Ós bru als Pirineus

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Óssos bruns dels Pirineus)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Una óssa amb dos cadells al Parc Natural de l'Alt Pirineu, fotografiats l'any 2010

L'os bru als Pirineus, de tradició mil·lenària, ha estat perseguit els darrers segles fins a la seva pràctica desaparició a la segona meitat del segle xx, raó per la qual l'any 1993 la Unió Europea, França i Espanya, incloses les diputacions de Navarra, Aragó i la Generalitat de Catalunya, ratificarien una sèrie d'acords per tal d'impulsar el primer projecte LIFE, dirigit a la salvaguarda dels tres animals més compromesos dels Pirineus, entre ells l'os bru.

Antigament, tenia una forta presència als Pirineus i a la resta de Catalunya; en aquest sentit, Enrique Bayerri explica a Historia de Tortosa y su comarca (1935) que l'espècie havia habitat els Ports de Beseit segles enrere. Però amb el pas del temps la població anà minvant davant la voluntat d'una societat hostil i d'una gestió equívoca i despreocupada per part de l'administració.

L'any 2014 el departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya inicià, conjuntament amb el Consell General d'Aran, la Fundación Oso Pardo i la Universitat de Lleida, el projecte PirosLife (2014-18), inherent al programa LIFE de la Unió Europea, amb l'objectiu de contribuir en la conservació de l'espècie per així consolidar el seu futur als Pirineus Catalans. Els objectius essencials del projecte són: conèixer i consolidar genèticament la població; dissenyar una xarxa d'espais de connectivitat per l'os bru i millorar-los; provar que el risc d'atacs "zero" a la ramaderia i a l'apicultura és possible; generar un clima d'acceptació i coexistència i incrementar i millorar els espais de coordinació internacional en relació al plantígrad.

L'any 2014, s'identificaren més de 30 exemplars d'os bru als Pirineus.[1][2] Actualment, la població d'óssos als Pirineus es considera consolidada havent superant els 45 exemplars, el 2015.[3][4] i els 52, el 2019.[5]

Óssos autòctons[modifica]

Article principal: Llista d'óssos als Pirineus

Els óssos autòctons dels Pirineus foren els darrers óssos bruns descendents directes del llinatge ursí pirenaic. La diversitat genètica de l'ós bru euroasiàtic (Ursus arctos arctos) s'agrupa entorn de dos grans clades, l'oriental (Rússia, Carpats i Escandinàvia) i l'occidental (resta d'Europa). Aquest darrer, alhora es subdivideix en dos sub-clades més. En un hi trobem la soca pirenenca, més properament emparentada amb les dels óssos del Cantàbric i del sud d'Escandinàvia. L'altre sub-clade el formen els óssos dels Balcans, els Alps i els Apenins. De fet, la Península Ibèrica i els Balcans foren els dos refugis a Europa on pervisqueren els óssos durant el darrer període glacial, expandint-se posteriorment per tot el vell continent.[6]

Al llarg del segle xx, alguns caçadors i ramaders locals dels Pirineus varen practicar la caça i l'enverinament com a resposta a les escomeses dels plantígrads, que sovint posaven en perill la pròpia subsistència d'unitats domèstiques al atacar bestiar i arnes. Així mateix, els orsallers de l'Arieja, al segle xix, extreien ossalls de la muntanya per a ensinistrar-los i exhibir-los en fires i festes de poble en poble. Mentre, els caçadors de ciutat visitaven el Pirineu per participar en batudes del senglar i practicar la caça de grans trofeus fins que aquesta va ser prohibida al darrer terç del segle. Aquests són els principals factors que van contribuir a empenyer la població autòctona fins a la seva gairebé extinció local.[7][8]

