IRA Provisional

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'Exèrcit republicà irlandès provisional ( en irlandès Óglaigh na hÉireann en anglès Provisional Irish Republican Army, PIRA, generalmente conegut amb el nom de PIRA o " Provos ") és una organització paramilitar republicana irlandesa que, de 1969 a 1997, va intentar fer caure els governs d'Irlanda del Nord i la República d'Irlanda i reemplaçar-los per un Estat socialista sobirà sobre tota l'illa d'Irlanda ( Éire Nua, Nova Irlanda).[n 1]

L'organització és prohibida a la República d'Irlanda.[1] i es troba igualment inclosa a la llista oficial d'organitzacions terroristes del Regne Unit.[2] i a la llista d'Organitzacions considerades com a terroristes pel Departament d'Estat els Estats Units.[3]

Considerada la més poderosa organització republicana del Conflicte nord-irlandès, l'IRA Provisional és sospitós de ser responsable de la mort de 1.824 persones entre juliol de 1969 i desembre de 2001. 275 membres del grup van morir durant els Troubles .[4]

Herència de l'IRA[modifica | modifica el codi]

Un Mural de suport a l'IRA Provisional,Coalisland, Comtat de Tyrone.

Nascut, com l'Official Irish Republican Army, d'aquella part de l'IRA que s'oposava al Tractat angloirlandès, l'IRA provisional és vist com una continuació de l'Exèrcit Republicà Irlandès (l' Exèrcit de la República irlandesa 1919-1921) que va combatre durant la Guerra Angloirlandesa.

Com totes les altres organitzacions que s'han anomenat també IRA, els Provisionals es defineixen, en el transcurs dels seus anuncis públics i de les discussions internes, com a Óglaigh na hÉireann (literalment " Voluntaris d'Irlanda "), el títol gaèlic oficial de les Forces de defensa irlandeses.

Història[modifica | modifica el codi]

1969 : escissió[modifica | modifica el codi]

Els primers actes de violència del Conflicte nord-irlandès van ser fets pels lleialistes, de l'Ulster Volunteer Force, fundat el 1966, però són sovint atribuïts, en aquell temps, a l'Irish Republican Army[5] El 1969, l'Irish Republican Army és moribund. Després de la seva Campanya de les Fronteres de 1956 a 1962, havia enterrat les seves armes (venudes llavors el 1968 al Free Wales Army[6][7] L'estiu 1969, diversos disturbis entre catòlics i protestants sacsegen Irlanda del Nord, i obliguen a intervenir l'Exèrcit britànic per separar les dues comunitats. L'IRA no reacciona gaire, contravenint el seu rol tradicional, o sigui el de defensar la minoria catòlica.[n 2] La direcció de Cathal Goulding, llavors Cap d'Estat Major, privilegia l'acció política a l'acció militar.[8]

El 24 d'agost de 1969, a Andersonstown, es reuneixen secretament diversos partidaris d'un rearmament de l'organització, tant veterans (Billy McKee, Joe Cahill, Leo Martin) com nous (Séamus Twomey, Gerry Adams). Recolzat per la majoria de les unitats de l'IRA a Belfast, aquest grup formula un ultimàtum el 22 de setembre a Cathal Goulding i a la plana major de l'organització, als quals s'acusa de traïció i se'ls ordena que pleguin.[9] A mitjans de desembre, la Convenció general extraordinària de l'IRA, reunida en un poble d'Irlanda i formada principalment per seguidors de Cathal Goulding, decideix posar fi a l'abstencionisme que caracteritza, des dels seus començaments, el moviment republicà, formar un Front d'alliberament nacional amb l'extrema esquerra. Refusant aquestes mocions, Seán MacStíofáin, cap d'informació de la brigada de Belfast, reuneix una nova convenció a Belfast poc temps després, que farà efectiva l'escissió. La nova organització pren el nom de Provisional Irish Republican Army i designa Seán MacStíofáin com a Cap d'Estat major, mentre que els partidaris de Cathal Goulding se'ls anomena Official Irish Republican Army o bé National Liberation Front en to de burla.[10] L'11 de gener de 1970, l'Ard Fheis nom gaèlic del congrés del partit) del Sinn Féin, celebrat a Dublín, dóna suport, per 154 vots contra 104, a la línia política seguida pels "Oficials". Els seus opositors formen llavors el Sinn Féin provisional, mentre que els seus partidaris es reanomenen Sinn Féin Oficial. Ruairí Ó Brádaigh esdevé president del Sinn Féin provisional.[8][11]

Si bé a República d'Irlanda, els Volunteers es queden a l'IRA Oficial, a Irlanda del Nord els Provisionals arrepleguen 27 companyies (cadascuna composta amb un nombre de membres que oscil·la entre 12 i 40). En total, després de l'escissió, els Provisionals no arriben a 500 membres, i amb les seves armes només poder armar-ne uns 200.[12]

1970-1971 : de la defensa dels guetos a l'atac contra la presència britànica[modifica | modifica el codi]

Quan té lloc la primera reunió del comandament, a començaments del 1970, l'IRA Provisional es fixa tres objectius: preparar la defensa dels guetos catòlics, principalment nacionalistes, per a l'estiu (moment de les exhibicions de l'Orde d'Orange i dels Apprentice Boys of Derry), replicar en cas d'agressió de l'Exèrcit Britànic contra els barris nacionalistes i finalment, preparar una futura ofensiva que apuntava a posar fi a la presència britànica a Irlanda.[13]

Tanmateix, les relacions entre el PIRA i l'Exèrcit britànic, arribat per protegir els catòlics del risc de pogroms, no són dolentes al començament de l'any 1970. El retorn de les violències sectàries i policíaques en el transcurs de la primavera, i en particular l'actitud de les forces de l'ordre en el moment d'un aixecament legitimista a Ballymurphy durant les commemoracions de l'Alçament de Pasqua, empeny la població catòlica a demanar l'ajuda de l'IRA provisional per a la seva protecció.[14] El 27 de juny, els catòlics de Short Strand, un barri de Belfast, demanen l'IRA que intervingui per protegir una església amenaçada per una aixecaments lleialistes. Aquesta primera acció de l'IRA provisional, anomenada Batalla de Saint Matthew, pel nom de l'església, va fer tres morts, entre els quals el primer Volunteer mort durant el conflicte.[n 3][15]

