Henry de Monfreid
| Naixement | 4 de novembre de 1879 Leucate, Aude |
| Mort | 13 de desembre de 1974 (als 95 anys) Ingrandes, Indre |
| Activitat | Escriptor |
Henry Monfreid, nascut a La Franqui, la comuna Leucata (Aude), el 14 de novembre de 1879 , i mort el 13 de Desembre de 1974 a Ingrand (Indre), va ser un aventurer i escriptor francès. Durant molts anys va ser membre del Comitè d'Honor del gremi europeu de raids.
Monfreid és el fill de George-Daniel de Monfreid, pintor, gravador i col.leccionista d'art, i de Marie-Emilie Bertrand.
En la seva infància va conèixer els pintors Henri Matisse i Paul Gauguin, un amic proper del seu pare a partir de 1887. Més tard es va convertir en amic del pare Teilhard de Chardin es van trobar el 1926 a bord del vaixell Angkor durant un creuer entre Marsella i la Xina. Es va convertir a l'Islam dedicant-se a fer de contrabandista[1]
El fons dels arxius d'Henry Monfreid va ser donat al Departament de mapes i plànols de la Biblioteca Nacional de França
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
En acabar els seus estudis al Liceu de Carcassona decideix preparar-se per a la prova d'ingrés a l'escola Politècnica car la seva mare li ho demanà. Així doncs va a estudi al Liceu de Sant Lluís. Malgrat tot, suspèn l'examen de nivell. L'any 1901 talla els seus lligams amb la família i per sobreviure fa petites feines i encàrrecs (venedor ambulant, xòfer, control·lador de qualitat de llet..).
Contreu la Brucel·losi i del llit estant quan ja creu que la dinyarà digué que li calia canviar de vida car no volia ser el
| « | perfecte "petit épicier de Montrouge" [2](francès) | » |
Deixa la seva dona i el 1913 va contreure noces amb una estudiant alemanya; Armgart Freudenfeld, </ref> et surtout décide de partir à l'aventure.[2] L'any 1909 fa les paus amb la seva família i se'n torna cap al Rosselló a viure amb son pare a la Catalunya Nord, on coneix a Freudenfeld.[3]
El 1910 però, s'assabenta que pot treballar de comptable a la factoria o punt comercial de Djibouti (en mans franceses) i deixa la metròpoli per salpar cap al mar roig, on arriba el 1911 com abans havien fet Arthur Rimbaud i d'altres. Un cop allí es dedicà al negoci del café i les pells, alhora que bastia el seus propis Daus, tot i que seu vaixell més conegut, l''Altaïr, fou especialment difícil.[4] Aquest endemés emprava el sistema de l'aparell proa-popa. D'aleshores ençà (any 1921)[5] navega per tota la Mar Roja amb la nineta dels seus ulls. Gràcies als coneixements profunds deles rades, els ancoratges i la costa de Xeikh Said se l'encomana dur a un fotògraf el gener del 1914 en missió d'espionatge.[6][7][8] Això no obstant degut a certs fets desafortunats, és condemnat i obligat a servir com a voluntari a la Primera Guerra Mundial.[6] L'any 1915 és dispensat del servei i tirant pel dret torna als seus negocis.[9] Més endavant s'uní al partit populista/d'extrema dreta Croix de Feu[10]
Malgrat tot tornarà a l'Àfrica. D'antuvi però ja havia iniciat una vida de contrabandista i el 1914 es convertí a l'Islam,[11] la qual era la pròpia de tots els seus mariners. Així doncs es feu circumcidar i prengué el nom d'Abd-el-Haï (l'esclau dels vius). En Guillaume de Monfreid esmena que la conversió fou al capdavall una qüestió de circumstàncies. Tot seguit diu: no crec pas que Monfreid fos més devot a un ritus que a d'altres, car ell no era pas d'aquells homes gaire espirituals. Tenia masses embolics i era massa aventurer; a més creia que aquest pas no el mancava de cap llibertat.[11]
Trafica i mercadeja amb nombrosos carregaments, com perles (de fet havia creat cultius de perles però per tal que els seus negocis fossin més rentables l'abandona en conèixer que els japonesos han descobert el cultiu de perles), armes, haixix,[12] morfina (la comprà a un conegut laboratori alemany i posteriorment la ven als egipcis). També fa certes missions d'espionatge per al govern francès. Per tots aquests moviments es engarjolat més d'una vegada i arriba a provocar un conflicte diplomàtic el 1928.[13][5] Fins i tot explica com encarrega un lot de 8000 espardenyes a Perpinyà per fer-ne calaix.[4] Un altre afer mai esclarissat es si va participar en l'esclavatge de l'Àfrica cap Aràbia; ell sempre ho desmentí. Compra una casa a la vila d'Obock, lloc on resideix en acabar la primera Guerra Mundial. El casalot es vora la mar en una cala, excel·lent·lent per tal que la seva dona pogués encendre els llums a la terrassa en cas que els carrabiners fossin a l'aguait. Amb els diners de la venda de 12 tones d'haixix a Egipe compra una fàbrica de farina i construeix una central elèctrica a Etiòpia prop de la seva mansió allí.
