Simfonia núm. 7 (Xostakóvitx)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simfonia núm. 7
Composició de Dmitri Xostakóvitx
Forma: Simfonia
Subtítol: Leningrad
Tonalitat: do M
Composta: vegeu composició
Publicada:
Catalogació: Op. 60
Dedicatòria: a la ciutat de Leningrad
Estrena: 5 de març de 1942 a Kuibixev
Durada: 1 h 15'

La Simfonia núm. 7 en do major "Leningrad", Op. 60 és una simfonia del compositor rus Dmitri Xostakóvitx l'any 1941. Va ser estrenada per l'orquestra del Teatre Bolxoi sota la direcció de Samuïl Samosud a Kuibixev el 5 de març de 1942, en plena Segona Guerra Mundial. Està dedicada a la ciutat de Leningrad.

Va ser tremendamend popular tant a Rússia com a Occident, sent adoptada com un símbol de la resistència a la invasió alemanya de la Unió Soviètica. Després de la guerra, la reputació de la simfonia va declinar i sovint va ser considerada mera propaganda. En els darrers anys s'ha suggerit que l'obra, i particularment el seu cèlebre tema de la "invasió", en el primer moviment, podria ser també interpretat com una peça anti-estalinista. La interpretació del significat de l'obra és difícil per la incertesa que hi ha sobre la data en què el compositor va començar-ne la composició.

Composició[modifica | modifica el codi]

Xostakóvitx va concloure la setena simfonia el 27 de desembre de 1941. Hi ha discrepància sobre l'època en què va començar a treballar en aquesta obra a Leningrad: oficialment es va dir que el compositor havia començat la composició en resposta a la invasió alemanya, però hi ha autors (per exemple Rostislav Dubinski) que asseguren que un any abans de la invasió ja havia compost el primer moviment.

Se sap que Xostakóvitx va continuar treballant en la simfonia durant el setge de Leningrad, mitjançant el qual les tropes alemanyes van intentar fer caure la ciutat. El 17 de setembre de 1941, va parlar en la Ràdio de Leningrad:

Fa una hora que he acabat la composició de dos moviments d'una gran obra simfònica. Si tinc èxit en aquesta tasca, si aconseguisc concloure el tercer i quart moviments, potser podré parlar de la meua Setena Simfonia. Per què us dic això? perquè aleshores els oients que ara ens estan escoltant, sabran que la vida de la nostra ciutat està desenrollant-se normalment.

El tercer moviment va ser conclòs el 29 de setembre en la ciutat, abans que Xostakóvitx i la seua família foren evacuats a Moscou l'1 d'octubre de 1941. Es van instal·lar a Kuibixev (actualment Samara) el 22 d'octubre, lloc on va concloure completament la simfonia.

Estrenes[modifica | modifica el codi]

L'estrena absoluta va tenir lloc a Samara el 5 de març de 1942. L'orquestra del Teatre Bolxoi, dirigida per Samuïl Samosud, va fer una entusiasta interpretació que va ser retransmesa per ràdio a tota la Unió Soviètica, i després a Occident. L'estrena moscovita va tenir lloc el 29 de març de 1942 a la Sala de les Columnes de la Casa de les Unions, per una orquestra conjunta, composta per l'orquestra del Bolxoi i l'orquestra d'Unió Ràdio.

La partitura microfilmada va volar a Teheran i des d'ací va viatjar a l'oest a l'abril de 1942. L'estrena radiofònica a Europa Occidenal va tenir lloc a Londres el 22 de juny de 1942 per l'Orquestra Filharmònica de Londres sota la direcció de Henry Wood i l'estrena en concert va tenir lloc als Proms, en el Royal Albert Hall. L'estrena en l'hemisferi occidental va tenir lloc a Nova York el 19 de juliol de 1942, per l'Orquestra Simfònica de la NBC sota la direcció d'Arturo Toscanini en una interpretació en estudi que va ser difosa per ràdio a tot el país. Aquesta versió seria posteriorment editada en disc per la companyia RCA Victor.

L'estrena a Leningrad, ciutat a la qual està dedicada la simfonia, va tenir lloc el 9 d'agost de 1942 per l'Orquestra de la Ràdio de Leningrad (l'única orquestra simfònica que romania a Leningrad) sota la direcció de Karl Eliasberg. La ciutat encara estava blocada. La partitura va ser tramesa per via aèria en un vol nocturn, a principis de juliol, perquè pogueren començar els assaigs, i un equip de copistes va treballar durament durant dies per a preparar les particelle, malgrat l'escassesa de materials. Als membres de l'orquestra els van ser proporcionades racions especials d'aliment per a ajudar-los a enfrontar el concert, i s'hi van reclutar instrumentistes extra per a reemplaçar a aquells que estaven en el front, evacuats o morts. Durant el concert, els altaveus van fer arribar la interpretació a tota la ciutat i, com a guerra psicològica, a les forces alemanyes que assetjaven la ciutat. Els alemanys van ser prèviament bombardejats per a garantir el seu silenci durant la interpretació de la simfonia.