A la primera meitat dels anys noranta, els óssos havien pràcticament desaparegut del Pirineu Central. Segurament, restaren encara alguns individus dispersos, que deixaren algun rastre al Port de la Bonaigua, al bosc de Bonabé i al pic de la coma del Forn (Pallars Sobirà), bé com a la serra de Madres (Arieja), Però aquests óssos no foren identificats ni sembla que aconseguiren reproduir-se. Ja als Pirineus occidentals la situació es perllongà un temps més, esdevenint una minsa població relicta d'uns pocs mascles sense femelles reproductives a la primera dècada del segle XXI. Aquests óssos habitaven entre l'àrea de la Vall de Roncal (Navarra) i Urdatx (Bearn) a Occitània fins a la vertical formada pel Parc Nacional d'Ordesa i la població francesa de Tarbes.[9] Els últims exemplars coneguts foren:

  • Cannelle L'última femella reproductiva autòctona dels Pirineus, morta per un caçador el 2004
  • Camille L'últim ós autòcton dels Pirineus, en Camille, va desaparèixer l'any 2010.[10]
  • Canelito Nascut a l'hivern 2003/2004, fill de Cannelle i de Nere (un ós nascut al 1997 a la Vall d'Aran però engendrat a Eslovènia). Canelito és l'únic ós actual descendent de l'estirp pirinenca, però al 50%.[1]

Els ossos que hi habiten actualment són de procedència eslovena (Balcans), i han permès la supervivència de l'especie a la zona i una lenta però constant recuperació de les poblacions.[3]

Reintroducció[modifica]

Petjades d'un ós bru a la neu. Pirineu de Lleida.

A mitjans dels anys 90 l'ós bru va estar a punt de extingir-se dels Pirineus. Només va quedar un reducte de població a la zona atlàntica, entre França, Navarra i l'Aragó. L'extinció hauria representat, entre d'altres aspectes, la pèrdua d'una peça bàsica en l'ecosistema.

El reforçament de la població de l'ós bru als Pirineus es va iniciar l'any 1996 amb una subvenció del programa Life de la Unió Europea de conservació i protecció d'espècies. Tot i les protestes aquell any es van alliberar a Melles dos exemplars: les ósses Ziva i Melba,[11] i el 1997, un mascle, en Pyros, tots procedents d'Eslovènia.

L'origen va ser seleccionat atenent estudis que demostren que els óssos balcànics, del sud d'Escandinàvia, i els del sud i sud-oest d'Europa pertanyen a una única línia genètica, que s'explica pel fet que es va produir un refugi durant l'última glaciació al sud d'Europa.[6]

El Programa de conservació de vertebrats amenaçats dels Pirineus, presentat conjuntament per Catalunya, Aragó, Navarra i França, va ser aprovat l'any 1993 per la Comissió Europea, que incloïa a més el trencalòs i la cabra salvatge i s'havia de dur a terme entre el 1994 i el 1997. El programa implicava la reintroducció d'óssos a Catalunya i a França i el seguiment de les poblacions relictuals a Aragó i Navarra. La inversió prevista era de 1.100 milions de pessetes, finançada el 75% per la UE.[11] El principal objectiu va ser realitzar una experiència pilot. Es van alliberar tres óssos als Pirineus centrals per avaluar la seva adaptació al medi i testar els mètodes de translocació.

Els exemplars reintroduïts es van adaptar i van tenir cadells a la zona. L'Estat francès, després de signar un protocol internacional de col·laboració amb Andorra i Espanya, va alliberar cinc nous óssos l'any 2006. Van ser quatre femelles, de les quals només dues encara viuen –Hvala i Sarousse– i un sol mascle, Balou, que va morir per l'impacte d'un llamp el 2014.

L'evolució demogràfica, des dels primers progenitors, ha estat positiva als Pirineus centrals (Val d'Aran, Pallars SobiràPallars Jussà, Alta Ribagorça, Alt Urgell i Cerdanya) s'han obtingut primeres i segones generacions, tot completant el cicle biològic, i no han aparegut problemes d'adaptació. La variabilitat genètica és baixa, però no extraordinàriament baixa per al nombre de fundadors. L'ós Pyros, que ja s'apropa a la senectut, s'ha reproduït en 16 ocasions entre 1997 i 2016 amb sis femelles diferents, i ha tingut 28 fills coneguts. Pràcticament tots els mascles en edat reproductora són parents directes seus. Les últimes dades confirmen que l'únic no emparentat amb ell, Balou, va tenir un sol fill pòstum, l'any 2015, amb la femella Plume. En canvi, les femelles reproductores representen a tres estirps diferents, procedents de les fundadores Ziva, Mellba i Hvala.[12]

