Slut-shaming

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Participant de la Marcha das vadias, a Brasil, el 2013. L'acte és part del moviment reivindicatiu Slutwalk

Slut-shaming, o tatxar/qualificar/tractar de prostituta, és la pràctica discriminant de criticar persones, especialment dones i noies, que són percebudes com a transgressores de les expectatives de comportament i aspecte pel que fa a temes lligats a la sexualitat.[1][2] El terme reclama la paraula puta (slut en anglès) amb la intenció d'empoderar les dones i noies perquè tinguin control sobre la seva pròpia sexualitat. També pot ser utilitzat contra homes gais, per la desaprovació cap als comportaments sexuals considerats promiscus.[3] Rarament s'aplica a homes heterosexuals.[4]

Són exemples de conductes castigades o criticades d'aquesta manera la transgressió de les normes de vestimenta de manera que aquesta es percebi com a sexualment provocativa; l'ús de mitjans contraceptius,[5][6][7] el sexe fora del matrimoni, el sexe ocasional o la promiscuïtat; practicar la prostitució,[8][9] o bé quan s'és víctima de violació o d'alguna altra agressió sexual.[10][11]

Definicions i característiques[modifica]

El titllar de prostituta implica criticar a les dones per la seva transgressió en l'acceptació dels codis de conducta sexual,[12] amonestant-les pel seu comportament, actitud o desitjos, que són més sexuals del que la societat considera acceptable.[13][14][15][16] L'autora Jessalynn Keller explica que "La fraseslut-shaming' va esdevenir popular durant les marxes SlutWalk i funciona de manera semblant a la 'War on Women', produint connexions afectives mentre, a més, reclama el terme 'puta' com a recurs d'empoderament per a noies i dones."

L'slut-shaming és utilitzat tant per homes com per dones[17][18] i constitueix una via de sublimació de la gelosia sexual "en una forma socialment acceptable de crítica de l'expressió sexual de dones i noies"[12] El terme també es fa servir per a descriure la culpabilització de la víctima de violació o d'altres agressions sexuals. D'aquesta manera s'atribueix la causa del crim (ja sigui de manera parcial o total) a la dona, per vestir o comportar-se de manera sexualment provocativa abans de rebutjar el sexe consentit mentre que s'absol al perpetrador de atac. Les dones amb una gran sexualitat pateixen el risc, doncs, d'un fort aïllament social.[19]

L'acció de slut-shaming pot ser considerada com una forma de càstig social i és un tipus de sexisme. El moviment social pertany a la categoria del feminisme. Aquesta controvèrsia a causa dels rols de gènere té un paper important en el moviment social. Es tracta d'un tema que ajuda a entendre els aspectes socials associats al tractament desigual. Això es deu al fet que normalment es fa servir contra dones i noies, ja que està fortament associat a la culpabilització de la víctima,[20] mentre que normalment no s'aplica als nois i als homes.[21]

Investigadors de la Universitat de Cornell han trobat que un sentiment semblant a l'slut-shaming apareix també en situacions d'amistat no sexual entre membres del mateix sexe. Els investigadors feren llegir una vinyeta que descrivia una dona imaginària, "Joan", a un grup de dones universitàries, que després havien de valorar els seus sentiments sobre la seva personalitat. A un grup de dones es presentà a Joan com algú que tenia 2 companys sexuals al mateix temps, per a l'altre grup tenia 20 companys.[22] L'estudi va concloure que les dones (fins i tot aquelles que es consideraven promiscues), valoraren que la Joan de 20 companys era "menys competent, emocionalment estable, amigable i dominant que la Joan que només en tenia dos".[22]

Societat i cultura[modifica]

Cartell de La Borda (col·lectiu feminista del districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona) contra l'assetjament sexual durant les festes de 2015.

