Vés al contingut

RKO Pictures: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Cap resum de modificació
→‎Estudi a l'edat daurada: Ampliació a través de la pàgina angles
Línia 34: Línia 34:


Juntament amb [[Columbia Pictures]], RKO es va convertir en un dels principals estudis de la [[comèdia screwball]].<ref>Harvey (1998), p. 290.</ref> [[William A. Seiter]], relativament no conegut, va dirigir la primera contribució significativa de l'estudi al gènere, ''[[The Richest Girl in the World (pel·lícula)|The Richest Girl in the World]]'' (1934).<ref>Veure, per exemple, Di Battista (2001), p. 90.</ref> El drama ''[[Captius del desig]]'' (1934), dirigida per [[John Cromwell]] va ser el primer èxit de l'actiu [[Bette Davis]].<ref>Lasky (1989), pp. 109–10.</ref> La pel·lícula ''[[Somnis de joventut]]'' de [[George Stevens]] i ''[[El delator]]'' de [[John Ford]] van estar nominades a l'[[Oscar a la millor pel·lícula]] l'any 1935. Tot i això, l'únic premi de l'acadèmia que va obtenir una producció de RKO va ser el de Ford per millor director.<ref>Finler (2003), p. 224.</ref> [[Victor McLaglen]] (actor de ''El delator'') també va guanyar un [[Oscar]] i va aparèixer a una dotzena més de pel·lícules en les següents dues dècades.<ref>Jewell (1982), pp. 71, 84, 103, 126, 128, 134, 168, 172, 196, 228, 241, 283.</ref>
Juntament amb [[Columbia Pictures]], RKO es va convertir en un dels principals estudis de la [[comèdia screwball]].<ref>Harvey (1998), p. 290.</ref> [[William A. Seiter]], relativament no conegut, va dirigir la primera contribució significativa de l'estudi al gènere, ''[[The Richest Girl in the World (pel·lícula)|The Richest Girl in the World]]'' (1934).<ref>Veure, per exemple, Di Battista (2001), p. 90.</ref> El drama ''[[Captius del desig]]'' (1934), dirigida per [[John Cromwell]] va ser el primer èxit de l'actiu [[Bette Davis]].<ref>Lasky (1989), pp. 109–10.</ref> La pel·lícula ''[[Somnis de joventut]]'' de [[George Stevens]] i ''[[El delator]]'' de [[John Ford]] van estar nominades a l'[[Oscar a la millor pel·lícula]] l'any 1935. Tot i això, l'únic premi de l'acadèmia que va obtenir una producció de RKO va ser el de Ford per millor director.<ref>Finler (2003), p. 224.</ref> [[Victor McLaglen]] (actor de ''El delator'') també va guanyar un [[Oscar]] i va aparèixer a una dotzena més de pel·lícules en les següents dues dècades.<ref>Jewell (1982), pp. 71, 84, 103, 126, 128, 134, 168, 172, 196, 228, 241, 283.</ref>

A causa de la manca de recursos financers dels líders de la indústria ([[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM]], [[Paramount Pictures|Paramount]] i [[20th Century Fox|Fox]]), RKO va realitzar una sèrie de pel·lícules que corresponien a un estil anomenat ''[[Art déco]].'' Exemples d'aquestes pel·lícules són: ''[[L'alegre divorciada|L'alegre Divorciada]]'' (1934) i ''[[Barret de copa]]'' (1935).<ref>Jewell (1982), pp. 77, 88; Lasky (1989), p. 117.</ref> Una de les figures responsables d'aquest estil va ser [[Van Nest Polglase]], el qual era cap de departament de disseny a la RKO.<ref>Finler (2003), p. 227.</ref><ref>{{Ref-publicació|article=The Art of RKO - Vintage Set Design {{!}} Architectural Digest|publicació=Architectural Digest|llengua=en|url=https://www.architecturaldigest.com/story/vintage-set-design-article}}</ref> RKO, segons l'historiador [[James Naremore]], era un estudi on hi mancava l'estabilitat dels bons actors, directors i guionistes però tenia un bon repartiment d'artistes i tècnics d'efectes visuals. Com a resultat d'això, les seves pel·lícules més importants contenien un fort element de fantasia.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Naremore|nom=James|títol=Roman à Clef|url=http://dx.doi.org/10.1007/978-1-349-92397-7_2|data=2010|editorial=British Film Institute|lloc=London|pàgines=9–18|isbn=9781844572885}}</ref>

