Papaier

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Papaia
Tronc de papaia amb fruits inmadurs
Tronc de papaia amb fruits inmadurs

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Brassicales
Família: Caricaceae
Gènere: Carica
Espècie: C. papaya
Nom binomial
Carica papaya
L.
Sinònims

Carica peltata Hook & Arn.
Carica posposa L.
Papaya carica Gaertn.
Carica cubensis Solms

La papaia (Carica papaya L.) és un arbre que pertany a la família de les caricàcies, són una família de plantes formada per una cinquantena d'espècies majoritàriament arbòries i de tronc suculent. És una espècie típica del clima tropical humit d'Amèrica Central, zones vessants, andines i conques amazòniques, arribant fins a la província de Misiones (Argentina). No és un arbre que es trobi especialment a Catalunya sinó que aquest ha sigut introduït.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

La forma vital de Raunkjaer estableix una classificació del regne de les plantes depenent d'on es trobin els meristems. En el cas de la Papaia, al tractar-se d'un arbre de grans dimensions, el classificarem en el grup dels faneròfits.

El papaier pertany al grup dels arbres, tot i que en molts llocs surt classificat sota el nom de planta herbàcia. Es tracta d'un arbre dioic petit, que pertany a la família de les Caricàcies, es caracteritza per presentar una altura entre 3-10 metres: un tronc nu de fins a 30 cm de diàmetre, amb fulles grans les quals són alternes i simples. Palmatilobades de 7 a 13 lòbuls que poden arribar a fer 70 cm de llarg.

Les flors estaminades en panícules petites de 10 cm o més. Els pètals són en espiral d'un color verdós en les flors masculines i blanquinós en les femenines, amb un fruit subglobòs de fins a 30 cm de diàmetre i 5 kg de pes, de color groc-ataronjat amb saba i una cavitat central amb nombroses llavors negres en l'interior.

La papaia conté enzims proteolítics, principalment la papaïna. A més de contenir força sals minerals, glúcids, proteïnes i vitamines (de les quals destaquen les vit. A, B i C).

La rel és pivotant, és a dir, creix verticalment com si fos una prolongació de la tija, o tronc. I profunditza a més d'un metre si les condicions del terra ho permeten. Cosa que beneficia l'arbre en general a l'hora de garantir una millor estabilitat en el seu creixement. Creix de forma radial i es bifurca en arrels laterals més fines, la funció de les quals és absorbir el màxim d'aigua i nutrients, que es troben generalment en els primers 20 cm de profunditat.

La tija té un creixement ràpid, generalment només té una tija, tot i que a vegades creixen ramificacions laterals que, en cas de ser arbres de cultiu, s'haurien d'eliminar. El tronc és cilíndric i buit en el seu interior, d'uns ~30cm de diàmetre, i freqüentment, té la presència de petites cicatrius originades per la caiguda de fulles o bé petites ramificacions partides o tallades per l'humà. Aquest tronc és d'un color grisenc (tot i que a vegades es verdós). La tija no té cap indument, és a dir, no presenta cap tipus de pilositat.

Les fulles són grans i gruixudes, fins a 80 cm de llarg i entre 25-75 cm de diàmetre. Són d'un color verd fosc. Són lobulades, i poden constar de entre 5 a 9 lòbuls. Es troben molt juntes entre elles, i sobretot a l'extrem superior de l'arbre i a les branques. Són llises, tot i que, presenten venes robustes irradiants, i prominents en l'envers. El pecíol s'estén horitzontalment des del tronc, són llargs, assoleixen entre 45 i 70 cm de longitud. Per tant, són fulles peciolades.

Pel que fa a les flors, són unisexuals, per tant, hi ha peus femenins i peus masculins. Les flors comencen a originar-se des de l'axil·la de les fulles. Les flors conten d'un calze format per cinc sèpals soldats i la corol·la per cinc pètals lliures o soldats. L'androceu, part masculina, està compost per deu estams, cinc sèpals i cinc tèpals. El gineceu és sincàrpic, amb els carpels concrescents en un sol ovari i cinc estigmes

La diferència de sexes en els papaiers es troba fonamentalment en les flors, depenent de com siguin aquestes podem distingir entre papaiers femenins, masculins o hermafrodites. Comencen a manifestar el seu sexe quan assoleixen el metro i mig.

Les flors masculines creixen en unes inflorescències en forma de peduncles, en els extrems dels quals es poden trobar més de mitja dotzena de floretes. Generalment, les plantes masculines no acostumen a donar fruits, o bé no es poden aprofitar.

