Vés al contingut

Usuari:Pallares/Laboratori: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m Bot fent canvis de VF 811
Cap resum de modificació
Línia 1: Línia 1:
Un robatori molt boig
The bank shot



L’home de mitjanit
The midnight man
{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol original = ‘‘The Midnight Man’’
| títol = Bank Shot

| direcció = [[Burt Lancaster]]<br/>[[Roland Kibbee]]
| imatge =
| guió = [[Roland Kibbee]]<br/>[[Burt Lancaster]]
| nom imatge =
| repartiment = [[Burt Lancaster]]<br/>[[Susan Clark]]<br/>[[Cameron Mitchell]]<br/>[[Morgan Woodward]]<br/>[[Harris Yulin]]

| pays = Estats Units
| títol original =
| gènere = policíac
| direcció = [[Gower Champion]]
| estrena = 1974]]
| guió = [[Wendell Mayes]]<br /> adaptació de [[Donald E. Westlake]]
| durée = 117 minuts ‘
| repartiment =
| production =
| país = Estats Units
| gènere = [[comèdia]]
| duració =
| estrena= 1974
}}
}}

‘‘‘‘‘ el Polícia se rebiffe ‘‘‘‘‘ (títol original: ‘‘The Midnight Man’’) és un [[Pel•lícules dels Estats Units]] de [[Burt Lancaster]] i [[Roland Kibbee]] estrenada el 1974.
‘‘‘‘‘ Bank Shot ‘‘‘‘‘ és una [[Cinema dels Estats Units|pel•lícula estatunidenca]] dirigida per [[Gower Champion]], estrenada el 1974.

== Argument ==
== Argument ==
Après avoir séjourné en prison per el meurtre de sa femme, Slade, un ancien policíac, és engagé comme gardien de nuit a un campus universitaire. Il tente de reconstruire sa vie i Linda, sa contrôleuse judiciaire, s’éprend même de lui. Mais une sèrie d’assassinats se produit a l’université. Slade décide d’enquêter...
<!-- per respect du droit d’auteur, il és strictement interdit de recopier les Argument fournis per el distributeur ou trouvés a Internet. -->
| títol original = The Midnight Man’’

| direcció= Burt Lancaster i [[Roland Kibbee]]
| guió = [[Roland Kibbee]] i [[Burt Lancaster]] <small>adaptació de la novel•la ‘‘‘‘‘ The Midnight Lady and the Mourning Man ‘‘‘‘‘ de [[David Anthony]]</small>
| títol original = Bank Shot’’
| fotografia= [[Jack Priestley]]
| muntatge = [[Frank Morriss]]
| direcció = Gower Champion]]
| guió = [[Wendell Mayes]] a partir de la novel•la de [[Donald E. Westlake]]
| música = Dave Grusin
| fotografia = [[Harry Stradling Jr.]]
| producció= [[Roland Kibbee]] i [[Burt Lancaster]]
| música = [[John Morris (compositor)|John Morris]]
| gènere = policíac
| país = Estats Units
| país= Estats Units
| duració = 117 minuts ‘
| gènere = [[comèdia]]
| estrena = 1974
* Date de sortie :

** {{Estats Units}}: 10 de juny de 1974}} ([[Nova York]]), 14 de juny de 1974}}
== Repartiment ==
| rati imdb =
* [[George C. Scott]]: Walter Upjohn Ballentine
| rati filmaffinity =
* [[Joanna Cassidy]]: Eleonora
* [[Sorrell Booke]]: Al G. Karp
* G. Wood|lang=en|trad=G. Wood|texte=G. Wood}}: Andrew Constable
* [[Clifton James (actor)|Clifton James]]: Streiger
* [[Bob Balaban]]: Victor Karp
* [[Bibi Osterwald]]: Mums Gornik
* [[Frank McRae]]: Hermann X
* [[Jack Riley (actor)|Jack Riley]]: Jackson
* [[Jack Perkins]]: Garde noir (No surt als crèdits)

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0071194| títol=Bank Shot}}

{{Portal|Cinema}}

[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules basades en novel•les]]
[[Categoria:Pel•lícules de casse]]
[[Categoria:Pel•lícules tiré d’une œuvre de Donald E. Westlake]]


Vull el cap d’Alfredo García
Bring me the head of Alfredo Garcia

{{infotaula pel•lícula
| títol=Apportez-moi la tête d’Alfredo Garcia
| imatge =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| nom imatge =
| distribució =
| títol original=Bring Me the Head of Alfredo Garcia
| pressupost =
| direcció = [[Sam Peckinpah]]
| imdb =
| guió =
| repartiment= [[Warren Oates]]<br />[[Isela Vega]]<br />[[Robert Webber]]<br />[[Gig Young]]<br />[[Helmut Dantine]]
| producció=
| país=
| gènere =
| duració=112 min
| estrena= 1974
}}
}}
‘‘‘‘‘ Apportez-moi la tête d’Alfredo Garcia ‘‘‘‘‘ (‘‘Bring Me the Head of Alfredo Garcia’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per [[Sam Peckinpah]], estrenada el 1974.

== Argument ==
Au Mexique, la filla d’un riche Propietari terrien tombe enceinte après une aventure amb un certain Alfredo Garcia. La tête de celui-ci és aussitôt mise a Premi. Alléché per la Premis i nominacions, Bennie, comme d’autres, fera tout ce qu’il peut per retrouver Alfredo Garcia.

| títol original = Apportez-moi la tête d’Alfredo Garcia’’
| títol original = Bring Me the Head of Alfredo Garcia’’
| direcció = Sam Peckinpah]]
| guió = [[Gordon T. Dawson]], [[Sam Peckinpah]] a partir d’una història de [[Frank Kowalski]] i [[Sam Peckinpah]]
| producció= [[Martin Baum]] (productor), [[Helmut Dantine]] (productor executiu) i [[Gordon T. Dawson]] (productor associat)
| productora = [[United Artists]]
| música = [[Jerry Fielding]]
| fotografia = [[Alex Phillips Jr]]
| muntatge = [[Dennis Dolan]], [[Sergio Ortega]] i [[Robbe Roberts]]
| país= Estats Units, [[Mexique]]
| idioma=anglès
| distribució= [[United Artists]]
| pressupost= 1500000 dòlars (estimació)
- [[Format de projection|1,85:1]] - Stereo - [[35 mm]]
| duració = 112 minuts
| estrena = 14 d’agost de 1974
film interdit aux moins de 12 ans

== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[Burt Lancaster]]: Jim Slade
* [[Warren Oates]]: Bennie
* [[Susan Clark]]: Linda Thorpe
* [[Isela Vega]]: Ileta
* [[Cameron Mitchell]]: Quartz
* [[Robert Webber]]: Sappensly
* [[Gig Young]]: Quill
* [[Morgan Woodward]] <small>(VF: [[Jacques Berthier (actor)|Jacques Berthier]])</small>: el Senador Clayborne
* [[Harris Yulin]]: Casey
* [[Kris Kristofferson]]: Paco
* [[Robert Quarry]]: {{Dr.}} Pichette
* [[Emilio Fernández]]: El Jefe
* [[Joan Lorring]]: Judy
* [[Helmut Dantine]]: Max

* [[Lawrence Dobkin]]: Mason
==Enllaços externs==
* [[Ed Lauter]]: Leroy
* {{Imdb títol|id=0071249| títol=Apportez-moi la tête d’Alfredo Garcia}}
* [[Mills Watson]]: Cash

* [[Charles Tyner]]: Ewing
{{Palette|Sam Peckinpah}}
* [[Catherine Bach]]: Natalie

* [[Bill Lancaster (actor)|William Lancaster]]: King
* [[Quinn K. Redeker]]: Swanson
* [[Richard Winterstein]]: Virgil
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Flic se rebiffe}}
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de western de la dècada del 1970]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Sam Peckinpah]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant au Mexique]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné au Mexique]]

Au Mexique, la noia d’un ric terratinent tomba envoltada després d’una aventura amb un cert Alfredo Garcia. El cap d’aquest és de seguida posada de preus. Seduït per la recompensa, Bennie, com d’altres, farà tot el que pot per trobar Alfredo Garcia.

Amb l’aigua al coll
The drowning pool


{{voir homonymie|La Toile d’araignée}}
‘‘‘‘‘ La Toile d’araignée ‘‘‘‘‘ (‘‘The Drowning Pool’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per [[Stuart Rosenberg]], estrenada el 1975.

==Argument==
El detectiu privé Califòrnian Lew Harper (Paul Newman) és appelé en Louisiana per Iris Devereaux (Joanne Woodward) une ancienne conquête per résoudre une affaire de chantage. La filla de cette dernière Schuyler (Mélanie Griffith) és impliquée. Harper se trouve també aux prises amb Kilbourne (Murray Hamilton)un magnat du pétrole ainsi que el cap de la polícia locale Broussard (Anthony Franciosa) qui a un intérêt personnel a l’affaire..
<!-- Il és strictement interdit de copier un Argument provenant d’allocine.fr ou d’un quelconque autre lloc. Merci de rédiger vous même el Argument de la pel•lícula. -->

| títol original = La Toile d’araignée’’
| títol original = The Drowning Pool’’
| direcció = Stuart Rosenberg]]
| guió = [[Tracy Keenan Wynn]], [[Walter Hill]] i [[Lorenzo Semple Jr.]] adaptació de la novel•la ‘‘[[Noyade en eau douce]]’’ de [[Ross Macdonald]]
| producció= [[David Foster (productor)|David Foster]] i [[Lawrence Turman]]
| música = [[Michael Small]]
| fotografia = [[Gordon Willis]]
| muntatge = [[John C. Howard]]
| país= Estats Units
s - [[Formats de projection|2,35:1]] - [[Monophonique|Mono]]
| gènere = [[Thriller]]
| duració = 108 minuts
| estrena = 1975]]

==Repartiment==
* [[Paul Newman]]: Lew Archer
* [[Joanne Woodward]]: Iris Devereaux
* [[Anthony Franciosa]]: Cap Broussard
* [[Murray Hamilton]]: Kilbourne
* [[Gail Strickland]]: Mavis Kilbourne
* [[Melanie Griffith]]: Schuyler Devereaux
* [[Linda Haynes]]: Gretchen
* [[Richard Jaeckel]]: Tinent Franks
* [[Paul Koslo]]: Candy
* [[Joe Canutt]]: Glo
* [[Andrew Robinson]]: Pat Reavis
* [[Coral Browne]]: Olivia Devereaux
* [[Richard Derr]]: James Devereaux

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0072912| títol=La Toile d’araignée}}

{{Palette|Walter Hill}}
{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Toile d’araignee, la}}
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Thrillers]]
[[Categoria:Pel•lícules basades en novel•les]]
El detectiu privat californià Lew Harper (Paul Newman) és anomenat a Louisiana per Iris Devereaux (Joanne Woodward) una antiga conquesta per resoldre un assumpte de xantatge. La noia d’aquesta última Schuyler (Mélanie Griffith) és implicada. Harper es troba igualment en les preses amb Kilbourne (Murray Hamilton)un magnat del petroli així com el cap de la policia local Broussard (Anthony Franciosa) que té un interès personal en l’assumpte..

Brannigan
Brannigan


‘‘‘‘‘ Brannigan ‘‘‘‘‘ (‘‘Brannigan’’) és una pel•lícula britànica dirigida per [[Douglas Hickox]], estrenada el 1975.

==Argument==
Un policíac américain, envoyé a Londres per arrêter un criminel, se trouve obligé de collaborer amb la polícia anglaise qui utilise des méthodes radicalement différentes des siennes.

| títol original = Brannigan’’
| títol original = Brannigan’’
| direcció = Douglas Hickox]]
| guió = [[William P. McGivern]]
| música = [[Dominic Frontiere]]
* Productor executiu: [[Michael Wayne]]
* Pòster: [[Robert McGinnis]]
| país= Regne Unit
| gènere = policíac
| duració = 111 minuts
| estrena = 26 de març de 1975

==Repartiment==
* [[John Wayne]]: Jim Brannigan
* [[Richard Attenborough]]: Sir Charles Swann
* [[Judy Geeson]]: Jennifer Thatcher
* [[Mel Ferrer]]: Mel Fields
* [[John Vernon]]: Ben Larkin
* [[Daniel Pilon]]:: Gorman
* [[Ralph Meeker]]: el capità Moretti
* [[John Stride]]: l’inspector Mike Travers
* [[James Booth]]:: Charlie
* [[Arthur Batanides]]: Angell
* [[Del Henney]]: Drexel
* [[Brian Glover]]: Jimmy
* [[Anthony Booth]]:: Freddy
* [[Pauline Delaney]]: Mrs. Cooper
* [[Lesley-Anne Down]]: Luana
* [[Barry Dennen]]: Julian
* [[Don Henderson]]: Geef

== Comentaris ==
* amb l’énorme succès d’[[Un silencieux au bout du canon]], [[John Wayne]] se rendit en [[Anglaterra]] per participer a une émission de télévision a l’[[Ouest américain]]. De cette villoc, naquit l’idée de lui faire tourner un film a place. Brannigan va être son Primer film britànic, i les guionistas ont exploité a fond el contraste entre el personnage typiquement américain qu’est [[John Wayne]] i les lourdes traditions britànics.
* el film reprend l’idée de [[Un xèrif a Nova York]] (film de [[Don Siegel]] amb [[Clint Eastwood]]), a savoir la transplantation d’un Polícia coriace a un univers qui ne lui és pas du tout familier.

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0072732}}

{{Portal|Cinema}}

[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules de cinema policíac]]
[[Categoria:Pel•lícules de cinema policíac]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant a Londres]]
Després haver-se quedat a presó per a l’homicidi de la seva dona, Slade, un ancià policíac, és contractat com a vigilant nocturn sobre un campus universitari. Intenta reconstruir la seva vida i Linda, la seva controladora judicial, s’apassiona fins i tot per ell. Però una sèrie d’assassinats es produeix a la universitat. Slade decideix investigar..

L’important és estimar
Un policia americà, enviat a Londres per parar un criminal, es troba obligat a col•laborar amb la policia anglesa que utilitza mètodes radicalment diferents de les seves.
L’important c’est d’aimer

[[Gérard Hernandez]])</small>: Julian * [[Do Henderson]]: Geef == Comentaris == * Amb l’enorme èxit de [[Un silenciador en l’extrem del canó]], [[John Wayne]] es va ser tornat en [[Anglaterra]] per participar en una emissió de televisió sobre el [[Oest americà]]. D’aquesta visita, va néixer la idea d’ell fer rodar una pel•lícula sobre el terreny. Brannigan serà la seva primera pel•lícula britànica, i els guionistes han explotat a fons el contrast entre el personatge típicament americà que és [[John Wayne]] i les pesades tradicions britàniques.
* La pel•lícula reprèn la idea de [[Un xèrif a Nova York]] (pel•lícula de [[Do Siegel]] amb [[Clint Eastwood]]), és a dir la trasplantació d’un policia coriaci en un univers que no li és en absolut familiar.
Bugs Bunny superestrella
Bugs Bunny Superstar

{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol=‘‘L’important c’est d’aimer’’
| títol=Bugs Bunny: Superstar
| imatge =
| imatge =
| nom imatge =
| nom imatge =
| títol original=
| títol original=Bugs Bunny: Superstar
| direcció = [[Andrzej Żuławski]]
| guió = [[Andrzej Żuławski]],<br />[[Christopher Frank]]
| direcció = [[Larry Jackson]]
| guió =
| repartiment= [[Romy Schneider]]<br />[[Fabio Testi]]<br />[[Jacques Dutronc]]<br /> [[Klaus Kinski]]<br /> [[Claude Dauphin (actor)|Claude Dauphin]]
| repartiment= Comentaris VO: [[Orson Welles]]
| producció= [[Albina Production]] (Paris), [[Rizzoli Film]] (Rome), [[TIT Film Produktion]] (Munich)
|productora= [[Warner Bros. Pictures]]
| país= França | país2=Itàlia<br />Alemanya
| país= Estats Units
| gènere = [[drama]]
| gènere = [[Documental]], [[Animation]], [[Comèdia]]
| duració=109 minuts
| duració=7 minuts
| estrena= 1975
| estrena= 1975
}}
}}
‘‘‘‘‘ Bugs Bunny: Superstar ‘‘‘‘‘ és un [[film documental]] de 1975 dont el sujet és les [[Looney Tunes]], commenté per l’actor [[Orson Welles]]. Il és produit i dirigida per [[Larry Jackson]].
‘‘‘‘‘ L’important c’est d’aimer ‘‘‘‘‘és una pel•lícula du [[director]] [[pologne|polonès]] [[Andrzej Żuławski]], estrenada el 1975. C’és una coproduction franco-italo-alemanye amb entre autres [[Romy Schneider]], [[Fabio Testi]] i [[Jacques Dutronc]] a les rôles principaux; [[Klaus Kinski]], [[Claude Dauphin (actor)|Claude Dauphin]] i [[Roger Blin]] y tiennent també des rôles essentiels.

== Argument ==
Le film inclut neuf des courts-métrages d’animation ‘‘[[Merrie Melodies]]/[[Looney Tunes]]’’ des anys 1940, déjà diffusés cinema; il forme ainsi une anthologie.
Un photographe rencontre une petite actriu qui, per subsister, tourne des films pornographiques. Rencontre importante mais pas encore assez per faire naître entre eux un lien véritable. Nadine éprouve d’ailleurs un attachement profond per son mari, Jacques, gentil clown triste qui vit a un monde intérieur dont la fantaisie cache mal la détresse.

Per aider la jeune femme, Servais commandite une obra a laquelle il lui fait secrètement avoir el rôle principal, i per obtenir l’argent, il se lie amb Mazelli, un maître-chanteur qui lui fait prendre des clichés très spéciaux. Mais l’obra és un échec. Nadine, qui a entretemps dirigida la raison de son engagement, s’offre a Servais qui la repousse. Jacques tente de réagir contre el désespoir qui el mine, mais craignant que l’amour de Nadine ne soit que de la pitié, il se suicide.
== Liste des cartoons ==
Cette mort semble séparer Nadine i Servais. Las, celui-ci refuse désormais de se plier aux exigences dégradantes de Mazelli. Mais el maître-chanteur se venge en el faisant corriger sévèrement, i c’est a un home blessé i mal-en-point que Nadine parvient enfin a exprimer son amour.
*’’[[Bugs Bunny a Hollywood]]’’ (1944)
La història és tirée du novel•la ‘‘[[La Nuit américaine (novel•la)|La Nuit américaine]]’’ de [[Christopher Frank]] (aucun rapport amb el film de [[François Truffaut]]).
*[[Un caçador sachant chasser|’’Un caçador sachant chasser’’]] (1940)
| títol original = L’important c’est d’aimer’’
*’’[[Le rendez-vous des mélomanes]]’’ (1943)
| direcció = Andrzej Żuławski]]
*[[I Taw a Putty Tat|’’I Taw a Putty Tat’’]] (1948)
* Guió i Adaptació: [[Andrzej Żuławski]] i [[Christopher Frank]] adaptació de la seva novel•la ‘‘[[La Nuit américaine (novel•la)|La Nuit américaine]]’’
*[[Rhapsody Rabbit|’’Rhapsodie a quatre mains’’]] (1946)
* Dialogue: [[Christopher Frank]]
*[[Walky Talky Hawky|’’Walky Talky Hawky’’]] (1946)
* Caméraman: [[Andrzej Jaroszewicz]], ajudat de [[Walter Bal]]
*[[My Favorite Duck|’’My Favorite Duck’’]] (1942)
* Assistants-operador: [[Jacques Labesse]] i [[Flore Thulliez]]
*’’[[Dîner de monstres]]’’ (1946)
* Director de la photo: [[Ricardo Aronovich]]
*’’[[Rattrapé per el passé]]’’ (1944)
* Assistants-director: [[Laurent Ferrier]], [[Philippe Lopez]], [[Franco Sormani]]

* Script: [[Élisabeth Rappeneau]]
* Cascades: [[Claude Carliez]]
* Décors: [[Jean-Pierre Kohut-Svelko]]
* Ensemblier: [[Jean-Claude Sevenet]]
* Accessoiriste: [[Pierre Roudeix]]
* Costumes: [[Catherine Leterrier]]
* Maquillage: [[Daniel Lavergne]] i [[Massimo de Rossi]]
* Coiffure: Jean-Pierre Guérin
* Régie: [[Daniel Deschamps]] ajudat de [[Roland Godard]] i [[Alain Arthur]]
* Administrateur: [[Georges Martin-Cocher]]
| so = Jacques Gérardot
* Muntatge son: [[Maurice Laumain]]
* Mixage son: [[Jean Neny]] i [[Daniel Couteau]]
| música = Georges Delerue]] ([[Editions Hortensia-Leduc|éditions Hortensia )
* Photographe de plateau: [[Jean-Pierre Fizet]]
* Productrice: [[Albina Du Boisrouvray]]
* Productor associat: [[Léo Fuchs|Léo L. Fuchs]]
* Director de production: [[Georges Casati]]
* Secretària de production: [[Yvette Prayer]]
| productora = [[Albina Production]] (Paris), [[Rizzoli Film]] (Rome), [[TIT Film Produktion]] (Munich)
| país= França, Itàlia, Alemanya
* Dates de rodatge: du 17 abril 1974 au 20 juny 1974
* Format: Pellicule [[Format de pellicule photographique|35 mm]] - [[Format de projection|1,65:1]] - couleurs (Eastmancolor) - son mono
| gènere = [[drama]]
| duració = 109 minuts
* Visa d’exploitation: 42.638
| distribució= Prodis
| estrena= 12 de febrer de 1975 en France
* Interdit aux moins de 18 ans a sa sortie en salles en France.
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
* [[Romy Schneider]]: Nadine Chevalier
* [[Fabio Testi]] (vf. [[José-Maria Flotats]]): Servais Mont
* [[Jacques Dutronc]]: Jacques Chevalier
* [[Claude Dauphin (actor)|Claude Dauphin]]: Mazelli
* [[Roger Blin]]: El pare de Servais
* [[Gabrielle Doulcet]]: Sra. Mazelli
* [[Michel Robin]]: Raymond Lapade
* [[Guy Mairesse (actor)|Guy Mairesse]]: Laurent Messala
* [[Katia Tchenko]]: Myriam, la putain
* [[Nicoletta Machiavelli]] (vf. [[Martine Sarcey]]): Luce, la dona de Lapade
* [[Klaus Kinski]] (vf. [[Michel Duchaussoy]]): Karl-Heinz Zimmer
* [[Paul Bisciglia]]: L’assistant-metteur en scène
* [[Sylvain Lévignac]]: el Primer home a la brasserie (sous el nom de « Sylvain »)
* [[Olga Valéry]]: La dona au godemiché
* [[Jacques Boudet]]: Robert Beninge
* [[Robert Dadiès]]: El metge a l’hospital / Un actor en el teatre
* [[Georges-Frédéric Dehlen]]: Un actor en el teatre
* [[Jacques Jourdan]]: Victor
* [[Claude Legros]]: Manuel Rosenthal
* [[Kira Potonie]]: La dona de Messala
* [[Michel Such]]: L’électricien
* [[Jacques Van Dooren]]: Verdurin
* [[Nadia Vasil]]: La directora
* [[Sin May Zao]]: La Vietnamienne
* [[Gérard Zimmermann]]: Léonard
* [[Frédérique Barral|Frédérique Baralle]]: Una noia a la brasserie (No surt als crèdits)
* [[Claudine Beccarie]]: La filla a la partouze (No surt als crèdits)
* [[Michel Berreur]]: el segon home a la brasserie (No surt als crèdits)
* [[Guy Delorme]]: Un home de main de Mazelli (No surt als crèdits)
* [[Jerry Di Giacomo]]: L’anglais en travesti (No surt als crèdits)
* [[Serge Godenaire]]: L’éphèbe a la partouze (No surt als crèdits)
* [[Gérard Moisan]]: Un home de main de Mazelli (No surt als crèdits)
* [[Manu Pluton]]: L’home au gymnase (No surt als crèdits)
* [[Eric Vasberg]]: el troisième home a la brasserie (No surt als crèdits)
* [[Henri Coutet]]: El pare de Jacques (rôle coupé au muntatge final)
* [[Andrée Tainsy]]: La mare de Jacques (rôle coupé au muntatge final)
* [[Maritin]]: el Germà de Jacques (rôle coupé au muntatge final)
* [[Philippe Clévenot]]: William Nesbitt (rôle coupé au muntatge final)
* [[Sybil Danning]]: Violaine (rôle coupé au muntatge final)
* [[Marc Dudicourt]]: Mertolle (rôle coupé au muntatge final)
* [[Zouzou (actriu)|Zouzou]]: Claude Landre (rôle coupé au muntatge final)
* [[Howard Vernon]] (veu version française)
== Al voltant de la pel•lícula ==
Le film sort lorsque Romy Schneider és au sommet de sa gloire: cinq ans après ‘‘[[La Piscine (film)|La Piscine]]’’ i quatre après ‘‘[[Les Choses de la vie]]’’, l’actriu connaît un énorme succès, a la fois public i critique, amb el film d’Andrzej Żuławski, qui lui vaut un [[César de la millor actriu]] el 1976.
Outre el César gagné per Romy Schneider, el film fut també nominada a deux autres Categorias: [[César al millor muntatge|Millor muntatge]] (per Christiane Lack) i [[César al millor décor|Millor décor]] (per Jean-Pierre Kohut-Svelko).
Ce film révéla el chanteur i comèdian français [[Jacques Dutronc]], qui joue là son Primer rôle tragique. Dutronc confesse qu’il a eu une relation amb Romy Schneider el temps du rodatge<ref>{{Citar web|url=http://www.elle.fr/People/La-vie-des-people/News/Jacques-Dutronc-raconte-sa-liaison-avec-Romy-Schneider-2659431| títol=Jacques Dutronc raconte sa liaison amb Romy Schneider|auteur=Khadija Moussou|data=23 gener 2014|lloc=elle.fr}}</ref>.
Avec ce film, [[Klaus Kinski]] entame aussi une novel•la phase franco-européenne de sa carrière.
‘‘L’orage’’ était el titre initial de ce film<ref>S. Pommier i P.J.B. Benichou, ‘‘Romy Schneider’’, PAC, Coll. « Têtes d’Pòster », {{p.}}243</ref>.
== Censure ==
{{Début citation}}
Le distributeur de l’époque demanda a couper une partie de la scène du suicide de Jacques Dutronc, chose que je pouvais comprendre. Mais il commit un crime en coupant une des plus belles scènes de Romy, i c’est per cela que la fin de la pel•lícula me paraîtra toujours abrupte. Après la mort de son mari, elle va voir les parents de Jacques, des gens extrêmement modestes qui vivent en banlieue. Elle essaie de s’expliquer, de s’excuser. Ils la rejettent complètement. Quand elle sort du petit pavillon de banlieue, el Germà de Jacques, un peu demeuré, lui lance une pierre a la nuque. Elle se touche el cou et, les mains rouges, s’éloigne sans rien dire vers el train. C’és una scène qu’elle joua de manière si touchante que même aujourd’hui j’en suis bouleversé. el distributeur demanda a exciser cette scène. Je passai une des nuits les plus tristes de ma vie: devais-je l’envoyer valser ou accepter qu’on m’ampute d’un doigt. Finalement, considérant mon expérience du communisme, où des amis metteurs en scène avaient estiu jetés a des hôpitaux psychiatriques, per en sortir légumes, je me dis qu’amputer ce film qui me paraissait intéressant était un sacrifice auquel je pouvais consentir.
{{Fin Cita||Dossier de presse de la pel•lícula lors de sa ressortie el 8 août 2012}}
{{Début citation}}
J’ai dû amputer el film d’une séquence essentielle parce qu’une dame mûre aux cheveux bleus s’était évanouie a la salle. Romy, sublime, allait y voir les parents de Dutronc après el suicide de leur fill qui, la considérant comme responsable de sa mort, lui jetaient la pierre au sens propre du terme. el sang coulait. J’ai toujours gardé l’espoir de réintégrer un jour cette scène a el corps d’un film qui était, de toute façon, beaucoup plus ample i foisonnant. On y voyait Nadine/Romy tourner un polar de sixième zone, a un garage. Je tiens Romy per une véritable enfant de la balle. Son seul plaisir était d’y « aller ». Elle n’hésitait pas a se blesser. Sa mère, Magda Schneider, qui entretenait des liens douteux amb Goebbels, l’avait abîmée. Elle était la personne la plus malheureuse que je connaisse. Quand je demandais des jours de rodatge supplémentaires a mes productors parce que mon actriu avait bu, ils acquiesçaient. Bien sûr, ils me menaient en bateau.
{{Fin Cita||{{article|auteur=Sophie Grassin|périodique=[[L’Obs]]|data=8 août 2012|url=http://archive.wikiwix.com/cache/?url=http://tempsreel.nouvelobs.com/cinema/20120808.CIN7830/andrzej-zulawski-mes-films-ne-veulent-pas-mourir.html| títol=Andrzej Zulawski: « Mes films ne veulent pas mourir »}}}}
==Premis i nominacions==
* [[1re cérémonie des César|César 1976:
** [[César de la millor actriu]] per [[Romy Schneider]]
** nominacion au [[César al millor muntatge]] per [[Christiane Lack]]
** nominacion au [[César al millor décor]] per [[Jean-Pierre Kohut-Svelko]]
== Referències ==
{{Referències}}
==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0073155}}
* {{Imdb títol|id=0072751}}
* {{Amg movie|7436|Bugs Bunny Superstar}}
* [http://cinema.encyclopedie.films.bifi.fr/index.php?pk=60319 Fiche de la pel•lícula a CinéRessources.net], consultée el 22 març 2012

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|animation|Time Warner|Cinema dels Estats Units}}
{{ORDENA: Important c’est d’aimer}}

[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Andrzej Żuławski]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
[[Categoria:Pel•lícules d’animation américain]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntiques]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
[[Categoria:Curt américain]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntiques]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques alemany]]
[[Categoria:Pel•lícules documental américain]]

[[Categoria:Pel•lícules romàntiques alemany]]
[[Looney Tunes]], comentat per l’actor [[Orson Welles]]. És produït i dirigida per [[Larry Jackson]].
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1975]]

[[Categoria:Pel•lícules d’Itàlia del 1975]]
La pel•lícula inclou nou dels curtmetratges d’animació ‘‘[[Merrie Melodies]]/[[Looney Tunes]]’’ dels anys 1940, ja difosos en el cinema; forma així una antologia.
[[Categoria:Pel•lícules amb un César de la millor actriu]]
Cosí, cosina
[[Categoria:Pel•lícules traitant du cinema]]
Cosí, cosíe
{{Titula en italique}}{{Infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol = `` L’important és d’estimar ‘‘
| títol=Cosí, cosíe
| llengua del títol = <!-- Només si el titula damunt és diferent del francès. Exemple per a l’anglès: en->
| il•lustra =
| acompanya d’una llegenda =
| titula quebequès =
| titula original =
| realització = [[Andrzej Żuławski]]
| guió = [[Andrzej Żuławski]],<br />[[Christopher Frank]]
| repartiment = [[Romy Schneider]]<br />[[Fabio Testi]]<br />[[Jacques Dutronc]]<br /> [[Klaus Kinski]]<br /> [[Claude Dauphin (actor)|Claude Dauphin]]
| producció = [[Albina Production]] (París), [[Rizzoli Film]] (Roma), [[TIT Film Produktion]] (Munich)
| país = França<br />Itàlia<br />{{Alemanya}}
| gènere = [[Drama]]
| durada = 109 minuts
| any de sortida = 1975 }} ‘‘‘‘‘ L’important és d’estimar ‘‘‘‘‘és una [[Cinema|pel•lícula]] del [[realitzador]] [[pologne|polonès]] [[Andrzej Żuławski]], estrenada el 1975 en el cinema|1975. És una coproducció franco-italo-alemanya amb entre altres [[Romy Schneider]], [[Fabio Testi]] i [[Jacques Dutronc]] als papers principals; [[Klaus Kinski]], [[Claude Dauphin (actor)|Claude Dauphin]] i [[Roger Blin]] hi tenen igualment dels papers essencials.
== Argument == Un fotògraf trobada una petita actriu que, per subsistir, gira de les pel•lícules pornogràfiques. Trobada important però encara no bastant per fer néixer entre ells un vincle verdader. Nadine prova d’altra banda un afecte profund pel seu marit, Jacques, simpàtic pallasso trist que viu en un món interior del qual la fantasia amaga malament l’angoixa.
Per ajudar la jove, Servies comandita una peça en la qual ho fa tenir secretament el paper principal, i per obtenir els diners, es lliga amb Mazelli, un maître-chanteur que li fa prendre clixés molt especials. Però la peça és un fracàs. Nadine, qui ha dirigida entretant la raó del seu compromís, s’ofereix a Servies que la rebutja. Jacques intenta reaccionar contra la desesperació que el mina, però tement que l’amor de Nadine no sigui més que pietat, se suïcida.
Aquesta mort sembla separar Nadine i Servies. Cansat, aquest es nega d’ara endavant a sotmetre a les exigències degradants de Mazelli. Però el maître-chanteur es venja fent-ho corregir severament, i és d’un home ferit i mal-en-gens que Nadine aconsegueix finalment expressar el seu amor.
La història és treta de la novel•la ‘‘[[La Nit americana (novel•la)|La Nit americana]]’’ de [[Christopher Frank]] (cap relació amb la pel•lícula de [[François Truffaut]]).
== Clava tècnica == | Títol original = `` L’important és d’estimar ‘‘ * Realització: [[Andrzej Żuławski]] * Guió i adaptació: [[Andrzej Żuławski]] i [[Christopher Frank]] segons la seva novel•la ‘‘[[La Nit americana (novel•la)|La Nit americana]]’’ * Diàleg: [[Christopher Frank]] * Càmera: [[Andrzej Jaroszewicz]], ajudat de [[Walter Bal]] * Públic-operador: [[Jacques Labesse]] i [[Flora Thulliez]] * Director de la foto: [[Ricardo Aronovich]] * Públic-realitzador: [[Laurent Ferrier]], [[Philippe Lopez]], [[Franco Sormani]] * Muntatge: [[Christiane Lack]], ajudada de [[Geneviève Louveau]] i [[Marie-Claude Von Dorpp]] * Guió: [[Élisabeth Rappeneau]] * Cascades: [[Claude Carliez]] * Decoracions: [[Jean-Pierre Kohut-Svelko]] * Decorador: [[Jean-Claude Sevenet]] * Accessoiriste: [[Pierre Roudeix]] * Vestits: [[Catherine Leterrier]] * Maquillatge: [[Daniel Lavergne]] i [[Massimo de Rossi]] * Pentinat: Jean-Pierre Guérin * Regida: [[Daniel Deschamps]] ajudat de [[Roland Godard]] i [[Alain Arthur]] * Administrador: [[Georges Martin-Cocher]] * el Seu: [[Jacques Gérardot]] * Muntatge el seu: [[Maurice Laumain]] * Mescla de Sons el seu: [[Jean Neny]] i [[Daniel Couteau]] | música = Georges Delerue]] ([[Edicions Hortensia-Leduc|edicions Hortènsia]]) * Fotògraf de plata: [[Jean-Pierre Fizet]] * Productora: [[Albina Du Boisrouvray]] * Productor associat: [[Léo Fuchs|Léo L. Fuchs]] * Director de producció: [[Georges Casati]] * Secretari de producció: [[Yvette Prayer]] * Societats de producció: [[Albina Production]] (París), [[Rizzoli Film]] (Roma), [[TIT Film Produktion (Munich) Prohibit als menys de 18 anys a la seva estrena en sales a França.
== Distribució == * [[Romy Schneider]]: Nadine Chevalier * [[Fabio Testi]] (vf. [[José-Maria Flotats]]): Servies Mont * [[Jacques Dutronc]]: Jacques Chevalier * [[Claude Dauphin (actor)|Claude Dauphin]]: Mazelli * [[Roger Blin]]: El pare de Servais * [[Gabrielle Doulcet]]: La Sra. Mazelli * [[Michel Robin]]: Raymond Lapade * [[Guy Mairesse (actor)|Guy Mairesse]]: Laurent Messala * [[Katia Tchenko]]: Myriam, la puta * [[Nicoletta Machiavelli]] (vf. [[Martine Sarcey]]): Luce, la dona de Lapade * [[Klaus Kinski]] (vf. [[Michel Duchaussoy]]): Karl-Heinz Zimmer * [[Paul Bisciglia]]: L’ajudant-escenògraf * [[Silvà Lévignac]]: El primer home a la cerveseria (sota el nom de «Sylvain») * [[Olga Valéry]]: La dona al consolador * [[Jacques Boudet]]: Robert Beninge * [[Robert Dadiès]]: El metge a l’hospital / Un actor al teatre * [[Georges-Frédéric Dehlen]]: Un actor al teatre * [[Jacques Jourdan]]: Victor * [[Claude Legros]]: Manual Rosenthal * [[Kira Potonie]]: La dona de Messala * [[Michel Such]]: L’electricista * [[Jacques Van Dooren]]: Verdurin * [[Nadia Vasil]]: La realitzadora * [[Sin May Zao]]: La vietnamita * [[Gérard Zimmermann]]: Léonard * [[Frédérique Barral|Frédérique Baralle]]: Una noia a la cerveseria (no abonada) * [[Claudine Beccarie]]: La noia en la fa una festa (no abonada) * [[Michel Berreur]]: El segon home a la cerveseria (no abonat) * [[Guy Delorme]]: Un home de mà de Mazelli (no abonat) * [[Jerry Di Giacomo]]: L’anglès en transvestit (no abonat) * [[Sergé Godenaire]]: L’efeb en la fa una festa (no abonat) * [[Gérard Moisan]]: Un home de mà de Mazelli (no abonat) * [[Manu Pluton]]: L’home al gimnàs (no abonat) * [[Eric Vasberg]]: El tercer home a la cerveseria (no abonat) * [[Henri Coutet]]: El pare de Jacques (paper tallat al muntatge final) * [[Andrée Tainsy]]: La mare de Jacques (paper tallat al muntatge final) * [[Maritin]]: El germà de Jacques (paper tallat al muntatge final) * [[Philippe Clévenot]]: William Nesbitt (paper tallat al muntatge final) * [[Sybil Danning]]: Violaine (paper tallat al muntatge final) * [[Marc Dudicourt]]: Mertolle (paper tallat al muntatge final) * [[Zouzou (actriu)|Zouzou]]: Claude Landre (paper tallat al muntatge final) * [[Howard Vernon]] (veu versió francesa) == al Voltant de la pel•lícula == La pel•lícula sort quan Romy Schneider és en la cimera de la seva glòria: cinc anys després ‘‘[[La Piscina (pel•lícula)|La Piscina]]’’ i quatre després ‘‘[[Les Coses de la vida]]’’, l’actriu coneix un enorme èxit, alhora públic i crític, amb la pel•lícula d’Andrzej Żuławski, que li val un [[César a la millor actriu]] el 1976.
A més del César guanyat per Romy Schneider, la pel•lícula va ser igualment designada en dues altres categories: [[César del millor muntatge| muntatge millor]] (per a Christiane Lack) i [[César de la millor decoració|Decoració millor]] (per a Jean-Pierre Kohut-Svelko).
Aquesta pel•lícula va revelar el cantant i comediant francès [[Jacques Dutronc]], qui juga allà el seu primer paper tràgic. Dutronc confessa que ha tingut una relació amb Romy Schneider el temps del rodatge<ref>{{Citar web|url=http://www.elle.fr/People/La-vie-des-people/News/Jacques-Dutronc-raconte-sa-liaison-avec-Romy-Schneider-2659431| títol=Jacques Dutronc conta la seva relació amb Romy Schneider|auteur=Khadija Moussou|data=23 gener de 2014|lloc=elle.fr}}</ref>.
Amb aquesta pel•lícula [[Klaus Kinski]] extrem també una nova fase franco-europea de la seva carrera.
`` La tempesta ‘‘ era el títol inicial d’aquest film<ref>S. Pomer i P.J.B. Benichou, Romy Schneider ‘‘, PAC, Coll. «Caps de Cartell» {{p.}}243</ref>.
== Censura == {{Començament citació}} El distribuïdor de l’època va demanar a tallar una part de l’escena del suïcidi de Jacques Dutronc, cosa que podia comprendre. Però va cometre un crim tallant una de les escenes més boniques de Romy, i és per això que la fi de la pel•lícula em semblarà sempre abrupta. Després de la mort del seu marit, veurà els pares de Jacques, de la gent extremadament modesta que viu en afores. Intenta explicar-se, d’excusar-se. La llencen completament. Quan surt del petit pavelló d’afores, el germà de Jacques, una mica retardat, li llança una pedra al clatell. S’afecta el coll i, les mans vermelles, s’allunya sense dir res cap al tren. És una escena que es va burlar de manera tan commovedora que fins i tot avui en sóc trastornat. El distribuïdor va demanar extirpar aquesta escena. Vaig passar una de les nits més tristes de la meva vida: l’havia d’enviar valsar o acceptar que se m’amputés d’un dit. Finalment, considerant la meva experiència comunisme, on amics escenògrafs havien estat llançats a hospitals psiquiàtrics, per sortir-ne llegums, em dic que amputar aquesta pel•lícula que em semblava interessant era un sacrifici al qual podia consentir.
{{Fi cita||Informe de premsa de la pel•lícula en el moment de la seva estrena el 8 d’agost 2012}} {{Començament citació}} he hagut d’amputar la pel•lícula d’una seqüència essencial perquè una senyora madura als cabells blaus s’havia esvaït a la sala. Romy, sublim, hi anava a veure els pares de Dutronc després del suïcidi del seu fill que, considerant-la com responsable de la seva mort, li llançava la pedra en el sentit propi del terme. La sang fluïa. Sempre he guardat l’esperança de reintegrar un dia aquesta escena al cos d’una pel•lícula que era, de totes maneres molt més ampli i abundant. S’hi veia Nadine/Romy girar un polar de sisena zona, en un garatge. Considero Romy un verdader nen de la pilota. El seu únic plaer era d’«anar»-hi. No vacil•lava a ferir-se. La seva mare, Magda Schneider, que mantenia vincles dubtosos amb Goebbels, l’havia fet malbé. Era la persona més desgraciada que conegui. Quan demanava dies de rodatge suplementaris als meus productors perquè la meva actriu havia begut, assentien. És clar, em portaven amb vaixell.
{{Fi cita||{{article|auteur=Sophie Grassin|périodique=[[L’Obs]]|data=8 agost de 2012|url=http://archive.wikiwix.com/cache/?url=http://tempsreel.nouvelobs.com/cinema/20120808.CIN7830/andrzej-zulawski-mes-films-ne-veulent-pas-mourir.html| títol=Andrzej Zulawski: «Les meves pel•lícules no volen morir»}}}} ==Premis i nominacions== * [[1a cerimònia dels César|César 1976]] :
** [[César a la millor actriu]] per a [[Romy Schneider]] ** nomenament al [[César del millor muntatge]] per a [[Christiane Lack]] ** nomenament al [[César de la millor decoració]] per a [[Jean-Pierre Kohut-Svelko]] == Referències == {{Referencies}} == Vincles externs == * {{Imdb títol|id=0073155}} * [http://cinema.encyclopedie.films.bifi.fr/index.php?pk=60319 Clava de la pel•lícula sobre CinéRessources.net], consultada el 22 de març de 2012 {{Portada|cinema|anys 1970|Relacions entre França i Polònia}} {{ORDENA: Important és d’estimar}} [[Categoria:Pelolícules dirigides per Andrzej Żuławski]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtic francès]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntic francès]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntic italià]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtic alemany]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntic alemany]]
La bèstia ha de morir
The beast must die
‘‘‘‘‘ el Mystère de la bête humaine ‘‘‘‘‘ (‘‘ The Beast Must Die}}’’) és una pel•lícula britànica dirigida per [[Paul Annett]], estrenada el 1974.
==Argument==
Millionnaire i caçador réputé, Tom Newcliffe rassemble plusieurs invités a son manoir, une authentique forteresse dont un sophistiqué réseau de télésurveillance épie chaque recoin. Du Professor expert en lycanthropie, au concertiste, en passant per un artiste maudit i a un diplomate en disgrâce, Newcliffe soupçonne l’un de ses convives d’être un loup-garou. S’il compte a la prochaine nuit de pleine lune per l’abattre i ajouter el plus redoutable des gibiers a son tableau de chasse, la créature el précède. Un a un, elle extermine ses invités...
| títol original = el Mystère de la bête humaine’’
| títol original = The Beast Must Die}}’’
| direcció= Paul Annett
| guió = [[Michael Winder]], adaptació de la novel•la ‘‘There Shall Be No Darkness’’, de [[James Blish]]
| producció= [[John Dark]], [[Robert H. Greenberg]], [[Max Rosenberg]] i [[Milton Subotsky]]
| productora = [[Amicus Productions]] i [[British Lion Film Corporation]]
| música = Douglas Gamley
| fotografia = [[Jack Hildyard]]
| muntatge = [[Peter Tanner]]
| direcció artística = John Stoll
| vestuari = [[John Hilling]]
| país= [[Regne Unit]]
s - [[Formats de projection|1,66:1]] - Mono - [[Format 35 mm|35|mm}}]]
| gènere = Acció, Terror
| duració = 93 minuts
| estrena = [[abril 1974]] (Estats Units)
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| nom imatge =
| distribució =
| títol original=
| pressupost =
| direcció = [[Jean-Charles Tacchella]]
| imdb =
| guió = Jean-Charles Tacchella<br />Danièle Thompson
| repartiment= [[Marie-Christine Barrault]]<br />[[Victor Lanoux]]<br />[[Marie-France Pisier]]
| producció= [[Films Pomereu]]
| país= França
| gènere = [[Comèdia dramàtica]]
| duració=95 min.
| estrena= 1975
}}
}}
‘‘‘‘‘ Cosí, cosíe ‘‘‘‘‘ és un [[Cinema français|Pel•lícules de França]] dirigida per [[Jean-Charles Tacchella]], estrenada el 1975.
== Repartiment ==
* [[Calvin Lockhart]]: Tom Newcliffe
* [[Peter Cushing]]: El Doctor Christopher Lundgren
* [[Marlene Clark]]: Caroline Newcliffe
* [[Anton Diffring]]: Pavel
* [[Charles Gray]]: Arthur Bennington
* [[Ciaran Madden]]: Davina Gilmore
* [[Tom Chadbon]]: Paul Foote
* [[Michael Gambon]]: Jan Jarmokowski
* [[Sam Mansary]]: Butler
* [[Andrew Lodge]]: el pilot
* [[Carl Bohen]]: el Primer caçador
* [[Eric Carte]]: el segon caçador
==Al voltant de la pel•lícula==
* el rodatge s’est déroulé aux [[studios de Shepperton]].
* A la version originale, l’actriu Marlene Clark fut [[Doublage|doublée]] per [[Annie Ross]].
* Adaptació de el director Paul Annett, el rôle de Caroline Newcliffe fut tout d’abord prévu per [[Shirley Bassey]]. L’actriu n’étant pas disponible au moment du rodatge, Marlene Clark fut choisie adaptació de une suggestion de l’actor Calvin Lockhart.
* el Primer rôle devait initialement être confié a [[Robert Quarry]], mais les productors el remplacèrent a la dernière minute per Calvin Lockhart, alors tête d’Pòster de films tels que ‘‘ Le Casse de l’oncle Tom|lang=en|trad=Cotton Comes to Harlem|texte=Le Casse de l’oncle Tom}}’’ (1970), ‘‘[[Melinda (film)|Melinda]]’’ (1972) ou ‘‘ Uptown Saturday Night|lang=en|trad=Uptown Saturday Night|texte=Uptown Saturday Night}}’’ (1974), a el but de surfer a la vague de la [[blaxploitation]].
==Voir aussi==
* [[Lycanthrope|Loup-garou]]
* [[Liste de films de loup-garou]]
==Enllaços externs==
* {{en}} ‘‘[http://www.imdb.com/title/tt0071200/combined el Mystère de la bête humaine]’’ a l’[[Internet Movie Database]]
{{Portal|Cinema}}
{{ORDENA: Mystere de la bete humaine, le}}
[[Categoria:Pel•lícules de fantasia]]
[[Categoria: Pel•lícules de terror britànic]]
[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de loup-garou]]
[[Categoria:Adaptació d’una novel•la al cinema]]


[[Categoria:Pel•lícules indépendant]]
=Argument== Milionari i caçador reputat, Tom Newcliffe reuneix diversos invitats al seu casal, una autèntica fortalesa de la qual un de sofisticat xarxa de televigilància espia cada racó. Del professor expert en licantropia, al concertista, passant per un artista maleït i a un diplomàtic en desgràcia, Newcliffe sospita un dels seus convidats de ser un fantasma. Si compta amb la pròxima nit de plena lluna per abatre’l i afegir la més temible de la caça al seu quadre de caça, la criatura el precedeix. Un a un, extermina els seus invitats...
caçador ==Autour del film== * El rodatge s’ha estès als [[estudis de Shepperton]].
* En la versió original, l’actriu Marlene Clark va ser [[Doblatge|doblada]] per [[Annie Ross]].
* Segons el realitzador Paul Annett, el paper de Caroline Newcliffe va ser primer de tot previst per a [[Shirley Bassey]]. No estant l’actriu disponible en el moment del rodatge, Marlene Clark va ser escollida segons un suggeriment de l’actor Calvin Lockhart.
* El primer paper havia de ser confiat inicialment a [[Robert Quarry]], però els productors el van reemplaçar a l’últim minut per Calvin Lockhart, llavors cap de cartell de pel•lícules tals que ‘‘{{Vincle|fr=Le Trencament de l’oncle Tom|lang=en|trad=Cotton Comes to Harlem|texte=Le Trencament de l’oncle Tom}}’’ (1970), ‘‘[[Melinda (pel•lícula)|Melinda]]’’ (1972) o ‘‘{{Vincle|fr=Uptown Saturday Night|lang=en|trad=Uptown Saturday Night|texte=Uptown Saturday Night}}’’ (1974), amb l’objectiu de fer surf sobre l’ona de la [[blaxploitation]].
La casa del carrer Chelouche
Bayit berechov Chelouche, ha
‘‘‘‘‘ La Maison de la rue Chelouche ‘‘‘‘‘ (‘‘Ha-Bayit Berechov Chelouche’’) és una pel•lícula israélien dirigida per [[Moshé Mizrahi (director)|Moshé Mizrahi]], estrenada el 1973. el film fut nominada a l’[[Oscar a la millor pel•lícula en idioma étrangère]].
== Argument ==
== Argument ==
Lors de rencontres familiars, la tendresse naît entre une jeune dona i son cosí. Cette liaison va déconcerter la famille i désorganiser la réunion de famille.
| títol original = La Maison de la rue Chelouche’’

| títol original = Ha-Bayit Berechov Chelouche’’
| direcció = Moshé Mizrahi (director)|Moshé Mizrahi]]
| títol original = Cosí, cosíe’’
| guió = [[Moshé Mizrahi (director)|Moshé Mizrahi]] i [[Yerech Guber]]
| direcció = Jean-Charles Tacchella]]
| producció= [[Menahem Golan]]
| guió = [[Jean-Charles Tacchella]], [[Danièle Thompson]]
| música = Dov Seltzer
* Photo: [[Georges Lendi]], [[Éric Faucherre]] i [[Michel Thiriet]]
| fotografia= [[Adam Greenberg]]
| so = [[Pierre Lenoir (ingénieur du son)|Pierre Lenoir]]
| país= [[Israël]]
| música = [[Gérard Anfosso]]
s
| muntatge = [[Agnès Guillemot]]
| gènere = Drama
| producció= [[Daniel Toscan du Plantier]], [[Films Pomereu|Bertrand Javal]]
| duració = 110 minuts
| distribució= [[Gaumont International]]
| estrena = 1973]]
| país= França
| rati imdb =
* Lieu de rodatge: [[Studios de Billancourt]]
| rati filmaffinity =
| idioma=[[français]]
| imatge =
s - [[Monophonique|Mono]] - [[35 mm]]
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| gènere = Comèdia dramàtica
| distribució =
| pressupost =
| duració = 95 minuts
| imdb =
| estrena=
** França: 19 de novembre de 1975}}
}}

== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[Gila Almagor]]: Clara
* [[Marie-Christine Barrault]]: Marthe
* [[Ofer Shalhin]]: Sami
* [[Victor Lanoux]]: Ludovic
* [[Michal Bat-Adam]]: Sonia
* [[Marie-France Pisier]]: Karine
* [[Joseph Shiloach]]: Nissim
* [[Guy Marchand]]: Pascal
* [[Rolf Brin]]: Grossman
* [[Ginette Garcin]]: Biju
* [[Sybil Maas]]: Diane
* [[Popeck]]: Sacy
* [[Pierre Plessis]]: Gobert
* [[Alain Doutey]]
* [[Catherine Verlor]]: Nelsa
* [[Hubert Gignoux]]: Thomas
* [[Véronique Dancier]]
* [[Catherine Day (actriu)|Catherine Day]]
* [[Pierre Forget (actor)|Pierre Forget]]
* [[Gérard Lemaire]]: valet de chambre

== Al voltant de la pel•lícula ==
* Un remake a estiu fait el 1989]] per [[Joel Schumacher]] sous el titre de ‘‘[[Cosís]]’’ amb [[Ted Aon]] i [[Isabella Rossellini]].
* Ce film és el dernier film produit per la société [[Films Pomereu]]. En effet, après l’abandon du projet de film ‘‘[[Le Crocodile (projet de film inabouti)|Le Crocodile]]’’ de [[Gérard Oury]], Bertrand Javal (fondateur de [[Films Pomereu]]) produit ‘‘Cosí, cosíe’’ per rentrer des recettes de fin d’année mais, même si el film remporte un beau succès, [[Films Pomereu]] finit per faire faillite.

