Tangerine Dream

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tangerine Dream
Tangerine Dream en directe (2007), amb Edgar Froese en primer pla
Tangerine Dream en directe (2007), amb Edgar Froese en primer pla
Dades biogràfiques i tècniques
Lloc d'origen Berlín, Alemanya
Gènere(s) Electrònica, Krautrock, Ambient, New Age
Anys en actiu 1967–actualitat
Discogràfiques Ohr
Virgin Records
Jive Electro
Private Music
Miramar
TDI
Eastgate
Lloc web oficial www.tangerinedream-music.com
Membres
Edgar Froese
Thorsten Quaeschning
Membres anteriors
Klaus Schulze
Conrad Schnitzler
Peter Baumann
Johannes Schmoelling
Christopher Franke
Paul Haslinger
Jerome Froese
Michael Hoenig
Klaus Krieger
Steve Jolliffe
Kurt Herkenberg
Linda Spa
Charles Adams Prince
Ralf Wadephul
Steve Schroyder
Lanse Hapshash
Volker Hombach

Tangerine Dream és el nom d'un grup alemany de música electrònica, sovint descrita com a música Ambient o New Age.

Formats el 1967, Tangerine Dream han conegut diferents canvis en la seva formació durant els anys; en l'actualitat, Edgar Froese és l'únic membre originari que en continua formant part. El seu estil també ha anat canviant: adscrits al corrent Kosmische Musik (Música còsmica) en els seus inicis, anaren introduint progressivament l'ús de sintetitzadors i seqüenciadors per crear obres molt influents en el desenvolupament de la música Ambient, la música New Age o fins i tot el dance i trance. Un altre camp on Tangerine Dream destaquen és la composició de bandes sonores de pel·lícules.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Formació[modifica | modifica el codi]

El 1966 Edgar Froese, era estudiant de la Kunstakademie (Acadèmia de les Arts) de Berlín i líder d'un grup de rock anomenat The Ones, va anar a Barcelona i, posteriorment, a Cadaqués amb un company d'estudis, on conegueren Salvador Dalí. Com a resultat del contacte amb l'artista, Froese va replantejar-se molts dels seus postulats musicals, cosa que provocà la dissolució de The Ones. Un any més tard, i després d'una breu estada a París, Froese formà una altra banda, Minus Plus, en companyia de Charlie Mariano i Konrad Schnitzler. Poc després Charlie Mariano els deixà i fou substituït per Klaus Schulze, que en aquella època tocava la bateria amb el conjunt Psy Free. Però ja aleshores el grup de Froese i Schnitzler tenia un altre nom, el definitiu: Tangerine Dream.

1970-1973[modifica | modifica el codi]

El 1969, el trio format per Froese (efectes electrònics, guitarres elèctriques, orgue i piano), Schnitzler (violí) i Schulze (bateria) interpretà una sessió de música improvisada, que van enregistrar a un pis de Kreuzberg (Berlín). Els seus autors no tenien la intenció de publicar-la oficialment, però un amic la portà —sense el coneixement dels membres del grup— al segell berlinès Ohr, que va interessar-s'hi; així, el 1970, veié la llum el primer treball oficial de Tangerine Dream, anomenat Electronic Meditation, un disc que recull les idees surrealistes i rebels dels tres músics, comunes a moltes altres bandes alemanyes de l'època. Poc després de la seva publicació, Schulze i Schnitzler deixaren Tangerine Dream; Schulze inicià una brillant carrera en solitari (també en el terreny de la música ambient) mentre Schnitzler tornava al seu grup paral·lel, Cluster, amb Hans-Joachim Roedelius i Dieter Moebius.

Froese conegué un any després el músic Christopher Franke, percussionista influït pel jazz, però molt interessat pels instruments electrònics, i que tocava al grup Agitation Free. Froese, Franke i el tercer membre Steve Schroyder (orgue) enregistren el 1971 el segon àlbum de Tangerine Dream, Alpha Centauri, encara molt psicodèlic, però amb més presència dels sintetitzadors; aquesta tendència s'accentuà al seu tercer disc, Zeit (1972), enregistrat ja amb la col·laboració als teclats de Peter Baumann. Aquesta formació esdevindria la primera formació "clàssica" del grup.

L'èxit arribà amb el quart disc, Atem (1973), que fou anomenat "Àlbum de l'any" pel prestigiós DJ radiofònic anglès John Peel. Com a resultat d'aquest reconeixement, el segell discogràfic Virgin Records s'hi va fixar i començà a moure fils per contractar-los; d'aquesta manera va acabar el període amb la discogràfica Ohr, conegut com "els anys roses" (The Pink Years"), ja que el logotip d'Ohr era una orella —Ohr, en alemany, significa precisament "orella"— de color rosa.

1974-1983[modifica | modifica el codi]

L'estiu de 1973, Tangerine Dream (reduïts momentàniament al duet Froese/Franke, ja que Peter Baumann es va prendre unes vacances per viatjar a l'Índia i Nepal) enregistraren nou material als estudis Skyline, de Berlín; aquests nous temes van ser presentats a la discogràfica Virgin Records, que hi va respondre afirmativament i els oferí un contracte. Tangerine Dream arxivaren aquestes peces que havien enregistrat fins al 1986, any en què (amb petites modificacions) foren finalment publicades sota el títol de Green Desert.