Com a grup, les divisions artesanals de l'estudi es van trobar entre les més fortes de la indústria.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Finler|nom=Joel W.|article=Stroheim's Walking Down Broadway|publicació=Screen|url=http://dx.doi.org/10.1093/screen/11.4-5.89|volum=11|exemplar=4-5|data=1970-07-01|pàgines=89–96|doi=10.1093/screen/11.4-5.89|issn=1460-2474}}</ref><ref>{{Ref-publicació|cognom=Rode|nom=Bernd-Michael|article=Metal ion influence on hydrogen bonds in solvent and ligands|publicació=Inorganica Chimica Acta|url=http://dx.doi.org/10.1016/s0020-1693(00)95085-0|volum=79|data=1983-01|pàgines=58–59|doi=10.1016/s0020-1693(00)95085-0|issn=0020-1693}}</ref> El primer dissenyador de vestuari reconegut va ser [[Walter Plunkett]], qui va treballar amb la companyia des del tancament de l'era de la FBO fins a finals de [[1939]].<ref>{{Ref-llibre|cognom=Morton|nom=Peter|títol=Jamaica (1873–1876)|url=http://dx.doi.org/10.1057/9781403980991_3|data=2005|editorial=Palgrave Macmillan US|lloc=New York|pàgines=27–43|isbn=9781349529391}}</ref> Sidney Saunders, cap del departament de pintura de l'estudi, va ser el responsable dels progressos significatius en la qualitat de la [[retroprojecció]].<ref>{{Ref-publicació|cognom=Crosa|nom=G.|cognom2=Villa|nom2=S.|cognom3=Cotta-Ramusino|nom3=M.|publicació=Hydrobiologia|url=http://dx.doi.org/10.1023/a:1021065116696|volum=477|exemplar=1/3|data=2002|pàgines=107–114|doi=10.1023/a:1021065116696|issn=0018-8158}}</ref> El 13 de juny de 1935, RKO va estrenar ''[[Becky Sharp (pel·lícula)|Becky Sharp]],'' la seva primera pel·lícula rodada totalment en Technicolor de tres tires.<ref>{{Ref-publicació|article=ALCOHOL PORTRAYALS IN MOVIES: NOW WE KNOW THEY'RE THERE, WHAT NEXT?|publicació=Addiction|url=http://dx.doi.org/10.1111/j.1360-0443.2008.02398.x|volum=103|exemplar=12|data=2008-12|pàgines=1934–1935|doi=10.1111/j.1360-0443.2008.02398.x|issn=0965-2140}}</ref> Encara que els crítics van considerar ''Becky Sharp'' com un fracàs, la pel·lícula va ser àmpliament lloada per la seva brillantor visual i experiència tècnica.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Rhodes|nom=Philip|article=Correspondence|publicació=Medical Education|url=http://dx.doi.org/10.1111/j.1365-2923.1982.tb01243.x|volum=16|exemplar=2|data=1982-03|pàgines=115–115|doi=10.1111/j.1365-2923.1982.tb01243.x|issn=0308-0110}}</ref> RKO també va contractar alguns dels artistes i artesans més destacats de la indústria, el treball dels quals mai va ser vist. Des dels primers dies de l'estudi fins a finals de 1935, [[Max Steiner]], un dels compositors de música més influents de l'època, va fer la banda sonor per a més de 100 pel·lícules de RKO.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Finler|nom=Joel W.|article=Stroheim's Walking Down Broadway|publicació=Screen|url=http://dx.doi.org/10.1093/screen/11.4-5.89|volum=11|exemplar=4-5|data=1970-07-01|pàgines=89–96|doi=10.1093/screen/11.4-5.89|issn=1460-2474}}</ref><ref>{{Ref-llibre|cognom=W.|nom=Finler, Joel|títol=The Hollywood story|url=http://worldcat.org/oclc/475132455|data=2003|editorial=Wallflower P|isbn=0517565765}}</ref> A part, [[Murray Spivak]], cap del departament d'efectes d'àudio de l'estudi, va aconseguir grans avenços en l'ús de la tecnologia de re-gravació, utilitzada per primer cop a ''King Kong.''<ref>{{Ref-publicació|cognom=Strike|nom=Peter|article=Book reviews|publicació=Heredity|url=http://dx.doi.org/10.1038/sj.hdy.6880790|volum=77|exemplar=1|data=1996-07|pàgines=108–108|doi=10.1038/sj.hdy.6880790|issn=0018-067X}}</ref>