== Premis ==
* [[Premi Louis-Delluc]] 1975

* [[1re cérémonie des César|Césars 1976:
** [[César de la millor actriu secundària]] per [[Marie-France Pisier]]
** nominacion au [[César al millor actor]] per [[Victor Lanoux]]
** nominacion au [[César al millor guió original ou Adaptació]] per [[Jean-Charles Tacchella]]
** nominacion au [[César a la millor pel•lícula]]

* [[49e cérémonie des Oscars|Oscars 1976:
** nominacion a l’[[Oscar a la millor actriu]] per [[Marie-Christine Barrault]]
** nominacion a l’[[Oscar a la millor pel•lícula en idioma étrangère]]
** nominacion a l’[[Oscar al millor guió original]] per [[Jean Charles Tacchella]] (Història ) i [[Danièle Thompson]] (Adaptació)

* [[Globus d’Or Award]]: nominacion au [[Globus d’Or Award: Millor film estranger]]

== Referències ==
== Referències ==
{{Referències}}
{{Referències.}}

== Annexes ==
== Annexes ==
=== Articles connexes ===
=== Articles connexes ===
* [[Liste des longs métrages israéliens proposés a l’Oscar a la millor pel•lícula en idioma étrangère]]
* [[Liste des longs métrages français proposés a l’Oscar a la millor pel•lícula en idioma étrangère]]

==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0069771| títol=La Maison de la rue Chelouche}}
* {{Imdb títol|tt=0072826}}
* ‘‘[http://www.unifrance.org/film/924/cosí-cosíe Cosí, Cosíe]’’ a unifrance.org

{{palette|Film représentant la France a l’Oscar a la millor pel•lícula en idioma étrangère}}
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Moshé Mizrahi]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques israélien]]
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules del 1973]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia dramàtica]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Jean-Charles Tacchella]]
La llegenda dels set vampirs d’or
[[Categoria:Pel•lícules produit per Daniel Toscan du Plantier]]
The legend of the seven golden vampires
[[Categoria:Pel•lícules tourné aux studios de Billancourt]]
[[Categoria:Premi Louis-Delluc]]
[[Categoria:Pel•lícules amb un César de la millor actriu secundària]]

en el Moment de trobades familiars, la tendresa neix entre una jove i el seu cosí. Aquesta relació desconcertarà la família i desorganitzar la reunió familiar.

== al Voltant de la pel•lícula == * Un remake ha estat fet el 1989 en el cinema|1989]] per [[Joel Schumacher]] sota el títol de ‘‘[[Cosís]]’’ amb [[Ted Aon]] i [[Isabella Rossellini]].
* Aquesta pel•lícula és l’última pel•lícula produïda per la societat [[Pel•lícules Pomereu]]. En efecte després de l’abandó del projecte de pel•lícula ‘‘[[El Cocodril (projecte de pel•lícula inabouti)|El Cocodril]]’’ de [[Gérard Oury]], Bertrand Javal (fundador de [[Pel•lícules Pomereu]]) produït `` Cosí, congenia ‘‘ per recollir recaptacions de fi d’any però, fins i tot si la pel•lícula guanya un bonic èxit, [[Pel•lícules Pomereu]] acaba fent fallida.
Crònica d’una violació
Dupont lajoie
{{à sourcer|data=juin 2011}}

{{Voir homònims|Lajoie}}
{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol=La Légende des sept vampires d’or
| títol=Dupont Lajoie
| imatge =|thumb|cadre|centré|Dessin descriptif de la pel•lícula Dupont Lajoie
| imatge = The 7 Brothers Meet Dracula.jpg
| nom imatge = John Forbes-Robertson comme Dracula a el film
| nom imatge =
| títol original=The Legend of the 7 Golden Vampires
| títol original=
| direcció = [[Roy Ward Baker]]
| guió = [[Don Houghton]] adaptació de [[Bram Stoker]]
| direcció = [[Yves Boisset]]
| guió = [[Jean-Pierre Bastid]]
| repartiment= [[Peter Cushing]], [[John Forbes-Robertson]]
| repartiment= [[Jean Carmet]] {{Clr}} [[Jean Bouise]] {{Clr}} [[Pierre Tornade]] {{Clr}} [[Ginette Garcin]] {{Clr}} [[Jean-Pierre Marielle]] {{Clr}} [[Isabelle Huppert]]
| producció= [[Hammer Film Productions]]
| producció= Sofracima
| país= [[Regne Unit]]
| país= França
| gènere = [[Cinema fantastique|Fantastique]]
| gènere = [[Drama]]
| duració=83 minuts
| duració=[[minute (temps)|100 minuts]]
| estrena= 1974
| estrena= 1975
}}
}}
‘‘‘‘‘ Dupont Lajoie ‘‘‘‘‘ és un [[Cinema français|Pel•lícules de França]] dirigida per [[Yves Boisset]] el 1974]] i estrenada el salles el 1975. el film és adaptat en novel•la la même année. Ce film dénonce el racisme ordinaire i la lâcheté qui associés peuvent aboutir au meutre.
‘‘‘‘‘ La Légende des sept vampires d’or ‘‘‘‘‘ (‘‘The Legend of the 7 Golden Vampires’’) és un [[Cinema fantastique|film fantastique]] sino-britànic estrenada el 1974, oficiallement de [[Roy Ward Baker]] mais en fait codirogida per [[Chang Cheh]]. C’est el huitième film i dernier de la saga ‘‘[[Dracula (sèrie de films)|Dracula]]’’ dirigida per el studio [[Hammer Film Productions|Hammer Films]]. Il és précédé de ‘‘[[Dracula vit toujours a Londres]]’’.

== Argument ==
== Argument ==

[[1804, el [[comte Dracula]] reçoit la villoc de Kah, un tyran chinois, venu lui demander de l’aider. Dracula prend plutôt la place de Kah i part en Chine per y faire régner la terreur. Il és aidé a sa tache per des vampires chinois. Un siècle plus tard, un descendant d’[[Abraham Van Helsing]] és en [[République populaire de Chine|Chine]] per enquêter a la légende des sept vampires d’or.
Georges Lajoie (Jean Carmet) és cafetier a Paris ([[place d’Aligre]]). C’est un home jovial, renfrogné, hypocrite, volontiers raciste. Sa femme, també raciste, Ginette (Ginette Garcin), és docile i naïve. Les Lajoie, amb leur fill Léon, bachelier, partent amb leur novel•la caravane passer leurs vacances, comme chaque été, a la côte provençale, au « Camping Caravaning Beau-soleil », tenu per Loulou ([[Robert Castel (actor)|Robert Castel]]), un Pied-Noir.

| direcció artística = Johnson Tsao|Johnson Tsau
Les Lajoie y retrouvent les Schumacher, huissier de justice a [[Strasbourg]], i les Colin (Pierre Tornade), vendeurs de sous-vêtements a les marchés. Ces bons Français du Nord se répandent en lieux communs, notamment a la paresse supposée des "gens du Sud", mais néanmoins veulent sympathiser amb les Vigorelli, des Italianas nouveaux venus au camping. Vigorelli és cap de chantier i apprécie comme "de la merde" les nouveaux immeubles construits per Loulou per les vacanciers, grâce au travail a bas salaires d’ouvriers algériens, logés a un baraquement. Mais Vigorelli i Loulou parlent arabe i respectent les ouvriers immigrés per leur ardeur au travail.
| vestuari = [[Chi-Yu Liu|Liu Chi-Yu]]
| fotografia = [[Roy Ford]] i [[John Wilcox]]
Lors d’un bal, Georges Lajoie s’en prend violemment a l’un de ces ouvriers, venu aer un peu trop près de la belle Brigitte (Isabelle Huppert), la filla de Colin. L’empoignade amène les gendarmes qui, naturellement, embarquent seulement les Algériens.
| muntatge = [[Chris Barnes]]

| música = James Bernard
Les jeux d’été "Inter-camping", menés per el grandiloquent Léon Tartafione (Jean-Pierre Marielle), attirent toute la population locale. Parti en balade, Lajoie rencontre Brigitte, toute nue au soleil, a un petit coin tranquille. Il té lloc a continuació une conversation gênée i vaguement sensuelle. Lorsque Brigitte enfile son pantalon, Lajoie se fait pressant en embolrassant la jeuna noia malgré ses refus. A ce moment Lajoie agresse sexuellement Brigitte qui se débat. Durant el viol, Lajoie la repousse d’une main sous el menton, les vertèbres craquent... Lajoie continue de la violer avant de comprendre qu’ il vient de la tuer ! Il décide de la transporter vers el baraquement des ouvriers algériens qui se trouve a une centaine de mètres.
| producció= [[Don Houghton]] i [[Vee King Shaw]]

| idioma=anglès
L’inspector principal Boulard (Jean Bouise) mène l’enquête parmi les campeurs i a el lieu de la découverte du cadavre. El metge légiste déclare que el corps a estiu transporté. D’un air inquiétant, Boulard annonce aux campeurs que des interrogatoires auront lieu el lendemain.
| rati imdb =

| rati filmaffinity =
Certains campeurs s’énervent de ce que la polícia n’arrête pas aussitôt les "bicots". Un fier a bras en casquette Bigeard (Victor Lanoux) échauffe les esprits. Colin, désemparé, se laisse entraîner. Un commando de campeurs se forme, malgré les appels au calme de Loulou, de Vigorelli, du fill Lajoie, i déboule en pleine nuit chez les Algériens. Lajoie el violeur i meurtrier s’agite parmi les justiciers. Un Arabe és agressé i blessé gravement. Son Germà se défend: il és massacré, tandis que deux autres ouvriers parviennent a fuir.
| imatge =

| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
L’inspector Boulard enquête maintenant a la ratonnade, i les deux ouvriers fugitifs lui désignent les agresseurs. Boulard convoque les campeurs suspects. Mais les élus locaux, un haut funcionari (Henri Garcin), énarque caricatural, font valoir el risque de pertes de touristes, voire d’émeutes racistes, i qu’il vaut mieux "une petite injustice qu’un grand désordre".
| distribució =

| pressupost =
Le haut funcionari venu de Paris fait comprendre clairement a l’inspector Boulard que l’enquête doit s’arrêter. Si ce dernier ne renonce pas a poursuivre son enquête, cette dernière lui sera retirée de toute manière. Si ce dernier n’exécute pas cet ordre, il sera sanctionné en n’étant jamais promu au grade de comissari. Inversement, si il se comporte comme un petit soldat, sa promotion sera accéléré. Boulard capitule devant ces pressions.
| imdb =

}}
Alors que vigorelli i el fill Lajoie refusent de témoigner, Colin se dénonce mais les campeurs meurtriers sont exonérés. el meurtre de Brigitte és imputé a l’Algérien mort, i la mort de celui-ci aux autres Algériens, qui, per sauver l’honneur de leur village, l’auraient exécuté.

Certains se flattent de cette issue sordide, mais d’autres se sentent mal. Colin, accablé, refuse de saluer ses anciens amis, qui quittent el camping après seulement quatre jours de vacances. Léon és fâché amb son père. Lajoie anomenat au revoir a Loulou, mais celui-ci lui répond de ne plus jamais revenir.

Quelque temps plus tard, revenu a sa brasserie, Lajoie raconte a ses habitués, amb force mensonges, comment ell mateix i ses amis ont puni les Algériens coupables du meurtre de Brigitte. Mais justement, celui dont el Germà a estiu tué (Mohamed Zinet) entre a el bistrot. Il sort de sa gabardine un fusil a canons sciés, i el braque a Lajoie. "Fais pas el con" anomenat celui-ci. Deux coups de feu claquent.


| títol original = Dupont Lajoie’’
| direcció = Yves Boisset]]
| guió = [[Jean-Pierre Bastid]] i [[Michel Martens]]
* Dialogues: [[Jean Curtelin]]
| producció= Sofracima (Paris) / Arden Distribuzione (Rome)
* [[Productor de cinema|productor]]: Gisèle Rebillon i Catherine Winter
| fotografia = [[Jacques Loiseleux]]
| direcció artística = [[Jacques d’Ovidio]]
| muntatge = [[Albert Jurgenson]]
| música = [[Vladimir Cosma]]
| idioma=[[français]]
| so = mono
| gènere = drama social
| duració = 100 minuts
| estrena= 26 de febrer de 1975}}
* el film és déconseillé aux moins de 12 ans lors de sa diffusion televisió<ref>Source: [http://a1692.g.akamai.net/f/1692/2042/1h/medias.lemonde.fr/medias/pdf_obj/sup_television_031219.pdf ‘‘Le Monde’’ du 22 &u 28/12/03].</ref>.

== Repartiment ==
== Repartiment ==

* [[John Forbes-Robertson]]: [[Comte Dracula]]
* [[Peter Cushing]]: Lawrence Van Helsing
* [[Jean Carmet]]: Georges Lajoie
* [[Robin Stewart]]: Leyland Van Helsing
* [[Pierre Tornade]]: Colin
* [[Julie Ege]]: Vanessa Buren
* [[Ginette Garcin]]: Ginette Lajoie
* [[David Chiang]]: Hsi Ching
* [[Pascale Roberts]]: Madame Colin
* [[Shih Szu]]: Mai Kwei
* [[Jean Bouise]]: l’inspector Boulard
* [[Michel Peyrelon]]: Albert Schumacher
== Production ==
* [[Odile Poisson]]: madame Schumacher
{{section a recycler}}
* [[Jean-Pierre Marielle]]: Léo Tartaffione
‘‘Les 7 Vampires d’or’’ met définitivement fin a la sèrie des films de vampires produite per les Studios Hammer sans per autant constituer une vraie suite aux aventures de Dracula précédemment sorties el 1973 (‘‘[[Dracula vit toujours a Londres]]’’).
* [[Robert Castel (actor)|Robert Castel]]: Loulou
Très inattendu mélange de gèneres, ce titre brasse, amb une certaine audace, des éléments d’épouvante i de [[kung fu]]. Résultat d’une éphémare association de la déclinante maison de production anglaise [[Hammer Film Productions|Hammer]] amb la mythique [[Shaw Brothers]] de Hong Kong, il tente de séduire un public de plus en plus féru d’arts martiaux au début des anys 1970, tout en exploitant une veine fantastique en fin de parcours.
* [[Isabelle Huppert]]: Brigitte Colin
Le comèdian [[Christopher Lee]], qui avait juré ne plus jamais réitérer sa prestation du vampire a partir de ‘‘[[Dracula vit toujours a Londres]]’’ (1973), és ici remplacé per [[John Forbes-Robertson]], lui ressemblant assez peu. Réduit a de très furtives apparitions en début i fin de film, ce dernier n’affecte guère el reste de la production qui, au demeurant, opte très vite per un changement radical de décor i de ton: la tradition du cinema populaire hong-kongais prend alors el pas a l’esthétique gothique qui avait jusque là caractérisée la saga des Dracula. L’anthropologue armé de crucifix Van Helsing se laisse, en outre, voler la vedette per une horde de judoka voltigeant, ce qui ne manqua pas de dérouter el public i la critique.
* [[Abderrahmane Ben Kloua]]: Saïd
D’une certaine manière pourtant, ce qui était apparu a l’époque comme un hasardeux amalgame de gèneres constitue, aujourd’hui, l’avant-garde d’un style qui fera école une dizaine d’anys plus tard: la comèdia fantastique a fond de kung fu, telle que celle conçue per [[Sammo Hung]] (‘‘[[Encounters of the Spooky Kind]], [[Mr. Vampire]]’’).
* [[Jacques Villeret]]: Gérald
Une seule autre coproduction naîtra de la rencontre des studios [[Hammer Film Productions|Hammer]] i [[Shaw Brothers]]: ‘‘[[Un dénominada Mister Shatter]]’’ (1974), plutôt versée a el polar, i signée per el productor [[Michael Carreras]] (pourtant commencée per [[Monte Hellman]]).
* [[Pino Caruso]]: Vigorelli
Tandis que la compagnie hong-kongaise poursuivra sa prolifique carrière jusqu’au début des anys 2000, les studios britànics continueront leur déclin jusqu’au milieu des anys 1980, amb deux autres films per el cinema i deux anthologies fantastiques télévisées sans lendemain. Ils ne reviendront a el devant de la scène qu’el 2012 amb ‘‘[[La Dame en noir (film, 2012)|La Dame en noir]]’’
* [[Victor Lanoux]]: l’ancien d’Algérie
== Piste sonore ==
* [[Mohamed Zinet]]: el Germà de Saïd
Une version audio narrée per el comèdian [[Peter Cushing]] i éditée a disque vinyl accompagnera la sortie de la pel•lícula el 1974. Une piste sonore de ce disque sera ultérieurement incluse a el DVD estrenada aux États Unis au début des anys 2000 chez les éditions [[Anchor Bay]].
* [[Jacques Chailleux]]: Léon Lajoie
== Autres versions ==
* [[Henri Garcin]]: un haut funcionari
Une version réduite a 75 minuts i sortie sous les titres ‘‘The Seven Brothers Meet Dracula’’ i ‘‘Dracula and the Seven Golden Vampires’’ sera també exploitée. Cette dernière apparaîtra au menu du DVD américain édité per Anchor Bay au début des anys 2000.
* [[Jacques Ramade]]: Client café de Lajoie
== Projets avortés ==
* [[François Cadet]]: Léglise
Suite a la sortie des ‘‘7 Vampires d’or’’, la rumeur courut qu’une confrontation de Dracula amb la déesse [[Kâlî]] serait bientôt mise en chantier, suggérant une coproduction des agonisants studios Hammer amb la florissante [[Bollywood]]. Mais il ne fut jamais clairement établi s’il s’agissait d’un hypothétique projet ou tout bonnement d’un canular. Quoiqu’il en fût, il ne vit jamais el jour.
* [[Jean-Jacques Delbo]]: El metge-légiste
Une dernière rumeur se propagea que Dracula serait bientôt confronté a Sherlock Holmes i el Capellà sataniste Mocata de ‘‘[[Les Vierges de Satan]]’’ (1969), a un projet non abouti réunissant [[Christopher Lee]], [[Peter Cushing]], [[Vincent Price]] i [[Jack Palance]]. Toujours selon cette rumeur, la direction devait en être confiée a [[Terence Fisher]]. Mais là encore, la véracité de cette annonce, fantaisiste ou non, ne fut jamais clairement établie.
* [[Jean-Claude Rémoleux]]: un campeur
* Paul Boniface: L’alcalde

== Premis i nominacions ==
== Premis i nominacions ==

Le film a estiu en compétition lors du [[Festival international de la pel•lícula fantastique d’Avoriaz 1975.
* [[Ours d’argent]] spécial du jury au [[Berlinale|Festival international de la pel•lícula de Berlin]] de 1975
* Premi du jury des lecteurs du ‘‘Morgenpost’’ au Festival international de la pel•lícula de Berlin de 1975
* Recommandation Interfilm au Festival international de la pel•lícula de Berlin de 1975

== La novel•la ==
El 1975 ‘‘Dupont Lajoie’’ sort en novel•la aux éditions [[Presses de la Cité]]. el livre és écrit per les guionistas de la pel•lícula, [[Jean-Pierre Bastid]] i [[Michel Martens]].

== Comentaris ==
{{Section a sourcer}}
Mal accueilli per ceux qui ne voulaient voir que l’aspect polémique du sujet, ce film fut aussi un grand succès public, i l’obra la plus importante d’Yves Boisset.
Il proposait une peinture sans complaisance de gens ordinaires, qui collectivement se laissent gagner per la haine [[raciste]]. Caricature i réalisme s’y confondent sans qu’il soit possible de les démêler.

La direcció ne se fit pas sans difficultés: lieu de rodatge, intimidations, violences.
La qualité de la distribution assura el succès de la pel•lícula: [[Jean Carmet|Carmet]] en meurtrier lâche i raciste, [[Victor Lanoux|Lanoux]] en fier a bras, des actors generalement ‘‘sympathiques’’ [[Jean-Pierre Marielle|Marielle]], Peyrelon, interprétant amb justesse des personnages aussi odieux qu’ordinaires, archétypes du fameux ‘‘"Français moyen"‘‘.

Une grande partie des scènes exteriores de la pel•lícula ont estiu tournée a les plages de Saint-Aygulf, Fréjus-plage a el [[Var (département)|Var]].
Le film s’inspira en partie de la vague de meurtres racistes commis a el sud de la France au début des anys 70, notamment a Marseille durant l’été 1973<ref>http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/remi_0765-0752_1993_num_9_2_1355</ref>.

L’animation i jeu Intercamping animé per Léo Tartaffione ([[Jean-Pierre Marielle]]) était largement inspirée de l’émission télévisée [[Intervilles]].

==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
=== Articles connexes ===
*{{Imdb títol|0070297}}
* 1975 cinema]]
{{Palette|Roy Ward Baker|Vampires de la Hammer|Dracula}}

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0071449}}
* {{fr}} {{allocine titre|id=5395}}

== Referències ==
{{Referències}}

{{Palette|Yves Boisset}}

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}
{{ORDENA: Legende des sept vampires d’or}}
[[Categoria:Pel•lícules a Dracula]]
[[Categoria:Pel•lícules de kung-fu]]
[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1974]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Roy Ward Baker]]
[[Categoria:Pel•lícules de Hammer Film Productions]]
= Argument == [[1804, El [[comte Dràcula]] rep la visita de Kah, un tirà xinès, vingut demanar-li que l’ajudi. Dràcula pren més aviat el lloc de Kah i marxa a la Xina per a fer-hi regnar el terror. És ajudat a la seva taca per vampirs xinesos. Un segle més tard, un descendent d’[[Abraham Van Helsing]] és en [[República Popular de la Xina|Xina]] per investigar sobre la llegenda dels set vampirs d’or.
== Clava tècnica == * Decoracions: [[Johnson Tsao|Johnson Tsau]] * Vestits: [[Chi-Yu Liu|Liu Chi-Yu]] * Fotografia: [[Roy Ford]] i [[John Wilcox]] * Muntatge: [[Chris Barnes]] | música = James Bernard]] * Producció: [[Do Houghton i Vee King Shaw]] * Llengua: anglès == Distribució == * [[John Forbes-Robertson]]: [[Comte Dràcula]] * [[Peter Cushing]]: Lawrence Van Helsing * [[Robin Stewart]]: Leyland Van Helsing * [[Julie Ege]]: Vanessa Buren * [[David Chiang]]: Hsi Ching * [[Shih Szu]]: Maig Kwei == Producció == {{secció a reciclar}} `` Els 7 Vampirs d’or ‘‘ posa definitivament fi a la sèrie de les pel•lícules de vampirs produïda pels Estudis Hammer sense constituir però una de verdadera en resposta a les aventures de Dràcula anteriorment tretes el 1973 (‘‘[[Dràcula viu sempre a Londres’’).
Molt inesperada barreja de gèneres, aquest títol braça, amb una certa audàcia, dels elements d’espant i de [[kung fu]]. Resultat d’una efímera associació de la declinant casa de producció anglesa [[Hammer Film Productions|Hammer]] amb la mítica [[Shaw Brothers]] d’Hong Kong, intenta seduir un públic cada vegada més boig per arts marcials al començament dels anys 1970, tot explotant una vena fantàstica en fi de recorregut.
El comediant [[Christopher Lee]], que havia jurat mai més no reiterar la seva prestació del vampir a marxar de ‘‘[[Dràcula va veure sempre a Londres]]’’ (1973), és aquí reemplaçat per [[John Forbes-Robertson]], assemblant-se-li bastant poc. Reduït a molt furtives aparicions en començament i fi de pel•lícula, aquest últim no afecta gaire la resta de la producció la qual, al capdavall, opta de seguida per un canvi radical de decoració i del teu: la tradició del cinema popular hong-kongais pren llavors el pas sobre l’estètica gòtica que havia caracteritzat fins aquí la saga dels Dràcula. L’antropòleg armat de crucifix Van Helsing es deixa, a més a més, volar la vedette per una horda de judoka voletejant, el que no va faltar de confondre el públic i la crítica.
D’una de certa amanera tanmateix, allò que havia aparegut en aquell temps com un d’arriscat amalgama de gèneres constitueix, avui, l’avantguarda d’un estil que farà escola una desena d’anys més tard: la comèdia fantàstica sobre fons de kung fu, tal que aquella concebuda per [[Sammo Hung]] (‘‘[[Encounters of the Spooky Kind]], [[Mr. Vampir]]’’).
Una sola altra coproducció naixerà de la trobada dels estudis [[Hammer Film Productions|Hammer]] i [[Shaw Brothers]]: ‘‘[[Un de denominat Mister Shatter]]’’ (1974), més aviat bolcada en el polar, i signada pel productor [[Michael Carreras]] (tanmateix començada per [[Puja Hellman]]).
Mentre la companyia hong-kongaise perseguirà la seva prolífic carrera fins al començament dels anys 2000, els estudis britànics continuaran el seu declivi fins a mitjans dels anys 1980, amb dues altres pel•lícules per al cinema i dues antologies fantàstiques televisades sense endemà. No tornaran sobre l’al davant de l’escena fins al 2012 amb ‘‘[[La Senyora en negre (pel•lícula, 2012)|La Senyora en negre]]’’ == Pista sonora == Una versió àudio narrada pel comediant [[Peter Cushing]] i editada sobre disc vinyl acompanyarà la sortida de la pel•lícula el 1974. Una pista sonora d’aquest disc serà ulteriorment inclosa en el DVD tret als Estats Units al començament dels anys 2000 amb les edicions [[Anchor Bay]].
== Altres versions == Una versió reduïda a 75 minuts i sortida sota els títols `` The Seven Brothers Meet Dràcula ‘‘ i `` Dràcula and the Seven Golden Vampires ‘‘ serà igualment explotat. Aquesta última apareixerà al menú del DVD americà editat per Anchor Bay al començament dels anys 2000.
== Projectes avortats == en Resposta a la sortida dels `` 7 Vampirs d’or ‘‘, la remor va córrer que una confrontació de Dràcula amb la deessa [[Kâlî]] seria aviat posada en taller, suggerint una coproducció dels agonitzants estudis Hammer amb la puixant [[Bollywood]]. Però mai no va ser clarament establert si es tractés d’un d’hipotètic projecte o de bona fe d’una broma. Encara que en fos, no va veure mai el dia.
Una última remor es va propagar que Dràcula seria aviat confrontat a Sherlock Holmes i el sacerdot satanista Mocata de ‘‘[[Les Verges de Satan]]’’ (1969), en un projecte no acabat reunint [[Christopher Lee]], [[Peter Cushing]], [[Vincent Price]] i [[Jack Palance]]. Sempre segons aquesta remor, la direcció n’havia de ser confiada a [[Terence Fisher]]. Però allà encara, la veracitat d’aquest anunci, fantasiaire o no, mai no va ser clarament establerta.
== Recompenses i nominacions == La pel•lícula ha estat en competició en el moment del [[Festival internacional de cinema fantàstica d’Avoriaz 1975.
La terra oblidada pel temps
The land that time forgot
Existeix…
‘‘‘‘‘ el Sixième Continent ‘‘‘‘‘ (‘‘The Land That Time Forgot’’) és una pel•lícula américano-britànic dirigida per [[Kevin Connor]], estrenada el 1975.
La història és adaptate d’un novel•la homònima d’[[Edgar Rice Burroughs]], el Primer de la trilogie du ‘‘[[Caspak|Cycle de Caspak]]’’. el guió a estiu adaptat per l’auteur de [[fantasy]] [[Michael Moorcock]].
== Argument ==
Durant l’année 1916, les rescapés d’un cargo coulé per un sous-marin se sont rendus maîtres de ce dernier i accostent a l’île de Caprona. Les rescapés découvrent un monde préhistorique, peuplé de dinosaures i d’homes primitifs.
| títol original = el Sixième Continent’’
| títol original = The Land That Time Forgot’’
| direcció= Kevin Connor
| guió = [[James Cawthorn]] i [[Michael Moorcock]], d’apres [[Edgar Rice Burroughs]]
| producció= [[John Dark]]
| fotografia = [[Alan Hume]]
| vestuari = [[Julie Harris (costumière)|Julie Harris]]
| muntatge = [[John Ireland]]
| música = Douglas Gamley
maquillatge= [[Tom Smith (maquilleur)|Tom Smith]]
| país= Regne Unit, {{Estats Units}}
| duració = 90 minuts
| gènere = Aventure, Drama
| estrena = [[13 août]] 1975]]
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
* [[Doug McClure]]: Bowen Tyler
* [[John McEnery]]: Capità Von Schoenvorts
* [[Susan Penhaligon]]: Lisa Clayton
* [[Keith Barron]]: Bradley
* [[Anthony Ainley]]: Dietz
* [[Bobby Parr]]: Ahm
* [[Declan Mulholland]]: Olson
== Article connexe ==
* ‘‘[[Le Continent oublié]]’’ suite de la pel•lícula, sortie el 1977.
==Enllaços externs== * {{Imdb títol| id=}}
* {{Imdb títol|id=0073260}}
{{Portal|Cinema}}
{{ORDENA: Sixieme continent}}
[[Categoria:Pel•lícules d’aventures]]
[[Categoria:Pel•lícules d’aventures]]
[[Categoria:Pel•lícules de ciència-ficció américain]]
[[Categoria:Pel•lícules de ciència-ficció britànic]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1975]]
[[Categoria:Animaux préhistoriques cinema]]
[[Categoria:Pel•lícules basades en novel•les]]
La història és adaptada d’una novel•la homònima d’[[Edgar Rice Burroughs]], el primer de la trilogia del ‘‘[[Caspak|Cicle de Caspak]]’’. El guió ha estat adaptat per l’autor de [[fantasy]] [[Michael Moorcock]].
== Argument == Durant l’any 1916, els supervivents d’un vaixell mercant colat per un submarí s’han rendit amos d’aquest últim i s’apropen sobre l’illa de Caprona. Els supervivents descobreixen un món prehistòric, poblat de dinosaures i d’homes primitius.
Les mil i una nits
I fiore delle mille e una notte
{{voir homònims|Les Mille i Une Nuits (homonymie)}}
‘‘‘‘‘ Les Mille i Une Nuits ‘‘‘‘‘ (‘‘Il Fiore delle mille e una notte’’) és una pel•lícula italiana dirigida per [[Pier Paolo Pasolini]], estrenada el 1974.
== Argument ==
Nourredine és un jeune home sans el sou qui se promène lors d’un marché. Il y rencontre Zoumourrhoud, une jeune esclave qui décide de se donner a lui. Ils tombent amoureux, mais Zoumourrhoud se fait enlever per un home dont elle s’est moquée a el marché. Nourredine décide de partir a sa recherche i de la retrouver. En chemin, il rencontre plusieurs personnes qui lui racontent diverses fables i Història s. Pendant ce temps, Zoumourrhoud s’est enfuie, elle s’est fait passer per un home i és devenue el nouveau Rei de la ville, elle profite de son statut per se venger a les homes qui lui ont fait du mal a el passé, i per faire venir a elle Nourredine, ainsi les amoureux se retrouvent.
| títol original = Les Mille i Une Nuits’’
| títol original = Il Fiore delle mille e una notte’’
* Titre anglais: ‘‘Flower of the Arabian Nights’’
| direcció= Pier Paolo Pasolini
| guió = [[Pier Paolo Pasolini]] i [[Dacia Maraini]]
| producció= [[Alberto Grimaldi]]
| música = Ennio Morricone
| fotografia = [[Giuseppe Ruzzolini]]
| muntatge = [[Nino Baragli]] i [[Tatiana Casini Morigi]]
| direcció artística = Dante Ferretti
| vestuari = [[Danilo Donati]]
| país= Itàlia
s - [[Monophonique|Mono]]
| gènere = Aventure
| duració = 155 minuts
| estrena = 1974
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
* [[Ninetto Davoli]]: Aziz
* [[Franco Citti]]: el démon
* [[Tessa Bouché]]: Aziza
* [[Margaret Clementi]]
* [[Ines Pellegrini]]: Zumurrud
* [[Franco Merli]]: Nur Er Din
* [[Francelise Noel]]
* [[Ali Abdulla]]
* [[Christian Aligny]]
== Premis i nominacions ==
* [[Grand Premi (Festival de Cannes)|Grand Premi]] du [[Festival de Cannes 1974]]
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0071502| títol=Les Mille i Une Nuits}}
{{Palette|Pier Paolo Pasolini|Grand Premi du Festival de Cannes}}
{{Portal|Cinema}}
{{ORDENA: Mille i une nuits}}
[[Categoria:Pel•lícules d’aventures italiana]]
[[Categoria:Pel•lícules de fantasia italiana]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntiques]]
[[Categoria:Pel•lícules d’aventures français]]
[[Categoria:Pel•lícules de fantasia français]]
[[Categoria:Pel•lícules romàntiques]]
[[Categoria:Pel•lícules d’Itàlia del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia dramàtica]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Pier Paolo Pasolini]]


[[Categoria:Pel•lícules de França del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Yves Boisset]]
[[Categoria:Pel•lícules a el racisme]]
[[Categoria:Culture du camping]]
[[Categoria:Grand Premi du jury a la Berlinale]]
{{a sourcer|data=juin 2011}} {{Veure homònims|Lajoie}} {{Infotaula pel•lícula
| titula = Dupont Lajoie
| il•lustra =|thumb|marc|centrat|Dibuix descriptiu de la pel•lícula Dupont Lajoie
| acompanya d’una llegenda =
| titula quebequès =
| titula original =
| realització = [[Yves Boisset]]
| guió = [[Jean-Pierre Bastid]]
| repartiment = [[Jean Carmet]] {{Clr}} [[Jean Bouise]] {{Clr}} [[Pedra Tornado]] {{Clr}} [[Ginette Garcin]] {{Clr}} [[Jean-Pierre Marielle]] {{Clr}} [[Isabelle Huppert]]
| producció = Sofracima
| país = {{França}}
| gènere = [[Drama]]
| durada = [[minuta (temps)|100 minuts]]
| any de sortida = 1975 }} ‘‘‘‘‘ Dupont Lajoie ‘‘‘‘‘ és una [[Cinema francès|pel•lícula francesa]] dirigida per [[Yves Boisset]] el 1974]] i estrenada a sales el 1975 en el cinema|1975. La pel•lícula és adaptada en novel•la el mateix any. Aquesta pel•lícula denuncia el racisme ordinari i la covardia que associats poden portar al meutre.


== Argument == Georges Lajoie (Jean Carmet) és cafeter a París ([[lloc d’Aligre]]). És un home jovial, enfurrunyat, hipòcrita, amb molt de gust racista. La seva dona, igualment racista, Ginette (Ginette Garcin), és dòcil i ingènua. Els Lajoie, amb el seu fill Léon, batxiller, marxen amb la seva nova caravana passar les seves vacances, com cada estiu, sobre la costa provençal, al «Càmping Caravàning Beau-soleil», tingut per Loulou ([[Robert Castel (actor)|Robert Castel]]), un Francès d’Algèria.


Els Lajoie hi troben els Schumacher, uixer de justícia a [[Estrasburg]], i els Lluç (Pedra Tornado), venedors de robes interiors sobre els mercats. Aquests bons francesos del Nord s’estenen en llocs comuns, sobretot sobre la peresa suposada de la "gent del Sud", però no obstant això volen simpatitzar amb els Vigorelli, dels italians nous vinguts al càmping. Vigorelli és cap de taller i aprecia com "merda" els nous immobles construïts per Lulú per als estiuejants, gràcies al treball a baix salaris d’obrers algerians, allotjats en un campament de barraques. Però Vigorelli i Lulú parlen àrab i respecten els obrers immigrats per a la seva ardora al treball.


En un ball, Georges Lajoie s’endossa violentament a un d’aquests obrers, vingut ballar una mica massa prop de la Brigitte bonica (Isabelle Huppert), La filla de Colin. La baralla dirigeix els gendarmes que, naturalment, embarquen només els Algerians.


Els jocs d’estiu "Intercàmping", portats pel grandiloqüent Léon Tartafione (Jean-Pierre Marielle), atreuen tota la població local. Marxat a passeig, Lajoie troba Brigitte, tot nu al sol, en una petita cantonada tranquil•la. Se’n segueix una conversa molesta i vagament sensual. Quan Brigitte enfila el seu pantaló, Lajoie es fa apressant en embolrassant la noia malgrat els seus rebutjos. En aquest moment Lajoie ataca sexualment Brigitte que resisteix. Durant la violació, Lajoie el creixement d’una mà sota el mentó, les vèrtebres peten... Lajoie la continua violant abans de comprendre que l’acaba de matar ! Decideix transportar-la cap al campament de barraques dels obrers algerians que es troba a un centenar de metres.


L’inspector principal Boulard (Jean Bouise) porta la investigació entre els campeurs i sobre el lloc del descobriment del cadàver. El metge forense declara que el cos ha estat transportat. D’un aire inquietant, Boulard anuncia als campeurs que interrogatoris tindran lloc l’endemà.
[[Categoria:Pel•lícules i musiques du monde]]

[[Categoria:Pel•lícules a sketches]]
Certs campeurs s’exasperen del que la policia no para de seguida els "cabrits". Un d’orgullós a braç en Bob Bigeard (Victor Lanoux) escalfa els esperits. Lluç, desemparat, es deixa arrossegar. Un comando de campeurs es forma, malgrat les crides a la calma de Loulou, de Vigorelli, del fill Lajoie, i baixa rodant en plena nit amb els Algerians. Lajoie el violador i homicida s’és agitat entre els justiciers. Un àrab és atacat i és ferit greument. El seu germà es defensa: és massacrat, Mentre dos altres obrers aconsegueixen fugir.
== Argument == Nourredine és un jove sense el sou que es passeja en un mercat. Hi troba Zoumourrhoud, una jove esclava que decideix lliurar-se-li. S’enamoren, però Zoumourrhoud es fa treure per un home de qui s’ha burlat sobre el mercat. Nourredine decideix marxar a la seva recerca i trobar-la. De camí, troba diverses persones que li conten diverses faules i històries. Durant aquest temps, Zoumourrhoud ha fugit, ella s’és fet passar per un home i s’ha fet el nou rei de la ciutat, aprofita el seu estatut per venjar-se sobre els homes que li han fet mal en el passat, i per fer venir a ella Nourredine, així els amants es troben.

Les mutacions
L’inspector Boulard investiga ara sobre la ratonnade, i els dos obrers fugitius li designen els agressors. Boulard convoca els campeurs sospitosos. Però els escollits locals, un alt funcionari (Henri Garcin), énarque caricaturesc, fan valer el risc de pèrdues de turistes, fins i tot d’aixecaments racistes, i que val més "una petita injustícia que un gran desordre".
The mutations

L’alt funcionari vingut de París fet comprendre clarament a l’inspector Boulard que la investigació s’ha de parar. Si aquest últim no renuncia a continuar la seva investigació, aquesta última li serà retirada de totes maneres. Si aquest últim no executa aquest ordre, serà sancionat mai no sent promocionat al grau de comissari. Inversament, si es comporta com un petit soldat, la seva promoció serà accelerat. Boulard capitula davant aquestes pressions.

Mentre vigorelli i el fill Lajoie es neguen a testimoniar, Colin es denuncia però els campeurs assassins estan exonerats. L’homicidi de Brigitte és imputat a l’Algerià mort, i la mort d’aquest als altres Algerians, que, per salvar l’honor del seu poble, l’haurien executat.

Alguns es vanten d’aquesta sortida sòrdida, però altres se senten malament. Lluç, aixafat, es nega a saludar els seus antics amics, que es van del càmping després de només quatre dies de vacances. Léon és fet enfadar amb el seu pare. Lajoie s’acomiada a Loulou, però aquest li respon no tornar mai més.

Algun temps més tard, tornat a la seva cerveseria, Lajoie conta als seus acostumats, amb força mentides, com ell mateix i els seus amics han castigat els Algerians culpables per l’homicidi de Brigitte. Però justament, aquell del qual el germà ha estat matat (Mohamed Zinet) entra a la taverna. Treu de la seva gavardina un fusell en canons serrats, i l’apunta a Lajoie. "Fes no l’idiota" anomenat aquest. Dos trets cruixen.

== Clava tècnica == * Títol: Dupont Lajoie ‘‘ * Realització: [[Yves Boisset]] * Guió: [[Jean-Pierre Bastid]] i [[Michel Martens]] * Diàlegs: [[Jean Curtelin]] * Producció: Sofracima (París) / Arden Distribuzione (Roma) * [[Productor de cinema|Productor]]: Gisèle Rebillon i Catherine Winter * Fotografia: [[Jacques Loiseleux]] * Decoracions: [[Jacques d’Ovidio]] * Muntatge: [[Albert Jurgenson]] | música = [[Vladimir Cosma]] * Llengua: [[francès]] * el Seu: mono | gènere = drama social * Durada: 100 minuts * Treta: {{Data|26 de febrer de 1975}} * La pel•lícula és desaconsellat als menys de 12 anys en el moment de la seva difusió televisió<ref>Font: [http://a1692.g.akamai.net/f/1692/2042/1h/medias.lemonde.fr/medias/pdf_obj/sup_television_031219.pdf `` El Món ‘‘ del 22 &u 28/12/03].</ref>.

