Disc fonogràfic

Discs de vinil.

Un disc fonogràfic, normalment anomenat simplement disc i de vegades vinil, és un suport d'enregistrament de so analògic que consisteix en un disc pla amb un solc modulat gravat en forma d'espiral que comença prop de la perifèria i acaba prop del centre del disc. Té un forat circular al seu centre, de diàmetre variable segons el format del disc. Els discs van ser la tecnologia principal de reproducció de música personal durant la major part del segle XX; van reemplaçar el cilindre de fonogràf de primers de segle i, tot i que la seva popularitat va minvar considerablement en aparèixer el disc compacte des de 1981 del mateix segle, al començament del segle XXI encara es continuen fabricant i venent, encara que cada vegada en un nombre menor. Encara que per molts sigui un article obsolet, roman un del formats d'àudio més utilitzat pels discjòqueis gràcies a la seva gran qualitat de so respecte noves tecnologies que surten a la venda i s'imposen en el mercat com són els CD's.

Els registres de fonògraf es descriuen generalment pel seu diàmetre en polzades (12 polzades, 10 polzades, 7 polzades), la velocitat de rotació en revolucions per minut (rpm) en què es juguen (8 1/3, 16 2 / 3, 33 1/3, 45, 78), [6] i la seva capacitat de temps, determinada pel seu diàmetre i velocitat (LP [joc llarg], disc de 12 polzades, 33 1/3 rpm; SP [únic] , Disc de 10 polzades, 78 rpm o disc de 7 polzades, 45 rpm; EP [play estès], disc de 12 polzades, 33 1/3 o 45 rpm); la seva qualitat reproductiva o el nivell de fidelitat (alta fidelitat, ortofònica, àmplia gamma, etc.); i la quantitat de canals d'àudio (mono, estèreo, quad, etc.).

Els registres de vinil poden estar ratllats o deformats si s'emmagatzemen de manera incorrecta, però si no estan exposats a calor elevat, manipulats o trencats descuidats, un registre de vinil té el potencial per durar segles.

La coberta gran (i les mànigues interiors) són valorades per col·lectors i artistes per l'espai destinat a l'expressió visual, especialment pel que fa al llarg vinil LP.

Història

Tot i que el material amb què es fabricaven els discs va anar canviant, durant força temps es va utilitzar un tipus de resina; els discs fabricats amb aquest material eren rígids i molt fràgils, i es reproduïen a 78 rpm (revolucions per minut), de manera que la seva durada era força curta. Més endavant es va començar a utilitzar el clorur de polivinil o PVC i aquest material va esdevenir l'estàndard, fins a l'extrem que vinil va esdevenir un sinònim de disc.

Cap als anys 60 del segle XX la popularitat del disc va anar augmentant ràpidament, i fins i tot es va encunyar el terme "microsolc" per a referir-s'hi. Els aparells necessaris per a reproduir-los, anomenats tocadiscs, ja eren gairebé a totes les llars, i alguns dels models d'aquella època podien funcionar a 16, 33⅓, 45 i 78 rpm, per bé que ràpidament els formats de disc van quedar establerts en 45 rpm per als discs senzills (de l'anglès singles) i en 33⅓ rpm per als LP (de l'anglès long play, llarga durada).

Al començament, els discs senzills contenien quatre pistes, dues per cara, però després van passar a incloure'n solament una per cara, amb una durada màxima d'uns 5 minuts cadascuna; a més, la cançó de la cara A era la principal i més coneguda, mentre que la de la cara B era normalment un tema menys conegut o una versió diferent de l'anterior. Depenent de la popularitat de l'artista i de l'àlbum, d'un mateix LP es podien arribar a editar 3, 4 o fins i tot més discs senzills. Pel que fa als LP, depenent del tipus d'àlbum contenia entre una i diverses pistes per cara, amb una durada màxima d'uns 25 minuts cadascuna.