== Referències ==
== Referències ==

Revisió del 13:04, 20 nov 2018

Infotaula d'organitzacióRKO Pictures
(en) Radio-Keith-Orpheum Pictures Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusproductora de cinema
distribuïdora cinematogràfica
negoci Modifica el valor a Wikidata
Indústriacinema Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicasocietat per accions Modifica el valor a Wikidata
Història
ReemplaçaFilm Booking Offices of America
Keith-Albee-Orpheum (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Creació23 octubre 1928
FundadorDavid Sarnoff i Joseph P. Kennedy Modifica el valor a Wikidata
Data de dissolució o abolició7 març 1959 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Lloc webrko.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: co0041421 TMDB.org: 6 Modifica el valor a Wikidata

RKO Pictures (coneguda en el seu origen com RKO Radio Pictures, Inc.) és una companyia cinematogràfica estatunidenca, considerada un dels cinc grans estudis de l'època daurada de Hollywood. Es va fundar l'octubre de 1928, producte de la fusió del circuit de teatre de Keith-Albee-Orpheum (KAO) (1882) i els estudis Film Booking Offices of America (FBO) de Joseph P. Kennedy (1917) sota el control de Radio Corporation of America (RCA) (1909).

Inicialment, la RKO va destacar per produccions musicals, amb les grans estrelles del gènere del moment: Fred Astaire i Ginger Rogers. Posteriorment, els actors més destacats van ser Katharine Hepburn i, finalment, Robert Mitchum; sense oblidar a Cary Grant, un dels més veterans «fitxatges» de la companyia. Altres personalitats destades van ser: Val Lewton, director de pel·lícules de terror de baix pressupost, i Orson Welles, que va llançar alguns dels seus grans èxits amb aquests estudis, com Ciutadà Kane. RKO també va ser responsable de coproduccions com Que bonic que és viure i Notorious, i va distribuir moltes pel·lícules del productor d'animació Walt Disney (des del 1937 fins a mitjan dels anys 1950) i del productor independent Samuel Goldwyn.

Howard Hughes es va fer càrrec de RKO el 1948. Després d'anys de desordre i caiguda sota mans seves, els estudis van ser adquirits per la General Tire and Rubber Company l'any 1955. La RKO Pictures original va deixar de produir pel·lícules el 1957 i es va dissoldre dos anys més tard. L'any 1981, l'emissora RKO General, l'hereu corporatiu, la va reactivar com a filial de producció sota el nom RKO Pictures Inc. El 1989 es van vendre els drets de les marques registrades i de remake als nous propietaris. Actualment, RKO Pictures LLC és una petita empresa independent.

Origen de l'empresa

L'octubre del 1927, Warner Bros. va estrenar The Jazz Singer, la primera pel·lícula sonora. El seu èxit va portar a Hollywood la conversió del cinema mut a sonor en massa. Radio Corporation of America (RCA) controlava un sistema avançat d'enregistrament òptic de sound-on-film, el Photophone. Un sistema que havia estat desenvolupat recentment per General Electric, l'empresa matriu de RCA. Tot i això, les seves esperances d'unir-se al boom de les pel·lícules sonores va tenir un obstacle important: Warner Bros. i Fox, l'altre estudi de so d'avantguarda de Hollywood ja estaven alineades econòmicament i tecnològicament amb ERPI, filial de la divisió AT&T's Western Electric. Les dues companyies més importants del sector, Paramount i Loews/MGM, amb altres dos grans estudis, Universal i First National també van estar disposats a contractar ERPI per realitzar la conversió al cinema sonor.[1]