== Distribució == * [[Jean Carmet]]: Georges Lajoie * [[Pedra Tornado]]: Lluç * [[Ginette Garcin]]: Ginette Lajoie * [[Pasqual Roberts]]: Senyora Colin * [[Jean Bouise]]: l’inspector Boulard * [[Michel Peyrelon]]: Albert Schumacher * [[Odile Poisson]]: senyora Schumacher * [[Jean-Pierre Marielle]]: Léo Tartaffione * [[Robert Castel (actor)|Robert Castel]]: Lulú * [[Isabelle Huppert]]: Brigitte Colin * [[Abderrahmane Ben Kloua]]: Saïd * [[Jacques Villeret]]: Gérald * [[Pino Caruso]]: Vigorelli * [[Victor Lanoux]]: l’ancià d’Algèria * [[Mohamed Zinet]]: el germà de Saïd * [[Jacques Chailleux]]: Léon Lajoie * [[Henri Garcin]]: un alt funcionari * [[Jacques Ramade]]: Client cafè de Lajoie * [[François Cadet]]: Léglise * [[Jean-Jacques Delbo]]: el metge-legista * [[Jean-Claude Rémoleux]]: un campeur * Paul Boniface: L’Alcalde == Recompenses == * [[Ós de diners]] especial del jurat al [[Berlinale|Festival internacional de cinema de Berlín]] de 1975 * Premi del jurat dels lectors del Morgenpost ‘‘ al Festival internacional de cinema de Berlín de 1975 * Recomanació Interpel•lícula al Festival internacional de cinema de Berlín de 1975 == La novel•la == El 1975 Dupont Lajoie ‘‘ sort en novel•la a les edicions [[Premses de la Ciutat]]. El llibre és escrit pels guionistes de la pel•lícula, [[Jean-Pierre Bastid]] i [[Michel Martens]].

== Llocs de rodatge == Fora del cafè situat a París XIIè, lloc d’Aligre, angle carrer Beccaria (avui desaparegut) - del qual l’interior és un altre cafè del lloc d’Aligre, angle carrer d’Aligre (avui encara al seu suc), la resta de la pel•lícula ha estat rodada a Provence essencialment al Var. La platja amb el pont darrere pla és la de Sant Aygulf. D’altres escenes tenen estat girada a Fréjus. El discurs de l’alcalde i el de Léo Tartafionne ha estat rodada a Tourtour (s’hi veuen els dos oms dits "Sully", plantats el 1638 i avui desapareguts). L’embús poc abans l’arribada al càmping sembla haver estat rodada al poble de Tourves.

== Comentaris == {{Secció a sourcer}} Malament acollit pels que no volien veure que l’aspecte polemitza de l’assumpte, aquesta pel•lícula va ser també un gran èxit públic, i l’obra més important de Yves Boisset.
Proposava una pintura sense complaença de gent ordinària, que col•lectivament se són deixats guanyar per l’odi [[racista]]. Caricatura i realisme s’hi confonen sense que sigui possible desenredar-los.

La realització no es va fer sense dificultats: lloc de rodatge, intimidacions, violències.
La qualitat de la distribució va assegurar l’èxit de la pel•lícula: [[Jean Carmet|Carmet]] en homicida covard i racista, [[Victor Lanoux|Lanoux]] fiar-se’n a braç, dels actors generalment simpàtics ‘‘ [[Jean-Pierre Marielle|Marielle]], Peyrelon, interpretant amb justesa personatges tan odiosos com ordinaris arquetipus del famós `` Francès mitjà"‘‘.

Una gran part de les escenes exteriors de la pel•lícula tenen estat girada sobre les platges de Saint-Aygulf, Fréjus-plage en el [[Var (departament)|Var]].
La pel•lícula es va inspirar en part en l’ona d’homicidis racistes comesos al sud de França al començament dels anys 70, sobretot a Marsella durant l’estat 1973<ref>http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/remi_0765-0752_1993_num_9_2_1355</ref>.

L’animació i joc Intercàmping animat per Léo Tartaffione ([[Jean-Pierre Marielle]]) era àmpliament inspirada de l’emissió televisada [[Interciutats]].

== Veure també == === Articles connexos === * 1975 en el cinema]] === Vincles externs === * {{imdb titula|id=0071449}} * {{fr}} {{allocine titula|id=5395}} == Referències == {{Referencies}} {{Paleta|Yves Boisset}} {{Portada|cinema francès|anys 1970}} [[Categoria:Pel•lícules francès estrenada el 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtic francès]]
[[Categoria:Pelolícules dirigides per Yves Boisset]]


[[Categoria:Pel•lícules sobre el racisme]]
[[Categoria:Culture del càmping]]
[[Categoria:Grand premi del jurat a la Berlinale]]

Doctora Françoise Gailland
Doctor Françoise Gailland
{{infotaula pel•lícula
| títol=Doctor Françoise Gailland
| imatge =
| nom imatge =
‘‘‘‘‘{{Idioma|en|The Freakmaker}}’’’’’ és una pel•lícula britànic dirigida per [[Jack Cardiff]], estrenada el 1974.
| títol original=
==Argument==
| direcció = [[Jean-Louis Bertuccelli]]
| guió = [[Jean-Louis Bertuccelli]]<br />[[André-Georges Brunelin]]
| títol original = {{Idioma|en|The Freakmaker}}’’
| repartiment= [[Annie Girardot]]<br />[[Jean-Pierre Cassel]]<br />[[François Périer]]<br /> [[Isabelle Huppert]]
| direcció= Jack Cardiff
| producció=
| guió = [[Edward Mann]] i [[Robert D. Weinbach]]
| país= França
| producció= [[J. Ronald Getty]], [[Brad Harris]], [[Herbert G. Luft]] i [[Robert D. Weinbach]]
| gènere =
| productora = Cyclone i Getty Pictures Corp.
| duració
| música = Basil Kirchin
| estrena= 1976
| fotografia = [[Paul Beeson]]
| muntatge = [[John Trumper]]
| direcció artística= [[Herbert Smith]]
| país= [[Regne Unit]]
s - [[Formats de projection|1,85:1]] - Mono - [[Format 35 mm|35 mm]]
| gènere = Terror, Ciència-ficció
| duració = 92 minuts
| estrena= [[25 setembre]] 1974]] (Estats Units), [[octobre]] 1974]] (Regne Unit)
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
}}
‘‘‘‘‘ Doctor Françoise Gailland ‘‘‘‘‘ és un Pel•lícules de França dirigida per [[Jean-Louis Bertuccelli]], estrenada el 1976.

== Argument ==
Une dona médecin réputée débordée per son travail délaisse son mari i sa famille, jusqu’au jour où elle apprend qu’elle a un cancer. Elle remet tout en cause i délaisse même son amant.

| títol original = Doctor Françoise Gailland’’
| direcció = Jean-Louis Bertuccelli]]
| guió = Jean-Louis Bertucelli i [[André-Georges Brunelin]] a partir de la novel•la de Noëlle Loriot
| ajudantdirecció= [[Franck Apprederis]]
| producció= [[Lise Fayolle]], [[Yves Gasser]] i [[Yves Peyrot]]
| música = [[Catherine Lara]]
| fotografia = [[Claude Renoir (director de la photographie)|Claude Renoir]]
| muntatge = [[Catherine Bernard (monteuse)|Catherine Bernard]] i [[François Ceppi]]
| direcció artística = [[Yves Demarseille]] i [[Gérard Dubois]]
| país= [[France]]
s
| gènere = Drama
| estrena = 14 de gener de 1976

== Repartiment ==
== Repartiment ==
{{début de colonnes|nom=4}}
* [[Donald Pleasence]]: el Professor Nolter
* [[Tom Baker]]: Lynch
* [[Annie Girardot]]: Françoise Gailland
* [[Brad Harris]]: Brian Redford
* [[Jean-Pierre Cassel]]: Daniel Letessier
* [[Julie Ege]]: Hedi
* [[François Périer]]: Gérard Gailland
* [[Michael Dunn]]: Burns
* [[Isabelle Huppert]]: Élisabeth Gailland
* [[Scott Antony]]: Tony
* [[William Coryn]]: Julien Gailland
* [[Jill Haworth]]: Lauren
* [[Suzanne Flon]]: Geneviève Liénard
* [[Olga Anthony]]: Bridget
* [[Anouk Ferjac]]: Fabienne
* [[Lisa Collings]]: la Prostituta
* [[Margo Lion]]: la mare de Françoise
* [[Jenny Clève]]: Denise Fourcade, une brave infermera
* [[Joan Scott]]: la Propietari
* [[Toby Lennon]]: Tramp
* [[Josephine Chaplin]]: Hélène Varèse
* [[John Wireford]]: El policia
* [[Andrée Damant]]
* [[Bernard-Pierre Donnadieu]]: un pompier
* [[Eithne Dunne]]: l’infermera
* [[Jacqueline Doyen]]
* [[Tony Mayne]]: el nan Tony
* [[Molly Tweedlie]]: la naine Molly
* [[Pascal Greggory]]: un malade a l’hospital
* [[Jacques Richard (actor)|Jacques Richard]]: un chirurgien
==Al voltant de la pel•lícula==
* [[Michel Subor]]: Chabret
* ‘‘The Freakmaker’’ és el dernier Pelolícules dirigides per el célèbre cap operador Jack Cardiff.
* [[Guy Mairesse (actor)|Guy Mairesse]]
* Per el rôle du Professor Nolter, la production avait tout d’abord pensé a l’actor [[Vincent Price]], mais ne réussit pas a conclure un accord amb son agent.
* [[Marc Chapiteau]]: un interne
* el film estrenada en salles aux Estats Units i auRegne Unitsous el titre ‘‘The Mutations’’, contre la volonté du productor i guionista Robert D. Weinbach qui souhaitait l’intituler ‘‘The Freakmaker’’. el film ne connut pas d’exploitation cinema en France i estrenada directement en [[Video Home System|VHS]] au cours des anys 1980.
* [[André Falcon]]: El director
* Les scènes de plantes poussant en accéléré montrées a el générique sont l’obra de Ken Middleham, qui était déjà responsable des séquences d’insectes a ‘‘[[Phase IV]]’’ (1974).
* [[Michel Bertay]]
* The Freakmaker ’’ és l’última pel•lícula dirigida pel famosa cap operador Jack Cardiff.
* [[Bruno Balp]]
* Per al paper del professorNolter, la producció havia pensat primer de tot a l’actor [[Vincent Price]], però no aconsegueix decidir un acord amb el seu agent.
* [[Norbert Becam]]
* La pel•lícula va sortir|treurea sales als Estats Units i al Regne Unit sota el títol `` TheMutacions ‘‘, contra la voluntat del productor i guionistaRobert D. Weinbach que desitjava titular-lo The Freakmaker ’’. La pel•lícula no va conèixer explotació cinema a França i va sortir directament en [[Video HomeSystem|VHS]] en el transcurs dels anys 1980.
* [[Alain Boyer]]
* Les escenes de plantes empenyent en accelerat ensenyades als crèdits són l’obra de Ken Middleham, que era ja responsable de les seqüències d’insectes en ‘‘[[Fase IV]]’’ (1974).
* [[Nicole Chomo]]
==Voir aussi==
* [[Rudi Coupez]]
===Lien interne===
* [[Savant fou]]
* [[Yvonne Dany]]
* [[Alain David (actor)|Alain David]]
==Enllaços externs==
* [[Nicole Desailly]]
* ‘‘[http://www.imdb.com/title/tt0070423/combined The Freakmaker]’’ a l’[[Internet Movie Database]]
* [[Fanny Gaillard]]
* [http://www.devildead.com/indexfilm.php3?FilmID=1178 Critique DevilDead]
* [[Claude Marcault]]
* [http://www.Terror-web.com/freakmaker.html Critique Horror web]
* [[Olivier Mathot]]
{{Palette|Jack Cardiff}}
* [[Stephan Meldegg]]
* [[Claude Pascadel]]
* [[Pierre Raffo]]
* [[Alice Reichen]]
* [[Sophie Sam]]
* [[Maurice Vallier]]
* [[Josée Yanne]]


== Llocs de rodatge ==
* Plusieurs scènes sont tournées a el [[16e arrondissement de Paris|16è arrondissement de Paris]], notamment l’[[avenue Georges-Mandel]] ainsi qu’à la sortie du lycée voisin, el [[lycée Janson-de-Sailly]].

== Premis ==
* [[2e cérémonie des César|Césars 1977:
** [[César de la millor actriu]] per [[Annie Girardot]]
** nominacion au [[César de la millor photographie]] per [[Claude Renoir (director de la photographie)|Claude Renoir]]

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=72887}}

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Freakmaker, the}}
{{ORDENA: Doctor Francoise Gailland}}
[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1974]]
[[Categoria: Pel•lícules de terror britànic]]
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1976]]
[[Categoria:Pel•lícules de ciència-ficció britànic]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Honfleur]]
Manicomi
[[Categoria:Pel•lícules tourné a el 16e arrondissement de Paris]]
Madhouse (1974)
[[Categoria:Pel•lícules traitant du cancer]]
{{Voir homònims|Madhouse}}
[[Categoria:Pel•lícules amb un César de la millor actriu]]

Una dona metge considerada sobrepassada pel seu treball abandona el seu marit i la seva família, fins al dia en què s’assabenta que té un càncer. Qüestiona tot i abandona fins i tot el seu amant.

[[Maurice Vallier]] * [[Josée Yanne]] {{fi de columnes}} == Llocs de rodatge == * Diverses escenes són rodades en el [[16è districte de París|16è districte de París]], sobretot l’[[Avinguda Georges-Mandel]] així que a la sortida del liceu veí, el [[liceu Janson-de-Sailly]].
Dos estafadors i una herència
The fortune

{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol=Madhouse
| títol = La minyona Fortune
| imatge =
| imatge =
| nom imatge =
| nom imatge =
| títol original= ‘‘Madhouse’’}}
| títol original = The Fortune}}
| direcció = [[Jim Clark (monteur)|Jim Clark]]
| direcció = [[Mike Nichols]]
| guió = Ken Levison<br /> Greg Morrison|lang=en}}<br />{{lien|Robert Quarry}}<br />a partir de la novel•la de<br />Angus Hall
| guió = [[Carole Eastman]]
| repartiment= [[Vincent Price]]<br />[[Peter Cushing]]<br />[[Adrienne Corri]]
| producció= [[Milton Subotsky]]<br />{{lien|Max Rosenberg}}<br />[[Samuel Z. Arkoff]]<br />{{lien|John Dark}}<br />[[Amicus Productions]]
| repartiment = [[Stockard Channing]] <br /> [[Jack Nicholson]] <br /> [[Warren Beatty]]
| production =
| país= Regne Unit
| país = Estats Units
| gènere = [[Pel•lícula de terror]]
| gènere = [[comèdia]]
| duració=92 minuts
| duració = 88 min.
| estrena= 1974
| estrena= 1975
}}
}}

‘‘‘‘‘ Madhouse ‘‘‘‘‘ és un [[pel•lícula de terror]] [[Cinema britànic|britànic]] dirigida per [[Jim Clark (monteur)|Jim Clark]] i estrenada el 1974. Il s’inspire très librement d’un novel•la d’Angus Hall, ‘‘Devilday’’, publié el 1969 en littérature|1969, qui sera, lors de la sortie de la pel•lícula, réédité sous el titre ‘‘Madhouse’’ per bénéficier de la publicité.
‘‘‘‘‘ La minyona Fortune ‘‘‘‘‘ (‘‘The Fortune’’) és una pel•lícula [[Cinema dels Estats Units|estatunidenc]] dirigida per [[Mike Nichols]], estrenada el 1975.

== Argument ==
== Argument ==
Le célèbre actor de pel•lícula de terror, Paul Toombes, connu notamment per son interprétation du D{{r}} Death, és frappé per une dépression nerveuse alors qu’il se rend en Anglaterra per el rodatge d’une novel•la sèrie. C’est alors que les différents actors i membres de l’équipe technique de cette sèrie commencent a mourir, d’une façon très analogue a celles dont mouraient les personnages des films du D{{r}} Death…
| títol original = Madhouse’’
* Titre français: ‘‘La minyona Fortune’’
| títol original = ‘‘Madhouse’’}}
| títol original = The Fortune’’
| direcció = Jim Clark (monteur)|Jim Clark]]
| direcció = Mike Nichols]]
| guió = Ken Levison, Greg Morrison|lang=en}}, {{lien|Robert Quarry}} <small>(No surt als crèdits)</small>, adaptació de la novel•la d’Angus Hall
| guió = [[Carole Eastman]]
| música = Douglas Gamley
| fotografia= Ray Parslow
| fotografia = [[John A. Alonzo]]
| producció= [[Don Devlin]], [[Hank Moonjean]], [[Mike Nichols]] i [[Robert E. Schultz]]
| muntatge = Clive Smith
| país= Estats Units
| direcció artística= Tony Curtis
s - [[Formats de projection|2,35:1]] - [[Monophonique|Mono]]
maquillatge= George Blackler, Helen Lennox
| gènere = [[comèdia]]
|efectes visuals= Norman Kerss, Roy Spencer
| estrena = 1975]]
| producció= [[Milton Subotsky]], {{lien|Max Rosenberg}}, [[Samuel Z. Arkoff]], {{lien|John Dark}}, [[Amicus Productions]]

| país= Regne Unit
| gènere = [[Pel•lícula de terror]]
| duració = 92 minuts
* Date de sortie :
** {{EUA}}: març 1974]]
** Regne Unit: novembre 1974]]
** República Federal Alemanya: 22 d’octubre de 1977
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[Vincent Price]]: Paul Toombes
* [[Stockard Channing]]: Freddie
* [[Peter Cushing]]: Herbert Flay
* [[Jack Nicholson]]: Oscar
* [[Warren Beatty]]: Nicky
* {{lien|Robert Quarry}}: Oliver Quayle
* [[Adrienne Corri]]: Faye Carstairs Flay
* [[Ian Wolfe]]: Justice of the Peace
* [[Dub Taylor]]: Rattlesnake Tom
* {{lien|Natasha Pyne}}: Julia Wilson
* [[Catlin Adams]]: jeuna noia amoureuse
* {{lien|Michael Parkinson}}: el periodista de la télé
* [[Christopher Convidat]]: jeune home amoureux
* {{lien|Linda Hayden}}: Elizabeth Peters
* [[Barry Dennen]]: Gerry Blount
* [[Scatman Crothers]]: el pêcheur
* {{lien|John Garrie}}: inspector Harper
* [[John Fiedler]]: el photographe
* [[Florence Stanley]]: Mrs. Gould
* {{lien|Jenny Lee-Wright}}: Carol Clayton
* [[Richard B. Shull]]: Sergent detectiu en cap Jack Power
* {{lien|Peter Halliday}}: el psychiatre

Le film présente aussi des fitxers d’archives de [[Boris Karloff]] i [[Basil Rathbone]].
== Premis i nominacions i Premis ==
=== Nominacions ===
* [[Saturn Award]] [[34e cérémonie des Saturn Awards|2008]] :
** [[Saturn Award de la millor collection DVD]] <small>(au sein du coffret ‘‘Vincent Price (MGM Scream Legends Collection)’’)</small>
== Referències ==
{{Referències}}
==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0073008| títol=La minyona Fortune}}
==Enllaços externs==

* {{Imdb títol|id=0071790}}
* {{Allociné titre|id=120110}}
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1974]]
{{ORDENA: Bonne fortune, la}}
[[Categoria: Pel•lícules de terror britànic]]

[[Categoria:Pel•lícules basades en novel•les]]
[[Categoria:Slasher]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
El famosa actor de pel•lícula d’horror, Paul Toombes, coneguda sobretot per a la seva interpretació del D{{r}} Death, és colpit per una depressió ansiosa Mentre va a Anglaterra per al rodatge d’una nova sèrie. És mentre que els diferents actors i membres de l’equip tècnic d’aquesta sèrie comencen a morir, d’una manera molt anàloga a aquelles de què morien els personatges de les pel•lícules del D{{r}} Death...
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Mike Nichols]]
McQ

McQ

‘‘‘‘‘ Un silencieux au bout du canon ‘‘‘‘‘ (‘‘McQ’’) és un policíac [[Cinema dels Estats Units|estatunidenc]] dirigida per [[John Sturges]], estrenada el 1974.

== Argument ==
El dia de la llagosta
Lon McQ ([[John Wayne]]), un tinent de la polícia de [[Seattle]] enquête a el meurtre de son collègue, supposé tué per des [[hippies]]: McQ soupçonne un trafiquant, Manny Santiago d’être a l’origine de ce meurtre.
The day of the locust
| títol original = McQ’’

| direcció= [[John Sturges]]

| guió = Lawrence Roman
{{Voir homònims|Fléau}}
| producció= Arthur Gardner, Jules V. Levy, Lawrence Roman, [[Michael Wayne]] (exécutif)
{{Confusion|Le Fléau (mini-sèrie)}}
| productora = [[Warner Bros.]]
{{infotaula pel•lícula
| música = Elmer Bernstein
| títol=Le Jour du fléau
| fotografia= [[Harry Stradling Jr.]]
| muntatge = [[William H. Ziegler|William Ziegler]]
| país = Estats Units
| duració = 111 minuts
| estrena= {{Estats Units}}: 4 de gener de 1974<br />França: 10 d’abril de 1974
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| nom imatge =
| distribució =
| títol original=The Day of the Locust
| pressupost =
| direcció = [[John Schlesinger]]
| imdb =
| guió = [[Waldo Salt]]
| repartiment= [[Donald Sutherland]]<br />[[Karen Black]]<br />[[Burgess Meredith]]
| producció=
| país=
| gènere =
| duració=144 minuts
| estrena= 1975
}}
}}

‘‘‘‘‘ el Jour du fléau ‘‘‘‘‘ (‘‘The Day of the Locust’’) és una [[Cinema dels Estats Units|pel•lícula estatunidenca]] de [[John Schlesinger]], estrenada el 1975, adaptat du novel•la de [[Nathanael West]] ‘‘L’Incendie de Los Angeles’’ (títol original identique au film), publié el 1939, i relatant el désespoir i la condition d’un grup d’individus différents dont les rêves de succès ont échoué.

L’Adaptació a l’écran fut assurée per el [[guionista]] [[Waldo Salt]] i per el director [[John Schlesinger]], amb [[Donald Sutherland]], [[Billy Barty]], [[Karen Black]], [[William Atherton]] i [[Burgess Meredith]] a les rôles principaux.

== Argument ==

| títol original = The Day of the Locust’’
* Titre français: ‘‘Le Jour du fléau’’
| direcció = John Schlesinger]]
| guió = [[Waldo Salt]], adaptació de la novel•la ‘‘L’Incendie de Los Angeles’’ de [[Nathanael West]]
| fotografia = [[Conrad L. Hall]]
| muntatge = [[Jim Clark (monteur)|Jim Clark]]
| música = [[John Barry (compositor)|John Barry]]
| producció= [[Jerome Hellman]]
| país= Estats Units
s - [[Format 35 mm|35|mm}}]] - [[Formats de projection|1,85:1]] - [[Monophonique|Mono]]
| gènere = [[Drama]]
| duració = 144 minuts
| estrena =
** {{Estats Units}}: [[7 mai]] 1975]]
** França: [[22 août]] 1975]]

== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[John Wayne]]: John McQ
* [[Donald Sutherland]]: Homer Simpson
* [[Eddie Albert]]: el capità Kosterman
* [[Karen Black]]: Faye Greener
* [[Diana Muldaur]]: Lois
* [[Burgess Meredith]]: Harry Greener
* [[Jim Watkins]]: J. C. Davis
* [[William Atherton]]: Tod Hackett
* [[Al Lettieri]]: Manny Santiago
* [[Geraldine Page]]: Big Sister
* [[Clu Gulager]]: El tinent Franklin Toms
* [[Richard A. Dysart]]: Claude Estee
* [[David Huddleston]]: Pinky
* [[Bo Hopkins]]: Earle Shoop
* [[Colleen Dewhurst]]: Myra
* [[Pepe Serna]]: Miguel
* [[Julie Adams]]: Elaine
* [[Lelia Goldoni]]: Mary Dove
* [[Roger E. Mosley]]: Rosey
* [[Billy Barty]]: Abe Kusich
* [[William Bryant]]: Stan Boyle
* [[Jackie Earle Haley]]: Adore Loomis
* [[Richard Kelton]]: Radical
* [[Gloria LeRoy]]: Mrs. Loomis
* Jane Hoffman as Mrs. Odlesh
* [[Joe Tornatore]]: Freddy LaSalle
* Norman Leavitt as Mr. Odlesh
* [[Kim Sanford]]: Ginger
* [[Dick Friel]]: Bob Mahoney
* [[Madge Kennedy]]: Mrs. Johnson

* [[Richard Eastham]]: Walter Forrester
== Comentaris ==
* En acceptant de tourner ce film, [[John Wayne]] reconnaissait per la même occasion el déclin du western: "J’avais envie de changer un peu, avait-il déclaré alors. Naturellement, mon style, c’est el film d’acció i aujourd’hui, el film d’acció, c’est el film policíac amb un Polícia impitoyable".
* Quelque temps auparavant, [[John Wayne]] avait refusé el rôle de l’[[Harry Callahan (cinema)|inspector Harry]], qui devait finalement revenir a [[Clint Eastwood]] a el film du même titre, dirigida per [[Don Siegel]].
==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0072848| títol=Le Jour du fléau}}
* [http://www.dvdclassik.com/Critiques/McQ-dvd.htm ciritique de McQ a DVDClassik]

* [http://www.allocine.fr/film/ficapilm_gen_cfilm=108822.html fichier] a [[Allociné]]
* {{Imdb títol|id=0071824}}
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de cinema policíac]]


{{ORDENA: Jour du fleau, Le}}
Lon McQ ([[John Wayne]]), un tinent de la policia de [[Seattle]] investigació sobre l’homicidi del seu col•lega, cregut matat per dels [[hippies]]: McQ sospita un traficant, Manny Santiago de ser En un principi d’aquest homicidi.
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
== Comentaris == * acceptant rodar aquesta pel•lícula, [[John Wayne]] reconeixia per la mateixa ocasió el declivi del western: "Tenia ganes de canviar una mica, havia declarat llavors. Naturalment, el meu estil, és la pel•lícula d’acció i avui, la pel•lícula d’acció, és la pel•lícula policíaca amb un policia despietat".
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
* Algun temps abans, [[John Wayne]] havia negat el paper del [[Harry Callahan (cinema)|inspector Harry]], que havia de tornar finalment a [[Clint Eastwood]] a la pel•lícula del mateix títol, dirigida per [[Do Siegel]].
[[Categoria:Pel•lícules traitant du cinema]]
Posa-hi l’altra interpreta
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per John Schlesinger]]
Porgi l’altra guancia

{{infotaula pel•lícula
[[Categoria:Pel•lícules basades en novel•les]]
| títol original = ‘‘Porgi l’altra guancia’’

| direcció = [[Franco Rossi]]
‘‘‘‘‘ El Dia de la plaga ‘‘‘‘‘ (The Day of the Locust ‘‘) és una [[Cinema americà|pel•lícula americana]] de [[John Schlesinger]], estrenada el 1975 en el cinema|1975, adaptat novel•la de [[Nathanael West]] `` L’Incendi de Los Angeles ‘‘ (titula original idèntic a la pel•lícula), publicat el 1939, i relatant la desesperació i la condició d’un grup d’individus diferents dels quals hi somies d’èxit han fracassat.
| guió = [[Augusto Caminito]]<br />[[Franco Rossi]]<br />[[Fausto Saraceni]]<br />[[Gianfranco Clerici]]<br />[[Nino Marino]]

| repartiment = [[Terence Hill]]<br />[[Bud Spencer]]<br />[[Jean-Pierre Aumont]]<br />[[Robert Loggia|Roberto Loggia]]
L’adaptació a la pantalla va ser assegurada pel [[guionista]] [[Waldo Salt]] i pel realitzador [[John Schlesinger]], amb [[Donald Sutherland]], [[Billy Barty]], [[Karen Black]], [[William Atherton]] i [[Burgess Meredith]] als papers principals.
| pays = Itàlia, França

| gènere = aventures, [[Comèdia]]
El germà més llest de Sherlock Holmes
| estrena = 1974]]
The adventure of Sherlock Holmes’ smarter brother
| durée = 98 minuts ‘
{{ébauche|film américain|film britànic}}
}}
‘‘‘‘‘ Les Deux missionnaires ‘‘‘‘‘ (títol original: ‘‘Porgi l’altra guancia’’) és un [[Cinema français|film franco]]-italiana dirigida per [[Franco Rossi]], estrenada el 1974.
‘‘‘‘‘ el Germà el plus futé de Sherlock Holmes ‘‘‘‘‘ (‘‘The Adventures of Sherlock Holmes’ Smarter Brother’’) és una pel•lícula américano-britànic dirigida per [[Gene Wilder]] el 1975.

== Argument ==
== Argument ==
En Anglaterra, un important document vient d’être volé du coffre-fort du ministre des Affaires étrangères. el célèbre detectiu privé [[Sherlock Holmes]] confie l’affaire a son petit Germà, Sigerson, qui sera ajudat du sergent Orville Sacker de [[Scotland Yard]].
À Macaraïbo, el Marqués Gonzaga règne en maître a el commerce i la population vit a la misère. pare J. i pare Pedro, deux missionnaires, décident de l’affronter per pouvoir améliorer la situation i se livrer a des activités plus ou moins licites...

| títol original = Porgi l’altra guancia’’
| direcció= Franco Rossi

| guió = [[Augusto Caminito]], [[Franco Rossi]], [[Fausto Saraceni]], [[Gianfranco Clerici]] i [[Nino Marino]] <small>adaptació d’una història de [[Rodolfo Sonego]]</small>
| títol original = el Germà el plus fûté de Sherlock Holmes’’
| fotografia= [[Gábor Pogány]]
| títol original = The Adventures of Sherlock Holmes’ Smarter Brother’’
| muntatge = [[Giorgio Serrallonga]]
| direcció = Gene Wilder]]
| música = Guido i Maurizio de Angelis
* Guió :[[Gene Wilder]]
| producció= [[Dino De Laurentiis]]
| producció= [[Richard A. Roth]]
| gènere = aventures, [[Comèdia]]
| país = Itàlia / França
| música = [[John Morris]]
| país= Estats Units
| duració = 98 minuts ‘
| duració = 87 minuts
* Date de sortie :
** Itàlia: 21 de desembre de 1974}}
| estrena = 14 de desembre de 1975}}

** {{Allemagne de l’Ouest}}: 16 de gener de 1975}}
** França: 18 de juny de 1975}}
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[Terence Hill]]: pare J.
* [[Gene Wilder]]: Sigerson Holmes
* [[Bud Spencer]]: pare Pedro
* [[Marty Feldman]]: Orville Sacker
* [[Madeline Kahn]]: Jenny Hill/Bessie Belwood
* [[Jean-Pierre Aumont]]: Delgado
* [[Dom DeLuise]]: Edouardo Gambetti
* [[Robert Loggia|Roberto Loggia]]: el Marqués Gonzaga
* [[Mario Pilar]]: Menendez
* [[Leo McKern]]: Pr. Moriarty
* [[Salvatore Basile]]: Monsenyor Jimenez
* [[Roy Kinnear]]: Finney
* [[Maria Cumani Quasimodo]]: Marchesa Gonzaga
* [[John el Mesurier]]: Lord Redcliff
* [[Jacques Herlin]]: el bisbe
* [[Douglas Wilmer]]: Sherlock Holmes
* [[Thorley Malters]]: Dr Watson
== a noter ==
* [[George Silver]]: Bruner
* el décor de la scène d’ouverture de la pel•lícula sera a nouveau utilisé per en faire el bureau du ministre a ‘‘[[Banana Joe]]’’.
* [[Nicholas Smith]]: Hunkston
* Lors d’une bagarre generale, [[Terence Hill]] monte a une table puis saute afin d’esquiver des bandits venant de tous les côtés. L’actor ré-effectuera cette même acrobatie a ‘‘[[Deux super-flics]]’’.
* [[John Hollis]]: Sbire de Moriarty
* [[Aubrey Morris]]: el conductor de la calèche
* [[Tommy Godfrey]]: Fred
* [[Susan Field]]: La reina Victoria
* [[Joseph Behrmannis]]: el russe que fait une offre per el document de Redcliff
* [[Wolfe Morris]]: el français que fait une offre per el document de Redcliff
* [[Kenneth Benda]]: Butler
* [[Michael Crane]]: Renato
* [[Tony Simpson]]: Cap d’orchestre

==Voir aussi==
=== Articles connexes ===
* [[Sherlock Holmes]]
* [[Adaptaciós des aventures de Sherlock Holmes]]

===Enllaços externs== * {{Imdb títol| id=}}=
{{Imdb títol|id=0072608}}

{{Palette
| Sherlock Holmes Al cinema i televisió
}}
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Deux missionnaires, Les}}
{{ORDENA: Frere el plus fute de Sherlock Holmes}}
[[Categoria:Pel•lícules d’Itàlia del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules d’aventures italiana]]
[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1975]]

[[Categoria:Pel•lícules d’aventures français]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules amb Sherlock Holmes]]
A Anglaterra, un important document ve de ser robat de la caixa forta del ministre d’afers exteriors. Ho celebra detectiu privat [[Sherlock Holmes]] confia l’assumpte al seu petit germà, Sigerson, que serà ajudat del sergent Orville Sacker de [[Scotland Yard]].
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]

A Macaraïbo, el Marquès Gonzaga regnat en amo sobre el comerç i la població viu en la misèria. Pare J. i Pare Pedro, dos missioners, decideixen enfrontar-lo per poder millorar la situació i lliurar-se a activitats més o menys lícites...
El jutge i l’assassí
Marchesa Gonzaga * [[Jacques Herlin]]: el bisbe == A anotar == * La decoració de l’escena d’obertura de la pel•lícula serà de nou utilitzat per fer-ne el despatx del ministre en ‘‘[[Banana Joe]]’’.
El jutge i l’assassin
* En el moment d’una baralla general [[Terence Hill]] muntada sobre una taula després canvi per tal d’esquivar bandits venint de tots els costats. L’actor ré-effectuera aquesta mateixa acrobàcia en ‘‘[[Dos superpolicies]]’’.

Stavisky...
{{titre mis en forme|’’El jutge i l’Assassin’’}}
Stavisky...
{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol=Stavisky
| títol=El jutge i l’Assassin
<!-- Seulement si el titre ci-dessus és différent du français. Exemple per l’anglais: en -->
<!-- Seulement si el titre ci-dessus és différent du français. Exemple per l’anglais: en -->
| imatge =
| imatge =
| nom imatge =
| nom imatge =
| títol original=
| títol original=
| direcció = [[Alain Resnais]]
| direcció = [[Bertrand Tavernier]]
| guió =
| guió = [[Jean Aurenche]], [[Pierre Bost]], [[Bertrand Tavernier]]
| repartiment= [[Jean-Paul Belmondo]]<br />[[Anny Duperey]]
| repartiment= [[Philippe Noiret]]<br>[[Michel Galabru]]<br>[[Isabelle Huppert]]<br>[[Jean-Claude Brialy]]
| producció=
| producció=
| país= França
| país= França
| gènere =
| gènere = [[Drama]]
| duració
| duració=110 minuts
| estrena= 1974
| estrena= 1976
| primera diffusion = <!-- Uniquement per les Telefilms -->
| primera diffusion = <!-- Uniquement per les Telefilms -->
}}
}}

‘‘‘‘‘ Stavisky...’’’’’ és un [[Cinema français|Pel•lícules de França]] dirigida per [[Alain Resnais]], estrenada el 1974.
‘‘‘‘‘ El jutge i l’Assassin ‘‘‘‘‘ és un [[Pel•lícules dramàtiques]] històrica [[France|français]] dirigida per [[Bertrand Tavernier]], estrenada Al cinema el 1976.

== Argument ==
== Argument ==
El 1893, Joseph Bouvier, ancien [[sergent]] d’[[infanterie]] réformé en raison de ses crises de violence, tire a sa fiancée qui veut el quitter avant de retourner son arme contre lui. Elle survit i lui aussi, malgré les deux balles restées logées a la tête. Esprit simple i exalté, nourri de slogans [[anarchistes]], il devient vagabond a la suite de sa libération de l’asile où son geste l’avait conduit. Dès lors, parcourant la [[France]] a pied, il égorge i viole a son chemin de jeunes bergers ou bergères.
Le film retrace l’apogée a les [[anys 1930]] i la - 1934]] de [[Serge Alexandre Stavisky]].

La història débute a les anys 30, alors que « Serge Alexandre » (qui n’utilise plus el nom de Stavisky) mène grand train, i és Propietari de différentes affaires ([[teatre de l’Empire]], conglomérat de presse, société foncière phocéenne, bijouterie). Au même moment, [[Léon Trotski]] obtient el droit de s’installer en France, sous la condition de ne pas s’impliquer a la politique française.
S’intéressant a cette affaire, un jutge de province, Émile Rousseau, a suivi patiemment Bouvier a la trace. Une fois l’assassin arrivé a sa région, il obtient son arrestation a la base d’un signalement composé a partir de témoignages. Si Bouvier pense qu’on va el soigner, Émile Rousseau ne croit pas a sa folie. Voyant a cette affaire l’occasion unique d’une promotion, il instaure une relation de confiance amb Bouvier, base d’une mécanique huilée per obtenir des aveux complets i sa condamnation a mort.
Tout en essayant d’obtenir un non-lieu a el procès concernant son arrestation el 1926, Alexandre tente de couvrir les dettes qu’il a accumulées petit a petit a ses opérations financières, en se lançant a d’autres opérations encore plus juteuses: fondation d’une entreprise, dont la mise en bourse és garantie per l’État ell mateix, i commerce d’armes per el renversement de la république espagnole, via un contact espagnol nationaliste, Montalvo. Pendant ce temps, l’inspector principal [[Pierre Bonny]] tente de mettre son nez a el dossier Stavisky, en favorisant des fuites auprès de journaux, ou en tendant des embûches aux complices de l’escroc, notamment per el crédit municipal de Bayonne. Il és muselé en partie per une intervention de l’inspector principal Boussaud, dont Alexandre avait estiu el « cosí » (l’[[indicateur (police)|indicateur]]), i qui és désormais l’intermédiaire entre la préfecture i Stavisky. Ce dernier és bien protégé, per ses accointances amb les membres de la majorité radicale i amb ceux de l’opposition nationaliste.

Malgré des accès de déprime (durant lesquels il s’intéresse au suicide de son pare i a celui – pArgument – du banquier {{lien|trad=Alfred Lowenstein|texte=Lowenstein|fr=Alfred Lowenstein}}), suivi de crises de mégalomanie ou de paranoïa, i les dettes qui s’accumulent au point de gêner ses affaires, Alexandre n’écoute guère les conseils de ses proches. Il mène grand train, entouré de ses amis (Mézy, son médecin, el baron Raoul, maître Grammont, son advocat, Borelli, son home de confiance) i de sa dona Arlette, ce qui ne l’empêche pas de passer des nuits amb d’autres femmes. Mais l’année 1933 se termine mal per Alexandre: alors qu’il attend amb impatience la mise en marche de ses deux projets phares, i donc une rentrée d’argent qui lui permettrait d’éponger toutes ses dettes, l’[[affaire Stavisky|affaire des bons de Bayonne]] éclate: on découvre que la moitié des bons sont faux, escroquerie montée amb la complicité du directeur du crédit municipal. el soir de noël 1933, Alexandre és donc recherché i prend la fuite.
Ses amis i contacts lui font comprendre qu’il doit désormais se cacher, se taire, se faire oublier, afin qu’ils puissent, el temps que l’affaire se calme, el protéger - i eux avec. Mais Alexandre és désormais intenable, i souhaite de plus en plus s’exprimer a la place publique, afin de garder tous ses avantages i faire jouer l’influence qu’il croit détenir a el pouvoir politique. Réfugié a Chamonix chez un de ses employés, son chalet és rapidement encerclé per la polícia. Un coup de feu éclate, sans que l’on puisse dire s’il s’agit d’un suicide ou non.
| títol original = El jutge i l’Assassin’’
En parallèle de la trame principale, el récit és interrompu per des bribes de témoignage devant la commission d’enquête des différents protagonistes de l’affaire. Durant celle-ci, la chute du gouvernement i la [[crise du 6 febrer 1934]] sont évoquées, de même que la mise a pied de l’inspector Bonny. De même, certains éléments de l’exil de [[Trotskisme|Trotski]] en France prennent parfois el pas a la història de Stavisky. el film se termine après une villoc du baron Raoul a la prison des Baumettes, où és désormais enfermée Arlette, soupçonnée de connaître certains secrets de son mari.
| direcció = Bertrand Tavernier]]
== Thème ==
| guió = [[Jean Aurenche]], [[Pierre Bost]], [[Bertrand Tavernier]]
Même si l’aspect politique de l’affaire Stavisky és abordé, l’axe principal de la pel•lícula és l’aspect psychologique du personnage de l’aventurier Stavisky, qui surestime son pouvoir i celui de son réseau d’amis. Resnais i Semprún introduisent un parallèle amb el séjour a la même époque de [[Léon Trotski|Trotski]] en France i son expulsion du territoire.
* Photo: [[Pierre William Glenn]]
== Accueil ==
| direcció artística = [[Antoine Roman]]
En sélection oficialle au [[festival de Cannes 1974, el film és médiocrement accueilli per les festivaliers i per les critiques présents. Il n’est distingué au palmarès que per un hommage a [[Charles Boyer]]. [[Jean-Paul Belmondo]], també coproductor de la pel•lícula, déclarera plus tard avoir très mal vécu cet accueil: {{Cita|Je ne voulais pas que el film aille a Cannes. On m’a persuadé du contraire. Un massacre ! Resnais n’avait pas tourné depuis cinq ans i c’est la seule fois où il s’est fait traîner a la merde. (...) Les critiques ne m’ont jamais empêché de dormir, sauf a ‘‘Stavisky’’. Il y a eu un tel déchaînement. Là, j’ai dit: “C’est vraiment des cons !” A ‘‘Stavisky’’, ils me reprochaient d’être sympathique. Mais vous connaissez un escroc antipathique, vous ? Un escroc antipathique, il n’escroque personne !}}. el film n’est pas un échec public, puisqu’il attira plus de 300 000 spectateurs a les salles a Paris i plus d’un million de spectateurs en France, mais ses chiffres de fréquentation sont très inférieurs a ceux obtenus per les succès précédents de Jean-Paul Belmondo. Ce dernier, a les anys suivantes, tournera essentiellement des films plus {{Cita|commerciaux}}<ref>Gilles Durieux, ‘‘Belmondo’’, el Cherche-midi, 2009, pages 260-261</ref>.
| títol original = Stavisky’’...
| direcció= Alain Resnais
* Guió, Adaptació i dialogues de [[Jorge Semprún]]
| música = Stephen Sondheim
* Fitxer: [[Sacha Vierny]]
| muntatge = [[Albert Jurgenson]]
| direcció artística = Jacques Saulnier
| vestuari = [[Jacqueline Moreau]]
| vestuari = [[Jacqueline Moreau]]
| música = [[Philippe Sarde]]
| so = Jean-Pierre Ruh]], [[Bernard Bats
| muntatge = [[Armand Psenny]]
* Pellicule 35mm, couleur per Eastmancolor
([[Eastmancolor]]) - [[Format de projection|1.85:1]] - [[Monophonique|Son monophonique]] - [[35 mm]]
| producció= [[Cerito Films]], [[Les Films Ariane]] (Paris) - [[Euro International Films]] (Rome)
| gènere = [[Drama]]
* Productors delegats: [[Alexandre Mnouchkine]], [[Oscar Dancigers]]
| duració = 110 minuts
* Director de production: [[Alain Belmondo]]
| estrena = 10 de març de 1976}}
| distribució= C.C.F.C

* Début du rodatge: 4 octobre 1973
| duració = 115 min
| estrena = 15 de maig de 1974}}
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
== Repartiment ==
{{colonnes|nom=2|
* [[Jean-Paul Belmondo]]: Serge Alexandre Stavisky
* [[François Périer]]: Albert Borelli
* [[Philippe Noiret]]: El jutge Rousseau
* [[Anny Duperey]]: Arlette
* [[Michel Galabru]]: Joseph Bouvier
* [[Michael Lonsdale]]: Doctor Mézy
* [[Isabelle Huppert]]: Rose
* [[Jean-Claude Brialy]]: el procureur Villedieu
* [[Roberto Bisacco]]: Juan Montalvo de Montalbon
* [[Claude Rich]]: Inspector Bonny
* [[Renée Faure]]: Madame Rousseau
* [[Cécile Vassort]]: Louise Lesueur
* [[Charles Boyer]]: el baron Jean Raoul
* [[Pierre Vernier (actor)|Pierre Vernier]]: Me Pierre Grammont
* [[Yves Robert (cinéaste)|Yves Robert]]: el Professor Degueldre
* [[Jean-Roger Caussimon]]: el chanteur des rues
* [[Marcel Cuvelier]]: Inspector Boussaud
* [[Jean Bretonnière]]: el député
* [[Van Doude]]: Inspector principal Gardet
* [[Jacques Spiesser]]: Michel Grandville
* [[Monique Chaumette]]: La mare de Louise
* [[Jean-Pierre Leroux]]: Radeuf
* [[Michel Beaune]]: el periodista maître-chanteur
* [[Aude Landry]]: Suzanne, la germana de Rose
* [[Maurice Jacquemont]]: Gauthier
* [[Silvia Badescu]]: Erna Wolfgang
* [[Michel Fortin]]: el chirurgien de l’hospice
* [[Jacques Eyser]]: Véricourt
* [[Daniel Russo]]: el gardien
* [[Jean-Pierre Sentier]]: un periodista
* [[Fernand Guiot]]: Van Straaten
* [[François Dyrek]]: el chemineau libéré
* [[Daniel Lecourtois]]: el president de la commission d’enquête
* [[Christine Pascal]]: une gréviste (No surt als crèdits)
* [[Gérard Depardieu]]: el jeune inventeur du Matriscope
* [[Marcel Azzola]]: un gréviste joueur d’accordéon (No surt als crèdits)
* [[Nike Arrighi]]: Édith Boréal
* [[Liza Braconnier]]: la religieuse de l’hospital
* [[Samson Fainsilber]]: L’employé au fichier
* [[Raymond Girard]]: El Doctor Pierre
* [[Arlette Bonnard]]: la fermière a la soupe
* [[Gigi Ballista]]: Gaston Henriet
* [[Jean Amos]]: el gardien-cap
* [[Gilbert Bahon]], [[René Morard]], [[Henri Vart]]: les roulants
* [[Guido Cerniglia]]: Laloy
* [[Yves Brainville]]: M. de la Salle
* [[Jean-Claude de Goros]]: El Doctor Dutourd
* [[Yvon Lec]]: el supérieur mariste
* [[Gabriel Cattand]]: Un député a la commission d’enquête
* [[Jean Michaud]]: Houriaux
* [[Eddy Ross]]: el Primer curé
* [[Bob Morel]]: L’Âne Rouge
* [[Niels Arestrup]]: Rudolph, el secretària de Trotski
* [[Maurice Jacquemont]]: el curé de Saint-Robert
* [[Roland Bertin]]: L’employé i gardien au cimetière
* [[Catherine Verlor]]: Francine Lesueur
* [[Imelde Marani]]: La provinciale/La belle desconegute
* [[Jean-Marie Galey]]: un periodista
* [[Lucienne Legrand]]: La secretària du Professor Pierre
* [[Guy Piérauld]]: el contrôleur-receveur
* [[Gérard Jugnot]]: el photographe
* [[Yves Peneau]]: Léon Trotski
* [[Gilles Dyrek]]: Victor
* [[Dominique Rollin]]: Sedov
* [[Antoine Baud]]: el gendarme a cheval
* [[Catherine Sellers]]: Natalya
* [[Philippe Sarde]]: el pianiste
* [[Jean-Francis Gondre]]: el sous-oficial
* [[Paul Villé]]: L’huissier
* [[Vicky Messica]]: el régisseur
* [[Richard Hendry]]: el syndicaliste
* [[Didier Haudepin]]: un gréviste (No surt als crèdits)
* [[Lionel Vitrant]]: Un invité
}}
* [[Georges Yacoubian]]: el valet de chambre

* [[François Leterrier]]: [[André Malraux]]
== Al voltant de la pel•lícula ==
* [[Jean-Michel Charlier]]: el comissari divisionnaire
{{à sourcer|data=setembre 2010}}
* [[Jean Davy]]: "La veu de Coriolan"
* el film és inspiré de faits réels: la cavale sanguinaire de [[Joseph Vacher]] qui a tué au moins une vingtaine de personnes a la fin du {{s mini-|XIX|e}} siècle. Vacher és un personnage historique bien connu des [[Criminologie|criminologues]], qui peut être considéré per la France comme el pendant de [[Jack l’Éventreur]] per l’ Anglaterra. Bouvier a même accroché a sa cellule une Pòster du ‘‘Petit Journal’’ de 1898 montrant un home agressant une jeune femme, titrée: « Un nouveau Vacher »<ref>http://psychiatrie.Història .free.fr/vieasil/img/9janv1898.jpg.</ref>.
==Enllaços externs==
* el rôle du ténor patriote ‘‘Âne rouge’’ qui interprète la chanson ‘‘Sigismond el Strasbourgeois’’ és tenu per Robert Morel anomenat Bob, un ancien membre des services secrets français qui lutta contre les militants de l’[[Organisation exèrcit secrète|OAS]] en Algérie i qui fut garde du corps de [[Charles de Gaulle]]<ref>Entretien amb Bertrand Tavernier i Philippe Noiret dirigida per Michel Boujut, Studio Canal, 2001.</ref>.
==Enllaços externs==
* Plusieurs scènes ont estiu tournées a el [[Chemin de fer du Vivarais]] entre [[Tournon-sur-Rhône|Tournon]] i [[Lamastre]], au château de Boulogne ainsi qu’à [[Malarce-sur-la-Thines|Thines]] i a [[Largentière]] en Ardèche.
* {{Imdb títol|id=0072204| títol=Stavisky}}
* Michel Galabru fut récompensé per ce rôle per el [[César al millor actor]] el 1977.
* {{Allocine titre|id=3413}}
* La collaboration entre Bertrand Tavernier i Jean Aurenche per l’écriture de ce film és évoquée a el documental ‘‘[[Jean Aurenche, Escriptorde cinema]]’’ d’Alexandre Hilaire i Yacine Badday.