A la primavera, David O'Connell és enviat a Nova York per reactivar les xarxes de la diàspora irlandesa. Així doncs, l'abril de 1970, es funda l'Irish Northern Aid Committee (NORAID), oficialment per donar suport a la lluita política dels republicans, però més certament per finançar la compra d'armes.[n 4] Durant l'any 1970, l'IRA provisional es va equipar amb fusells i fusells d'assalt FN Herstal i carrabina M1.[16] A partir del mes d'agost, llança una campanya de sabotatges econòmics mitjançant atemptats amb bomba. Si bé encara vacil·la a l'hora d'atacar l'exèrcit britànic, l'11 d'agost mata dos policies de la Royal Ulster Constabulary. A més, estén la seva acció a una activitat de policia en la comunitat catòlica, tant contra la delinqüència com contra la col·laboració amb els britànics. Al setembre, Seán Macstíofáin és escollit de nou al capdavant de l'organització, mentre que Tom Maguire, l'últim supervivent del primer Dáil Éireann, que va llançar la Guerra d'independència irlandesa, dóna el seu suport al Sinn Féin Provisional.[17]

A començaments de l'any 1971, l'Exèrcit Britànic comença converses amb l'IRA Provisional, tot esperant que limiti la violència als guetos catòlics que controla (Andersonstown, Clonard, Ballymurphy, New Lodge i Ardoyne). Però al febrer, l'Exèrcit reocupa aquests barris.[18] i el 6 d'aquest mes, l'IRA abat el primer soldat britànic del conflicte, durant uns aldarulls a Belfast, sense que fos objectiu del seu atac.[19] Després de la represa de les operacions de patrullatge per part de l'Exèrcit Britànic, se succeeix un enfrontament entre l'IRA Oficial i l'IRA provisional.[18] El 9 d'agost, el nou Primer Ministre d'Irlanda del Nord, Brian Faulkner, introdueix l'internament previst per la Special Powers Act després de l'Operació Demetrius, apuntant específicament al camp republicà.[20]

Els atemptats de l'IRA provisional apunten llavors cap a objectius econòmics[18] i ja no atacaran més, directament i sistemàtica, l'Exèrcit Britànic i la RUC fins a la fi de l'any 1971.[21] El 5 de setembre, l'organització proposa un pla de pau als britànics,[22] que resta sense resposta.[21]

1972 : guerrilla i alto el foc[modifica | modifica el codi]

Amb el suport actiu de la població catòlica d'Irlanda del Nord, l'IRA Provisional multiplica les operacions de guerrilla rural i urbana. Entre 1971 i 1972, teixeix vincles amb el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina, Fatah, el Front d'Alliberament Popular del Golf Aràbic Ocupat, ETA i el Front de libération de la Bretagne (amb aquestes dues últimes organitzacions va signar un comunicat comú)[23] L'organització del tràfic d'armes que prové dels Estats Units proveeix, d'ara endavant, l'organització amb fusells Armalite. Convençuts de llur victòria propera, els republicans anomenen 1972 l'«any de la victòria»[24]

Però el 30 de gener, el 1r batalló paracaigudista de l'Exèrcit britànic dispara sobre una marxa pacifista de la Northern Ireland Civil Rights Association, i causa la mort de 14 persones.[25] Aquest fet serà conegut amb el nom de Bloody Sunday. Suposadament, els soldats haurien replicat a trets de l'IRA, però tant els membres de l'IRA Provisional com de l'IRA Oficial havien acudit a la manifestació sense armes.[26] Aquest esdeveniment dóna una publicitat inesperada a la causa irlandesa i reforça les files de l'IRA Provisional.[27]

El 10 de març, l'IRA Provisional anuncia un alto el foc de 72 hores, i demana la retirada de l'Exèrcit britànic, l'abolició del Parlament d'Irlanda del Nord i l'amnistia dels republicans empresonats a Irlanda i al Regne Unit.[28] El dia 13 Harold Wilson, Joe Haine i Merlyn Rees s'atansen a Dublin i es reuneixen secretament amb David O'Connell, Joe Cahill i John Kelly a la casa del Teachta Dála John O'Connell, però les converses s'aturen bruscament. Quatre dies després de l'explosió mortal d'un cotxe-bomba del PIRA a Belfast, el 24 de març, s'introdueix el Direct Rule a Irlanda del Nord.[29] El 31 de maig, Joe Cahil i Ruairí Ó Brádaigh són detinguts a Irlanda.[30]

El 13 de juny, en una conferència de premsa a Derry, l'IRA Provisional proposa de cessar tota activitat militar si el Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord William Whitelaw accepta de reunir-se amb els seus representants. Aquest ho refusa públicament, però les negociacions continuen en secret. El 22 de juny, l'IRA provisional anuncia un alto el foc, que començarà el 26 de juny a mitjanit. S'organitzen converses secretes: el 7 de juliol Seán MacStíofáin, Séamus Twomey, Ivor Bell, Dáithí Ó Conaill, Gerry Adams i Martin McGuinness per part dels republicans i William Whitelaw, Paul Channon, Philip Woodfield i Frank Steele per part dels britànics es troben a Londres.[31] Es posa damunt la taula, com a condició per a la continuació de la treva, l'Special Category Status, un estatut polític per als presoners paramilitars.[32]