En cerca d'un client pel Photophone, al final del 1927, David Sarnoff, el gerent general de RCA, es va apropar a Joseph P. Kennedy per utilitzar el seu sistema amb el petit estudi de Kennedy, Film Booking Offices of America (FBO). Les negociacions van donar com a resultat que la General Electric adquirís un interès en FBO. Sarnoff ja havia aconseguit concebut un pla perquè la companyia aconseguís una posició central en la indústria cinematogràfica, maximitzant els ingressos del Photophone. Seguidament, Kennedy va voler adquirir una sèrie de sales d'exhibició (com aquelles que tenien les principals empreses de producció de Hollywood). Paral·lelment, el gran conjunt de teatres de Keith-Albee-Orpheum (KAO) estava intentant fer una transició cap al negoci del cinema. A mitjan de 1927, les operacions cinematogràfiques de Pathé i Cecil B. De Mille s'havien unit sota la direcció de la KAO. A principi de 1928, el gerent general de la KAO, John J. Murdock (que havia assumit la presidència de Pathé), es va dirigir a Kennedy com a assessor amb l'objectiu de consolidar l'estudi amb l'empresa de De Mille, Producers Distributing Corporation.[2][3][4]

El 23 d'octubre de 1928, RCA va anunciar la creació del hòlding Radio-Keith-Orpheum Corp., amb Sarnoff com a president de consell. Kennedy, que es va retirar dels càrrecs executius de les empreses fusionades i va mantenir a Pathé separada de RKO sota el seu control personal.[5] RCA posseïa una part de les accions de RKO, uns 22 per cent (a principi de la dècada de 1930 va augmentar fins al 60 per cent).[6] El 25 de gener de 1929, el nou sector productiu de l'empresa, presidida per l'exvicepresident de la FBO, Joseph I. Schnitzer, va ser presentada com RKO Productions Inc. Una setmana més tard, va presentar la marca registrada «Radio Pictures».[7] Kennedy, buscant de sortir del negoci cinematoràfic, va aconseguir a final de 1930 que RKO comprès Pathé. El 29 de gener de 1931, Pathé es va fusionar amb RKO.[8][9]

Estudi a l'edat daurada

Primers anys

Rio Rita (1929), primer èxit de RKO

RKO va començar la seva producció a una petita instal·lació de FBO compartida amb Pathé a la ciutat de Nova York, mentre que el principal estudi d'FBO a Hollywood es va reparava tecnològicament.[10][11] William LeBaron estava a càrrec de la producció, (ja havia ocupat la mateixa posició a FBO). Els dos llançaments inicials de la nova companyia van ser musicals: Syncopation, un melodrama que es va acabar de rodar abans que FBO es reincorporés amb RKO. La pel·lícula es va estrenar el 29 de març de 1929.[12][13] La comèdia Street Girl es va estrenar el 30 de juliol. Aquesta va ser considerada com la primera producció oficial de RKO rodada a Hollywood.[14][15][16] Va haver-hi una sèrie de pel·lícules no musicals, però el primer gran èxit dels estudis va ser un musical. RKO va gastar molts diners a Rio Rita, la qual incloïa seqüències en Technicolor. Presentada a la crítica al setembre, va ser nomenada una de les deu millors pel·lícules de l'any per part de Film Daily.[17][18] L'historiador de cinema, Richard Barrios ho acredita com «la primera edat de musicals de Broadway filmats».[19] A final d'any, RKO estava fent ús d'una instal·lació de producció addicional: s'havien adquirit aproximadament dos milions de metres quadrats a prop de la vall de San Fernando per tal de poder filmar exteriors i conjunts de gran escala.[20]

