Usuari:Mcapdevila/Vots religiosos

Professió solemne dels vots monàstics.

Corona per a la professió solemne (orfebreria de la zona del llac Constança, cap 1760).

El vot religiós monàstic o canònic són aquelles promeses que distingeixen un religiós d'un seglar dins de l'església catòlica. Mitjançant ells es pretén accedir a una via espiritual a la salvació a través de la renúncia de plaers terrenals. Els vots són tres: pobresa, obediència i castedat. Imiten, en el religiós, la vida de Jesucrist, segons els consells evangèlics.

Obligar-se a complir els vots és professar el que ho fa deixa de ser novici per ser profés. Hi ha diversos graus en aquesta professió de vots: hi ha una professió simple o temporal i una professió solemne o perpètua.

L'expressió concreta dels vots difereix segons els ordes religiosos. Entre els benedictins i cartoixans els vots es consideren compresos en la conversio morum o conversatione morum ("conversió de costums", o "vida monàstica": promittat de stabilitate sua et conversatione morum suorum et oboedientia - "la seva estabilitat, vida monàstica i obediència" -, capítol 58 de la regla de Sant Benet De disciplina suscipiendorum fratrum, que es titula en la versió castellana "La manera de rebre els Text llatí]:

«

12 Et post sex mensuum circuitum legatur ei regula, ut sciat ad quod ingreditur. 13 Et si adhuc stat, post quattuor menses iterum relegatur ei eadem regula. 14 Et si habita secum deliberatione promiserit se omnia custodire et cuncta sibi imperata servare, tunc suscipiatur in congregatione, 15 sciens et lege regulae constitutum quod ei ex illa die non liceat egredi de monasterio, 16 nec collum excutere de sub iugo regulae quem sub tam morosam deliberationem licuit aut excusare aut suscipere. 17 Suscipiendus autem in oratorio coram omnibus promittat de stabilitate sua et conversatione morum suorum et oboedientia, 18 coram Deo et sanctis eius, ut si aliquando aliter fecerit, ab eo se damnandum sciat quem irridit. 19 De qua promissione sua faciat petitionem ad nomen sanctorum quorum reliquiae ibi sunt et abbatis praesentis. 20 Quam petitionem manu sua scribat, aut certe, si non scit litteras, alter ab eo rogatus scribat et ille novicius signum faciat et manu sua eam super altare ponat. 21 Quam dum inpo suerit, incipiat ipse novicius mox hunc versum: Suscipe me, Domine, secundum eloquium tuum et vivam, et ne confundas me ab exspectatione mea. 22 Quem versum omnis congregatio tertio respondeat, adiungentes gloria Patri. 23 Tunc ille frater novicius prosternatur singulorum pedibus ut orent pro eo, et iam ex illa die in congregatione reputetur. 24 Res, si quas habet, aut eroget prius pauperibus aut facta sollemniter donatione conferat monasterio, nihil sibi reservans ex omnibus, 25 quippe qui ex illo die nec proprii corporis potestatem se habiturum scit. 26 Mox ergo in oratorio exuatur rebus propriis quibus vestitus est et induatur rebus monasterii. 27 Illa autem vestimenta quibus exutus est reponantur in vestiario conservanda, 28 ut si aliquando suadenti diabolo consenserit ut egrediatur de monasterio quod absit tunc exutus rebus monasterii proiciatur. 29 Illam tamen petitionem eius, quam desuper altare abbas tulit, non recipiat, sed in monasterio reservetur.

»

Traducció catalana::

