Serendipitat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Una serendipitat és un descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents. Les serendipitats es produeixen sense planificació i es donen de forma inesperada. Al llarg de la història de la ciència, les serendipitats i els descobriments vinculats a l’atzar han constituït una constant permanent.

Segons alguns autors, aquests fenòmens no obeeixen només a la casualitat, sinó també a una actitud que les propicia i que es tradueix en el fet de ser curiosos, flexibles i sagaços. Es parla, doncs, de “casualitat buscada” com a part important en els processos d’innovació i creativitat.[1] En aquest sentit, Nicholas George Carr afirma que Internet és “el major motor de serendipitat de la història de la cultura”, per la capacitat que té de descobrir camins inesperats i fer-nos anar per senders d’informació que no havíem previst". Marcel Proust ja apuntava que la serendipitat neix de la curiositat: “La vertadera màgia del descobriment no consisteix a buscar paisatges nous, sinó a canviar la mirada".

Etimologia i història[modifica | modifica el codi]

El terme serendipitat deriva de l'anglès serendipity, neologisme encunyat per Horace Walpole el 1754 a partir d’un conte persa del segle XVIII, probablement d’origen hindú, anomenat Peregrinació dels tres prínceps del rei de Serendib, en el qual els protagonistes, uns prínceps de l'illa Serendib (que era el nom àrab de l’illa de Ceilan, l'actual Sri Lanka), solucionaven els seus problemes per mitjà de casualitats increïbles i feien descobriments per accident.

Walpole, escriptor anglès i amant del gènere epistolar, va emprar per primera vegada el terme serendipity en una carta dirigida a un amic anglès que vivia a Florència en la qual li explicava un descobriment fortuït. Va ser així com es va incorporar aquesta paraula a l’anglès, tot i que segles abans ja utilitzaven àrabs i perses per designar una troballa inesperada. A partir d’aquell moment, van ser nombroses les llengües que van adoptar la paraula, sobretot per a l’àmbit científic.

La paraula serendipitat es va usar molt en els seus orígens, però va anar caient en desús. Ha estat rescatada recentment gràcies al renovat interès en aquest tipus d'assumptes i a altres motius culturals (Serendipity és una pel·lícula de l'any 2001 dirigida per Peter Chelsom i protagonitzada per John Cusack i Kate Beckinsale).

El terme serendipitat es refereix comunament a casualitats o esdeveniments fortuïts en la vida quotidiana, fins i tot a fets intranscendents. Les paraules xamba o xurro (sinònims del mot castellà "chiripa"), molt més utilitzats en llenguatge col·loquial, podrien considerar-se també com un sinònim d'aquesta expressió.

També es parla de vegades de les pseudoserendípies, en les quals l'investigador, després d'haver investigat molt sobre alguna cosa sense obtenir resultats, aconsegueix finalment el seu objectiu, però a causa d'un accident fortuït o una revelació. Això sol succeir en els episodis de la sèrie de televisió House M.D., on Gregory House acaba resolent molts dels casos per una revelació després de molt investigar.

Comportament informacional: relació i estudis[modifica | modifica el codi]

En relació amb el comportament informacional, la serendipitat està relacionada diversos processos en la cerca i recuperació d'informació (en un entorn automatitzat o no i amb l’ajuda o sense d’un professional) i amb l'ordre i la classificació que es fan dels materials al centre d'Informació i documentació.  

D'una banda, quan l'usuari fa una cerca d'informació pot estar propiciat per eines i elements diversos: en un entorn automatitzat, el mateix sistema pot oferir pcions relacionades, per exemple; amb l'ajuda d'un professional (bibliotecari, arxivista o documentalista), aquest pot utilitzar l'entrevista per encara millor la cerca i definir la necessitat informativa real de l'usuari. L'objectiu és que el sistema automatitzat o la unitat d'informació faciliti la cerca als usuaris.[2]  

De l’altra, les classificacions (CDU, LCC o Dewey, etc.) i l’ordre en què s’estableix la documentació en una unitat poden contribuir que, en la cerca d’informació d’un usuari, es produeixin certes serendipitats -tant per l’estructuració com per la denominació de matèries, etc.- que acabin reorientant, modificant o ampliant la seva cerca final.[3]  

A més, la serendipitat també serveix per avaluar els sistemes de recuperació de la informació juntament amb altres factors com l'exhaustivitat, la precisió, el silenci i el soroll de la informació que retorna.    