Des del 1975 van aparèixer els maxi-singles, que eren una mescla entre els discs senzills i els LP: tenien la mida i aparença d'un elapé, però sense la seva durada, malgrat ser superior a la d'un senzill, i es reproduïen a 45 rpm. Normalment, a la primera cara s'hi trobava una versió ampliada (més llarga) del tema que donava títol al disc, i a la segona una altra versió (o diverses versions) del mateix tema. La distància entre solcs del maxi-single era superior a la dels discs senzills, la qual cosa proporcionava una qualitat de so lleugerament més alta.

Discs de desenvolupament 78 rpm

Velocitats primerenques

Les primeres gravacions de disc van ser produïdes en una varietat de velocitats que van des de 60 a 130 rpm i una varietat de mides. Ja a principis de 1894, l'empresa Gramophone d'Estats Units d'Emile Berliner venia discs d'una sola cara de 7 polzades amb una velocitat estàndard anunciada de "prop de 70 rpm".

Un manual d'enregistrament d'àudio estàndard descriu els reguladors de velocitat, o els governadors, com a part d'una onada de millora introduïda ràpidament després de 1897. Una imatge d'un 1898 Berliner Gramphone mostra un governador. Diu que les unitats de primavera reemplacen les unitats de mà. Pren nota que:

El regulador de velocitat es va subministrar amb un indicador que mostrava la velocitat quan la màquina s'executava perquè els registres, a la reproducció, podrien girar a la mateixa velocitat ... La literatura no revela per què es va triar 78 rpm per a la indústria fonogràfica , pel que sembla, això només va passar a ser la velocitat creada per una de les màquines primerenques i, per qualsevol altra raó, es va seguir utilitzant

El 1925, la velocitat del registre es va estandaritzar a un valor nominal de 78 rpm. Tanmateix, l'estàndard difereix entre els llocs amb subministrament elèctric de corrent altern a 60 Hz (cicles per segon, Hz) i els de 50 Hz. Quan la xarxa elèctrica era de 60 Hz, la velocitat real era de 78.26 rpm: la d'un estroboscopi de 60 Hz que il·lumina marques de calibratge de 92 bar. On era 50 Hz, era de 77,92 rpm: el d'un estroboscopi de 50 Hz que il·luminava marques de calibratge de 77 bar.

Enregistrament acústic

Els primers enregistraments es van fer de manera acústica, el so recollit per una banya i canonada a un diafragma, que vibrava el llapis de tall. La sensibilitat i el rang de freqüències eren pobres, i la resposta a la freqüència era molt irregular, donant-los enregistraments acústics una qualitat tonal reconeguda a l'instant. Un cantant pràcticament havia de posar la seva cara a la banya d'enregistrament. Els instruments orquestrals més baixos com els violoncels i els dobles basses sovint es van duplicar (o substituir) per instruments més forts, com ara tubes. Els violins estàndard en conjunts orquestrals van ser substituïts per violins Stroh, que es van fer populars amb els estudis de gravació.

Fins i tot els tambors, si es planifiquen i es col·loquen correctament, podrien registrar-se i escoltar-se de forma efectiva fins i tot en els primers enregistraments de banda jazzística i militar. Els instruments més forts com els tambors i les trompetes es posicionaven més allunyats de la banya de recollida. Lillian Hardin Armstrong, membre de la King Jazz Band de King Oliver, gravat a Gennett Records en 1923, va recordar que, en un primer moment, Oliver i la seva segona trompeta, Louis Armstrong, estaven al costat dels altres i la banya d'Oliver no podia escoltar-se. "Van posar a Louis a uns quinze peus a la cantonada, mirant a tots tristos"

Enregistrament elèctric

Durant la primera meitat de la dècada de 1920, els enginyers de Western Electric, així com els inventors independents, com ara l'Orlando Marsh, van desenvolupar tecnologia per capturar so amb un micròfon, amplificar-la amb tubs de buit, i després utilitzar el senyal amplificat per conduir un cap d'enregistrament electromecànic. Les innovacions de Western Electric van donar lloc a una resposta de freqüència més àmplia i suau, que va produir un enregistrament dramàticament més complet, més clar i més natural. Ara es podien capturar sons suaus o distants que abans no podien registrar-se. El volum només estava limitat per l'espaiat de la ranura en el registre i l'amplificació del dispositiu de reproducció. Victor i Columbia van llicenciar el nou sistema elèctric de Western Electric i van començar a emetre discos durant la primavera de 1925. La primera gravació clàssica feta elèctricament va ser "Impromptus" de Chopin i "Litanei" de Schubert interpretat per Alfred Cortot per a Victor.

