Cumulonimbus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cumulonimbus
Núvol mastodòntic a Tulsa, Oklahoma, 1973
Altitud: De 2 a 15 km
Aparença: Forma d'enclusa
¿Núvol de precipitació?:
Abreviatura: Cb
Classificació: Núvols Verticals

El cumulonimbus (Cb) és un tipus de núvol (del tipus cúmulus) de desenvolupament alt, dens, amb tempesta i mal temps. Els cumulonimbus es poden formar aïlladament, en grups, o al llarg d'un front fred en una línia d'inestabilitat. Són núvols de gran desenvolupament vertical, que internament estan formats per una columna d'aire càlid i humit que s'eleva en forma d'espiral rotatòria que té un sentit antihorari a l'hemisferi nord i horari a l'hemisferi sud. La seva base sol trobar-se a menys de 2 km d'altura, mentre que el cim pot arribar a uns 15 a 20 km d'altitud. Aquests núvols solen produir pluges intenses i tempestes elèctriques, especialment quan ja estan plenament desenvolupades.

Formació de cumulonimbus[modifica | modifica el codi]

Per a la seva creació es necessita la concurrència de tres factors:

  1. Molta humitat ambient.
  2. Una massa inestable d'aire calent.
  3. Una font d'energia per pujar ràpidament aquesta massa calenta i humida.
Cumulonimbus a Oklahoma (part basal: àrea plujosa a la dreta)

Els llocs típics de gran formació d'aquests núvols són en les zones temperades, al voltant d'una línia de front fred, prop dels oceans (on la brisa marina pot proveir energia a la tempesta), o en muntanyes en els vessants de sobrevent on el vent es veu forçat a elevar-se ocasionant que l'aire més calent (menys dens) ascendeixi donant origen a fortes precipitacions i tempestes. Els cumulonimbus serveixen per equilibrar, dintre de la zona intertropical, les petites àrees d'inestabilitat que s'originen per la insolació. Sempre generen la seva pròpia energia per l'acumulació de calor en una àrea molt més estesa que la pròpia base del cumulonimbus.

Quan l'aire calent es troba per sobre de les masses més fredes (que estan per sota), comença el refredament i la concomitant condensació del vapor d'aigua en gotes d'aigua. Aquesta condensació escalfa l'aire circumdant pel calor latent, fent avançar l'ascens de les masses d'aire. Continuant amb la pujada de la massa d'aire, les gotes d'aigua es refreden tant que comença el procés de formació de cristalls de gel. La gravetat causa que aquestes gotes i/o grans de gel comencin a caure, causant un moviment descendent que ha de competir amb l'altre ascendent.

La inestabilitat entre les ràfegues en ascens, acompanyades de pols atmosfèrica, i les que es troben en descens amb pedres i pluja, produint càrregues d'electricitat estàtica que es van acumulant en el cumulonimbus. La descàrrega d'aquesta electricitat causa el llamp i el tro.

Des de finals de primavera fins a començaments de tardor, el cumulonimbus té més oportunitats de formar-se, i més encara al capvespre, a causa de la calor acumulada en el sòl per la insolació. Per descomptat, fa falta un front fred perquè l'aire calent ascendent sigui encara més empès per la irrupció ràpida de les masses inferiors d'aire fred. Fins a un moment anomenat "Preferent", on semblaria que l'aire calent en grans proporció és "tallat com una navalla" per l'aire fred. Això pot ocórrer en qualsevol època de l'any, com ho demostren les tempestes que ocorren en conjunt amb tempestes de neu a l'hivern.

Tipus de Cumulonimbus[modifica | modifica el codi]

Cumulonimbus capillatus incus, en forma d'enclusa

Es categoritzen els cumulonimbus en nou tipus:

Aparença[modifica | modifica el codi]

La base d'un cumulonimbus pot tenir més de 10 km horitzontals, i ocupar mitjanes i baixes altituds: des d'una altitud al voltant dels 3 a 4 km, i el bec pot arribar fins a 23 km en casos extrems. Normalment, arriben a altituds molt més baixes.

El cumulonimbus sol caracteritzar-se per una zona camusa, i una altra tipus enclusa (el domo d'enclusa), causada per línies de vent feble que es queden enrere del núvol per la seva velocitat que és menor, tant com per la inversió de temperatura causada per l'augment de temperatures dalt de la tropopausa. Aquesta forma d'enclusa precedeix l'estructura principal del núvol per molta distància.

Efectes[modifica | modifica el codi]

Cumulonimbus

Les cèl·lules de tempesta d'un cumulonimbus poden produir pluges fortes (particularment de naturalesa convectiva) i inundació, així com intensos vents. Moltes cèl·lules de tempesta cessen en no més de 20 min, quan la precipitació causa més descensos que ascensos, fent cessar la seva energia que es dissipa. Si hi ha suficient energia solar en l'atmosfera (un dia d'intensa calor a l'estiu), la humitat de la cèl·lula de tempesta pot evaporar-se ràpidament resultant en una nova cèl·lula formant-se a pocs km del nucli original. Això pot causar tempestes que durin moltes hores.

Els cumulonimbus tenen forts corrents de convecció, amb molt forts i impredictibles vents, particularment en els plànols d'ascensos i descensos verticals. Això pot ser extremadament perillós per a les aeronaus. Les naus petites a hèlix no han de travessar-les, sinó circumdar-les; jets més grans que volen més alt que aquelles també han de tractar de circumdar-les. Com solen contar amb radar meteorològic i medidor de vent, les detecten i els dóna una guia per a passar pel costat, i encara si haguessin d'evitar-les, per ex. en el procés de començament d'aterrar.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cumulonimbus Modifica l'enllaç a Wikidata