A finals de l'any 1972, es produeixen moltes detencions que toquen de ple la direcció del moviment republicà: Maire Drumm, Seán MacStíofáin (reemplaçat en el lloc de Cap de l'Estat Major per Ruairí Ó Brádaigh), Martin McGuinness,[33] Joe Cahill, Séan Ó Brádaigh i Ruairí Ó Brádaigh.[34] Malgrat aquestes detencions i els conflictes entre l'ala conservadora i l'ala esquerrana de l'IRA Provisional, l'organització s'abasteix de noves armes: llança-granades RPG-7, morters, fusells AR-17.[35]

1973-1976 : extensió, repressió i treva[modifica | modifica el codi]

Després de les onades de detencions de finals de 1972 i de tot el 1973, el Consell de l'Exèrcit va triar de transformar l'estructura del grup per protegir-lo de la repressió i de la infiltració. Es conserva l'organització paramilitar en brigades, però es creen petites cèl·lules de tres o quatre persones, més dividides. Aquest canvi es fa progressivament durant la segona meitat dels anys 70.[36][37][38] Séamus Twomey esdevé Cap de l'Estat Major després de la detenció de Joe Cahill, però és reemplaçat per Éamonn O'Doherty després de la seva pròpia detenció al setembre de 1973, però recupera el lloc el 1974.[39][40] Dáithí Ó Conaill i Séamus Twomey endeguen una orientació cap a l'esquerra, tot i mantenir una activitat armada.[41]

Si en el moment de la vaga lleialista del febrer de 1973, el PIRA tracta de convèncer els lleialistes que llurs objectius són els mateixos, en la de 1974, organitza la protecció del barris catòlics contra possibles pogroms[42][43] En 1973, fa aparèixer a Irlanda un llibre, prohibit, Freedom Struggle.[44] Tant l'IRA provisional com el govern britànic reconeixen la impossibilitat d'una victòria militar, però mentre que els PIRA vol empènyer la Gran Bretanya a negociar una treva, els britànics intenten desviar els republicans i els nacionalistes moderats de la violència[36][45]

El poder militar de l'organització millora amb míssils SAM-7 i detonadors a distància,[46] l'IRA provisional intenta, després del Bloody Friday, limitar al màxim les víctimes civils[39] (els britànics intercepten el 1976 el senyal d'aquests detonadors, i fan esclatar les bombes abans d'hora[47]). El 28 de març de 1973, Joe Cahill és interceptat amb el vaixell Claudia a Irlanda. El vaixell transporta 5 tones d'armes, municions i explosiu, provinents de Líbia.[48] A més d'atemptats amb bomba i atacs contra la policia i l'exèrcit a Irlanda del Nord, el PIRA llança un seguit d'operacions que demostren el seu suport popular: desfilada amb armes a Andersonstown el febrer de 1974, blocatge dels eixos viaris de Belfast el 9 d'abril de 1974,[46] vaga al sector de l'electricitat a Newry l'agost de 1974,[49] … Al sud del comtat d'Armagh, l'IRA provisional es mostra particularment actiu (de vegades utilitza el sobrenom de South Armagh Republican Action Force),[50] fins al punt que aquella zona rebrà el sobrenom de República lliure de South Armagh.[51] En el marc d'una òptica de desmoralització, crea el British Deserters Group el qual organitza la fugida cap a Suècia dels desertors de l'exèrcit britànic.[52] Quan l'organització és encara legal a Gran Bretanya, el Consell de l'Exèrcit decideix d'apuntar a Londres a principis de l'any 1973. Si bé la primera bomba esclata el 8 de març,[53] la campanya d'atemptats no comença realment fins a l'agost de 1973 (atemptats dels pubs de Birmingham, atemptats dels pubs de Guildford, …)[54]

El 1974, molts presos responsables d'atemptats a Londres, endeguen una vaga de fam. El 3 de juny, un d'ells mor a la Presó de Parkhurst després d'haver estat alimentat a la força.[49] El 31 d'octubre de 1973, Séamus Twomey, Joe B. O'Hagan i Kevin Mallon s'escapen en helicòpter de la Presó de Mountjoy.[55] S'excaven túnels per parts dels presos de la Presó de Maze els quals organitzen vastes fileres d'evasió.[56] Amb la política de criminalització i la fi de l'Special Category Status l'1 de març de 1976,[57] els presos republicans, principalment els membres de l'IRA provisional, comencen la Blanket protest, i refusen de portar l'uniforme dels presos de dret comú[58]

El desembre de 1974, membres del clergat protestant,[n 5] es reuneixen amb la direcció de l'IRA provisional, entre els quals Séamus Twomey i Dáithí Ó Conaill per intentar de decidir-los a posar fi a la seva campanya militar. El 22 de desembre, l'organització declara un alto el foc d'11 dies (que s'estendrà de fet fins al 16 de gener), i proposa converses amb el govern britànic. Tenen lloc trobades secretes entre representants del govern i del Sinn Féin. L'IRA Provisional accepta una treva bilateral el dia 8[n 6]o el 9[n 7] de febrer[59][60] Durant les trobades, Michael Oatley i James Allan representen els britànics, Ruairí Ó Brádaigh i Billy McKee el Consell de l'Exèrcit.[61] Els assassinats sectaris des del mes d'abril enterboleixen la treva, que només existirà de nom al mes de setembre.[62] Les trobades entre el PIRA i els britànics cessen el 10 de febrer de 1976.[63]

1977-1990 : conflicte dels H-Blocks i electoralisme[modifica | modifica el codi]