Una de les principals accions que contempla el programa LIFE+ Piroslife és la introducció d'un nou mascle d' ós bru que substitueixi Pyros. El juny de 2016, al Parc Natural de l'Alt Pirineu, es va alliberar un nou ós bru (Ursus arctos) procedent de la Reserva de Caça de Jelen, a Eslovènia. L'exemplar és un mascle d'entre nou i deu anys d'edat, un pes aproximat de 205 quilos i que va ser batejat com a Goiat. Aquest mot, en la variant pallaresa, significa noi jove o fadrí. El motiu de la translocació d'aquest plantígrad és la necessitat d'un mascle reproductor entre la població pirinenca de l'espècie que trenqui la dominància reproductora de l'ós Pyros i que aporti més variabilitat genètica.[13][14][15]

Resistències a la reintroducció[modifica]

Les resistències de la població han estat molt fortes pel paper important que jugava el caràcter mític de l'ós i la por atàvica que la seva presència despertava. La Generalitat de Catalunya pretenia fer de l'ós una marca de qualitat turística, però l'any 1994, amb la notícia del pla d'alliberament, els municipis de les valls d'Àneu es van oposar a la presència de l'ós.[11]

La campanya opositora va aconseguir que el 1995 es retardés l'alliberament previst i el març de l'any següent es decidia no fer la reintroducció a Catalunya, tot i això el departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) de la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Medi Ambient de França van firmar un conveni de col·laboració per garantir la coordinació del seguiment i control dels óssos alliberats a França, per la possibilitat que passessin la frontera.[11]

L'abril de 1996 els ramaders i caçadors del Pallars Sobirà i la Vall d'Aran es van manifestar contra l'alliberament dels óssos que s'havia de dur a terme a França.[11]

PyrosLife, una iniciativa que s'emmarca  dins del programa LIFE+ de la Comissió Europea per consolidar la població d'ós bru al Pirineu, compta amb un pressupost de 2,5 milions d'euros, dels quals un 75% provenen de fons europeus. El 40% d'aquests 2,5 milions estan dissenyats per afavorir la convivència amb ramaders i apicultors, dos dels sectors més contraris a la reintroducció de l'ós.[16]

L'adoracó de l'ós als Pirineus[modifica]

Article principal: Adoració de l'ós

Les primeres representacions simbòliques que plasmen la imatge de l'ós com un primer Déu, s'han trobat a les coves dels Pirineus Orientals. Els historiadors exposen la possibilitat que l'ós fos considerat com un primer déu, i l'óssa com a deessa mare, la qual cosa encadenaria amb els ritus de l'Edat Antiga que entreteixien els déus, els óssos i els homes.[17]

La major troballa de restes d'adoració de l'ós a França s'ha fet a la cova de Regourdou, al Perigord.[18] En aquest lloc proper a Lascaux, l'any 1965 es van descobrir ossos de neandertals de 80.000 aC, associats amb ossos d'ós sota la mateixa llosa. Aquesta cova va ser estudiada pels arqueòlegs com "un veritable santuari per resoldre el problema del culte de l'ós". Segons una tesi recolzada per Christian Bernadac, aquest animal podria haver estat el "primer déu adorat pels homes".[18] El descobridor del lloc, Roger Constant, ha estat un fervent defensor d'aquesta tesi, a més d'un dels artífex de la reintroducció d'óssos vius prop del lloc del descobriment.[19] Més tard, el 2010, hi han hagut nous descobriments que han questionat aquestes teories, i atribuint aquesta barreja a fenòmens tafonòmics.[20] Recentment però, Eugene bonifay, geòleg i arqueòleg, ha tornat a defensar la tesi d'un culte a l'ós a Regordou.[21]

A la Cova de Chauvet a l'Ardecha, tambe s'han trobat cranis d'ós probablement disposats de forma intencionada.[22] També del Paleolític, la cova de Montespan a l'Alta Garona, descoberta l'any 1923 per Norbert Casteret, va trobar relleus d'argila en forma d'home representant cavalls i una estàtua d'argila que representava un ós sense cap.[23]

Balls de l'ós als Pirineus[modifica]

Festa de l'ós a Sant Llorenç de Cerdans.
Ós i caçadors a la Festa de l´ós a Prats-de-Molló i la Presta el 2018.