Acollida[modifica | modifica el codi]

Durant la guerra, l'obra es va fer tremendament popular tant a l'oest com a l'URSS, com a símbol de l'esperit de lluita rus. Va ser interpretada 62 vegades als Estats Units d'Amèrica en la temporada 1942-43. No obstant això, alguns crítics es van mostrar alarmats per la seua aparent crudesa; Virgil Thomson va escriure que, "Sembla que ha estat composta per a deficients mentals, per a persones sense sensibilitat musical o per a trastornats".[1] Després de la guerra, aquesta opinió sobre l'obra, com a desmesurada propaganda soviètica, va prevaler. En els anys recents ha reconquistat part de la seua popularitat, junt a la resta de l'obra de Xostakóvitx, i la peça ha començat a ser considerada com una condemna tant del nazisme com del totalitarisme soviètic.

Xostakóvitx va rebre el Premi Stalin per la simfonia.

Música[modifica | modifica el codi]

La simfonia té quatre moviments:

  1. Allegretto
  2. Moderato (poco allegretto)
  3. Adagio
  4. Allegro non troppo

Es tracta de la simfonia més llarga de Xostakóvitx (aproximadament una hora i quinze minuts de durada). El fragment més cèlebre és l'anomenat tema de la invasió del primer moviment, amb una vivaç marxa de 18 compassos, acompanyada per un insistent ritme marcat per la caixa, que es repeteix dotze vegades, cada vegada més fort, en certa manera semblant al Bolero de Ravel. La marxa té una durada d'aproximadament onze minuts i tradicionalment s'ha contemplat com un retrat dels invasors feixistes. En els darrers anys, alguns estudiosos han argumentat que la marxa representa en realitat la destrucció de Rússia emanada des de dins, senyalant que el tema està format per fragments de temes populars russos. Volkov ha dit que el seu subtil inici representa més una insidiosa presa de control que una invasió violenta en tota regla. Flora Litvinova, amiga del compositor, va manifestar que en realitat l'obra no era "sobre el feixisme, sinó sobre el nostre propi sistema".[2]

El segon i tercer moviments són un vacil·lant scherzo i un penetrant adagio respectivament, als que segueix un inflexible i triomfant finale.

Orquestració[modifica | modifica el codi]

El conjunt orquestra requerit està constituït per:

Instruments de fusta
3 Flautes (2ª doblada a piccolo, 3a doblada a flauta contralt)
Piccolo (doblant la 2a flauta)
Flauta contralt (doblant la 3a flauta)
2 Oboès
Corn anglès
2 Clarinets en Si bemoll i La.
Requint, també anomenat Clarinet en mi bemoll o "Clarinet piccolo" (doblant el 3er clarinet)
Clarinet baix
2 Fagots
Contrafagot
Instruments de metall
8 Trompes (en dos grups de quatre)
6 trompetes (en dos grups de tres)
6 Trombons (en dos grups de tres)
Tuba
Percussió
5 Timbals
Bombo
Caixa (almenys una; recomanable dos o tres)
Gong
Plats
Xilòfon
Triangle
Woodblocks
Instruments de teclat
Piano
Instruments de corda
2 Arpes; i un mínim de:
16 Violins primers
14 Violins segons
12 Violes
10 Violoncels
8 Contrabaixos

Curiositats[modifica | modifica el codi]

  • S'ha dit que Béla Bartók va citar el tema de la marxa del primer moviment en l' Intermezzo interotto del seu Concert per a orquestra. Tot i que l'esmentada 'cita' és lluny de ser exacta, i no hi apareix cap prova d'intenció satírica o paròdica, la semblança ha estat interpretada sovint com una acusació del mal gust; com un comentari sobre l'excés de popularitat de la simfonia a ulls de Bartók, i com un retrat de la posició de l'artista en una societat totalitària.
  • Tant l'inici del primer moviment com el tema de la invasió apareixen de manera destacada en un episodi de 'El Dia de Sagitari' de l'anime Suzumiya Haruhi no Yūutsu.
  • Quuan l'Orquestra Simfonia Estatal de la RDPC va enregistrar el seu 15è disc compacte, editat pel segell Kwangmyong l'any 2005, va triar aquesta simfonia. Va ser el primer CD editat a Corea del Nord en contenir només 'Música clàssica estrangera' i el de més durada de tota Corea del Nord.
  • Part del primer moviment va ser utilitzat per Ken Russell en el clímax de la seua pel·lícla Billion-Dollar Brain.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Virgil Thomson al New York Herald Tribune, 18 d'octubre de 1942.
  2. Wilson p. 159

Bibliografia[modifica | modifica el codi]