Un anunci de Wanamaker de 1926 a The New York Times ofereix registres "pel recent procés de gravació elèctrica de Victor" . Va ser reconegut com un avanç; el 1930, un crític musical de The Times va declarar:

... ha arribat el moment de serioses crítiques musicals per tenir en compte les actuacions de gran música reproduïdes mitjançant els registres. Per a afirmar que els registres han tingut èxit en la reproducció exacta i completa de tots els detalls de les interpretacions simfòniques o operàtiques ... seria extravagant ... [però] l'article d'avui és tan avançat com les màquines antigues, ja que difícilment s'admet la classificació sota el mateix nom. L'enregistrament i la reproducció elèctrica s'han combinat per mantenir la vitalitat i el color en els recitals per poder.

Els reproductors de discos amplificats elèctricament eren inicialment cars i lents per ser adoptats. El 1925, l'empresa Victor va introduir tant l'Orthophonic Victrola, un reproductor acústic que va ser dissenyat per tocar discos gravats elèctricament i la Electrola amplificada elèctricament. L'Ortofònica acústica tenia un preu de US $ 95 a $ 300, depenent dels gabinets. No obstant això, el més barat Electrola va costar 650 dòlars, en una època en què el preu d'un nou Ford Model T era inferior a 300 dòlars i els treballs clericals pagaven al voltant de $ 20 per setmana. L'ortofònic tenia una banya exponencial doblegada interior, un disseny sofisticat informat per la teoria de la correspondència d'impedància i la línia de transmissió, i dissenyat per proporcionar una resposta de freqüència relativament plana. La seva primera demostració pública va ser notícies de primera plana a The New York Times, que va informar:

El públic va aplaudir ... John Philip Sousa [va dir]: '[Senyors], que és una banda. Aquesta és la primera vegada que he escoltat música amb cap ànima produïda per una màquina mecànica parlant "... El nou instrument és una prova de les matemàtiques i la física. No és el resultat d'innombrables experiments, però s'ha treballat en paper abans de ser construït al laboratori ... La nova màquina té un rang de 100 a 5.000 [cicles], o cinc i mitja octaves ... El «to de fonògraf» s'elimina amb el nou procés d'enregistrament i reproducció.

Poc a poc, la reproducció elèctrica va entrar a la llar. El motor de la molla va ser reemplaçat per un motor elèctric. L'antiga caixa de so amb el seu diafragma lligat a l'agulla va ser reemplaçat per una recollida electromagnètica que convertia les vibracions d'agulla en un senyal elèctric. El braç tonal ara servia per dur a terme un parell de cables, no d'ones sonores, al gabinet. La trompa exponencial va ser reemplaçada per un amplificador i un altaveu.

Les vendes de registres van disminuir precipitadament durant la Gran Depressió de la dècada de 1930. RCA, que va comprar la companyia Victor Talking Machine el 1929, va introduir una plataforma giratòria econòmica anomenada Duo Jr., que estava dissenyada per connectar-se als seus conjunts de ràdio. Segons Edward Wallerstein (director general de la divisió de Victor RCA), aquest dispositiu era "instrumental per revitalitzar la indústria".

Materials del 78 rpm

Els registres de disc més antics (1889-1894) es van fer de diversos materials, incloent-hi el cautxú dur. Al voltant de 1895, es va introduir un material basat en la goma de làtex i es va convertir en estàndard. Les fórmules per a la barreja van variar pel fabricant al llarg del temps, però normalment es tractava d'aproximadament un terç de farcit mineral de goma i dos terços (pissarra fina o pedra calcària), amb fibres de cotó per afegir resistència a la tracció, negre de carboni per a color (sense el qual tendia per ser un color gris o marró "brut" poc atractiu, i una quantitat molt petita d'un lubricant per facilitar l'alliberament de la premsa manufacturera. Columbia Records va utilitzar un disc laminat amb un nucli de material més gruixut o fibra. La producció de registres de xocolata va continuar durant tota l'època de 78 rpm que va durar fins a la dècada de 1950 en les nacions industrialitzades, però fins als anys 60 en d'altres. Es van desenvolupar formulacions menys abrasives durant els seus anys més baixos i exemples molt tardans en condicions similars poden tenir nivells de soroll tan baixos com el vinil.