La Blanket protest s'intensifica en els H-Blocks (sobrenom dels edificis en forma d'«H» de la Presó de Maze, construïts per rebre els presoners paramilitars després de la fi de l'Special Category Status[64]); aquesta protesta aplegarà uns 150 presos el 1977 i el doble l'any següent[65][66] El març de 1978, els presos decideixen d'endegar una nova acció, una vaga de la higiene, anomenada Dirty protest[67] En 1979, hi participen prop de 500 presos. Després d'una primera vaga de fam, iniciada el 27 d'octubre de 1980 per part de membres de l'IRA Provisional i de l'Irish National Liberation Army, que desemboca en un acord oficiós entre la Northern Ireland Office i l'IRA Provisional,[68] s'endega una segona vaga de fam, l'1 de març de 1981, aquest cop per Bobby Sands, un oficial de l'organització[69] El conflicte dels presos republicans ateny amb això una dimensió internacional, reforçada per la intransigència de la primera ministra Margaret Thatcher.[70] El 10 d'abril, Bobby Sands és elegit membre de la Cambra dels Comuns i l'11 de juny, Kieran Doherty és elegit Teachta Dála, la qual cosa demostra que la causa dels presos gaudeix de suport popular. Tots dos moriran, junt amb altres nou presos durant la vaga de fam.[71] Durant els set mesos de vaga, l'IRA provisional acaba amb la vida de 40 persones (cinc d'elles civils).[72] Els funcionaris de presons es converteixen en «objectius legítims».[73]

A mitjans dels anys 1980, el subministrament d'armes que prové dels Estats Units es complica després de la captura a Irlanda del Marita Ann el 29 de setembre del 1984. L'IRA Provisional es forneix d'ara endavant amb els enviaments que li farà el president libi Moammar al-Gaddafi. L'agost del 1985, el Kulaels aporta set tones d'armes i de municions, entre les quals 70 AK-47 i pistoles Forjas Taurus. Deu mesos més tard, aconsegueix de Líbia deu tones d'armes, entre les quals 100 AK-47 i 10 metralladores. En el seu tercer viatge, al juliol de 1987, aconsegueixen 14 tones d'armes, entre les quals s'hi troben míssils superfície-aire. El 27[n 6] o el 30[n 8] d'octubre de 1987, l'Eksund és interceptat a Bretanya, en el seu retorn de Líbia. El seu carregament de 150 tones comprèn 20 míssils SAM-7, 1000 AK-47, metralladores pesades, morters, Semtex, granades, etc.[74] Almenys fins al 1982, l'OAP el va fornir amb llança-granades[75]

Els Provisionals prossegueixen amb la seva campanya d'atemptats amb bomba. El 17 de febrer de 1978, una bomba incendiària explota a Belfast i acaba amb la vida de 12 civils que no eren el seu objectiu. Després d'aquestes morts imprevistes i les crítiques rebudes per aquesta acció, el PIRA demana perdó i abandona l'ús de bombes incendiàries.[76][77] Sense deixar d'actuar a Gran Bretanya, estén les seves activitats a la resta d'Europa a partir de 1978, i pren com a objectiu les bases britàniques a Alemanya Occidental, Bèlgica o fins i tot als Països Baixos.[77][78] A finals dels anys 1970, decideix atemptar contra personalitats de primer pla. El febrer de 1979, Richard Sykes, ambaixador britànic als Països Baixos, és assassinat.[79] El 27 d'agost, el vaixell de Lluís Mountbatten, oncle de la Reina d'Anglaterra, explota al llarg de Mullaghmore a Irlanda.[80] El 245 d'abril, una bomba acaba amb la vida de Maurice Gibson, jutge del Tribunal d'Apel·lacions i la seva dona.[81] El 16 d'octubre del 1984, els Provisionals fan esclatar una bomba al Gran Hotel de Brighton, on estava reunit el Partit Conservador; en aquest atemptat Margaret Thatcher se salva per ben poc,[82] atès que l'IRA l'havia condemnada a mort després de la vaga de fam del 1981.[83] El 6 de març del 1988, tres volunteers desarmats són abatuts per l'Special Air Service a Gibraltar. Llurs execucions rellancen la polèmica sobre una possible política de tirar a matar del govern britànic. Quan van ser enterrats, tres dies més tard, dos caporals britànics vestits de civil, confosos amb membres de l'SAS o amb lleialistes, són apartats de la comitiva i abatus per l'IRA Provisional.[84]

Els Caps d'Estat Major se succeeixen: Séamus Twomey és arrestat el 3 de desembre del 1977. És reemplaçat per Gerry Adams[n 6][n 9] o Brian Keenan[n 8]. Martin McGuinness és nomenat per a aquest lloc en 1978[n 6] o 1979[n 8][n 9]. En 1982, Ivor Bell el reemplaça durant un any, i després Kevin McKenna esdevé Cap d'Estat Major fins al 1989, data en la qual Martin McGuinness reprèn la direcció de l'organització[n 9][76][85][86] A partir de 1981, les forces de seguretat britàniques « retornen » molts membres de l'IRA provisional. Anomenats supergrass (súper-confidents), permeten onades de detencions en el camp republicà, com la d'Ivor Bell, Cap de l'Estat Major, en 1983[87][88]

El 20 de setembre del 1986, la Convenció general de l'exèrcit es reuneix per primer cop des de la seva fundació. El 14 d'octubre, un comunicat anuncia el manteniment d'una política de lluita armada, però sobretot obre la via a la fi de l'abstencionisme que caracteritza, no obstant això, el moviment republicà des dels seus orígens. El Ard-Fheis del Sinn Féin, el 2 de novembre, dóna suport a aquesta transició cap a l'electoralisme[89][90] A finals dels anys 1980, el Social Democratic and Labour Party, nacionalista moderat, intenta de presuadir el Sinn Féin perquè desarmi l'IRA Provisional[91] mentre que el Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord Peter Brooke apunta que es podran obrir converses amb l'IRA si s'anuncia un alto el foc.[92]

1991-2005 : procés de pau i desarmament[modifica | modifica el codi]

El decenni comença amb un alto el foc d'alguns dies per part de l'IRA Provisional durant el Nadal de 1990.[93] El 7 de febrer, no obstant això, la residència del Primer Ministre britànic, el 10 Downing Street, és l'objectiu d'un atac amb morters, tot un advertiment dels Provisionals a John Major, que havia substituït Margaret Thatcher.[94] En 1992, el PIRA llança una campanya d'atemptats amb bomba a Anglaterra (atemptats de Warrington, de Bishopsgate, etc.)[95][96][97] Continua també amb les seves operacions a Irlanda del Nord. El 23 d'octubre del 1993, una bomba dirigida a una reunió dels Ulster Freedom Fighters en un despatx de l'Ulster Defence Association esclata sobre Shankill Road, en un barri protestant de Belfast, i fa 10 morts, 9 civils protestants i un dels que havia posat la bomba.[98]