RKO va llançar un llistat de dotze pel·lícules durant el seu primer any. L'any 1930, aquesta xifra es va convertir en més del doble, 29.[21] Inicialment, RKO Productions Inc. i RKO Distributing Corp. estaven organitzades com a diferents entitats empresarials. Al juliol, l'estudi va iniciar el procés d'unificació cap a RKO Radio Pictures Inc.[22] Animats per l'èxit de Rio Rita, RKO va produir diversos musicals molt costosos, els quals incorporaven seqüències Technicolor. Entre aquests estaven Dixiana i Hit the Deck, ambdós guionitzats i dirigits per Luther Reed.[23] Seguint l'exemple dels altres grans estudis, RKO va planejar crear la seva pròpia revista musical, Radio Revels. Va ser promoguda com la producció més extravagant de l'estudi que s'havia filmat totalment en Technicolor.[24] El projecte, però, va ser abandonat perquè l'interès del públic per als musicals va anar disminuint amb el pas del temps. L'any 1929, Hollywood va produir més d'una seixantena de musicals i més de vuitanta l'any següent. Aquest nombre, l'any 1931, es va reduir a només onze.[25] RKO encara tenia un contracte amb Technicolor per produir més pel·lícules amb el seu sistema. Complicant la situació, el públic havia arribat a associar el color amb el gènere musical. Complint les seves obligacions, RKO va produir dues pel·lícules amb Technicolor, The Runaround i Fanny Foley Herself (totes dues estrenades el 1931), que no contenien seqüències musicals. Cap de les dues va ser un èxit.[26]

Fins i tot, quan l'economia nord-americana va caure (crac del 29), RKO havia comprat teatre rere teatre per tal que s'incorporessin a la seva cadena d'exposicions. L'octubre de 1930, la companyia va comprar el 50% de l'estudi de Van Beuren a Nova York, el qual s'especialitzava en dibuixos animats i curtmetratges.[27] Aviat, el calendari de produccions de RKO superava les quaranta pel·lícules a l'any, totes publicades sota el nom de "Radio Pictures" i, després de la fusió de l'any 1931, "RKO Pathé". Cimarron, produïda pel mateix LeBaron, es va convertir en l'única producció de RKO que va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula. No obstant això, RKO va perdre diners a causa del fet que havia tingut un pressupost d'1,4 milions de dòlars.[28] L'estrella més popular de RKO d'aquesta era va ser Irene Dunne, qui va debutar amb el musical Leathernecking l'any 1930.[29] Altres actors principals van ser Joel McCrea, Ricardo Cortez, Dolores del Río i Mary Astor. Richard Dix, nominat a l'Oscar per a la seva actuació a Cimarron, va servir com a estrella de cinema de sèrie B fins a principis de la dècada de 1940.[30] L'equip de comèdia de Bert Wheeler i Robert Woolsey, sovint junt amb Dorothy Lee, va ser un pilar bàsic durant anys.[31] L'adquisició de Pathé, tot i ser una inversió defensable a llarg termini per les seves instal·lacions físiques, va ser una altra de les principals despeses assumides per la nova RKO, sobretot perquè el preu de les accions de Pathé havia estat inflat artificialment per alguns impagaments de compra anticipada.[32] Després de poc més d'un any d'operació semi-autònoma dins de RKO, Pathé es va dissoldre com una unitat de producció de pel·lícules.[33]

Èxit sota Selznick

King Kong (1933)

Exceptuant pel·lícules com ara Cimarron i Rio Rita, les produccions de RKO van ser considerades com mediocres, per la qual cosa a l'octubre de 1931 Sarnoff va contractar a David O. Selznick per substituir LeBaron com a cap de producció.[34] A més d'implementar mesures rigoroses de control de costos, Selznick va defensar les unitats de producció, que donava als productors de les pel·lícules una independència molt superior a la que tenien anteriorment.[35] La producció d'unitats institucionals, va predir, que suposaria uns estalvis de costos del 30-40 per cent.[36] Per fer pel·lícules sota el nou sistema, Selznick va contractar el director George Cukor i el productor / director Merian C. Cooper, i va anar donant al productor Pandro S. Berman projectes cada vegada més importants.[37] Selznick va descobrir i va contractar una jove actriu que ràpidament es va convertir en una de les grans estrelles de l'estudi, Katharine Hepburn. John Barrymore també també va tenir alguns paper importants.[38] A partir de setembre de 1932, la publicitat de les pel·lícules mostrava el nom de "RKO Radio Pictures"; el nom Pathé només es va utilitzar per a noticiaris i documentals. Aquest any, la seu corporativa amb seu a la ciutat de Nova York es va traslladar al nou edifici de RKO, un gratacels Art Déco que va ser una de les primeres estructures del Rockefeller Center en obrir-se.[39]

