Cúrcuma

Cúrcuma
Cúrcuma
Accediu al Portal:Biologia
Classificació científica
Regne: Plantae Ordre: Zingiberales Gènere: Curcuma Espècie: C. longa
Nom binomial
Curcuma longa L., 1753

La cúrcuma, Curcuma longa, és una planta tropical de la família de les zingiberàcies (es pot trobar i conèixer amb el nom de cúrcuma domèstica). Cultivada a l'índia i estesa fins al nord d'Austràlia, però originaria de l'Àsia Sud-oriental amb un rizoma de color taronja viu molt utilitzat com una espècia. A la cultura asiàtica se la considera com una planta màgica a causa de les seves característiques organolèptiques i les seves propietats terapèutiques i protectores, sobretot a nivell hepàtic i cutani.

Nomenclatura

• Nom científic: curcuma longa, L.
• Noms populars: Safrà de l'Índia, rizoma de cúrcuma, arrel de cúrcuma, turmeric,

• Etimologia: el nom de la planta Curcuma longa, prové del àrab clàssic kurkum, i aquest del pelvi kurkum, safrà.

Descripció

És una planta herbàcia vivaç amb un rizoma del qual en surten les fulles i les inflorescències. D'aquests rizomes parteixen arrels en forma de tub, les quals són riques en almidó i tenen gran interès per l'home. La cúrcuma té caràcter rizomatós, és a dir, la fa a vegades invasora agressiva d'altres espècies vegetatives. El rizoma és utilitzat com a espècia picant i aromatitzant empleada en la salsa de curry.

Les fulles són ovolanceolades i grans, de fins a 1,2 m, primes, de color verd clar amb marge sencer i amb nervacions paral·leles. Es disposen d'una manera díctica, són envainants i sovint ligulades, i posseeixen limbes pinnatinerviosos de grans dimensions.

A l'estiu, les inflorescències són les espigues (curtes i amb una elevada densitat de flors d'un to groguenc) de flors zigomorfes, amb pètals d'un intens color groc. Aquestes inflorescències apareixen envoltades per bràctees de color verdós amb taques vermelloses, formant una espècie de con de 10-15 cm de longitud.

Les flors tenen un calze tubular de 3 sèpals i una corona amb forma d'embut, formada per 3 pètals amb forma de con. Generalment les flors apareixen reunides en unes inflorescències terminals cimoses, racemoses o capituliformes. Però a vegades també les trobem solitàries (aïllades). Principalment són hermafrodites i bracteades, zigoformes o asimètriques. Les flors tenen una alta producció de nèctar. I són caracteritzades per una pol·linització zoòfila, la qual, la duen a terme les abelles, els lepidòpters, i fins i tot, algunes aus (de la familia Nicolaia i Harndstedtia).

Té un rizoma principal gruixut del que surten múltiples arrels i que forma la "cúrcuma rodona". Apareixen també rizomes secundaris laterals, amb forma digitada, i que constitueixen la "cúrcuma allargada", que és la forma més comuna en el mercat. Aquesta cúrcuma allargada es presenta com fragments de 4-7 cm de longitud i 1-1,5 cm de diàmetre, estret en les vores, durs i amb la superfície externa grisa, verdosa o groguenca. La fractura és d'un color groc vermellós brillant.

Microscòpicament, s'observa que té l'estructura típica dels monocots, amb nombrosos fascicles distribuïts per sota del còrtex i un cilindre central. És molt abundant la presència de grans de midó característics, amb forma d'ampolla, fil excèntric i capes d'hidratació molt aparents. En el parènquima apareixen cèl·lules secretores d'olis essencials i pigments groguencs que difonen als teixits veïns.

Ecologia

La cúrcuma es pot trobar des de la Polinèsia i la Micronèsia fins a l'Àsia Sud-oriental, Índia, Xina, Taiwan, Japó, Sri Lanka, ... també a l'Àfrica i l'Amèrica Central. Sangli, una ciutat del sud de l'Índia a l'estat de Maharashtra, és un dels majors productors d'aquesta planta que es conrea pels seus rizomes.

Principis actius

Rizoma de cúrcuma

Els principis actius de la cúrcuma són carbohidrats, àcids grassos, olis essencials com els sesquiterpens, curcuminoïdes com la curcumina i altres polipèptids com la turmerina.

El principal component actiu de la cúrcuma és la curcumina, una substància de color groc present als rizomes de la planta i responsable de la seva activitat biològica. Se sap que aquesta substància és estable a l'estómac i a l'intestí prim; la seva elevada lipofília li permet una ràpida absorció gastrointestinal per difusió passiva. Després de la seva administració, és metabolitzada i excretada principalment per la bilis, la femta i per l'orina. Els seus principals metabòlits també són bioactius. Es coneix la seva activitat antibacteriana, antifúngica i antiparasitària, i recentment s'ha demostrat la seva capacitat per a inhibir la integrasa del HIV-1. També s'han demostrat efectes específics en altres teixits i òrgans, com la pell, el sistema gastrointestinal i respiratori i en el fetge.