Després de trobades secretes, endegades al gener del 1991, entre l'IRA Provisional i el govern britànic,[99] l'organització declara un alto el foc el 31 d'agost de 1994 a la mitjanit, on

« reconeix el potencial de la situació actual i a fi i efecte de reforçar el procés de pau democràtic »

[n 10] començat per la Downing Street Declaration, i fa una crida a les negociacions.[100] Nogensmenys, sota el nom de Direct Action Against Drugs, el PIRA abat diversos traficants de droga en 1995.[101] En els anys 1990, duu a terme diverses operacions d'aquest estil, i amenaça així molts traficants el 4 i 5 d'octubre del 1991[102] i executa Martin Cahill.[103]

L'IRA Provisonal està poc satisfet per l'absència d'avenços en el procés de pau i declara que reprèn les seves operacions militars el 9 de febrer del 1996 a les 17:30 hores «a contra cor».

[n 11] A les 19:01, una bomba esclata al barri de Canary Wharf, a Londres.[104] Nogensmenys, la intensitat dels nous atacs és voluntàriament moderada per no destorbar els progressos del Sinn Féin.[105] El maig del 1997, el Partit Laborista guanya les eleccions i Tony Blair esdevé Primer Ministre del Regne Unit. Declara la seva voluntat de mantenir negociacions amb els republicans si l'IRA Provisional acorda un nou alto el foc.

« Volem una pau permanent i per tant, estem preparats per millorar la recerca d'acords de pau democràtica a través de negociacions reals i inclusives »

[n 12][106] Al mes d'octubre, en la convenció general de l'exèrcit reunida al Comtat de Donegal a Irlanda, el Quartermaster General, la branca responsable de l'aprovisionament, demana la fi d'aquest alto el foc.[107] En oposició amb la línia general de l'IRA Provisional, els seus membres funden a la tardor una organització paramilitar dissident, el Real Irish Republican Army.[108]

El 10 d'abril del 1998, amb el suport dels principals partits polítics nord-irlandesos, entre els quals el Sinn Féin, els Primers Ministres irlandès i britànic, Bertie Ahern i Tony Blair, signen l'Acord de Divendres Sant. En aquest acord se senten les bases per a un nou sistema de govern a Irlanda del Nord.[109] L'acord, acceptat àmpliament per les poblacions del Nord i del Sud,[110] preveu l'alliberament dels presoners paramilitars i demana als partits «que facin servir tota la seva influència per arribar al decomís de totes les armes paramilitars en un període de deu anys.» [n 13] 20 dies després de la signatura de l'acord, l'IRA Provisional anuncia que la decisió de desarmar-se és un afer exclusiu de la seva competència, i refusa de deposar les armes.[111]

La qüestió del desarmament ocupa, des del 1995, la taula de negociacions. El Secretari d'Estat per a Irlanda del Nord Patrick Mayhew demana fins i tot la inutilització de les armes dels Provisionals com a pas previ a la participació del Sinn Féin.[112] Malgrat l'acord, l'IRA Provisional veu el seu desarmament com una desfeta militar i tem que no pugui assegurar la defensa dels barris republicans. Fins al 1999, nogensmenys, l'organització entra en contacte amb l'Independent International Commission on Decommissioning (IICD), encarregada de supervisar el desarmament dels paramilitars. El 6 de maig del 2000, l'IRA Provisional promet de «posar completament i de manera verificable les armes de l'IRA fora de servei»[n 14] mentre que alguns estocs són inspeccionats per la Independent International Commission on Decommissioning durant aquell any i el següent. Però cap arma no ha estat lliurada, la qual cosa provoca la dimissió, l'1 de juliol del 2001, de David Trimble com a Primer Ministre d'Irlanda del Nord.[113] En juliol del 2000, tanmateix, tots els presoners republicans són alliberats.[114]

Després del seu alto el foc de febrer del 1996, els membre de l'IRA Provisional són sospitosos d'estar implicats en els assassinats de traficants de drogues[101] i de dissidents republicans oposats al procés de pau, com ara els del Real Irish Republican Army.[115]

Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, que són condemnats, l'IRA provisional decideix de lliurar una part del seu arsenal, un dipòsit confirmat per la Independent International Commission on Decommissioning el 23 d'octubre.[116][117] El 28 de juliol del 2005, l'IRA Provisional anuncia que posa fi a la seva lluita armada, i declara que només actuarà a través de mitjans exclusivament pacífics[n 15][118] El 26 de setembre la Independent International Commission on Decommissioning (IICD) declara haver rebut el conjunt de l'arsenal de l'IRA Provisional.[119][120]

Organització[modifica | modifica el codi]

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'estructura de l'IRA Provisional té alguns detalls, a grans trets, és similar a la de l'IRA, i està inspirada en la de l'Exèrcit Britànic.[121]

La General Army Convention (Convenció general de l'exèrcit, GAC) és l'òrgan suprem de decisió de l'IRA Provisional. Aquest òrgan, teòricament, s'ha de reunir cada any (tanmateix, no hi haurà reunions entre 1970 i 1986). El Consell de l'exèrcit pren les decisions mentre la General Army Convention no es reuneix.[122][123]

La General Army Convention està constituïda pel conjunt de membres de l'Executiu, del Consell de l'exèrcit, del Gran Quarter General, dels comandants i dels delegats de cada brigada.[n 8][12] En 1986, aplega el Consell de l'exèrcit i els delegats de l'Executiu, del Gran Quarter general, del comandaments del Nord i del Sud, de les brigades, batallons i Unitats de servei actiu.[n 7][89] La General Army Convention elegeix l'Executiu[n 6][n 7][121][123] o un comitè que nomena l'Executiu[n 8][12] D'altra banda, ella sola pot decidir el principi o la fi d'una campanya militar.[121]