Història[modifica]

No hi ha cap data documentada pel que fa a aquest fenomen. Per altra banda, tot i que l'acte de titllar de prostituta ha existit des de fa segles, la discussió sobre el tema s'ha produït a partir de les relacions socials i culturals i dels progressius canvis del que es considera un comportament acceptable i normatiu i els seus límits. La Segona onada del feminisme va contribuir significativament a la definició i identificació de l'slut-shaming. Abans de la Revolució Industrial i la segona Guerra Mundial, les funcions de gènere dels homes eren les quals garantien del suport de la família. Els homes constituirien una majoria de la força de treball, mentre que la socialització de les dones s'enfocava cap al culte a les tasques domèstiques i familiars.[23] Emily Poole argumenta que la revolució sexual dels anys 60 i 70 incrementà l'ús tant de mètodes contraceptius com del sexe fora del matrimoni.[23]

Societat moderna[modifica]

L'slut-shaming és freqüent en les plataformes de les xarxes socials, incloent les més usades: YouTube, Instagram, Twitter i Facebook. En diverses ocasions s'ha donat discussions i polèmiques entre usuaris de Facebook que han resultat en condemnes per amenaça, assetjament i altres actes delictius.[24][25]

El Centre d'Investigació Pew ha informat que els objectius més comuns d'assetjament a la Internet són sovint dones joves. Segons expliquen, el 50% de les joves enquestades han rebut insults o han estat avergonyides en línia. En particular, les que es trobaven entre els 18 i els 24 anys havien experimentat diferents nivells d'assetjament greu en quantitats increïblement elevades. Les dones que havien estat perseguides en línia fou del 26%, mentre que els objectius d'assetjament sexual foren el 25%.[26]

En el Fòrum Internacional d'Estudis de les Dones, la investigadora Jessica Megarry argumenta l'assetjament que transmetia l'estudi de casos del hashtag #mencallmethings era una forma d'agressió sexual en línia, concretament a través de Twitter. Amb aquest hashtag les dones piulaven, de manera col·lectiva, exemples d'assetjament que havien patit per part dels homes.[27] Aquesta classe d'assetjament incloïa qualsevol tipus d'insults relacionats amb l'aparença, injúries i fins i tot amb la violació o bé amenaces de mort.[28][29]

Un exemple d'un personatge literari descrit com a objectiu d'slut shaming és Lily Bart, a la novel·la d'Edith Warton House of Mirth.[30]

Mitjans de comunicació[modifica]

La marxa SlutWalk té els seus orígens a Toronto, com a resposta a un incident que es donà quan un agent de policia d'aquesta ciutat digué a un grup d'estudiants que evitarien les agressions sexuals si no vestissin com a "putes".[31][32][33] La marxa anual d'Amber Rose a Los Angeles en 2016 comptà amb centenars de participants.[34] Un esdeveniment similar va ocórrer a Washington DC en 2014.[35]

El moviment ha fet seu l'insult de "puta", amb la intenció de modificar el seu significat. Ringrose defineix l'Stutwalk com un "moviment col·lectiu" en el qual el focus es trasllada al perpetrador en lloc de mantenir-se en la víctima.[36] Aquest acte de redefinició del significat ve de la feina de l'acadèmica feminista Judith Butler. En el seu treball de 1997 explica que les etiquetes no només anomenen i marginen individus, encabint-los en categories particulars, sinó que el llenguatge ofereix també una oportunitat de resistència.[37]

Dues dones que protesten contra la culpabilització de les víctimes i l'slut-shaming a la SlutWalk de Nova York l'octubre 2011

Krystal Ball descriu els comentaris de Rush Limbaugh durant la Controvèrsia Rush Limbaugh–Sandra Fluke de la següent manera: "Si ets una dona que es planteja els seus drets, ets una puta i els teus pares s'avergonyiran de tu i tots hauríem de tenir dret a veure els teus vídeos sexuals en línia. Aquest tipus de comportament menyspreable forma part de l'estantissa tradició de l'slut-shaming. Quan les dones fam una passa fora de la línia [sic], són degradades en silenci. Si dius que Herman Cain t'ha assetjat sexualment, ets una puta. Si el magistrat del Tribunal Suprem Clarence Thomas t'ha assetjat, ets una puta.[38][39]

L'Slut-shaming ja estat utilitzat com una forma d'assetjament en mitjans de comunicació socials, amb algunes persones utilitzant pornografia de revenja per a difondre fotos íntimes sense consentiment. L'any 2012, una adolescent de Califòrnia, Audrie Pott, patí una agressió sexual per part de tres nois en una festa. Se suïcidà vuit dies després que les fotos dels fets fossin distribuïdes a través dels seus companys.

