Terraformació de Mart

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Concepció artística del procés de terraformació de Mart.

La terraformació de Mart és un procés hipotètic amb el qual el clima, la superfície i les qualitats conegudes del planeta Mart, podrien ser deliberadament condicionades amb l'objectiu de fer-lo habitable per éssers humans i altres tipus de vida terrestre. Assegurant al mateix temps les condicions de seguretat i sostenibilitat per a una possible colònia[1]

L'entorn d'un planeta pot ser modificat deliberadament, en base en les experiències que s'han observat en la Terra, no obstant això, la factibilitat de crear-hi una biosfera és incerta. Alguns dels mètodes i mecanismes proposats no poden ser duts a terme sense una especialitzada capacitat tecnològica i amb una problemàtica de recursos econòmics, (la quantitat necessària es troba més enllà del que qualsevol govern o societat està disposat a destinar per a aquest propòsit).

Es debat entre els científics sobre si si més no seria possible terraformar Mart, o l'estabilitat que seria el clima una vegada terraformat. És possible que en una escala de temps geològica -desenes o centenars de milions d'anys- Mart pogués perdre la seva aigua i atmosfera de nou, possiblement a causa dels mateixos processos que el van portar al seu estat actual.

De fet, es creu que una vegada Mart tenia un ambient relativament similar al de la Terra a principis de la seva història, amb una densa atmosfera i abundant aigua que es va ser perdent al llarg de milions d'anys; fins i tot s'ha suggerit que aquest procés podria ser cíclic.[2] El mecanisme exacte d'aquesta pèrdua no està encara clar, encara que s'han proposat moltes teories. La falta d'una magnetosfera envoltant Mart pot haver permès que el vent solar erosionés l'atmosfera, la relativa baixa gravetat de Mart ajudaria a accelerar la pèrdua dels gasos lleugers a l'espai. Una altra possibilitat seria l'absència de plaques tectòniques a Mart impedint que els gasos atrapats en els sediments es reciclessin de nou a l'atmosfera. L'absència d'un camp magnètic i activitat geològica poden ser el resultat de la menor grandària de Mart, permetent que el seu interior es refredés més de pressa que la Terra, encara que els detalls d'aquests processos són encara desconeguts. No obstant això, cap d'aquests processos és probable que siguin significatius al llarg de la vida de la majoria d'espècies animals, o fins i tot en l'escala de temps de la civilització humana, i la lenta pèrdua de l'atmosfera és possible que pogués ser contrarestada mitjançant activitats artificials de terraformació.

Terraformar Mart requeriria dos grans canvis interrelacionades: construir l'atmosfera i escalfar-la. Atès que una atmosfera més densa de diòxid de carboni i alguns altres gasos d'efecte hivernacle atraparien la radiació solar, els dos processos es reforçarien l'un en l'altre. En tot cas s'han suggerit múltiples possibilitats per terraformar el planeta vermell.[3]

Raons per la "terraformació"[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Ètica de la terraformació

En un futur no gaire llunyà, el creixement de la població i la necessitat de recursos naturals possiblement crearà en els humans pressió per plantejar-se la colonització de nous hàbitats, com la superfície dels oceans de la Terra, les profunditats marines, l'espai orbital terrestre proper al planeta, la lluna i els planetes propers, així com crear mines en el sistema solar per poder extreure energia i materials.[4] Mitjançant la terraformació, els humans podrien convertir el planeta Mart en habitable molt abans que es tingués necessitat extrema. Mart podria estar a la zona habitable durant un temps, donant-li a la humanitat alguns milers d'anys addicionals per poder desenvolupar una tecnologia espacial superior i poder-se assentar en les vores del sistema solar.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Atmosfera de Mart, fotografia presa des d'una òrbita propera.

Mart, de per si mateix, ja conté molts dels minerals que podrien teòricament utilitzar-se per la terraformació. Addicionalment, les investigacions recents han descobert grans quantitats de gel en forma de permafrost just per sota de la superfície marciana fins a la latitud 60, a més de la que hi ha en la superfície dels pols, on està barrejat amb gel sec i CO2 congelat. També s'han creat hipòtesis que hi ha grans quantitats de gel en les capes inferiors de la seva superfície. En arribar l'estiu marcià el diòxid de carboni (CO2) congelat dels pols torna a l'atmosfera, i la petita quantitat d'aigua residual és escombrada d'allí per vents que s'apropen a les 250 mph (402,336 km/h). Aquest succés estacional transporta grans quantitats de pols i vapor d'aigua a l'atmosfera, donant lloc a núvols tipus cirrus molt semblants a les terrestres.