Alguns fabricants van introduir alternatives flexibles i irrompibles al shellac durant l'època de 78 rpm. A partir de 1904, Nicole Records del Regne Unit va revestir cel·luloide o una substància similar en un disc central de cartró durant uns anys, però van ser sorollosos. Als Estats Units, Columbia Records va introduir preses flexibles de "Marconi Velvet Tone Record" en 1907, però la seva longevitat i les seves superfícies relativament silenciós depenien de l'ús de Marconi Needles, d'or, i el producte no va tenir èxit. Els rècords de plàstic prims i flexibles, com el Phonycord alemany i els registres britànics Filmophone i Goodson, van aparèixer al voltant de 1930 però no per molt de temps. El Pathé Cellodiscs francès contemporani, d'un plàstic negre molt prim, semblant a les insercions de la vinil de la revista "sonora" de l'època de 1965-1985, van ser igualment de curta durada. Als Estats Units, els registres Hit of the Week es van introduir a principis de 1930. Estaven fabricats amb un plàstic translúcid patentat anomenat Durium revestit sobre una base de paper marró pesat. Es va estrenar un nou número setmanal, que es va vendre als quioscs com una revista. Encara que van ser econòmics i comercials al començament, van ser víctimes de la Gran Depressió i la producció dels EUA va acabar el 1932. Els registres de Durium es van seguir fent al Regne Unit i fins a 1950 a Itàlia, on el nom "Durium" va sobreviure a l'era LP com una marca de discos de vinil. Malgrat aquestes innovacions, el shellac va continuar usant-se per la gran majoria de registres comercials de 78 rpm durant tota la vida del format.

El 1931, RCA Victor va introduir Victrolac de vinil basat en plàstic com a material per a registres de format inusual i de propòsit especial. Un d'ells va ser un registre de 16 polzades, 33 1/3 rpm utilitzat pel sistema de cinema de so en disc Vitaphone. El 1932, RCA va començar a usar Victrolac en un sistema de gravació domiciliària. A finals de la dècada de 1930, el pes lleuger, la força i el baix soroll de superfície del vinil l'havien convertit en el material preferit per a la programació de ràdio pre-gravada i altres aplicacions crítiques. Tanmateix, per a registres ordinaris de 78 rpm, el cost molt més elevat del plàstic sintètic, així com la seva vulnerabilitat a les pesades capes i les agulles d'acer produïdes a gran escala utilitzades en els reproductors de discos, van fer que la substitució general del shellac no fos pràctica en aquell moment. Durant la Segona Guerra Mundial, les Forces Armades dels Estats Units van produir milers de discos V de vinil de 78 polzades de 12 polzades per a l'ús de tropes a l'estranger. Després de la guerra, l'ús del vinil es va fer més pràctic a mesura que proliferaven nous reproductors de discos amb pastilles de vidre lleuger i estils de precisió de zafiro o una aliatge d'osmio exòtic. A la fi de 1945, RCA Víctor va començar a oferir "De Luxe" premses de vinil vermell transparent d'alguns segles xilens de Classic Seal, a un preu de luxe. Més tard, Decca Records va introduir Deccalite de vinil 78, mentre que altres discogràfiques utilitzaven formulacions de vinil comercialitzades com Metrolite, Merco Plastic i Sav-o-flex, però es van utilitzar principalment per produir registres infantils "irrompibles" i premses especials de vinil DJ primes per a l'enviament a estacions de ràdio.

