Arquitectura paleocristiana
L'arquitectura paleocristiana, també anomenada arquitectura cristiana primitiva, s'entén com la que es va realitzar entre finals del segle III i fins el segle VI i nascuda principalment com una necessitat per a la construcció d'estructures pròpies per a la religió cristiana.[1]
Encara que es va originar a Síria i Egipte va passar ràpidament a l'Occident i va ser a Roma com a centre de la cristiandat on es van produir les primeres manifestacions de monuments d'arquitectura en l'àmbit dels cementiris o catacumbes, dins d'una etapa de clandestinitat a causa de les persecucions que eren objecte els que practicaven la religió cristiana. En aquesta mateixa època es van utilitzar habitatges privats adaptades algunes de les seves sales per a les assemblees de culte (domus ecclesiae).[1]
La segona etapa va ser des de l'any 313 amb l'Edicte de Milà promulgat per els emperadors Constantí el Gran —després de la seva conversió— i Licini I, on es va atorgar als cristians plens drets de manifestació pública de les seves creences:
| « | Nosaltres, els Augusts Constantí i Licini (...) hem jutjat que entre tot el que vèiem convenir al bé universal, devíem ocupar-nos preferentment del que afecta a l'honor diví, i donar als cristians, el mateix que a tots els altres, la lliure facultat de professar la religió que cadascun volgués(...)[2] | » |
A partir d'aquesta legalització de la religió cristiana, tres nous models apareixen a la història de l'arquitectura sota Constantí, si bé són reinterpretacions de models anteriors: les basíliques, els baptisteris i els mausoleus. Els dos darrers varen adoptar majoritàriament la planta centralitzada, circular o poligonal, que millor s'adaptava a la complexa funció a que era destinat. Va destacar sobre tot, la construcció de la basílica, amb l'adaptació de l'edifici romà del mateix nom que, tanmateix, va passar d'una funció civil a una religiosa.[3] La basílica paleocristiana, té el seu origen principal en aconseguir l'espai arquitectònic mitjançant el cobriment del que podien formar el pòrtic columnat per dues stoà gregues afrontades, encara que més clarament deriva la seva tipologia de la basílica romana. El temple era considerat tant en la religió grega com en la romana la residència del déu i la funció no era que els ciutadans hi entressin a pregar; les oracions i els sacrificis es feien fora, raó per la qual l'altar era normalment davant l'edifici i aquest –en no haver d'acollir molta gent- podia tenir unes estances interiors més petites que en el cas cristià. Com ja ho descriu Bruno Zevi:
| « | Si comparem una basílica romana i una de les noves esglésies cristianes, trobem relativament pocs elements diferenciadors a part de l'escala.[4] | » |
Context històric
L'Imperi Romà presentava cap al segle III un declivi econòmic i d'inestabilitat política, el paganisme, com a religió no proporcionava el consol necessari ni una salvació segura. Les noves religions monotaistes provinents de l'Orient, com el judaisme i la seva branca del cristianisme en la que un Déu moria i ressuscitava per aconseguir la salvació de tots els humans, semblava que podia aconseguir omplir les noves necessitats espirituals en aquesta època d'incertesa. El cristianisme va anar introduint-se a poc a poc gràcies a la predicació de l'evangeli que homes com sant Pau van realitzar per tot l'Imperi, els ritus d'aquesta religió cristiana eren molt més simples i més propers a la gent del poble que els grans cerimonials i pompositat amb els quals es celebrava el culte oficial del paganisme. Durant el primer segle després de la mort de Crist, va evolucionar lentament, els ritus era l'oració comuna, el baptisme i les ofrenes o banquets funeraris. Cap a la meitat del segle III es comptava amb uns cinquanta mil creients i a l'Àsia Menor més de la meitat ja eren cristians.[5]