«

12 Al cap de sis mesos, llegeixi's la Regla perquè sàpiga a què entra. 13 I si segueix ferm, després de quatre mesos llegeixi's de nou la mateixa Regla. 14 I si després d'haver deliberat amb si, promet guardar tots els seus punts, i complir tot el que li mani, sigui rebut a la comunitat, 15 sabent que, segons el que estableix la llei de la Regla, des d'aquell dia no li serà lícit anar-se'n del monestir, 16 ni sacsejar el coll del jou de la Regla, que després de tan morosa deliberació va poder refusar o acceptar. 17 El que serà rebut, prometi a l'oratori, en presència de tots, la seva estabilitat, vida monàstica i obediència, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè sàpiga que si mai obra d'una altra manera, serà condemnat per Aquell de qui es burla. 19 De aquesta promesa seva farà una petició a nom dels sants les relíquies són allà, i l'abat present. 20 Escriviu aquesta petició amb la seva mà, però si no sap fer-ho, escriviu un altre a prec seu, i el novici trace-hi un senyal i dipositeu sobre l'altar amb les seves pròpies mans. 21 Una vegada que l'hagi dipositat, comenci de seguida el mateix novici aquest verset: "rebeu-me, Senyor, les teves paraules, i viuré, i no em confonguis en la meva esperança". 22.Toda la comunitat respongui tres vegades a aquest vers, agregant "Glòria al Pare". 23 Llavors el germà novici es llanci als peus de cada un perquè preguin per ell, i des d'aquell dia sigui considerat com un de la comunitat. 24 Si té béns, distribueixi'ls abans als pobres, o bé cedeixi-los al monestir per una donació solemne. I no guardi res de tots aquests béns per a si, 25 ja que sap que des d'aquell dia no ha de tenir domini ni tan sols sobre el seu propi cos. 26 Després, a l'oratori, treguin-li les robes seves que té posades, i vesteixin-lo amb les del monestir. 27 La roba que li van treure, guardi a la rober, on s'ha de conservar, 28 ja que si alguna vegada, acceptant el suggeriment del diable, es va del monestir, el que Déu no permeti, sigui llavors despullat de la roba del monestir i acomiadin-lo. 29 Però aquella petició seva que l'abat prengué de damunt l'altar, no se li retorni, sinó guardi al monestir.

»

Els dominics els consideren compresos en el vot d'obediència, que és l'únic que pronuncien explícitament en professar. Algunes ordres van afegir un quart vot: els hospitalaris el d'atenció als malalts, els mercedaris el de redempció de captius, els jesuïtes el d'obediència especial al Papa; els salesians el d'apostolat en els joves, les missioneres de la caritat el de servei als pobres, etc. Altres pràctiques piadoses o penitencials, com el denominat vot de silenci, no són en realitat vots monàstics exigits en cap regla. En aquesta forma ( de forma privada ), com tot tipus de promeses fetes amb qualsevol propòsit (habitualment propiciatòries amb l'esperança de rebre de Déu una gràcia particular), poden ser oferts fins i tot pels seglars (peregrinacions, dejunis, mortificacions o ofrenes-algunes d'elles anomenades exvot -). Els vots emesos de forma pública estan restringits per les regulacions del dret canònic, de manera que es denominen "vots canònics".

Històricament els vots monàstics van tenir una marcada funció: implicar extraordinàriament al monjo en la societat feudal i de l'Antic Règim, i proporcionar clars valors a aquesta societat. La identificació entre clergat i noblesa com privilegiats, i el paper clau dels vots, era evident en el moment de la seva supressió durant la Revolució Francesa, i es va explicitar en els debats de l'Assemblea (decret del 13 de febrer de 1790). El mateix va ocórrer en els casos espanyol i hispanoamericà. La reforma protestant va proclamar la inutilitat dels vots per a la salvació (de fet, de qualsevol mèrit de les obres més enllà de la justificació per la fe) i als països on es va imposar es van suprimir, amb els ordes religiosos, des del segle XVI. L'efecte d'aquest canvi religiós sobre el canvi social i econòmic cap al capitalisme i la societat industrial ha estat objecte de debat intel·lectual.

Francesc d'Assís demana almoina barrejat amb els pobres, de Josep Benlliure.

Nativitat amb sant Francesc i Sant Llorenç, de Caravaggio. L'escena de la Nativitat, que transcorre en una menjadora, indica la pobresa en què va néixer Crist. El que foren els pastors, pobres ells mateixos, els primers a rebre el missatge evangèlic i en acudir a adorar-lo (abans que els reis) ha estat tradicionalment interpretat en el mateix sentit. L'obra de Caravaggio no representa l'escena evangèlica, sinó una sacra conversazione (el que justifica la presència de dos sants posteriors a aquest moment), molt vinculats al tema de la pobresa (durant les persecucions, a Llorenç, diaca, les autoritats romans el van demandar presentar les riqueses de l'església, i va portar a un grup de pobres, dient que aquestes eren).