Hi ha festivals d'ós anuals que tenen lloc en diverses ciutats i comunitats en l'àrea dels Pirineus. Existeixen sis balls de l'ós més representatius dels Pirineus, documentats sobre el terreny per Eloi Ysàs. Les festes en les quals es representen aquests balls es poden trobar: tres als Pirineus Orientals -les Festes de l'Ós del Vallespir-, dos als Pirineus Centrals -el Ball de l'Óssa d'Encamp i el Carnaval de Bielsa- i una als Pirineus Occidentals -els Carnavals d'Ituren i Zubieta.[24]

A Prats de Molló, se celebra la festa de l'ós o ball de l'ós que es porta a terme a durant la candelera el 2 de febrer. Es tracta d'un ritual en què els homes van vestits d'óssos que brandeixen pals que fan por a les persones pels carrers.[25] Anteriorment, el festival se centrava en els "ossos" atacant les dones, i intentant ennegrir els seus pits (amb sutge), la qual cosa era un escàndol per als observadors que ho venien per primera vegada des de fora. Però segons el testimoniatge d'algú que recordava els vells temps anteriors, el festival que a Prats de Molló incloïa una elaborada posada en escena, igual que la versió d'Arles.[26]

La versió d'Arles "Fête de l'ours d'Arles-sur-Tech" incloïa un personatge femení anomenat Rosetta (Roseta) que era segrestat pet l'ós. Rosetta era tradicionalment interpretada per un home o un nen vestit de nena. L'ós portaria la Rosetta a una cabana aixecada a la plaça de centre de la ciutat (on la víctima s'alimentava amb salsitxes, pastís, i vi blanc). L'esdeveniment acabaria amb l'ós afaitat i matat.[27]

Els orsalhièrs dels Pirineus occitans[modifica]

Article principal: Orsaller
Un orsaller a Luishon (fotografiat per Eugèni Trutat)

Va ser a partir del segle xix, que l'ofici d'orsaller es va desenvolupar als Pirineus occitans, més que més a les valls d'Alet (a Uston) i de Garbet (Èrce, Aulús i Ost). En terres occitanes es podien trobar dues menes d'orsallers: els llenguadocians, que venien de pobles pirinencs i es reconeixien pel seu bonet; i els gitanos, que es reconeixien gràcies al seu barret de vores amples. A Èrce hi hagué una escola d'ossos que, cap al 1890, comptava, aparentment, amb una cinquantena d'orsallers més o menys prestigiosos, com ara els germans Ajàs, Joan Barat, Alexis Cau i el més famós de tots, Baptista Faur Crostet, anomenat Tatai (que tocava el cornetí per fer venir els espectadors). La carrera d'aquest últim va ser internacional, primer per Europa, i després pel Canadà i els Estats Units, on va morir el seu ós, que va ser dissecat i exposat al Museu de Nova York.

A finals del segle XIX, la demanda d'ossos va ser molt important i va contribuir granment a la minva de les poblacions autòctones dels Pirineus. A Marsella va créixer un mercat de venda d'ossos provinents dels Balcans. L'ofici va desaparèixer a Occitània després de la Primera Guerra Mundial. Cap a finals del XX, es va decidir reintegrar l'animal als Pirineus amb espècies vingudes de l'est.

