Mantellina (roba)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Retrat de dona amb mantellina

Una mantellina[1] és una peça de roba fina de seda, tul, blonda o randa que porten les dones per a cobrir-se el cap i l'esquena i que sol ser de color negre o bé blanc o cru. La mantellina és un tipus de mantell, que en principi és una peça d'abrigar, més fi i delicat. Al seu torn, hi ha mantellines de diversos tipus i diverses maneres de portar-la, per exemple, a Menorca, hi ha la diversa, que és una mena de mantellina gran de randa,[2] i l'abrigall.[3] Durant molt de temps s'ha portat per a cobrir el cap en anar a missa i a les processons, ja que es considerava incorrecte que en aquests actes les dones no es tapessin els cabells. En alguns llocs era tradicional que les dones solteres la portessin blanca i les casades de color negre.

A alguns llocs del centre d'Espanya i Andalusia, la mantellina es porta tradicionalment sobre una pinta (en castellà, peineta) que fa que la mantellina quedi elevada i amb un aspecte molt diferent. Aquesta imatge amb la pinta alta, que ja pintava Goya ha esdevingut estereotípica i folklòrica de la dona espanyola. A algunes zones d'Andalusia existeix la mantellina goiesca, que es pot portar amb pinta o no, i que té la particularitat d'estar formada per nombroses petites borles. A Andalusia i Madrid, la mantellina, molt sovint amb pinta i de vegades també amb flors, pot ser usat fora del vestit tradicional, de vegades, per algunes dones per a les processons de Setmana Santa, ofrenes de flors, casaments de gala, visites al Papa i esvents similars. La reina d'Espanya, les infantes i la princessa també la porten a algunes gales i actes de representació.

A Catalunya, la mantellina és una peça normalment triangular que cobreix únicament l'esquena i, en tot cas, les espatlles (un espatller), ja que el cap es cobreix tradicionalment amb una ret o una gandalla.

Història[modifica | modifica el codi]

Dones de diferents països amb mantellina, al funeral del Papa Joan Pau II, l'any 2005
Reina Isabel II d'Espanya, amb corona i mantellina, vers l'any 1870
Gitana amb mantellina de borles, pinta alta i flors, Jerez, any 1922
La Gioconda, cap al 1503-1507. Porta una lleu mantellina, signe de castedat i atribut freqüent a les dones casades de la seva època.[4]

Ja a l'època dels ibers les dones solien cobrir-se el cap amb peces lleugeres de roba o vels, i de fet la Dama d'Elx en duu una; i en general els abillaments al cap s'han portat en diverses altres èpoques a tota Europa.

Als Països Catalans, a la Baixa Edat Mitjana, els tocats al cap eren molt populars. N'hi havia de molt variats, sent la gandalla un dels més apreciats, i, entre altres, també existia la mantellina. Aquesta seria un mantell fi, sembla que de la mateixa roba que la resta de la vestidura. Hi ha una referència d'una mantellina portada amb un caperó, cosa que fa dubtar si la mantellina cobria el cap o només l'esquena, o si hi havia ambdues versions. Podia servir com a peça d'abrigar, ja que estaven folrades de roba o de pell. Tot i que el folre era més econòmic que el dels mantells, les mantellines estaven brodades, i podien portar un fres al voltant. La mantellina surt mencionada al Tirant lo Blanc, al qual es descriu com una peça de roba que es posa "a través llançada", i, en el cas particular mencionat, es tracta d'una peça luxosa.[5] La mantellina esdevingué molt corrent durant la primera meitat del segle XIX. Passà després a ésser de blonda i de randes, cosa que contribuí a un gran desenvolupament de la seva producció, els centres més importants de la qual foren Almagro (Castella-La Manxa) i Catalunya. Les zones del Baix Llobregat i el Maresme van ser, juntament amb Barcelona, els centres productors de mantellines fetes de punta al coixí des de finals del segle XVII i fins a mitjan segle XX.[6] Raimón d'Abadal i Calderó, al seu dietari de la guerra civil espanyola, descriu que observa que hi ha una "rehabilitació" de la mantellina senzilla, especifica que sense pinta alta, "aplanada al cap", als funerals i a l'església, després d'una època d'anar amb el cap descobert, i esmenta la possibilitat que sigui un recurs més econòmic per a aquelles que no es poden comprar un barret.[7] Durant la segona meitat del segle XX el seu ús ha decaigut i amb prou feines és portada.[6]

La mantellina castellana però no va aparèixer fins al segle XVII, època a la qual sembla que entre les classes populars hi havia una versió "de diari", de pany o seda, i una altra de puntes com a versió de festa. Entrat el segle XVIII sembla que el seu ús s'hauria generalitzat a dames d'alta posició social i econòmica, a jutjar pels seus retrats realitzats per Goya, però podria ser també que la posessin només per a posar al quadre, ja que a determinades èpoques la moda entre les classes riques espanyoles era imitació dels abillaments populars (vegeu, per exemple, el Retrat d'Isabel Porcel, de Goya). A la primera meitat del segle XIX esdevengué molt corrent, i se sap que la reina Isabel II d'Espanya tenia predilecció per aquesta peça, com posteriorment l'han tinguda la dona del dictador Francisco Franco Bahamonde, Carmen Polo, i la reina Sofia.

Cultura popular[modifica | modifica el codi]

La mantellina apareix a la cançó (porta mantellina de tovallola fina) d'un joc infantil popular, anomenat Ball de les Casseroles, al qual un nen es posa al mig i els altres l'encerclen en una rotllana agafats per les mans. La rotllana gira i canten una cançó, fins a un moment («mireu com salta») en que cadascú balla i salta al seu lloc, i aleshores el nen del mig aprofita per a intercanviar el lloc amb un altre.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Mantellina Termcat
  2. Diversa Enciclopèdia Catalana
  3. Abrigall Enciclopèdia Catalana
  4. Museo del Louvre II, Col·lecció Museos del Mundo, volum 4, pàg. 91, editorial Espasa, 2007. ISBN 978-84-674-3807-9 (castellà)
  5. La indumentària civil catalana: segles XIII-XV, d'Isidra Maranges i Prat, Institut d'Estudis Catalans, 1991. ISBN 8472831892
  6. 6,0 6,1 «Mantellina (roba)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. Dietari de guerra, exili i retorn, 1936-1940, pàg. 383, corresponent al dissabte 18 de novembre de 1939. Raimón d'Abadal i Calderó. Edita L'Abadia de Montserrat, 2001. ISBN 8484153452
  8. «Entrem-hi tots, al ball de les casseroles (bis) / entri-hi vostè, senyora Marieta, / entri-hi vostè, senyora del Cafè. / Mireu com salta/ mireu com balla; / porta mantellina de tovallola fina; / aquest peu de tortuga, que tot se li belluga, / quant haurà saltat, quan haurà ballat, /que se'n torni al seu costat!.» Cançó popular.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mantellina (roba) Modifica l'enllaç a Wikidata