Sinope (satèl·lit)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sinope
Descobriment
Descobert per S. B. Nicholson
Data de descobriment 21 de juliol de 1914
Periapsi 18,237,600 km
Apoapsis 30,191,200 km
Radi orbital mitjà 23,540,000 km[1]
Excentricitat 0.25[1]
Període orbital 724.1 d (1.95 a)[1]
Velocitat orbital mitjana 2.252 km/s
Inclinació 128.11° (to the eclíptica)
153.12° (to Jupiter's equator)[1]
Satèl·lit de Júpiter
Característiques físiques
Radi mitjà ~19 km[2][3]
Volum ~28,700 km³
Massa 7.5×1016 kg
Densitat mitjana 2.6 g/cm³ (assumed)[2]
Gravetat a la
superfície equatorial
0.014 m/s2 (0.001 g)
Velocitat d'escapament ~0.023 km/s
Albedo 0.04 (assumed)[2][3]
Temperatura ~124 K

Sinope, (en greg Σινώπη) és un satèl·lit natural irregular i retrògrad de Júpiter, descobert per Seth Barnes Nicholson a l'observatori Lick, el 21 de juliol de 1914.[4] El seu nom prové de la mitologia grega, en la qual, és la filla d'Asop.

Aquest satèl·lit no tenia el mateix nom que en el present abans de 1975;[5][6] Abans d'aquest any, era simplement conegut com a Júpiter IX, encara que de vegades era anomenat Hades, entre 1955 i 1975.[7]

Sinope va ser el satèl·lit natural de Júpiter més exterior, però amb el descobriment d'un altre satèl·lit l'any 2000, anomenat Megaclite. En l'actualitat, el el satèl·lit més exterior de Júpiter rep el nom temporal de S/2003 J2.

Òrbita[modifica | modifica el codi]

Grup de Pasífae. El diagrama il·lustra els paràmetres orbitals de Sinope i d'altres satèl·lits en el grup

Sinope orbita el planeta més gran del sistema solar en una òrbita retrògrada de gran excentricitat i inclinació. L'òrbita canvia contínuament degut a les pertorbacions solars i planetàries. Es creu que pertany al grup de Pasífae (un grup de satèl·lits que tenen característiques similars de Pasífae (satèl·lit)).[3] Tantmateix la seva inclinació mitjana i un color espectral diferent, fa que Sinope pugui haver sigut un objecte independent, capturat independentment dels altres satèl·lits del grup.[8]

També se sap que Sinope està en una ressonància secular [a] amb Júpiter, igual que Pasífae. Tantmateix, la ressonància d'aquest satèl·lit pot disminuir.[9]

Característiques físiques[modifica | modifica el codi]

Sinope té un diàmetre estimat de 38 km (assumint un albedo de 0,04).[3] El seu espectre electromagnètic és similar als asteroides de tipus-D, també diferent de Pasífae.[10] Aquestes diferències dels paràmetres físics suggereixen un origen diferent dels membres del nucli del grup.

Notes[modifica | modifica el codi]

^  Una ressonància secular és quan la fracció del període de precessió del cos d'orbitatge és racional.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Jacobson, R. A.. «Les òrbites dels satèl·lits jovians exteriors». Astronomical Journal, vol. 120, 2000, pàg. 2679–2686. DOI: 10.1086/316817.
  2. 2,0 2,1 2,2 «"Paràmetres físics dels satèl·lits planetaris"». JPL (Solar System Dynamics), 2008-10-24. [Consulta: 2008-12-12].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Sheppard, S. S.; i Jewitt, D. C.; Una abundant població de petits i irregulars satèlits al voltant de Júpiter, Nature, Vol. 423 (May 2003), pp. 261-263
  4. Nicholson, S. B.. «Descobriment del novè satèl·lit de Júpiter». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 26, 1914, pàg. 197–198. DOI: 10.1086/122336.
  5. Nicholson, S. B.. «Els satèl·lits de Júpiter». Publications of the Astronomical Society of the Pacific, vol. 51, 300, April 1939, pàg. 85–94. DOI: 10.1086/125010. (in which he declines to name the recently discovered satellites (pp. 93–94))
  6. IAUC 2846: Satèl·lits de Júpiter
  7. Payne-Gaposchkin, Cecilia; Katherine Haramundanis. Introducció a l'astronomia. Englewood Cliffs, N.J.: Prentice-Hall, 1970. ISBN 0-134-78107-4. 
  8. Grav, T.; Holman, M. J.; Gladman, B. J.; and Aksnes, K.; Estudi fotomètric dels satèl·lits irregulars, Icarus, Vol. 166 (2003), pp. 33-45
  9. Nesvorný, D.. «Origen dels grups de satèl·lits irregulars». The Astronomical Journal, vol. 127, 2004, pàg. 1768–1783. DOI: 10.1086/382099.
  10. Grav, T.. «Fotometria pròxima a l'infraroig dels satèl·lits irregulars de Júpiter i Satur». The Astrophysical Journal, vol. 605, 2004, pàg. L141–L144. DOI: 10.1086/420881.
  11. [enllaç sense format] http://www.astrosafor.net/Huygens/1997/4/TerminologiaAsteroides.htm