Selznick va passar quinze mesos com a cap de producció de RKO. Selznick va dimitir després d'una disputa sobre el control creatiu amb el nou president corporatiu Merlin Aylesworth.[40] Un dels seus últims actes a RKO va ser aprovar una prova de pantalla per a un home anomenat Fred Astaire.[41] La tinença de Selznick va ser considerada magistral: El 1931, abans de la seva arribada, l'estudi s'havia produït quaranta-dues pel·lícules per 16 milions de dòlars en els pressupostos totals. El 1932, sota Selznick, es van fer quaranta-una pel·lícules per 10,2 milions de dòlars, amb una clara millora en qualitat i popularitat.[42] Va recolzar diversos èxits importants, incloent-hi A Bill of Divorcement , amb Cukor dirigint el debut d'Hepburn, i la monumental creació de King Kong, dirigida per Merian Cooper, amb els efectes visuals de Willis O'Brien.[43] Tot i això, degut a les finances no regulars i els excessos, van provocar la caiguda de l'estudi el 1933. No va tornar a emergir fins a l'any 1940.[44]

Cooper al capdavant

Cooper es va convertir en cap de producció després de la sortida de Selznick. Ell va ser el supervisor dos grans èxits protagonitzats per Katherine Hepburn: Glòria d'un dia (1933), per la qual va guanyar el seu primer Oscar, i Little Women (1933), la segona col·laboració del director Cukor amb l'actriu.[45] Entre les produccions de l'estudi, aquesta última va ser la que va tenir un èxit més gran a la taquilla durant aquesta dècada.[46] Quan Cooper va signar el contracte de set anys, Ginger Rogers ja havia realitzat diverses pel·lícules per RKO. Cooper la va elegir per protagonitzar el musical Volant cap a Rio de Janeiro (1933).[47] Rogers va actuar al costat de Fred Astaire en el seu debut a la gran pantalla. I, gràcies a la pel·lícula, es van convertir en estrelles.[48] Hermes Pan, l'assistent del director de dansa de la pel·lícula, es va convertir en un dels principals coreògrafs de Hollywood a través de la seva col·laboració amb Astaire.[49][50]

Juntament amb Columbia Pictures, RKO es va convertir en un dels principals estudis de la comèdia screwball.[51] William A. Seiter, relativament no conegut, va dirigir la primera contribució significativa de l'estudi al gènere, The Richest Girl in the World (1934).[52] El drama Captius del desig (1934), dirigida per John Cromwell va ser el primer èxit de l'actiu Bette Davis.[53] La pel·lícula Somnis de joventut de George Stevens i El delator de John Ford van estar nominades a l'Oscar a la millor pel·lícula l'any 1935. Tot i això, l'únic premi de l'acadèmia que va obtenir una producció de RKO va ser el de Ford per millor director.[54] Victor McLaglen (actor de El delator) també va guanyar un Oscar i va aparèixer a una dotzena més de pel·lícules en les següents dues dècades.[55]

A causa de la manca de recursos financers dels líders de la indústria (MGM, Paramount i Fox), RKO va realitzar una sèrie de pel·lícules que corresponien a un estil anomenat Art déco. Exemples d'aquestes pel·lícules són: L'alegre Divorciada (1934) i Barret de copa (1935).[56] Una de les figures responsables d'aquest estil va ser Van Nest Polglase, el qual era cap de departament de disseny a la RKO.[57][58] RKO, segons l'historiador James Naremore, era un estudi on hi mancava l'estabilitat dels bons actors, directors i guionistes però tenia un bon repartiment d'artistes i tècnics d'efectes visuals. Com a resultat d'això, les seves pel·lícules més importants contenien un fort element de fantasia.[59]

Com a grup, les divisions artesanals de l'estudi es van trobar entre les més fortes de la indústria.[60][61] El primer dissenyador de vestuari reconegut va ser Walter Plunkett, qui va treballar amb la companyia des del tancament de l'era de la FBO fins a finals de 1939.[62] Sidney Saunders, cap del departament de pintura de l'estudi, va ser el responsable dels progressos significatius en la qualitat de la retroprojecció.[63] El 13 de juny de 1935, RKO va estrenar Becky Sharp, la seva primera pel·lícula rodada totalment en Technicolor de tres tires.[64] Encara que els crítics van considerar Becky Sharp com un fracàs, la pel·lícula va ser àmpliament lloada per la seva brillantor visual i experiència tècnica.[65] RKO també va contractar alguns dels artistes i artesans més destacats de la indústria, el treball dels quals mai va ser vist. Des dels primers dies de l'estudi fins a finals de 1935, Max Steiner, un dels compositors de música més influents de l'època, va fer la banda sonor per a més de 100 pel·lícules de RKO.[66][67] A part, Murray Spivak, cap del departament d'efectes d'àudio de l'estudi, va aconseguir grans avenços en l'ús de la tecnologia de re-gravació, utilitzada per primer cop a King Kong.[68]

