Saüc

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Saüc
Sambucus nigra
Sambucus nigra

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Dipsacales
Família: Adoxaceae
Gènere: Sambucus
Espècie: S. nigra
Nom binomial
Sambucus nigra
Linnaeus
Sinònims
  • Sambucus nigra f. alba (Weston) Rehder
  • Sambucus nigra f. aurea (Sweet) Schwer
  • Sambucus nigra f. laciniata(L.) Zabel
  • Sambucus nigra f. pendula Dippel

El saüc (Sambucus nigra)[1] és un arbust caducifoli del gènere Sambucus, que tradicionalment s'assignava a la família de les Caprifoliàcies però que les recerques genètiques l'han fet ubicar actualment dins la família de les Adoxàcies. Aquest arbust el trobem bàsicament a l'entorn europeu, especialment a les conques del Mediterrani.

Sambucus etimològicament prové de la paraula grega sambuca,[2] nom d'un antic instrument musical utilitzat pels romans fet amb fusta de saüc, i nigra[3] prové del llatí i vol dir negre (referint-se al color dels seus fruits madurs). En català, el saüc rep altres denominacions com saüc ver, saüquer o saüquera, considerats noms populars i sabuc en septentrional.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Distribució mundial[modifica | modifica el codi]

L'espècie Sambucus nigra majoritàriament creix de forma espontània a Europa, però també s'estén a algunes regions geogràfiques de l'Àfrica (concretament a Macaronèsia i al nord d'Àfrica), a l'Àsia occidental en països com Iran, Iraq i Turquia, i per últim a la zona del Caucas.

Això no obstant, cal tenir en compte que el saüc al ser també una espècie cultivada (al nord d'Àfrica, a Àsia i Nova Zelanda) és difícil a vegades establir el seu origen.

Distribució al principat[modifica | modifica el codi]

És un arbust comú a tot el territori dels Països Catalans, excepte a les Balears, on de vegades existeix en cultiu.

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Troba el seu clima idoni a les muntanyes mitjanes i al domini de les rouredes, en general entre els 0 i 1500m d'altitud però existent ocasionalment en nivells de 1800m, sempre buscant indrets frescos i humits com poden ser boscos de ribera i bardisses. També se sol trobar plantat prop de les cases de pagès, on pot arribar a tenir unes mides pròpies d'un arbre.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Forma vital[modifica | modifica el codi]

Nanofaneròfits.

Port i dimensions[modifica | modifica el codi]

Planta arbustiva entre 2 i 5 metres d'altura tot i que pot assolir els 7 m (i rarament fins a 10 m en exemplars cultivats), de capçada densa i arrodonida

Òrgans vegetatius[modifica | modifica el codi]

  • L'arrel és axonomorfa.
  • La seva tija conté una ramificació simpòdica recoberta d'una escorça d'un color marró-grisenc amb consistència llenyosa. En el tronc apareixen gran quantitat de canals lactífers i les branques més joves tenen una medul·la blanquinosa molt desenvolupada.
  • Les fulles són pinnaticompostes, que contenen uns 5-7 folíols en forma el·líptica, obada o oblonga. En aquests folíols podem diferenciar un àpex agut i una base atenuada, a més d'un marge serrat. La textura de les fulles és coriàcia i presenten una certa lluentor i una olor poc agradable.

Òrgans reproductors[modifica | modifica el codi]

detall de les flors

.

  • La sambucus nigra conté androceu i gineceu alhora, per tant, és un arbust hermafrodita.
  • Presenta inflorescències cimoses corimbiformes,[1] creant doncs agrupacions voluminoses d'entre 320 i 540 flors de color blanc cremós. Les flors desprenen una olor forta i tenen un gust amarg.
  • El seu periant presenta un calze fusionat i pentàmer, format per 5 petites dents. La corol·la és d'una sola peça amb cinc lòbuls oberts en estrella.
  • L'androceu es caracteritza per tenir 5 estams exserts, d'anteres groguenques i al gineceu trobem un ovari ínfer i monocarpel·lar.
  • El fruit és una drupa arrodonida de color negre-violeta, carnós i glabre d'uns 6-8 mm de diàmetre. És un fruit comestible quan es troba en estat madur, però en cas contrari pot tenir certs efectes tòxics.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada[modifica | modifica el codi]

Les flors, i eventualment els fruits, les fulles i l'escorça (especialment la seva part interna).

Composició química[modifica | modifica el codi]

  • Flavonoides (3%): com la quercetina, isoquercetina, rutina i hiperósids entre d'altres.
  • Triterpens: alfa i beta-amirina, àcids oleanòlic i ursòlic.
  • Sals minerals (8%-9%): concretament sals potàssiques.
  • Olis essencials (0,3%-0,14%): compost fonamentalment per altes quantitats d'àcids grassos (principalment linoleic, linolenic i palmític) i en menor quantitat per alcans.
  • Àcids fenòlics (derivats de l'àcid cinàmic) i àcid clorogènic.
  • Glúcids: apareixen polisacàrids heterogenis com mucílags i pectines.
  • Tanins
  • Altres constituents: vitamines, àcids orgànics, sambucina (alcaloide)...

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

  • Usos provats:

S'afirma que el saüc té propietats diaforètiques i anticatarrals. S'utilitza per tractar els estats gripals, bronquitis, tos seca i el catarro nasal crònic acompanyat de sordesa i sinusitis. Això és degut al fet que afavoreix la sudoració i facilita l'expulsió de mucositat, reduint la inflamació i la congestió de les vies respiratòries. També s'ha provat el seu ús com a remei per a la febre.