== Banda original ==
La Banda original de la pel•lícula a estiu composée i écrite per [[Philippe Sarde]] i [[Jean-Roger Caussimon]]. Au delà des illustrations sonores très riches (extraits d’opéras i airs populaires de la fin du [[segle XIX]]), el director a commandé trois chansons spécialement écrites per el film.
La primera chanson, intitulée ‘‘Sigismond el Strasbourgeois’’, és una chanson aux airs patriotiques qui retrace la vie d’un jeune Alsacien ayant opté per la France en 1871 i qui choisit de s’engager a l’exèrcit per partir a les colonies. La seconde chanson a estiu composée a el mode de la complainte, un gènere populaire que chantaient des chansonniers qui parcouraient les routes, inventaient des chansons s’inspirant de l’actualité, les interprétaient i les vendaient per feuillets. Elle s’appelle ‘‘La Complainte de Bouvier l’éventreur’’ i és interprétée a el film per [[Jean-Roger Caussimon]] ell mateix. La dernière chanson, qui conclut el film, és quant a elle inspirée des chants révolutionnaires de la [[Commune de Paris (1871)|Commune de Paris]]. Elle s’intitule [http://www.antiwarsongs.org/canzone.php?lang=it&id=20183 ‘‘La Commune és en lutte’’] i sert a deux reprises d’illustration sonore au film: la primera fois — interprétée per [[Michel Galabru]] — lorsque Joseph Bouvier attend les gendarmes encerclé per les bergers qui l’ont pris en flagrant délit, i la seconde fois lors de la scène finale qui retrace une grève ouvrière réprimée per la gendarmerie.

Cette dernière chanson a fait l’objet de plusieurs interprétations :
* [http://www.jiwa.fr/#track/1600579 ‘‘La commune és en lutte’’], per [[Jean-Roger Caussimon]] ;
* [http://www.jiwa.fr/#track/1226931 ‘‘La commune és en lutte’’], concert de [[Jean-Roger Caussimon]] ;
* [http://www.jiwa.fr/#track/3274338 ‘‘La Commune és en lutte’’], per [[Serge Utgé-Royo]] ;
* i [[Dominique Grange]].

== Premi, nominacions ==
* [[2e cérémonie des César|Césars 1977]] :
** [[César al millor actor]] per [[Michel Galabru]]
** [[César al millor guió original ou Adaptació]] per [[Jean Aurenche]] i [[Bertrand Tavernier]]
** nominacion au [[César a la millor pel•lícula]]
** nominacion au [[César al millor director]] per [[Bertrand Tavernier]]
** nominacion au [[César al millor actor secundari]] per [[Jean-Claude Brialy]]
** nominacion au [[César de la millor música écrite per un film]] per [[Philippe Sarde]]

== Referències ==
== Referències ==
{{referències|1}}
{{Referències}}

{{Palette|Alain Resnais}}
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|tt=0073219}}
* [http://www.jiwa.fr/#track/1600579 ‘‘La commune és en lutte’’ de Jean Roger Caussimon i Philippe Sarde]

{{Palette|Bertrand Tavernier}}

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1974]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Alain Resnais]]


{{ORDENA: Jutge i l’assassin, Le}}
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1976]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Bertrand Tavernier]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant a les anys 1890]]
[[Categoria:Tueur en sèrie cinema]]
[[Categoria:Pel•lícules amb un César al millor guió original ou Adaptació]]
[[Categoria:Pel•lícules amb un César al millor actor]]


{{títol posat en forma|`` El Jutge i l’Assassí ‘‘}} {{Infotaula pel•lícula
| titula = El Jutge i l’Assassí
| llengua del títol = <!-- Només si el titula damunt és diferent del francès. Exemple per a l’anglès: en->
| il•lustra =
| acompanya d’una llegenda =
| alternativa =
| titula quebequès =
| titula original =
| realització = [[Bertrand Tavernier]]
| guió = [[Jean Aurenche]], [[Pierre Bost]], [[Bertrand Tavernier]]
| repartiment = [[Philippe Noiret]]<br>[[Michel Galabru]]<br>[[Isabelle Huppert]]<br>[[Jean-Claude Brialy]]
| producció =
| país = {{França}}
| gènere = [[Drama]]
| durada = 110 minuts
| any de sortida = 1976
| primera difusió = <!-- Únicament per als telefilms -->
}} ‘‘‘‘‘ El Jutge i l’Assassí ‘‘‘‘‘ és un [[pel•lícula dramàtica]] [[Pel•lícula històrica|històric]] [[França|francès]] dirigida per [[Bertrand Tavernier]], estrenada al cinema el 1976 en el cinema|1976.


== Argument == El 1893, Joseph Bouvier, ancià [[sergent]] de [[infanteria]] reformat en base a les seves crisis de violència, dispara a la seva promesa que vol deixar-lo abans de tornar la seva arma contra ell. Sobreviu i ell també, malgrat les dues pilotes continuades estant allotjades al cap. Esperit simple i exaltat, alimentat d’eslògans [[anarquistes]], es fa vagabund de resultes del seu alliberament de l’asil on el seu gest l’havia conduït. Des de llavors, recorrent la [[França]] a peu, degolla i viola sobre el seu camí de joves pastors o poltrones.
<!-- a Barbizon -->


Interessant-se per aquest assumpte, un jutge de província, Émile Rousseau, ha seguit pacientment Bover al rastre. Una vegada l’assassí arribat a la seva regió, obté la seva detenció sobre la base d’una descripció composta a partir de testimoniatges. Si Bouvier pensa que se’l cuidarà, Émile Rousseau no creu en la seva bogeria. Veient en aquest assumpte l’ocasió única d’una promoció, instaura una relació de confiança amb Bouvier, base d’una mecànica untada amb oli per obtenir confessions completes i la seva condemna a mort.


== Clava tècnica == * Títol: `` El Jutge i l’Assassí ‘‘ * Realització: [[Bertrand Tavernier]] * Guió: [[Jean Aurenche]], [[Pierre Bost]], [[Bertrand Tavernier]] * Foto: [[Pierre William Glenn]] * Decoracions: [[Antoine Roman]] * Vestits: [[Jacqueline Moreau]] | música = [[Philippe Sarde]] * Muntatge: [[Armand Psenny]] * Format: Color ([[Eastmancolor]]) - [[Format de projecció|1.85:1]] - [[Monofònic|El seu monofònic]] - [[35 mm]] | gènere = [[Drama]] * Durada: 110 minuts * Data de sortida: {{Data|10 de març de 1976}} == Distribució == {{columnes|nom=2|
* [[Philippe Noiret]]: El jutge Rousseau * [[Michel Galabru]]: Joseph Bouvier * [[Isabelle Huppert]]: Rosa * [[Jean-Claude Brialy]]: El procurador Villedieu * [[Renascuda Faure]]: Senyora Rousseau * [[Cécile Vassort]]: Louise Lesueur * [[Yves Robert (cineasta)|Yves Robert]]: El professor Degueldre * [[Jean-Roger Caussimon]]: El cantant dels carrers * [[Jean Bretonnière]]: El diputat * [[Monique Chaumette]]: La mare de Louise * [[Jean-Pierre Leroux]]: Radeuf * [[Aude Landry]]: Suzanne, la germana de Rose * [[Michel Fortin]]: el cirurgià de l’hospici * [[Daniel Russo]]: el guardià * [[Jean-Pierre Sentier]]: un periodista * [[François Dyrek]]: el rodamón alliberat * [[Christine Pascal]]: una vaguista (no abonada) * [[Marcel Azzola]]: un vaguista jugador d’acordió (no abonat) * [[Liza Braconnier]]: la religiosa de l’hospital * [[Arlette Bonnard]]: la grangera a la sopa * [[Jean Amos]]: el guardià-cap * [[Gilbert Bahon]], [[René Morard]], [[Henri Vart]]: fent rodar-los * [[Jean-Claude de Goros]]: el doctor Dutourd * [[Yvon Lec]]: el superior marista * [[Eddy Ross]]: el primer rector * [[Bob Morel]]: L’Ase Vermell * [[Maurice Jacquemont]]: el rector de Saint-Robert * [[Catherine Verlor]]: Francine Lesueur * [[Jean-Marie Galey]]: un periodista * [[Gérard Jugnot]]: el fotògraf * [[Gilles Dyrek]]: Victor * [[Antoine Baud]]: el gendarme a cavall * [[Philippe Sarde]]: el pianista * [[Jean-Francis Gondre]]: el sotsoficial * [[Richard Hendry]]: el sindicalista * [[Didier Haudepin]]: un vaguista (no abonat) }} == al Voltant de la pel•lícula == {{a sourcer|data=setembre 2010}} * La pel•lícula és inspirat de fets reals: l’euga sanguinària de [[Joseph Vacher]] que ha matat almenys una vintena de persones a la fi del {{s mini-|XIX|e}} segle. Vacher és un personatge històric ben conegut dels [[Criminologia|criminòlegs]], que pot ser considerat per a França com el durant de [[Jack l’Esbudellador]] per a Anglaterra. Bouvier ha enganxat fins i tot a la seva cèl•lula un cartell del `` Petit Diari ‘‘ de 1898 ensenyant un home atacant una jove, amb títol: «Un nou Vaquer »<ref>http://psychiatrie.Història .free.fr/vieasil/img/9janv1898.jpg.</ref>.
* El paper del tenor patriota `` Ase vermell ‘‘ que interpreta la cançó `` Sigismond el Strasbourgeois ‘‘ és mantingut per Robert Morel anomenat Bob, un antic membre dels serveis secrets francesos que va lluitar contra els militants del [[Organització armada secreta|OAS]] en Algèria i qui va ser guarda del cos de [[Charles de Gaulle]]<ref>Entrevista amb Bertrand Tavernier i Philippe Noiret dirigida per Michel Boujut, Estudi Canal, 2001.</ref>.
* Diverses escenes han estat rodades sobre el [[Ferrocarril del Vivarais]] entre [[Tournon-sur-Rhône|Tournon]] i [[Lamastre]], al castell de Boulogne així que a [[Malarce-sur-la-Thines|Thines]] i a [[Largentière]] a Ardèche.
* Michel Galabru va ser recompensat per a aquest paper pel [[César del millor actor]] el 1977 en el cinema|1977.
* La col•laboració entre Bertrand Tavernier i Jean Aurenche per a l’escriptura d’aquesta pel•lícula és evocada al documental ‘‘[[Jean Aurenche, escriptor de cinema]]’’ d’Alexandre Hilaire i Yacine Badday.


== Embena original == La banda original de la pel•lícula ha estat composta i escrita per [[Philippe Sarde]] i [[Jean-Roger Caussimon]]. Més enllà de les il•lustracions sonores molt riques (extrets d’òperes i aires populars de la fi del [[segle XIX]]), el realitzador ha manat tres cançons especialment escrites per a la pel•lícula.
[[Categoria:Jorge Semprún]]
La primera cançó, titulada `` Sigismond el Strasbourgeois ‘‘, és una cançó en els aires patriòtics que descriu la vida d’un jove Alsacià havent optat per França el 1871 i que escull introduir-se en l’exèrcit per marxar a les colònies. La segona cançó ha estat composta sobre el mode de la queixa, un gènere popular que cantaven cançoners que recorrien les carreteres, inventaven cançons inspirant-se en l’actualitat, els interpretaven i els venien per fulls. Es diu `` La Queixa de Bover l’esbudellador ‘‘ i és interpretada a la pel•lícula per [[Jean-Roger Caussimon]] ell mateix. L’última cançó, que decideix la pel•lícula, és per la seva part inspirada dels cants revolucionaris de la [[Municipi de París (1871)|Municipi de París]]. Es titula [http://www.antiwarsongs.org/canzone.php?lang=it&id=20183 `` El Municipi és en lluita ‘‘] i serveix per a dues vegades d’il•lustració sonora a la pel•lícula: la primera vegada — interpretada per [[Michel Galabru]] — quan Joseph Bouvier espera els gendarmes voltat pels pastors que l’han pres en flagrant delicte, i la segona vegada en el moment de l’escena final que descriu una vaga obrera reprimida per la gendarmeria.
{{Infotaula pel•lícula

| titula = Stavisky
Aquesta última cançó ha estat objecte de diverses interpretacions :
* [http://www.jiwa.fr/#track/1600579 `` El municipi és en lluita ‘‘], per [[Jean-Roger Caussimon]] ;
* [http://www.jiwa.fr/#track/1226931 `` El municipi és en lluita ‘‘], concert de [[Jean-Roger Caussimon]] ;
* [http://www.jiwa.fr/#track/3274338 `` El Municipi és en lluita ‘‘], per [[Sergé Utgé-Royo]] ;
* i [[Dominica Paller]].

== Preu, nominacions == * [[2a cerimònia dels César|Césars 1977]] :
** [[César del millor actor]] per a [[Michel Galabru]] ** [[César del millor guió original o adaptació]] per a [[Jean Aurenche]] i [[Bertrand Tavernier]] ** nomenament al [[César de la millor pel•lícula]] ** nomenament al [[César del millor realitzador]] per a [[Bertrand Tavernier]] ** nomenament al [[César del millor actor secundari]] per a [[Jean-Claude Brialy]] ** nomenament al [[César de la millor música escrita per a una pel•lícula]] per a [[Philippe Sarde]] == Referències == {{Referencies}} == Vincles externs == * {{Imdb titula|tt=0073219}} * [http://www.jiwa.fr/#track/1600579 `` El municipi és en lluita ‘‘ de Jean Roger Caussimon i Philippe Sarde] {{Paleta|Bertrand Tavernier}} {{Portada|cinema francès}} {{ORDENA: Jutge i l’assassí, El}} [[Categoria:Pel•lícules francès estrenada el 1976]]

El meu home és un salvatge
Le sauvage
{{Voir homònims|Le Sauvage}}
{{infotaula pel•lícula
| títol=Le Sauvage
<!-- Seulement si el titre ci-dessus és différent du français. Exemple per l’anglais: en -->
| imatge =
| nom imatge =
| títol original=
| direcció = [[Jean-Paul Rappeneau]]
| guió = [[Jean-Loup Dabadie]]<br>[[Élisabeth Rappeneau]]<br>[[Jean-Paul Rappeneau]]
| repartiment= [[Catherine Deneuve]]<br>[[Yves Montand]]<br>[[Luigi Vannucchi]]
| producció=
| país= França
| gènere = Comèdia
| duració=103 minuts
| estrena= 1975
| primera diffusion = <!-- Uniquement per les Telefilms -->
}}
‘‘‘‘‘ el Sauvage ‘‘‘‘‘ és un [[Cinema français|Pel•lícules de França]] dirigida per [[Jean-Paul Rappeneau]], estrenada el 26 de novembre de 1975. Cette comèdia, qui se déroule au [[Venezuela]] a l’époque contemporaine, a per sujet une dona qui se sépare de son mari envahissant i és bientôt prête a tout per se débarrasser de lui; el couple fait irruption a la vie d’un autre home qui n’avait rien a voir amb leurs affaires.

== Argument détaillé ==
Le film commence de façon très joyeuse: a [[Caracas]], au [[Venezuela]], Nelly ([[Catherine Deneuve]]), une jeune Française, se fiance en grandes pompes amb Vittorio ([[Luigi Vannucchi]]), un Italiana volubile i un peu « envahissant ». El maritage doit être célébré quatre jours plus tard, mais Nelly étouffe a une ambiance abusivement familiar.

A la nuit, quand ils se retrouvent seuls, Nelly s’enfuit. A un hôtel, elle croise Martin ([[Yves Montand]]) qui a passé la nuit en bonne compagnie. Elle prend une chambre, mais Vittorio, alerté per un membre du personnel de l’hotel vient la chercher. Elle refuse de lui ouvrir. Vittorio entre a la chambre voisine qui s’avère occupée per Martin. Il rejoint Nelly en passant per el balcon per la forcer a revenir amb lui. Mais elle l’assomme au moment où Martin la rejoint. Nelly s’enfuit amb la voiture de Vittorio, dont il avait laissé les clefs a el tableau de bord.

Elle rejoint Alex, un patron de boîte de nuit, son ancien patron, per qu’il lui donne l’argent qu’il lui doit, mais il refuse. Vittorio se présente a la boite. Vittorio i Alex se battent. Per se venger, Nelly emporte un tableau de Toulouse-Lautrec qui était exposé a un mur tout en déclenchant une alarme.

Elle rejoint Martin a sa chambre i essaie de lui vendre el tableau per pas cher, afin de pouvoir rentrer en France. Mais Martin n’a pas assez d’argent. Elle reste a sa chambre, mais avance sa montre de deux heures. Ils partent i Martin envisage de la laisser a l’aéroport où il connait quelqu’un. a el chemin, il voit une horloge a l’heure qui lui montre que Nelly l’a trompé. Ils se fâchent i Nelly descend, mais elle és rattrapée per Vittorio i Alex devenus alliés. Elle doit remonter amb Martin per s’échapper après des péripéties diverses.

A l’aéroport, Martin la présente a un ami qui propose de l’emmener en France, i retourne a ses affaires pendant que l’avion de Nelly décolle. Il rejoint son bateau per retrouver l’île où il vit, solitaire i en quasi autarcie, en apportant la cuinera qu’il vient d’acheter.

Vittorio a rejoint sa famille i alerté un ami a Paris per surveiller el vol a l’arrivée. Mais Nelly n’y és pas. Martin arrive a son île i a la surprise de découvrir Nelly, qui n’a pas pu partir a cause du tableau i de son certificat d’authenticité. Alors, elle a vendu el billet per Paris afin d’atteindre son île. Nelly demande a Martin de l’emmener a Saint-Domingue, ce qui és trop loin per el bateau de Martin.

Il veut la ramener a Caracas. Mais elle crève la coque du bateau qui coule. Elle rejoint la rive a la nage, en emportant son Lautrec au-dessus d’elle per el garder au sec. Furieux, Martin la frappe d’abord, puis l’aide a rejoindre la plage.

Depuis el début de la pel•lícula, une mystérieuse dona entre deux âges s’intéresse a Martin i a fait un grand nombre de photos de lui.

A l’île, Martin récupère el moteur d’un tractor per essayer de monter un nouveau bateau. Il cherche des plans. C’est alors qu’on s’aperçoit qu’il travaille a un environnement de flacons divers. Nelly fouille a ses affaires i trouve des photos de sa vie d’avant. Ils se bagarrent encore, mais finissent a les bras l’un de l’autre.

Il lui confirme qu’il travaillait a une société de parfum qu’il a quitté per être plus libre. Elle lui anomenat vouloir rester amb lui, mais il la repousse. Elle part a la jungle amb son Lautrec abîmé per l’eau de mer.

À New-York, la dona de Martin, qui s’occupe de ses affaires participe a un conseil où vient se joindre la mystérieuse photographe, miss Mark. Elle distribue des photos de la vie personnelle de Martin. Il s’avère que Martin, un créateur de parfums a succès, a fui son ancienne vie en abandonnant sa société per se réfugier a cette île loin des homes. Mais son esposa a réussi a convaincre el conseil d’administration de el surveiller i d’assurer ses revenus a distance en achetant a Premi d’or sa production de légumes, en attendant qu’il décide de revenir. Un débat s’engage a el bien-fondé de la démarche, Martin étant contractuellement tenu de continuer a faire des recherches per la société.

Pendant ce temps là, Nelly s’est trouvé une maison en forêt où vivre en attendant, i Martin construit un radeau. Elle finit per el convaincre de la ramener a terre. Il l’invite per une dernière soirée où il lui fait la cuisine. Mais elle ne vient pas. Il va la chercher i elle lui explique qu’elle n’avait pas envie de venir. Martin s’en va, mais a ce moment-là, Nelly és agressée per un desconegut. Nelly i Martin sont capturés per une bande d’individus conduits per Vittorio i Alex. Celui ci, toujours a la recherche de "my Lautrec" finit per marcher dea. Martin réussit a s’échapper mais és blessé. Les homes mettent el feu a la maison. Martin reste, assommé a el sol, tandis que Nelly és enlevée a un bateau i que sa maison brûle.

Le lendemain, Miss Mark qui passe en avion voit que Martin és blessé i el fait récupérer. Après un passage en clinique, Martin se retrouve mis devant un ultimatum per sa société: reprendre ses créations per eux, ou risquer un procès. Il refuse de collaborer i passe quelque temps en prison. a la sortie, il découvre que Nelly a épousé Vittorio, mais en a ensuite divorcé. Il la retrouve a un chantier archéologique i ils retombent a les bras l’un de l’autre. La conclusion és censée être heureuse même si el passage de Nelly a totalement détruit l’existence heureuse de Martin...

| títol original = el Sauvage’’
| direcció = Jean-Paul Rappeneau]]
| guió = [[Jean-Loup Dabadie]], [[Élisabeth Rappeneau]] i [[Jean-Paul Rappeneau]]
| producció= [[Jean-Luc Ormières]]
| música = [[Michel Legrand]]
| fotografia = [[Pierre Lhome]]
| muntatge = [[Marie-Josèphe Yoyotte]]
| direcció artística = [[Max Douy]]
| so = [[Harald Maury]]
| vestuari = [[Catherine Leterrier]]
| país= [[France]]
s - [[35 mm]]
| gènere = Comèdia
| duració = 103 minuts
| estrena= 26 de novembre de 1975 en França

== Repartiment ==
* [[Yves Montand]]: Martin
* [[Catherine Deneuve]]: Nelly Ratabou
* [[Luigi Vannucchi]]: Vittorio
* [[Tony Roberts]]: Alex Fox
* [[Bobo Lewis]]: Miss Mark
* [[Dana Wynter]]: Jessie Coutances
* [[Gabriel Cattand]]: M. Delouis
* [[Vernon Dobtcapf]]: M. Coleman
* [[Jean Guidoni]]: un musicien a la noce de Vittorio (No surt als crèdits)

== Production ==
Le rodatge a eu lieu a les lieux mêmes de l’acció: a [[Caracas]] ([[Venezuela]]), aux [[Bahamas]], aux [[Îles Vierges]], a [[Nova York]] i a [[Saint-Laurent-des-Bois (Eure)]]<ref>[http://cinema.aliceadsl.fr/film/anecdote/defautinentaspx?filmid=FI001795 Monsieur Cinema: Anecdotes]</ref>. Les scènes du potager sont tournées a un jardin ouvrier a Paris.

[[Fitxer:Toulouse-Lautrec - La Goulue arrivant au Moulin Rouge.jpg|thumb|right|La Goulue arrivant au Moulin Rouge]]
Le tableau que Nelly vole a son ex-mari i que l’on aperçoit tout au long de la pel•lícula és ‘‘La Goulue arrivant au Moulin Rouge’’ de [[Henri de Toulouse-Lautrec|Toulouse-Lautrec]]. La copie utilisée per el film (censée être l’original, amb un certificat d’authenticité au dos du cadre) és cependant inversée.

== Premis ==
* [[1re cérémonie des César|Césars 1976:
** nominacion au [[César de la millor actriu]] per [[Catherine Deneuve]]
** nominacion au [[César al millor director]] per [[Jean-Paul Rappeneau]]
** nominacion au [[César de la millor photographie]] per [[Pierre Lhome]]
** nominacion au [[César al millor muntatge]] per [[Jean-Paul Rappeneau]]

== Referències ==
{{Referències}}

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=73663| títol=Le Sauvage}}
* {{en}} [http://film.virtual-history.com/film.php?filmid=20352 Photos de la pel•lícula]

{{Palette|Jean-Paul Rappeneau}}

{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Sauvage, Le}}
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant au Venezuela]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant a les anys 1970]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné au Venezuela]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné aux Bahamas]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Nova York]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné en France]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Jean-Paul Rappeneau]]

{{Veure homònims|El Salvatge}} {{Infotaula pel•lícula
| titula = El Salvatge
| llengua del títol = <!-- Només si el titula damunt és diferent del francès. Exemple per a l’anglès: en->
| llengua del títol = <!-- Només si el titula damunt és diferent del francès. Exemple per a l’anglès: en->
| il•lustra =
| il•lustra =
Línia 925: Línia 1.188:
| titula quebequès =
| titula quebequès =
| titula original =
| titula original =
| realització = [[Alain Resnais]]
| realització = [[Jean-Paul Rappeneau]]
| guió = [[Jean-Loup Dabadie]]<br>[[Élisabeth Rappeneau]]<br>[[Jean-Paul Rappeneau]]
| guió =
| repartiment = [[Jean-Paul Belmondo]]<br />[[Anny Duperey]]
| repartiment = [[Catherine Deneuve]]<br>[[Yves Montand]]<br>[[Luigi Vannucchi]]
| producció =
| producció =
| país = {{França}}
| país = {{França}}
| gènere =
| gènere = Comèdia
| durada =
| durada = 103 minuts
| any de sortida = 1974
| any de sortida = 1975
| primera difusió = <!-- Únicament per als telefilms -->
| primera difusió = <!-- Únicament per als telefilms -->
}} ‘‘‘‘‘ Stavisky...’’’’’ és una [[Cinema francès|pel•lícula francesa]] dirigida per [[Alain Resnais]], estrenada el 1974 en el cinema|1974.
}} ‘‘‘‘‘ El Salvatge ‘‘‘‘‘ és una [[Cinema francès|pel•lícula francesa]] dirigida per [[Jean-Paul Rappeneau]], estrenada el {{data|26 de novembre de 1975|en el cinema}}. Aquesta comèdia, que desenrotlla al [[Veneçuela]] en l’època contemporània, té per a assumpte una dona que se separa del seu marit invasor i està aviat llesta per a tot per desfer-se d’ell; la parella irromp en la vida d’un altre home que no tenia res a veure amb els seus assumptes.

== Argument == La pel•lícula descriu el ple en els [[anys 1930]] i la - 1934]] de [[Sergé Alexandre Stavisky]].
== Argument detallat == La pel•lícula comença de manera molt alegre: a [[Caracas]], al [[Veneçuela]], Nelly ([[Catherine Deneuve]]), una jove francesa, es promet en grans pompes amb Vittorio ([[Luigi Vannucchi]]), un italià voluble i una mica «envaint». El matrimoni ha de ser celebrat quatre dies més tard, però Nelly s’ofega en un ambient abusivament familiar.
La història comença en els anys 30, mentre que «Sergé Alexandre» (que ja no utilitza el nom de Stavisky) porta gran tren, i és propietari de diferents assumptes ([[teatre de l’Imperi]], conglomerat de premsa, societat predial phocéenne, joieria). En el mateix moment [[Léon Trotski]] obté el dret d’instal•lar-se en França, sota la condició de no implicar-se en la política francesa.

Tot intentant obtenir un sobreseïment en el procés en relació amb la seva detenció el 1926, Alexandre intenta cobrir els deutes que ha acumulat a poc a poc en les seves operacions financeres, llançant-se a altres operacions encara més sucoses: fundació d’una empresa, de la qual la posada en borsa és garantida per l’Estat mateix, i comercia d’armes per a la inversió de la república espanyola, via un contacte espanyol nacionalista, Montalvo. Durant aquest temps, l’inspector principal [[Pierre Bonny]] prova de posar el seu nas a l’informe Stavisky, afavorint fugides amb diaris, o tibant trampes als còmplices de l’estafador, sobretot pel crèdit municipal de Bayonne. És emmordassat en part per una intervenció de l’inspector principal Boussaud, del qual Alexandre havia estat el «cosí» (el [[indicador (civilitza)|indicador]]), i que és d’ara endavant l’intermediari entre la prefectura i Stavisky. Aquest últim és ben protegit, per les seves amistats amb els membres de la majoria radical i amb els de l’oposició nacionalista.
En la nit, quan es troben sols, Nelly fuig. En un hotel, creua Martin ([[Yves Montand]]) que ha passat la nit en bona companyia. Pren una cambra, però Vittorio, alertat per un membre del personal de l’hotel ve buscar-la. Es nega a obrir-li. Vittorio entra a la cambra veïna que es mostra ocupada per Martin. Uneix Nelly passant pel balcó per forçar-la a tornar amb ell. Però el mata en el moment en què Martin la uneix. Nelly fuig amb el cotxe de Vittorio, del qual havia deixat les claus sobre el tauler de control.
Malgrat accessos de depressió (durant els quals s’interessa pel suïcidi del seu pare i a aquell – presumpte – del banquer {{vincle|trad=Alfred Lowenstein|texte=Lowenstein|fr=Alfred Lowenstein}}), control de crisis de megalomania o de paranoia, i els deutes que s’acumulen en el punt de molestar els seus assumptes, Alexandre no escolta gaire els consells dels seus parents. Porta gran tren, envoltat dels seus amics (Mézy, el seu metge, el baró Raoul, amo Grammont, el seu advocat, Borelli, el seu home de confiança) i de la seva dona Arlette, el que no li impedeix passar nits amb altres dones. Però l’any 1933 s’acaba malament per a Alexandre: Mentre espera amb impaciència la posada en marxa dels seus dos projectes fars, i per tant un retorn de diners que li permetria eixugar tots els seus deutes, el [[s’agita Stavisky|assumpte dels bons de Bayonne]] esclata: es descobreix que la meitat dels bons són dalla, estafa pujada amb la complicitat del director del crèdit municipal. El vespre de noël 1933, Alexandre és doncs recercat i pren la fugida.

Els seus amics i contactes li fan comprendre que s’ha d’amagar d’ara endavant, callar-se, fer-se oblidar, per tal que puguin, el temps que l’assumpte es calma, protegir-lo - i ells amb. Però Alexandre és d’ara endavant insostenible, i desitja expressar-se cada vegada més sobre el lloc públic, per tal de guardar tots els seus avantatges i fer interpretar la influència que creu tenir sobre el poder polític. Refugiat a Chamonix amb un dels seus empleats, el seu xalet és ràpidament voltat per la policia. Un tret esclata, sense que es pugui dir si es tracta d’un suïcidi o no.
Uneix Alex, un patró de capsa de nit, el seu antic patró, perquè li doni els diners que li deu, però refusa. Vittorio es presenta a la coixeja. Vittorio i Alex es barallen. Per venjar-se, Nelly porta un quadre de Toulouse-Lautrec que era exposat sobre un mur tot posant en marxa una alarma.
En paral•lel de la trama principal, el relat és interromput per sobralles de testimoniatge davant la comissió d’investigació dels diferents protagonistes de l’assumpte. Durant aquesta, la caiguda del govern i la [[crisi del 6 de febrer de 1934]] són evocades, igual com l’acomiadament de l’inspector Bonny. Igualment, certs elements de l’exili de [[Trotskisme|Trotski]] a França prenen de vegades el pas sobre la història de Stavisky. La pel•lícula s’acaba després d’una visita del baró Raoul a la presó dels Baumettes, on és d’ara endavant tancada Arlette, sospitada de conèixer certs secrets del seu marit.

== Tema == fins I Tot si l’aspecte polític de l’assumpte Stavisky ha abordat, l’eix principal de la pel•lícula és l’aspecte psicològic del personatge de l’aventurer Stavisky, que sobreestima el seu poder i el de la seva xarxa d’amics. Resnais i Semprún introdueixen un paral•lel amb el sojorn a la mateixa época de [[Léon Trotski|Trotski]] a França i la seva expulsió del territori.
Uneix Martin a la seva cambra i intenta vendre-li el quadre per a no car, per tal de poder entrar a França. Però Martin no té bastants diners. Es queda a la seva cambra, però avança el seu rellotge de dues hores. Marxen i Martin considera deixar-la a l’aeroport on ell connait algú. a el chemin, veu un rellotge a l’hora que li ensenya que Nelly l’ha enganyat. S’enfaden i Nelly baixa, però és agafada per Vittorio i Alex fets aliats. Ha de pujar amb Martin per escapar-se després de peripècies diverses.
== Acollida == En selecció oficial al [[Festival de Canes 1974, la pel•lícula és mediocrement acollida pels festivaliers i per les crítiques presents. No és distingit en el palmarès més que per un homenatge a [[Charles Boyer]]. [[Jean-Paul Belmondo]], igualment coproductor de la pel•lícula, declararà més tard haver viscut molt malament aquesta acollida: {{cita|No volia que la pel•lícula anés a Cannes. Se m’ha persuadit del contrari. Una massacre ! Resnais no havia rodada des de fa cinc anys i és l’única vegada en què s’ha fet arrossegar en la merda. (...) Els crítics mai no m’han impedit dormir, excepte sobre Stavisky ‘‘. Hi ha hagut tal desencadenament. Allà, he dit: “Són verdaderament idiotes” ! En Stavisky ‘‘, em retreien que fos simpàtic. Però coneix un estafador antipàtic, vostè ? Un estafador antipàtic, no estafa ningú !}}. La pel•lícula no és un fracàs públic, ja que va atreure més de 300 000 espectadors a les sales a París i més d’un milió d’espectadors a França, però les seves xifres de freqüentació són molt inferiors a aquells obtinguts pels èxits precedents de Jean-Paul Belmondo. Aquest últim, en els anys següents, girarà essencialment de les pel•lícules més {{cita|commerciaux}}<ref>Gilles Durieux, Belmondo ‘‘, El Cherche-midi, 2009, pàgines 260-261</ref>.

== Clava tècnica == |títol= ‘‘Stavisky’’...
A l’aeroport, Martin la presenta a un amic que proposa portar-lo a França, i torna als seus assumptes mentre l’avió de Nelly s’enlaira. Uneix el seu vaixell per trobar l’illa on viu, solitari i en quasi autarquia, portant la cuina que acaba de comprar.
* Realització: [[Alain Resnais]] * Guió, Adaptació i diàlegs de [[Jorge Semprún]] | música = Stephen Sondheim]] * Imatge: [[Sacha Vierny]] * Muntatge: [[Albert Jurgenson]] * Decoracions: [[Jacques Saulnier]] * Vestits: [[Jacqueline Moreau]] * el Seu: [[Jean-Pierre Ruh]], [[Bernard Bats]] * Pel•lícula 35mm, color per Eastmancolor * Producció: [[Cerito Films]], [[Les Pel•lícules Ariane]] (París) - [[Euro Internacional Pel•lícules]] (Roma) * Productors delegats: [[Alexandre Mnouchkine]], [[Oscar Dancigers]] * Director de producció: [[Alain Belmondo * Distribució: C.C.F.C * Començament del rodatge: 4 octubre 1973 | duració = 115 min "La veu de Coriolan" == Veure també == === Vincles externs === * {{Imdb titula|id=0072204| títol=Stavisky}} * {{Allocine titula|id=3413}} == Notes i referencies == {{referències|1}}

{{Paleta|Alain Resnais}} {{Portada|cinema francès|període d’entreguerras|anys 1970}} [[Categoria:Pel•lícules francès estrenada el 1974
Vittorio s’ha incorporat a la seva família i ha alertat un amic a París per vigilar el robatori a l’arribada. Però Nelly no hi és. Martin arriba a la seva illa i té la sorpresa de descobrir Nelly, que no ha pogut marxar a causa del quadre i del seu certificat d’autenticitat. Llavors, ha venut el bitllet per a París per tal d’arribar a la seva illa. Nelly demana a Martin que el porti a Santo Domingo, el que és massa lluny per al vaixell de Martin.
Terratrèmol

Earthquake
Vol portar-la a Caracas. Però rebenta la closca del vaixell que s’enfonsa. Arriba a la riba a la natació, portant el seu Lautrec sobre ella per guardar-lo al sec. Furiós, Martin la colpeix en principi, després l’ajuda a arribar a la platja.
{{Voir homònims|Tremblement de terre (homonymie)}}

Des del començament de la pel•lícula, una misteriosa dona entre dues edats s’interessa per Martin i ha fet un gran nombre de fotos d’ell.

A l’illa, Martin recupera el motor d’un tractor per intentar pujar un nou vaixell. Busca plans. És mentre que un s’adona que treballa en un medi ambient de flascons diversos. Nelly escorcolla en els seus assumptes i troba fotos de la seva vida d’abans. Es barallen encara, però acaben als braços un de l’altre.

Li confirma que treballava en una societat de perfum que ha deixat per ser més lliure. Li diu voler quedar amb ell, però la rebutja. Marxa a la jungla amb el seu Lautrec fet malbé per l’aigua de mar.

A New-York, la dona de Martin, qui s’ocupa dels seus assumptes participa en un consell on ve ajuntar-se la misteriosa fotògrafa, miss Mark. Distribueix fotos de la vida personal de Martin. Es mostra que Martin, un creador de perfums a èxit, ha fugit de la seva antiga vida abandonant la seva societat per refugiar-se sobre aquesta illa lluny dels homes. Però la seva esposa ha aconseguit convèncer el consell d’administració de vigilar-lo i d’assegurar els seus ingressos a distància comprant a premi d’or la seva producció de llegums, esperant que decideixi tornar. Un debat s’introdueix sobre la legitimitat del pas, Martin sent contractualment obligat a continuar fent recerques per a la societat.

Durant aquest temps allà, Nelly s’ha trobat una casa en bosc on viure esperant, i Martin construït un rai. L’acaba convencent de portar-la a terra. El convida per a una última vesprada on li cuina. Però no ve. La buscarà i li explica que no tenia ganes de venir. Martin se’n va, però en aquell moment, Nelly és atacada per un desconegut. Nelly i Martin són capturats per una banda d’individus conduïts per Vittorio i Alex. Aquell aquí, sempre a la recerca de "my Lautrec" acaba caminant dins. Martin aconsegueix escapar-se però és ferit. Els homes posen el foc a casa. Martin es queda, matat sobre el sòl, Mentre Nelly és treta sobre un vaixell i la seva casa crema.

L’endemà, Miss Marc Alemany que passa amb avió veu que Martin és ferit i ho fa recuperar. Després d’un pas en clínica, Martin es troba posat davant un ultimàtum per la seva societat: reprendre les seves creacions per a ells, o arriscar un procés. Es nega a col•laborar i passa algun temps en prison. A la sortida, descobreix que Nelly s’ha casat amb Vittorio, però se n’ha divorciat llavors. La troba sobre un taller arqueològica i recauen als braços un de l’altre. La conclusió està considerada ser feliç fins i tot si el pas de Nelly ha destruït totalment l’existència feliç de Martin...

== Clava tècnica == * Títol: `` El Salvatge ‘‘ * Realització: [[Jean-Paul Rappeneau]] * Guió: [[Jean-Loup Dabadie]], [[Élisabeth Rappeneau]] i [[Jean-Paul Rappeneau]] | productor =[[Jean-Luc Ormières]] | música = [[Michel Legrand]] * Fotografia: [[Pierre Lhome]] * Muntatge: [[Marie-Josèphe Yoyotte]] * Decoracions: [[Max Douy]] * el Seu: [[Harald Maury]] * Vestits: [[Catherine Leterrier]] * País d’origen: [[França]] * Format: Colors - [[35 mm]] | gènere = Comèdia * Durada: 103 minuts * Dates de sortida: {{data|26 de novembre de 1975|en el cinema}} en {{França}} == Distribució == * [[Yves Montand]]: Martin * [[Catherine Deneuve]]: Nelly Ratabou * [[Luigi Vannucchi]]: Vittorio * [[Tony Roberts]]: Alex Fox * [[Pupa Lewis]]: Miss Marc Alemany * [[Dana Wynter]]: Jessie Coutances * [[Gabriel Cattand]]: M. Delouis * [[Vernon Dobtcapf]]: M. Coleman * [[Jean Guidoni]]: un músic al casament de Vittorio (no abonat) == Producció == El rodatge té tingut lloc sobre els llocs mateixos de l’acció: a [[Caracas]] ([[Venezuela]]), als [[Bahames]], als [[Illes Verges]], a [[Nova York]] i a [[Saint-Laurent-des-Bois (Eure)]]<ref>[http://cinema.aliceadsl.fr/film/anecdote/defautinentaspx?filmid=FI001795 Senyor Cinema: Anecdotes]</ref>. Les escenes de l’hort són rodades a un jardí obrer a París.

[[Fitxer:Toulouse-Lautrec - La Goluda que succeeix en el Molí Vermell.jpg|thumb|right|La Goluda que succeeix en el Molí Vermell]] El quadre que Nelly roba al seu ex-mari i que que es veu al llarg de la pel•lícula és `` El Golut que succeeix en el Molí Vermell ‘‘ de [[Henri de Toulouse-Lautrec|Toulouse-Lautrec]]. La còpia utilitzada per a la pel•lícula (considerada ser l’original, amb un certificat d’autenticitat a l’esquena del marc) és tanmateix invertida.

== Distincions == * [[1a cerimònia dels César|Césars 1976]] :
** nomenament al [[César a la millor actriu]] per a [[Catherine Deneuve]] ** nomenament al [[César del millor realitzador]] per a [[Jean-Paul Rappeneau]] ** nomenament al [[César de la millor fotografia]] per a [[Pierre Lhome]] ** nomenament al [[César del millor muntatge]] per a [[Jean-Paul Rappeneau]] == Referències == {{Referencies}} == Vincles externs == * {{imdb titula|id=73663| títol=Le Salvatge}} * {{en}} [http://film.virtual-history.com/film.php?filmid=20352 Fotos de la pel•lícula] {{Paleta|Jean-Paul Rappeneau}} {{Portada|cinema francès|anys 1970}} {{ORDENA: Sauvage, El}} [[Categoria:Pel•lícules francès estrenada el 1975]]

El presoner de la Segona Avinguda
The prisoner of Second Avenue

{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol=Tremblement de terre
| títol = el Presoner de la seconde avenue
| imatge = DowntownLosAngeles.jpg
| imatge =
| nom imatge = Vue du [[Quartier d’affaires|Downtown]] de [[Los Angeles]], ville détruite per un [[séisme]] a el guió de la pel•lícula.
| nom imatge =
| títol original=Earthquake
| direcció = [[Mark Robson]]
| títol original = The Prisoner of Second Avenue
| guió = [[George Fox]]<br />[[Mario Puzo]]
| direcció = [[Melvin Frank]]
| repartiment= [[Charlton Heston]]<br />[[Ava Gardner]]<br />[[George Kennedy]]<br />[[Lorne Greene]]<br />[[Geneviève Bujold]]<br />[[Richard Roundtree]]<br />[[Marjoe Gortner]]<br />[[Barry Sullivan]]<br />[[Lloyd Nolan]]<br />[[Victoria Principal]]
| guió = [[Neil Simon]]
| producció=
| repartiment = [[Jack Lemmon]] <br/> [[Anne Bancroft]]
| país= Estats Units
| production = [[Warner Bros]]
| gènere =
| país = Estats Units
| duració=123 min.
| gènere = Comèdia
| estrena= 1974
| duració = 98 minuts
}}
| estrena= 1975
‘‘‘‘‘ Tremblement de terre ‘‘‘‘‘ (‘‘Earthquake’’) és una pel•lícula [[Cinema dels Estats Units|estatunidenc]], c’est un des Primers [[film catastrophe|films catastrophe]], les résultats du box-office permettent la continuité du cinema catastrophe. L’intrigue raconte la destruction de [[Los Angeles]] per plusieurs [[séisme|tremblements de terre]] destructeurs.
}}
Le film a estiu dirigida per [[Mark Robson]] réunissant [[Charlton Heston]], [[Ava Gardner]], [[George Kennedy]], [[Lorne Greene]], [[Geneviève Bujold]], [[Richard Roundtree]]. Lors de sa primera exploitation, les salles projetant ce films ont exploité per la primera fois, el dispositif d’effets spéciaux [[Sensurround]].
‘‘‘‘‘ el Presoner de la seconde avenue ‘‘‘‘‘ (‘‘The Prisoner of Second Avenue’’) és una [[Cinema dels Estats Units|pel•lícula estatunidenca]] dirigida per [[Melvin Frank]], estrenada el 1975.

== Argument ==
== Argument ==
Un chômeur fait une dépression nerveuse.
Ce matin-là, les habitants de [[Los Angeles]] croient que commence une journée semblable aux autres. Stewart Graff, ingénieur en cap d’une entreprise de construction, vient une novel•la fois de se disputer amb sa femme.

