Massís del Montgó

De Viquipèdia

El Montgó

El Montgó des del Cap de Sant Antoni (dalt) Mapa del Parc Natural del Massís del Montgó (baix)
Nivell de protecció	Parc natural
País	País Valencià
Localització	La Marina Alta
Coordenades	38° 48′ 30″ N 0° 7′ 0″ ECoordenades: 38° 48′ 30″ N 0° 7′ 0″ E
Superfície	2.092 hà
Data de declaració	1987
Administració	Generalitat Valenciana
Espècies vegetals més representatives
Espècies animals més representatives

El massís del Montgó és una muntanya d'uns 753m d'altitud que discorre paral·lela al litoral sobre els térmes municipals de Dénia, Gata de Gorgos i Xàbia, a la comarca de la Marina Alta. Aquest massís es distància de la línia de costa uns pocs centenars de metres mitjançant una planura coneguda com les planes que descén suaument fins al cap de Sant Antoni. Té una extensió de 2.092 Ha.

El paratge fou declarat Parc natural per la Generalitat Valenciana el 30 de març de 1987.

[edita] Geologia

El Montgó és l'última unitat de la serralada prebètica (abans de ressorgir com a Eivissa) i els seus materials pertanyen al cretaci inferior i al quaternari.

Es tracta d'una suau flexió sinclinal, un poc bolcada al nord i truncada per dues falles, una en el nord (Dénia) i una altra en el sud (Xàbia) de fort desplaçament vertical i orientació aproximada est-oest. Els agents erosius han esculpit en la calcària la seua morfologia actual. també son destacables els penya-segats del cap de Sant Antoni causat per l'erosió de la mar.

[edita] Clima

Respecte al clima, el Montgó es troba en la divisòria climàtica de dos variants del clima mediterrani occidental,cestaria inclòs en un sector amb clima de la plana litoral plujosa caracteritzat per una notable pluviometria, amb una mitjana de 700 mm anuals amb un pic de precipitacions màxim tardorenques, i un període de pronunciada sequera estival; si bé cap al sud es passa ràpidament al clima semiàrid. Ens trobem per tant en una zona de transició climàtica. És important també l'efecte de criptoprecipitació (precipitacions ocultes) que apareix en la zona del cim, molt abundants a causa de l'habitual presència de núvols.

[edita] Vegetació

En els cims del Montgó, des d'on se contempla un imponent paisatge, creixen el garrigar i les bosquines de romaní. El garrigar és constituït per grans arbusts com el garric, el llentiscle, l'aladern, etc.; i les bosquines de romaní d'espígol dentat pel romer, el bruc, l'argelaga, el romaní, entre d'ells. Estes comunitats substituïxen el carrascar, comunitat amb un estrat arbori dominat per la carrasca, de la presència de la qual únicament queda constància a les àrees més recollides i amb sòls profunds. Als penya-segats del cap de Sant Antoni es desenvolupen comunitats caracteritzades per plantes adaptades a viure en fissures, escletxes i farcits del penya-segat, i a suportar en major o menor grau la salinitat associada a l'esquitxada de l'aigua de la mar. En la banda més pròxima a la mar, on la influència de la sal procedent de l'esquitxada de l'onatge és més patent, s'hi desenrotlla la comunitat del fenoll marí i la sempreviva.

Conforme anem allunyant-nos del mar i la salinitat va disminuint, apareix la comunitat de la ferradura valenciana, i la roseta de penya quan la inclinació és molt accentuada.

En les zones amb menor pendent creixen interessants endemismes diànics (el nom de Dénia ve del culte a la deessa Diana) com l'esmentada ferradura valenciana i diánico-pitiüsics (en referència amb el proper arxipèlag de les Pitiüses) com el Carduncellus dianius i la Centaurea rouyi.

També en les Planes com en els vessants creixen el garrigar i les bosquines de romaní, però entremesclats amb repoblacions de pi blanc i cultius de secà.

Els penya-segats de l'ombria presenten unes condicions d'humitat elevada, l'aïllament i la inaccessibilitat que permeten el creixement de nombrosos endemismes com la ferradura valenciana la roseta de penya, la Sanguisorba ancistroides o la Sarcocapnos saetabensis. En replans de major superfície es desenrotlla la comunitat de savina negra i de margalló. En les cingleres de la solana se situen comunitats que es componen d'espècies adaptades a l'escassa humitat ambiental, l'elevada insolació i les altes temperatures, com és la comunitat de Chaenorrhinum crassifolium i Teucrium hifacense.

[edita] Fauna

La fauna present al Parc Natural és íntimament lligada a estes unitats paisatgístiques i a les comunitats vegetals que s'hi desenrotllen. En els penya-segats fa niu el gavinot argentat del mediterrani, hiverna la gavina corsa i s'hi observen moltes altres aus. En els riscs i penyals s'hi localitzen còrvids i rapinyaires. També és de destacar la nidificació de l'àguila de panxa blanca i la presència contínua d'una parella de ducs, Així com també del xoriguer i el falcó peregrí.

Als garrigars és constatada la presència de nombroses espècies d'aus i mamífers. Entre estos últims la rata cellarda, la rata negra, el conill, el teixó, la geneta, la rabosa i la mostela. A causa de l'escassesa d'embassaments d'aigua més o menys permanents, els vertebrats menys freqüents són els amfibis, entre els quals destaquen el gripau comú i el gripau corredor. Els rèptils són més freqüents, com per exemple, la sargantana i el fardatxo o la serp de ferradura, etcètera.

Caldria destacar dins d'este grup la presència d'espècies com la bívia o lludrió.

[edita] Història

El Montgó ha sigut testimoni de l'activitat humana, pràcticament des dels seus inicis. Nombrosos jaciments i restes confirmen aquesta presència: Les coves del Barranc de Migdia, Foradada i del Montgó mostren restes des del paleolític superior fins a l'edat del bronze. En Benimàquia, coll de Pous i el pic de l'Àguila es van situar poblats ibers des del segle VII abans de Crist. En l'època romana, el port de Dianium adquireix especial importància, com mostra la inscripció de la cova de l'Aigua. En l'època musulmana es declara el taifa de Dénia; Abu-Abdalla escriu: "...A la seua part meridional hi ha una muntanya gran, de forma redona, des del cim de la qual es descobreixen les muntanyes d’Eivissa en alta mar. Aquesta muntanya s'anomena Caon". D'ací derivaria: Mont Caon, Mont-Gaun, l'actual Montgó.