L'oxigen només està present en l'atmosfera en quantitats mínimes, però es troba present en grans quantitats en òxids metàl·lics en la superfície marciana. També hi ha una mica d'oxigen present en el sòl en la forma de nitrats.[5] L'anàlisi de les mostres de sòl obtingudes pel Phoenix Lander ens indicava la presència de perclorat, que s'utilitza per alliberar l'oxigen en els generadors d'oxigen químics. Addicionalment, l'electròlisi es podria emprada per separar l'aigua del planeta en oxigen i hidrogen si existís l'electricitat suficient.

Hi ha qui suggereix que Mart va tenir una vegada un medi ambient relativament similar al de la Terra durant un estadi anterior del seu desenvolupament. Aquesta similitud ens la dóna el grossor de l'atmosfera marciana, així com la presència evident d'aigua en estat líquid al planeta en algun moment del seu passat. L'atmosfera, després de milions d'anys, ha disminuït a causa de la fuita de gasos a l'espai, encara que també s'ha condensat parcialment en forma sòlida. Encara que sembla que l'aigua va existir en la superfície marciana, ara només hi ha en els pols i just sota la superfície del planeta en forma de permafrost. Els mecanismes exactes que van portar a les condicions atmosfèriques actuals de Mart no es coneixen del tot, encara que s'han barrejat diverses hipòtesis. Una d'elles és que la gravetat actual de Mart indica que els gasos lleugers de les capes altes de l'atmosfera podrien haver contribuït a la seva disminució, a causa de l'excés d'àtoms que es van escapar a l'espai. La falta evident de plaques tectòniques és un altre factor bastant plausible, ja que una falta d'activitat tectònica, en teoria, faria que el reciclatge dels gasos atrapats en els sediments del sòl revertint-los a l'atmosfera fos molt més lent. La falta d'un camp magnètic i activitat geològica podria ser la causa de la menor grandària del planeta, la qual cosa fa que l'interior s'hagi refredat molt més ràpidament que el de la Terra, encara que tots els detalls d'aquest procés encara ens siguin desconeguts. No obstant això, es creu que cap d'aquests processos tinguin un impacte significatiu en el temps de vida típic de la majoria de les espècies, o fins i tot en la de la civilització humana, podent contrarestar la lenta pèrdua de l'atmosfera mitjançant mecanismes artificials de baix manteniment

Mètodes teòrics de terraformació[modifica | modifica el codi]

Comparació de l'atmosfera seca
Mart Terra
Pressió 0,6 kPa (0,087 psi) 101,3 kPa (14,69 psi)
Diòxid de carboni (CO2) 95.32% 0.04%
Nitrogen (N2) 2.70% 78.08%
Argó (Ar) 1.60% 0.93%
Oxigen (O2) 0.13% 20.94%
Visió artística d'un Mart terraformat. (crèdit: Michael Carroll).

La terraformació de Mart implicaria dos canvis entrellaçats: creació d'una atmosfera i mantenir el planeta càlid. L'atmosfera marciana és relativament prima, la qual cosa fa que la pressió en la superfície sigui molt baixa (0,6 kPa), comparats amb la de la Terra (101,3 kPa). L'atmosfera de Mart consisteix d'un 95% de diòxid de carboni (CO2), 3% de nitrogen, 1,6% d'argó, i només conté petites quantitats d'oxigen, aigua, i metà. A causa que la seva atmosfera està formada principalment de CO2, un conegut gas que produeix l'efecte hivernacle, una vegada el planeta comencés a escalfar-se i a fondre's les reserves dels pols, una quantitat major de CO2 entraria en l'atmosfera fent que aquest efecte hivernacle augmentés. Cadascun dels dos processos afavoriria a l'altre, ajudant, d'aquesta manera, a la terraformació. No obstant això, es necessitarien aplicar certes tècniques ("Vegeu més a baix") d'una manera controlada i a gran escala durant un temps prou llarg per aconseguir canvis sostenibles i aconseguir convertir aquesta teoria en realitat.

Construint l'atmosfera[modifica | modifica el codi]

Article principal: Atmosfera de Mart
Representació artística de Mart terraformat. Al centre es troba la hipotètica Mariner Bay, actualment forma part dels Valls Marineris, a dalt en la part de l'extrem Nord es troba el mar de Acidalia Planitia.