Una dona perfuma els peus de Crist amb els seus cabells, en un relleu romànic de Saint-Gilles-du-Gard. Sigui Maria de Betània, Maria Magdalena o una pecadora anònima, els evangelis reserven a aquestes dones la capacitat d'acostar-se Crist mitjançant l'ofrena de béns temporals. La condició femenina d'aquestes i altres santes posteriors (especialment Santa Maria Egipcíaca) ha suscitat interpretacions oposades.

Pobresa

«	Μακάριοι οἱ πτωχοὶ τῷ πνεύματι ὅτι αὐτῶν ἐστιν ἡ βασιλεία τῶν οὐρανῶν. [Text grec] Beati pauperes spiritu, quoniam ipsorum est regnum caelorum. [Vulgata] Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel. [Traducció tradicional] Feliços els qui tenen ànima de pobres, perquè d'ells és el Regne del cel. [Traducció actual]	»
— Benaurances, Mateu 5:3

El religiós és pobre, igual que Jesús va néixer i va viure pobre, el que implica que el monjo no posseeix res, ni l'hàbit que vesteix, ni el menjar que menja (nec proprii corporis potestatem es habiturum scit - "no ha de tenir domini ni tan sols sobre el seu propi cos" -); el que no impedia que de fet vista o coma, ni que la institució a la qual pertany (el monestir) col·lectivament acumulés terres, obres d'art i tot tipus de propietats. El monjo vivia al monestir, i el grau de gaudi de les seves riqueses depenia de la major o menor observança o relaxament de la seva regla. El que sí que s'impedia molt eficaçment era que el monjo disputés als seus germans o familiars la part de l'herència que li hauria pogut correspondre de no haver fet els vots. La rígida societat estamental concentrava en el primogènit d'una família noble les propietats familiars i la continuïtat del títol (mayorazgo), destinant als germans segundones a l'Església.

La interpretació divergent del concepte cristià de pobresa o pobresa evangèlica va suscitar a l'edat mitjana moviments socials expressats teològicament, presos molt seriosament per la jerarquia eclesiàstica, que els va definir com heretgies, els va procurar canalitzar amb les predicacions i la institucionalització de els ordes mendicants (dominics i franciscans), els va reprimir mitjançant la Inquisició i els va combatre militarment quan adquirien poder local (càtars o albigesos, valdesos, fraticelli, dolcinians, hussites, etc.) Per argumentar en ambdós sentits van tenir possibilitat de triar entre les paraules directament atribuïdes a Crist: pauperes enim semper habetis vobiscum, em autem non semper habetis ("Perquè als pobres sempre els teniu amb vosaltres, mes a mi no sempre em teniu."-Joan, 12:8-), Quam difficile, qui pecunias habent, in regnum Dei introibunt ("Que difícilment entraran en el regne de Déu els qui tenen riqueses"-Marc, 10:23-), Si vis perfectus esse, vade, ven, quae habes, et dóna pauperibus, et habebis thesaurum in Caelo; et vingut, sequere em ("Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens, i tant se als pobres, i tindràs tresor en el cel, i veuen, segueix-me" -Mateu 19:21), Nemo servus potest duobus dominis serviré: aut enim unum odiet et alterum diliget, aut unitat adhaerebit et alterum contemnet. Non potestis Deo serviré et mammonae ("Cap servent pot servir a dos senyors, perquè o avorrirà l'un i estimarà l'altre, o s'acostarà a l'un i menysprearà l'altre. No podeu servir a Déu i a les riqueses "-Lluc 16:13-); i també en altres textos bíblics: scitis enim gratiam Domini nostri Iesu Christi, quoniam propter vós egenus factus est, cum esset dives, ut illius inopia lectius divites essetis ("perquè ja sabeu la gràcia de nostre Senyor Jesucrist, que per amor de vosaltres es va fer pobre, essent ric, perquè vosaltres amb la seva pobresa fóssiu enriquits "-2 Corintis 8:9-)

L'escena evangèlica de la multiplicació dels pans i els peixos sol interpretar com una prefiguració de l'eucaristia i de la necessitat de compartir, expressada als seus deixebles com una ordre, que justifica l'existència de les institucions religioses que administren la caritat: Non habent necesse anire; date illis vós manducare ("No cal que se'n vagin, donin-los menjar vosaltres mateixos"-Mateu, 14:16-).