Referències

  1. ↑ Gomery (1985), p. 60; Crafton (1997), pp. 129–31.
  2. ↑ Goodwin (1987), pp. 375–79
  3. ↑ Gomery (1985), pp. 63–65; Crafton (1997), pp. 136–39, 193–94.
  4. ↑ «Cinemerger». Time, 02-05-1927.
  5. ↑ Goodwin (1987), pp. 375–79; Gomery (1985), pp. 63–65; Crafton (1997), pp. 136–39, 193–94.
  6. ↑ Crafton (1997), p. 210.
  7. ↑ «Radio Pictures Trademark of R K O Productions INC. Serial Number: 71278717 :: Trademarkia Trademarks» (en anglès). [Consulta: 17 novembre 2018].
  8. ↑ Goodwin (1987), pp. 422–23; Crafton (1997), pp. 208, 210.
  9. ↑ Jewell, 1982, p. 32.
  10. ↑ Barrios, 1995, p. 87.
  11. ↑ «$250,000 for Construction Program at RKO Studio». Film Daily, 23-01-1929, pàg. 6 [Consulta: 5 desembre 2015].publicació d'accés obert
  12. ↑ Barrios, 1995, p. 86-88, 209.
  13. ↑ Koszarski (2008), pp. 169–71
  14. ↑ Jewell, 1982, p. 20.
  15. ↑ Barrios, 1995, p. 209, 226.
  16. ↑ Lasky, 1989, p. 46-47.
  17. ↑ Barrios, 1995, p. 225-229.
  18. ↑ Lasky, 1989, p. 42-47.
  19. ↑ Barrios, 1995, p. 225.
  20. ↑ Jewell, 2012, p. 22.
  21. ↑ Jewell (1982), pp. 20, 24.
  22. ↑ Catalogue of Copyright Entries (1930), p. 369 et al.
  23. ↑ Barrios (1995), p. 127; Lasky (1989), p. 52.
  24. ↑ Bradley (1996), p. 260; "R.-K.-O. Signs More Noted Names", Los Angeles Times, June 20, 1929; "Studios Plan Huge Programs", Los Angeles Times, July 21, 1929.
  25. ↑ Bradley (1996), p. 279.
  26. ↑ Jewell (1982), pp. 38, 41. For Technicolor contracts during this era, see Kalmus, Herbert. «Technicolor Adventures in Cinemaland». Widescreen Museum, 28-10-1938. [Consulta: 3 maig 2010].
  27. ↑ Crafton (1997), p. 210; Barrier (2003), p. 169.
  28. ↑ Crafton (1997), p. 552; Lasky (1989), p. 55.
  29. ↑ Jewell (1982), p. 30.
  30. ↑ Jewell (1982), p. 30.
  31. ↑ Finler (2003), p. 214.
  32. ↑ Lasky (1989), pp. 58–59.
  33. ↑ Jewell (1982), p. 44.
  34. ↑ Lasky (1989), pp. 67–70.
  35. ↑ Bordwell et al. (1985), p. 321.
  36. ↑ Bordwell et al. (1985), p. 321.
  37. ↑ Lasky (1989), pp. 74–76; Jewell (1982), p. 17.
  38. ↑ Lasky (1989), pp. 77–80, 93.
  39. ↑ Kroessler (2002), p. 219.
  40. ↑ Schatz (1998), pp. 131–33; Lasky (1989), pp. 81–82.
  41. ↑ Schatz (1998), p. 133; Lasky (1989), p. 83.
  42. ↑ Schatz (1998), pp. 131.
  43. ↑ Lasky (1989), pp. 78–79, 93–95; Jewell (1982), pp. 52, 60.
  44. ↑ Lasky (1989), pp. 81–82.
  45. ↑ Lasky (1989), pp. 100–1.
  46. ↑ Finler (2003), p. 219.
  47. ↑ Lasky (1989), pp. 98–99.
  48. ↑ Jewell (1982), p. 69.
  49. ↑ Lasky (1989), p. 112.
  50. ↑ Finler (2003), p. 229.
  51. ↑ Harvey (1998), p. 290.
  52. ↑ Veure, per exemple, Di Battista (2001), p. 90.