  • Usos tradicionals:

Pot ser un demulcent, les flors i també les drupes en via externa s'utilitzen per dolencies reumàtiques i dermatològiques (en cas d'inflamacions o tumefaccions), fins i tot l'aplicació d'aquestes drupes ha donat bons resultats en casos de neuràlgia.

Pot actuar com a diürètic, tant és així que decoccions d'escorça s'utilitzen per tractar cistitis, nefritis i litiasi renal. D'altra banda, els fruits s'han utilitzat tradicionalment com a remei per l'estrenyiment,[4] i igualment l'escorça i les seves fulles es consideren discretament laxants sempre que siguin fresques, ja que quan s'assequen perden la seva activitat terapèutica.

La infusió fresca de saüc és excel·lent per rentar els ulls, i concretament la infusió de les seves flors s'empra per fer gargarismes com a tractament per la faringitis i en cas de genives inflamades.

El vinagre de saüc s'utilitza com a desinfectant.

Altres usos que se li han donat al llarg de la història són: contra la gota o antihemorroïdal.

Accions farmacològiques[modifica | modifica el codi]

Flavonoides i triterpens representen els seus principals components biològics actius. S'han observat efectes antiinflamatoris, antivírics i diürètics en estudis in vivo, el que dóna suport al seu ús medicinal.

  • diürètic i laxant : S'ha descrit un efecte diürètic del saüc en rates que sobrepassa el que exerceix la teofil·lina. Una infusió d'extractes rics en potassi i en flavonoides provoca diüresis.
  • antiinflamatori: s'ha documentat una activitat antiinflamatòria moderada (27%) d'un preparat de saüc (100mg/kg) via oral administrat una hora després de la carraguenina a l'edema de la pota de la rata induït per aquesta substància. La indometacina que va servir de control, va mostrar un 45% d'inhibició a una dosis de 5mg/kg.
  • antivíric: Una infusió preparada amb flors de saüc, planta de hipèric i arrel de saponària (Saponaria officinalis) ha mostrat activitat antivírica front als virus de la grip tipus A i tipus B (in vivo i in vitro) i front al virus de l'herpes simple tipus 1 (in vitro).

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

L'arrel, la tija, la fulla i (molt menys) la flor i la drupa sense madurar contenen un alcaloide verinós i un glicòsid cianogènic, anomenat sambunigrina que té un efecte emetocatàrtic, és a dir, que provoca nàusees, vòmits i diarrea. Les flors i el fruit madur poden menjar-se sense perill i són adequades com a remei medicinal. D'altra banda en vista de l'efecte diürètic, l'ús excessiu pot conduir a hipocalcèmia. Encara no s'ha establert que la ingestió de saüc sigui segura durant la lactància[5] i l'embaràs,[5] per tant cal evitar el seu consum en aquests períodes.

No s'ha de confondre amb Sambucus ebulus, aquesta altra espècie és herbàcia i les flors formen inflorescències molt denses de color blanc i rosat amb olor nauseabund, i els seus fruits són baies molt tòxiques.

Precaucions[modifica | modifica el codi]

La droga s'usa polvoritzada, en infusions, en extracte fluid o sec i en tintures. Però s'ha de diferenciar que en forma d'extracte fluid i en tintura, la droga inclou contingut alcohòlic, per tant, no s'han de prescriure aquestes formes de dosificació a nens menors de 2 anys, ni a persones en procés de deshabituació etílica.

Observacions[modifica | modifica el codi]

El saüquer és una de les poques plantes conegudes des de l'antiguitat de la qual encara en fem ús. A l'Edat de pedra ja consumien les seves drupes i aprofitaven la seva fusta buida per crear xiulets. A Europa el saüquer era emprat perquè creien que atreia les divinitats benefactores. Passat el temps i fins a l'actualitat va ser més usualment tractat com a planta decorativa. Les fulles desprenen una olor molt intensa i antigament s'utilitzaven com a repel·lent pels insectes. Es preparaven infusions de fulles i s'abocaven a sobre de les plantes per evitar mosquits i pugons.

A més de l'àmbit medicinal, els fruits del saüc poden tenir ús culinari. Amb el seu fruit podem preparar sucs, melmelades, salses, sopes, etc. sempre que aquests fruits estiguin prou madurs, ja que en cas contrari, i com s'ha comentat anteriorment, són tòxics. Un altre ús curiós d'aquesta espècie és la seva capacitat per donar un color més pujat i una aroma particular als vins.

També cal destacar que, el mateix Hans Christian Andersen en el seu conte Mare Saüc té com a principal element aquest arbust.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Saüc al DIEC
  2. Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  3. Etimologia del nom científic de gèneres i espècies[1](anglès)
  4. Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Propietats farmacològiques del Saüc (dossiers Universitat de Barcelona)[2](castellà)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Castroviejo et al. «Flora Iberica (1980-2009)». Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas. [Consulta: 26/04/2009].
  • Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos. Catálogo de plantas medicinales. Colección Consejo Plus 2009. CGCOF. Madrid, 2009. ISBN 2910010541388. 
  • Edmund Chessi, El mundo de las plantas medicinales, 1997.
  • Ginés A. López González Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. 2006 ISBN 8484762726[3] (castellà)
  • «GRIN, Taxonomy for Plants» (en anglès). Estats Units: Agricultural Research Service, Department of Agriculture..
  • Joanne Barnes, Linda A. Anderson, J.David Phillipson, Plantas Medicinales Segunda edición,2005
  • Joël Reynaud, La flore du pharmacien, 2002.
  • Rita Schnitzer, Les virtuts de les plantes.
  • Unitat de Botànica. Facultat de Farmàcia. Botànica Farmacèutica (pràctiques).Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona. 2a edició,2008. [4](català)
  • Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a Eed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]