Com que l'amoníac és un potent gas d'efecte hivernacle, i és possible que la naturalesa hagi acumulat grans quantitats d'aquest congelat en objectes de la grandària d'asteroides orbitant el sistema solar exterior, seria possible el traslladar-los i enviar-los a l'atmosfera de Mart. El xoc d'un cometa en la superfície del planeta causaria una destrucció que podria arribar resultar contraproduent. En canvi, mitjançant l'aerofrenada si fos possible, permetria que la massa congelada del cometa s'anés vaporitzant i convertint en part de l'atmosfera que travessa. Un bombardeig de petits asteroides augmentaria tant la massa del planeta com la seva temperatura i atmosfera.

La necessitat d'un gas inert és un desafiament que hauran d'abordar els constructors de l'atmosfera. A la Terra, el nitrogen és el component atmosfèric principal amb el 79%. Mart requeriria un gas inert similar encara que no necessàriament tant. De totes maneres, obtenir quantitats significatives de nitrogen, argó o altres gasos no volàtils podria ser complicat.

La importació d'hidrogen podria dur-se a terme mitjançant enginyeria atmosfèrica i hidrosfèrica. Depenent del nivell de diòxid de carboni en l'atmosfera, la importació i reacció amb l'hidrogen produiria calor, aigua i grafit mitjançant la reacció Bosch. Afegir aigua i calor a l'ambient seria la clau per convertir el món sec i fred en adequat per a la vida terrestre. Alternativament, fent reaccionar hidrogen amb el diòxid de carboni mitjançant la reacció de Sabatier es produiria metà i aigua. El metà podria alliberar-se a l'atmosfera on es complementaria l'efecte hivernacle. Presumiblement, l'hidrogen podria obtenir-se en quantitat dels gegants gasosos o extret dels seus compostos rics dels objectes presents en el sistema solar exterior, encara que la quantitat d'energia necessària per transportar seria gran.

Densificar l'atmosfera marciana no seria suficient per fer-la habitable per a la vida terrestre tret que contingués la barreja apropiada de gasos. Aconseguir una barreja adequada de gas inert, oxigen, diòxid de carboni, vapor d'aigua i altres gasos, requeriria o bé el processament directe de l'atmosfera o alterar-la per mitjà de vida vegetal i altres organismes. L'enginyeria genètica podria permetre que aquests organismes processessin l'atmosfera més eficientment i sobrevisquessin en l'ambient hostil.[6]

Crear una atmosfera amb aigua[modifica | modifica el codi]

La manera més important per poder crear una atmosfera a Mart és mitjançant la importació d'aigua. Obtenint-la del gel dels asteroides, o de les llunes de Júpiter o les de Saturn. Afegir aigua i calor al medi ambient marcià és un punt vital per fer que aquest planeta fred i sec sigui apropiat per sostenir vida.

Fonts d'aigua[modifica | modifica el codi]

Una font important d'aigua propera és el planeta nan Ceres, el qual, d'acord amb els estudis, ocupa entre el 25 i el 33% del cinturó d'asteroides.[7][8][9] La massa de Ceres és d'aproximadament 9.43 x 10^20 kg. Les estimacions sobre la quantitat d'aigua que pugui tenir aquest planeta varien considerablement, però el 20% és una quantitat típica d'entre les donades. A més, es pensa que gran quantitat d'aquesta aigua es troba a nivell superficial o gairebé superficial del planetoide. Usant les estimacions que s'acaba d'oferir, la massa d'aigua de Ceres equival aproximadament a 1.886 x 10^20 kg. La massa total de Mart és d'aproximadament 6.4185 x 10^23 kg.[10] Per tant, i fent càlculs benvolguts, l'aigua que podria haver-hi a Ceres equivaldria a un 0,03 % de la massa total de Mart. El transport d'una quantitat important d'aquesta aigua, o aigua en general des de qualsevol de les llunes gelades, seria tot un repte. D'altra banda, qualsevol intent de pertorbar l'òrbita de Ceres per afegir al planetoide al planeta Mart (similar a l'estratègia d'usar tracció gravitacional per desviar els asteroides), augmentant, d'aquesta manera, la massa marciana una fracció ínfima, però al mateix temps afegint una quantitat important de calor (ja que Ceres no és un cos celeste petit), podria causar una pertorbació en l'òrbita marciana a més de canvis geològics perllongats, com el restabliment de l'equilibri hidrostàtic, causat fins i tot pel més suau dels impactes.

