Lluís Josep de Borbó-Vendôme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Louis Joseph de Bourbon, Duc de Vendôme, durant la campanya de (1706).
Armes de la
Casa Bourbon-Vendôme.

Louis Joseph de Bourbon-Vendôme, duc de Vendôme, anomenat El Gran Vendôme, (1 de juliol de 1654, París - 11 de juny de 1712, Vinaròs) fou un militar i aristòcrata francès al servei de Lluís XIV de França (1701-1710) i de Felip V d'Espanya (1710-1711) durant la Guerra de Successió Espanyola.

Va ser nomenat comandant en cap de l'exèrcit francès al front italià després que el seu predecessor, el Duc de Villeroy, fos capturat durant la Batalla de Cremona. El 1706 fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit francès al front continental després que el seu predecessor, novament el Duc de Villeroy, fos derrotat a la Batalla de Ramillies. El 1708 fou derrotat a la Batalla d'Oudenaarde[1] i finalment, el 1710 i per les repetides súpliques de Felip V, fou nomenat comadant en cap de l'exèrcit borbònic espanyol després de la derrota del seu predecessor, el Marquès de Bay, a la Batalla de Monte de Torrero.

Perfil Biogràfic[modifica | modifica el codi]

Louis Joseph de Bourbon-Vendôme era fill de Louis II de Bourbon-Vendôme i besnét del rei Enric IV de França i la seva amant, Gabrielle d'Estrée. Nasqué a París i la seva mare era Laura Mancini, la germana gran d'Olympe Mancini, la mare del Príncep Eugeni de Savoia, el seu futur adversari al camp de batalla.

Es casà amb Marie Anne de Condé, una filla d'Enric Juli de Borbó-Condé i d'Anna Enriqueta de Baviera, i era néta de Lluís II de Borbó-Condé. No tingueren fills.

Expedient militar[modifica | modifica el codi]

Ingressà a l'exèrcit a l'edat de divuit anys i aviat es distingí pel seu valor i vigor personal en la Guerra francoholandesa aconseguint el 1688 ser nomenat lloctinent general.

Guerra dels 9 Anys[modifica | modifica el codi]

En la Guerra dels Nou Anys lluità a les ordres del Duc de Luxemburg a la Batalla de Steinkeerke i també sota Nicolas Catinat a la Batalla de Marsaglia. El 1695 se'l nomenà comandant en cap de l'exèrcit francès al front del Rosselló, aconseguint ocupar la capital de Catalunya al final del Setge de Barcelona de 1697. Poc després fou nomenat Mariscal de Camp.


Guerra de Successió Espanyola[modifica | modifica el codi]

Front italià[modifica | modifica el codi]

El 1702, després de les derrotes de Nicolas Catinat i del Duc de Villeroy, se'l nomenà comandant en cap de l'exèrcit francès a Itàlia. Durant tres campanyes en aquell país es mostrà com un antagonista a l'alçada del Príncep Eugeni de Savoia, que finalment fou derrotat a la Batalla de Cassano l'any 1705.

Front continental[modifica | modifica el codi]

El 1706, després d'aconseguir una nova victòria al front italià a la Batalla de Calcinato, fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit francès de Flandes. La missió que se li encomanà fou la d'estabilitazar el front continental després de la desastrosa derrota francesa a la Batalla de Ramillies.

Però al front continental es convertí merament en el mentor del Duc de Borgonya, sent incapaç d'evitar una nova derrota borbònica a la Batalla d'Oudenaarde l'any 1708. Després d'això es retirà a les seves propietats.

Front peninsular[modifica | modifica el codi]

Les contínues peticions per part de Felip V al seu avi Lluís XIV de França per tal que li enviés a Duc de Vendôme, foren inicialment desoïdes per aquest. Però la derrotes borbòniques en la Batalla d'Almenar i a la Monte de Torrero i l'Ocupació de Madrid (1710) per les tropes austriacistes forçaren que finalment Lluís XIV de França accedís a enviar el Duc de Vendôme per rellevar el destituït Marquès de Bay com a comandant en cap de l'exèrcit borbònic espanyol de Felip V.

Aconseguí una victòria inicial al Setge de Brihuega, on capturà tot el cos expedicionari britànic a les ordres de James Stanhope,[2] però fou derrotat a la Batalla de Villaviciosa. No obstant això, l'exèrcit austriacista estava en clara inferioritat numèrica i prosseguí el seu replegament cap a l'Aragó i després cap a l'interior de Catalunya.[3]

A la tàctica Batalla de Prats de Rei de 1711 hagué de retirar-se i posposar l'avenç sobre Barcelona. L'11 de juny de 1712 morí sobtadament a Vinaròs (segons es diu en aquella vil·la, d'un empatx de llagostins i marisc) i fou enterrat al Monestir de l'Escorial.

Valoració militar[modifica | modifica el codi]

Vendôme fou un dels soldats més notables en la història de l'exèrcit francès. Tenia, a més a més de l'habilitat i la imaginació fèrtil del veritable líder d'un exèrcit, el valor brillant d'un soldat. Però el secret genuí del seu èxit uniforme era la seva extraordinària influència sobre els seus homes.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Josep de Borbó-Vendôme Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. (anglès) Winston Churchill, Marlborough: his life and times, V.2, p.357-380
  2. Jaques, Tony. Dictionary of Battles and Sieges: A-E (en anglès). Greenwood Publishing Group, 2007, p. 165-166. ISBN 0313335370. 
  3. Mata, Jordi. «6 batalles decisives». Especial 1714. Monogràfic de la Revista Sàpiens [Barcelona], núm. 108, setembre 2011, p.32-37. ISSN: 1695-2014.