Monfreid coneix a en Paul Vaillant-Couturier així com a en Joseph Kessel, ambdós queden astorats i fascinats perla seva personalitat i caràcter. Kessel l'aconsellà i l'encoratja a que escrigui les seves aventures a les aigues de la Mar Roja, el litoral de la Banya d'Àfrica i a l'estret de Bab-el-Mandeb (« La porta del plaer en àrab »). Així com totes les novetats, observacions marítimes i etnològiques que Monfreid considerés interessants. A més a més inclogué comentaris cínics sobre l'explotació dels esclaus i el contraband de diverses substàncies com l'haixix o la morfina. Les seves novel·les foren de gran anomenada durant els anys trenta, alhora que feia de corresponsal de premsa per a le Petit Parisien[14][15]
Durant la conquesta d'Etiòpia el 1935 Henry ajudà els italians. Fou un conseller ben proper al général Graziani
Peu avant la Seconde Guerre mondiale, il sert les Italiens, notamment pendant leur conquête de l'Éthiopie en 1935. Proche conseiller du général Graziani, Henry de Monfreid fait tout pour rencontrer le Duce Mussolini afin de pouvoir se joindre aux troupes italiennes. Il participe à quelques missions aériennes italiennes sur les territoires éthiopiens et manque d'être blessé en vol (Les Guerriers de L'Ogaden, 1935).
Après s'être réinstallé en Éthiopie, et suite à la débâcle de l'armée du Duce, il est capturé par les Britanniques, il est déporté au Kenya. Il raconte cette épopée dans le livre Du Harrar au Kenya.
Libéré, il vit de chasse et de pêche sur les pentes du Mont Kenya, épisode qui lui inspirera d'autres romans comme Karembo.
Il retourne en France en 1947 et s'installe dans une grande maison à Ingrandes, dans l'Indre, où il peint, joue du piano, et surtout écrit. Les habitants de ce petit village de la « France profonde » resteront en plusieurs circonstances perplexes devant le mode de vie de Monfreid, patriarche sans complexes. Ainsi, étant un opiomane d'habitudes régulières, il va à l'épicerie locale pour peser et diviser en doses journalières les têtes de pavots qu'il fait pousser dans son jardin. L'épicier n'y voit pas matière à s'alarmer, d'autant que Monfreid est un bon client : il achete de grosses quantités de miel, qui lui permettent de combattre la constipation opiniâtre entraînée par l'usage quotidien de l'opium. Quelqu'un s'avise cependant un jour de dénoncer Monfreid à la gendarmerie.[2] L'affaire est abandonnée, l'opium n'étant à l'époque utilisé que par des artistes non conventionnels, tel que son ami Jean Cocteau. Par ailleurs Monfreid se flatte à plusieurs reprises dans son œuvre de savoir à merveille décourager et amadouer les officiels trop curieux, par la flatterie, le mimétisme, et l'étalage d'une apparente bonne foi.
During World War II, Monfreid, who was now more than sixty years old, was captured by the British and deported to Kenya as he had served the Italians and his wife, born Armgart Freudenfeld, was daughter to the former German governor of Alsace-Lorraine.
After the war Monfreid retired to a mansion in a small village of "la France profonde", in Ingrandes ("département" of the Indre), France. There he played piano, wrote, painted, and quietly raised in his garden a plantation of opium poppies, and took the habit of using the local grocer's scales to wheigh his crop and divide it into daily portions. The grocer's did not heed, since Monfreid's household were good customers, and Monfreid himself bought huge amounts of honey, which he took to drive off the costive effects of opium. Eventually Monfreid was given away to the local "gendarmerie" (field-police station), but he escaped prosecution : at that time opium was used only by unconventional artists (like his friend Jean Cocteau) - and besides, Monfreid boasts in his books about his ability to manipulate and dispirit by words of mouth prying law enforcers... .
Monfreid settled down to a life of writing, turning out around 70 books over the next 30 years—an astonishing number, to rival any of the great writers. Only a handful of his books have been translated into English and are difficult to find. An interesting side-light to that somewhat narcissistic huge work is the book written by his daughter Gisèle de Monfreid: her book "Mes secrets de la Mer Rouge" describes what life could be near such an egotistic and overpowering personality, addicted to action, in such an hostile world as the Horn of Africa .
During barren periods, when writing was not bringing in enough money, Monfreid relied upon mortgaging the family collection of Gauguin paintings. Only after his death were these discovered to be fake.