Una llegenda explica la conversió al cristianisme de Constantí I el Gran, abans de la batalla del Pont Milvi va tenir una visió d'una creu en flames amb la inscripció «Amb aquest signe venceràs». Constantí va sortir victoriós i el monograma de la Creu es va convertir en el seu símbol. L'any 313 mitjançant l'Edicte de Milà va legitimar el cristianisme i es va considerar com el cap de l'Església,com Pontífex Màxim, va fer importants donacions, va donar suport per a la construcció de temples i va convocar el primer Concili de Nicea —i primer concili ecumènic— l'any 325 a Nicea de Bitínia, una ciutat de l'Àsia Menor.[5]Va traslladar l'any 330, la seu de l'Imperi Romà a Bizanci que va reanomenar Constantinoble i la va dedicar a la Mare de Déu. Aquest trasllat va tenir l'efecte posterior, l'any 395, de dividir el regne en l'Imperi Romà d'Orient o Imperi Bizantí i l'Imperi Romà d'Occident. L'emperador Teodosi I a la fi del segle IV va aconseguir fer oficial la religió cristiana amb l'Edicte de Tessalònica,[6]quedant cada vegada més reduït el paganisme.[1]Les invasions bàrbares al segle VI van possar fi a l'arquitectura paleocristiana a l'Imperi d'Occident, així com als territoris de Síria, Egipte i l'Àfrica del Nord van marcar el límit fins a la conquesta àrab.[3]
L'arquitectura bizantina produeix un nou llenguatge a partir del segle VI que comença a l'època de l'emperador Justinià I i marca una ruptura amb l'arquitectura paleocristiana de l'Occident, els arquitectes bizantins recuperen l'estructura voltada amb cúpula i el concepte de la planta central, com per exemple l'església de Santa Sofia de Constantinoble, la de l'església de Sant Vidal de Ravenna i també en aquesta mateixa població la de Sant Apol·linar el Nou que presenta el tipus d'església basilical paleocristina de forma rectangular amb tres naus longitudinals i el vestíbul a l'entrada.[7]
Catacumbes
Les catacumbes van ser llocs subterranis què després de la mort de Crist, els cristians dels primers segles, les van emprar per donar sepultura als seus morts, encara que també hi havia galeries subterrànies que eren usades per persones pertanyents a la religió jueva i també al paganisme. Estaven situades fora dels murs de la ciutat, ja que la llei romana de l'Imperi no permetia els enterraments dintre de la zona urbana per motiu religiós i d'higiene.[8]Encara que també es troben en altres ciutats, les més nombroses i més extenses són les pertanyents a Roma amb un total d'unes seixanta catacumbes diferents amb prop de 750.000 tombes i ocupant entre uns 150 a 170 quilòmetres de longitud, es creu que usaven antigues galeries abandonades, de les que s'havia extret una pedra anomenada putzolana, que una vegada triturada servia per fer ciment.[9]Per estudis realitzats al segle XIX aquesta teoria va ser rebatuda sota la direcció del jesuïta Marchi i el seu alumne l'arqueòleg Juan Bautista Rossi, donant com certa que la construcció de les galeries van ser fetes expressament cap a la seva utilització com a cementiri.[10]L'organització del primer cementeri s'atribueix al papa Calixt I i la data de cap a el 200 a l'estudi de l'arqueòleg Paul Styger per a la catacumba de Sant Cal·lixt concorda amb aquesta atribució. La seva utilització es va allargar fins després del saqueig de Roma de l'any 410, ja que en aquell temps es disposaven de grans basíliques on es podien utilitzar per serveis funeraris i guardar les relíquies dels màrtirs.[11]
Estructura