Mides del 78 rpm

A la dècada de 1890, els formats d'enregistrament dels primers discs (joguines) eren majoritàriament de 12,5 cm (nominalment 5 polzades) de diàmetre; a mitjans de la dècada de 1890, els discos solien ser de 7 polzades (nominalment 17,5 cm) de diàmetre.

El 1910, el rècord de 10 polzades (25,4 cm) va ser, amb diferència, l'estàndard més popular, mantenint al voltant uns 3 minuts (180 s) de música o d'un altre entreteniment.

A partir de 1903, també es van vendre comercialment registres de 12 polzades (30,5 cm) comercialment, majoritàriament de música clàssica o de selecció operística, de 4 a 5 minuts (240 a 300 s) de música per banda. Víctor, Brunswick i Columbia també van emetre medalles populars de 12 polzades, generalment destacant una puntuació de l'espectacle de Broadway.

També van aparèixer altres mides. Els discos de vuit polzades (20 cm) amb una etiqueta de 2 polzades de diàmetre (51 mm) es van fer populars durant aproximadament una dècada. A Gran Bretanya, però no es poden jugar en la seva totalitat en la majoria dels reproductors de discs moderns, ja que el braç de to No es pot jugar prou al mig sense modificar l'equip. El 1903, Víctor va oferir una sèrie de registres "Deluxe Special" de 14 polzades (35,5 cm), que es venen per dos dòlars i van jugar a 60 rpm. Es van emetre menys de cinquanta títols i la sèrie es va reduir el 1906 a causa de les baixes vendes. El 1906, una empresa britànica de curta durada anomenada Neophone comercialitza una sèrie de registres d'un sol costat de 20 polzades (50 cm), que ofereixen representacions completes d'algunes obertures operàtiques i peces més curtes. Pathe també va emetre registres de 14 polzades (35,5 cm) i 20 polzades (50 cm) al voltant del mateix període.

Temps de gravació de 78 rpm

El temps d'un registre de fonògraf depèn de la longitud de la ranura disponible, dividida per la velocitat del tocadiscs. La longitud total de la ranura, al seu torn, depèn del grau de separació de les ranures, a més del diàmetre del registre. A principis del segle XX, els primers discs van jugar durant dos minuts, igual que els registres de cilindres. El disc de 12 polzades, introduït per Víctor en 1903, va augmentar el temps de joc a tres minuts i mig [23]. Com que el rècord estàndard de 78 polzades de 78 polzades podria contenir uns tres minuts de so per costat, els enregistraments més populars es van limitar a aquesta durada. [24] Per exemple, quan King Oliver's Creole Jazz Band, incloent Louis Armstrong en els seus primers enregistraments, va gravar 13 cares a Gennett Records a Richmond, Indiana, el 1923, un costat era 2:09 i quatre costats eren 2: 52-2: 59. [25]

Al gener de 1938, Milt Gabler va començar a gravar per Commodore Records, i va permetre realitzar actuacions continuades més llargues, va gravar uns discs de 12 polzades. Eddie Condon va explicar: "Gabler es va adonar que una sessió de jam sessions necessita espai per al desenvolupament". Les primeres dues gravacions de 12 polzades no van aprofitar la seva capacitat: "Carnegie Drag" era de 3m 15s; "Carnegie Jump", 2m 41s. Però a la segona sessió, el 30 d'abril, els dos enregistraments de 12 polzades van ser més llargs: "Echebrable You" va ser de 4m 05s; "Serenata a un Shylock", 4m 32s. Una altra manera de superar la limitació del temps era emetre una selecció que s'estendia a banda i banda d'un sol registre. Les estrelles de Vaudeville, Gallagher i Shean, van gravar "el Sr. Gallagher i el Sr. Shean", escrits per ells mateixos o, suposadament, per Bryan Foy, com a dues cares d'un de 10 polzades en 1922 per a Victor. Es van llançar peces musicals més llargues com un conjunt de registres. El 1903 HMV a Anglaterra va fer el primer enregistrament complet d'una òpera, l'Ernani de Verdi, en 40 discos d'un sol costat. En 1940, Commodore va llançar Eddie Condon i la seva banda de "Good Man Is Hard to Find" en quatre parts, emeses a ambdós costats de dos 78 polzades de 12 polzades. La durada limitada dels enregistraments va persistir des de la seva arribada fins a la introducció del disc LP el 1948. En la música popular, el límit de 3 1/2 minuts en un registre de 78 polzades de 78 polzades va significar que els cantants poques vegades van gravar peces llargues. Una excepció és l'enregistrament de Frank Sinatra de Rodgers i "Soliloquy" de Hammerstein, de Carousel, fet el 28 de maig de 1946. Atès que va superar els 7 m 57, més de les dues cares d'un rècord estàndard de 78 rpm de 10 polzades, va ser llançat a Masterwork de Columbia etiqueta (la divisió clàssica) com a dues cares d'un registre de 12 polzades. El mateix va succeir amb l'actuació de John Raitt de la cançó a l'àlbum original del carrusel de Carousel, que havia estat publicat en un àlbum de 78 rpm establert per American Decca el 1945.