  53. ↑ Lasky (1989), pp. 109–10.
  54. ↑ Finler (2003), p. 224.
  55. ↑ Jewell (1982), pp. 71, 84, 103, 126, 128, 134, 168, 172, 196, 228, 241, 283.
  56. ↑ Jewell (1982), pp. 77, 88; Lasky (1989), p. 117.
  57. ↑ Finler (2003), p. 227.
  58. ↑ «The Art of RKO - Vintage Set Design | Architectural Digest» (en anglès). Architectural Digest.
  59. ↑ Naremore, James. Roman à Clef. London: British Film Institute, 2010, p. 9–18. ISBN 9781844572885. 
  60. ↑ Finler, Joel W. «Stroheim's Walking Down Broadway». Screen, 11, 4-5, 01-07-1970, pàg. 89–96. DOI: 10.1093/screen/11.4-5.89. ISSN: 1460-2474.
  61. ↑ Rode, Bernd-Michael «Metal ion influence on hydrogen bonds in solvent and ligands». Inorganica Chimica Acta, 79, 1983-01, pàg. 58–59. DOI: 10.1016/s0020-1693(00)95085-0. ISSN: 0020-1693.
  62. ↑ Morton, Peter. Jamaica (1873–1876). New York: Palgrave Macmillan US, 2005, p. 27–43. ISBN 9781349529391. 
  63. ↑ Crosa, G.; Villa, S.; Cotta-Ramusino, M. Hydrobiologia, 477, 1/3, 2002, pàg. 107–114. DOI: 10.1023/a:1021065116696. ISSN: 0018-8158.
  64. ↑ «ALCOHOL PORTRAYALS IN MOVIES: NOW WE KNOW THEY'RE THERE, WHAT NEXT?». Addiction, 103, 12, 2008-12, pàg. 1934–1935. DOI: 10.1111/j.1360-0443.2008.02398.x. ISSN: 0965-2140.
  65. ↑ Rhodes, Philip «Correspondence». Medical Education, 16, 2, 1982-03, pàg. 115–115. DOI: 10.1111/j.1365-2923.1982.tb01243.x. ISSN: 0308-0110.
  66. ↑ Finler, Joel W. «Stroheim's Walking Down Broadway». Screen, 11, 4-5, 01-07-1970, pàg. 89–96. DOI: 10.1093/screen/11.4-5.89. ISSN: 1460-2474.
  67. ↑ W., Finler, Joel. The Hollywood story. Wallflower P, 2003. ISBN 0517565765. 
  68. ↑ Strike, Peter «Book reviews». Heredity, 77, 1, 1996-07, pàg. 108–108. DOI: 10.1038/sj.hdy.6880790. ISSN: 0018-067X.

Bibliografia

  • Barrios, Richard. A Song in the Dark: The Birth of the Musical Film (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 1995. ISBN 0-19-508811-5. 
  • Jewell, Richard B.; Harbin, Vernon. The RKO Story (en anglès). Nova York: Arlington House/Crown, 1982. ISBN 0-517-54656-6. 
  • Jewell, Richard B. RKO Radio Pictures: A Titan Is Born (en anglès). Berkeley and Los Angeles: University of California Press, 2012. ISBN 978-0-520-27178-4. 
  • Jewell, Richard B. Slow Fade to Black: The Decline of RKO Radio Pictures (en anglès). University of California Press, 2016. ISBN 978-0-520-28966-6. 
  • Lasky, Betty. RKO: The Biggest Little Major of Them All (en anglès). Santa Monica, Califòrnia: Roundtable, 1989. ISBN 0-915677-41-5. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=RKO_Pictures&oldid=20502308»