para evitar esta molestia (que da pánico más que suponer un peligro) habían impregnado sus ropas con aceite de oliva. Invariablemente recurrí a la misma práctica cuando después tenía que lavar la herida con agua caliente | » |
| — J.G. Millingen, Curiosities of Medical Experience. 1839[3] | ||
Guerra de secessió
En la guerra civil nord-americana trobem relats sobre l'ús de la teràpia per tots dos contendents.[4]
William W. Keen, un cirurgià del bàndol federat va anotar que malgrat la seva aparença aparatosa, les mosques no eren perjudicials per al procés de recuperació de les ferides, encara que per part dels exèrcits de la unió no es va parar esment a aquesta possibilitat terapèutica. No obstant això, Joseph Jones, oficial metge del bàndol confederat, va escriure:
| « | Observé frecuentemente heridas descuidadas ... llenas de gusanos ... mi experiencia indica que esos gusanos sólo destruyen el tejido muerto, y no dañan las partes específicamente sanas | » |
La primera utilització terapèutica documentada de larves és adjudicada a un segon oficial metge, també confederat, J. F. Zacharias, qui va reportar que:
| « | los gusanos ... en un sólo día podían limpiar una herida mucho mejor que cualquier otro agente que hayamos utilizado ... Estoy seguro que salvé muchas vidas con su utilización. | » |
A causa que els hospitals meridionals eren menys higiènics, els soldats estaven més exposats a les mosques i sanaven abans, tenint a més una major taxa de supervivència.
Primera guerra mundial
Durant primera guerra mundial, el Dr. William S. Baer, cirurgià ortopédico, va observar per a la seva sorpresa que en les ferides en les quals es trobaven larves no s'havia format pus. Abans bé, fins i tot apareixia neoformación de teixit. Es va fixar especialment en el cas d'un soldat oposat ferit després de diversos dies amb fractures de fèmur i ferides de considerable grandària en la musculatura abdominal i en l'escrot. Quan el soldat va arribar a l'hospital, no tenia cap mostra de febre malgrat la naturalesa severa de les seves lesions. Quan se li va desvestir, es van observar “milers i milers de cucs que ocupaven tota l'àrea de la ferida”. Quan les larves van ser retirades “no hi havia pràcticament os exposat a la vista i l'estructura interna de l'os ferit es trobava tan ben com les peces circumdants que van ser cobertes enterament amb una capa del teixit rosat i fi, més bell del que un podria imaginar”. Aquest cas va ocórrer en un moment en què l'índex de mortalitat per a les fractures compostes del fèmur era prop de 75-80%.
Després de la guerra, a la Universitat de Johns Hopkins, en 1929, el Dr. Baer va introduir larves en 21 pacients amb osteomielitis crònica (inflamació de la medul·la òssia) insuperable. Va observar un ràpid desbridament, reduccions en el nombre d'organismes patògens, nivells reduïts de l'olor, alcalización del jaç de la ferida i índexs ideals per la sanación. Les 21 lesions obertes dels seus pacients van ser guarits totalment i van ser donats d'alta de l'hospital després de 2 mesos de la teràpia larval. Molt pocs pacients van desenvolupar complicacions serioses, com a gangrena gasosa o tètanus. Baer va insistir per això en l'esterilització de les larves.[2][5]
Després de la mort de Baer en 1931, l'èxit de l'aplicació de la seva teràpia va ser tal, que més de 300 hospitals en A Estats Units la van aplicar amb regularitat, i van aparèixer més de 100 publicacions en el període comprès entre 1930-1940. La literatura mèdica d'aquest temps conté moltes referències a l'ús encertat de cucs en ferides cròniques o infectades incloent osteomielitis, abscessos, cremades i mastoiditis subaguda. Posteriorment molts altres països van adoptar aquesta solució.[6][1] La companyia farmacèutica, Lederle, va produir un gran comerç amb els “cucs quirúrgics”, les larves de Phaenicia sericata, un insecte necrófago facultatiu que consumi solament el teixit fi necròtic. L'ús extensiu de la teràpia de cucs després de la Segona Guerra Mundial va ser deshechado després del descobriment i la utilització creixent de la penicil·lina.