James Miller, editor en cap de l'institut Ludwig von Mises de Canadà escrigué un controvertit article defensant l'slut-shaming.[40] L'article fou retirat, però continuà essent criticat per algunes liberals com Gina Luttrell de Thougts on Liberty, un blog llibertari dirigit al públic femení.[41]

Les comediants Krystyna Hutchinson i Corinne Fischer de Sorry About Last Night tenen un podcast a SoundCloud titulat “Guys We F****d, The Anti-slut shaming podcast” (en català "Nois que ens hem f****t, el podcast anti-slut shaming"). Cada episodi d'aquest podcast té més de 20.000 oients.[42] Inicialment, iTunes no tenia el podcast disponible i "...no comentava si l'espectacle estava subjecte a una prohibició oficial",[43] però des de llavors la plataforma l'ha habilitat.[44] El podcast naix per a desestigmatitzar el parlar de sexe, de manera que l'slut-shaming esdevingui un problema cada cop menor. Hutchinson explica a una entrevista amb el Huffington Post: "Volem fer que la gent se senti més còmoda en la seva pròpia pell. Rebrem un missatge d'una noia de Nova Delhi, sobre com li agradava el podcast perquè la feia sentir que estava bé estar còmoda amb la seva sexualitat i poder gaudir del sexe. I això em va fer molt feliç.”

Activisme[modifica]

L'activisme contra l'slut-shaming té lloc a tot el món. Les participants han cobert els seus cossos amb missatges escrits com "no em digueu com m'he de vestir" i "no sóc una puta, però m'agrada tenir sexe consentit" i han marxat sota pancartes gegants en les quals es podia llegir la paraula "puta". L'activisme ha ocorregut a Vancouver, Nova York, Rio, Jerusalem, Hong Kong i d'altres.[45]

L'any 2008, centenars de dones sud-africanes van protestar, vestint minifaldilles i samarretes en les quals posava: "Dones emprenyades", contra la parada de taxis local. El motiu era l'agressió que un taxista i múltiples venedors ambulants perpetraren contra una jove per vestir una minifaldilla curta, penetrant-la amb els dits i dient-li "puta" repetidament. Les manifestants volien deixar clar el seu missatge: demanaven que els homes deixessin d'assetjar a les dones, per més curtes que fossin les seves faldilles i deixaven clar que, per molt curta que sigui, mai no és una invitació.[46]

Després de la violació grupal d'una noia de 16 anys a Steubenville, Ohio, l'agost de 2012, els jugadors de futbol difongueren vídeos de l'agressió entre els altres companys de classe, alguns dels quals els publicaren després a Twitter i Instagram. Les fotos i vídeos foren retirats més tard per les autoritats, però això no evità que la gent l'associés a hashtags com "estatus de puta" o bé "no sento cap simpatia cap a les putes" en els seus tuits. Membres del col·lectiu Anonymous informaren a les autoritats dels noms dels violadors i companys que havien difós les imatges. Recorregueren als carrers i a Internet demanant ajuda a la comunitat perquè es fes justícia amb la noia violada.[47]

Els membres de la companyia The Arts Effect All-Girl desenvoluparen l'obra de teatre Slut: The Play, en què aborden els efectes perjudicials de la cultura de l'slut-shaming.[48][49] Les seves creadores destaquen que la seva obra "és una crida a l'acció, un recordatori" que l'slut-shaming té lloc cada dia, a tot arreu.[49] Slut s'inspira en experiències reals de noies entre 14 i 17 anys de Nova York, Nova Jersey, Connecticut, i Pennsilvània.[49] L'obra s'estrenà l'any 2013 al New York Fringe Festival.[49][50]