Les possibilitats de recuperació casual o aleatòria de la informació han augmentat exponencialment amb l’aparició d’Internet. Durant la navegació per la xarxa es poden localitzar resultats rellevants. Des de l’any 2003 s’han dut a terme estudis sobre els efectes de la serendipitat. En aquests estudis es troben:

La codificació ASCII està relacionada amb la serendipitat. Consisteix en la primera versió estàndard de codificació de caràcters. Avui en dia podem emmagatzemar qualsevol informació en algun format digital i reproduir-la sense problemes en multitud de dispositius diferents. En el moment de representar els sons, les fotografies o vídeos cal una decisió per tal de establir la manera de codificar la informació com a cadenes de zeros i uns processables per dispositius digitals.

Exemples[modifica | modifica el codi]

Serendipitat a la ciència i la tecnologia

Són molts els exemples de serendipitat aplicats a la ciència i la tecnologia. Entre els més coneguts hi ha:

  • Si bé existeixen diverses teories sobre l'origen del dolç de llet, la més popular i àmpliament difosa és que va ser producte de l'oblit d'una criada, en deixar al foc la llet amb sucre (preparació coneguda en aquesta època com "lletada").
  • Segons Umberto Eco, el mateix descobriment d'Amèrica (la "genialitat" de Colom) seria una serendipitat.
  • A mitjan segle XIX, es va intentar buscar un material per substituir l'ivori de les boles de billar. El 1870, John Wesley Hyatt, un inventor de Nova Jersey, estava premsant una barreja de serradures i paper amb cola, perquè creia que així aconseguiria el nou material. Però es va tallar un dit, i va anar a la farmaciola. Sense voler, va bolcar un flascó de colodió (nitrat de cel·lulosa dissolt en èter i alcohol). Això va provocar que quedés en la seva prestatgeria una capa de nitrocel·lulosa. En veure-la, Hyatt es va adonar que aquest compost uniria millor la seva barreja de serradures i paper, en lloc de la cola. D'aquesta manera es va inventar el cel·luloide.
  • El 1922, mentre Alexander Fleming analitzava un cultiu de bacteris, se li va contaminar una placa de bacteris amb un fong. Més tard es va adonar que, al voltant d'aquest fong, no hi creixien els bacteris i va pensar que aquí hi havia alguna cosa que els matava. Encara que ell no va ser capaç d'aïllar-la, aquest va ser el primer indici de la penicil·lina.
  • Friedrich Kekulé, químic, feia molt temps que intentava trobar la fugissera estructura de la molècula de benzè. Simplement, no es coneixia una estructura de sis carbonis que tingués les propietats químiques que exhibia. Segons explica ell mateix en les seves memòries, una tarda, mentre tornava a casa en autobús, es va quedar adormit. Va començar a somiar amb àtoms que dansaven i xocaven entre ells. Diversos àtoms es van unir, formant una serp que feia esses. De sobte, la serp es va mossegar la cua i Kekulé va despertar. A ningú se li havia ocorregut fins a aquest moment que pogués tractar-se d'un compost cíclic.
  • Les famosíssimes notes Post-it van sorgir després d'un oblit d'un operari, que no va afegir un component d'una cola a la fàbrica de 3M. Tota la partida de cola es va apartar i es va guardar, ja que el material era massa valuós com per tirar-ho encara que amb prou feines tenia poder adhesiu. Un dels enginyers de l'empresa, home devot, estava fart de ficar paperets en el seu llibre de salms per marcar les cançons quan anava a l'església. Els paperets no feien més que caure. Va pensar que seria ideal tenir petits fulls amb una mica de cola que no fos massa forta i que permetés enganxar i desenganxar el paper moltes vegades. La vella partida de cola malmesa va acudir a la seva ment. Havien nascut les notes Post-it.