A l'època del 78, els articles de música clàssica i de paraula parlada generalment es van alliberar en els 78 segons més llargs de 12 polzades, uns 4-5 minuts per costat. Per exemple, el 10 de juny de 1924, quatre mesos després del primer premi del 12 de febrer de Rhapsody in Blue, George Gershwin va enregistrar una versió abreujada del treball de disset minuts amb Paul Whiteman i His Orchestra. Va ser llançat a dues cares de Victor 55225 i va córrer per 8m 59s.

Àlbums discogràfics

Els registres de 78 rpm solen vendre's individualment en paper marró o mànigues de cartró que eren simples, o de vegades impreses per mostrar al productor o al nom del venedor. En general, les mànigues tenien un retall circular que exposava l'etiqueta de gravació per veure. Els registres es podien col·locar en un prestatge horitzontalment o es trobaven en una vora, però per la seva fragilitat, el trencament era comú.

La companyia discogràfica alemanya Odeon va ser pionera a l'àlbum el 1909 quan va publicar la suite Cascanueces de Tchaikovsky en 4 discos de doble cara en un paquet especialment dissenyat. No obstant això, l'any anterior, Deutsche Grammophon havia produït un àlbum per a la seva gravació completa de l'òpera Carmen. La pràctica d'emetre àlbums no va ser adoptada per altres discogràfiques durant molts anys. Una excepció, HMV, va produir un àlbum amb una portada pictòrica per a la seva gravació de 1917 de The Mikado (Gilbert & Sullivan).

Cap a 1910, es van vendre col · leccions de mànigues buides amb cartró o coberta de cuir, semblant a un àlbum de fotografia, que es van vendre com a àlbums discogràfics que els clients podien utilitzar per emmagatzemar els seus discs (el terme "disc de disc" es va imprimir en alguns cobertes). Aquests àlbums van tenir títols de 10 polzades i 12 polzades. Les cobertes d'aquests llibres enquadernats eren més amples i més alts que els registres a l'interior, permetent que l'àlbum discogràfic es col·loqués en un prestatge vertical, com un llibre, que suspenia els fragils registres sobre la plataforma i els protegia.

A la dècada de 1930, les companyies de discos van començar a emetre col·leccions de 78 rpm per un intèrpret o d'un tipus de música en àlbums especialment muntats, generalment amb obres d'art en la portada i notes de línia a la part posterior o interior. La majoria d'àlbums van incloure tres o quatre registres, amb dos costats, fent sis o vuit cançons per àlbum. Quan la vinil LP de 12 polzades es va iniciar l'any 1948, cada disc podria contenir un nombre similar de cançons com un àlbum típic dels 78, així que encara es coneixien com a "àlbum", com ho són avui.

Noves mides i materials

Veu també: LP record

Tant el disc de microproove LP 33 1/3 rpm com els registres únics de 45 rpm estan fets de plàstic de vinil que és flexible i irrompible en l'ús normal, fins i tot quan s'envien per correu amb cura d'un lloc a un altre. Els registres de vinil, però, són més fàcils de ratllar o disparar, i són molt més propensos a deformar, en comparació amb la majoria dels registres de 78 rpm, que eren de goma lacada.