En la seva declaració sobre la producció, i sobre l'slut-shaming en general, l'autora de l'obra Slut! Growing Up Female with a Bad Reputation, Leora Tanenbaum escriu: "Una adolescent d'avui es troba atrapada en una situació impossible. Ha de projectar una imatge sexy i abraçar, fins a cert punt, una identitat de 'puteta'. En cas contrari, es corre el risc de ser objecte de burla considerada irrellevant. Però si els seus companys decideixen que ha creuat una frontera invisible, constantment canviant i que s'ha tornat massa 'puteta', perd tota credibilitat. Fins i tot si fos coaccionada per tenir relacions sexuals, la seva identitat i la seva reputació li serien arrabassades. De fet, se l'ha privat del poder d'explicar la seva pròpia història. 'The Arts Effect's SLUT', escrit per Katie Cappiello, representa de manera viva aquesta circumstància irracional, nociva i terrible ... Aquesta obra és la representació més poderosa i autèntica del doble estàndard sexual que he vist mai".[49]

Després d'experimentar de primera mà l'slut-shaming, Olivia Melville, Paloma Brierly Newton i aproximadament una dotzena més de dones australianes van fundar l'organització Sexual Violence Won't Be Silenced (la violència sexual no serà silenciada), el 25 d'agost de 2015, amb la intenció de fomentar la consciència sobre el ciber-bulling i la violència sexual en línia. Les fundadores també llançaren una petició al govern australià, demanant un millor entrenament i formació dels agents de policia sobre la prevenció i el càstig de l'assetjament violent a les xarxes socials.[51]

Exemples coneguts[modifica]

Contra homes gais i bisexuals[modifica]

Participant de l'Slutwalk portant la bandera del col·lectiu LGTBI (Toronto, 2012)

Els homes gais i bisexuals són també víctimes de l'slut-shaming a causa de la seva activitat sexual. Segons alguns estudis, els estudiants LGTBI presentaven un major grau d'assetjament i insults de "puta" que no pas els heterosexuals. Els investigadors parlaven de com aquestes experiències negatives de victimització per part dels companys, amics i estranys pot generar "mal físic, vergonya social i pèrdua d'amistats".[65]

La crítica de l'activitat sexual dels homes no heterosexuals es pot dir tant en un context humorístic com en un de seriós. Els judicis de valor es donen quan s'emfatitzen les conductes de risc del col·lectiu gai o bé la seva promiscuïtat, atribuint-ho a un comportament brut i censurat de la mateixa manera que el de les dones que són titllades de prostitutes.[66] Moltes agressions d'slut-shaming ocorren quan homes no heterosexuals són en llocs públics, com el carrer. L'assetjament en aquests casos inclouen xiulades, comentaris no desitjats i insults.

Per altra banda, en altres contextes i relacions, el concepte pot no tenir les connotacions pejoratives que en el cas de les dones.[67][68]

Referències[modifica]