La majoria de les realitzades a Roma van tenir el seu origen en el segle II, es troben, la majoria sota terra al llarg de les grans vies a la sortida de la ciutat com la Via Àpia, la Via Ardeatina, Via Salària o de la Via Nomentana i consten d'un sistema de galeries subterrànies que formen una espècie de laberint, primer s'excavava un primer nivell i s'anaven estenent a pisos inferiors seguint línies irregulars a causa del terreny i arrivant aprofundir fins trenta metres. A les parets s'excavaven els buits per a les tombes en sentit horitzontal, anomenats loculi, normalment per contenir un sol cadàver però també en alguna excepció podien contenir més cossos i tancats amb una llosa de pedra o de maons, a moltes de les quals havien inscripcions en llatí o en grec. Hi havia un altre tipus anomenat arcosolium que consistia en un nínxol amb un arc, tancat amb una llosa per a personatges més importants. El cubiculum era un tipus d'espai que contenia diversos loculi per a una mateixa família com petites capelles decorades amb frescs, es trobaven al punt de trobada de diversos passatges o galeries i petites criptes que contenien la tomba d'un màrtir.[11]A quasi totes les catacumbes es troben claraboiess obertes al sostre de les criptes o a les mateixes galeries, en principi s'usaven per pujar a la superfície la terra que es treia de les excavacions i es deixaven obertes perquè fossin punts de llum i ventilació.[12]
Simbologia i iconografia
Els símbols eren tema que dominava en quasi totes les sepultures es trobaven figures amb alguna simbologia, com el colom representant la pau, la creu i l'àncora la salvació, l'au fènix la resurrecció i el peix i el Bon Pastor corresponien a la imatge de Crist. Les pintures al fresc reproduïen escenes de l'Antic Testament com el sacrifici d'Isaac; Noè i la seva arca; Daniel a la fossa amb lleons lleons; Elies en el seu carro; els tres hebreus Hananies, Misael i Azaries al forn ardent. També del Nou Testament es troben nombroses històries sobre la vida de Crist i representacions de la Mare de Déu amb l'Infant assegut en la seva faldilla, la anomenada Theotokos. Moltes de aquestes imatges es troban representades per primera vegada a les catacumbes de Priscil·la.[13]
Domus ecclesiae
La domus ecclesiae (paraula llatina que significa «Assemblea» o «Casa Iglesia») era un edifici privat, adaptat a les necessitats de culte, per als primitius cristians. Una de les esglésies cristianes més antigues es troba a la ciutat de Dura Europos antic assentament hel·lenístic convertit en guarnició fronterera romana, situat a prop del riu Eufrates a l'actual Síria.
Aquest lloc va ser excavat l'any 1930 i entre els seus edificis es va trobar una estructura que havia estat transformada per al seu ús en església la qual es va datar de l'any 232 gràcies a un grafit. Al costat seu s'havia habilitat i decorat una sala utilitzada com a baptisteri, alguns dels seus frescs que representen el Bon Pastor, la curació del paralític, Adam i Eva o Crist caminant sobre l'aigua, són temes tractats també a les catacumbes. No s'ha arribat a una conclusió clara sobre on va començar l'art paleocristià ni com les escenes van poder ser traslladades d'un lloc a un altre.[14]
Tituli
Les primeres sales de reunió de les comunitats cristianes a Roma s'efectuaven a cases privades que es coneixen com els tituli pel nom dels seus propietaris que es posava en una placa de marbre als mencionats edificis, normalment s'adaptava el triclini, com a sala més gran, per a la celebració dels seus ritus religiosos.[15]Aquests ritus o cerimònies incloïen pregàries, lectura de passatges dels Evangelis i Epístoles així com sermons.Al segle III, la presidència de la missa la tenien els episkopoi (bisbes) i es va mantenir una separació per a aquells que estaven rebent la formació però encara no havien rebut el baptisme als quals se'ls requeria que sortissin a una altra habitació quan arribava el moment de celebrar l'Eucaristia, abans de l'edificació de les esglésies o basíliques, no existia l'altar sinó una taula per a celebrar aquest culte.[16]