Ja al segell Virgin Records i novament amb la participació de Baumann, Tangerine Dream editen el 1974 el seu cinquè disc, Phaedra (a més, aquell mateix any va aparèixer el primer disc en solitari d'Edgar Froese, anomenat Aqua). "Phaedra", interpretat utilitzant seqüenciadors, flauta, orgue, el Mellotron i sintetitzadors com el Moog Minimoog o el EMS VCS 3 Synthi, fou un gran èxit a nivell internacional i arribà als primers llocs de les llistes de vendes d'arreu del món. Per promocionar-lo tocaren en concert a la catedral de Reims juntament amb la cantant Nico; com a resultat de l'atmosfera d'aquest recital, les autoritats eclesiàstiques van prohibir al grup de tornar a tocar en un recinte sagrat, mentre el Papa demanava que es tornés a beneir l'edifici.

Durant els anys següents, Tangerine Dream aprofundiren en l'estil electrònic que els havia portat la fama, en discos com Rubycon (1975), el melòdic Stratosfear (1976) (el primer disc on utilitzen una caixa de ritmes) o els directes Ricochet (1975) (amb ritmes creats mitjançant sons sintètics seqüenciats) i el doble LP Encore, aquest últim enregistrat a partir d'unes actuacions del grup durant una gira que realitzaren als Estats Units el 1977. A més, Tangerine Dream compongueren la banda sonora de la pel·lícula Sorcerer, estrenada també el 1977.

"Encore" fou l'últim disc de Peter Baumann com a membre de Tangerine Dream; un any després se separà del grup, per iniciar la seva carrera en solitari i, uns anys més tard, fundar el segell discogràfic Private Music. Froese i Franke comptaren amb la col·laboració de Steve Jolliffe (flauta, veu) i Klaus Krieger (bateria) per enregistrar Cyclone (1978), el seu primer disc amb cantants; Krieger repetiria un any després al disc Force Majeure, on Froese i Franke comencen a mostrar senyals de l'evolució futura del so de Tangerine Dream.

El 1980, Froese i Franke van conèixer l'organista berlinès Johannes Schmoelling, a qui van reclutar per al disc Tangram, encara basat en llargues composicions com en la seva etapa anterior amb Baumann; tanmateix, després de l'àlbum en directe Quichotte (enregistrat al Palast der Republik de Berlín) i de la banda sonora Thief —de la pel·lícula de Michael Mann—, Tangerine Dream comencen a evolucionar cap a formes més accessibles. Una mostra d'aquest nou so és el disc Exit, de 1981, que inclou temes més curts i moltes seqüències melòdiques. White Eagle (1982), Logos (1982, en directe) i Hyperborea (1983) combinaven temes curts propers al pop amb peces llargues i atmosfèriques; instrumentalment, les melodies i els ritmes guanyen en complexitat, mentre el grup experimenta amb nous sintetitzadors digitals (com el PPG Wave 2) i samplers com l'E-mu Emulator.

1984-1987[modifica | modifica el codi]

El 1983 s'acabà el contracte que Tangerine Dream tenien amb Virgin Records i en signaren un de nou amb la discogràfica Jive Records; el primer disc amb aquest segell fou un altre disc en concert, Poland (1984), enregistrat a Varsòvia el desembre de 1983. El disc Le Parc (1985) seria l'últim del grup amb Johannes Schmoelling, que inicià també una carrera en solitari. El seu substitut fou el teclista Paul Haslinger, amb qui enregistraren l'àlbum Underwater Sunlight (1986), acompanyat de diverses bandes sonores i la reedició del disc en directe "Quichotte" amb el títol Pergamon. El 1986, TD van fer diverses gires pels Estats Units.

Tyger, de 1987 fou el següent disc d'estudi de Tangerine Dream, basat en l'obra poètica de William Blake, i on TD tornaren a comptar amb un cantant, en aquest cas Jocelyn Bernadette Smith. A més, durant aquest període enregistraren nombroses bandes sonores i el directe Livemiles.

1988-1990[modifica | modifica el codi]

En aquests dos anys Tangerine Dream publicaren el seu material al segell del seu ex-company Peter Baumann, Private Music, basat a Seattle i que donà nom a aquesta etapa de la història del grup, anomenada "els anys de Seattle"; amb aquest segell publicaren els treballs Optical Race (1988), Lily on the Beach (1989) i Melrose (1990), a més de les bandes sonores Miracle Mile (1989) i Destination Berlin (1989). En tots aquests treballs es nota l'evolució del so de Tangerine Dream fins a formes més properes a la música pop; una altra mostra de l'interès d'Edgar Froese per aconseguir adaptar el so i imatge de Tangerine Dream a formes més majoritàries és la col·laboració durant la gira nord-americana de 1988 amb Andy Summers, ex-guitarrista de The Police.

Però aquesta època estigué marcada pels canvis en la formació del grup: Franke va separar-se de Tangerine Dream abans de començar les sessions de l'àlbum "Optical Race", extenuat per l'esgotador ritme de composicions, enregistraments i gires a què el grup estava sotmès; la seva pèrdua fou molt lamentada pels seguidors, car el seu domini dels seqüenciadors havia constituït una part fonamental del so del grup. El va substituir Ralf Wadephul, que només s'hi va estar un any. "Melrose" fou l'últim àlbum del teclista Paul Haslinger amb Tangerine Dream i el primer que incorporà el fill d'Edgar Froese, anomenat Jérôme, com a teclista i guitarrista.

Etapa posterior[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat, Tangerine Dream és el projecte quasi en exclusiva d'Edgar Froese, amb la col·laboració de Thorsten Quaetschning i Linda Spa. El fill d'Edgar, Jérôme, ha deixat el grup per concentrar-se en la seva carrera en solitari com a músic i DJ.

Fonts i enllaços externs[modifica | modifica el codi]


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tangerine Dream