  1. ↑ Friedman, Jaclyn. What You Really Really Want: The Smart Girl's Shame-Free Guide to Sex and Safety. Da Capo Press, 2011. ISBN 978-1580054300 [Consulta: 4 maig 2019]. 
  2. ↑ Keller, Jessalynn. Girls' Feminist Blogging in a Postfeminist Age. Routledge., 2015, p. 93. ISBN 978-1317627760 [Consulta: 4 maig 2019]. 
  3. ↑ Williamson, Kit. «Gay Men Should Be Ashamed of Slut-Shaming». The Advocate, 03-11-2015. [Consulta: 22 abril 2018].
  4. ↑ Sweeney, Brian N. "Slut Shaming". The SAGE Encyclopedia of Psychology and Gender. Sage Publications, 2017. ISBN 9781483384269 [Consulta: 4 maig 2019]. 
  5. ↑ Lamb, Sharon «The 'Right' Sexuality for Girls». Chronicle of Higher Education, 54, 42, 27-06-2008 [Consulta: 4 maig 2019].
  6. ↑ Albury, Kath; Crawford, Kate «Sexting, consent and young people's ethics: Beyond Megan's Story». Continuum: Journal of Media & Cultural Studies, 26, 3, 18-05-2012, pàg. 463–473. DOI: 10.1080/10304312.2012.665840 [Consulta: 4 maig 2019].
  7. ↑ Legge, Nancy J.; DiSanza, James R.; Gribas, John; Shiffler, Aubrey «He sounded like a vile, disgusting pervert..." An Analysis of Persuasive Attacks on Rush Limbaugh During the Sandra Fluke Controversy». Journal of Radio & Audio Media., 19, 2, 2012, pàg. 173–205. DOI: 10.1080/19376529.2012.722468 [Consulta: 4 maig 2019].
  8. ↑ Tesla, Carrasquillo «Understanding Prostitution and the Need for Reform». Touro Law Review, 30, 3, 01-01-2014 [Consulta: 4 maig 2019].
  9. ↑ Chateauvert, Melinda. . Sex Workers Unite: A History of the Movement from Stonewall to Slutwalk. Beacon Press, 2014, p. 49. ISBN 9780807061398 [Consulta: 4 maig 2019]. 
  10. ↑ McCormack, Clare; Prostran, Nevena «Asking for it: a first-hand account from slutwalk». International Feminist Journal of Politics, 3, 14, 2012, pàg. 410–414. DOI: 10.1080/14616742.2012.699777 [Consulta: 4 maig 2019].
  11. ↑ Chateauvert, Melinda. Sex Workers Unite: A History of the Movement from Stonewall to SlutWalk. ISBN 9780807061404. [Enllaç no actiu]
  12. ↑ 12,0 12,1 Jessica Ringrose. Postfeminist Education?: Girls and the Sexual Politics of Schooling. ISBN 978-1-136-25971-5. 
  13. ↑ Denise Du Vernay. Feminism, Sexism, and the Small Screen.  in Joseph J. Foy. Homer Simpson Ponders Politics: Popular Culture as Political Theory. ISBN 978-0-8131-4151-0. 
  14. ↑ Emily Bazelon. Sticks and Stones: Defeating the Culture of Bullying and Rediscovering the Power of Character and Empathy. ISBN 978-0-679-64400-2.  Emphasis in original.
  15. ↑ Schalet, Amy T. Not Under My Roof: Parents, Teens, and the Culture of Sex. ISBN 978-0-226-73620-4. 
  16. ↑ Tolman, Deborah L. Dilemmas of desire teenage girls talk about sexuality.. ISBN 9780674018563. 
  17. ↑ Belisa Vranich, Psy.D.. Boys Lie: How Not to Get Played. ISBN 978-0-7573-1364-6. [Enllaç no actiu]
  18. ↑ Monica Lewinsky retorn i el sexism 2.0 d'escàndols polítics
  19. ↑ Vrangalova, Z.; Bukberg, R. E.; Rieger, G «Birds of a feather? Not when it comes to sexual permissiveness». Journal of Social and Personal Relationships, 31, 19-05-2013, pàg. 93–113. DOI: 10.1177/0265407513487638 [Consulta: 5 maig 2019].
  20. ↑ Lik, Sam «A Comparison of U.S. and Chinese Profiles on Jack'd, a Mobile Dating App for Men Who Have Sex With Men». nternational Journal of Communication, 2016. Arxivat de l'original el 2018-08-15 [Consulta: 4 maig 2019]. Arxivat 2018-08-15 a Wayback Machine.
  21. ↑ Sills, Sophie «Rape culture and social media: young critics and a feminist counterpublic». Feminist Media Studies, 6, 16, 2016, pàg. 935–951. DOI: 10.1080/14680777.2015.1137962.