Le policíac Lew Slade i son adjunt Chavez poursuivent un chauffard. Au même instant, la terre se met a trembler légèrement. Deux scientifiques, El Doctor Willis Stockle i l’estudiant Walter Russell, sont persuadés que cette secousse n’est que el prélude a un [[tremblement de terre]] beaucoup plus important a les prochaines heures...
| títol original = Tremblement de terre’’
<small>Source: IMDb</small>
| títol original = Earthquake’’
| títol original = The Prisoner of Second Avenue’’
| direcció= Mark Robson
| direcció = Melvin Frank]]
| guió = [[George Fox (guionista)|George Fox]] i [[Mario Puzo]]
| guió = [[Neil Simon]], adaptació de la seva obra.
| producció= [[Mark Robson]]
| productora = [[Universal Pictures]]
| direcció artística= [[Preston Ames]]
| fotografia = [[Philip Lathrop]]
| vestuari = [[Joel Schumacher]]
| fotografia = [[Philip Lathrop]]
| música = John Williams (compositor)|John Williams
| muntatge = [[Bob Wyman]]
** La música de la chanson ‘‘[[C’est si bon]]’’ de [[Henri Betti]] és jouée a la guitare.
| direcció artística= [[E. Preston Ames]]
| música = [[Marvin Hamlisch]]
|productora= | distribució= [[Warner Bros]]
| direcció artística = Alexander Golitzen
| vestuari = [[Burton Miller]]
| muntatge = [[Dorothy Spencer]]
|efectes visuals= [[Frank Bendel]] i [[Jack McCasters]]
| pressupost= $7 milions (estimació)
| país= Estats Units
| país= Estats Units
| idioma=anglès
| idioma=anglès
(Technicolor) - 2.35:1 - Mono - 35 mm
* Format: Ratio [[2,35:1]] [[Cinemascope]] Couleurs [[Technicolor (procédé)|Technicolor]]
| gènere = [[Film catastrophe]]
| gènere = Comèdia
| duració = 130 minuts
| duració = 98 minuts
| estrena=
| estrena=
** {{Estats Units}}: 15 de novembre de 1974
** {{Estats Units}}: 14 de març de 1975}}
** França: 15 de febrer de 1975
** França: 10 de setembre de 1975}}

* Exploité amb el procédé [[Sensurround]] qui envoie a la salle de très basses fréquences (17 a 35|hertz}} a 110db), au moment des secousses telluriques, per l’intermédiaire de haut-parleurs de très forte puissance. Ces équipements labellisés "Universal" étaient installés sous l’écran ainsi qu’en fond de salle. Trois autres films: ‘‘[[La Bataille de Midway (film, 1976)|La Bataille de Midway]]’’, ‘‘[[Galactica]]’’ i ‘‘[[Le Toboggan de la mort]]’’, utilisèrent també l’effet "Sensurround"; mais les nuisances sonores qu’il provoquait a les salles i immeubles voisins n’encouragèrent pas la poursuite de l’exploitation du système qui était en outre facturé très cher aux exploitants.
== Repartiment ==
| rati imdb =
* [[Jack Lemmon]]: Mel
| rati filmaffinity =
* [[Anne Bancroft]]: Edna
| imatge =
* [[Gene Saks]]: Harry Edison
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
* [[Elizabeth Wilson]]: Pauline
| distribució =
* [[Florence Stanley]]: Pearl
| pressupost =
* [[Maxine Stuart]]: Belle
| imdb =
* [[Ed Peck]]: home
* [[Gene Blakely]]: Charlie
* [[Ivor Francis]]: psychiatre
* [[F. Murray Abraham]]: chauffeur de taxi
* [[Sylvester Stallone]]: el jeune a el parc
* [[Gary Owens]]
* [[M. Emmet Walsh]]

== Al voltant de la pel•lícula ==
{{…}}

==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|72034}}

{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Presoner de la seconde avenue}}
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant a Nova York]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Nova York]]


El vell fusell
Le vieux fusil

{{infotaula pel•lícula
| títol=Le Vieux Fusil
| imatge = Chateaux bruniquel SE.jpg
| upright = 1.3
| nom imatge = Photo des [[châteaux de Bruniquel]], qui ont servi de décors au film.
| títol original=
| direcció = [[Robert Enrico]]
| guió = [[Pascal Jardin]] {{Clr}} [[Robert Enrico]] {{Clr}} [[Claude Veillot]]
| repartiment= [[Philippe Noiret]] {{Clr}} [[Romy Schneider]] {{Clr}} [[Jean Bouise]]
| producció= [[United Artists|Artistes Associés]] {{Clr}} [[Mercure Productions]] {{Clr}} [[TIT Filmproduktion]]
| país= França {{Clr}} {{Allemagne de l’Ouest}}
| gènere = [[Drama]]
| duració=[[minute (temps)|103 minuts]]
| estrena= 1975
}}
}}

‘‘‘‘‘ el Vieux Fusil ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula [[Cinema de França|franco]]-[[Allemagne|alemany]] dirigida per [[Robert Enrico]], estrenada el salles el 1975.

Inspiré du [[massacre d’Oradour-sur-Glane]] el 1944, il triomphe lors de la toute primera cérémonie des [[César du cinema]] français el 1976]] ([[César a la millor pel•lícula|millor film]], [[César al millor actor|millor actor]] per [[Philippe Noiret]], [[César de la millor música originale|millor musique]] per [[François de Roubaix]]). Il és també [[César des Césars]] el 1985.

== Argument ==
Peu après el [[débarquement de Normandie]], en [[juin 1944, un médecin venge la mort de sa dona i sa fille, sauvagement assassinées per un détachement de soldats SS stationnés a el château du petit hameau où elles s’étaient réfugiées.

=== Argument ===

Pendant la [[Seconde Guerra mondiale]], a [[Montauban]], el 1944, El Doctor Julien Dandieu, chirurgien pacifiste i humaniste convaincu, mène une vie bourgeoise amb son esposa Clara i sa fille Florence, née d’une précédente union. Participant a la [[Résistance intérieure française|Résistance française]] en soignant de façon risquée des maquisards a son hôpital, il és régulièrement menacé per la [[Milice française|Milice]]. Afin de les mettre a l’abri jusqu’à la fin de la guerra, il envoie Clara i Florence au hameau de la Barberie, château familial situé a proximité d’un petit village de campagne de la région.

Ne pouvant supporter leur absence, Julien décide de les retrouver, les croyant en sécurité. Mais a son arrivée, il découvre que el village és vide. Tous les villageois ont estiu regroupés a l’église i assassinés per balle. Son inquiétude envers ses proches va s’accentuer jusqu’à ce qu’il découvre les cadavres de sa fille, tuée per balle, i de Clara, violée – c’est du moins ce qu’il imagine – i brûlée vive au [[lance-flammes]], per une des sections de la ‘‘[[2e division SS Das Reich|SS Panzer Division Das Reich]]’’. Celle-ci stationne a la région avant de se rendre en [[Normandie]] en renfort a la suite du [[Débarquement de Normandie|Débarquement]], traversant el village a sa route i occupant el château, après avoir massacré de façon sauvage tous les villageois.

Détruit, ivre de douleur i de haine, Julien se reprend peu a peu per ensuite se venger froidement i méthodiquement en devenant une redoutable i impitoyable « machine a tuer ». Connaissant bien les [[passage secret|passages secrets]] du château, il s’arme du vieux [[fusil de chasse|fusil]] que son pare utilisait jadis per chasser el [[sanglier]]. Ainsi, il va exterminer, un per un, tous les membres de la section [[Schutzstaffel|SS]] responsables du massacre. Sa chasse a l’home és ponctuée de [[Flashback|retours en arrière]] retraçant les moments de bonheur vécus amb Clara i sa fille.

Après avoir éliminé la majorité des bourreaux [[nazisme|nazis]], i ce malgré une blessure au bras, Julien parvient a accomplir seul – il n’hélloc pas per cela a mentir a un grup de résistants per retarder leur intervention – sa vengeance jusqu’à son terme, en tuant el cap du grup au [[lance-flammes]].

Au même moment, les membres de la Résistance débarquent a el petit village. François, collègue i millor ami de Dandieu, qui se trouve també a les lieux, el retrouve i el ramène en ville en voiture. a el chemin du retour, Julien semble au départ prompt a nier la tragédie qui vient de se produire per finalement fondre en larmes.


| títol original = el Vieux Fusil’’
| direcció = Robert Enrico]]
| guió = [[Pascal Jardin]], Robert Enrico i [[Claude Veillot]]
* Dialogues: [[Pascal Jardin]]
| fotografia = [[Étienne Becker]]
| muntatge = [[Eva Zora]]
* Décorateur de plateau: [[Jean Saussac]]
| vestuari = [[Corinne Jorry]]
| maquillatge= [[Didier Lavergne]] i [[Phuong Maittret]]
* Assistants directors: [[Claire Denis]] i [[Jacques Santi]]
* Second assistant director: [[Jean Achache]]
* Operador caméra: [[Patrice Wyers]]
* Script-girl: [[Catherine Prévert]]
| música = [[François de Roubaix]]
| so = [[Bernard Aubouy]]
| producció= [[Pierre Caro]]
* Director de production: [[Alain Belmondo]]
| producció= [[United Artists|Artistes Associés]], [[Mercure Productions]] (Paris), [[TIT Filmproduktion]] (Munich)
| país = França; República Federal Alemanya
| distribució= [[United Artists|Artistes Associés]]
* Rodatge :
** Idiomas: [[français]], [[alemany]]
** Format: [[couleur]] [[Eastmancolor]] — [[Format 35 mm|35|mm}}]] — [[Format d’fitxer|1.66:1 — [[Monophonique|Son monophonique]]
| gènere = [[Drama]]
| duració = [[minute (temps)|103 minuts]]
| estrena= França: 22 d’agost de 1975
* {{fr}} [[ Centre national du cinema i de l’fitxer animée|Mention CNC]]: tous publics amb avertissement (visa d’exploitation {{Número|44037}} délivrée el 21 abril 1997)<ref>http://www.cnc.fr/web/fr/rechercher-une-oeuvre/-/visa/44037</ref>

== Repartiment ==
== Repartiment ==

* [[Charlton Heston]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Raymond Loyer]])</small>: Stewart Graff
* [[Philippe Noiret]]: Julien Dandieu
* [[Ava Gardner]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Paule Emanuele]])</small>: Reny Graff
* [[Romy Schneider]]: Clara Dandieu
* [[George Kennedy]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[André Valmy]])</small>: Sergent Lew Slade
* [[Lorne Greene]]: Sam Royce
* [[Jean Bouise]]: François
* [[Joachim Hansen (actor)|Joachim Hansen]]: l’oficial SS
* [[Geneviève Bujold]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Brigitte Morisan]])</small>: Denise Marshall
* [[Robert Hoffmann]]: el tinent
* [[Richard Roundtree]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Med Hondo]])</small>: Miles Quade
* [[Karl Michael Vogler]]: Dr. Müller
* [[Marjoe Gortner]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Ferrière]])</small>: Jody
* [[Madeleine Ozeray]]: Sra. Dandieu
* [[Barry Sullivan]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Berthier (actor)|Jacques Berthier]])</small>: El Doctor Willis Stockle
* [[Caroline Bonhome]]: Florence Dandieu, a 8 ans
* [[Lloyd Nolan]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jean-Henri Chambois]])</small>: El Doctor James Vance
* [[Catherine Delaporte]]: Florence Dandieu, a 13 ans
* [[Victoria Principal]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Sylvie Feit]])</small>: Rosa Amici
* [[Antoine Saint-John]]: el soldat alemany tué a la cuisine
* [[Walter Matthau]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Hilling]])</small>: L’ivrogne
* [[Jean-Paul Cisife]]: el cap milicien
* [[Monica Lewis]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[?]])</small>: Barbara
* [[Jean-Pierre Garrigues]]: un interne a l’hospital
* [[Gabriel Dell]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Richard (actor)|Jacques Richard]])</small>: Sam Amici
* el chien Marcel: ‘‘No surt als crèdits’’
* [[Pedro Armendáriz (fils)|Pedro Armendáriz Jr.]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[?]])</small>: L’oficial Emilio Chavez

* [[Lloyd Gough]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Daniel Brémont]])</small>: Bill Cameron
==Anàlisi ==
* [[John Randolph (actor)|John Randolph]]: L’alcalde Lewis
Le film tire toute son originalité de sa manière de traiter un thème classique de la littérature i du cinema: la [[vengeance]]. C’est l’un des rares films de justice expéditive ‘‘([[Rape and revenge]])’’ français, estrenada peu de temps après la référence américaine du gènere, ‘‘[[Un justicier a la ville]]’’<ref>[http://www.Primere.fr/Cinema/Photos/Reportages/VIDEOS-Que-justice-soit-faite-les-10-millors-justiciers-expeditifs-du-cinema-2474557 Que justice soit faite: les 10 millors justiciers expéditifs du cinema], ‘‘Primera’’, el 19 décembre 2010</ref>. per el massacre de la division Das Reich, Julien Dandieu ne fait pas que répondre a un instinct animal, mais a un besoin de compréhension i de guérison de sa propre douleur (il és d’ailleurs chirurgien). Il tuera un a un les SS comme il laissera échapper de sa mémoire les instants heureux de sa vie de famille, en remontant a l’origine de cette vie; ainsi, sa dernière vision és celle de sa rencontre amb Clara: pourquoi a-t-elle voulu de lui ? Parce que la guerra était imminente… Manière de relativiser l’Terror absolue en se prouvant a soi-même l’inanité des rencontres, l’inanité de la guerra, l’inanité de la vie. En ce sens, la música de [[François de Roubaix]] accompagnant la famille faisant une promenade a vélo renforce ce lien étrange entre cet absurde existentiel i ce bonheur humain qui demeure éternellement a la mémoire.
* [[Kip Niven]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Georges Poujouly]])</small>: Walter Russell

* [[Donald Moffat]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[?]])</small>: Harvey Johnson
== Production ==
* [[Jesse Vint]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Balutin]])</small>: Buck
=== Guió ===
* [[Hank Alan]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Sady Rebbot]])</small>: Vint
‘‘Le Vieux Fusil’’ és librement inspiré d’un fait historique réel: lors du [[débarquement de Normandie]] en [[juin 1944, la ‘‘[[2e division SS Das Reich|Panzer division SS Das Reich]]’’ és appelée en renfort en [[Normandie]]. Excédée per les harcèlements des résistants français qui font tout per freiner sa progression, elle sème la terreur i la mort a son passage. Des membres du {{1er}} bataillon du régiment ‘‘Der Führer’’ commettent el [[massacre d’Oradour-sur-Glane]] au cours duquel ils assassinent 642|civils}}, homes, femmes i enfants i mettent el feu au village.
* [[Lionel Johnston]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Bernard Murat (metteur en scène)|Bernard Murat]])</small>: Ralph

* [[John Elerick]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[François Leccia]])</small>: Carl Leeds
Par ailleurs, il y a plusieurs similitudes entre l’ambiance de plomb qui régnait a el Limousin en de juny de 1944}} i el film.
* [[John S.Ragin]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Dynam]])</small>: Cap Policíac L.A.

* [[Bob Cunningham]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jean Lagache]])</small>: Frank Ames
Au début de la pel•lícula, des soldats alemanys marchent devant des pendus, ce qui rappelle les [[Massacre de Tulle|pendaisons de Tulle]] el 9 de juny de 1944}} i de [[Montauban]] el 24 de juliol de 1944}}.
* [[Bob Gravage]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Michel Gatineau]])</small>: el Granger

* [[H.B. Haggerty]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Georges Atlas]])</small>: Joueur de Billard
La tension Maquis / Milice / Gestapo / SS és també retranscrite au début de la pel•lícula.
* [[Dave Morick]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Jacques Deschamps (actor)|Jacques Deschamps]])</small>: Technicien L.A.

* [[Joan Blair]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Monique Thierry]])</small>: La Caissière
=== Casting ===
* [[Scott Highlands]] <small> ([[Doublage|V.F]]: [[Francis Lax]])</small>: Ouvrier Barrage
À l’origine, el rôle principal devait être interpretat per [[Lino Ventura]], qui avait déjà tourné sous la direction de [[Robert Enrico]] a trois reprises (‘‘[[Les Grandes Gueules]]’’, ‘‘[[Les Aventuriers (film, 1967)|Les Aventuriers]]’’ i ‘‘[[Boulevard du rhum]]’’), mais ce dernier refusa en raison de la violence du guió<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.linternaute.com/cinema/star-cinema/dossier/ces-roles-qu-ils-n-auraient-jamais-du-refuser/lino-ventura-refuse-le-vieux-fusil.shtml| títol=‘‘Lino Ventura refuse « el Vieux Fusil »‘‘|lloc=L’Internaute|data=24 abril 2011}}</ref>. el rôle fut finalement confié a [[Philippe Noiret]], qui avait també tourné sous la direction d’Enrico a ‘‘[[Le Secret (film, 1974)|Le Secret]]’’. Robert Enrico confia també a Stefan Moriamez a son interview el 2002 qu’il avait pensé a Catherine Deneuve per el rôle de Clara.

=== Rodatge ===
Deux châteaux ont servi de décor per el film: el [[château de Bonaguil]]<ref>http://merveilleuseromy.typepad.fr/inoubliableromy/2013/03/souvenirs-du-vieux-fusil-.html</ref>, en [[Liste de films tournés en Lot-et-Garonne|Lot-et-Garonne]], i les [[châteaux de Bruniquel]]<ref>http://merveilleuseromy.typepad.fr/inoubliableromy/2013/09/limpact-du-vieux-fusil-%C3%A0-bruniquel.html</ref>, en [[Liste de films tournés en Tarn-et-Garonne|Tarn-et-Garonne]]. De plus, plusieurs scènes au début de la pel•lícula ont estiu tournées a [[Montauban]]<ref>S. Pommier i P.JB. Benichou, ‘‘Romy Schneider’’, PAC, Coll. « Têtes d’Pòster », {{p.}}158</ref>.

Le film fut també tourné a [[Liste de films tournés a Paris|Paris]]<ref>http://cinema.encyclopedie.films.bifi.fr/index.php?pk=48388</ref>; la superbe scène de la rencontre a estiu tournée a [[quartier du Montparnasse|Montparnasse]], au restaurant brasserie [[La Closerie des Lilas]].

[[Biarritz]] a servi de décor per la scène de la plage.

[[Romy Schneider]] était tellement crédible lors de la scène du viol que des figurants se sont sentis très mal a l’aise.

== Accueil i critique ==
Lors de sa sortie en salles, ‘‘Le Vieux Fusil’’ a enregistré {{formatnum:3365471}} entrées en [[France]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.jpbox-office.com/fichfilm.php?id=8247| títol=‘‘Le Vieux Fusil’’ - Box-office|lloc=Jp’s Box-office|data=25 abril 2011}}.</ref>, dont 958 178 entrées a [[Paris]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.boxofficestars.com/13-categorie-11379170.html| títol=‘‘Le Vieux Fusil’’ - Box-office|lloc=Box office story|data=25 abril 2011}}.</ref>, confortant [[Philippe Noiret]] i [[Romy Schneider]] a leurs statuts de stars du cinema en [[France]].

Il s’agit du dernier film mis en música de [[François de Roubaix]], mort trois mois après la sortie en salles. Lors de la [[1re cérémonie des César|{{1re}} cérémonie des César]], il obtient a titre posthume el [[César de la millor música originale|César de la millor musique]]. a cette même cérémonie, el film a obtenu el [[César a la millor pel•lícula]] i el [[César al millor actor]] per [[Philippe Noiret]].

Toutefois, el film divisa la critique cinéphile. [[Louis Skorecki]] cite a ‘‘[[Libération (journal)|Libération]]’’ les propos de [[Jean-Pierre Oudart]] qui, a les ‘‘[[Cahiers du cinema]]’’, reproche a Robert Enrico de tenir « un discours [...] abject a la dernière guerra, a el nazisme i Vichy » i de « faire prendre plaisir a une chasse a l’home qui dure trois quarts d’heure »<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.liberation.fr/guide/0101367626-le-vieux-fusil| títol=‘‘Le Vieux Fusil’’ |data=26 març 2013}}.</ref>. Il prend parti ell mateix, el 2001, contre el film affirmant: « on a du mal a pardonner a Robert Enrico, serviteur académique du pire cinema français, les indécences obscènes du ‘‘Vieux Fusil’’ »<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.liberation.fr/guide/0101367626-le-vieux-fusil| títol=‘‘Le Vieux Fusil’’ |data=26 març 2013}}</ref>.

== Hommages ==
Une allusion au ‘‘Vieux Fusil’’ és faite a el film ‘‘[[C’est arrivé près de chez vous]]’’ de [[Rémy Belvaux]] i [[André Bonzel]] el 1992. A el film, Ben, l’assassin interpretat per [[Benoît Poelvoorde]] saisit la chevelure d’un home i el tue en frappant plusieurs fois sa tête contre un lavabo, reproduisant ainsi l’exécution d’un des soldats alemanys per el personnage de Philippe Noiret a ‘‘Le Vieux Fusil’’. Ben ponctue alors son acte macabre de la remarque suivante: {{Cita|Ça ne vous rappelle rien ? ‘‘Le Vieux Fusil’’...? Philippe Noiret...? Bon film.}}

== Premis i nominacions ==
== Premis i nominacions ==
* [[1re cérémonie des César|César 1976:
‘‘Tremblement de terre’’ a remporté deux [[Oscars du cinema|Oscars]] en [[47e Cérémonie des Oscars|1975.
** [[César a la millor pel•lícula]]
* [[Oscar al millor son]]: Ronald Pierce, Melvin Meldalfe Sr.
** [[César al millor actor]] per [[Philippe Noiret]]
* [[Oscar des millors effets visuels]]: Frank Brendel, Glen Robinson, Albert Whitlock.
** [[César de la millor música originale]] per [[François de Roubaix]]
Il a estiu nominada per trois autres Oscars la même année.
** nominacion au [[César al millor director]] per [[Robert Enrico]]
| direcció artística = E. Preston James.
* [[Oscar de la millor photographie]]: Philip Lathrop.
** nominacion au [[César al millor actor secundari]] per [[Jean Bouise]]
** nominacion au [[César al millor guió original ou Adaptació]] per [[Robert Enrico]] i [[Pascal Jardin]]
* [[Oscar al millor muntatge]]: Dorothy Spencer.
** nominacion au [[César al millor son]] per [[Bernard Aubouy]]
== Al voltant de la pel•lícula ==
** nominacion au [[César de la millor photographie]] per [[Étienne Becker]]
* el rodatge s’est déroulé du 11 febrer au 9 mai 1974.
** nominacion au [[César al millor muntatge]] per [[Eva Zora]]
* Lorsque el film és passé en el teatre Chinois de [[Hollywood]], el 1974, el son de basse ‘‘Sensurround’’ a estiu tellement lourd que des morceaux de plâtre sont tombés a les spectateurs. Il fallut installer un filet de sécurité en dessous de l’ornementation en cas de nouveaux dégâts. Cette novel•la a estiu annoncée a les journaux locaux de l’époque mais certains ont soupçonné que cet événement n’était qu’une rumeur destinée donner une publicité au film.

* [[Ava Gardner]] a fait Algunes de ses cascades ella mateixa, surtout a la scène où il lui faut éviter les blocs de béton i les tubes en acier lourd tombant du gratte-ciel.
* 1976: [[David di Donatello|David di Donatello Awards]] al millor actor per [[Philippe Noiret]]
* el balancement du gratte-ciel a estiu fait per des déformations de son reflet a un miroir.
* [[10e cérémonie des César|César 1985: [[César des Césars]]
* el film que Rosa regarde au moment où débute el tremblement de terre és ‘‘[[L’Home des Hautes Plaines]]’’.

* [[Ava Gardner]], qui joue la filla de [[Lorne Greene]], n’a en réalité que sept ans de moins que lui.
== Bibliografia ==
* Une suite, intitulée ‘‘Tremblement de terre 2’’, était prévue mais n’a jamais estiu tournée. Elle devait mettre en vedette [[George Kennedy]], [[Victoria Principal]], [[Richard Roundtree]] i [[Gabriel Dell]] i la història était censée se dérouler a [[San Francisco]].

* [[Walter Matthau]] a accepté de jouer un petit rôle d’ivrogne a el film a condition qu’il soit inscrit a el générique sous nom, Walter Matuschanskyasky.
Stefan Moriamez, [http://www.arkheia-revue.org/Le-Vieux-fusil-film-de-Robert.html ‘‘Le Vieux fusil’’: film de Robert Enrico tourné a Montauban], revue ‘‘[[Arkheia]]’’, {{Número|4}}, Montauban, 2002.
* Des tremblements de terre ont mystérieusement frappé el studio d’enregistrement el Primer i el dernier jour de rodatge.

* A el script original, [[Charlton Heston]] devait sortir vivant de la scène finale de l’inondation a les égouts. C’est lui qui a insisté per faire mourir son personnage.
== Anecdote ==
== Vidéographie ==
* ‘‘Le Vieux Fusil’’ (édition limitée) - 1 DVD estrenada el 13 d’octubre de 2010 édité per [[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM Vidéo]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.dvdfr.com/dvd/f49737-vieux-fusil.html| títol=‘‘Le Vieux Fusil’’ (édition limitée)|lloc=DVDFr|data=25 abril 2011}}.</ref>
Le passage de l’employé qui se retrouve suspendu a la poutre sera réutilisé a l’episodi ‘‘L’enfer du Disco’’ de la sèrie ‘‘[[Code Quantum]]’’. Sam Beckett ([[Scott Bakula]]) se retrouve a la peau du cascadeur qui effectue l’acrobatie a la scène. En apercevant [[Lorne Greene]] a el bord du mur percé, Al Calavicci ([[Dean Stockwell]]) el fixe en disant {{Cita|C’est Ben Cartwright !}}, rôle que Greene a tenu a la sèrie ‘‘[[Bonanza]]’’.
* ‘‘Le Vieux Fusil’’ (édition simple) - 1 DVD estrenada el 9 de febrer de 2011 édité per [[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM Vidéo]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.dvdfr.com/dvd/f51234-vieux-fusil.html| títol=‘‘Le Vieux Fusil’’ (édition simple)|lloc=DVDFr|data=25 abril 2011}}.</ref>
== Erreur ==
* ‘‘Le Vieux Fusil’’ - 1 DVD estrenada el 6 de setembre de 2013 édité per [[LCJ Editions]]<ref>http://www.dvdfr.com/dvd/f65409-vieux-fusil.html</ref>
Lorsque Sam Royce tente d’attraper l’employé suspendu a la poutre, il lui tend la main droite a el plan large alors que a el gros plan qui suit, il lui tend la gauche.
* ‘‘Le Vieux Fusil’’ - 1 Blu-ray estrenada el 6 de setembre de 2013 édité per [[LCJ Editions]]<ref>http://www.dvdfr.com/dvd/f156939-vieux-fusil.html</ref>

== Referències ==
{{Referències.}}

==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* {{fr}} {{allocine titre|id=20810}}
* {{Imdb títol|id=0071455| títol=Tremblement de terre}}
* {{Imdb títol|id=0073864}}
* UneAnàlisi de certains aspects de la pel•lícula per Antoine Schlupp, ingénieur de recherche au Bureau central sismologique français (BCSF) i a l’[[École i observatoire des sciences de la Terre]] (EOST) de Strasbourg: ‘‘[http://risques.tv/video.php?id_DTvideo=233 Risques VS Fictions n°4]’’
* {{fr}} [http://www.erreursdefilms.com/drama/voir_erreurs.php?idf=VFUS Erreurs de muntatge a el film]
* {{fr}} el film [http://merveilleuseromy.typepad.fr/inoubliableromy/film1975vieuxfusil/ ‘‘Le vieux fusil’’]: actualités, articles, photos, sorties DVD...

{{Palette|Robert Enrico|César a la millor pel•lícula}}

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
{{ORDENA: Vieux fusil}}
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules d’Alemanya estrenada el 1975]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Robert Enrico]]
[[Categoria:Pel•lícules a l’Occupation alemanye en France]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Paris]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Biarritz]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné en Tarn-et-Garonne]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné en Lot-et-Garonne]]
[[Categoria:Pel•lícules a flash-back]]
[[Categoria:Pel•lícules de rape and revenge]]
[[Categoria:César a la millor pel•lícula]]
[[Categoria:Pel•lícules amb un César al millor actor]]
[[Categoria:Pel•lícules amb un César de la millor música originale]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques alemany]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques]]

[[Categoria:Pel•lícules d’Universal Pictures]]
{{Infotaula pel•lícula
[[Categoria:Pel•lícules amb un Oscar al millor mixage de son]]
| titula = El Vell Fusell
[[Categoria:Pel•lícules de catastrophe sismologique]]
| il•lustra = Chateaux bruniquel SE.jpg
[[Categoria:Sèrie B]]
| upright = 1.3
{{Veure homònims|Terratrèmol (homonímia)}} {{Infotaula pel•lícula
| llegenda = Foto dels [[castells de Bruniquel]], que han servit de decoracions a la pel•lícula.
| titula = Terratrèmol
| il•lustra = DowntownLosAngeles.jpg
| llegenda = Vista del [[Barri de negocis|Downtown]] de [[Los Angeles]], ciutat destruïda per un [[sisme]] en el guió de la pel•lícula.
| titula quebequès =
| titula quebequès =
| titula original = Earthquake
| titula original =
| realització = [[Marc alemany Robson]]
| realització = [[Robert Enrico]]
| guió = [[George Fox]]<br />[[Mario Puzo]]
| guió = [[Pascal Jardí]] {{Clr}} [[Robert Enrico]] {{Clr}} [[Claude Veillot]]
| repartiment = [[Philippe Noiret]] {{Clr}} [[Romy Schneider]] {{Clr}} [[Jean Bouise]]
| repartiment = [[Charlton Heston]]<br />[[Ava Gardner]]<br />[[George Kennedy]]<br />[[Lorne Greene]]<br />[[Geneviève Bujold]]<br />[[Richard Roundtree]]<br />[[Marjoe Gortner]]<br />[[Barry Sullivan]]<br />[[Lloyd Nolan]]<br />[[Victòria Principal]]
| producció = [[United Artists|Artistes Associats]] {{Clr}} [[Mercuri Produccions]] {{Clr}} [[TIT Filmproduktion]]
| producció =
| país = Estats Units
| país = {{França}} {{Clr}} {{Alemanya de l’Oest}}
| gènere =
| gènere = [[Drama]]
| durada = 123 mínim.
| durada = [[minuta (temps)|103 minuts]]
| any de sortida = 1974 }} ‘‘‘‘‘ Terratrèmol ‘‘‘‘‘ (Earthquake ‘‘) és una [[Cinema|pel•lícula]] [[Estats Units|americà]], és un dels primers [[pel•lícula catàstrofe|pel•lícules destrossa]], els resultats del box-ofici permeten la continuïtat del cinema catàstrofe. La intriga conta la destrucció de [[Los Angeles]] per alguns [[sisme|terratrèmols]] destructors.
| any de sortida = 1975 }} ‘‘‘‘‘ El Vell Fusell ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula [[Cinema francès|franco]]-[[Allemagne|alemany]] dirigida per [[Robert Enrico]], estrenada a sales el 1975 en el cinema|1975.

La pel•lícula ha estat dirigida per [[Marc alemany Robson]] reunint [[Charlton Heston]], [[Ava Gardner]], [[George Kennedy]], [[Lorne Greene]], [[Geneviève Bujold]], [[Richard Roundtree]]. En el moment de la seva primera explotació, les sales projectant allò pel•lícules han explotat per primera vegada, el dispositiu d’efectes especials [[Sensurround]].
Inspirat enl [[massacre d’Oradour-sobre-Espigolament]] el 1944, triomfa en el moment de la tota primera cerimònia dels [[César del cinema]] francès el 1976 en el cinema|1976]] ([[César de la millor pel•lícula|pel•lícula millor]], [[César del millor actor| repartiment millor]] per a [[Philippe Noiret]], [[César de la millor música original| música millor]] per a [[François de Roubaix]]). És igualment [[César dels Césars]] el 1985.
== Argument == Aquell matí, els habitants de [[Los Angeles]] creuen que comença una jornada semblant als altres. Stewart Graff, enginyer a cap d’una empresa constructora, ve una vegada més de discutir amb la seva dona.

El policia Lew Slade i el seu adjunt Chavez persegueixen un chauffard. En el mateix instant, la terra es posa a tremolar lleugerament. Dos científics, el doctor Willis Stockle i estudiant-ho Walter Russell, són persuadits que aquesta sotragada no és més que el preludi a un [[terratrèmol]] molt més important en les pròximes hores...
== Argument == Poc després el [[desembarcament de Normandie]], en [[juny de 1944, un metge venja la mort de la seva dona i la seva filla, salvatgement assassinades per un allunyament de soldats S aparcats al castell del petit caseriu on s’havien refugiat.
== Clava tècnica == |títol= [[Philip Lathrop]] | música = John Williams (compositor)|John Williams]] ** La música de la cançó ‘‘[[És tan bo]]’’ de [[Henri Betti és interpretada a la guitarra.

| pressupost =
=== Argument === Durant la [[Segona Guerra mundial]], a [[Montauban]], el 1944, el doctor Julien Dandieu, cirurgià pacifista i humanista convençut, porta una vida burgesa amb la seva esposa Clara i la seva filla Florence, nascuda d’una precedent unió. Partícip a la [[Resistència interior francesa|Resistència francesa]] cuidant de manera arriscada maquisards al seu hospital, és regularment amenaçat per la [[Milícia francesa|Milícia]]. Per tal de posar-los a recer fins al final de la guerra, envia Clara i Florence al caseriu de la Barberie, castell familiar situat prop d’un petit poble de camp de la regió.
** {{Estats Units}}: {{data|15 de novembre de 1974|en el cinema}} ** {{França}}: {{data|15 de febrer de 1975|en el cinema}} * Explotat amb el procediment [[Sensurround]] que envia a la sala molt baixes freqüències (17 a {{unitat|35|hertz}} a 110db), en el moment de les sotragades tel•lúriques, per l’intermediari d’altaveus de molt forta potència. Aquests equips etiquetats "Universal" eren instal•lats sota la pantalla així com en fons de sala. Tres altres pel•lícules: ‘‘[[La Batalla de Midway (pel•lícula, 1976)|La Batalla de Midway]]’’, ‘‘[[Galactica]]’’ i ‘‘[[El Tobogan de la mort]]’’, van utilitzar igualment l’efecte "Sensurround"; però els danys sonors que provocava a les sales i immobles veïns no van fomentar la persecució de l’explotació del sistema que era a més a més facturat molt car als explotadors.

== Distribució == * [[Charlton Heston]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Raymond Loyer]])</small>: Stewart Graff * [[Ava Gardner]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Paule Emanuele]])</small>: Reny Graff * [[George Kennedy]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[André Valmy]])</small>: Sergent Lew Slade * [[Lorne Greene]]: Sam Royce * [[Geneviève Bujold]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Brigitte Morisan]])</small>: Denise Marshall * [[Richard Roundtree]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Med Hondo]])</small>: Milles Quade * [[Marjoe Gortner]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Ferrière]])</small>: Jody * [[Barry Sullivan]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Berthier (actor)|Jacques Berthier]])</small>: El doctor Willis Stockle * [[Lloyd Nolan]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jean-Henri Chambois]])</small>: El doctor James Vance * [[Victòria Principal]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Sylvie Feit]])</small>: Va roser Amici * [[Walter Matthau]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Hilling]])</small>: El borratxo * [[Monica Lewis]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[?]])</small>: Barbara * [[Gabriel Dell]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Richard (actor)|Jacques Richard]])</small>: Sam Amici * [[Pedro Armendáriz (fill)|Pedro Armendáriz Jr.]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[?]])</small>: L’oficial Emilio Chavez * [[Lloyd Gough]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Daniel Brémont]])</small>: Bill Cameron * [[John Randolph (actor)|John Randolph]]: L’Alcalde Lewis * [[Kip Niven]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Georges Poujouly]])</small>: Walter Russell * [[Donald Moffat]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[?]])</small>: Harvey Johnson * [[Jesse Vint]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Balutin]])</small>: Buck * [[Hank Alan]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Sady Rebbot]])</small>: Va venir * [[Lionel Johnston]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Bernard Murat (escenògraf)|Bernard Murat]])</small>: Ralph * [[John Elerick]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[François Leccia]])</small>: Carl Leeds * [[John S.Ragin]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Dynam]])</small>: Cap Policíac l. A.
No podent suportar la seva absència, Julià decideix de trobar-los, creient-los en seguretat. Però a la seva arribada, descobreix que el poble és buit. Tots els pobletans han estat reagrupats a l’església i han estat assassinats per pilota. La seva inquietud envers els seus parents s’accentuarà fins que descobreixi els cadàvers de la seva filla, matada per pilota, i de Clara, violada – és almenys el que imagina – i cremada viva al [[llançaflames]], per una de les seccions de la ‘‘[[2a divisió S Das Reich|S Panzer Division Das Reich]]’’. Aquesta aparca a la regió abans de rendir-se en [[Normandie]] en reforç en la continuació del [[Desembarcament de Normandie|Desembarcament]], travessant el poble sobre la seva carretera i ocupant el castell, després haver massacrat de manera salvatge tots els pobletans.
* [[Bob Cunningham]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jean Lagache]])</small>: Frank Ames * [[Bob Gravage]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Michel Gatineau]])</small>: El Granger * [[H.B. Haggerty]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Georges Atlas]])</small>: Jugador de Billar * [[Dave Morick]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Jacques Deschamps (actor)|Jacques Deschamps]])</small>: Tècnic l. A.

* [[Joan Blair]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Monique Thierry]])</small>: La Caixera * [[Scott Highlands]] <small> ([[Doblatge|V F]]: [[Francis Lax]])</small>: Obrer Presa == Recompenses == Terratrèmol ‘‘ ha guanyat dos [[Oscars del cinema|Oscars]] en [[47a Cerimònia dels Oscars|1975.
Destruït, ebri de dolor i d’odi, Julià s’és reprès a poc a poc per venjar-se llavors fredament i metòdicament fent-se una temible i despietada «màquina a matar». Coneixent bé els [[pas secret|passos secrets]] del castell, s’arma del vell [[fusell de caça|fusell]] que el seu pare utilitzava abans per caçar el [[senglar]]. Així, exterminarà, un per un, tots els membres de la secció [[Schutzstaffel|S]] responsables de la massacre. La seva persecució és puntuada de [[Flashback|tornades darrere]] descrivint els moments de felicitat viscuts amb Clara i la seva filla.
* [[Oscar del millor so]]: Ronald Pierce, Melvin Meldalfe Sr.

* [[Oscar dels millors efectes visuals]]: Frank Brendel, Glen Robinson, Albert Whitlock.
Després d’haver eliminat la majoria dels botxins [[nazisme|nazis]], i allò malgrat una ferida al braç, Julià arriba a complir sol – no vacil•la per això a mentir a un grup de resistents per retardar la seva intervenció – la seva venjança fins al seu terme, matant el cap del grup al [[llançaflames]].
Ha estat anomenat per a tres altres Oscars el mateix any.

| direcció artística = E. Preston James.
En el mateix moment, els membres de la Resistència desembarquen al petit poble. François, col•lega i amic millor de Dandieu, que es troba igualment sobre els llocs, el troba i el porta a ciutat amb cotxe. a el chemin de la tornada, Julià sembla a la sortida ràpida a negar la tragèdia que s’acaba de produir per finalment fondre en llàgrimes.
* [[Oscar de la millor fotografia]]: Philip Lathrop.

* [[Oscar del millor muntatge]]: Dorothy Spencer.
== Clava tècnica == * Títol: `` El Vell Fusell ‘‘ * Realització: [[Robert Enrico]] * Guió: [[Pascal Jardí]], Robert Enrico i [[Claude Veillot]] * Diàlegs: [[Pascal Jardí]] * Fotografia: [[Étienne Becker]] * Muntatge: [[Eva Zora]] * Decorador de plata: [[Jean Saussac]] * Vestits: [[Corinne Jorry]] * Maquillatges: [[Didier Lavergne]] i [[Phuong Maittret]] * Assistents realitzadors: [[Clara Denis]] i [[Jacques Santi]] * Segon ajudant realitzador: [[Jean Achache]] * Operador càmera: [[Patrice Wyers]] * Script-Girl: [[Catherine Prévert]] | música = [[François de Roubaix]] * el Seu: [[Bernard Aubouy]] | productor =[[Pierre Caro]] * Director de producció: [[Alain Belmondo]] * Producció: [[United Artists|Artistes Associats]], [[Mercuri Produccions]] (París), [[TIT Filmproduktion]] (Munich) * País: {{França}}; República Federal Alemanya * Distribució: [[United Artists|Artistes Associats]] * Rodatge :
== al Voltant de la pel•lícula == * El rodatge s’ha desenvolupat de l’11 de febrer al 9 de maig de 1974.
** Llengües: [[francès]], [[alemany]] ** Format: [[color]] [[Eastmancolor]] — [[Format 35 mm|{{unitat|35|mm}}]] — [[Format d’imatge|1.66:1 — [[Monofònic|El seu monofònic]] | gènere = [[Drama]] * Durada: [[minuta (temps)|103 minuts]] * Data de sortida en sales: {{França}}: {{data|22 d’agost de 1975|en el cinema}} * {{fr}} [[ Centre nacional del cinema i de la imatge animada|Menció CNC]]: tots els públics amb advertència (visat d’explotació {{número|44037}} alliberada el 21 d’abril 1997)<ref>http://www.cnc.fr/web/fr/rechercher-une-oeuvre/-/visa/44037</ref>
* Quan la pel•lícula ha passat al Teatre Xinesa de [[Hollywood]], el 1974, el so de baix Sensurround ‘‘ ha estat tan pesat que trossos de guix han caigut sobre els espectadors. Va caldre instal•lar una xarxa de seguretat sota l’ornamentació en cas de nous danys. Aquesta notícia ha estat anunciada als diaris locals de l’època però alguns han sospitat que aquest esdeveniment no era més que una remor destinada donar una publicitat a la pel•lícula.

* [[Ava Gardner]] té fetes segures de les seves cascades ella mateixa, sobretot en l’escena on li cal evitar els blocs de formigó i els tubs en acer pesat caient del gratacel.
== Distribució == * [[Philippe Noiret]]: Julià Dandieu * [[Romy Schneider]]: Clara Dandieu * [[Jean Bouise]]: François * [[Joachim Hansen (actor)|Joachim Hansen]]: l’oficial S * [[Robert Hoffmann]]: el tinent * [[Karl Michael Vogler]]: {{Dr.}} Müller * [[Magdalena Ozeray]]: {{Sra.}} Dandieu * [[Caroline Bonhome]]: Florence Dandieu, als 8 anys * [[Catherine Delaporte]]: Florence Dandieu, als 13 anys * [[Antoine Saint-John]]: el soldat alemany matat en la cuina * [[Jean-Paul Cisife]]: el cap milicià * [[Jean-Pierre Garrigues]]: un intern a l’hospital * El gos Marcel: `` no abonat ‘‘ == Anàlisi == La pel•lícula tirada tota la seva originalitat de la seva manera de tractar un tema clàssic de la literatura i del cinema: la [[venjança]]. És una de les rares pel•lícules de justícia expeditiva ‘‘([[Rape and revenja]])’’ francès, estrenada poc de temps després de la referència americana del gènere, ‘‘[[Un justicier en la ville]]’’<ref>[http://www.Primere.fr/Cinema/Photos/Reportages/VIDEOS-Que-justice-soit-faite-les-10-millors-justiciers-expeditifs-du-cinema-2474557 Que justícia sigui feta: els 10 millors justiciers expeditius del cinema], Primera ‘‘, el 19 de desembre 2010</ref>. Per la massacre de la divisió Das Reich, Julien Dandieu no fa més que respondre a un instint animal, però a una necessitat de comprensió i de guarició del seu propi dolor (és d’altra banda cirurgià). Matarà un a un els S com deixarà eludir la seva memòria els instants feliços de la seva vida de família, pujant En un principi d’aquesta vida; així, la seva última visió és la de la seva trobada amb Clara: per què d’ell ha volgut ? Perquè la guerra era imminent… Manera de relativitzar l’horror absolut provant-se a ell mateix la inanitat de les trobades, la inanitat de la guerra, la inanitat de la vida. En aquest sentit, la musica de [[François de Roubaix]] acompanyant la família que fa un passeig a bici reforça aquest vincle estrany entre aquest absurd existencial i aquesta felicitat humana que novel•la eternament en la memòria.
* El balanceig del gratacel ha estat fet per deformacions del seu reflex en un mirall.

* La pel•lícula que Va Roser mira en el moment en què debuta el terratrèmol és ‘‘[[L’Home dels Altiplans]]’’.
== Producció == === Guió === `` El Vell Fusell ‘‘ és lliurement inspirat d’un fet històric real: en el moment del [[desembarcament de Normandie]] en [[juny de 1944, la ‘‘[[2a divisió S Das Reich|Panzer divisió S Das Reich]]’’ és dita en reforç en [[Normandie]]. Excedida per les hostilitzacions dels resistents francesos que fan tot per frenar la seva progressió, sembra el terror i la mort sobre el seu pas. Dels membres del 1er batalló del regiment `` Der Führer ‘‘ cometen el [[massacre d’Oradour-sobre-Espigolament]] en el transcurs del qual assassinen {{unitat|642|civils}}, homes, dones i nens i posen el foc al poble.
* [[Ava Gardner]], que juga La filla de [[Lorne Greene]], no té en realitat més que set anys menys que ell.

* Una continuació, titulada `` Terratrèmol 2 ‘‘, era prevista però mai no ha estat rodada. Havia de destacar [[George Kennedy]], [[Victòria Principal]], [[Richard Roundtree]] i [[Gabriel Dell]] i la història estava considerada desenrotllar a [[San Francisco]].
D’altra banda, hi ha diverses similituds entre l’ambient de plom que regnava sobre el Limousin en {{Data| de juny de 1944}} i la pel•lícula.
* [[Walter Matthau]] ha acceptat de interpretar un petit paper de borratxo a la pel•lícula a condició que sigui inscrit als crèdits sota el seu verdader nom, Walter Matuschanskyasky.

* Terratrèmols han colpit misteriosament l’estudi de gravació el primer i l’últim dia de rodatge.
Al començament de la pel•lícula, soldats alemanys caminen davant penjats, el que recorda els [[Massacre de Tul|penjaments de Tulle]] el {{data|9 de juny de 1944}} i de [[Montauban]] el {{data|24 de juliol de 1944}}.
* En el guió original [[Charlton Heston]] havia de sortir vivint de l’escena final de la inundació a les clavegueres. És ell que ha insistit per fer morir el seu personatge.

== Anècdota == El pas de l’empleat que es troba suspès a la biga serà reutilitzat en l’episodi `` L’infern del Disco ‘‘ de la sèrie’[[Codifica Quàntum]]’’. Sam Beckett ([[Scott Bakula]]) s’és trobat a la pell de l’acròbata que efectua l’acrobàcia sobre l’escena. Veient [[Lorne Greene]] sobre la vora del mur perforat, Al Calavicci ([[Dean Stockwell]]) el fix dient {{Cita|És Ben Cartwright !}}, paper que Greene ha tingut en la sèrie ‘‘[[Bonanza]]’’.
La tensió Maqui / Milícia / Gestapo / S és igualment transcrita al començament de la pel•lícula.
== Error == Lorsque Sam Royce prova d’agafar l’empleat suspès a la biga, li tiba la mà dreta en l’aspecte ampli Mentre sobre el primer pla que segueix, li tiba l’esquerra.