Sota deu metres de l'actual basílica de Sant Martino ai Monti, identificat com a Titulus Aequitii, provinent del seu propietari Equizio, va ser una de les cases privades de Roma utilitzades com domus ecclesiae. Es va construir a la fi del segle II o principis del segle III i es tractava d'un edifici rectangular de dues plantes amb un gran pati central, prop del qual, a la planta baixa es creu que era la que estava destinada per a les funcions del culte, una gran sala dividida en columnes era on es celebrava l'Eucaristia, altre sala estava reservada per als catecúmens, encara que no s'han trobat vestigis arqueològics de la presència de cap pica baptismal. La planta superior havia de ser emprat com a habitatge privat. La primera església va ser fundada pel papa Silvestre I al segle IV, en el seu origen estava dedicada a tots els màrtirs, posteriorment el papa Símmac I la va dedicar a sant Martí de Tours i al papa sant Silvestre, la va engrandir i la va elevar sobre l'anterior. Al segle IX el papa Sergi II va ordenar la seva restauració i la construcció de l'actual basílica de Sant Martino ai Monti.[17]
Basíliques
Amb la proclamació de l'Edicte de Milà, els cristians van poder practicar lliurement els seus cultes religiosos i per fer-ho van construir les basíliques com el model de les que havien estat per als romans centres civils amb activitats de mercat i com sala de justícia. Les de nova construcció van seguir els mateixos models amb la diferència de la seva utilització, per als cristians als edificis el culte i les assemblees es realitzava dintre d'ells, mentre que el culte grecoromà s'efectuava al voltant del temple.[18]
Amb Constantí al capdavant, el cristianisme i els seus líders van ocupar posicions principals, l'arquitectura va passar del simple refugi a cases privades, a noves formes monumentals, inspirada a l'arquitectura romana, amb el canvi necessari per a la seva aplicació a les noves funcions dels cultes de la religió, que a més a més cada dia augmentava el nombre de creients.[19] Malgrat la gran quantitat de temples o basíliques cristianes que es van construïr durant el segle IV, en segles posteriors van ser molts d'ells destruïts o reformats.[20]
Estructura
La basílica paleocristiana en general constava de tres parts: un atri d'accés, el cos de la basílica longitudinal, dividit en tres o cinc naus separades per columnes, la nau central sempre acostumava a tenir més alçada, mentre sobre les naus laterals de vegades tenien unes galeries o tribunes anomenades matroneu especialment realitzades per a les dones. Al presbiteri, se situava l'altar. La capçalera estava ocupada per un absis cobert amb una cúpula d'un quart d'esfera. Els no batejats ocupaven un lloc davant la porta de la basílica anomenat atri o nàrtex on acostumava a haver-hi una gran pila d'aigua per a les ablucions.[18]La coberta a la construcció de la basílica paleocristiana primitiva acostumava a ser a dos vessants amb carcasses de fusta, per tant poc pesant, pel que seus murs eren completament llisos i no hi havia necessitat de construir contraforts. La llum exterior provenia de grans finestres obertes a les parets laterals i a la part alta de la nau central pel claristori. Molts dels materials emprats com les columnes i capitells van ser aprofitats d'altres edificis romans.[21]
Funcionalitat
Es va utilitzar l'arquitectura tancada corresponent a la basílica civil romana, principalment perquè el temple romà o el grec era normal que es rebutgés per la seva significació contrària al cristianisme, però també perquè el tipus estilístic no era fàcil ajustar-lo al nou ritu cristià, el sacrifici pagà es realitzava en un altar situat a l'exterior del temple i l'interior s'utilitzava per col·locar l'estàtua del déu al qual es dedicava el seu culte. També a la religió cristiana s'efectuava l'acte del sacrifici simbòlic en un altar per a la transsubstanciació del vi i el pa en la sang i el cos de Crist, però sempre s'havia realitzat a llocs tancats, com havia estat en el Sant Sopar celebrat per Crist. Per al ritual al segle IV es necessitava un camí per al recorregut processional del clergat, una part on es col·locava l'altar i se celebrava la missa, una altra part per als fidels que participaven a la processó i comunió i una altra per als catecumens o no batejats.[22]