  22. ↑ 22,0 22,1 Hess, Amanda. «Slut-shaming study: Women discriminate against promiscuous women, but so do men». Slate.com, 07-06-2013. [Consulta: 11 abril 2014].
  23. ↑ 23,0 23,1 Poole, E. (2014) Hola noies, saps? Slut-shaming En les necessitats d'internet per parar. Universitat de Revisió de Llei del San Francisco, 1, pp. 221-260
  24. ↑ «This Woman Received Rape Threats for Quoting Drake on Tinder». [Consulta: 16 novembre 2015].
  25. ↑ Elle, Hunt «'What law am I breaking?' How a Facebook troll came undone». The Guardian, 30-07-2016 [Consulta: 5 maig 2019].
  26. ↑ «Online Harassment» (en anglès). Pew Research Center: Internet, Science & Tech, 22-10-2014.
  27. ↑ Megarry, Jessica «Online inclnivity or sexual harassment? Conceptualizing women's experiences in the digital age». Women's Studies International Forum., 74, 2014, pàg. 46–66. DOI: 10.1016/j.wsif.2014.07.012.
  28. ↑ Megarry, Jessica «Online incivility or sexual harassment? Conceptualizing women's experiences in the digital age». Women's, 47, pàg. 46–66. DOI: 10.1016/j.wsif.2014.07.012.
  29. ↑ Jane, Emma «Your a Ugly, Whorish, Slut». Feminist Media Studies, 4, 14, 2014, pàg. 531–546. DOI: 10.1080/14680777.2012.741073..
  30. ↑ Triska, Zoë «9 Female Book Characters Punished For Having Sex». The Huffington Post, 07-10-2013 [Consulta: 24 desembre 2013].
  31. ↑ Ringrose, Jessica; Renold, Emma «Slut-shaming, girl power and 'sexualisation': thinking through the politics of the international SlutWalks with teen girls». Gender and Education, Special Issue: Making Sense of the Sexualisation Debates: Schools and Beyond, 3, 24, 2012, pàg. 333–343. DOI: 10.1080/09540253.2011.645023 [Consulta: 5 maig 2019].
  32. ↑ «SlutWalk Toronto - BECAUSE WE'VE HAD ENOUGH - SlutWalk Toronto». slutwalktoronto.com. Arxivat de l'original el 2011-06-28. [Consulta: 4 maig 2019].
  33. ↑ SlutWalk Rally Against Sexual Violence Draws Huge Crowd of Feminists Arxivat 2012-05-04 a Wayback Machine., Rebecca Nathanson, The Village Voice, octubre 2, 2011
  34. ↑ Lecaro, Lina. «Amber Rose's SlutWalk Was Reality TV Ready», 03-10-2016. [Consulta: 5 octubre 2016].
  35. ↑ O'Brien, Cortney «Cortney O'Brien - This Weekend, 'Sluts' Will març Through DC». Townhall, 2013 [Consulta: 5 maig 2019].
  36. ↑ Ringrose, J. & Renold, E (2011). Slut-shaming, girl power and ‘sexualisation': thinking through the politics of international slutwalks with teen girls. Gender and Education, 24 (3), 333-343.
  37. ↑ Butler, J. (1996). Excitable speech: Contemporary scenes of politics. New York: Routledge.
  38. ↑ Ball, Krystal «Boycott Rush». The Huffington Post. The Blog., 2012 [Consulta: 5 maig 2019].
  39. ↑ Menza, Kaitlin «Teen Girls Take A Stand Against Slut Shaming: What It Is, And Why You Should Care». The Huffington Post, 2013 [Consulta: 5 maig 2019].
  40. ↑ «Editor-In-Chief of Mises Institute in Canada Advocates "Slut-Shaming" – Kate Andrews». Townhall.com, 03-09-2013. [Consulta: 11 abril 2014].
  41. ↑ Robinson, Elizabeth. «Misogynists Gonna…Misogynate? (or, More Issues with That Mises.ca Post)». Thoughts on Liberty, 05-09-2013. Arxivat de l'original el 26 de març 2014. [Consulta: 11 abril 2014].
  42. ↑ «Guys We F****d». SoundCloud. [Consulta: 5 octubre 2016].
  43. ↑ Goldstein, Rich «The Podcast Too Hot for iTunes». The Daily Beast, 2014 [Consulta: 5 maig 2019].
  44. ↑ «Guys We F****d». iTunes. [Consulta: 14 gener 2018].
  45. ↑ Nguyen, Tram «From SlutWalks to SuicideGirls: Feminist Resistance in the Third Wave and Postfeminist Era». Women's Studies Quarterly, 41, 3/4, 2013, pàg. 157–172. DOI: 10.1353/wsq.2013.0102 [Consulta: 5 maig 2019].