Tot ho faig per tu
=== Casting === En un principi, el paper principal havia de ser interpretat per [[Lino Ventura]], que ja havia rodada sota la direcció de [[Robert Enrico]] a tres vegades (‘‘[[Les Grans Cares]]’’, ‘‘[[Els Aventurers (pel•lícula, 1967)|Els Aventurers]]’’ i ‘‘[[Passeig del rom]]’’), però aquest últim va refusar en base a la violència guió<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.linternaute.com/cinema/star-cinema/dossier/ces-roles-qu-ils-n-auraient-jamais-du-refuser/lino-ventura-refuse-le-vieux-fusil.shtml| títol=‘‘Lino Ventura refusa «El Vell Fusell»‘‘|lloc=L’Internaute|data=24 abril 2011}}</ref>. El paper va ser finalment confiat a [[Philippe Noiret]], que havia rodada igualment sota la direcció d’Enrico en ‘‘[[El Secret (pel•lícula, 1974)|El Secret]]’’. Robert Enrico va confiar igualment a Stefan Moriamez en la seva entrevista el 2002 que havia pensat en Catherine Deneuve per al paper de Clara.
For pete’s sake

=== Rodatge === Dos castells han servit de decoració per a la pel•lícula: el [[castell de Bonaguil]]<ref>http://merveilleuseromy.typepad.fr/inoubliableromy/2013/03/souvenirs-du-vieux-fusil-.html</ref>, en [[Llista de pel•lícules rodades a Lot-et-Garonne|Lot-et-Garonne]], i els [[castells de Bruniquel]]<ref>http://merveilleuseromy.typepad.fr/inoubliableromy/2013/09/limpact-du-vieux-fusil-%C3%A0-bruniquel.html</ref>, en [[Llista de pel•lícules rodades a Tarn-et-Garonne|Tarn-et-Garonne]]. A més, diverses escenes al començament de la pel•lícula han estat rodades a [[Montauban]]<ref>S. Pomer i pàg. JB. Benichou, Romy Schneider ‘‘, PAC, Coll. «Caps de Cartell» {{p.}}158</ref>.

La pel•lícula va ser igualment girada a [[Llista de pel•lícules rodades a París|Paris]]<ref>http://cinema.encyclopedie.films.bifi.fr/index.php?pk=48388</ref>; la magnífica escena de la trobada ha estat rodada a [[barri del Montparnasse|Montparnasse]], al restaurant cerveseria [[El Clos de les Liles]].

[[Biarritz]] ha servit de decoració per a l’escena de la platja.

[[Romy Schneider]] era tan creïble en el moment de l’escena de la violació que figurants s’han sentit molt malament còmodament.

== Acollida i crítica == en el Moment de la seva estrena en sales, `` El Vell Fusell ‘‘ ha gravat {{formatnum:3365471}} entrades en [[France]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.jpbox-office.com/fichfilm.php?id=8247| títol=‘‘Le Vell Fusell ‘‘ - Box-ofici|lloc=Jp’s Box-ofici|data=25 abril 2011}}.</ref>, del qual 958 178 entrades a [[Paris]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.boxofficestars.com/13-categorie-11379170.html| títol=‘‘Le Vell Fusell ‘‘ - Box-ofici|lloc=Box ofici story|data=25 abril 2011}}.</ref>, reafirmant [[Philippe Noiret]] i [[Romy Schneider]] als seus estatuts d’estrelles del cinema en [[França]].

Es tracta de l’última pel•lícula posada en música de [[François de Roubaix]], mort tres mesos després de la sortida en sales. En el moment de la [[1a cerimònia dels César|{{1a}} cerimònia dels César]], obté a títol pòstum el [[César de la millor música original|César de la millor musica]]. A aquesta mateixa cerimònia, la pel•lícula ha obtingut el [[César de la millor pel•lícula]] i el [[César del millor actor]] per a [[Philippe Noiret]].

Tanmateix, la pel•lícula va dividir la crítica cinèfila. [[Louis Skorecki]] cita en ‘‘[[Alliberament (diari)|Alliberament]]’’ les paraules de [[Jean-Pierre Oudart]] que, en els ‘‘[[Quaderns del cinema]]’’, retreu a Robert Enrico que mantingui «un discurs [...] abjecte sobre l’última guerra, sobre el nazisme i Vichy» i de « fer gaudir d’una persecució que dura tres quarts d’hora »<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.liberation.fr/guide/0101367626-le-vieux-fusil| títol=‘‘Le Vell Fusell ‘‘ |data=26 març 2013}}.</ref>. Pren partit ell mateix, el 2001, contra la pel•lícula que afirma: «A un li costa perdonar a Robert Enrico, servidor acadèmic del pitjor cinema francès, les indecències obscenes del `` Vell Fusell ‘‘ »<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.liberation.fr/guide/0101367626-le-vieux-fusil| títol=‘‘Le Vell Fusell ‘‘ |data=26 març 2013}}</ref>.

== Homenatges == Una al•lusió al `` Vell Fusell ‘‘ és feta a la pel•lícula’[[ha arribat prop d’a casa seva]]’’ de [[Rémy Belvaux]] i [[André Bonzel]] el 1992. En la pel•lícula, Ben, l’assassí interpretat per [[Benèvol Poelvoorde]] agafa la cabellera d’un home i el callada colpint diverses vegades el seu cap contra un lavabo, reproduint així l’execució d’un dels soldats alemanys pel personatge de Philippe Noiret en `` El Vell Fusell ‘‘. Ben subratlla llavors el seu acte macabre amb l’observació següent: {{Cita|Això no li recorda res ? `` El Vell Fusell ‘‘...? Philippe Noiret...? Bo pel•lícula.}} == Recompenses == * [[1a cerimònia dels César|César 1976]] :
** [[César de la millor pel•lícula]] ** [[César del millor actor]] per a [[Philippe Noiret]] ** [[César de la millor música original]] per a [[François de Roubaix]] ** nomenament al [[César del millor realitzador]] per a [[Robert Enrico]] ** nomenament al [[César del millor actor secundari]] per a [[Jean Bouise]] ** nomenament al [[César del millor guió original o adaptació]] per a [[Robert Enrico]] i [[Pascal Jardí]] ** nomenament al [[César del millor so]] per a [[Bernard Aubouy]] ** nomenament al [[César de la millor fotografia]] per a [[Étienne Becker]] ** nomenament al [[César del millor muntatge]] per a [[Eva Zora]] * 1976: [[David di Donatello|David di Donatello Awards]] del millor actor per a [[Philippe Noiret]] * [[10a cerimònia dels César|César 1985: [[César dels Césars]] == Bibliografia == Stefan Moriamez, [http://www.arkheia-revue.org/Le-Vieux-fusil-film-de-Robert.html `` El Vell fusell ‘‘: pel•lícula de Robert Enrico girada a Montauban], tornada a veure ‘‘[[Arkheia]]’’, {{número|4}}, Montauban, 2002.

== Videografia == * `` El Vell Fusell ‘‘ (edició limitada) - 1 DVD estrenada el {{data|13 d’octubre de 2010|en el cinema}} editat per [[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM Vidéo]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.dvdfr.com/dvd/f49737-vieux-fusil.html| títol=‘‘Le Vell Fusell ‘‘ (edició limitada)|lloc=DVDFr|data=25 abril 2011}}.</ref>
* `` El Vell Fusell ‘‘ (edició simple) - 1 DVD estrenada el {{data|9 de febrer de 2011|en el cinema}} editat per [[Metro-Goldwyn-Mayer|MGM Vidéo]]<ref>{{fr}} {{Citar web|url=http://www.dvdfr.com/dvd/f51234-vieux-fusil.html| títol=‘‘Le Vell Fusell ‘‘ (edició simple)|lloc=DVDFr|data=25 abril 2011}}.</ref>
* `` El Vell Fusell ‘‘ - 1 DVD estrenada el {{data|6 de setembre de 2013|en el cinema}} editat per [[LCJ Editions]]<ref>http://www.dvdfr.com/dvd/f65409-vieux-fusil.html</ref>
* `` El Vell Fusell ‘‘ - 1 Blu-ray estrenada el {{data|6 de setembre de 2013|en el cinema}} editat per [[LCJ Editions]]<ref>http://www.dvdfr.com/dvd/f156939-vieux-fusil.html</ref>

== Anotes i referencies == {{Referencies.}} == Vincles externs == * {{fr}} {{allocine titula|id=20810}} * {{Imdb titula|id=0073864}} * {{fr}} [http://www.erreursdefilms.com/drama/voir_erreurs.php?idf=VFUS Errors de muntatge a la pel•lícula] * {{fr}} La pel•lícula [http://merveilleuseromy.typepad.fr/inoubliableromy/film1975vieuxfusil/ `` El vell fusell ‘‘]: actualitats, articles, fotos, sortides DVD...

{{Paleta|Robert Enrico|César de la millor pel•lícula}} {{Portada|cinema francès|Segona Guerra mundial|cinema alemany}} {{ORDENA: Vieux fusell}} [[Categoria:Pel•lícules francès estrenada el 1975]]


Els aristòcrates del crim
The killer elite
{{infotaula pel•lícula
{{infotaula pel•lícula
| títol = Ma dona és dingue
| títol=Tueur d’élite
| imatge =
| imatge =
| nom imatge =
| nom imatge =
| títol original = ‘‘For Pete’s Sake’’
| títol original=The Killer Elite
| direcció = Peter Yates
| direcció = [[Sam Peckinpah]]
| guió = [[Stanley Shapiro]]<br /> [[Maurice Richlin]]
| guió = [[Marc Norman]]<br />[[Stirling Silliphant]]
| repartiment =
| repartiment= [[James Caan]] <br />[[Robert Duvall]] <br />[[Arthur Hill]]
| production =
| producció= Exeter Associates <br />Persky-Bright Productions
| país = Estats Units
| país= {{EUA}}
| gènere = [[comèdia]]
| gènere = [[Thriller]]
| duració = 90 minuts
| duració=122 minuts
| estrena= 1974
| estrena= 1975
}}
}}
‘‘‘‘‘ Ma dona és dingue ‘‘‘‘‘ (‘‘For Pete’s Sake’’) és una [[Cinema dels Estats Units|pel•lícula estatunidenca]] dirigida per [[Peter Yates]], estrenada el 1974.
‘‘‘‘‘ Tueur d’élite ‘‘‘‘‘ (‘‘The Killer Elite’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per [[Sam Peckinpah]], estrenada el 1975.

== Argument ==
== Argument ==
Mike Locken travaille comme tueur d’élite amb son ami George Hansen per une mystérieuse compagnie d’espionnage rattachée a la [[Central Intelligence Agency|CIA]]. Après une mission, Hansen retourne sa veste. Il ne tue pas Locken mais lui tire a el genou, el handicapant définitivement. Mais Locken n’a qu’une idée en tête: se venger...
| títol original = For Pete’s Sake’’

| direcció= Peter Yates
| guió = [[Stanley Shapiro]] i [[Maurice Richlin]]
| títol original = Tueur d’élite’’
| fotografia = [[László Kovács (cap operador)|László Kovács]]
| títol original = The Killer Elite’’
| música = {{lien|lang=en|trad=Artie Butler|fr=Artie Butler}}
| direcció = Sam Peckinpah]]
* Primer assistant director: [[Newton Arnold]]
* Deuxième assistants director: [[Ron Wright (director)|Ron Wright]] i [[Jim Bloom]]
| guió = [[Marc Norman]] i [[Stirling Silliphant]] adaptació de la novel•la ‘‘Monkey in the Middle’’ de [[Robert Syd Hopkins]] sous el nom de Robert Rostand
| producció= [[Martin Baum]], [[Helmut Dantine]] i Arthur Lewis
* Director de production: [[Billy Davidson]]
* Assistant de production: [[Katherine Haber]]
* Secretària de production: [[Joan Arnold]]
| distribució= [[Mike Fenton]] i [[Jane Feinberg]]
| música = [[Jerry Fielding]]
| fotografia = [[Philip H. Lathrop]]
| muntatge = [[Tony De Zarraga]] i [[Monte Hellman]]
* Monteur son: Fred Brown
* Monteur musique: [[Dan Carlin]]
* Ingénieur du son: [[Richard Portman]]
* Effets spéciaux: [[Sass Bedig]]
* Cascadeur: [[Gerald Okamura]]
| direcció artística = [[Ted Haworth]] i [[Rick Gentz]]
* Construction des décors: [[John Lasalandra]]
* Cap accessoiristes: [[Robert J.Visciglia]]
| vestuari = [[Ray Summers]]
* Coiffures: [[Kathy Blondell]]
maquillatge= [[Jack Wilson]] i [[Jack Petty]]
| país= Estats Units
| país= Estats Units
s
s - [[Formats de projection|1,85:1]]
| gènere = [[comèdia]]
| gènere = [[Thriller]]
| duració = 90 minuts
| duració = 122 minuts (Version TV 110 minuts)
| estrena = 1974
| estrena = 1975]]

| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[Barbra Streisand]]: Henrietta ‘Henry’ Robbins
* [[James Caan]]: Mike Locken
* [[Michael Sarrazin]]: Pete Robbins
* [[Robert Duvall]]: George Hansen
* [[Estelle Parsons]]: Helen Robbins
* [[Arthur Hill]]: Cap Collis
* [[Molly Picon]]: Mrs. Cherry
* [[Bo Hopkins]]: Jerome Miller
* [[Richard Ward (actor)|Richard Ward]]: Bernie
* [[Victor Sen Yung]]: Wei Chi
* [[Joseph Maher]]: Mr. Coates
* [[Makoto Iwamatsu]]: Yuen Chung
* [[Anne Ramsey]]: Telephone Lady
* [[Burt Young]]: Mac
* [[Vincent Schiavelli]]: Grocery Clerk
* [[Gig Young]]: Lawrence Weyburn
* [[Tom Clancy (actor)|Tom Clancy]]: O’Leary
* [[Helmut Dantine]]: Vorodny
* [[Tiana Alexandra|Tiana]]: Tommie
* [[Kate Heflin]]: Amy
* [[Sondra Blake]]: Josephine
* [[Walter Kelly]]: Walter
* [[Billy J.Scott]]: Eddie
* [[Hank Hamilton]]: Haok

== Al voltant de la pel•lícula ==
{{section a sourcer}}
‘‘Tueur d’élite’’ és un des films les plus complexes i les plus intrigants de Peckinpah. On en retient les thèmes essentiels de l’obra du cinéaste: amitié trahie, vengeance. el film prend formellement el contrepied des œuvres précédentes du cinéaste. {{ref nec|Sam Peckinpah és un fin connaisseur de teatre (il és l’auteur d’une thèse a la captation de teatre en vidéo) i connaisseur de [[Bertolt Brecht]].}} Il semble que a ce film (voir el livre de Gérard Camy) Peckinpah ait voulu se livrer a un exercice de distanciation, el concept el plus célèbre développé per Brecht. el film ne cesse de désamorcer une violence que el cinéaste rendait lyrique a ses œuvres précédentes.

==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
*{{imdb film|id=0073240}}
* {{Imdb títol|id=0071514| títol=Ma dona és dingue}}

{{Palette|Peter Yates}}
{{Palette|Sam Peckinpah}}

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Thrillers]]
Traficants de licor
[[Categoria:Pel•lícules basades en novel•les]]
Moonrunners

‘‘‘‘‘ Moonrunners ‘‘‘‘‘ és una [[sèrie B]] [[Cinema dels Estats Units|estatunidence]] dirigidae per [[Gy Waldron]] i sortie el 1975. Inspiré de la Biografia du ‘‘[[bootlegger]]’’ {{Lien|Lang=en|Jerry Rushing}}<ref>{{fr}} [http://720lignes.com/?p=809 ‘‘The Dukes of Hazzard (Xèrif, fais-moi peur !)’’] a 720lignes.com</ref>, il s’agit de la pel•lícula précurseur de la sèrie ‘‘[[Xèrif, fais-moi peur]]’’.
Mike Locken treballa com a assassí d’elit amb el seu amic George Hansen per a una misteriosa companyia d’espionatge lligada a la [[Central Intel•ligència Agency|CIA]]. Després d’una missió, Hansen torna la seva jaqueta. No mata Locken però li treu al genoll, l’handicapant definitivament. Però Locken no té més que una idea present: venjar-se...
== Argument ==

[[Fitxer:Arthur Hunnicutt in Stars in My Crown trailer.jpg|right|thumb|200px|[[Arthur Hunnicutt]] en el paper de l’oncle Jess]]
= al Voltant de la pel•lícula == {{secció a sourcer}} `` Assassí d’elit ‘‘ és una de les pel•lícules els més complexos i els més intrigants de Peckinpah. Se’n reté els temes essencials de l’obra del cineasta: amistat traïda, venjança. La pel•lícula pren formalment el contrapeu de les obres precedents del cineasta. {{ref nec|Sam Peckinpah és un fi coneixedor de teatre (és l’autor d’una tesi sobre la captació de teatre en vídeo) i coneixedor de [[Bertolt Brecht]].}} sembla que en aquesta pel•lícula (veure el llibre de Gérard Camy) Peckinpah hagi volgut lliurar-se a un exercici de distanciació, el concepte més famosa desenvolupat per Brecht. La pel•lícula no deixa d’aturar una violència que el cineasta posava lírica a les seves obres precedents.
Les Germàs Lee (Hagg en version originale), [[Bootlegger|transportent de l’alcool]] illtambé per el compte de leur oncle [[Jesse Duke|Jesse]], en faisant face a Jake Rainey, un home d’affaires intéressé per ce trafic, i el xèrif Roscoe Coltrane, prêts a tout per arrêter les Germàs Lee.

| títol original = Moonrunners’’

| direcció= Gy Waldron
Els justiciers de l’Oest
| guió = [[Gy Waldron]]
Posse
| direcció artística= [[Pat Mann]] i [[Patrick Mann]]

| fotografia = [[Brian W. Roy]]
{{infotaula pel•lícula
| muntatge = [[Avrum M. Fine]]
| títol=La Brigade du Texas
| música = Waylon Jennings <ref>{{fr}} [http://dvdtoile.com/Film.php?id=53532 ‘‘Moonrunners’’] a dvdtoile.com</ref>
<!-- Seulement si el titre ci-dessus és différent du français. Exemple per l’anglais: en -->
| producció= [[Bob Clark]]
| imatge =
| productora = Moonrunner
| nom imatge =
| distribució= [[United Artists]]
- [[Format d’fitxer|1,85:1]] - Son [[monophonique]]
| títol original= Posse}}
| duració = 110 minuts
| direcció = [[Kirk Douglas]]
| país = Estats Units
| guió = [[Christopher Knopf]]<br />[[William Roberts]]
| gènere = [[Comèdia]], [[FPel•lícules d’acció|Acció]]
| repartiment= [[Kirk Douglas]]<br />[[Bruce Dern]]
| estrena = Estats Units: 14 de maig de 1975
| producció= [[Bryna Productions]]
| rati imdb =
| país=Estats Units
| rati filmaffinity =
| gènere = [[Western]]
| imatge =
| duració=92 minuts
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| estrena= 1975
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
}}

‘‘‘‘‘ La Brigade du Texas ‘‘‘‘‘ ‘‘( Posse}})’’ és una [[Cinema dels Estats Units|pel•lícula estatunidenca]] de [[Kirk Douglas]], estrenada el 1975.

== Argument ==
[[Texas]], [[1892. el marshall Howard Nightingale, qui prétend a devenir [[Sénat des Estats Units|Senador]], parcourt l’État a bord d’un train spécial, entouré d’une brigade d’homes qui l’aident a traquer les hors-la-loi. Ils débusquent la redoutable bande de Jack Starwhorn qui vient de réussir un braquage de plusieurs milliers de dollars. Mais, contre toute attente, Nightingale fait mettre el feu a la grange où les bandits sont réfugiés. Seul el cap échappe a la mort, a el but d’être exhibé aux habitants de la ville où el marshall fait une entrée triomphale. Il s’impose alors comme el rempart a l’insécurité a l’État. Mais el lendemain, Jack Starwhorn parvient a s’échapper i compte bien se venger d’une manière inattendue ...

* Titre français: ‘‘La Brigade du Texas’’
| títol original = Posse}}’’
| direcció = Kirk Douglas]]
| guió = [[Christopher Knopf]] i [[William Roberts]]
| direcció artística= [[Lyle Wheeler]]
| direcció artística = [[Fred Price]]
| fotografia = [[Fred J. Koenekamp]]
| so = [[Tom Overton]]
| muntatge = [[John W. Wheeler]]
| música = [[Maurice Jarre]]
| producción=[[Kirk Douglas]]
* Production exécutive: [[Phil Feldman]]
| productora = [[Bryna Productions]]
| distribució= [[Paramount Pictures]]
| país= Estats Units
| idioma = anglès
([[Technicolor (procédé)|Technicolor]]) — [[Format de pellicule photographique|35 mm]] — [[Format d’fitxer|2,35:1]] ([[Panavision]]) — son Mono
| gènere = [[Western]]
| duració = 92 minuts
| estrena=
** {{EUA}}: 4 de juny de 1975
** {{FR}}: 28 de juliol de 1976

== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[James Mitchum]]: Grady Hagg
* [[Kirk Douglas]]: Howard Nightingale
* [[Kiel Martin]]: Bobby Lee Hagg
* [[Bruce Dern]]: Jack Strawhorn
* [[Bo Hopkins]]: Wesley
* [[Arthur Hunnicutt]]: [[Jesse Duke|Oncle Jesse Hagg]]
* [[Chris Forbes]]: Beth Ann Eubanks
* [[James Stacy]]: Harold Hellman
* [[Luke Askew]]: Krag
* [[George Ellis (actor)|George Ellis]]: [[Boss Hogg|Jake Rainey]]
* [[David Canary]]: Pensteman
* [[Pete Munro (actor)|Pete Munro]]: Zeebo
* [[Joan Blackman]]: Reba Rainey
* [[Alfonso Arau]]: Pepe
* [[Waylon Jennings]]: El narrador
* [[Mark Roberts]]: Monsieur Cooper
* [[Katherine Woodville]]: Madame Cooper
* [[Ralph Mooney]]: Steel guitare i tambours
* [[Don Brooks]]: Harmonica
* [[Beth Brickell]]: Carla Ross
* [[Dick O’Neill]]: Wiley
* [[Fred Newell]]: Ell mateix - guitare / banjo
* [[Larry Whitemore]]: guitare rytmique
* [[William H. Burton]]: McCanless
* [[Duke Goff]]: guitare basse
* [[Louise Elias]]: Rains
* [[Richie Albright]]: percussions
* [[Allan Warnick]]: el télégraphiste

* [[Elaine McFarlane]]: la barmaid de Jake Rainey
* [[Joey Giardello]]: l’home du syndicat
* [[Rick Hunter (actor)|Rick Hunter]]: el patron du Rowdy Boar’s Nest
* [[Dick Steinborn]]: el patron du Obnoxious bar
* [[Happy Humphrey]]: Tiny, l’home du syndicat
* [[John Chappell]]: Luther, short deputy sheriff
* [[Bill Moses]]: l’agent fédéral en charge
* [[Bob Hannah]]: Roy Adderholt
* [[Bruce Atkins]]: Xèrif [[Rosco P. Coltrane|Roscoe Coltrane]]
* [[Edie Kramer]]: une auto-stoppeuse du camion de Jake Rainey
* [[Lois Zeitlin]]: une auto-stoppeuse du camion de Jake Rainey
* [[Bill Gribble]]: [[Cooter Davenport|Cooter Pettigrew]]
* [[James Beard]]: el ministre
* [[Philip Pleasants]]: el Germà de Cooter
* [[Ben Jones]]: Fred, l’agent fédéral de Chicago
== Al voltant de la pel•lícula ==
== Al voltant de la pel•lícula ==
* Ce film és la deuxième, i dernière, direcció de [[Kirk Douglas]]. Il avait dirigida trois ans auparavant ‘‘[[Scalawag (film, 1973)|Scalawag]]’’, dont el rodatge fut très pénible i la sortie désastreuse. amb ‘‘La Brigade du Texas’’, il réalise un western d’une très grande qualité i insolite où il s’attribue el rôle d’un home politique opportuniste, démagogue i ambitieux. el film fut présenté au [[Berlinale|Festival international de la pel•lícula de Berlin]] el 1975 i fut bien accueilli per la critique. Malheureusement, el film ne fut pas un succès public, ce qui détourna Kirk Douglas définitivement de la direcció{{refnec}}.
== Referències ==

{{referències|1}}
==Enllaços externs==
==Voir aussi==
===Articles connexes===
* {{Imdb títol|tt=0071854}}
* [[Posse]]
* {{Allociné titre|tt=201411}}
==Enllaços externs==
* [http://www.youtube.com/watch?v=Gu3ABBz9K3I&feature=player_embedded Générique de début de la pel•lícula] a [[YouTube]]
* {{Imdb títol|0073559}}
{{Palette|Xèrif, fais-moi peur}}
* {{afi titre|id=55614}}

{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Brigade du Texas}}
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules d’acció américain]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné en Technicolor]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia]]
[[Categoria:Pel•lícules de western de la dècada del 1970]]
[[Categoria:Sèrie B]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant au Texas]]
[[Categoria:Automobile cinema]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant a les anys 1890]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné en Arizona]]

[[Texas]], [[1892. El marshall Howard Nightingale, que aspira a esdevenir [[Senat dels Estats Units|senador]], recorre l’Estat a bord d’un tren especial, envoltat d’una brigada d’homes que l’ajuden a acorralar els fugitius. Desencauen la temible banda de Jack Starwhorn que acaba d’aconseguir un gir de diversos milers de dòlars. Però, contra tota espera, Nightingale fet posar el foc al paller on els bandits estan refugiats. Només el cap escapa a la mort, amb l’objectiu de ser exhibit als habitants de la ciutat on el marshall fa una entrada triomfal. S’imposa llavors com la muralla a la inseguretat en l’Estat. Però l’endemà, Jack Starwhorn aconsegueix escapar-se i pensa venjar-se bé d’una manera inesperada ...

== al Voltant de la pel•lícula == * Aquesta pel•lícula és la segona, i última, realització de [[Kirk Douglas]]. Havia dirigida tres anys abans ‘‘[[Scalawag (pel•lícula, 1973)|Scalawag]]’’, del qual el rodatge va ser molt penós i la sortida desastrosa. Amb `` La Brigada de Texas ‘‘, realitza un western d’una molt gran qualitat i insòlit on s’atribueix el paper d’un home polític oportunista, demagog i ambiciós. La pel•lícula va ser presentada al [[Berlinale|Festival internacional de cinema de Berlín]] el 1975 i va ser ben acollit per la crítica. Desgraciadament, la pel•lícula no va ser un èxit públic, el que va desviar Kirk Douglas definitivament de la direcció{{refnec}}.
Els pintors de Pont-Aven
Les galettes de pont-aven

‘‘‘‘‘ Les Galettes de Pont-Aven ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula [[France|français]] dirigida per el cinéaste i romancier [[Joël Séria]] estrenada el 1975.


[[Categoria:Xèrif, fais-moi peur]]
[[Fitxer:Arthur Hunnicutt in Estrelles in My Crown trailer.jpg|right|thumb|200px|[[Arthur Hunnicutt]] al paper de l’oncle Jess]] Els germans Lee (Hagg en versió original), [[Bootlegger|transporten alcohol]] il•legalment per al compte del seu oncle [[Jesse Duke|Jesse]], fent de cara a Jake Rainey, un home de negocis interessat per aquest trànsit, i el xèrif Roscoe Coltrane, préstecs a tot per parar els germans Lee.
Tres amics, les seves dones i els altres
Vincent, François, Paul i les autres
{{infotaula pel•lícula
| títol=Vincent, François, Paul... i les autres
| imatge =
| nom imatge =
| títol original=
| direcció = [[Claude Sautet]]
| guió = [[Jean-Loup Dabadie]], [[Claude Néron]] i [[Claude Sautet]]
| repartiment= [[Yves Montand]] <br />[[Michel Piccoli]] <br />[[Serge Reggiani]] <br />[[Gérard Depardieu]]
| producció=
| país= França | país2=Itàlia
| gènere =
| duració=118 min
| estrena= 1974
}}
‘‘‘‘‘ Vincent, François, Paul... i les autres ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula [[Cinema de França|franco]]-italiana dirigida per [[Claude Sautet]], estrenada el 1974.
== Argument ==
== Argument ==
Henri Serin (Jean-Pierre Marielle), un représentant en parapluies, de [[Saumur]], mène une vie tranquille entre son travail, sa famille i sa peinture. Henri s’octroie, durant ses nombreux déplacements professionnels, quelques frasques amoureuses qui el changent du quotidien lassant a lequel sa dona puritaine l’enferme.
Des amis de longue date, Vincent, François, Paul - respectivement cap d’entreprise, médecin i Escriptor- tous la cinquantaine, se retrouvent régulièrement amb d’autres, dont el jeune boxeur Jean, per boire, manger, ou per passer des fins de semaine a la campagne a discuter ensemble. Ils traversent tous plus ou moins une mauvaise passe sentimentale ou professionnelle. Vincent per exemple, qui fut l’un des plus forts d’entre eux, accuse difficilement el coup depuis que sa dona Catherine l’a quitté; il doit també faire face a des difficultés financières au sein de son entreprise. i c’est justement a la suite d’un problème cardiaque vécu soudainement per Vincent que tous autour de lui vont peu a peu prendre conscience de la relativité de leurs problèmes personnels.

| títol original = Vincent, François, Paul... i les autres’’
Un beau jour, Henri décide de tout laisser tomber per vivre d’amour i d’eau fraîche. Il échoue a [[Pont-Aven]] i fait la connaissance d’Émile (Bernard Fresson), un peintre local fort en gueule i pervers…
| direcció= Claude Sautet

| ajudantdirecció= [[Jacques Santi]]
Algunes scènes de la pel•lícula ont un caractère érotique marqué, el personnage principal Henri Serin étant fasciné per les formes féminines, voire un tantinet obsédé sexuel amb des dialogues assez crus. En effet, un certain esprit libertaire i anticonformiste propre aux [[Anys 1970 en France|anys 1970]] flotte a ‘‘Les Galettes de Pont-Aven’’, un peu a l’fitxer de l’ambiance qui règne a el film ‘‘[[Les Valseuses]]’’, de [[Bertrand Blier]].
| guió = [[Jean-Loup Dabadie]], [[Claude Néron]] i [[Claude Sautet]] adaptació de la novel•la ‘‘La Grande Marrade’’ de Claude Néron aux éditions [[Éditions Grasset & Fasquelle|Grasset]]

* Cap de production: [[Ralph Baum]]
| producció= [[Raymond Danon]] i [[Roland Girard]]
| títol original = Les Galettes de Pont-Aven’’
| productora = Lira Films (Paris) i Presidente Produzioni (Rome)
* Direcció, guió i dialogues: [[Joël Séria]]
| distribució= [[Gaumont Distribution]]
| fotografia= [[Marcel Combes]]
| música = Philippe Sarde
| fotografia = [[Jean Boffety]]
| música = [[Philippe Sarde]]
* Coproduction: Coquelicot Films / Orphée Arts / Trinacra Films
| muntatge = [[Jacqueline Thiédot]]
| distribució= U.G.C. - C.F.D.C.
| direcció artística = Théobald Meurisse
| gènere = Comèdia
| so = Jean-Pierre Ruh
| país = France
| vestuari = [[Georgette Fillon]]
| duració = 101 minuts
| país= [[France]] - Itàlia
| estrena = 20 août 1975
s - [[Formats de projection|1,66:1]] - [[35 mm]]
* Classification: Interdit aux moins de 12 ans ([[DVD]]) - Interdit aux moins de 16 ans lors de sa diffusion.
| gènere = Comèdia dramàtica

| duració = 118 minuts - 109 minuts per la télévision (1999)
* Rodatge: du 14 febrer au 15 mai 1974, principalement au château de [[Pommeuse]]
| estrena = 2 octobre 1974]]
| rati imdb =
| rati filmaffinity =
| imatge =
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[Jean-Pierre Marielle]]: Henri Serin, représentant en [[parapluie]]s
{| width="100%" align="center" border="0" cellpadding="4" cellspacing="4"
* [[Bernard Fresson]]: Émile, el peintre
|- valign="top"
* [[Jeanne Goupil]]: Marie
| width="50%" |
* [[Yves Montand]]: Vincent
* [[Andréa Ferréol]]: Madame Licquois
* [[Michel Piccoli]]: François
* [[Claude Piéplu]]: el pèlerin / el barde
* Dolorès Mac Donough: Angéla
* [[Serge Reggiani]]: Paul
* [[Gérard Depardieu]]: Jean Lavallée
* [[Romain Bouteille]]: el [[curé]]
* [[Dominique Lavanant]]: Marie Pape, [[Prostituta]] en costume breton i coiffe ‘‘ad hoc’’
* [[Stéphane Audran]]: Catherine, la dona de Vincent
* [[Marie Dubois]]: Lucie, la dona de François
* [[Martine Ferrière]]: la germana du barde
* [[Umberto Orsini]]: Jacques
* [[Gisèle Grimm]]: la dona d’Henri
* [[Nathalie Drivet]]: Une Serventa
* [[Ludmila Mikaël]]: Marie, la jeune petite amie de Vincent
* [[André Chaumeau]]: el commerçant obséquieux
* [[Antonella Lualdi]]: Julia, la dona de Paul
* [[Catherine Allégret]]: Colette, L’amant de Jean
* [[André Lacombe]]: Un peintre de Pont-Aven
* [[Betty Beckers]]: Myriam
* [[Louison Roblin]]: Une commerçante
* [[Maurice Travail]]: L’home a la voiture récente
* [[Yves Gabrielli]]: Michel
* [[Jean Capel]]: Jamain
* [[Evane Hanska]]: La serveuse
* [[Anne Alexandre (actriu)|Anne Alexandre]]: L’hotelière
* [[Mohamed Galoul]]: Jo Catano
* [[Jacques Richard (actor)|Jacques Richard]]: Armand
* [[René Berthier (actor)|René Berthier]]: el V.R.P
* [[Bruno Balp]]: el barman
| width="50%" |
* [[Pierre Forget (actor)|Pierre Forget]]: L’autre barman
* [[David Tonelli]]: Marco

* [[Nicolas Vogel]]: Clovis
== Premis i nominacions i Premis ==
* [[Jean-Denis Robert]]: Pierre
* [[1re cérémonie des César|Césars 1976:
* [[Myriam Boyer]]: Laurence
** nominacion au [[César al millor actor]] per [[Jean-Pierre Marielle]]
* [[Daniel Lecourtois]]: Georges
** nominacion au [[César de la millor actriu secundària]] per [[Andréa Ferréol]]
* [[Pierre Maguelon]]: Farina

* [[Maurice Auzel]]: Simon
* [[Maurice Travail]]: el comptable de Vincent
* [[Jean Lagache]]: l’adjoint de Becaru
* [[Marcel Portier]]: el pare de Jean
* [[Ermanno Casanova]]: el patron du restaurant
* [[Henri Coutet]]: André
* [[Carlo Nell]]: el speaker
* [[Pippo Merisi]]: el soigneur chauve
* [[Evelyne Bouix]]: présence a confirmer (souvent citée mais difficile a repérer a copie).
|}
== Premis i nominacions ==
* [[Premi Jean Cocteau]] 1974
* [[Premi a la millor pel•lícula du Festival de Téhéran]] 1974
==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* ‘‘[http://www.imdb.com/title/tt0072368/combined Vincent, François, Paul... i les autres]’’ a l’[[Internet Movie Database]]
* {{Imdb títol|id=0187044}}
* {{Allociné titre|id=5757| títol=Vincent, François, Paul... i les autres}}

{{Palette|Claude Sautet}}
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

[[Categoria:Pel•lícules de França del 1974]]
{{ORDENA: Galettes de Pont-Aven, Les}}
[[Categoria:Pel•lícules d’Itàlia del 1974]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia dramàtica]]
[[Categoria:Pel•lícules de França del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules de comèdia dramàtica]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a el Finistère]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Claude Sautet]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Névez]]
[[Categoria:Pel•lícules de boxe anglaise]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné a Pont-Aven]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant en Bretagne]]
Dels amics vells, Vincent, François, Paul - respectivament cap d’empresa, metge i escriptor - tots els cinquanta, es troben regularment amb altres, del qual el jove boxejador Jean, per beure, menjar, o per passar fins de setmana en el camp discutint conjunt. Travessen tots més o menys una mala passa sentimental o professional. Vincent per exemple, que va ser un dels més forts d’ells, acusa difícilment el cop des que la seva dona Catherine l’ha deixat; ha de fer igualment de cara a dificultats financeres al si de la seva empresa. I és justament de resultes d’un problema cardíac viscut sobtadament per Vincent que tots al voltant d’ell s’adonaran a poc a poc de la relativitat dels seus problemes personals.
[[Categoria:Peinture cinema]]
Un botí de 500.000 dòlars

Thunderbolt and lightfoot
Henri Serin (Jean-Pierre Marielle), un representant en paraigües, de [[Saumur]], porta una vida tranquil•la entre el seu treball, la seva família i la seva pintura. Henri s’atorga, durant els seus nombrosos desplaçaments professionals, algunes ximpleries amoroses que el canvien del diari fatigós en el qual la seva dona puritana el tanca.
‘‘‘‘‘ el Canardeur ‘‘‘‘‘ (títol original anglès: ‘‘Thunderbolt and Lightfoot’’) és una pel•lícula d’acció [[Cinema dels Estats Units|estatunidenc]] dirigida per [[Michael Cimino]] i estrenada el 1974.

[[Clint Eastwood]] i [[Jeff Bridges]] y tiennent les rôles principaux.
Un bonic dia, Henri decideix deixar tot caure per viure d’amor i d’aigua fresca. Fracassa a [[Pont-Avenc]] i fa el coneixement d’Émile (Bernard Fresson), un pintor local fort en cara i pervers…
== Argument ==

Le braqueur de banque John Thunderbolt ([[Clint Eastwood]]) se lie d’amitié amb "Pied de Biche" (Lightfoot en version originale, joué per [[Jeff Bridges]]), un jeune aventurier, qui lui sauve la vie involontairement. Ensemble, ils décident de récupérer un magot d’un demi-million de dollars qu’un complice de Thunderbolt avait planqué a une vieille école. Mais celle-ci a estiu détruite... Thunderbolt i Lightfoot, rejoints per les anciens complices du Primer, mettent donc au point el braquage d’une autre banque. On découvre a cette occasion pourquoi Thunderbolt (coup de tonnerre) és surnominada ainsi: il utilise un canon de 20 millimètres des surplus de l’exèrcit per démolir la porte blindée des coffre-forts.
Certes escenes de la pel•lícula tenen un caràcter eròtic marcat, el personatge principal Henri Serin sent fascinat per les formes femenines, fins i tot un tantinet obsés sexual amb diàlegs bastant crus. En efecte, un cert esperit llibertari i anticonformista propi als [[Anys 1970 a França|anys 1970]] flota sobre `` Les Coques de Pont-Avenc ‘‘, una mica en la imatge de l’ambient que regna a la pel•lícula ‘‘[[Les Valsadores]]’’, de [[Bertrand Blier]].
| títol original = el Canardeur’’

| títol original = Thunderbolt and Lightfoot’’
Emboscada a l’Extrem Orient
* Direcció i guió: [[Michael Cimino]]
Paper tiger
| música = Dee Barton
{{infotaula pel•lícula
| producció= [[Robert Daley]]
| títol = el Tigre de papier
| fotografia= [[Frank Stanley]]
<!-- Seulement si el titre ci-dessus és différent du français. Exemple per l’anglais: en -->
| muntatge = [[Ferris Webster]]
| imatge =
| distribució= [[Patricia Mock]]
| nom imatge =
| direcció artística= [[Tambi Larsen]]
| alternative =
* Décoration du plateau: [[James L. Berkey]]
<!-- Si différent du titre français -->
| país = {{EUA}}
| títol original = Paper Tiger}}<!-- Si différent du titre français -->
| gènere = policíac, [[fPel•lícules d’acció|Acció]], [[road movie|Road Movie]]
| duració = 115 [[minute (temps) minuts]]
| direcció = [[Ken Annakin]]
| guió = [[Jack Davies]]
| estrena=
| repartiment = [[David Niven]]<br />[[Toshirō Mifune]]<br />[[Hardy Krüger]]<br />[[Ivan Desny]]<br />[[Miiko Taka]]
** {{EUA}}: 23 de maig de 1974 ([[Nova York]])
| production = [[Euan Lloyd|Euan Lloyd Productions]]<br />[[MacLean and Company]]
** França: [[4 setembre]] 1974]]
| país = Regne Unit
| rati imdb =
| gènere = [[Pel•lícules d’aventures|Aventures]]<br />[[Drama]]
| rati filmaffinity =
| imatge =
| duració = 99 minuts
| estrena= 1975<!-- Primera projection mondiale -->
| nom imatge = Pòster de la pel·lícula
| primera diffusion = <!-- Uniquement per les Telefilms -->
| distribució =
| pressupost =
| imdb =
}}
}}

‘‘‘‘‘ el Tigre de papier ‘‘‘‘‘ (‘‘ Paper Tiger}}’’) és una pel•lícula britànica dirigida per [[Ken Annakin]], estrenada el 1975.

== Argument ==
M. Bradbury, un ancien militaire [[Anglaterra|anglais]], és engagé comme précepteur du fill de l’ambaixador du [[Japon]]. Bradbury se lie d’amitié amb son élève, i lui raconte ses "exploits" pendant la [[Seconde Guerra mondiale|guerra]]. Mais lorsqu’ils sont capturés tous les deux per des révolutionnaires, il va devoir prouver qu’il a vraiment du courage.

| títol original = Paper Tiger}}’’
* Titre français: ‘‘Le Tigre de papier’’
* Titre belge: ‘‘Les Cracks de l’évasion’’
| direcció = Ken Annakin]]
| guió = [[Jack Davies]]
| direcció artística= [[Tony Reading]], [[Peter Scharff]]
| direcció artística = [[Herbert Smith]]
| vestuari = [[John Furniss]]
| fotografia = [[John Cabrera]]
* Son [[George Stephenson]]
| muntatge = [[Alan Pattillo]]
| música = [[Roy Budd]] (No surt als crèdits)
| producció= [[Euan Lloyd]]
| productora = [[Euan Lloyd|Euan Lloyd Productions]], [[MacLean and Company]]
| distribució = (Estats Units) [[AVCO Embassy Pictures]], (Regne Unit) [[Fox-Rank]]
| país= Regne Unit
| idioma = anglès
([[Eastmancolor]])
** copies [[Format 35 mm|35 mm]] ([[Panavision]]) — [[Format d’fitxer|2,20:1]] — Son [[Monophonique|mono]]
** copies [[Format 70 mm|70 mm]] — [[Format d’fitxer|2,35:1]] - Stéréo 6 pistes
| gènere = [[Pel•lícules d’aventures|Aventures]], [[Drama]]
| duració = 99 minuts
| estrena=
** Regne Unit: 1 de maig de 1975 ([[Londres]], primera)
** {{Estats Units}}: 5 de novembre de 1975
** {{FR}}: 9|11|1977

== Repartiment ==
== Repartiment ==
* [[David Niven]]: "Major" Walter Bradbury
* [[Clint Eastwood]]: John Thunderbolt Doherty, el « Canardeur »
* [[Toshirō Mifune]]: Ambaixador Kagoyama
* [[Jeff Bridges]]: Lightfoot, « Pied de Biche »
* [[George Kennedy]]: Red Leary
* [[Hardy Krüger]]: Gunther Müller
* [[Ando (actor)|Ando]]: Koichi Kagoyama
* [[Catherine Bach]]: Melody
* [[Gary Busey]]: Curly
* [[Irene Tsu]]: Talah
* [[Ivan Desny]]: Ministre des affaires étrangères
* [[Geoffrey Lewis]]: Eddie Goody
* [[Miiko Taka]]: Sra. Kagoyama
== Banda original ==
* [[Jeff Corey]]: M. King
La B.O. de la pel•lícula és composta per [[Dee Barton]] mais la chanson titre « ’’Where do I go from here’’ » és interprétée i composta per [[Paul Williams (auteur-compositor)|Paul Williams]].
* [[Patricia Donahue]]: Sra. King
== Novélisation ==
* [[Ronald Fraser]]: Sergent Forster
Le guió fait l’objet d’une [[novélisation]], sous el même titre, per [[Joe Millard]] ([[Sèrie noire]] {{n°|1710}})
* [[Jeannine Siniscal]]: la filla du ministre des Affaires étrangères
* [[Kurt Christian]]: Harok
* [[Mika Kitagawa]]: Secretària de l’ambaixador
* [[Eric Soh]]: Pathet
* [[Salleh Ben Joned]]<ref>Comme Salleh Joned.</ref>: Sokono

== Distinció ==
=== Nominacion ===
* [[33e cérémonie des Globus d’Ors|Globus d’Ors 1976]] :
** [[Globus d’Or de la millor chanson originale|Millor chanson originale]] per [[Roy Budd]] i [[Sammy Cahn]] amb la chanson ‘‘My Little Friend’’

== Referències ==
{{Referències}}

==Enllaços externs==
==Enllaços externs==
* {{Imdb títol|id=0073511| títol=Le Tigre de papier}}
* ‘‘[http://www.michaelcimino.fr/film-michael-cimino.php?id_film=1 el Canardeur]’’ a Michaelcimino.fr
* {{Imdb títol|id=0072288| títol=Thunderbolt and Lightfoot}}
* {{Allociné titre|id=177874| títol=Le Tigre de papier}}

{{Palette|Michael Cimino}}
{{Portal|Cinema}}
{{Portal|Cinema}}

{{ORDENA: Canardeur, Le}}
{{ORDENA: Tigre de papier, Le}}
[[Categoria:Pel•lícules d’acció américain]]

[[Categoria:Pel•lícules dels Estats Units del 1974]]
[[Categoria: Pel•lícules dirigides per Michael Cimino]]
[[Categoria: Pel•lícules del Regne Unit del 1975]]
[[Categoria:Pel•lícules de casse]]
[[Categoria:Pel•lícules d’aventures]]
[[Categoria:Pel•lícules de Malpaso Productions]]
[[Categoria:Pel•lícules dramàtiques britànic]]
[[Categoria:Pel•lícules nominada aux Globus d’Ors]]
L’atracador de banc John Thunderbolt ([[Clint Eastwood]]) s’és lligat d’amistat amb "Peu de Cérvola" (Lightfoot en versió original, interpretat per [[Jeff Bridges]]), un jove aventurer, que li salva la vida involuntàriament. Junts, decideixen recuperar un macaco d’un mig-milió de dòlars que un còmplice de Thunderbolt havia arrecerat en una vella escola. Però aquesta ha estat destruïda... Thunderbolt i Lightfoot, als quals s’incorporen els antics còmplices del primer, posen doncs en el punt el gir d’un altre banc. Es descobreix en aquesta ocasió per què Thunderbolt (tro) és anomenat així: utilitza un canó de 20 mil•límetres dels excedents de l’exèrcit per enderrocar la porta blindada dels coffre-forts.
[[Categoria:Pel•lícules tourné en Malaisie]]
[[Categoria:Pel•lícules se déroulant a un pays fictif]]
[[Categoria:Pel•lícules tourné aux Twickenham Film Studios]]
el Sr. Bradbury, un ancià militar [[Anglaterra|anglès]], és contractat com a preceptor del fill de l’ambaixador del [[Japó]]. Bradbury fa amistat amb el seu alumne, i li conta les seves "proeses" durant la [[Segona Guerra mundial|guerra]]. Però quan són capturats tots dos per revolucionaris, haurà de provar que té verdaderament valor.

Revisió del 15:45, 1 juny 2015

Un robatori molt boig The bank shot


Plantilla:Infotaula pel•lícula

‘‘‘‘‘ Bank Shot ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula estatunidenca dirigida per Gower Champion, estrenada el 1974.

Argument

| títol original = Bank Shot’’ | direcció = Gower Champion]] | guió = Wendell Mayes a partir de la novel•la de Donald E. Westlake | fotografia = Harry Stradling Jr. | música = John Morris | país= Estats Units | gènere = comèdia | estrena = 1974

Repartiment

Enllaços externs


Vull el cap d’Alfredo García Bring me the head of Alfredo Garcia

Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Apportez-moi la tête d’Alfredo Garcia ‘‘‘‘‘ (‘‘Bring Me the Head of Alfredo Garcia’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per Sam Peckinpah, estrenada el 1974.