Les flors femenines estan agrupades en dicari i formades per un calze a sobre de les quals hi ha l'ovari, per tant, aquest ovari és súper, cobert per sèpals d'un color blanc grogós. Els estigmes són de color groc, distribuïts en forma de ventall. Els fruits de les plantes femenines són grans i globosos, i aprofitables.

Les plantes hermafrodites tenen els dos tipus de flors, femenines i masculines, tot i que es poden distingir entre elles. Aquestes plantes, de la mateixa manera que les plantes femenines, si que són productores de fruits aprofitables.

Els seus fruits són de grans dimensions, poden arribar a pesar fins i tot 9 kg. Són grans baies de forma ovalada cilíndrica de color ataronjat a mesura que maduren. Contenen una polpa de color taronja que recobreix una cavitat on es troben les nombroses llavors que conté de color negre i aspecte rugós. És un fruit molt ric en vitamines (A, B i C) i a l'escorça on trobem part del làtex d'aquesta planta.

papaia

Nomenclatura i etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom d'aquesta espècie prové del grec Karike, nom d'una figuera, proposat per Linné, degut a la similitud de les seves fulles. El seu nom popular és papaier o papaia que és com s'anomena al fruit comestible. En altres països es coneix amb diferents noms popùlars, com per exemple, mamoeiro, chamburu a Portugal, papaw tree, melon tree en anglès, papayer en francès, Papayabaum en alemany i papaia en italià.

Distribució[modifica | modifica el codi]

Aquesta espècie es originària de Mèxic, país del qual li donaven aquest nom chichihualtzapotl, que en náhuatl significa "zapote nodriza". És típica d'un clima tropical humit, que s'estén des de Amèrica Central fins a les zones andines i amazòniques.

Pel que fa a la distribució al Principat, no hi ha constància de què hi hagi cap exemplar de Carica papaya a Espanya.

És fàcil trobar-los en plantacions, horts, parcs i jardins, en zones tropicals evidentment, tot i que pot ser cultivat en zones subtropicals però el seu creixement i desenvolupament no serà del tot correcte i/o complet. Les condicions òptimes pel seu creixement és un clima tropical, amb una mitjana de temperatures mitjanes-altes. A Nord-amèrica la papaia és una espècie diferent el gènere Asimina.

Conreu[modifica | modifica el codi]

Originari del centre d'Amèrica actualment és cultivat a tots els països tropicals (no suporta les glaçades). Primerament s'ha de fer una anàlisi de la terra destinada al conreu del papaier per tal d'assignar el millor adob i fertilitzant i així assegurar un bon rendiment de la planta. Pel que fa al reg, s'han de regar freqüentment, fins que la planta adquireix una alçada d'1 metre, des d'aquest moment, es restringirà gradualment per tal d'evitar que altres espècies paràsites afectin el creixement del papaier.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

La part més profitosa de la planta és el fruit immadur del qual se n'obté làtex dessecat. Amb menor freqüència s'utilitza les fulles i la polpa del fruit.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Per a explicar la seva composició química haurem de fer-ho per les diferents parts de la planta: Fulles: Conté alcaloides macrocíclics amargs (carpaina, iscocarpaina, pseudocarpaina, dihidrocapians I i II) i derivats de la piperidina, glucòsids cianogenètics.

Escorça: Alcaloides, xilitol i saponines.

Rel: alcaloides (dehidrocapaines I i II), tanins.

Làtex: Per incisió del fruit s'obté làtex amb una abundat quantitat d'enzims proteolítics (papaïna, quimopapaina i papayoproteinasa omega). La papaïna és un polipèptid de pes molecular 23.400, que es presenta com un pols blanc-gris, parcialment soluble en aigua i glicerol, però és insoluble en dissolvents orgànics.

Fruits: àcids orgànics (en especial àcid butanoic), carotenoides, derivats glucosilats de benzenoides, vitamina C i vitamina E i sals minerals, en especial el potassi.

Els principis actius de la Papaia és principalment la papaïna, una proteïna proteolítica que afavoreix la digestió de proteïnes i que es troba repartida per tota la planta. Però la part més utilitzada és el làtex, que es troba a tota la planta. El fruit s'utilitza com a aliment. I pel que fa a les fulles, s'utilitzen per ablanir la carn, embolicant aquesta amb les fulles en molts països de Sud-amèrica, tot i que a Europa està prohibit.