El 1931, RCA Victor va llançar el primer disc de vinil de llarga durada disponible comercialment, comercialitzat com a disc de programació de transcripció. Aquests discs revolucionaris van ser dissenyats per a la reproducció a 33 1/3 rpm i es premien en un disc flexible de 30 cm de diàmetre flexible amb una durada d'uns deu minuts jugant per cada costat. La ràpida introducció d'un disc de llarga durada de RCA Victor va ser un fracàs comercial per diversos motius, incloent-hi la manca d'un equip de reproducció de consums assequible i fiable per a consumidors i la lluita contra el consumidor durant la Gran Depressió. A causa de les dificultats econòmiques que van patir la indústria discogràfica durant aquest període (i els propis ingressos de RCA), els registres de vasts records de Victor van ser interromputs a principis de 1933.

També va haver-hi un petit lot de registres més llargs publicats a principis de la dècada de 1930: Columbia va introduir registres de més de 10 polzades (sèrie 18000-D), així com una sèrie de 10 polzades de ranura doble o més llarga registra les etiquetes "pressupost" de Harmony, Clarion i Tone Velvet. També hi va haver un parell de registres de més durada emesos a ARC (per llançar-los en les seves etiquetes Banner, Perfecte i Oriole) i en l'etiqueta Crown. Tots aquests van ser eliminats a mitjan 1932. 

El nivell de soroll superficial més baix del vinil que el casquetó no es va oblidar, ni va ser la seva durabilitat. A finals de la dècada de 1930, els comercials de ràdio i programes de ràdio pre-gravats que s'envien als jockeys de disc començaven a ser presos en vinil, de manera que no es trencaven per correu. A mitjans de la dècada de 1940, les còpies de registres especials de DJ es van començar a fer de vinil també, per la mateixa raó. Aquestes van ser 78 rpm. Durant i després de la Segona Guerra Mundial, quan els subministraments de petxins marins eren extremadament limitats, es van prémer registres de 78 rpm en vinil en comptes de la xocolata, en particular els registres de 12 polzades (30 cm) de 78 rpm produïts per V-Disc per distribuir-los a Estats Units Tropes dels Estats en la Segona Guerra Mundial. A la dècada de 1940, les transcripcions de ràdio, que generalment eren de 16 polzades, però de vegades de 12 polzades, eren sempre de vinil, però tallades a 33 1/3 rpm. Les transcripcions més curtes sovint es van tallar a 78 rpm. A partir de 1939, el Dr. Peter Goldmark i el seu personal de Columbia Records i CBS Laboratories van emprendre esforços per abordar els problemes d'enregistrament i reproducció de ranures estrets i el desenvolupament d'un sistema de reproducció de consums econòmic i fiable. Va prendre uns vuit anys d'estudi, excepte quan va ser suspès a causa de la Segona Guerra Mundial. Finalment, la Columbia Record Company va presentar l'àlbum de gravació de microgroove de 13 polzades (30 cm) Long Play (LP) 33 1/3 rpm en una conferència de premsa de Nova York el 18 de juny de 1948. Al mateix temps, Columbia va introduir un vinil de 7 polzades de 33 polzades de 1/3 de revolucions de microgroove soles, anomenant-ho ZLP, però va ser de curta durada i avui és molt estrany, perquè RCA Víctor va introduir un disc de 45 rpm alguns mesos més tard, que es va convertir en l'estàndard.

No volent acceptar i llicenciar el sistema de Columbia, el febrer de 1949, RCA Victor va llançar els primers 45 rpm solts, de 7 polzades de diàmetre amb un gran orifici central. El reproductor de 45 rpm incloïa un mecanisme canviant que permetia apilar múltiples discs, tant com un canviador convencional manejat 78s. El breu temps de joc d'un únic camp de 45 rpm significava que els treballs llargs, com les simfonies, havien de ser llançats en un màxim de 45 anys en comptes d'un sol LP, però RCA va afirmar que el nou canviador d'alta velocitat provocava trencaments laterals tan breus com per ser inaudible o inconsecuente. Els primers registres de 45 rpm es van realitzar a partir de vinil o poliestirè. Van tenir un temps de joc de vuit minuts.