Importació d'amoníac[modifica | modifica el codi]

Altre mètode, molt més complicat, seria la utilització de l'amoníac com un potent gas d'efecte hivernacle (ja que és possible que la naturalesa tingui grans reserves del mateix congelat en asteroides orbitant els afores del sistema solar); podria ser possible moure aquests asteroides (per exemple usant grans bombes nuclears per explotar-les i fer que es moguin en la direcció correcta) i enviar-los cap a l'atmosfera marciana. Ja que l'amoníac (NH3) té molt nitrogen, i podria solucionar el problema de tenir un gas buffer en l'atmosfera. Amb repetits però petits impactes també podrien contribuir a incrementar la temperatura i la massa de l'atmosfera.

La necessitat d'un gas buffer és un repte amb el qual s'enfrontaran tots els constructors potencials de l'atmosfera. A la Terra, el nitrogen és el component atmosfèric primari, constituint fins a un 77%. Mart requeriria un component similar de gas buffer, encara que no necessàriament en tan alta quantitat. Tot i així, obtenir quantitats importants de nitrogen, argó o algun altre gas comparativament inert seria bastant complicat.

Importació d'hidrocarburs[modifica | modifica el codi]

Una altra manera seria importar metà o altres hidrocarburs, (que són comuns en l'atmosfera de Tità i en la seva superfície). El metà podria ser ventilat cap a l'atmosfera on actuaria com a component de l'efecte hivernacle.

El metà (i altres hidrocarburs) també poden ser útils per produir un ràpid augment de la pressió de l'atmosfera marciana insuficient. A més, aquests gasos poden ser utilitzats per a la producció (en el proper pas de la terraformació de Mart) d'aigua i CO2 de l'atmosfera marciana, per la reacció:

CH4 + 4 Fe2O3CO2 + 2 H2O + 8 FeO

Aquesta reacció probablement podria iniciar-se per la calor o per la irradiació solar UV marciana. Grans quantitats dels productes resultants (CO2 i aigua) són necessaris per iniciar els processos fotosintètics.

Importació d'hidrogen[modifica | modifica el codi]

La importació d'hidrogen també es pot realitzar per a l'enginyeria de l'atmosfera i la hidrosfera. Per exemple, l'hidrogen podria reaccionar amb l'òxid de ferro (III), en la superfície marciana, que li donaria l'aigua com un producte:

H2 + Fe2O3H2O + FeO

Depenent del nivell de diòxid de carboni a l'atmosfera, la importació i la reacció de l'hidrogen es produeix calor, l'aigua i grafit a través de la reacció de Bosch. Alternativament, l'hidrogen reacciona amb l'atmosfera de diòxid de carboni a través de la reacció de Sabatier produiria metà i aigua.

Agregant calor[modifica | modifica el codi]

Els miralls fets de mylar aluminitzat extremadament fi podrien ser col·locats en òrbita al voltant de Mart per incrementar la insolació total que rep. Això augmentaria la temperatura directament, i també vaporitzaria aigua i diòxid de carboni per augmentar l'efecte hivernacle al planeta.

Encara que generar halocarburs a Mart podria contribuir a afegir massa a l'atmosfera, la funció principal seria la de capturar la radiació solar incident. Els halocarburs (com els CFCs i PFCs) són potents gasos d'efecte hivernacle, i són estables en l'atmófera per períodes de temps perllongats. Podrien ser produïts per bacteris aerobies modificades genèticament o per artilugis mecànics repartits sobre la superfície del planeta.

Modificar l'albedo de la superfície marciana també seria una forma d'aprofitar de forma més eficient la llum solar incident. L'alterar el color de la superfície amb una pols fosca com el sutge, formes de vida microbianes fosques o líquens serviria per transferir una gran quantitat de radiació solar a la superfície en forma de calor abans que es reflectís de nou a l'espai. Usar formes de vida és particularment atractiu ja que podrien propagar-se elles mateixes.

Concepció artística de Mart després de la terraformació. Aquesta fotografia està centrada aproximadament en el meridià principal i a 30º Nord de latitud, amb un oceà hipotètic amb un nivell d'aigua de 2 quilòmetres per sota de l'elevació mitjana de la superfície. Aquest oceà inundaria el que és ara Vastitas Borealis, Acidalia Planitia, Chryse Planitia, i Xanthe Terra; les masses terrestres visibles són Tempe Terra a l'esquerra, Aonia Terra a baix, Terra Meridiani a baix a la dreta, i Aràbia Terra a dalt a la dreta. Els rius que alimenten a aquest oceà a baix a la dreta, ocupen el que ara són el Valls Marineris i Ares Vallis, mentre que el llac enorme que es troba a baix a la dreta és el que ara és Aram Chaos.