Vegéu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Distribució i demografia». PirosLife. [Consulta: 7 juny 2016].
  2. Visa, Eva «La població d'óssos del Pirineu es consolida i supera els 30 exemplars». El Periódico, 21-06-2015.
  3. 3,0 3,1 Ferrer, Gisela «L'ós bru, emblema recuperat dels Pirineus». Pànxing Pirineus, 30.
  4. MADRIDEJOS, ANTONIO «La població d'óssos del Pirineu es consolida i supera els 30 exemplars» (en català). elperiodico, 20-06-2015.
  5. «La població d'óssos al Pirineu assoleix els 52 exemplars després d'un rècord de naixements el 2019» (en català). Nació Digital, 21-04-2020. [Consulta: 28 novembre 2020].
  6. 6,0 6,1 Taberlet, Pierre; Bouvet, Jean «Mitochondrial DNA polymorphism, phylogeography, and conservation genetics of the brown bear Ursus arctos in Europe». Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences. 255 (1344), 22-03-1994, pàg. 195–200. PMID: https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/https:/pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/8022838/.
  7. CASANOVA, EUGENI. L'ós al Pirineu: crònica d'un extermini (en català). 2ª edició. Lleida: Pagès editors, 2005 [1996]. 
  8. ELOSEGUI,, MIGUEL MARI. El oso pardo en los pirineos (en castellà). Bellaterra: Lynx editions, 2009. 
  9. «Població i localitzacions». Depana, 2009. [Consulta: 15 juliol 2010].
  10. «Sin noticias de Camille, el último oso del Pirineo» (en castellà). El Diario Vasco, 30-10-2010. [Consulta: 28 novembre 2020].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 «La reintroducció de l'ós bru al Pirineu». anuaris.cat. Fundació Catalunya, 1996. [Consulta: 15 juliol 2010].
  12. «Coneixes els óssos del Pirineu?». PirosLife. [Consulta: 7 juny 2016].
  13. «L'ós bru que substituirà el Pyros arribarà al Pirineu al maig». Ara.cat, 17-02-2016. [Consulta: 7 juny 2016].
  14. «El Pirineo recibe a un nuevo oso». La Vanguardia, 07-06-2016.
  15. «Així és Goiat, el jove ós bru alliberat al Pirineu». Ara.cat, 07-06-2016. [Consulta: 7 juny 2016].
  16. «Goiat, el nou ós bru eslovè que s'ha alliberat als Pirineus centrals». Departament de Territori i Sostenibilitat. Generalitat de Catalunya, 07-06-2016. [Consulta: 7 juny 2016].
  17. Ysàs Trias, Eloi. Els balls de l'ós als Pirineus, estudi teatral d'un ritu europeu d'hivern (Tesi: Doctorat). Universitat Rovira i Virgili, 2016-01-28, p. 17-23. 
  18. 18,0 18,1 Bernadac, Christian. Le premier dieu (en francès). Neuilly-sur-Seine: M. Lafon, 2000. ISBN 2840985578. 
  19. «Site du Regourdou à Montignac : Parc à Ours, musée, gisement et gouffre» (en francès). [Consulta: 6 setembre 2018].
  20. Bourdet, Julien «Néandertal ressurgit du placard». Le Journal du CNRS, 242, març 2010.
  21. «Eugène Bonifay - Les Témoins de la Préhistoire» (en francès). Pole Internationale de la Prehistoire. [Consulta: 6 setembre 2018].
  22. Clottes, Jean. La grotte Chauvet : l'art des origines (en francès). París: Seuil, 2001. ISBN 2020486482. 
  23. Garcia, Michel-Alain; Morel, Philippe «Restes et reliefs: présence de l'homme et de l'ours des cavernes dans la grotte de Montespan-Ganties, Haute-Garonne». Anthropozoologica, 21, 1995, pàg. 73-78.
  24. Ysàs Trias, Eloi. Els balls de l'ós als Pirineus, estudi teatral d'un ritu europeu d'hivern (Tesi: Doctorat). Universitat Rovira i Virgili, 2016-01-28, p. 13. 
  25. Webb, Mick. Bear Mountain: The battle to save the Pyrenean brown bear. Guardian Books, n.d., p. . 
  26. Fabre, Daniel «Recherches sur Jean de l'Ours (2e partie)». Folklore: revue d'ethnographie méridonale, XXII, 134, 1969, p. 10-11.
  27. Monsieur Mackintosh: the travels and paintings of Charles Rennie Mackintosh in the Pyrénées Orientales, 1923-1927. Luath, 2007, p. 41.