  • Niels Bohr portava molt temps treballant en la configuració de l'àtom. Va tenir un somni en el qual va veure un possible model d'aquesta configuració, i en despertar, el va dibuixar en un paper, sense donar-hi molta importància. Poc temps després, va tornar a aquest paper i es va adonar que realment havia trobat l'estructura de l'àtom.
  • El Principi d'Arquimedes va ser descobert en introduir-se en una banyera i observar com el seu cos desplaçava una massa d'aigua equivalent al volum submergit. Va sortir nu al carrer cridant la famosa paraula: eureka!
  • El Dr Albert Hofmann va descobrir accidentalment una de les drogues al·lucinògenes més poderoses, l'LSD (àcid lisèrgic dietilamida). Segons relata en el seu llibre My Problem Child, en el curs de la seva investigació sobre els derivats de l'àcid lisèrgic va obtenir l' LSD-25, el qual es va demostrar com a poc interessant des del punt de vista farmacològic, per la qual cosa s'hi va deixar d'investigar. Només cinc anys més tard, i a causa que, sense motiu aparent, no podia oblidar-se d'aquella substància, va tornar a sintetitzar-la per a una ulterior investigació, la qual cosa era molt excepcional en haver estat ja inicialment descartada. Quan procedia a la cristal·litzar-la va experimentar una barreja d'excitació i mareig, i es va veure obligat a abandonar el treball al laboratori. Presumiblement, malgrat les seves precaucions, una mínima quantitat d'LSD va tocar la punta dels seus dits i va ser absorbida per la seva pell. Un cop a casa seva, despert, però en un estat d'endormiscament, va percebre una sèrie interminable de fantàstiques imatges amb intensos i calidoscòpics jocs de formes i colors, que no es van esvair fins a passades unes dues hores.
  • Politetrafluoretile (O més conegut pel seu nom comercial Tefló ®). Va ser el 1938, mentre el Dr Roy J. Plunkett treballava en el desenvolupament de substàncies refrigerants i, a causa d'un mal procediment durant els seus experiments, va realitzar la troballa.
  • Viagra: A començament dels anys 90, els químics Campbell i Roberts estaven treballant en un medicament contra la hipertensió, el Sildenafil però no acabava de funcionar. Cansats de provatures i com a darrera opció abans d’abandonar, van augmentar la dosi en els seus assajos i experiments. En acabar l’assaig, els voluntaris en els quals s’havia provat el medicament donaven llargues per no tornar les pastilles. I és que aquell medicament els anava bé per a una altra cosa que no era la hipertensió sinó que millorava la seva funció erèctil. Per serendipitat acabaven de crear la Viagra.
  • Les radiografies també van ser fruit d’una casualitat, durant el segle XIX diversos científics havien experimentat amb els rajos que emeten els electrons quan topen amb un objecte metàl·lic. Però va ser l’alemany Wilhelm Röntgen qui l’any 1895 va descobrir els raigs X quan va col·locar diversos objectes davant la radiació però el que va veure projectat varen ser els ossos de la seva ma reflectits a la paret.
  • L’upsalit, és una forma anhidra de carbonat de magnesi amb propietats lligades a l'aigua, capaç d'absorbir molt bé la humitat, que es va descobrir per primera vegada al juliol de 2013 a Suècia, concretament a Uppsala. Els investigadors es van deixar una reacció en marxa durant el cap de setmana i quan van tornar, es van trobar un dels descobriments més interessants dels darrers anys.
  • El cel·luloide, els prismàtics o un repel·lent d’insectes[4] són alguns dels nombrosos exemples que es poden trobar d’invents que es deuen a la serendipitat.

D’altra banda, la literatura també és plena de casos de “serendipitat”. És el que s’anomena serendipitats literàries:

  • A Les aventures d'Arthur Gordon Pym, escrit per Edgar Allan Poe el 1850, s'explica la història d'un naufragi prop de les illes Malvines del com queden quatre supervivents en una bassa. Acuitats per la gana, sortegen entre ells a qui mataran per a menjar-se'l i perden un grumet anomenat Richard Parker. El 1884, una goleta britànica va naufragar prop de les illes Sandwich; en van quedar quatre supervivents, que van sortejar qui seria menjat per tal que els altres tres sobrevisquessin. En una espectacular coincidència, la sort va decidir que el desafortunat fos un grumet anomenat Richard Parker.
  • En el llibre Futilithy es narra com un vaixell anomenat Titan naufraga. Aquest llibre va ser escrit el 1898, 14 anys abans del naufragi del Titanic, i les coincidències són sorprenents. D'entrada, el nom d'ambdós vaixells, el fet d'enfonsar-se ambdós en el seu viatge inaugural. Les seves dimensions similars (75000 tones i 66000, 243 m d'eslora i 268) o el cognom del capità en ambdós casos (Smith).
  • El llibre Les muses de Rorschach, publicat per Editorial Buscarini el 2008, és fruit d'un conjunt de casualitats necessàries. Els tres relats aborden el tema de la musa i el doble, però van ser escrits dintre del termini i en la forma escaient diverses, sense que els autors es coneguessin. En el llibre Sofiex, la protagonista descobreix la tècnica del tomàquet liofilitzat, cosa que no es coneixeria fins al cap de 80 anys.
  • I encara un altre exemple: l'any 1898, Morgan Robertson va publicar L'enfonsament del Titan: futilitat, on descrivia l'enfonsament d'un vaixell gegant (anomenat "Tità") durant el seu primer viatge de Londres a Nova York. La història coincideix amb el naufragi del Titànic, que passaria 14 anys després, i que també va ser provocat pel xoc contra un iceberg a l'Atlàntic nord, igual que en el llibre.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Serendipidad o casualidad buscada, per Amalio Rey» (en castellà).
  2. Díaz Grau, Antonio. «El impulso de la serendípia en las bibliotecas públicas». IV Congreso Nacional de Bibliotecas Públicas, 2008, pàg. 619-630.
  3. Baiget, Tomàs. «Serendipidad». El profesional de la información, 1994.
  4. «Vanderbilt biologists discover a new class of insect repellent» (en anglès).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bermejo, Manuel R; Cid Manzano, Ramón: Ciencia, serendipia e bomba atòmica. Boletín das ciencias, ISSN 0214-7807, Any 18, Núm. 58, 2005, pàg. 127-129.
  • Cobo, J: Serendipia y psicofarmacologia. Atención farmaceútica: European journal of clinical pharmacy, ISSN 1139-7357, Vol. 13, Núm. 5, 2011, pàg. 312-318.
  • Díaz Grau, Antonio: El impulso de la serendipia en las bibliotecas públicas a IV Congreso Nacional de Bibliotecas Públicas: Bibliotecas Plurales, 2008, pàgs. 619-630.
  • Duque Macías, Jesús; Mateos, M.A.: "Serendipia" en Geología: el Messiniense y el cráter Chicxulub a Enseñanza de las ciencias de la tierra: Revista de la Asociación Española para la Enseñanza de las Ciencias de la Tierra, (ISSN 1132-9157, Vol. 14, núm 2, 2006, págs. 131-141).
  • Gironés, José Manuel: La serendipia del doctor Fleming a La Aventura de la historia, ISSN 1579-427X, Núm. 77, 2005, pàg. 111
  • Liestman, Daniel, Chance in the midst of design: approaches to library research serendipity, RQ, v. 31, p. 524 (9), estiu 1992.
  • López Muñoz, Francisco (et.al.): El papel de la serendipia en el descubrimiento de los efectos clínicos de los psicofármacos: más allá del mito. Actas españolas de psiquiatría, ISSN 1139-9287, Vol. 40, Núm. 1, 2012, pàg. 34-42.
  • Marcos, Pedro E: Serendipias y arqueologia. Revista de arqueología, ISSN 0212-0062, Any 29, núm. 326, 2008, pàg. 58-63.
  • Puerto, Carmen del: La "serendipia" en Astronomía. IAC noticias: Revista del Instituto de Astrofísica de Canarias, ISSN 0213-893X, Núm. 2, 2005, pàg. 66.
  • Roberts, M. Royston: Serendipia: descubrimientos accidentales en la ciència.Madrid: Alianza Editorial, 2004. ISBN 978-84-206-5670-0.
  • Serendipia: descubrimientos accidentales en la ciencia, a Llull: Revista de la Sociedad Española de Historia de las Ciencias y de las Técnicas, (ISSN 0210-8615, Vol. 28, Núm 61, 2005, pàgs. 259-263).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]