S'ha suggerit el bombardeig nuclear de l'escorça i els casquets polars com un mètode ràpid i brut d'escalfar el planeta. Si es detona una arma nuclear a les regions polars, la intensa calor fondria grans quantitats d'aigua i diòxid de carboni congelats. Els gasos produïts farien més densa l'atmosfera i contribuirien a aquest efecte hivernacle. Addicionalment, la pols aixecada per l'explosió nuclear cobriria el gel i reduiria el seu albedo, permetent que es fongués més ràpidament sota els rajos del sol. La detonació d'una arma nuclear sota la superfície escalfaria l'escorça i ajudaria a la desgassificació del diòxid de carboni atrapat a les roques. Encara que les armes nuclears resulten atractives en el sentit que fan ús de les armes perilloses i obsoletes a la Terra i afegeix calor al planeta ràpidament i de forma econòmica, comporta les connotacions negatives de destrucció massiva a l'ambient natiu i potencials efectes perniciosos de la desintegració nuclear.

Miralls orbitadors[modifica | modifica el codi]

Amb miralls fets de pel·lícula de PET fi aluminitzat podrien ser col·locats en òrbita al voltant de Mart per augmentar la insolació total que rep.[1] Això resultaria dirigir la llum del sol sobre la superfície i poder augmentar la temperatura de la superfície del planeta directament. El mirall pot estar col·locat com una estàtia, usant la seva eficàcia com a vela solar en orbitar en una posició estacionària amb relació a Mart, prop dels pols, per sublimar la capa de gel de CO2 i contribuir a l'escalfament de l'efecte hivernacle.

Albedo[modifica | modifica el codi]

Reduint l'albedo de la superfície de Mart també realitzaria un ús més eficient de la llum solar entrant.[11] Això podria fer-se mitjançant la difusió de pols fosc de les llunes de Mart, Fobos i Deimos, que es troben entre els cossos més negres del Sistema Solar, o mitjançant la introducció de formes de vida microbiana extremòfila fosca com líquens, algues i bactèris. Aleshores el terra absorbiria més llum solar, escalfant l'atmosfera.

Si es s'estableixen algues o vida verda, també contribuirien una petita quantitat d'oxigen a l'atmosfera, encara que no prou per permetre als humans per respirar. El 26 d'abril de 2012, els científics van informar que els líquens van sobreviure i van mostrar resultats notables en la capacitat d'adaptació de l'activitat fotosintètica en el temps de simulació de 34 dies sota condicions marcianes en el Mars Simulation Laboratory (MSL) mantingut pel German Aerospace Center (DLR).[12][13]

Impacte d'asteroides[modifica | modifica el codi]

Una altra manera d'augmentar la temperatura podria ser dirigir petita asteroides sobre la superfície de Mart ja que l'energia de l'impacte seria alliberat en forma de calor. Aquesta calor pot sublimar CO2 o, si hi ha aigua líquida present en aquesta etapa del proccés terraformació, podria vaporitzar-se, que és també un gas hivernacle. Els asteroides també podrien ser elegits per la seva composició, com ara amoníac, que després es dispersen en l'atmosfera per l'impacte, l'addició de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera. Els raigs poden haver acumulat llits de nitrats al sòl al llarg de la vida del planeta.[6] Impactant asteroides en aquestes llits de nitrats s'allibera nitrogen addicional i oxigen a l'atmosfera.

Camp magnètic[modifica | modifica el codi]

La prima atmosfera de Mart pot ser en part pel fet que no té un magnetosfera. L'energia del vent solar permet a les partícules en la capa atmosfèrica superior per assolir la velocitat d'escapament i deixar Mart. De fet, aquest efecte fins i tot ha estat detectat per les sondes que orbiten Mart. Una altra teoria és que esquinça el vent solar ambient lluny del planeta, ja que queda atrapat en les bombolles dels camps magnètics anomenats plasmoides.[14] Venus, però, mostra que la manca d'una magnetosfera no s'oposa a una atmosfera densa (encara que seca).