Argument

Au Mexique, la filla d’un riche Propietari terrien tombe enceinte après une aventure amb un certain Alfredo Garcia. La tête de celui-ci és aussitôt mise a Premi. Alléché per la Premis i nominacions, Bennie, comme d’autres, fera tout ce qu’il peut per retrouver Alfredo Garcia.


| títol original = Apportez-moi la tête d’Alfredo Garcia’’ | títol original = Bring Me the Head of Alfredo Garcia’’ | direcció = Sam Peckinpah]] | guió = Gordon T. Dawson, Sam Peckinpah a partir d’una història de Frank Kowalski i Sam Peckinpah | producció= Martin Baum (productor), Helmut Dantine (productor executiu) i Gordon T. Dawson (productor associat) | productora = United Artists | música = Jerry Fielding | fotografia = Alex Phillips Jr | muntatge = Dennis Dolan, Sergio Ortega i Robbe Roberts | país= Estats Units, Mexique | idioma=anglès | distribució= United Artists | pressupost= 1500000 dòlars (estimació) 

 - 1,85:1 - Stereo - 35 mm

| duració = 112 minuts | estrena = 14 d’agost de 1974 film interdit aux moins de 12 ans

Repartiment

Enllaços externs

Plantilla:Palette

Au Mexique, la noia d’un ric terratinent tomba envoltada després d’una aventura amb un cert Alfredo Garcia. El cap d’aquest és de seguida posada de preus. Seduït per la recompensa, Bennie, com d’altres, farà tot el que pot per trobar Alfredo Garcia.

Amb l’aigua al coll The drowning pool


Plantilla:Voir homonymie ‘‘‘‘‘ La Toile d’araignée ‘‘‘‘‘ (‘‘The Drowning Pool’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per Stuart Rosenberg, estrenada el 1975.

Argument

El detectiu privé Califòrnian Lew Harper (Paul Newman) és appelé en Louisiana per Iris Devereaux (Joanne Woodward) une ancienne conquête per résoudre une affaire de chantage. La filla de cette dernière Schuyler (Mélanie Griffith) és impliquée. Harper se trouve també aux prises amb Kilbourne (Murray Hamilton)un magnat du pétrole ainsi que el cap de la polícia locale Broussard (Anthony Franciosa) qui a un intérêt personnel a l’affaire..


| títol original = La Toile d’araignée’’ | títol original = The Drowning Pool’’ | direcció = Stuart Rosenberg]] | guió = Tracy Keenan Wynn, Walter Hill i Lorenzo Semple Jr. adaptació de la novel•la ‘‘Noyade en eau douce’’ de Ross Macdonald | producció= David Foster i Lawrence Turman | música = Michael Small | fotografia = Gordon Willis | muntatge = John C. Howard | país= Estats Units 

s - 2,35:1 - Mono

| gènere = Thriller | duració = 108 minuts | estrena = 1975]]

Repartiment

Enllaços externs

Plantilla:Palette

El detectiu privat californià Lew Harper (Paul Newman) és anomenat a Louisiana per Iris Devereaux (Joanne Woodward) una antiga conquesta per resoldre un assumpte de xantatge. La noia d’aquesta última Schuyler (Mélanie Griffith) és implicada. Harper es troba igualment en les preses amb Kilbourne (Murray Hamilton)un magnat del petroli així com el cap de la policia local Broussard (Anthony Franciosa) que té un interès personal en l’assumpte..

Brannigan Brannigan


‘‘‘‘‘ Brannigan ‘‘‘‘‘ (‘‘Brannigan’’) és una pel•lícula britànica dirigida per Douglas Hickox, estrenada el 1975.

Argument

Un policíac américain, envoyé a Londres per arrêter un criminel, se trouve obligé de collaborer amb la polícia anglaise qui utilise des méthodes radicalement différentes des siennes.


| títol original = Brannigan’’ | títol original = Brannigan’’ | direcció = Douglas Hickox]] | guió = William P. McGivern | música = Dominic Frontiere

| país= Regne Unit | gènere = policíac | duració = 111 minuts | estrena = 26 de març de 1975

Repartiment

Comentaris

  • amb l’énorme succès d’Un silencieux au bout du canon, John Wayne se rendit en Anglaterra per participer a une émission de télévision a l’Ouest américain. De cette villoc, naquit l’idée de lui faire tourner un film a place. Brannigan va être son Primer film britànic, i les guionistas ont exploité a fond el contraste entre el personnage typiquement américain qu’est John Wayne i les lourdes traditions britànics.
  • el film reprend l’idée de Un xèrif a Nova York (film de Don Siegel amb Clint Eastwood), a savoir la transplantation d’un Polícia coriace a un univers qui ne lui és pas du tout familier.

Enllaços externs

Un policia americà, enviat a Londres per parar un criminal, es troba obligat a col•laborar amb la policia anglesa que utilitza mètodes radicalment diferents de les seves. 

Gérard Hernandez): Julian * Do Henderson: Geef == Comentaris == * Amb l’enorme èxit de Un silenciador en l’extrem del canó, John Wayne es va ser tornat en Anglaterra per participar en una emissió de televisió sobre el Oest americà. D’aquesta visita, va néixer la idea d’ell fer rodar una pel•lícula sobre el terreny. Brannigan serà la seva primera pel•lícula britànica, i els guionistes han explotat a fons el contrast entre el personatge típicament americà que és John Wayne i les pesades tradicions britàniques.

Bugs Bunny superestrella Bugs Bunny Superstar

Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Bugs Bunny: Superstar ‘‘‘‘‘ és un film documental de 1975 dont el sujet és les Looney Tunes, commenté per l’actor Orson Welles. Il és produit i dirigida per Larry Jackson.

Le film inclut neuf des courts-métrages d’animation ‘‘Merrie Melodies/Looney Tunes’’ des anys 1940, déjà diffusés cinema; il forme ainsi une anthologie.

Liste des cartoons

Enllaços externs

Looney Tunes, comentat per l’actor Orson Welles. És produït i dirigida per Larry Jackson.

La pel•lícula inclou nou dels curtmetratges d’animació ‘‘Merrie Melodies/Looney Tunes’’ dels anys 1940, ja difosos en el cinema; forma així una antologia. Cosí, cosina Cosí, cosíe Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Cosí, cosíe ‘‘‘‘‘ és un Pel•lícules de França dirigida per Jean-Charles Tacchella, estrenada el 1975.

Argument

Lors de rencontres familiars, la tendresse naît entre une jeune dona i son cosí. Cette liaison va déconcerter la famille i désorganiser la réunion de famille.


| títol original = Cosí, cosíe’’ | direcció = Jean-Charles Tacchella]] | guió = Jean-Charles Tacchella, Danièle Thompson

| so = Pierre Lenoir | música = Gérard Anfosso | muntatge = Agnès Guillemot | producció= Daniel Toscan du Plantier, Bertrand Javal | distribució= Gaumont International | país= França

| idioma=français 

s - Mono - 35 mm

| gènere = Comèdia dramàtica | duració = 95 minuts | estrena=

    • França: 19 de novembre de 1975}}

Repartiment

Al voltant de la pel•lícula

Premis

Referències

Plantilla:Referències.

Annexes

Articles connexes

Enllaços externs

Plantilla:Palette

en el Moment de trobades familiars, la tendresa neix entre una jove i el seu cosí. Aquesta relació desconcertarà la família i desorganitzar la reunió familiar.

== al Voltant de la pel•lícula == * Un remake ha estat fet el 1989 en el cinema|1989]] per Joel Schumacher sota el títol de ‘‘Cosís’’ amb Ted Aon i Isabella Rossellini.

Crònica d’una violació Dupont lajoie Plantilla:À sourcer

Plantilla:Voir homònims Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Dupont Lajoie ‘‘‘‘‘ és un Pel•lícules de França dirigida per Yves Boisset el 1974]] i estrenada el salles el 1975. el film és adaptat en novel•la la même année. Ce film dénonce el racisme ordinaire i la lâcheté qui associés peuvent aboutir au meutre.

Argument

Georges Lajoie (Jean Carmet) és cafetier a Paris (place d’Aligre). C’est un home jovial, renfrogné, hypocrite, volontiers raciste. Sa femme, també raciste, Ginette (Ginette Garcin), és docile i naïve. Les Lajoie, amb leur fill Léon, bachelier, partent amb leur novel•la caravane passer leurs vacances, comme chaque été, a la côte provençale, au « Camping Caravaning Beau-soleil », tenu per Loulou (Robert Castel), un Pied-Noir.

Les Lajoie y retrouvent les Schumacher, huissier de justice a Strasbourg, i les Colin (Pierre Tornade), vendeurs de sous-vêtements a les marchés. Ces bons Français du Nord se répandent en lieux communs, notamment a la paresse supposée des "gens du Sud", mais néanmoins veulent sympathiser amb les Vigorelli, des Italianas nouveaux venus au camping. Vigorelli és cap de chantier i apprécie comme "de la merde" les nouveaux immeubles construits per Loulou per les vacanciers, grâce au travail a bas salaires d’ouvriers algériens, logés a un baraquement. Mais Vigorelli i Loulou parlent arabe i respectent les ouvriers immigrés per leur ardeur au travail.

Lors d’un bal, Georges Lajoie s’en prend violemment a l’un de ces ouvriers, venu aer un peu trop près de la belle Brigitte (Isabelle Huppert), la filla de Colin. L’empoignade amène les gendarmes qui, naturellement, embarquent seulement les Algériens.

Les jeux d’été "Inter-camping", menés per el grandiloquent Léon Tartafione (Jean-Pierre Marielle), attirent toute la population locale. Parti en balade, Lajoie rencontre Brigitte, toute nue au soleil, a un petit coin tranquille. Il té lloc a continuació une conversation gênée i vaguement sensuelle. Lorsque Brigitte enfile son pantalon, Lajoie se fait pressant en embolrassant la jeuna noia malgré ses refus. A ce moment Lajoie agresse sexuellement Brigitte qui se débat. Durant el viol, Lajoie la repousse d’une main sous el menton, les vertèbres craquent... Lajoie continue de la violer avant de comprendre qu’ il vient de la tuer ! Il décide de la transporter vers el baraquement des ouvriers algériens qui se trouve a une centaine de mètres.

L’inspector principal Boulard (Jean Bouise) mène l’enquête parmi les campeurs i a el lieu de la découverte du cadavre. El metge légiste déclare que el corps a estiu transporté. D’un air inquiétant, Boulard annonce aux campeurs que des interrogatoires auront lieu el lendemain.

Certains campeurs s’énervent de ce que la polícia n’arrête pas aussitôt les "bicots". Un fier a bras en casquette Bigeard (Victor Lanoux) échauffe les esprits. Colin, désemparé, se laisse entraîner. Un commando de campeurs se forme, malgré les appels au calme de Loulou, de Vigorelli, du fill Lajoie, i déboule en pleine nuit chez les Algériens. Lajoie el violeur i meurtrier s’agite parmi les justiciers. Un Arabe és agressé i blessé gravement. Son Germà se défend: il és massacré, tandis que deux autres ouvriers parviennent a fuir.

L’inspector Boulard enquête maintenant a la ratonnade, i les deux ouvriers fugitifs lui désignent les agresseurs. Boulard convoque les campeurs suspects. Mais les élus locaux, un haut funcionari (Henri Garcin), énarque caricatural, font valoir el risque de pertes de touristes, voire d’émeutes racistes, i qu’il vaut mieux "une petite injustice qu’un grand désordre".

Le haut funcionari venu de Paris fait comprendre clairement a l’inspector Boulard que l’enquête doit s’arrêter. Si ce dernier ne renonce pas a poursuivre son enquête, cette dernière lui sera retirée de toute manière. Si ce dernier n’exécute pas cet ordre, il sera sanctionné en n’étant jamais promu au grade de comissari. Inversement, si il se comporte comme un petit soldat, sa promotion sera accéléré. Boulard capitule devant ces pressions.

Alors que vigorelli i el fill Lajoie refusent de témoigner, Colin se dénonce mais les campeurs meurtriers sont exonérés. el meurtre de Brigitte és imputé a l’Algérien mort, i la mort de celui-ci aux autres Algériens, qui, per sauver l’honneur de leur village, l’auraient exécuté.

Certains se flattent de cette issue sordide, mais d’autres se sentent mal. Colin, accablé, refuse de saluer ses anciens amis, qui quittent el camping après seulement quatre jours de vacances. Léon és fâché amb son père. Lajoie anomenat au revoir a Loulou, mais celui-ci lui répond de ne plus jamais revenir.

Quelque temps plus tard, revenu a sa brasserie, Lajoie raconte a ses habitués, amb force mensonges, comment ell mateix i ses amis ont puni les Algériens coupables du meurtre de Brigitte. Mais justement, celui dont el Germà a estiu tué (Mohamed Zinet) entre a el bistrot. Il sort de sa gabardine un fusil a canons sciés, i el braque a Lajoie. "Fais pas el con" anomenat celui-ci. Deux coups de feu claquent.


| títol original = Dupont Lajoie’’ | direcció = Yves Boisset]] | guió = Jean-Pierre Bastid i Michel Martens

| producció= Sofracima (Paris) / Arden Distribuzione (Rome)

  • productor: Gisèle Rebillon i Catherine Winter

| fotografia = Jacques Loiseleux | direcció artística = Jacques d’Ovidio | muntatge = Albert Jurgenson | música = Vladimir Cosma | idioma=français | so = mono | gènere = drama social | duració = 100 minuts | estrena= 26 de febrer de 1975}}

  • el film és déconseillé aux moins de 12 ans lors de sa diffusion televisió[1].

Repartiment

Premis i nominacions

La novel•la

El 1975 ‘‘Dupont Lajoie’’ sort en novel•la aux éditions Presses de la Cité. el livre és écrit per les guionistas de la pel•lícula, Jean-Pierre Bastid i Michel Martens.

Comentaris

Plantilla:Section a sourcer Mal accueilli per ceux qui ne voulaient voir que l’aspect polémique du sujet, ce film fut aussi un grand succès public, i l’obra la plus importante d’Yves Boisset. Il proposait une peinture sans complaisance de gens ordinaires, qui collectivement se laissent gagner per la haine raciste. Caricature i réalisme s’y confondent sans qu’il soit possible de les démêler.

La direcció ne se fit pas sans difficultés: lieu de rodatge, intimidations, violences. La qualité de la distribution assura el succès de la pel•lícula: Carmet en meurtrier lâche i raciste, Lanoux en fier a bras, des actors generalement ‘‘sympathiques’’ Marielle, Peyrelon, interprétant amb justesse des personnages aussi odieux qu’ordinaires, archétypes du fameux ‘‘"Français moyen"‘‘.

Une grande partie des scènes exteriores de la pel•lícula ont estiu tournée a les plages de Saint-Aygulf, Fréjus-plage a el Var. Le film s’inspira en partie de la vague de meurtres racistes commis a el sud de la France au début des anys 70, notamment a Marseille durant l’été 1973[2].

L’animation i jeu Intercamping animé per Léo Tartaffione (Jean-Pierre Marielle) était largement inspirée de l’émission télévisée Intervilles.

Enllaços externs

Articles connexes

  • 1975 cinema]]

Enllaços externs

Referències

  1. ↑ Source: ‘‘Le Monde’’ du 22 &u 28/12/03.
  2. ↑ http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/remi_0765-0752_1993_num_9_2_1355

Plantilla:Palette

Plantilla:A sourcer Plantilla:Veure homònims Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Dupont Lajoie ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula francesa dirigida per Yves Boisset el 1974]] i estrenada a sales el 1975 en el cinema|1975. La pel•lícula és adaptada en novel•la el mateix any. Aquesta pel•lícula denuncia el racisme ordinari i la covardia que associats poden portar al meutre.

== Argument == Georges Lajoie (Jean Carmet) és cafeter a París (lloc d’Aligre). És un home jovial, enfurrunyat, hipòcrita, amb molt de gust racista. La seva dona, igualment racista, Ginette (Ginette Garcin), és dòcil i ingènua. Els Lajoie, amb el seu fill Léon, batxiller, marxen amb la seva nova caravana passar les seves vacances, com cada estiu, sobre la costa provençal, al «Càmping Caravàning Beau-soleil», tingut per Loulou (Robert Castel), un Francès d’Algèria.

Els Lajoie hi troben els Schumacher, uixer de justícia a Estrasburg, i els Lluç (Pedra Tornado), venedors de robes interiors sobre els mercats. Aquests bons francesos del Nord s’estenen en llocs comuns, sobretot sobre la peresa suposada de la "gent del Sud", però no obstant això volen simpatitzar amb els Vigorelli, dels italians nous vinguts al càmping. Vigorelli és cap de taller i aprecia com "merda" els nous immobles construïts per Lulú per als estiuejants, gràcies al treball a baix salaris d’obrers algerians, allotjats en un campament de barraques. Però Vigorelli i Lulú parlen àrab i respecten els obrers immigrats per a la seva ardora al treball.

En un ball, Georges Lajoie s’endossa violentament a un d’aquests obrers, vingut ballar una mica massa prop de la Brigitte bonica (Isabelle Huppert), La filla de Colin. La baralla dirigeix els gendarmes que, naturalment, embarquen només els Algerians.

Els jocs d’estiu "Intercàmping", portats pel grandiloqüent Léon Tartafione (Jean-Pierre Marielle), atreuen tota la població local. Marxat a passeig, Lajoie troba Brigitte, tot nu al sol, en una petita cantonada tranquil•la. Se’n segueix una conversa molesta i vagament sensual. Quan Brigitte enfila el seu pantaló, Lajoie es fa apressant en embolrassant la noia malgrat els seus rebutjos. En aquest moment Lajoie ataca sexualment Brigitte que resisteix. Durant la violació, Lajoie el creixement d’una mà sota el mentó, les vèrtebres peten... Lajoie la continua violant abans de comprendre que l’acaba de matar ! Decideix transportar-la cap al campament de barraques dels obrers algerians que es troba a un centenar de metres.

L’inspector principal Boulard (Jean Bouise) porta la investigació entre els campeurs i sobre el lloc del descobriment del cadàver. El metge forense declara que el cos ha estat transportat. D’un aire inquietant, Boulard anuncia als campeurs que interrogatoris tindran lloc l’endemà.

Certs campeurs s’exasperen del que la policia no para de seguida els "cabrits". Un d’orgullós a braç en Bob Bigeard (Victor Lanoux) escalfa els esperits. Lluç, desemparat, es deixa arrossegar. Un comando de campeurs es forma, malgrat les crides a la calma de Loulou, de Vigorelli, del fill Lajoie, i baixa rodant en plena nit amb els Algerians. Lajoie el violador i homicida s’és agitat entre els justiciers. Un àrab és atacat i és ferit greument. El seu germà es defensa: és massacrat, Mentre dos altres obrers aconsegueixen fugir.

L’inspector Boulard investiga ara sobre la ratonnade, i els dos obrers fugitius li designen els agressors. Boulard convoca els campeurs sospitosos. Però els escollits locals, un alt funcionari (Henri Garcin), énarque caricaturesc, fan valer el risc de pèrdues de turistes, fins i tot d’aixecaments racistes, i que val més "una petita injustícia que un gran desordre".

L’alt funcionari vingut de París fet comprendre clarament a l’inspector Boulard que la investigació s’ha de parar. Si aquest últim no renuncia a continuar la seva investigació, aquesta última li serà retirada de totes maneres. Si aquest últim no executa aquest ordre, serà sancionat mai no sent promocionat al grau de comissari. Inversament, si es comporta com un petit soldat, la seva promoció serà accelerat. Boulard capitula davant aquestes pressions.

Mentre vigorelli i el fill Lajoie es neguen a testimoniar, Colin es denuncia però els campeurs assassins estan exonerats. L’homicidi de Brigitte és imputat a l’Algerià mort, i la mort d’aquest als altres Algerians, que, per salvar l’honor del seu poble, l’haurien executat.

Alguns es vanten d’aquesta sortida sòrdida, però altres se senten malament. Lluç, aixafat, es nega a saludar els seus antics amics, que es van del càmping després de només quatre dies de vacances. Léon és fet enfadar amb el seu pare. Lajoie s’acomiada a Loulou, però aquest li respon no tornar mai més.

Algun temps més tard, tornat a la seva cerveseria, Lajoie conta als seus acostumats, amb força mentides, com ell mateix i els seus amics han castigat els Algerians culpables per l’homicidi de Brigitte. Però justament, aquell del qual el germà ha estat matat (Mohamed Zinet) entra a la taverna. Treu de la seva gavardina un fusell en canons serrats, i l’apunta a Lajoie. "Fes no l’idiota" anomenat aquest. Dos trets cruixen.

== Clava tècnica == * Títol: Dupont Lajoie ‘‘ * Realització: Yves Boisset * Guió: Jean-Pierre Bastid i Michel Martens * Diàlegs: Jean Curtelin * Producció: Sofracima (París) / Arden Distribuzione (Roma) * Productor: Gisèle Rebillon i Catherine Winter * Fotografia: Jacques Loiseleux * Decoracions: Jacques d’Ovidio * Muntatge: Albert Jurgenson | música = Vladimir Cosma * Llengua: francès * el Seu: mono | gènere = drama social * Durada: 100 minuts * Treta: 26 de febrer de 1975 * La pel•lícula és desaconsellat als menys de 12 anys en el moment de la seva difusió televisió[1].

== Distribució == * Jean Carmet: Georges Lajoie * Pedra Tornado: Lluç * Ginette Garcin: Ginette Lajoie * Pasqual Roberts: Senyora Colin * Jean Bouise: l’inspector Boulard * Michel Peyrelon: Albert Schumacher * Odile Poisson: senyora Schumacher * Jean-Pierre Marielle: Léo Tartaffione * Robert Castel: Lulú * Isabelle Huppert: Brigitte Colin * Abderrahmane Ben Kloua: Saïd * Jacques Villeret: Gérald * Pino Caruso: Vigorelli * Victor Lanoux: l’ancià d’Algèria * Mohamed Zinet: el germà de Saïd * Jacques Chailleux: Léon Lajoie * Henri Garcin: un alt funcionari * Jacques Ramade: Client cafè de Lajoie * François Cadet: Léglise * Jean-Jacques Delbo: el metge-legista * Jean-Claude Rémoleux: un campeur * Paul Boniface: L’Alcalde == Recompenses == * Ós de diners especial del jurat al Festival internacional de cinema de Berlín de 1975 * Premi del jurat dels lectors del Morgenpost ‘‘ al Festival internacional de cinema de Berlín de 1975 * Recomanació Interpel•lícula al Festival internacional de cinema de Berlín de 1975 == La novel•la == El 1975 Dupont Lajoie ‘‘ sort en novel•la a les edicions Premses de la Ciutat. El llibre és escrit pels guionistes de la pel•lícula, Jean-Pierre Bastid i Michel Martens.

== Llocs de rodatge == Fora del cafè situat a París XIIè, lloc d’Aligre, angle carrer Beccaria (avui desaparegut) - del qual l’interior és un altre cafè del lloc d’Aligre, angle carrer d’Aligre (avui encara al seu suc), la resta de la pel•lícula ha estat rodada a Provence essencialment al Var. La platja amb el pont darrere pla és la de Sant Aygulf. D’altres escenes tenen estat girada a Fréjus. El discurs de l’alcalde i el de Léo Tartafionne ha estat rodada a Tourtour (s’hi veuen els dos oms dits "Sully", plantats el 1638 i avui desapareguts). L’embús poc abans l’arribada al càmping sembla haver estat rodada al poble de Tourves.

== Comentaris == Plantilla:Secció a sourcer Malament acollit pels que no volien veure que l’aspecte polemitza de l’assumpte, aquesta pel•lícula va ser també un gran èxit públic, i l’obra més important de Yves Boisset. Proposava una pintura sense complaença de gent ordinària, que col•lectivament se són deixats guanyar per l’odi racista. Caricatura i realisme s’hi confonen sense que sigui possible desenredar-los.

La realització no es va fer sense dificultats: lloc de rodatge, intimidacions, violències. La qualitat de la distribució va assegurar l’èxit de la pel•lícula: Carmet en homicida covard i racista, Lanoux fiar-se’n a braç, dels actors generalment simpàtics ‘‘ Marielle, Peyrelon, interpretant amb justesa personatges tan odiosos com ordinaris arquetipus del famós `` Francès mitjà"‘‘.

Una gran part de les escenes exteriors de la pel•lícula tenen estat girada sobre les platges de Saint-Aygulf, Fréjus-plage en el Var. La pel•lícula es va inspirar en part en l’ona d’homicidis racistes comesos al sud de França al començament dels anys 70, sobretot a Marsella durant l’estat 1973[2].

L’animació i joc Intercàmping animat per Léo Tartaffione (Jean-Pierre Marielle) era àmpliament inspirada de l’emissió televisada Interciutats.

== Veure també == === Articles connexos === * 1975 en el cinema]] === Vincles externs === * Plantilla:Imdb titula * (francès) Plantilla:Allocine titula == Referències ==

  1. ↑ Font: `` El Món ‘‘ del 22 &u 28/12/03.
  2. ↑ http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/remi_0765-0752_1993_num_9_2_1355

Plantilla:Paleta


Benvinguts a la Viquipèdia, l’enciclopèdia de contingut lliure que tothom pot millorar.
Aquesta versió va començar el 16 de març de 2001 i actualment estem treballant en 754.573 articles.
Article del dia Curiositats Efemèrides Actualitat

Viquipèdia Altres llengües Projectes germans més...

Categories      
Ciències exactes i experimentals
Tecnologia i comunicacions
Lletres
Ciències de la Terra i l'espai
Ciències humanes i socials
Arts
Ciències de la vida
Ciències polítiques i economia
Cultura i oci
Viquipèdia
Categories      
Ciències bàsiques
 
Tecnologia
 
Lletres
 
C. de la Terra i l'espai
 
C. humanes i socials
 
Arts
 
Ciències de la vida
 
C. polítiques i economia
 
Cultura i oci
 
Viquipèdia
 


Doctora Françoise Gailland Doctor Françoise Gailland Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Doctor Françoise Gailland ‘‘‘‘‘ és un Pel•lícules de França dirigida per Jean-Louis Bertuccelli, estrenada el 1976.

Argument

Une dona médecin réputée débordée per son travail délaisse son mari i sa famille, jusqu’au jour où elle apprend qu’elle a un cancer. Elle remet tout en cause i délaisse même son amant.


| títol original = Doctor Françoise Gailland’’ | direcció = Jean-Louis Bertuccelli]] | guió = Jean-Louis Bertucelli i André-Georges Brunelin a partir de la novel•la de Noëlle Loriot | ajudantdirecció= Franck Apprederis | producció= Lise Fayolle, Yves Gasser i Yves Peyrot | música = Catherine Lara | fotografia = Claude Renoir | muntatge = Catherine Bernard i François Ceppi | direcció artística = Yves Demarseille i Gérard Dubois | país= France 

s

| gènere = Drama | estrena = 14 de gener de 1976

Repartiment

Plantilla:Début de colonnes


Llocs de rodatge

Premis

Enllaços externs

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Doctor Francoise Gailland" invalida l'anterior clau "Toile d’araignee, la".

Una dona metge considerada sobrepassada pel seu treball abandona el seu marit i la seva família, fins al dia en què s’assabenta que té un càncer. Qüestiona tot i abandona fins i tot el seu amant. 

Maurice Vallier * Josée Yanne Plantilla:Fi de columnes == Llocs de rodatge == * Diverses escenes són rodades en el 16è districte de París, sobretot l’Avinguda Georges-Mandel així que a la sortida del liceu veí, el liceu Janson-de-Sailly.

Dos estafadors i una herència The fortune


Plantilla:Infotaula pel•lícula | direcció = Mike Nichols | guió = Carole Eastman | repartiment = Stockard Channing
Jack Nicholson
Warren Beatty | production = | país = Estats Units | gènere = comèdia | duració = 88 min. | estrena= 1975 }}

‘‘‘‘‘ La minyona Fortune ‘‘‘‘‘ (‘‘The Fortune’’) és una pel•lícula estatunidenc dirigida per Mike Nichols, estrenada el 1975.

Argument

  • Titre français: ‘‘La minyona Fortune’’

| títol original = The Fortune’’ | direcció = Mike Nichols]] | guió = Carole Eastman | fotografia = John A. Alonzo | producció= Don Devlin, Hank Moonjean, Mike Nichols i Robert E. Schultz | país= Estats Units 

s - 2,35:1 - Mono

| gènere = comèdia | estrena = 1975]]

Repartiment

Enllaços externs

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Bonne fortune, la" invalida l'anterior clau "Doctor Francoise Gailland".


El dia de la llagosta The day of the locust


Plantilla:Voir homònims Plantilla:Confusion Plantilla:Infotaula pel•lícula

‘‘‘‘‘ el Jour du fléau ‘‘‘‘‘ (‘‘The Day of the Locust’’) és una pel•lícula estatunidenca de John Schlesinger, estrenada el 1975, adaptat du novel•la de Nathanael West ‘‘L’Incendie de Los Angeles’’ (títol original identique au film), publié el 1939, i relatant el désespoir i la condition d’un grup d’individus différents dont les rêves de succès ont échoué.

L’Adaptació a l’écran fut assurée per el guionista Waldo Salt i per el director John Schlesinger, amb Donald Sutherland, Billy Barty, Karen Black, William Atherton i Burgess Meredith a les rôles principaux.

Argument

| títol original = The Day of the Locust’’

  • Titre français: ‘‘Le Jour du fléau’’

| direcció = John Schlesinger]] | guió = Waldo Salt, adaptació de la novel•la ‘‘L’Incendie de Los Angeles’’ de Nathanael West | fotografia = Conrad L. Hall | muntatge = Jim Clark | música = John Barry | producció= Jerome Hellman | país= Estats Units 

s - 35|mm}} - 1,85:1 - Mono

| gènere = Drama | duració = 144 minuts | estrena =

Repartiment

Enllaços externs

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Jour du fleau, Le" invalida l'anterior clau "Bonne fortune, la".

‘‘‘‘‘ El Dia de la plaga ‘‘‘‘‘ (The Day of the Locust ‘‘) és una pel•lícula americana de John Schlesinger, estrenada el 1975 en el cinema|1975, adaptat novel•la de Nathanael West `` L’Incendi de Los Angeles ‘‘ (titula original idèntic a la pel•lícula), publicat el 1939, i relatant la desesperació i la condició d’un grup d’individus diferents dels quals hi somies d’èxit han fracassat.

L’adaptació a la pantalla va ser assegurada pel guionista Waldo Salt i pel realitzador John Schlesinger, amb Donald Sutherland, Billy Barty, Karen Black, William Atherton i Burgess Meredith als papers principals.

El germà més llest de Sherlock Holmes The adventure of Sherlock Holmes’ smarter brother Plantilla:Ébauche ‘‘‘‘‘ el Germà el plus futé de Sherlock Holmes ‘‘‘‘‘ (‘‘The Adventures of Sherlock Holmes’ Smarter Brother’’) és una pel•lícula américano-britànic dirigida per Gene Wilder el 1975.

Argument

En Anglaterra, un important document vient d’être volé du coffre-fort du ministre des Affaires étrangères. el célèbre detectiu privé Sherlock Holmes confie l’affaire a son petit Germà, Sigerson, qui sera ajudat du sergent Orville Sacker de Scotland Yard.


| títol original = el Germà el plus fûté de Sherlock Holmes’’ | títol original = The Adventures of Sherlock Holmes’ Smarter Brother’’ | direcció = Gene Wilder]]

| producció= Richard A. Roth | música = John Morris | país= Estats Units | duració = 87 minuts | estrena = 14 de desembre de 1975}}

Repartiment

Voir aussi

Articles connexes

==Enllaços externs== * Error en la plantilla: el primer paràmetre (nombre IMDb) és obligatori.

Pallares/Laboratori a Internet Movie Database (anglès)

Plantilla:Palette

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Frere el plus fute de Sherlock Holmes" invalida l'anterior clau "Jour du fleau, Le". A Anglaterra, un important document ve de ser robat de la caixa forta del ministre d’afers exteriors. Ho celebra detectiu privat Sherlock Holmes confia l’assumpte al seu petit germà, Sigerson, que serà ajudat del sergent Orville Sacker de Scotland Yard.

El jutge i l’assassí El jutge i l’assassin

Plantilla:Titre mis en forme Plantilla:Infotaula pel•lícula

‘‘‘‘‘ El jutge i l’Assassin ‘‘‘‘‘ és un Pel•lícules dramàtiques històrica français dirigida per Bertrand Tavernier, estrenada Al cinema el 1976.

Argument

El 1893, Joseph Bouvier, ancien sergent d’infanterie réformé en raison de ses crises de violence, tire a sa fiancée qui veut el quitter avant de retourner son arme contre lui. Elle survit i lui aussi, malgré les deux balles restées logées a la tête. Esprit simple i exalté, nourri de slogans anarchistes, il devient vagabond a la suite de sa libération de l’asile où son geste l’avait conduit. Dès lors, parcourant la France a pied, il égorge i viole a son chemin de jeunes bergers ou bergères.

S’intéressant a cette affaire, un jutge de province, Émile Rousseau, a suivi patiemment Bouvier a la trace. Une fois l’assassin arrivé a sa région, il obtient son arrestation a la base d’un signalement composé a partir de témoignages. Si Bouvier pense qu’on va el soigner, Émile Rousseau ne croit pas a sa folie. Voyant a cette affaire l’occasion unique d’une promotion, il instaure une relation de confiance amb Bouvier, base d’une mécanique huilée per obtenir des aveux complets i sa condamnation a mort.


| títol original = El jutge i l’Assassin’’ | direcció = Bertrand Tavernier]] | guió = Jean Aurenche, Pierre Bost, Bertrand Tavernier

| direcció artística = Antoine Roman | vestuari = Jacqueline Moreau | música = Philippe Sarde | muntatge = Armand Psenny 

 (Eastmancolor) - 1.85:1 - Son monophonique - 35 mm

| gènere = Drama | duració = 110 minuts | estrena = 10 de març de 1976}}

Repartiment

Plantilla:Colonnes

Al voltant de la pel•lícula

Plantilla:À sourcer

  • el film és inspiré de faits réels: la cavale sanguinaire de Joseph Vacher qui a tué au moins une vingtaine de personnes a la fin du Plantilla:S mini- siècle. Vacher és un personnage historique bien connu des criminologues, qui peut être considéré per la France comme el pendant de Jack l’Éventreur per l’ Anglaterra. Bouvier a même accroché a sa cellule une Pòster du ‘‘Petit Journal’’ de 1898 montrant un home agressant une jeune femme, titrée: « Un nouveau Vacher »[1].
  • el rôle du ténor patriote ‘‘Âne rouge’’ qui interprète la chanson ‘‘Sigismond el Strasbourgeois’’ és tenu per Robert Morel anomenat Bob, un ancien membre des services secrets français qui lutta contre les militants de l’OAS en Algérie i qui fut garde du corps de Charles de Gaulle[2].
  • Plusieurs scènes ont estiu tournées a el Chemin de fer du Vivarais entre Tournon i Lamastre, au château de Boulogne ainsi qu’à Thines i a Largentière en Ardèche.
  • Michel Galabru fut récompensé per ce rôle per el César al millor actor el 1977.
  • La collaboration entre Bertrand Tavernier i Jean Aurenche per l’écriture de ce film és évoquée a el documental ‘‘Jean Aurenche, Escriptorde cinema’’ d’Alexandre Hilaire i Yacine Badday.

Banda original

La Banda original de la pel•lícula a estiu composée i écrite per Philippe Sarde i Jean-Roger Caussimon. Au delà des illustrations sonores très riches (extraits d’opéras i airs populaires de la fin du segle XIX), el director a commandé trois chansons spécialement écrites per el film. La primera chanson, intitulée ‘‘Sigismond el Strasbourgeois’’, és una chanson aux airs patriotiques qui retrace la vie d’un jeune Alsacien ayant opté per la France en 1871 i qui choisit de s’engager a l’exèrcit per partir a les colonies. La seconde chanson a estiu composée a el mode de la complainte, un gènere populaire que chantaient des chansonniers qui parcouraient les routes, inventaient des chansons s’inspirant de l’actualité, les interprétaient i les vendaient per feuillets. Elle s’appelle ‘‘La Complainte de Bouvier l’éventreur’’ i és interprétée a el film per Jean-Roger Caussimon ell mateix. La dernière chanson, qui conclut el film, és quant a elle inspirée des chants révolutionnaires de la Commune de Paris. Elle s’intitule ‘‘La Commune és en lutte’’ i sert a deux reprises d’illustration sonore au film: la primera fois — interprétée per Michel Galabru — lorsque Joseph Bouvier attend les gendarmes encerclé per les bergers qui l’ont pris en flagrant délit, i la seconde fois lors de la scène finale qui retrace une grève ouvrière réprimée per la gendarmerie.

Cette dernière chanson a fait l’objet de plusieurs interprétations :

Premi, nominacions

Referències

  1. ↑ http://psychiatrie.Història .free.fr/vieasil/img/9janv1898.jpg.
  2. ↑ Entretien amb Bertrand Tavernier i Philippe Noiret dirigida per Michel Boujut, Studio Canal, 2001.

Enllaços externs

Plantilla:Palette

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Jutge i l’assassin, Le" invalida l'anterior clau "Frere el plus fute de Sherlock Holmes".

Plantilla:Títol posat en forma Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ El Jutge i l’Assassí ‘‘‘‘‘ és un pel•lícula dramàtica històric francès dirigida per Bertrand Tavernier, estrenada al cinema el 1976 en el cinema|1976.

== Argument == El 1893, Joseph Bouvier, ancià sergent de infanteria reformat en base a les seves crisis de violència, dispara a la seva promesa que vol deixar-lo abans de tornar la seva arma contra ell. Sobreviu i ell també, malgrat les dues pilotes continuades estant allotjades al cap. Esperit simple i exaltat, alimentat d’eslògans anarquistes, es fa vagabund de resultes del seu alliberament de l’asil on el seu gest l’havia conduït. Des de llavors, recorrent la França a peu, degolla i viola sobre el seu camí de joves pastors o poltrones.

Interessant-se per aquest assumpte, un jutge de província, Émile Rousseau, ha seguit pacientment Bover al rastre. Una vegada l’assassí arribat a la seva regió, obté la seva detenció sobre la base d’una descripció composta a partir de testimoniatges. Si Bouvier pensa que se’l cuidarà, Émile Rousseau no creu en la seva bogeria. Veient en aquest assumpte l’ocasió única d’una promoció, instaura una relació de confiança amb Bouvier, base d’una mecànica untada amb oli per obtenir confessions completes i la seva condemna a mort.

== Clava tècnica == * Títol: `` El Jutge i l’Assassí ‘‘ * Realització: Bertrand Tavernier * Guió: Jean Aurenche, Pierre Bost, Bertrand Tavernier * Foto: Pierre William Glenn * Decoracions: Antoine Roman * Vestits: Jacqueline Moreau | música = Philippe Sarde * Muntatge: Armand Psenny * Format: Color (Eastmancolor) - 1.85:1 - El seu monofònic - 35 mm | gènere = Drama * Durada: 110 minuts * Data de sortida: 10 de març de 1976 == Distribució ==

== al Voltant de la pel•lícula == Plantilla:A sourcer * La pel•lícula és inspirat de fets reals: l’euga sanguinària de Joseph Vacher que ha matat almenys una vintena de persones a la fi del Plantilla:S mini- segle. Vacher és un personatge històric ben conegut dels criminòlegs, que pot ser considerat per a França com el durant de Jack l’Esbudellador per a Anglaterra. Bouvier ha enganxat fins i tot a la seva cèl•lula un cartell del `` Petit Diari ‘‘ de 1898 ensenyant un home atacant una jove, amb títol: «Un nou Vaquer »[1].
  • El paper del tenor patriota `` Ase vermell ‘‘ que interpreta la cançó `` Sigismond el Strasbourgeois ‘‘ és mantingut per Robert Morel anomenat Bob, un antic membre dels serveis secrets francesos que va lluitar contra els militants del OAS en Algèria i qui va ser guarda del cos de Charles de Gaulle[2].
  • Diverses escenes han estat rodades sobre el Ferrocarril del Vivarais entre Tournon i Lamastre, al castell de Boulogne així que a Thines i a Largentière a Ardèche.
  • Michel Galabru va ser recompensat per a aquest paper pel César del millor actor el 1977 en el cinema|1977.
  • La col•laboració entre Bertrand Tavernier i Jean Aurenche per a l’escriptura d’aquesta pel•lícula és evocada al documental ‘‘Jean Aurenche, escriptor de cinema’’ d’Alexandre Hilaire i Yacine Badday.

== Embena original == La banda original de la pel•lícula ha estat composta i escrita per Philippe Sarde i Jean-Roger Caussimon. Més enllà de les il•lustracions sonores molt riques (extrets d’òperes i aires populars de la fi del segle XIX), el realitzador ha manat tres cançons especialment escrites per a la pel•lícula. La primera cançó, titulada `` Sigismond el Strasbourgeois ‘‘, és una cançó en els aires patriòtics que descriu la vida d’un jove Alsacià havent optat per França el 1871 i que escull introduir-se en l’exèrcit per marxar a les colònies. La segona cançó ha estat composta sobre el mode de la queixa, un gènere popular que cantaven cançoners que recorrien les carreteres, inventaven cançons inspirant-se en l’actualitat, els interpretaven i els venien per fulls. Es diu `` La Queixa de Bover l’esbudellador ‘‘ i és interpretada a la pel•lícula per Jean-Roger Caussimon ell mateix. L’última cançó, que decideix la pel•lícula, és per la seva part inspirada dels cants revolucionaris de la Municipi de París. Es titula `` El Municipi és en lluita ‘‘ i serveix per a dues vegades d’il•lustració sonora a la pel•lícula: la primera vegada — interpretada per Michel Galabru — quan Joseph Bouvier espera els gendarmes voltat pels pastors que l’han pres en flagrant delicte, i la segona vegada en el moment de l’escena final que descriu una vaga obrera reprimida per la gendarmeria.

Aquesta última cançó ha estat objecte de diverses interpretacions :

== Preu, nominacions == * Césars 1977 :

  1. ↑ http://psychiatrie.Història .free.fr/vieasil/img/9janv1898.jpg.
  2. ↑ Entrevista amb Bertrand Tavernier i Philippe Noiret dirigida per Michel Boujut, Estudi Canal, 2001.
== Vincles externs == * Plantilla:Imdb titula * `` El municipi és en lluita ‘‘ de Jean Roger Caussimon i Philippe Sarde Plantilla:Paleta

Benvinguts a la Viquipèdia, l’enciclopèdia de contingut lliure que tothom pot millorar.
Aquesta versió va començar el 16 de març de 2001 i actualment estem treballant en 754.573 articles.
[[Portada/Article del dia/{{{2}}}|Article del dia]] [[Portada/Curiositats/{{{2}}}|Curiositats]] [[Portada/Efemèrides/{{{2}}}|Efemèrides]] [[Portada/Actualitat/{{{2}}}|Actualitat]]

Viquipèdia Altres llengües Projectes germans més...

{{Contingut {{{2}}}}}


Categories      
Ciències exactes i experimentals
Tecnologia i comunicacions
Lletres
Ciències de la Terra i l'espai
Ciències humanes i socials
Arts
Ciències de la vida
Ciències polítiques i economia
Cultura i oci
Viquipèdia
Categories      
Ciències bàsiques
 
Tecnologia
 
Lletres
 
C. de la Terra i l'espai
 
C. humanes i socials
 
Arts
 
Ciències de la vida
 
C. polítiques i economia
 
Cultura i oci
 
Viquipèdia
 


 Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Jutge i l’assassí, El" invalida l'anterior clau "Jutge i l’assassin, Le".

El meu home és un salvatge Le sauvage Plantilla:Voir homònims Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ el Sauvage ‘‘‘‘‘ és un Pel•lícules de França dirigida per Jean-Paul Rappeneau, estrenada el 26 de novembre de 1975. Cette comèdia, qui se déroule au Venezuela a l’époque contemporaine, a per sujet une dona qui se sépare de son mari envahissant i és bientôt prête a tout per se débarrasser de lui; el couple fait irruption a la vie d’un autre home qui n’avait rien a voir amb leurs affaires.

Argument détaillé

Le film commence de façon très joyeuse: a Caracas, au Venezuela, Nelly (Catherine Deneuve), une jeune Française, se fiance en grandes pompes amb Vittorio (Luigi Vannucchi), un Italiana volubile i un peu « envahissant ». El maritage doit être célébré quatre jours plus tard, mais Nelly étouffe a une ambiance abusivement familiar.

A la nuit, quand ils se retrouvent seuls, Nelly s’enfuit. A un hôtel, elle croise Martin (Yves Montand) qui a passé la nuit en bonne compagnie. Elle prend une chambre, mais Vittorio, alerté per un membre du personnel de l’hotel vient la chercher. Elle refuse de lui ouvrir. Vittorio entre a la chambre voisine qui s’avère occupée per Martin. Il rejoint Nelly en passant per el balcon per la forcer a revenir amb lui. Mais elle l’assomme au moment où Martin la rejoint. Nelly s’enfuit amb la voiture de Vittorio, dont il avait laissé les clefs a el tableau de bord.

Elle rejoint Alex, un patron de boîte de nuit, son ancien patron, per qu’il lui donne l’argent qu’il lui doit, mais il refuse. Vittorio se présente a la boite. Vittorio i Alex se battent. Per se venger, Nelly emporte un tableau de Toulouse-Lautrec qui était exposé a un mur tout en déclenchant une alarme.

Elle rejoint Martin a sa chambre i essaie de lui vendre el tableau per pas cher, afin de pouvoir rentrer en France. Mais Martin n’a pas assez d’argent. Elle reste a sa chambre, mais avance sa montre de deux heures. Ils partent i Martin envisage de la laisser a l’aéroport où il connait quelqu’un. a el chemin, il voit une horloge a l’heure qui lui montre que Nelly l’a trompé. Ils se fâchent i Nelly descend, mais elle és rattrapée per Vittorio i Alex devenus alliés. Elle doit remonter amb Martin per s’échapper après des péripéties diverses.

A l’aéroport, Martin la présente a un ami qui propose de l’emmener en France, i retourne a ses affaires pendant que l’avion de Nelly décolle. Il rejoint son bateau per retrouver l’île où il vit, solitaire i en quasi autarcie, en apportant la cuinera qu’il vient d’acheter.

Vittorio a rejoint sa famille i alerté un ami a Paris per surveiller el vol a l’arrivée. Mais Nelly n’y és pas. Martin arrive a son île i a la surprise de découvrir Nelly, qui n’a pas pu partir a cause du tableau i de son certificat d’authenticité. Alors, elle a vendu el billet per Paris afin d’atteindre son île. Nelly demande a Martin de l’emmener a Saint-Domingue, ce qui és trop loin per el bateau de Martin.

Il veut la ramener a Caracas. Mais elle crève la coque du bateau qui coule. Elle rejoint la rive a la nage, en emportant son Lautrec au-dessus d’elle per el garder au sec. Furieux, Martin la frappe d’abord, puis l’aide a rejoindre la plage.

Depuis el début de la pel•lícula, une mystérieuse dona entre deux âges s’intéresse a Martin i a fait un grand nombre de photos de lui.

A l’île, Martin récupère el moteur d’un tractor per essayer de monter un nouveau bateau. Il cherche des plans. C’est alors qu’on s’aperçoit qu’il travaille a un environnement de flacons divers. Nelly fouille a ses affaires i trouve des photos de sa vie d’avant. Ils se bagarrent encore, mais finissent a les bras l’un de l’autre.