Una altra mida i format era el dels discs de transcripció de ràdio a partir dels anys quaranta. Aquests registres solien ser de vinil, 33 rpm i 16 polzades de diàmetre. Cap reproductor de discos domèstics podria allotjar registres tan grans, i van ser utilitzats principalment per emissores de ràdio. Tenien una mitjana de 15 minuts per costat i contenien diverses cançons o material de programa de ràdio. Aquests registres es van fer menys comuns als Estats Units quan els registradors van començar a utilitzar-se per a transcripcions de ràdio cap al 1949. Al Regne Unit, els discs analògics continuaven sent el mitjà preferit per a la llicència de transcripcions de la BBC als radiodifusors d'ultramar fins que l'ús dels CD es va fer pràctic alternativa

En uns quants sistemes de fonògraf i discs de transcripció de ràdio, a més d'alguns àlbums sencers, s'inverteix la direcció de la ranura, començant a prop del centre del disc i cap a l'exterior. Una petita quantitat de registres (com ara el Monty Python Matching Tie and Handkerchief) es van fabricar amb múltiples ranures separades per diferenciar les pistes (generalment anomenades "NSC-X2").

Procés de reproducció

El procés de reproducció del disc de vinil consisteix en la conversió mecànica del moviment que pateix l'agulla al seguir el solc, en un senyal elèctric que presenta les mateixes variacions que aquests petits solcs, formant així una ona analògica. En els equips estèreo els moviments laterals representen la suma de les canals estèreo i els moviments verticals representen la resta d'ambdós senyals. Els senyals elèctrics poden ser generats de diferents maneres, si bé és més habitual mitjançant un conjunt aimant-bobina units al plançó de l'agulla.

El senyal analògic que produeix l'agulla amb les vibracions en passar pels solcs del disc de vinil és més precisa que la que produeix un CD (senyal digital), ja que no es menysprea cap informació.

Limitacions

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Disc fonogràfic

El vinil es carrega electroestàticament amb molta facilitat per la qual cosa atreu pols que és difícil de retirar. La pols i les rascades causen "clics i pops" audibles i podien fer que l'agulla saltés cap a línies més avançades del solc o, pitjor encara, que saltés a línies que ja havia recorregut creant un cicle que es repeteix indefinidament. Aquesta anomalía, era molt freqüent en els primers discs fonogràfics, inclús es produía en les transmissions de radio.

Els discs de vinil poden ser deformats per la calor, l'emmagatzematge incorrecte, exposició a llum solar o per defectes de fàbrica com el plàstic d'embolcall excessivament estret en la coberta de l'àlbum. Un grau petit de deformació era comú i els braços dels tocadiscs estaven dissenyats per tolerar-ho. Les variacions en el to de l'àudio eren producte de la deformació del disc. La pràctica estàndard per a la cura dels LPs era emmagatzemar el disc en una funda de paper o plàstic dins de la funda original, això reduïa l'entrada de pols al solc. Els senzills, amb algunes excepcions, venien amb cobertes simples de paper però sense cap coberta interna addicional.

Una altra limitació del disc gramofònic és que la fidelitat es redueix conforme avança la reproducció, això és perquè hi ha més vinil per segon disponible per a la reproducció de freqüències altes en les parts més llunyanes del centre que al final del solc. A l'inici del solc d'un LP comú hi ha 510 mm de vinil per segon que passen per l'agulla mentre que al final del solc són només de 200 a 210 mm de vinil per segon (la meitat de la resolució lineal).

Un altre problema sorgeix del fet de la geometria del braç tonal. Els enregistraments màster són tallats en un torn de gravació on una agulla de safir es mou radialment a través del blanc, suspesa en una pista recta i dirigida per un cargol guia. La majoria dels tocadiscs fa servir un braç que pivota introduint errors de forces laterals i de to i azimut, i com a resultat hi ha distorsió en el senyal de reproducció. Es van crear diversos mecanismes per compensar això que variaven en el seu grau d'èxit.