Accions farmacològiques / propietats[modifica | modifica el codi]

La papaia té un ampli ús medicinal (principalment a través de la papaïna) i d'alimentació.

Altres usos[modifica | modifica el codi]

La papaïna resulta útil en digestions imperfectes, deguda a insuficiència enzimàtica gàstrica o duodenal. La polpa del fruit té un ús comestible amb un agradable sabor. S'elaboren sucs, melmelades, i coques. Les fulles solen menjar-se en amanides, i a més també es pot utilitzar cim a substitut del sabó. La papaïna s'utilitza en productes digestius, també per a la cosmètica formant part de cremes facials per a la neteja del cutis,com a clarificador de la cervesa, per al tractament de la llana.

Usos etnomedicinals[modifica | modifica el codi]

El suc del fruit s'utilitza oralment com a digestiu i en afeccions de l'arbre respiratori (asma) com a antifebril en artrosis i edemes. En aplicació externa el fruit picat ha resultat útil per inflamacions purulentes produïdes per infeccions bacterianes d'un fol·licle pilós. En casos de paràsits s'utilitza làtex. Les fulles es recomanen com antiasmàtiques i les infusions de les fulles se indiquen contra casos de gastritis, malària i trastorns hepàtics i cardíacs.

Efectes adversos i/o tòxics[modifica | modifica el codi]

Els extractes de paia generalment són ben tolerats. L'extracte aquos no ha demostrat en ratolins toxicitat aguda a dosis de 10 ml/k sent subministrat durant 2 setmanes. En canvi l'extracte aquós de la llavor en baixes dosis va produir esterilitat reversible de 30-45 dies en ratolins albins mascles per disminució de la mobilitat des espermatozoides i per interferència dels vasos deferents. El làtex fresc produeix irritació i ampolles sobre mucoses, per lo qual s'ha d'aplicar sempre diluït, en algun cas ha produït dermatitis per contacte. L'alta ingesta de llavors així com el consum del fruit verd poden resultar abortius. La papaïna en persones hipersensibles indueix asma, al·lèrgia respiratòria.

Interaccions medicamentoses i contraindicacions[modifica | modifica el codi]

Pacients al·lèrgics a la papaia i amb problemes de coagulació sanguínia poden produir contraindicacions. I els extractes de papaia poden incrementar l'activitat anticoagulant de la warfarina.

Història[modifica | modifica el codi]

La papaia va ser cultivada a l'Amèrica tropical des de èpoques precolombines. Era costum entre els indígenes envoltar les carns dures dels animals amb les seves fulles per estovar-les, i per cuinar la carn juntament amb els fruits amb la mateixa finalitat. L'any 1535 es portada a Espanya i presentada als Reis Catòlics. L'any 1550 es transportada a Filipines, donant així als primers cultius asiàtics, que es van propagar per Malàisia i Índia.

Legislació i conservació[modifica | modifica el codi]

La papaia es troba registrada per les Farmacopees de Medicina Oriental (1969), Caribenya (1996), Indonèsia (1965), Filipina, Paraguai (1944). Autoritzada per els Ministeris de Sanitat de Bolívia (fruits) i Colòmbia (polpa).

Observacions[modifica | modifica el codi]

  • Conservació: durant el transport i emmagatzematge de la papaia, s'ha de mantenir una temperatura constant entre els 8 i els 10 °C, en llocs força humits; d'aquesta manera es pot conservar fins i tot 4 setmanes sense que es faci mal bé i mantenint la seva qualitat.
  • Precaucions: evitar la ingestió durant l'embaràs o el període de la lactància.
  • Altres usos: la papaia és una fruita que es consumeix fresca i amb la qual es poden preparar, a més, de sucs tropicals, pastels, salses i conserves, a la cervesa per exemple se li afegeix papaïna per tal que quedi clara i no tèrbola. Fins i tot s'està utilitzant quant a la preparació de productes cosmètics.
  • Tradició: a països de l'Amèrica tropical, es cobreix la carn amb fulles de papaier, per tal de conservar-la i fer-la més tova i així facilitar la seva digestió.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alonso, J.R. Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. 2a. ed (en castellà). Ed. Corpus. Buenos Aires, 2004. ISBN 9789872029234. 
  • Vocabulari de botànica: català, castellà, francès, anglès. Barcelona: Universitat de Barcelona. Castelló de la Plana: Xarxa d'Universitats, Institut Joan Lluis Vives; 2004.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]