Ressorgiment de la teràpia
En les dècades dels 1970 i 1980 el tractament es empleaba com a últim recurs en els casos d'infecció més refractaris.[7][8] En la dècada dels 1990 es produeix un ressorgir de la teràpia. A causa de l'aparició de bacteris resistents als antibiòtics, una sèrie de publicacions aborden la revisió de la teràpia larval, pel que concerneix la comparació amb l'eficàcia d'altres mètodes i en la necessitat d'esperar fins que fallin altres intervencions quan el factor temps és important en les cures de les ferides. Ronald Sherman, un metge actualment a la Universitat de Califòrnia, en Irvine, va realitzar una sèrie d'estudis que van promoure la reintroducció amb èxit la teràpia larval en l'arsenal terapèutic de l'assistència mèdica moderna com a teràpia segura i eficaç. En 1989 va començar a criar les mosques que prèviament mantenia en el seu laboratori al centre mèdic de veterans de Long Beach, Califòrnia, per utilitzar les larves en el tractament de ferides.[9] L'èxit d'aquest assaig clínic en pacients en els quals havien fracassat dos o més tractaments convencionals va atreure l'atenció internacional i l'acceptació d'aquest tractament. L'espècie terapèutica utilitzada, després de valorar unes altres va ser Phaenicia sericata, la més empleada fins al moment.
En 1996 es va crear la Societat Bioterapéutica internacional, una associació professional que s'ocupa de l'estudi i la promoció de tractaments amb organismes vius, i especialment de la teràpia larval.[10]
L'any 2002 la teràpia ja estava sent empleada en més de 2000 centres de salut. En 2003 la FDA va determinar que la regulació del seu ús s'havia d'ajustar a la d'un tractament mèdic. Actualment, el nombre de centres que apliquen aquesta teràpia probablement excedeix dels 10 000.[11]
Fonaments terapèutics
L'efecte terapèutic de la teràpia larval sobre ferides amb infeccions agudes o cròniques es deu a l'acció sinèrgica de múltiples substàncies amb tres maneres d'acció: desbridament, desinfecció i estimulació de la cicatrització.
Desbridament
El desbridament és una intervenció que consisteix a eliminar el teixit necròtic d'una ferida, ja que es pensa que aquest interfereix amb el seu procés de recuperació. No obstant això, aquest últim extrem no està demostrat.[12] Les larves realitzen aquesta tasca sobre les lesions perquè posseeixen una digestió externa, la qual cosa significa que secretan sucs digestius amb enzims proteolíticas al seu mitjà extern per posteriorment absorbir el producte així assolit. En les larves terapèutiques, la digestió dels teixits no és indiscriminada, sinó que es dirigeix exclusivament al teixit necròtic. En l'aparell bucal dels insectes existeixen elements especialitzats en forma de petites espículas i garfios que faciliten la penetració dels sucs i probablement estimulen la secreció de citoquinas que ajuden a la recuperació del trauma. Encara que el procés de desbridament és més ràpid que amb altres mètodes, com el hidrogel, l'avantatge quant a cost-eficàcia no està molt clara, encara que podria ser alguna cosa superior
Acció antimicrobiana
Les larves limiten o eliminen la càrrega bacteriana de les ferides mitjançant una acció mecànica i per proteïnes específiques (defensinas i seraticinas), així com pels propis enzims digestius. El desbridament per si mateix realitza gran part d'aquesta tasca. D'altra banda, punt els patògens com les seves toxines són rentades per les grans quantitats de fluid generades. Es creu que l'acció bactericida de les secrecions de l'insecte és fruit de la seva adaptació a un mitjà amb abundant flora bacteriana. És possible també que impedeixin la proliferació de microorganismes creant un ambient hostil per a ells, mitjançant la alcalinización i substàncies com la alantoína, el bicarbonat amònic i la urea.