Una gruixuda atmosfera també podria proporcionar protecció davant la radiació solar, similar a la de la Terra. En el passat, la Terra ha tingut períodes on regularment s'ha canviat la direcció i col·lapsat la magnetosfera temporalment.[15]

La Terra és plena d'aigua, ja que la seva ionosfera està impregnada d'un camp magnètic. Els ions d'hidrogen presents en la seva ionosfera es mouen molt ràpid a causa de la seva petita massa, però que no poden escapar a l'espai exterior pel fet que les seves trajectòries són desviades pel camp magnètic. Venus té una atmosfera densa, però només captura vapor d'aigua (20 ppm), ja que no té un camp magnètic. L'atmosfera marciana també perd aigua a l'espai.

La capa d'ozó proporciona protecció addicional. La llum ultraviolada es bloqueja abans que pugui dissociar l'aigua en hidrogen i oxigen. Atès que el vapor d'aigua s'eleva sobre la troposfera i la capa d'ozó a l'estratosfera superior, poca aigua es dissocia en hidrogen i oxigen.

Radiació solar[modifica | modifica el codi]

Mart seria inhabitable per a la majoria de les formes de vida a causa dels alts nivells de radiació solar.[16][17][18] Sense un camp magnètic protector, els colons estarien exposats a un flux incrementat de raigs còsmics. L'amenaça per a la salut depèn del flux, l'espectre d'energia, i la composició nuclear dels raigs. L'espectre del flux i l'energia depenen d'una varietat de factors, que es desconeixen del tot. El Mars Radiation Environment Experiment (MARIE) es va posar en marxa el 2001 amb la finalitat de recollir més dades.

S'estima que els éssers humans no blindats en l'espai interplanetari rebrien anualment aproximadament 400 a 900 millisieverts (mSv) (en comparació amb els 2,4 mSv de la Terra) i que una missió a Mart (12 mesos en vol i de 18 mesos a Mart) pot exposar als astronautes blindats per ~500 a 1000 mSv.[19] Aquestes dosis s'acosten als límit de 1 a 4 Sv assessorats per la National Council on Radiation Protection and Measurements en activitats d'òrbita terrestre baixa.

El blindatge dels raigs còsmics es pot aconseguir mitjançant la col·locació de mòduls habitables ja sigui dins d'estructures de tubs de lava o sota iglús construïts a partir de maons de regolita sinteritzada .[20]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Robert M. Zubrin (Pioneer Astronautics), Christopher P. McKay. NASA Ames Research Center. «Technological Requirements for Terraforming Mars», 1993?.
  2. «Per què l'elecció del planeta vermell?». El País, 6/11/1996.
  3. «La terraformación d'altres mons (i II)». El País, 27/4/2006.
  4. Savage, Marshall T., The Millennial Project: Colonizing the Galaxy in Eight Easy Steps (Little Brown and Company, 1994)
  5. Lovelock, James and Allaby, Michael The Greening of Mars
  6. 6,0 6,1 USA. «Mars -- Making the New Earth: Living on Mars». National Geographic. [Consulta: 2011-08-20].
  7. http://en.wikipedia.org/wiki/ceres_(dwarf_planet)
  8. «Asteroid 1 Ceres - Explori the Cosmos».
  9. http://en.wikipedia.org/wiki/colonization_of_ceres
  10. http://en.wikipedia.org/wiki/mars
  11. Peter Ahrens. «The Terraformation of Worlds» (PDF). Nexial Quest. [Consulta: 2007-10-18].
  12. Baldwin, Emily. «Lichen survives harsh Mars environment». Skymania, 26 April 2012. [Consulta: 27 April 2012].
  13. «The adaptation potential of extremophiles to Martian surface conditions and its implication for the habitability of Mars». European Geosciences Union, 26 April 2012. [Consulta: 27 April 2012].
  14. «Solar wind ripping chunks off Mars». Cosmos, 25 de novembre de 2008.
  15. Phillips, Tony. «Earth's Inconstant Magnetic Field». Science@Nasa, 29 de desembre de 2003. [Consulta: 17 de març de 2012].
  16. Gutierrez-Folch, Anita. «Space Radiation Hinders NASA’s Mars Ambitions». finding Dulcinea, September 17, 2009.
  17. O'Neill, Ian. «Protecting Future Mars Colonies From Solar Radiation: An Early Warning System». astroENGINE, February 18, 2008.
  18. «Mars Science Lab: Liftoff!». The Meniscus, November 27, 2011.
  19. The Cosmic Ray Radiation Dose in Interplanetary Space – Present Day and Worst-Case Evaluations R.A. Mewaldt et al., page 103, 29th International Cosmic Ray Conference Pune (2005) 00, 101-104
  20. [1][Enllaç no actiu]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Terraformació de Mart