  46. ↑ Wininger, K. J «Stomp & Holler: Because We've Had Enough! The Transformation of SlutWalks». Transformations: The Journal of Inclusive Scholarship and Pedagogy, 22, 2, 2012, pàg. 144–151. DOI: doi:10.5325/trajincschped.22.2.0144 (inactiu 05/05/2019).
  47. ↑ Citron, Danielle Keats. Hate Crimes in Cyberspace. Harvard University Press, 2014, p. 95–119. ISBN 9780674368293. 
  48. ↑ Hersh, Lauren «NYC Girls Challenge Weiner Campaign: Stop Slut-Shaming». The Huffington Post, 2013 [Consulta: 5 maig 2019].
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 49,3 49,4 «Why Slut — Slut». Sluttheplay.com. Arxivat de l'original el 26 març 2014. [Consulta: 11 abril 2014].
  50. ↑ «Meet the Teen Star of PETA's Latest Controversy. We Love Her.». Shine.yahoo.com, 08-08-2013. Arxivat de l'original el 4 abril 2014. [Consulta: 11 abril 2014].
  51. ↑ «A Woman Was Slut-Shamed and Received Rape Threats for Quoting Drake on Her Tinder Profile». Mic.com.
  52. ↑ Al-Youm, Al-Masry «Court orders Islamist preacher’s program suspended for one month». Egypt Independent, 2013 [Consulta: 6 maig 2019].
  53. ↑ «Un clérigo egipcio tilda a Shakira de "puta"». 20 minutos, 2008 [Consulta: 6 maig 2019].
  54. ↑ «Corea del Norte tilda a la presidenta de Corea del Sur de prostituta y a Obama de ser su proxeneta». The clinic, 2014 [Consulta: 6 maig 2019].
  55. ↑ «Demi Moore Vs Perez Hilton». Quién, 2009 [Consulta: 6 maig 2019].
  56. ↑ «Reunión entre organismo estatal y canal América por denuncia de violencia mediática de Jorge Rial». La Voz, 2014 [Consulta: 6 maig 2019].
  57. ↑ «Prensa iraní tilda de "prostituta" a Carla Bruni». El País, 2010 [Consulta: 6 maig 2019].
  58. ↑ «Brutal insultó de Brignole a una legisladora radical». Tres líneas, 2011 [Consulta: 6 maig 2019].
  59. ↑ «Shirley Arica confesó que sufrió de profunda depresión». America TV, 2012 [Consulta: 6 maig 2019].
  60. ↑ «#CallateAtorranta y cinco años de escándalos en el Congreso». Perfil, 2013 [Consulta: 6 maig 2019].
  61. ↑ «Larroque le dijo “atorranta” a Laura Alonso y después se quedó mudo». La política online, 2013 [Consulta: 6 maig 2019].
  62. ↑ «Victoria Donda: “Toda La Cámpora, cuando asumí, me gritaba ‘trola’”». Clarín, 2015 [Consulta: 6 maig 2019].
  63. ↑ «Escándalo: diputado del PJ trató de “atorranta” a Patricia Bullrich». La política online, 2009 [Consulta: 6 maig 2019].
  64. ↑ «Un funcionario ruso le dijo “prostituta vieja” a Madonna». Diario Registrado, 2012 [Consulta: 6 maig 2019].[Enllaç no actiu]
  65. ↑ Crothers, Laura; Levinson, E.M. «Assessment of bullying: A review of methods and instruments». Journal of Counseling and Development, 82, 4, 2004, pàg. 496–503. DOI: 10.1002/j.1556-6678.2004.tb00338.x. [Consulta: 5 maig 2019].
  66. ↑ McDavitt, Bryce; Mutchler, Matt G. «Dude, You're Such a Slut!" Barriers and Facilitators of Sexual Communication Among Young Gay Men and Their Best Friends». Journal of Adolescent Research, 29, 4, 2014, pàg. 464–498. DOI: 10.1177/0743558414528974. PMC 4239541. PMID: 25419044 [Consulta: 5 maig 2019].
  67. ↑ Logan, Laura S «Street Harassment: Current and Promising Avenues for Researchers and Activists». Sociology Compass, 9, 3, 2015, pàg. 196–211. Arxivat de l'original el 5 de maig 2019. DOI: 10.1111/soc4.12248 [Consulta: 5 maig 2019]. Arxivat 5 de maig 2019 a Wayback Machine.
  68. ↑ Clark-Flory, Tracy. «She called me a "manwhore"». Salon, 09-02-2012. [Consulta: 15 desembre 2014].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Slut-shaming&oldid=32342676»