Totes aquestes propietats són degudes a diferents mecanismes d'acció. S'ha demostrat que la cúrcuma posseeix efectes antiinflamatoris, a través de la modulació del metabolisme dels eicosanoides, té capacitat inmunomoduladora, principalment alterant el perfil de les citoquines Thl dels limfòcits T helper, i activitat hipolipidémica, disminuint el colesterol, els triglicèrids i els fosfolípids plasmàtics així com en les LDL.

Hi ha molts estudis que demostren la capacitat de la cúrcuma per a estabilitzar membranes i per a prevenir la peroxidació lipídica, un procés fonamental en l'establiment, la progressió i les complicacions de moltes patologies com les malalties hepàtiques, renals, cardiovasculars, neurodegeneratives, en la diabetis i en les cataractes.

Les últimes investigacions sobre els efectes biològics dels extractes de cúrcuma i dels curcuminoides estan encaminats a estudiar la seva activitat anticancerígena, principalment enfront del càncer de pell, còlon i duodè.

Al llarg de la història, principalment els pobles asiàtics, han preparat nombrosos extractes, etanòlics, metanòlics i amb diferents solucions per a analitzar les seves activitats biològiques.

Pols de cúrcuma

Utilitat

El rizoma de la cúrcuma s'utilitza sec i reduït a pols com a espècia, forma part de les barreges d'espècies de la cuina índia, especialment del curri, però també en el "chutney" i en els envinagrats. El procediment de preparació passa per la cocció, pelat, assecat i mòlta final. Presenta una olor molt aromàtica i un gust una mica amarg i picant.

La cúrcuma també s'utilitza sovint com a colorant alimentari essent present a tot tipus de preparats alimentaris com begudes, pastisseria, derivats làctics, caramels, galetes, begudes, gelats, iogurts, salses, .. etc, i són molt apreciats com a substitut del costós safrà. Utilitzat per tenyir (de color groc) teles: llana, cotó, sedes, paper i cuir fi. S'usa per a condiments: mostasses, adobs i en pols de curry. En cosmètica i farmàcia per colorejar pomades. En especialitats medicinals com tintures i extractes per a tractaments de trastorns hepatobiliars. En perfumeries i licors.

Cultius

Algunes es cultiven com a ornamentals en jardins tropicals o com a curiositats en hivernacles de jardins botànics.

En els tròpics es cultiven en un moltó de jardí ben llaurat, en un terra mitjanament fèrtil. Els rizomes o tubercles es planten al final de l'estació seca i es reguen amb freqüència quan apareixen les fulles noves. Els rizomes de la cúrcuma es conreen quan s'assequen les fulles.

La planta prefereix la calor dels tròpics per a seguir el seu cicle vital més adequadament i correctament, ara bé, es pot cultivar amb èxit en zones amb un clima temperat.

Nutrició

Per 100 grams de cúrcuma en pols, la informació nutricional és la següent:

Calories: 354 kcal

Greixos monoinsaturats.:1,7 g

Fòsfor: 267,6 mg

Vitamina C: 25,9 mg

Proteïnes: 7,8 g

Greixos poliinsaturats.: 2,2 g

Potassi: 2525 mg

Vitamina E: 0,1 mg

Colesterol: 0,0 mg

Calci: 182,5 mg

Sodi: 37,8 mg

Greixos: 3,1 g

Magnesi: 193 mg

Vitamina A: 0,0 IU

Contraindicacions-efectes secundaris

Les reaccions adverses de la cúrcuma són lleus i transitòries. Un consum excessiu del rizoma de la cúrcuma, pot provocar l'obstrucció de les vies biliars i induir a la formació de úlceres d'estomac. S'ha de tenir en compte el seu % de contingut en alcohol que conté l'extracte fluid. En rares ocasions pot produir gastritis o úlcera pèptica, ja que, els curcuminoides alteren la proliferació cel·lular.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cúrcuma

• R.Wettstein. Tratado de botánica sitemática. Editorial labor S.A.. argentina, Buenos Aires - Montevideo.
• Jesús Izco, E. Barreno, M. Brugués, M. Costa, J. A. Devesa, F. Fernández, T. Gallardo, X. Llimona, C. Prada, S. Talavera, B. Valvés. Botánica. McGraw-hill. Interamericana. 2ª Edició.
• Piccin. Manuale di botanica farmacéutica. VII edizione aggionata
• Dr. Peter lavarack, M. Ledgett, Dr. Ross McDonald, S. Macoboy, B. Molyneux, D. Moodie, J. Moore, D. Newman, T. North, Professor K. Pienaar, G. Purdy, J. Silk, S. Ryan, G. Schien. Botánica. Guía ilustrada de plantas. Más de 10.000 espécies de la A a la Z y cómo cultivarlas. Könemann (edición en español), 2006. Imprimida en xina. Random house.
• http://www.herbotecnia.com.ar/exo-curcuma.html