L'Executiu de l'exèrcit (Army Excutive) és l'òrgan que decideix la línia política directriu de l'IRA Provisional.[12] Els seus membres, fins a un total de 12,[n 7][123] o bé de 12 a 16[n 8] són elegits per un comitè triat per la General Army Convention[n 8][12] o bé són directament elegits per la General Army Convention[n 6][n 7][121][123]

No té cap mena de poder de decisió militar, però tria els membres del Consell de l'Exèrcit, del Gran Quarter General i el Cap de l'Estat Major[121][12] o solament els membres del Consell de l'exèrcit[n 7][124] Pot, a més, ordenar la reunió d'una Extraordinary Army Convention (Convenció extraordinària de l'exèrcit).[125]

El Consell de l'exèrcit (Army Council) és l'òrgan que dirigeix les campanyes militars de l'IRA Provisional.[85] Està format per 7 membres triats per l'Executiu de l'exèrcit, 4 d'ells pertanyen obligatòriament a l'Executiu.[12]

Segons Roger Faligot, el President del Sinn Féin i el Cap de l'Estat Major (nomenat per l'Executiu) en formen part automàticament.[12] Segons Richard English, el Cap de l'Estat Major no ha de formar part del Consell de l'Exèrcit i és nomenat per ell al mateix temps que els membres del Gran Quarter general.[124]

Amb la creació d'un Comandament nordista a finals de l'any 1976,[85] el seu representant forma part del Consell de l'exèrcit.[12]

La Independent Monitoring Commission considera que ja no actua de manera lliure des de 2008.[126] [127]

Un Cap de l'Estat Major (Chief of Staff) i el seu Gran Quarter general (General Headquarters) s'encarreguen de desenvolupar les operacions militars i l'entrenament dels Volunteers.[12]

El Cap de l'Estat Major és elegit per l'Executiu de l'exèrcit[n 6][121][n 8][12] o bé pel Consell de l'exèrcit (en cas no n'ha de formar part.[n 7][124]

El Gran Quarter general està format per sis persones, que poden ser triades pel Cap de l'Estat Major[n 8][12] o bé pel Consell de l'exèrcit[n 7][124] Quartermaster-General (aprovisionament), Adjudant-General (adjunt del Cap de l'Estat Major), Director of Finances (responsable de finances), Director of Training (entrenament), Director of Intelligence (informació), Director of Operations (direcció de les operacions militars).[12]

L'organització en si mateixa ha estat dirigida per diferents Caps de l'Estat Major. Els autors no sempre es posen d'acord sobre les personalitats que han pogut estar al capdavant de l'IRA Provisional.

Nom Començament Final Nota
Seán MacStíofáin[128][129] desembre del 1969,[130] reelegit en setembre del 1970[131] 19 novembre 1972 (arrest)[33]
Joe Cahill novembre 1972[33] març 1973[129][40] Segons Roger Faligot, Joe B. O'Hagan hauria estat en posició interina mentre Joe Cahill estava a Líbia en 1973.[129] Per a Peter Taylor, Ruairí Ó Brádaigh ja l'havia reemplaçat el desembre del 1972. Insisteix, a més, en la brevetat del mandat.
Ruairí Ó Brádaigh desembre 1972[33] ? Solament segons Peter Taylor.
Séamus Twomey 1972[48]-març 1973[39][40] setembre 1973 (arrest)[39][40] Per a Peter Taylor i Robert White, esdevé Cap de l'Estat Major després de l'arrest de Joe Cahill.
Éamonn O'Doherty setembre 1973[40] octubre 1974[40] Per a Roger Faligot, el seu mandat s'estén des de la fi del 1973 fins a començaments del 1974.[132]
Séamus Twomey octubre 1974[40] 3 desembre 1977 (arrest)[76]
Gerry Adams[n 9] desembre 1977[76] 18 febrer 1978 (arrest)[76] Per a Roger Faligot, Brian Keenan i Martin McGuinness dirigeixen plegats de 1977 a 1979.[129]
Martin McGuinness[n 9] 1978[85]-1979[129] 1982[85] · [129]
Ivor Bell 1982[129] 1983[129]
Kevin McKenna 1983[129] 1989[129]
Martin McGuinness[n 9] 1989[129] 1991[129]
Thomas "Slab" Murphy[n 9] 1996[129] 1998[129]-27 setembre 2001[133] Segons Roger Faligot, va ser reemplaçat per un "nordista" membre del Consell de l'exèrcit[129] potser Brian Keenan.[134]
Martin McGuinness[n 9] 27 setembre 2001[133] Segons les forces de seguretat irlandeses.

Des de la reorganització de l'IRA Provisional en la segona meitat dels anys 1970, l'estructura del comandament es completa amb dos òrgans: el Northern Command (establert sobre Irlanda del Nord i els comtats irlandesos de Louth, de Cavan, de Monaghan, de Leitrim i de Donegal) és responsable de les operacions militars, mentre que el Southern Command s'ocupa de la logísitica.[124]

El PIRA conserva la divisió de les seves tropes en brigades, heretada de l'IRA. De fet del nombre A causa del nombre limitat de membres, en total només hi haurà tres brigades : les de Belfast, Derry i de South Armagh.[12] Les Unitats de servei actiu (Active service units) o companyies són la subdivisió de les brigades, però també les unitats de base a les zones on no existeis. mais aussi les unités de base dans les zones où il n'en existe pas. A partir d'uns efectius de fins a 20 membres, des de la fundació de l'IRA Provisional, aquestes estan dividies en petites cèl·lules de tres o quatre Volunteers durant els anys 1970.[12][124]

Armament[modifica | modifica el codi]