La Ronda del pa i l'ou va estar a càrrec de la Germandat del Refugi - Església de Sant Antoni dels Alemanys.

Les temptacions de Sant Antoni, de Paul Cézanne. Entre les múltiples temptacions a què es va veure sotmès Sant Antoni Abat, la temptació de la carn és habitualment representada per una dona nua. Hi ha múltiples versions d'aquesta escena en la història de l'art, des de les imaginatives del Bosco fins a la provocativa del decadentista Felicien Rops i la surrealista de Dalí

Castedat

«	εἰσὶ γὰρ εὐνοῦχοι οἵτινες ἐκ κοιλίας μητρὸς ἐγεννήθησαν οὕτω · καὶ εἰσὶν εὐνοῦχοι οἵτινες εὐνουχίσθησαν ὑπὸ τῶν ἀνθρώπων, καὶ εἰσὶν εὐνοῦχοι οἵτινες εὐνούχισαν ἑαυτοὺς διὰ τὴν βασιλείαν τῶν οὐρανῶν. ὁ δυνάμενος χωρεῖν χωρείτω. [Text grec] Sunt enim eunuchi, qui de matris úter sic nadius sunt; et sunt eunuchi, qui factible sunt ab hominibus; et sunt eunuchi, qui seipsos castraverunt propter regnum caelorum. Qui potest capere, capiat. [Vulgata] Perquè hi ha eunucs que van néixer així del ventre de la mare, i hi ha eunucs, que són fets eunucs pels homes, i hi ha eunucs que es van fer a si mateixos eunucs per causa del Regne del cel, el que pugui ser capaç d'això, séalo. [Traducció tradicional (Reina Valera)] En efecte, alguns no es casen, perquè van néixer impotents del si de la seva mare, altres, perquè van ser castrats pels homes, i hi ha altres que van decidir no casar-se a causa del Regne del cel. ¡Qui pugui entendre, que entengui ! [Traducció actual (Vaticà)]	»
— Mateu, 19:12

La imitació de Crist, que va viure castament, i que enigmàticament va vincular el celibat al Regne del cel, implica que el monjo no pot contraure matrimoni ni, per tant, mantenir relacions sexuals (igual que qualsevol altre cristià no casat).

La impossibilitat de tenir descendència legítima (de tenir-la, necessàriament és fruit d'una relació extramatrimonial, per tant es tracta de fills bastards o il·legítims) els separa encara més de la competència per l'herència dels seus germans. Els patrimonis nobiliaris d'aquesta forma tendien a concentració i vinculació, tant en la part que quedava a la casa noble administrada pels primogènits (mayorazgo), com en la part que rebien les institucions eclesiàstiques on ingressaven els germans segundones i que rebia la denominació de béns de "mans mortes" (ja que no podien ser ejajenados, sinó només disposar de les seves rendes). A aquesta condició de béns de l'església o patrimoni eclesiàstic s'accedia de molt diverses formes: Donacions efectuades a la fundació d'un monestir o una capella, demandes testamentàries on se solia indicar fins al nombre de misses que havien d'oferir-se per la salvació eterna de les seves ànimes i la dels seus successors (la legislació preveia fins i tot la reserva per a aquest propòsit d'una part dels béns abintestats), dots que s'atorguen a l'entrada de monjos i monges (utilitzant la mateixa expressió que la que s'usa per als pagaments lligats als contractes matrimonials), etc.

«	Entre sant i santa, paret de tanca	»
— Refrany

Obediència

«L'oració de l'hort de les oliveres» de Goya.

Ecce Ancilla Domini !, de Dante Gabriel Rossetti.