Basíliques constantinianes
Així la basílica cristiana va passar a la utilització per a un sol ritual, al contrari de la basílica civil romana que havia tingut diversos serveis públics. Un dels models que es creu va ser més utilitzat per a l'origen de la basílica cristina, va ser la basílica civil de Constantí de Trèveris, realitzada l'any 310 amb un espai rectangular i un gran absis semicircular que allotjava el tron de l'emperador romà. Es va construir amb les pedres d'edificis més antics, i no constituïa un edifici aïllat, sinó que a l'època de l'Antiguitat tardana formava part del recinte del palau imperial: els vestigis dels edificis adjacents es van posar al descobert als anys vuitanta i són avui visibles. Alguns rastres del guix que cubria els maons d'origen així com algunes característiques antigues es van conservar a la altura de les obertures de les finestres. [15]
A les primeres basíliques cristianes aquesta funcionalitat es va tenir molt en compte, una de la primeres donacions de l'emperador Constantí al Bisbe de Roma —segurament el papa Melquíades I—, l'any 313 per a la seva residència va ser el Palau del Laterà. Al costat d'ell es va construir la basílica dedicada al Sant Salvador (l'actual basílica de Sant Joan del Laterà), consagrada pel papa Silvestre I. Amb el temps, aquesta basílica s'ha anat transformant, però s'ha pogut reconstruir el projecte original, constava d'una nau central més ampla i dues més estretes a cada costat separades per unes grans columnates, la nau central era més alta i amb una coberta de dos aiguavessos. Entre aquesta coberta i les de les naus laterals n'hi havia tota una filera de finestres per il·luminar l'interior de la basílica. Tota la construcció era de maó excepte les columnes de marbre i la coberta de fusta. Així per la nau central entraven en processó el Bisbe de Roma seguit pel seu clergat fins a arribar al gran absis on tenien els seus seients i l'altar per celebrar la cerimònia, mentre els fidels utilitzaven les naus laterals més properes a la central i els catecumens les naus més exteriors, que segons sembla estaven separades per cortines col·locades als intercolumnis.[22][23]
També sota el mecenatge de Constantí a Roma, es va començar la construcció de l'Antiga Basílica de Sant Pere, entre el 326 i el 330, una de les més importants basíliques paleocristianes, realitzada sobre on estava la sepultura del mencionat sant al turó Vaticà i on es trobava un petit santuari en el seu honor. La cronologia exacta de la construcció no és coneguda, encara que el Liber Pontificalis indica que va ser edificada per Constantí durant el pontificat del papa Silvestre I (314-335).[24] Desapareguda a l'actualitat, és coneguda per documents anteriors a la seva destrucció durant el Renaixement.[25]Diversos escriptors van deixar descripcions detallades com Tiberi Alfarano en De Basilicae Vaticanae antiquissima et nova structura (1582) amb dissenys de la planta de l'antiga basílica, encara que no va ser editada fins l'any 1914,[26]o a l'obra d'Onofrio Panvinio De rebus antiguis memorabilibus et praestantia basilicae S. Petri Apostolorum libri septem.[27]
La basílica tenia l'estructura molt àmplia de cent deu metres de llarg, amb cinc naus, la central amb doble amplada que les laterals, dividides cada una per vint-i-una columnes de marbre i estava il·luminada com la de de Sant Joan, amb una gran portalada de tres portes a un atri i al mur interior d'aquest atri s'obrien cinc portes una per cada nau de les que disposava l'església. Al creuer abans de l'altar, es trobava el martyrium de sant Pere sota un baldaquí de marbre recolzat sobre quatre columnes també de marbre, amb les seves relíquies, on es reunien els pelegrins.[28]