L'arsenal de l'IRA Provisional està compost de carrabines M1), fusells d'assalt (AK-47, AR-15, AKM, M16), de subfusells (M3A1 Grease gun), de metralladores (FN MAG, DShK, Saco M60), de llança-granades RPG-7, de míssils superfície-aire SAM-7, de llança-flames LPO-50, d'armes curtes (pistoles Taurus, revolvers Webley .455), de fusells de precisió Barrett M82 diverses tones d'explosiu Semtex. Es forneixen principalment als Estats Units i a Líbia; en el transcurs del conflicte, el PIRA desenvolupa un savoir-faire en la construcció d'armament artesanal, i fabrica explosius a base de fertilitzant i benzina o fins i tot morters, com ara els utilitzats per a l'atac al 10 de Downing Street en 1991[135][136]

El Jane's Information Group estima que el desarmament de l'IRA Provisional per part de l'Independent International Commission on Decommissioning representa un total de 1000 fusells de tota mena, de 20 a 30 metralladores pesades, 90 armes cartes, més de 100 granades, 2 tones de Semtex, així com 1200 detonadors. [137] Per a la Independent Monitoring Commission, amb data de 26 d'abril del 2006, les possibles armes que encara posseiria l'IRA ja no estarien sota el control del comandament de l'organització, sinó més aviat en mans d'unitats dissidents.[138]

Efectius i suport[modifica | modifica el codi]

Els efectius exactes de l'IRA Provisional, pel fet del seu aspecte clandestí, són difícils d'estimar. Després de la seva escissió amb l'Official Irish Republican Army, no aglutinaria menys de 500 Volunteers.[12] En 1971, l'estimació baixa de l'exèrcit britànic dona entre 500 i 1300 Volunteers; Roger Faligot considera que l'organització tindria llavors un 2500 membres actius i 3000 membres en reserva, la qual cosa constituiria el seu apogeu en termes de'efectius[139] Per a l'exèrcit britànic, al voltant de 10.000 persones estarien implicades amb el PIRA entre 1969 i 1972.[140] Després de la seva reorganització de finals dels anys 1970, aplegaria entre 1500 i 2000 membres actius, al voltant d'un nucli dur de 200, així com 3000 simpatitzants.[141] En els anys 1980, les estimacions varien d'algunes desenes a alguns centenars de membres actius; l'òrgan del Sinn Féin, An Phoblacht, dóna en 1988 la xifra d'una trentena de membres actius i al voltant de 500 en reserva.[139][142]

A principis dels anys 1970, la població catòlica d'Irlanda del Nord dóna suport i abastament a l'IRA Provisional, protecció segons ella contra les forces de seguretat britàniques i els lleialistes. [143] D'altra banda, el Sinn Féin, considerat com la seva branca política, obté bons resultats electorals a partir dels anys 1980.[141]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Segons el programa del Sinn Féin redactat per Roy Johnston i Séan Ó Brádaigh i publicat el 1971 (segons Roger Faligot, disponible aquí en pdf.)
  2. La seva inacció serà motiu de burla, amb un joc de paraules en anglès: «IRA» servirà llavors per formar I Ran Away o sigui, Jo vaig fugir ).
  3. No obstant això, l'IRA provisional considera Michael Kane, mort en l'explosió prematura de la seva pròpia bomba el 4 de setembre de 1970, com la primera víctima del conflicte. Vegeu Taylor pàg.86
  4. . Segons George Harrison, un veterà de l'IRA immigrat als Estats Units, els fons destinats a les armes passaven per una xarxa paral·lela
  5. més exactament de la Church of Ireland, la Presbiteryan General Assembly, la Methodist Church in Ireland, de l'Irish Council of Churches, del British Council of Churches i del Mehodist College de Belfast
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 segons Peter Taylor
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Segons Richard English
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 8,7 8,8 segons Roger Faligot
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 Un fet sempre desmentit per l'interessat
  10. « Recognizing the potential of the current situation and in order to enhance the democratic peace progress and underline our commitment to its success »
  11. « with great reluctance »
  12. « We want a permanent peace and therefore we are prepared to enhance the search for democratic peace settlement through real and inclusive negociations. »
  13. « to use any influence they have, to achieve the decommissioning of all paramilitary arms within two years. »
  14. « In that new context the IRA leadership will initiate a process that will completely and verifiably put IRA arms beyond use. »
  15. « All Volunteers have been instructed to assist the development of purely political and democratic programmes through exclusively peaceful means. »