Alguns estudis mostren que les larves poden aprofitar les substàncies sintetitzades per certs bacteris en el seu propi benefici. Un exemple d'aquest tipus de relacions simbiòtiques seria el de Proteus mirabilis, que secreta toxines antibacterianas com l'àcid fenilacético i el fenilacetaldeído. És possible utilitzar les larves conjuntament amb antibiòtics.[2]
No obstant això, un estudi recent demostra que les larves poden no tenir efectes directes sobre el creixement bacterià, i que fins i tot poden augmentar-ho. L'estudi proposa que la disminució de gèrmens observada en la pràctica podria deure's a efectes indirectes, i especialment es refereix a l'estimulació del sistema immunitari.[13]
Cicatrització
Des de les primeres observacions es va comprovar que les ferides tractades amb larves milloraven amb major rapidesa, amb una ràpida aparició de teixit granulado. Sembla ser que les substàncies antisèptiques abans esmentades actuen també com a factors de creixement i estimulen el subministrament d'oxigen a la zona afectada. Aquest efecte també s'obté en les variants en les quals s'aïlla les larves de la lesió mitjançant borses tèxtils. S'afavoreix la curació i el remodelat mitjançant l'estimulació de teixit granulado que emplena el defecte, i simultàniament el d'un epiteli de recobriment, la contracció de la ferida i la disminució de la seva grandària. Tot això es produeix per:[2]
- Estimulació mecànica en el cas de l'aplicació directa.
- Diverses substàncies ja esmentades i altres específiques.
- Hormones del propi insecte.
- Citoquinas, com IFNγ i IL-10.
- Activació generalitzada del sistema immunitari.
Vegeu també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Whitaker, IS; Twine C, Whitaker MJ, Welck M, Brown CS, Shandall A. «Larval therapy from antiquity to the present day: mechanisms of action, clinical applications and future potential» (en inglés). Postgrad Med J., 83, 980, pàg. 409-13 [Consulta: 21 juny 2009].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Fleischmann, Wim; Grassberger, Martin y Sherman, Ronald. Erfolgreiche Wundheilung durch Maden-Therapie. Biochirurgie: Die wieder entdecte Behandlungsmethode bei diabetischem Fuß und anderen schlecht heilenden Wunden. Stuttgart: TRIAS Verlag, 2002.
- ↑ Millingen, John Gideon. Curiosities of Medical Experience. 2ª. Richard Bentley, 1839.
- ↑ Orkiszewski, M. «Maggots of Lucilia sericata in treatment of intractable wounds» (en polaco). Wiad Lek., 60, 7-8, pàg. 381-5.
- ↑ Baer, William S «The Treatment of Chronic Osteomyelitis with the Maggot (Larva of the Blow Fly)» (PDF) (en inglés). Bone and Joint Surg., 13, pàg. 438-75 [Consulta: 21 juny 2009].
- ↑ Mumcuoglu, KY «Clinical applications for maggots in wound care» (en inglés). Am J Clin Dermatol., 2, 4, pàg. 219-27 [Consulta: 21 juny 2009].
- ↑ Falta indicar la publicació. PMID: 1275807.
- ↑ Falta indicar la publicació. PMID: 3750003.
- ↑ Sherman, RA; Petcher, EA (julio de 1988).
- ↑ Error en el títol o la url.«».
- ↑ Error en el títol o la url.«».
- ↑ Falta indicar la publicació. DOI: 10.1136/bmj.b825. PMID: 19304578.
- ↑ Cazander, G; van Veen KE, Bernards AT, Jukema GN.Ca «Do maggots have an influence on bacterial growth? A study on the susceptibility of strains of six different bacterial species to maggots of Lucilia sericata and their excretions/secretions» (en inglés). J Tissue Viability, Epub [Consulta: 21 juny 2009].
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Teràpia larval |