Per aquests mateixos anys va promoure Constantí l'edificació de la Basílica de Sant Pau Extramurs sobre la tomba de sant Pau, que va ser enterrat després d'haver sofert martiri en una àmplia necròpoli que ocupava tota l'àrea de la basílica i de la zona que l'envolta, a la seva tomba es va construir una edícula, cella memoria, a la Via Ostiense. Sobre aquest lloc i per motiu del terreny, la construcció de la basílica per Constantí, va quedar una mica més petita que la de l'apòstol sant Pere, només amb tres naus, fet que es va reparar l'any 386 canviant l'orientació i construint una església molt més gran amb cinc naus y amb creur, però deixant l'altar sobre la tomba del sant, tal com era costum, i se havia fet amb la dedicada a sant Pere. El papa Sirici I va consagrar l'edifici.Aquesta basílica es va destruir durant un incendi de l'any 1823, salvant-se l'absis, altar i la cripta on es trobava el cos de sant Pau, estant la resta completament reconstruïda.[29]
La Basílica de Santa Agnès Extramurs va ser construïda l'any 324 sobre les catacumbes a la Via Nomentana on es trobava enterrada la mencionada santa, és molt més petita que la de sant Pere i la de sant Pau i està semisubterrània, té tres naus i a la part superior de les naus laterals té la galeria per a les dones, les columnes de separació de les naus són de diferents marbres amb diversos colors. A l'absis es conserven mosaics provenients d'una reconstrucció realitzada pel papa Honori I a mitjan segle VII, on hi han representades tres figures aïllades en el centre corresponent a santa Agnès i als seus costats els papes Símmac I i Honori I, amb un fons daurat típic exemple de la influència bizantina en aquesta època romana.[30]
Basíliques a Terra Santa
Constantí també va contribuir a la construcció d'altres esglésies a Terra Santa, la de la Nativitat en commemoració del naixement de Jesús a la ciutat de Betlem i a Jerusalem la del Sant Sepulcre per honrar la tomba de Crist i que el propi emperador havia donat instruccions per aconseguir que aquest temple «fora la basílica més bella de la terra».[31]
La de la Nativitat va ser realitzada prop del 333, encara que va haver de ser reformada al segle VI, després d'haver estat cremada i destruïda durant la rebel·lió dels samaritans de l'any 529. Presentava una planta longitudinal que incloïa un gran atri abans de l'entrada, que servia de descans als pelegrins, la basílica per a la realització del culte constava de cinc naus amb una planta pràcticament quadrada (28 x 29 metres) i al fons amb una forma d'octògon amb coberta de fusta, es trobava en el seu centre una obertura envoltada per una barana on es podia veure el lloc del naixement de Jesús.[28]
La Basílica del Sant Sepulcre, va ser consagrada l'any 335.[32]L'emperador Constantí I va demanar al bisbe Macari s'encarregués de l'obra del temple i per fer-ho va enviar a la seva pròpia mare Santa Helena perquè entre tots dos dirigissin les obres.[33]Constava de planta rectangular, tenia un atri més petit que el de La Nativitat, el seu interior era de nau central amb altres laterals dobles però sobre les quals hi havia unes galeries, la separació de les naus s'efectuava mitjançant unes majestuoses columnes de marbre amb els capitells daurats. A l'absis recorrent tot el seu semicercle es trobaven dotze columnes simbolitzant els dotze apòstols, per les naus laterals més exteriors, les que corrien junt el mur de l'edifici, conduïen a un llarg pati situat darrere l'absis, que es tancava fent una corba. En aquest pati es trobava, cobert per un baldaquí sostingut per dotze columnes, el lloc del Sant Sepulcre de Crist. Uns anys més tard el mateix emperador o algun dels seus fills, al voltant de l'antic sepulcre, van realitzar l'anomenada «Anástasis Rotonda», per celebrar la Resurrecció, engrandint la seva construcció amb una nova estructura de 17 metres de diàmetre, amb coberta de fusta en forma cònica i un deambulatori a nivell del terra i un altre superior de mig cercle en forma de galeria.[31]