Obra [modifica]
Els secrets del mar Roig (1931)
- Aventures de mer (Grasset, 1932)
- La croisière du hachich (Grasset, 1933)
- Vers les terres hostiles de l'Éthiopie (Grasset, 1933)
- La poursuite du Kaïpan (Grasset, 1934)
- Le naufrage de la Marietta (Grasset, 1934)
- Le drame éthiopien (Grasset, 1935)
- Le lépreux (Grasset, 1935)
- Les derniers jours de l'Arabie Heureuse (N.R.F, 1935)
- Les guerriers de l'Ogaden (N.R.F, 1936)
- Le masque d'or (Grasset, 1936)
- L'avion noir (Grasset, 1936)
- Le Roi des abeilles (Gallimard)
- Le Trésor du pèlerin (Gallimard, 1938)
- Charras (Editions du Pavois, 1947)
- Du Harrar au Kenya (Grasset, 1949)
- L'homme sorti de la mer (Grasset, 1951)
- La vocation de Caroline (L’envers de l’aventure, tome 1) (Grasset, 1953)
- Caroline chez les bourgeois ou l’oncle Locamus (L’envers de l’aventure, tome 2) (Grasset, 1954)
- Ménélik tel qu’il fut (Grasset, 1954)
- Sous le masque Mau-Mau (Grasset, 1956)
- L'envers de l'aventure (Grasset, 10 volumes de 53 à 1970)
- Mon aventure à l’île des Forbans (Grasset, 1958)
- Le Radeau de la Méduse : comment fut sauvé Djibouti, (Grasset, 1958)
- Les Lionnes d’or d’Éthiopie (Laffont, 1964)
- Le Feu de Saint-Elme (Laffont, 1973)
- Journal de bord (Arthaud, 1984)
- Lettres d'Abyssinie (Flammarion, 1999)
- Lettres de la mer Rouge (Flammarion, 2000)
- Sous le masque Mau-Mau (Grasset, 2011)
- Wahanga (Grasset, 2011)
Bibliografia [modifica]
- Georges M.Poisson, Henry de Monfreid, Le Passionné de l'aventure, Paris, Médicis, 1966
- Daniel Grandclément, l'Incroyable Henry de Monfreid, Paris, Grasset, 1990
- Freddy Tondeur, Sur les traces d'Henry de Monfreid, Paris, Anako, 2004
- Georges Pagé, "Henry de Monfreid, L'aventurier de la mer Rouge", Éditions Grancher, 2008
- Francis Bergeron, Monfreid, Éditions Pardès, coll. Qui suis-je ?, 2009
- "Numéro spécial : Henry de Monfreid à la BNF", La Géographie. Terre des Hommes, n° 1539, hiver 2010
- Joseph Kessel, Fortune carrée (roman), Les Éditions de France, 1932.
- Olivier Weber, Kessel, le Nomade éternel Arthaud, 2006.
Oci i cultura popular [modifica]
En una de les múltiples aventures de Tintin; els Cigars del Faraó, el capità que recull els sarcòfags on es troben en Tintin i en Milú quan són llençats a la Mar Roja està basat en de Monfreid (duu armes i es un traficant).[16]
Notes i referències [modifica]
- ↑ Henry Monfreid
- ↑ 2,0 2,1 Henry de Monfreid émission 2000 ans d'histoire, France Inter, 14 janvier 2011
- ↑ de Monfreid, Henry.. Los Secretos del Mar Rojo. 1a. ed. (en castellà). Bassarai, 2004. ISBN 84-89852-50-2. (vegeu pàg 375)
- ↑ 4,0 4,1 Article de Mercè Romaní a la revista de l'Institut el Puig Castellar (castellà)
- ↑ 5,0 5,1 Henry de Monfreid Pàgina web oficial (francès)
- ↑ 6,0 6,1 De Monfreid, Henry.. Los Secretos del Mar Rojo. 1a. ed. (en castellà). Bassarai, 2004. ISBN 84-89852-50-2.
- ↑ Cronologia de fets a la Somàlia francesa (anglès)
- ↑ [1] (francès)
- ↑ Henry de Monfreid lloc web oficial (francès)
- ↑ Pàgina web de la batllia de Leucate (francès)
- ↑ 11,0 11,1 Thibaut Pinsard, L'appel à une autre vie, Routard.com
- ↑ de Monfreid, Henry.. La travesía del Hachís. Juventud, 2004. ISBN 978-84-261-3356-4. (castellà)
- ↑ UNODC-Oficina de la NU per a la droga i el crim (vegeu O.C. 656 "b" i "c", apartat de tràfic il·lícit) (anglès)
- ↑ «Dubtes sobre la vida de Henry de Monfreid». Pàgina web oficial de Henry de Monfreid. [Consulta: 2012-07-24].
- ↑ «A BORD DU "CHENONCEAUX" , reportatge escrit per Henry de Monfreid a le Petit Parisien». Arxiu de la Biblioteca Nacional de França. [Consulta: 2012-07-24].
- ↑ Michael Farr, Tintin: The Complete Companion, John Murray, 2001.