Il lui confirme qu’il travaillait a une société de parfum qu’il a quitté per être plus libre. Elle lui anomenat vouloir rester amb lui, mais il la repousse. Elle part a la jungle amb son Lautrec abîmé per l’eau de mer.

À New-York, la dona de Martin, qui s’occupe de ses affaires participe a un conseil où vient se joindre la mystérieuse photographe, miss Mark. Elle distribue des photos de la vie personnelle de Martin. Il s’avère que Martin, un créateur de parfums a succès, a fui son ancienne vie en abandonnant sa société per se réfugier a cette île loin des homes. Mais son esposa a réussi a convaincre el conseil d’administration de el surveiller i d’assurer ses revenus a distance en achetant a Premi d’or sa production de légumes, en attendant qu’il décide de revenir. Un débat s’engage a el bien-fondé de la démarche, Martin étant contractuellement tenu de continuer a faire des recherches per la société.

Pendant ce temps là, Nelly s’est trouvé une maison en forêt où vivre en attendant, i Martin construit un radeau. Elle finit per el convaincre de la ramener a terre. Il l’invite per une dernière soirée où il lui fait la cuisine. Mais elle ne vient pas. Il va la chercher i elle lui explique qu’elle n’avait pas envie de venir. Martin s’en va, mais a ce moment-là, Nelly és agressée per un desconegut. Nelly i Martin sont capturés per une bande d’individus conduits per Vittorio i Alex. Celui ci, toujours a la recherche de "my Lautrec" finit per marcher dea. Martin réussit a s’échapper mais és blessé. Les homes mettent el feu a la maison. Martin reste, assommé a el sol, tandis que Nelly és enlevée a un bateau i que sa maison brûle.

Le lendemain, Miss Mark qui passe en avion voit que Martin és blessé i el fait récupérer. Après un passage en clinique, Martin se retrouve mis devant un ultimatum per sa société: reprendre ses créations per eux, ou risquer un procès. Il refuse de collaborer i passe quelque temps en prison. a la sortie, il découvre que Nelly a épousé Vittorio, mais en a ensuite divorcé. Il la retrouve a un chantier archéologique i ils retombent a les bras l’un de l’autre. La conclusion és censée être heureuse même si el passage de Nelly a totalement détruit l’existence heureuse de Martin...


títol original = el Sauvage’’ direcció = Jean-Paul Rappeneau]] guió = Jean-Loup Dabadie, Élisabeth Rappeneau i Jean-Paul Rappeneau producció= Jean-Luc Ormières música = Michel Legrand fotografia = Pierre Lhome muntatge = Marie-Josèphe Yoyotte direcció artística = Max Douy so = Harald Maury vestuari = Catherine Leterrier país= France 
s - 35 mm
gènere = Comèdia duració = 103 minuts estrena= 26 de novembre de 1975 en França

Repartiment

Production

Le rodatge a eu lieu a les lieux mêmes de l’acció: a Caracas (Venezuela), aux Bahamas, aux Îles Vierges, a Nova York i a Saint-Laurent-des-Bois (Eure)[1]. Les scènes du potager sont tournées a un jardin ouvrier a Paris.

La Goulue arrivant au Moulin Rouge

Le tableau que Nelly vole a son ex-mari i que l’on aperçoit tout au long de la pel•lícula és ‘‘La Goulue arrivant au Moulin Rouge’’ de Toulouse-Lautrec. La copie utilisée per el film (censée être l’original, amb un certificat d’authenticité au dos du cadre) és cependant inversée.

Premis

Referències

  1. ↑ Monsieur Cinema: Anecdotes

Enllaços externs

Plantilla:Palette

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Sauvage, Le" invalida l'anterior clau "Jutge i l’assassí, El".

Plantilla:Veure homònims Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ El Salvatge ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula francesa dirigida per Jean-Paul Rappeneau, estrenada el 26 de novembre de 1975. Aquesta comèdia, que desenrotlla al Veneçuela en l’època contemporània, té per a assumpte una dona que se separa del seu marit invasor i està aviat llesta per a tot per desfer-se d’ell; la parella irromp en la vida d’un altre home que no tenia res a veure amb els seus assumptes.

== Argument detallat == La pel•lícula comença de manera molt alegre: a Caracas, al Veneçuela, Nelly (Catherine Deneuve), una jove francesa, es promet en grans pompes amb Vittorio (Luigi Vannucchi), un italià voluble i una mica «envaint». El matrimoni ha de ser celebrat quatre dies més tard, però Nelly s’ofega en un ambient abusivament familiar.

En la nit, quan es troben sols, Nelly fuig. En un hotel, creua Martin (Yves Montand) que ha passat la nit en bona companyia. Pren una cambra, però Vittorio, alertat per un membre del personal de l’hotel ve buscar-la. Es nega a obrir-li. Vittorio entra a la cambra veïna que es mostra ocupada per Martin. Uneix Nelly passant pel balcó per forçar-la a tornar amb ell. Però el mata en el moment en què Martin la uneix. Nelly fuig amb el cotxe de Vittorio, del qual havia deixat les claus sobre el tauler de control.

Uneix Alex, un patró de capsa de nit, el seu antic patró, perquè li doni els diners que li deu, però refusa. Vittorio es presenta a la coixeja. Vittorio i Alex es barallen. Per venjar-se, Nelly porta un quadre de Toulouse-Lautrec que era exposat sobre un mur tot posant en marxa una alarma.

Uneix Martin a la seva cambra i intenta vendre-li el quadre per a no car, per tal de poder entrar a França. Però Martin no té bastants diners. Es queda a la seva cambra, però avança el seu rellotge de dues hores. Marxen i Martin considera deixar-la a l’aeroport on ell connait algú. a el chemin, veu un rellotge a l’hora que li ensenya que Nelly l’ha enganyat. S’enfaden i Nelly baixa, però és agafada per Vittorio i Alex fets aliats. Ha de pujar amb Martin per escapar-se després de peripècies diverses.

A l’aeroport, Martin la presenta a un amic que proposa portar-lo a França, i torna als seus assumptes mentre l’avió de Nelly s’enlaira. Uneix el seu vaixell per trobar l’illa on viu, solitari i en quasi autarquia, portant la cuina que acaba de comprar.

Vittorio s’ha incorporat a la seva família i ha alertat un amic a París per vigilar el robatori a l’arribada. Però Nelly no hi és. Martin arriba a la seva illa i té la sorpresa de descobrir Nelly, que no ha pogut marxar a causa del quadre i del seu certificat d’autenticitat. Llavors, ha venut el bitllet per a París per tal d’arribar a la seva illa. Nelly demana a Martin que el porti a Santo Domingo, el que és massa lluny per al vaixell de Martin.

Vol portar-la a Caracas. Però rebenta la closca del vaixell que s’enfonsa. Arriba a la riba a la natació, portant el seu Lautrec sobre ella per guardar-lo al sec. Furiós, Martin la colpeix en principi, després l’ajuda a arribar a la platja.

Des del començament de la pel•lícula, una misteriosa dona entre dues edats s’interessa per Martin i ha fet un gran nombre de fotos d’ell.

A l’illa, Martin recupera el motor d’un tractor per intentar pujar un nou vaixell. Busca plans. És mentre que un s’adona que treballa en un medi ambient de flascons diversos. Nelly escorcolla en els seus assumptes i troba fotos de la seva vida d’abans. Es barallen encara, però acaben als braços un de l’altre.

Li confirma que treballava en una societat de perfum que ha deixat per ser més lliure. Li diu voler quedar amb ell, però la rebutja. Marxa a la jungla amb el seu Lautrec fet malbé per l’aigua de mar.

A New-York, la dona de Martin, qui s’ocupa dels seus assumptes participa en un consell on ve ajuntar-se la misteriosa fotògrafa, miss Mark. Distribueix fotos de la vida personal de Martin. Es mostra que Martin, un creador de perfums a èxit, ha fugit de la seva antiga vida abandonant la seva societat per refugiar-se sobre aquesta illa lluny dels homes. Però la seva esposa ha aconseguit convèncer el consell d’administració de vigilar-lo i d’assegurar els seus ingressos a distància comprant a premi d’or la seva producció de llegums, esperant que decideixi tornar. Un debat s’introdueix sobre la legitimitat del pas, Martin sent contractualment obligat a continuar fent recerques per a la societat.

Durant aquest temps allà, Nelly s’ha trobat una casa en bosc on viure esperant, i Martin construït un rai. L’acaba convencent de portar-la a terra. El convida per a una última vesprada on li cuina. Però no ve. La buscarà i li explica que no tenia ganes de venir. Martin se’n va, però en aquell moment, Nelly és atacada per un desconegut. Nelly i Martin són capturats per una banda d’individus conduïts per Vittorio i Alex. Aquell aquí, sempre a la recerca de "my Lautrec" acaba caminant dins. Martin aconsegueix escapar-se però és ferit. Els homes posen el foc a casa. Martin es queda, matat sobre el sòl, Mentre Nelly és treta sobre un vaixell i la seva casa crema.

L’endemà, Miss Marc Alemany que passa amb avió veu que Martin és ferit i ho fa recuperar. Després d’un pas en clínica, Martin es troba posat davant un ultimàtum per la seva societat: reprendre les seves creacions per a ells, o arriscar un procés. Es nega a col•laborar i passa algun temps en prison. A la sortida, descobreix que Nelly s’ha casat amb Vittorio, però se n’ha divorciat llavors. La troba sobre un taller arqueològica i recauen als braços un de l’altre. La conclusió està considerada ser feliç fins i tot si el pas de Nelly ha destruït totalment l’existència feliç de Martin...

== Clava tècnica == * Títol: `` El Salvatge ‘‘ * Realització: Jean-Paul Rappeneau * Guió: Jean-Loup Dabadie, Élisabeth Rappeneau i Jean-Paul Rappeneau | productor =Jean-Luc Ormières | música = Michel Legrand * Fotografia: Pierre Lhome * Muntatge: Marie-Josèphe Yoyotte * Decoracions: Max Douy * el Seu: Harald Maury * Vestits: Catherine Leterrier * País d’origen: França * Format: Colors - 35 mm | gènere = Comèdia * Durada: 103 minuts * Dates de sortida: 26 de novembre de 1975 en Plantilla:França == Distribució == * Yves Montand: Martin * Catherine Deneuve: Nelly Ratabou * Luigi Vannucchi: Vittorio * Tony Roberts: Alex Fox * Pupa Lewis: Miss Marc Alemany * Dana Wynter: Jessie Coutances * Gabriel Cattand: M. Delouis * Vernon Dobtcapf: M. Coleman * Jean Guidoni: un músic al casament de Vittorio (no abonat) == Producció == El rodatge té tingut lloc sobre els llocs mateixos de l’acció: a Caracas (Venezuela), als Bahames, als Illes Verges, a Nova York i a Saint-Laurent-des-Bois (Eure)[1]. Les escenes de l’hort són rodades a un jardí obrer a París.

Fitxer:Toulouse-Lautrec - La Goluda que succeeix en el Molí Vermell.jpg
La Goluda que succeeix en el Molí Vermell
El quadre que Nelly roba al seu ex-mari i que que es veu al llarg de la pel•lícula és `` El Golut que succeeix en el Molí Vermell ‘‘ de Toulouse-Lautrec. La còpia utilitzada per a la pel•lícula (considerada ser l’original, amb un certificat d’autenticitat a l’esquena del marc) és tanmateix invertida.

== Distincions == * Césars 1976 :

  1. ↑ Senyor Cinema: Anecdotes
== Vincles externs == * Plantilla:Imdb titula * (anglès) Fotos de la pel•lícula Plantilla:Paleta

Benvinguts a la Viquipèdia, l’enciclopèdia de contingut lliure que tothom pot millorar.
Aquesta versió va començar el 16 de març de 2001 i actualment estem treballant en 754.573 articles.
Article del dia Curiositats Efemèrides Actualitat

Viquipèdia Altres llengües Projectes germans més...

Categories      
Ciències exactes i experimentals
Tecnologia i comunicacions
Lletres
Ciències de la Terra i l'espai
Ciències humanes i socials
Arts
Ciències de la vida
Ciències polítiques i economia
Cultura i oci
Viquipèdia
Categories      
Ciències bàsiques
 
Tecnologia
 
Lletres
 
C. de la Terra i l'espai
 
C. humanes i socials
 
Arts
 
Ciències de la vida
 
C. polítiques i economia
 
Cultura i oci
 
Viquipèdia
 


 Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Sauvage, El" invalida l'anterior clau "Sauvage, Le".

El presoner de la Segona Avinguda The prisoner of Second Avenue

Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ el Presoner de la seconde avenue ‘‘‘‘‘ (‘‘The Prisoner of Second Avenue’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per Melvin Frank, estrenada el 1975.

Argument

Un chômeur fait une dépression nerveuse.


Source: IMDb

títol original = The Prisoner of Second Avenue’’ direcció = Melvin Frank]] guió = Neil Simon, adaptació de la seva obra. direcció artística= Preston Ames vestuari = Joel Schumacher fotografia = Philip Lathrop muntatge = Bob Wyman música = Marvin Hamlisch distribució= Warner Bros país= Estats Units idioma=anglès 
 (Technicolor) - 2.35:1 - Mono - 35 mm
gènere = Comèdia duració = 98 minuts estrena=

Repartiment

Al voltant de la pel•lícula

Plantilla:…

Enllaços externs

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Presoner de la seconde avenue" invalida l'anterior clau "Sauvage, El".


El vell fusell Le vieux fusil

Plantilla:Infotaula pel•lícula

‘‘‘‘‘ el Vieux Fusil ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula franco-alemany dirigida per Robert Enrico, estrenada el salles el 1975.

Inspiré du massacre d’Oradour-sur-Glane el 1944, il triomphe lors de la toute primera cérémonie des César du cinema français el 1976]] (millor film, millor actor per Philippe Noiret, millor musique per François de Roubaix). Il és també César des Césars el 1985.

Argument

Peu après el débarquement de Normandie, en [[juin 1944, un médecin venge la mort de sa dona i sa fille, sauvagement assassinées per un détachement de soldats SS stationnés a el château du petit hameau où elles s’étaient réfugiées.

Argument

Pendant la Seconde Guerra mondiale, a Montauban, el 1944, El Doctor Julien Dandieu, chirurgien pacifiste i humaniste convaincu, mène une vie bourgeoise amb son esposa Clara i sa fille Florence, née d’une précédente union. Participant a la Résistance française en soignant de façon risquée des maquisards a son hôpital, il és régulièrement menacé per la Milice. Afin de les mettre a l’abri jusqu’à la fin de la guerra, il envoie Clara i Florence au hameau de la Barberie, château familial situé a proximité d’un petit village de campagne de la région.

Ne pouvant supporter leur absence, Julien décide de les retrouver, les croyant en sécurité. Mais a son arrivée, il découvre que el village és vide. Tous les villageois ont estiu regroupés a l’église i assassinés per balle. Son inquiétude envers ses proches va s’accentuer jusqu’à ce qu’il découvre les cadavres de sa fille, tuée per balle, i de Clara, violée – c’est du moins ce qu’il imagine – i brûlée vive au lance-flammes, per une des sections de la ‘‘SS Panzer Division Das Reich’’. Celle-ci stationne a la région avant de se rendre en Normandie en renfort a la suite du Débarquement, traversant el village a sa route i occupant el château, après avoir massacré de façon sauvage tous les villageois.

Détruit, ivre de douleur i de haine, Julien se reprend peu a peu per ensuite se venger froidement i méthodiquement en devenant une redoutable i impitoyable « machine a tuer ». Connaissant bien les passages secrets du château, il s’arme du vieux fusil que son pare utilisait jadis per chasser el sanglier. Ainsi, il va exterminer, un per un, tous les membres de la section SS responsables du massacre. Sa chasse a l’home és ponctuée de retours en arrière retraçant les moments de bonheur vécus amb Clara i sa fille.

Après avoir éliminé la majorité des bourreaux nazis, i ce malgré une blessure au bras, Julien parvient a accomplir seul – il n’hélloc pas per cela a mentir a un grup de résistants per retarder leur intervention – sa vengeance jusqu’à son terme, en tuant el cap du grup au lance-flammes.

Au même moment, les membres de la Résistance débarquent a el petit village. François, collègue i millor ami de Dandieu, qui se trouve també a les lieux, el retrouve i el ramène en ville en voiture. a el chemin du retour, Julien semble au départ prompt a nier la tragédie qui vient de se produire per finalement fondre en larmes.


títol original = el Vieux Fusil’’ direcció = Robert Enrico]] guió = Pascal Jardin, Robert Enrico i Claude Veillot fotografia = Étienne Becker muntatge = Eva Zora vestuari = Corinne Jorry maquillatge= Didier Lavergne i Phuong Maittret música = François de Roubaix so = Bernard Aubouy producció= Pierre Caro producció= Artistes Associés, Mercure Productions (Paris), TIT Filmproduktion (Munich) país = França; República Federal Alemanya distribució= Artistes Associés gènere = Drama duració = 103 minuts estrena= França: 22 d’agost de 1975
  • (francès) Mention CNC: tous publics amb avertissement (visa d’exploitation
Set Aquest viquipedista és fan del 7, del 9 de l'11, del 13, del 17, del 21 i del 394.
délivrée el 21 abril 1997)[1]

Repartiment

Anàlisi

Le film tire toute son originalité de sa manière de traiter un thème classique de la littérature i du cinema: la vengeance. C’est l’un des rares films de justice expéditive ‘‘(Rape and revenge)’’ français, estrenada peu de temps après la référence américaine du gènere, ‘‘Un justicier a la ville’’[2]. per el massacre de la division Das Reich, Julien Dandieu ne fait pas que répondre a un instinct animal, mais a un besoin de compréhension i de guérison de sa propre douleur (il és d’ailleurs chirurgien). Il tuera un a un les SS comme il laissera échapper de sa mémoire les instants heureux de sa vie de famille, en remontant a l’origine de cette vie; ainsi, sa dernière vision és celle de sa rencontre amb Clara: pourquoi a-t-elle voulu de lui ? Parce que la guerra était imminente… Manière de relativiser l’Terror absolue en se prouvant a soi-même l’inanité des rencontres, l’inanité de la guerra, l’inanité de la vie. En ce sens, la música de François de Roubaix accompagnant la famille faisant une promenade a vélo renforce ce lien étrange entre cet absurde existentiel i ce bonheur humain qui demeure éternellement a la mémoire.

Production

Guió

‘‘Le Vieux Fusil’’ és librement inspiré d’un fait historique réel: lors du débarquement de Normandie en [[juin 1944, la ‘‘Panzer division SS Das Reich’’ és appelée en renfort en Normandie. Excédée per les harcèlements des résistants français qui font tout per freiner sa progression, elle sème la terreur i la mort a son passage. Des membres du Plantilla:1er bataillon du régiment ‘‘Der Führer’’ commettent el massacre d’Oradour-sur-Glane au cours duquel ils assassinent 642|civils}}, homes, femmes i enfants i mettent el feu au village.

Par ailleurs, il y a plusieurs similitudes entre l’ambiance de plomb qui régnait a el Limousin en de juny de 1944}} i el film.

Au début de la pel•lícula, des soldats alemanys marchent devant des pendus, ce qui rappelle les pendaisons de Tulle el 9 de juny de 1944}} i de Montauban el 24 de juliol de 1944}}.

La tension Maquis / Milice / Gestapo / SS és també retranscrite au début de la pel•lícula.

Casting

À l’origine, el rôle principal devait être interpretat per Lino Ventura, qui avait déjà tourné sous la direction de Robert Enrico a trois reprises (‘‘Les Grandes Gueules’’, ‘‘Les Aventuriers’’ i ‘‘Boulevard du rhum’’), mais ce dernier refusa en raison de la violence du guió[3]. el rôle fut finalement confié a Philippe Noiret, qui avait també tourné sous la direction d’Enrico a ‘‘Le Secret’’. Robert Enrico confia també a Stefan Moriamez a son interview el 2002 qu’il avait pensé a Catherine Deneuve per el rôle de Clara.

Rodatge

Deux châteaux ont servi de décor per el film: el château de Bonaguil[4], en Lot-et-Garonne, i les châteaux de Bruniquel[5], en Tarn-et-Garonne. De plus, plusieurs scènes au début de la pel•lícula ont estiu tournées a Montauban[6].

Le film fut també tourné a Paris[7]; la superbe scène de la rencontre a estiu tournée a Montparnasse, au restaurant brasserie La Closerie des Lilas.

Biarritz a servi de décor per la scène de la plage.

Romy Schneider était tellement crédible lors de la scène du viol que des figurants se sont sentis très mal a l’aise.

Accueil i critique

Lors de sa sortie en salles, ‘‘Le Vieux Fusil’’ a enregistré 3.365.471 entrées en France[8], dont 958 178 entrées a Paris[9], confortant Philippe Noiret i Romy Schneider a leurs statuts de stars du cinema en France.

Il s’agit du dernier film mis en música de François de Roubaix, mort trois mois après la sortie en salles. Lors de la [[1re cérémonie des César|Plantilla:1re cérémonie des César]], il obtient a titre posthume el César de la millor musique. a cette même cérémonie, el film a obtenu el César a la millor pel•lícula i el César al millor actor per Philippe Noiret.

Toutefois, el film divisa la critique cinéphile. Louis Skorecki cite a ‘‘Libération’’ les propos de Jean-Pierre Oudart qui, a les ‘‘Cahiers du cinema’’, reproche a Robert Enrico de tenir « un discours [...] abject a la dernière guerra, a el nazisme i Vichy » i de « faire prendre plaisir a une chasse a l’home qui dure trois quarts d’heure »[10]. Il prend parti ell mateix, el 2001, contre el film affirmant: « on a du mal a pardonner a Robert Enrico, serviteur académique du pire cinema français, les indécences obscènes du ‘‘Vieux Fusil’’ »[11].

Hommages

Une allusion au ‘‘Vieux Fusil’’ és faite a el film ‘‘C’est arrivé près de chez vous’’ de Rémy Belvaux i André Bonzel el 1992. A el film, Ben, l’assassin interpretat per Benoît Poelvoorde saisit la chevelure d’un home i el tue en frappant plusieurs fois sa tête contre un lavabo, reproduisant ainsi l’exécution d’un des soldats alemanys per el personnage de Philippe Noiret a ‘‘Le Vieux Fusil’’. Ben ponctue alors son acte macabre de la remarque suivante:
« Ça ne vous rappelle rien ? ‘‘Le Vieux Fusil’’...? Philippe Noiret...? Bon film. »

Premis i nominacions

Bibliografia

Stefan Moriamez, ‘‘Le Vieux fusil’’: film de Robert Enrico tourné a Montauban, revue ‘‘Arkheia’’,
Set Aquest viquipedista és fan del 7, del 9 de l'11, del 13, del 17, del 21 i del 394.
, Montauban, 2002.

Vidéographie

  • ‘‘Le Vieux Fusil’’ (édition limitée) - 1 DVD estrenada el 13 d’octubre de 2010 édité per MGM Vidéo[12]
  • ‘‘Le Vieux Fusil’’ (édition simple) - 1 DVD estrenada el 9 de febrer de 2011 édité per MGM Vidéo[13]
  • ‘‘Le Vieux Fusil’’ - 1 DVD estrenada el 6 de setembre de 2013 édité per LCJ Editions[14]
  • ‘‘Le Vieux Fusil’’ - 1 Blu-ray estrenada el 6 de setembre de 2013 édité per LCJ Editions[15]

Referències

Plantilla:Referències.

Enllaços externs

Plantilla:Palette

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Vieux fusil" invalida l'anterior clau "Presoner de la seconde avenue".

Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ El Vell Fusell ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula franco-alemany dirigida per Robert Enrico, estrenada a sales el 1975 en el cinema|1975.

Inspirat enl massacre d’Oradour-sobre-Espigolament el 1944, triomfa en el moment de la tota primera cerimònia dels César del cinema francès el 1976 en el cinema|1976]] (pel•lícula millor, repartiment millor per a Philippe Noiret, música millor per a François de Roubaix). És igualment César dels Césars el 1985.

== Argument == Poc després el desembarcament de Normandie, en [[juny de 1944, un metge venja la mort de la seva dona i la seva filla, salvatgement assassinades per un allunyament de soldats S aparcats al castell del petit caseriu on s’havien refugiat.

=== Argument === Durant la Segona Guerra mundial, a Montauban, el 1944, el doctor Julien Dandieu, cirurgià pacifista i humanista convençut, porta una vida burgesa amb la seva esposa Clara i la seva filla Florence, nascuda d’una precedent unió. Partícip a la Resistència francesa cuidant de manera arriscada maquisards al seu hospital, és regularment amenaçat per la Milícia. Per tal de posar-los a recer fins al final de la guerra, envia Clara i Florence al caseriu de la Barberie, castell familiar situat prop d’un petit poble de camp de la regió.

No podent suportar la seva absència, Julià decideix de trobar-los, creient-los en seguretat. Però a la seva arribada, descobreix que el poble és buit. Tots els pobletans han estat reagrupats a l’església i han estat assassinats per pilota. La seva inquietud envers els seus parents s’accentuarà fins que descobreixi els cadàvers de la seva filla, matada per pilota, i de Clara, violada – és almenys el que imagina – i cremada viva al llançaflames, per una de les seccions de la ‘‘S Panzer Division Das Reich’’. Aquesta aparca a la regió abans de rendir-se en Normandie en reforç en la continuació del Desembarcament, travessant el poble sobre la seva carretera i ocupant el castell, després haver massacrat de manera salvatge tots els pobletans.

Destruït, ebri de dolor i d’odi, Julià s’és reprès a poc a poc per venjar-se llavors fredament i metòdicament fent-se una temible i despietada «màquina a matar». Coneixent bé els passos secrets del castell, s’arma del vell fusell que el seu pare utilitzava abans per caçar el senglar. Així, exterminarà, un per un, tots els membres de la secció S responsables de la massacre. La seva persecució és puntuada de tornades darrere descrivint els moments de felicitat viscuts amb Clara i la seva filla.

Després d’haver eliminat la majoria dels botxins nazis, i allò malgrat una ferida al braç, Julià arriba a complir sol – no vacil•la per això a mentir a un grup de resistents per retardar la seva intervenció – la seva venjança fins al seu terme, matant el cap del grup al llançaflames.

En el mateix moment, els membres de la Resistència desembarquen al petit poble. François, col•lega i amic millor de Dandieu, que es troba igualment sobre els llocs, el troba i el porta a ciutat amb cotxe. a el chemin de la tornada, Julià sembla a la sortida ràpida a negar la tragèdia que s’acaba de produir per finalment fondre en llàgrimes.

== Clava tècnica == * Títol: `` El Vell Fusell ‘‘ * Realització: Robert Enrico * Guió: Pascal Jardí, Robert Enrico i Claude Veillot * Diàlegs: Pascal Jardí * Fotografia: Étienne Becker * Muntatge: Eva Zora * Decorador de plata: Jean Saussac * Vestits: Corinne Jorry * Maquillatges: Didier Lavergne i Phuong Maittret * Assistents realitzadors: Clara Denis i Jacques Santi * Segon ajudant realitzador: Jean Achache * Operador càmera: Patrice Wyers * Script-Girl: Catherine Prévert | música = François de Roubaix * el Seu: Bernard Aubouy | productor =Pierre Caro * Director de producció: Alain Belmondo * Producció: Artistes Associats, Mercuri Produccions (París), TIT Filmproduktion (Munich) * País: Plantilla:França; República Federal Alemanya * Distribució: Artistes Associats * Rodatge :

Set Aquest viquipedista és fan del 7, del 9 de l'11, del 13, del 17, del 21 i del 394.
alliberada el 21 d’abril 1997)[16]

== Distribució == * Philippe Noiret: Julià Dandieu * Romy Schneider: Clara Dandieu * Jean Bouise: François * Joachim Hansen: l’oficial S * Robert Hoffmann: el tinent * Karl Michael Vogler: Plantilla:Dr. Müller * Magdalena Ozeray: Plantilla:Sra. Dandieu * Caroline Bonhome: Florence Dandieu, als 8 anys * Catherine Delaporte: Florence Dandieu, als 13 anys * Antoine Saint-John: el soldat alemany matat en la cuina * Jean-Paul Cisife: el cap milicià * Jean-Pierre Garrigues: un intern a l’hospital * El gos Marcel: `` no abonat ‘‘ == Anàlisi == La pel•lícula tirada tota la seva originalitat de la seva manera de tractar un tema clàssic de la literatura i del cinema: la venjança. És una de les rares pel•lícules de justícia expeditiva ‘‘(Rape and revenja)’’ francès, estrenada poc de temps després de la referència americana del gènere, ‘‘Un justicier en la ville’’[17]. Per la massacre de la divisió Das Reich, Julien Dandieu no fa més que respondre a un instint animal, però a una necessitat de comprensió i de guarició del seu propi dolor (és d’altra banda cirurgià). Matarà un a un els S com deixarà eludir la seva memòria els instants feliços de la seva vida de família, pujant En un principi d’aquesta vida; així, la seva última visió és la de la seva trobada amb Clara: per què d’ell ha volgut ? Perquè la guerra era imminent… Manera de relativitzar l’horror absolut provant-se a ell mateix la inanitat de les trobades, la inanitat de la guerra, la inanitat de la vida. En aquest sentit, la musica de François de Roubaix acompanyant la família que fa un passeig a bici reforça aquest vincle estrany entre aquest absurd existencial i aquesta felicitat humana que novel•la eternament en la memòria.

== Producció == === Guió === `` El Vell Fusell ‘‘ és lliurement inspirat d’un fet històric real: en el moment del desembarcament de Normandie en [[juny de 1944, la ‘‘Panzer divisió S Das Reich’’ és dita en reforç en Normandie. Excedida per les hostilitzacions dels resistents francesos que fan tot per frenar la seva progressió, sembra el terror i la mort sobre el seu pas. Dels membres del 1er batalló del regiment `` Der Führer ‘‘ cometen el massacre d’Oradour-sobre-Espigolament en el transcurs del qual assassinen 642 civils, homes, dones i nens i posen el foc al poble.

D’altra banda, hi ha diverses similituds entre l’ambient de plom que regnava sobre el Limousin en de jun de 1944 i la pel•lícula.

Al començament de la pel•lícula, soldats alemanys caminen davant penjats, el que recorda els penjaments de Tulle el 9 de jun de 1944 i de Montauban el 24 de juliol de 1944.

La tensió Maqui / Milícia / Gestapo / S és igualment transcrita al començament de la pel•lícula.

=== Casting === En un principi, el paper principal havia de ser interpretat per Lino Ventura, que ja havia rodada sota la direcció de Robert Enrico a tres vegades (‘‘Les Grans Cares’’, ‘‘Els Aventurers’’ i ‘‘Passeig del rom’’), però aquest últim va refusar en base a la violència guió[18]. El paper va ser finalment confiat a Philippe Noiret, que havia rodada igualment sota la direcció d’Enrico en ‘‘El Secret’’. Robert Enrico va confiar igualment a Stefan Moriamez en la seva entrevista el 2002 que havia pensat en Catherine Deneuve per al paper de Clara.

=== Rodatge === Dos castells han servit de decoració per a la pel•lícula: el castell de Bonaguil[19], en Lot-et-Garonne, i els castells de Bruniquel[20], en Tarn-et-Garonne. A més, diverses escenes al començament de la pel•lícula han estat rodades a Montauban[21].

La pel•lícula va ser igualment girada a Paris[22]; la magnífica escena de la trobada ha estat rodada a Montparnasse, al restaurant cerveseria El Clos de les Liles.

Biarritz ha servit de decoració per a l’escena de la platja.

Romy Schneider era tan creïble en el moment de l’escena de la violació que figurants s’han sentit molt malament còmodament.

== Acollida i crítica == en el Moment de la seva estrena en sales, `` El Vell Fusell ‘‘ ha gravat 3.365.471 entrades en France[23], del qual 958 178 entrades a Paris[24], reafirmant Philippe Noiret i Romy Schneider als seus estatuts d’estrelles del cinema en França.

Es tracta de l’última pel•lícula posada en música de François de Roubaix, mort tres mesos després de la sortida en sales. En el moment de la [[1a cerimònia dels César|Plantilla:1a cerimònia dels César]], obté a títol pòstum el César de la millor musica. A aquesta mateixa cerimònia, la pel•lícula ha obtingut el César de la millor pel•lícula i el César del millor actor per a Philippe Noiret.

Tanmateix, la pel•lícula va dividir la crítica cinèfila. Louis Skorecki cita en ‘‘Alliberament’’ les paraules de Jean-Pierre Oudart que, en els ‘‘Quaderns del cinema’’, retreu a Robert Enrico que mantingui «un discurs [...] abjecte sobre l’última guerra, sobre el nazisme i Vichy» i de « fer gaudir d’una persecució que dura tres quarts d’hora »[25]. Pren partit ell mateix, el 2001, contra la pel•lícula que afirma: «A un li costa perdonar a Robert Enrico, servidor acadèmic del pitjor cinema francès, les indecències obscenes del `` Vell Fusell ‘‘ »[26].

== Homenatges == Una al•lusió al `` Vell Fusell ‘‘ és feta a la pel•lícula’ha arribat prop d’a casa seva’’ de Rémy Belvaux i André Bonzel el 1992. En la pel•lícula, Ben, l’assassí interpretat per Benèvol Poelvoorde agafa la cabellera d’un home i el callada colpint diverses vegades el seu cap contra un lavabo, reproduint així l’execució d’un dels soldats alemanys pel personatge de Philippe Noiret en `` El Vell Fusell ‘‘. Ben subratlla llavors el seu acte macabre amb l’observació següent:
« Això no li recorda res ? `` El Vell Fusell ‘‘...? Philippe Noiret...? Bo pel•lícula. »
== Recompenses == * César 1976 :
Set Aquest viquipedista és fan del 7, del 9 de l'11, del 13, del 17, del 21 i del 394.
, Montauban, 2002.

== Videografia == * `` El Vell Fusell ‘‘ (edició limitada) - 1 DVD estrenada el 13 d’octubre de 2010 editat per MGM Vidéo[27]

  • `` El Vell Fusell ‘‘ (edició simple) - 1 DVD estrenada el 9 de febrer de 2011 editat per MGM Vidéo[28]
  • `` El Vell Fusell ‘‘ - 1 DVD estrenada el 6 de setembre de 2013 editat per LCJ Editions[29]
  • `` El Vell Fusell ‘‘ - 1 Blu-ray estrenada el 6 de setembre de 2013 editat per LCJ Editions[30]

== Anotes i referencies == Plantilla:Referencies. == Vincles externs == * (francès) Plantilla:Allocine titula * Plantilla:Imdb titula * (francès) Errors de muntatge a la pel•lícula * (francès) La pel•lícula `` El vell fusell ‘‘: actualitats, articles, fotos, sortides DVD...

Plantilla:Paleta

Benvinguts a la Viquipèdia, l’enciclopèdia de contingut lliure que tothom pot millorar.
Aquesta versió va començar el 16 de març de 2001 i actualment estem treballant en 754.573 articles.
Article del dia Curiositats Efemèrides Actualitat

Viquipèdia Altres llengües Projectes germans més...

Categories      
Ciències exactes i experimentals
Tecnologia i comunicacions
Lletres
Ciències de la Terra i l'espai
Ciències humanes i socials
Arts
Ciències de la vida
Ciències polítiques i economia
Cultura i oci
Viquipèdia
Categories      
Ciències bàsiques
 
Tecnologia
 
Lletres
 
C. de la Terra i l'espai
 
C. humanes i socials
 
Arts
 
Ciències de la vida
 
C. polítiques i economia
 
Cultura i oci
 
Viquipèdia
 


 Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Vieux fusell" invalida l'anterior clau "Vieux fusil".


Els aristòcrates del crim The killer elite Plantilla:Infotaula pel•lícula ‘‘‘‘‘ Tueur d’élite ‘‘‘‘‘ (‘‘The Killer Elite’’) és una pel•lícula estatunidenca dirigida per Sam Peckinpah, estrenada el 1975.

Argument

Mike Locken travaille comme tueur d’élite amb son ami George Hansen per une mystérieuse compagnie d’espionnage rattachée a la CIA. Après une mission, Hansen retourne sa veste. Il ne tue pas Locken mais lui tire a el genou, el handicapant définitivement. Mais Locken n’a qu’une idée en tête: se venger...


títol original = Tueur d’élite’’ títol original = The Killer Elite’’ direcció = Sam Peckinpah]] guió = Marc Norman i Stirling Silliphant adaptació de la novel•la ‘‘Monkey in the Middle’’ de Robert Syd Hopkins sous el nom de Robert Rostand producció= Martin Baum, Helmut Dantine i Arthur Lewis distribució= Mike Fenton i Jane Feinberg música = Jerry Fielding fotografia = Philip H. Lathrop muntatge = Tony De Zarraga i Monte Hellman direcció artística = Ted Haworth i Rick Gentz vestuari = Ray Summers 
maquillatge= Jack Wilson i Jack Petty
país= Estats Units 
s
gènere = Thriller duració = 122 minuts (Version TV 110 minuts) estrena = 1975]]

Repartiment

Al voltant de la pel•lícula

Plantilla:Section a sourcer ‘‘Tueur d’élite’’ és un des films les plus complexes i les plus intrigants de Peckinpah. On en retient les thèmes essentiels de l’obra du cinéaste: amitié trahie, vengeance. el film prend formellement el contrepied des œuvres précédentes du cinéaste. Plantilla:Ref nec Il semble que a ce film (voir el livre de Gérard Camy) Peckinpah ait voulu se livrer a un exercice de distanciation, el concept el plus célèbre développé per Brecht. el film ne cesse de désamorcer une violence que el cinéaste rendait lyrique a ses œuvres précédentes.

Enllaços externs

Plantilla:Palette

Mike Locken treballa com a assassí d’elit amb el seu amic George Hansen per a una misteriosa companyia d’espionatge lligada a la CIA. Després d’una missió, Hansen torna la seva jaqueta. No mata Locken però li treu al genoll, l’handicapant definitivament. Però Locken no té més que una idea present: venjar-se...

= al Voltant de la pel•lícula == Plantilla:Secció a sourcer `` Assassí d’elit ‘‘ és una de les pel•lícules els més complexos i els més intrigants de Peckinpah. Se’n reté els temes essencials de l’obra del cineasta: amistat traïda, venjança. La pel•lícula pren formalment el contrapeu de les obres precedents del cineasta. Plantilla:Ref nec sembla que en aquesta pel•lícula (veure el llibre de Gérard Camy) Peckinpah hagi volgut lliurar-se a un exercici de distanciació, el concepte més famosa desenvolupat per Brecht. La pel•lícula no deixa d’aturar una violència que el cineasta posava lírica a les seves obres precedents.


Els justiciers de l’Oest Posse

Plantilla:Infotaula pel•lícula

direcció = Kirk Douglas guió = Christopher Knopf
William Roberts 		repartiment= Kirk Douglas
Bruce Dern 		producció= Bryna Productions país=Estats Units gènere = Western duració=92 minuts estrena= 1975

}}

‘‘‘‘‘ La Brigade du Texas ‘‘‘‘‘ ‘‘( Posse}})’’ és una pel•lícula estatunidenca de Kirk Douglas, estrenada el 1975.

Argument

Texas, [[1892. el marshall Howard Nightingale, qui prétend a devenir Senador, parcourt l’État a bord d’un train spécial, entouré d’une brigade d’homes qui l’aident a traquer les hors-la-loi. Ils débusquent la redoutable bande de Jack Starwhorn qui vient de réussir un braquage de plusieurs milliers de dollars. Mais, contre toute attente, Nightingale fait mettre el feu a la grange où les bandits sont réfugiés. Seul el cap échappe a la mort, a el but d’être exhibé aux habitants de la ville où el marshall fait une entrée triomphale. Il s’impose alors comme el rempart a l’insécurité a l’État. Mais el lendemain, Jack Starwhorn parvient a s’échapper i compte bien se venger d’une manière inattendue ...


  • Titre français: ‘‘La Brigade du Texas’’
 títol original = Posse}}’’ direcció = Kirk Douglas]] guió = Christopher Knopf i William Roberts direcció artística= Lyle Wheeler direcció artística = Fred Price fotografia = Fred J. Koenekamp so = Tom Overton muntatge = John W. Wheeler música = Maurice Jarre producción=Kirk Douglas productora = Bryna Productions distribució= Paramount Pictures país= Estats Units idioma = anglès 
 (Technicolor) — 35 mm — 2,35:1 (Panavision) —  son Mono
gènere = Western duració = 92 minuts estrena=
    • Estats Units Estats Units: 4 de juny de 1975
    • Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.
      : 28 de juliol de 1976

      Repartiment

      Al voltant de la pel•lícula

      • Ce film és la deuxième, i dernière, direcció de Kirk Douglas. Il avait dirigida trois ans auparavant ‘‘Scalawag’’, dont el rodatge fut très pénible i la sortie désastreuse. amb ‘‘La Brigade du Texas’’, il réalise un western d’une très grande qualité i insolite où il s’attribue el rôle d’un home politique opportuniste, démagogue i ambitieux. el film fut présenté au Festival international de la pel•lícula de Berlin el 1975 i fut bien accueilli per la critique. Malheureusement, el film ne fut pas un succès public, ce qui détourna Kirk Douglas définitivement de la direccióPlantilla:Refnec.

      Voir aussi

      Articles connexes

      Enllaços externs

      Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Brigade du Texas" invalida l'anterior clau "Vieux fusell".

      Texas, [[1892. El marshall Howard Nightingale, que aspira a esdevenir senador, recorre l’Estat a bord d’un tren especial, envoltat d’una brigada d’homes que l’ajuden a acorralar els fugitius. Desencauen la temible banda de Jack Starwhorn que acaba d’aconseguir un gir de diversos milers de dòlars. Però, contra tota espera, Nightingale fet posar el foc al paller on els bandits estan refugiats. Només el cap escapa a la mort, amb l’objectiu de ser exhibit als habitants de la ciutat on el marshall fa una entrada triomfal. S’imposa llavors com la muralla a la inseguretat en l’Estat. Però l’endemà, Jack Starwhorn aconsegueix escapar-se i pensa venjar-se bé d’una manera inesperada ... 

      == al Voltant de la pel•lícula == * Aquesta pel•lícula és la segona, i última, realització de Kirk Douglas. Havia dirigida tres anys abans ‘‘Scalawag’’, del qual el rodatge va ser molt penós i la sortida desastrosa. Amb `` La Brigada de Texas ‘‘, realitza un western d’una molt gran qualitat i insòlit on s’atribueix el paper d’un home polític oportunista, demagog i ambiciós. La pel•lícula va ser presentada al Festival internacional de cinema de Berlín el 1975 i va ser ben acollit per la crítica. Desgraciadament, la pel•lícula no va ser un èxit públic, el que va desviar Kirk Douglas definitivament de la direccióPlantilla:Refnec.

      Els pintors de Pont-Aven Les galettes de pont-aven

      ‘‘‘‘‘ Les Galettes de Pont-Aven ‘‘‘‘‘ és una pel•lícula français dirigida per el cinéaste i romancier Joël Séria estrenada el 1975.

      Argument

      Henri Serin (Jean-Pierre Marielle), un représentant en parapluies, de Saumur, mène une vie tranquille entre son travail, sa famille i sa peinture. Henri s’octroie, durant ses nombreux déplacements professionnels, quelques frasques amoureuses qui el changent du quotidien lassant a lequel sa dona puritaine l’enferme.

      Un beau jour, Henri décide de tout laisser tomber per vivre d’amour i d’eau fraîche. Il échoue a Pont-Aven i fait la connaissance d’Émile (Bernard Fresson), un peintre local fort en gueule i pervers…

      Algunes scènes de la pel•lícula ont un caractère érotique marqué, el personnage principal Henri Serin étant fasciné per les formes féminines, voire un tantinet obsédé sexuel amb des dialogues assez crus. En effet, un certain esprit libertaire i anticonformiste propre aux anys 1970 flotte a ‘‘Les Galettes de Pont-Aven’’, un peu a l’fitxer de l’ambiance qui règne a el film ‘‘Les Valseuses’’, de Bertrand Blier.


títol original = Les Galettes de Pont-Aven’’ fotografia= Marcel Combes música = Philippe Sarde
  • Coproduction: Coquelicot Films / Orphée Arts / Trinacra Films
 distribució= U.G.C. - C.F.D.C. gènere = Comèdia país = France duració = 101 minuts estrena = 20 août 1975
  • Classification: Interdit aux moins de 12 ans (DVD) - Interdit aux moins de 16 ans lors de sa diffusion.

Repartiment

Premis i nominacions i Premis

Enllaços externs

Enllaços externs

Atenció: La clau d'ordenació per defecte "Galettes de Pont-Aven, Les" invalida l'anterior clau "Brigade du Texas".

Henri Serin (Jean-Pierre Marielle), un representant en paraigües, de Saumur, porta una vida tranquil•la entre el seu treball, la seva família i la seva pintura. Henri s’atorga, durant els seus nombrosos desplaçaments professionals, algunes ximpleries amoroses que el canvien del diari fatigós en el qual la seva dona puritana el tanca.

Un bonic dia, Henri decideix deixar tot caure per viure d’amor i d’aigua fresca. Fracassa a Pont-Avenc i fa el coneixement d’Émile (Bernard Fresson), un pintor local fort en cara i pervers…

Certes escenes de la pel•lícula tenen un caràcter eròtic marcat, el personatge principal Henri Serin sent fascinat per les formes femenines, fins i tot un tantinet obsés sexual amb diàlegs bastant crus. En efecte, un cert esperit llibertari i anticonformista propi als anys 1970 flota sobre `` Les Coques de Pont-Avenc ‘‘, una mica en la imatge de l’ambient que regna a la pel•lícula ‘‘Les Valsadores’’, de Bertrand Blier.

Emboscada a l’Extrem Orient Paper tiger Plantilla:Infotaula pel•lícula

direcció = Ken Annakin guió = Jack Davies repartiment = David Niven
Toshirō Mifune
Hardy Krüger
Ivan Desny
Miiko Taka 		production = Euan Lloyd Productions
MacLean and Company 		país = Regne Unit gènere = Aventures
Drama 		duració = 99 minuts estrena= 1975 primera diffusion =

}}

‘‘‘‘‘ el Tigre de papier ‘‘‘‘‘ (‘‘ Paper Tiger}}’’) és una pel•lícula britànica dirigida per Ken Annakin, estrenada el 1975.

Argument

M. Bradbury, un ancien militaire anglais, és engagé comme précepteur du fill de l’ambaixador du Japon. Bradbury se lie d’amitié amb son élève, i lui raconte ses "exploits" pendant la guerra. Mais lorsqu’ils sont capturés tous les deux per des révolutionnaires, il va devoir prouver qu’il a vraiment du courage.


títol original = Paper Tiger}}’’
  • Titre français: ‘‘Le Tigre de papier’’
  • Titre belge: ‘‘Les Cracks de l’évasion’’
 direcció = Ken Annakin]] guió = Jack Davies direcció artística= Tony Reading, Peter Scharff direcció artística = Herbert Smith vestuari = John Furniss fotografia = John Cabrera muntatge = Alan Pattillo música = Roy Budd (No surt als crèdits) producció= Euan Lloyd productora = Euan Lloyd Productions, MacLean and Company distribució = (Estats Units) AVCO Embassy Pictures, (Regne Unit) Fox-Rank país= Regne Unit idioma = anglès 
 (Eastmancolor)
gènere = Aventures, Drama duració = 99 minuts estrena=
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Pallares/Laboratori&oldid=15320153»