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. . RTÉ News, « McDowell insists IRA will remain illegal »
  2. [enllaç sense format] http://security.homeoffice.gov.uk/legislation/current-legislation/terrorism-act-2000/proscribed-groups
  3. [enllaç sense format] http://www.america.gov/st/washfile-english/2007/April/20070425112939idybeekcm0.9128382.html
  4. . http://cain.ulst.ac.uk/othelem/organ/iorgan.htm#ira
  5. Faligot p.97
  6. Faligot p.68-70
  7. Faligot p.104
  8. 8,0 8,1 Guiffan p.220-221
  9. Taylor p.60
  10. Taylor p.64-66
  11. Taylor p.86
  12. 12,00 12,01 12,02 12,03 12,04 12,05 12,06 12,07 12,08 12,09 12,10 12,11 12,12 12,13 12,14 12,15 Faligot p.108-111
  13. Taylor, p.70
  14. Taylor p.72-73
  15. Taylor 75-76
  16. Taylor 84-85
  17. Taylor 86-88
  18. 18,0 18,1 18,2 Faligot, p126-127
  19. Taylor, p.89
  20. Taylor, p.92-93
  21. 21,0 21,1 Faligot p.141
  22. English, p.127
  23. Faligot p.142-143
  24. English p.144
  25. English p.148-149
  26. Faligot p.150
  27. Taylor p.126
  28. English p.155
  29. Taylor p.132-134
  30. Faligot p.157
  31. English p.157
  32. Taylor p.137
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 Taylor p.152
  34. Faligot p.165
  35. Faligot p.164
  36. 36,0 36,1 Faligot p.185
  37. English p.213
  38. Taylor p.211
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 Taylor p.158
  40. 40,0 40,1 40,2 40,3 40,4 40,5 40,6 White, Robert William. Ruairí Ó Brádaigh:The life and politics of an Irish revolutionary (en anglès). Bloomington: Indiana University Press, 2006. ISBN 0253347084. 
  41. Faligot p.178-179
  42. Faligot p.172
  43. Faligot p.199
  44. Faligot p.181}
  45. Faligot p.191
  46. 46,0 46,1 Faligot p.192-3
  47. Faligot p.235
  48. 48,0 48,1 English p.161
  49. 49,0 49,1 Faligot p.202-203
  50. English p.171
  51. Faligot p.183
  52. Faligot p.180
  53. English p.163
  54. Faligot p.182
  55. English p.164
  56. Taylor p.160
  57. Taylor p.196
  58. Taylor p.203-204
  59. English p.178-179
  60. Taylor p.186
  61. Taylor p.183
  62. Taylor p.191-195
  63. Taylor p.197
  64. English p.189}
  65. Taylor p.217
  66. McVea p.139
  67. Taylor p.220-22
  68. Taylor p.231-234
  69. Taylor p.238
  70. McVea p.144-145
  71. Faligot p.256-258
  72. Taylor p.237
  73. English p.208
  74. Taylor p.277
  75. Faligot p.253
  76. 76,0 76,1 76,2 76,3 76,4 Taylor p.201
  77. 77,0 77,1 Faligot p.244-245
  78. (anglès)«30 hurt as car bomb hits Army base» (en anglès). news.bbc.co.uk. [Consulta: 14 novembre del 2010].
  79. Faligot p.248
  80. English p.220
  81. Taylor p.271
  82. Taylor p.252-253
  83. Faligot p.275
  84. Taylor p.298-300
  85. 85,0 85,1 85,2 85,3 85,4 Taylor p.213
  86. Faligot p.238
  87. Taylor p.259
  88. Faligot p.260
  89. 89,0 89,1 English p.250
  90. Faligot p.265-266
  91. Taylor p.304
  92. Faligot p.284
  93. English p.269
  94. Faligot p.281
  95. Taylor p.333
  96. Taylor p.335
  97. English p.278-279
  98. Taylor p.338
  99. Taylor p.329
  100. Taylor p.346
  101. 101,0 101,1 English p.322
  102. English p.275
  103. Faligot p.294
  104. English p.289
  105. Faligot p.303
  106. English p.293-295
  107. English p.296
  108. English p.316
  109. McVea p.219-220
  110. Faligot p.321
  111. Taylor p.374
  112. English p.288
  113. English p.328-331
  114. English p.325
  115. English p.320
  116. English p.333-334
  117. (anglès)«Statement by the Independent International Commission on Decommissioning» (en anglès), 2001. [Consulta: 17 de novembre del 2010].
  118. «Statement on the Ending of the Armed Campaign» (en anglès), 2005. [Consulta: 17 de novembre del 2010].
  119. (anglès)«Irish Peace Process - Brief Note on Decommissioning» (en anglès). [Consulta: 14 d'agost del 2010].
  120. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF(anglès)«Report of the Independent International Commission on Decommissioning». [Consulta: 17 de novembre del 2010].
  121. 121,0 121,1 121,2 121,3 121,4 121,5 Taylor p.16-17
  122. English p.43
  123. 123,0 123,1 123,2 123,3 English p.114
  124. 124,0 124,1 124,2 124,3 124,4 124,5 English p.212-213
  125. Taylor p.356
  126. (anglès)«IRA army council 'no longer operational'», setembre del 2008. [Consulta: 18 de novembre del 2010].
  127. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF(anglès)«Nineteenth Report of the Independent Monitoring Commission», setembre del 2008. [Consulta: 18 de novembre del 2010].
  128. (anglès){«Outstanding IRA leader and giant of a man in the Republican Movement». Saoirse, juny del 2001. [Consulta: 20 de novembre del 2010].
  129. 129,00 129,01 129,02 129,03 129,04 129,05 129,06 129,07 129,08 129,09 129,10 129,11 129,12 129,13 129,14 Faligot p.328
  130. Taylor p.66
  131. Taylor p.87
  132. Faligot p.200
  133. 133,0 133,1 (anglès)«McGuinness made IRA chief of staff in guns ploy» (en anglès). The Guardian, 2001. [Consulta: 17 de novembre del 2010].
  134. (anglès)«Mastermind of IRA bombing campaigns who became the organisation's negotiator over decommissioning.». [Consulta: 20 de novembre del 2010].
  135. «Estimates of the Strength of Paramilitary Groups» (en anglès). [Consulta: 17 d'agost del 2010].
  136. «Uncovering the irish republican army» (en anglès), agost del 1996. [Consulta: 11 de desembre del 2010].
  137. (anglès) «IRA guns: The list of weapons», setembre del 2005. [Consulta: 12 de desembre del 2010].
  138. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF(anglès) «Independent Monitoring Commission» p. 14, abril del 2006. [Consulta: 12 de desembre del 2010].
  139. 139,0 139,1 Faligot p.329
  140. Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF (anglès) «Operation Banner - An Analysis of Military Operations in Northern Ireland» (en anglès), 2006.
  141. 141,0 141,1 Badly p.56
  142. English p.344
  143. Badly p.53-54

Annexos[modifica | modifica el codi]

Articles connexos[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Taylor, Peter. Provos: The IRA & the Sinn Féin (en anglès). Londres: Bloomsbury Publishing, 1997. ISBN 0-7475-3818-2. 
  • Guiffan, Jean. La question d'Irlande (en francès). Éditions Complexe, 2006 (2804801055). 
  • English, Richard. Armed Struggle: The History of the IRA (en anglès). Pan Books, 2003. ISBN 0330493884. 
  • David McKittrick / David McVea. Making sense of the Troubles (en anglès). Penguin Books, 2001. ISBN 0141003057. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: IRA Provisional