«	πάτερ, εἰ βούλει παρένεγκε τοῦτο τὸ ποτήριον ἀπ 'ἐμοῦ · πλὴν μὴ τὸ θέλημα μου ἀλλὰ τὸ σὸν γινέσθω. [Text grec] Pater, si vis, transfer calicem istum a em; verumtamen non mea voluntas sed tua fiat. [Vulgata] Pare, si vols, aparta de mi aquest calze. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva. [Traducció tradicional] Pare, si vols, allunya de mi aquest calze. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva. [Traducció actual]	»
— Lucas, 22:42

El religiós ha d'obeir al seu superior, que representa a Crist en la comunitat. La subordinació a l'autoritat eclesiàstica és imitació a Jesucrist, el Fill, que va ser obedient a Déu Pare i es va subordinar explícitament a la seva voluntat.

«	ἰδοὺ ἡ δούλη κυρίου · γένοιτο μοι κατὰ τὸ ῥῆμα σου [Text grec] Ecce ancilla Domini; fiat mihi secundum verbum tuum [Vulgata] Sóc l'esclava del Senyor, es compleixin en mi les teves paraules [Traducció tradicional] Jo sóc la serventa del Senyor, que es compleixi en mi el que has dit [Traducció actual]	»
— Lluc 1:38

L'exemple de la Mare de Déu en l'escena de l'Anunciació és particularment aplicat a les ordres femenines.

L'establiment d'una estructura jeràrquica amb successives instàncies col·legiades i personals, tant en les institucions del clergat regular (germans llecs, monjos o frares, abats o priors, "pares" superiors, provincials o generals) com en les del clergat secular (rectors, arxiprestes, canonges, bisbes, arquebisbes, papa), ambdues fortament interpenetrades (abats mitrats, monjos o frares ordenats sacerdots i que segueixen la carrera eclesiàstica), reproduïa en l'àmbit eclesiàstic una xarxa piramidal similar a la piràmide del vassallatge feudal. En realitat, els clergues pertanyien també a les xarxes civils del vassallatge, atès que les seves institucions (monestirs, bisbats) funcionaven com a senyors de vassalls i com a vassalls al seu torn d'altres senyors (alts nobles, reis o l'emperador - prínceps bisbes en els estats episcopals alemanys -). Els ordes militars afegien la disciplina militar a la monàstica.

Al segle XVI la Companyia de Jesús va afegir l'anomenat quart vot d'obediència especial al Papa, en un moment en què la seva autoritat era qüestionada per la reforma protestant i limitada pel regalisme de les poderoses monarquia catòlica d'Espanya i cristianíssima de França. El defensor fidei (defensor de la fe), Enric VIII d'Anglaterra, va optar pel cisma anglicà. La posició dels jesuïtes davant el despotisme il·lustrat catòlic es va fer insostenible, portant a la seva expulsió de cada un d'aquests regnes, i fins i tot a la seva dissolució pel Papa en 1773 (paradoxalment, sí que es va mantenir la presència de la Companyia a les monarquies no catòliques - Prússia i Rússia -).

Articles relacionats

• teologia de l'alliberament

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mcapdevila/Vots religiosos

• http://multimedios.org/docs/d000363/p000014.htm

• 
  «Paràbola del ric epuló i el pobre Llàtzer» del mestre de Taüll.
• 
  Sant Llorenç reparteix els béns de l'església i sana a un cec, de Matteo Rosselli.
• 
  «Sant Martí partint la seva capa amb un pobre» de El Greco.
• 
  «San Diego de Alcalá dando de comer a los pobres» de Bartolomé Esteban Murillo.

José de Ribera - Clubfooted Boy - WGA19376.jpg| El peu var, de José de Ribera. Representa un nen coix que demana almoina DonmiguelManara.jpg| Miguel de Mañara llegint la regla de la Germandat de la Caritat, de Valdés Leal. CodexEgberti-Fol047v-FeedingTheMultitude.jpg| Multiplicació dels pans i els peixos, miniatura bizantina del Codex Egberti (segle X) File: Codex Tennenbach 4 017r.jpg| Santa Clara repartint almoina, còdex medieval. Follower of Jheronimus Bosch 006.jpg| Les temptacions de Sant Antoni abat, de l'escola de El Bosco. Velazquez-Oriola.jpg|«Temptació de sant Tomàs d'Aquino» per Diego Velázquez. Quan era novici, sant Tomàs va fer fugir una prostituta amb un tió encès. </gallery>