Basíliques postconstantinianes
Anomenades també com el període de «renaixement Sixtí», per ésser les construccions més conegudes les realitzades sota el mandat del papat de Sixt III.[34]
Damunt d'una església precedent, erigida segons la tradició pel papa Liberi I cap al 360, el papa Sixt III (432 - 440), va ordenar la construcció d'una església dedicada al culte de la Mare de Déu, poc després d'haver-se'n afermat el dogma de la maternitat divina al Concili d'Efes (431). La basílica de Santa Maria Major, va ser una en què es va utilitzar el ressorgir o renaixement de les formes més classicistes, té planta de tres naus i una columnata jònica adovellada i de fust llis, les pilastres a la zona de claraboies d'un estil més refinat que les anteriors basíliques, és la que representava millor els nous canvis de l'estil paleocristià. En el seu interior una de les obres principals és l'esplèndid cicle de mosaics sobre la vida de la Mare de Déu, que data del segle V, que mostra encara les característiques estilístiques de l'art romà tardà. Uns deu anys abans s'havia començat a construir sobre el turó de l'Aventí una petita basílica dedicada a Santa Sabina, en què s'aprecia unes proporcions més harmòniques i l'elegància de diversos detalls com els bells capitells de les columnes corínties reutilitzades d'un temple de la deesa Juno. Seguint les característiques de l'arquitectura paleocristiana, Santa Sabina presenta uns murs totalment llisos construïts amb maons, sense contraforts, ja que el sostre és d'encavallada de fusta i, per tant, poc pesant. L'únic que destaca a l'exterior és la filada de finestrals d'arcs de mig punt.[34]
Baptisteris
La funció d'aquests edificis exempts i propers a un temple, en general de planta circular, encara que n'hi havia també octogonals, corresponia a l'administració del baptisme per immersió, per la qual cosa en el seu centre sempre es col·locava una gran pica baptismal, doncs en aquella època el baptisme se celebrava en persones adultes i per immersió completa, la seva coberta acostumava a ser una cúpula i estaven ornamentats amb mosaics i pintures.[35]
Baptisteri de Sant Joan del Laterà
El papa Sixt III (434-440) va ser impulsor de la construcció d'obres sobre formes anteriors, com succeeix amb aquest baptisteri aixecat sobre una antiga estructura circular de temps de Constantí cap a l'any 312, al costat de la basílica de Sant Joan del Laterà. Constitueix un dels millors exemples de planta centralitzada aixecats en el segle V, convertint-se en model per a altres baptisteris.[36]L'edifici és de planta centralitzada amb forma octogonal realitzada per Sixt III a les seves reformes i està envoltat per un deambulatori amb vuit columnes de pòrfir procedents d'altres edificis derruïts sobre el que es troba el trifori. Encara es poden apreciar restes als dobles absis del vestíbul d'un mosaic amb decoració de pàmpols entrellaçats. El papa Hilari I (461-468) va realitzar les capelles dedicades a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista.[37]
Baptisteris Neonià i Arrià
Tots dos baptisteris es troben a la ciutat de Ravenna capital de l'Imperi romà al segle V, han estat inscrits per la UNESCO a la llista del Patrimoni de la Humanitat de 1996 entre els monuments paleocristians de Ravenna.[38]De tots aquests edificis, els dos baptisteris es creuen que són els més antics.[39]
El Baptisteri Neonià segons l'avaluació de ICOMOS:«És el millor i més complet exemple supervivent d'un baptisteri dels primers temps del cristianisme» que «reté la fluïdesa en la representació de la figura humana derivada de l'art grecoromà». El mateix organisme a l'avaluació per al Baptisteri Arrià diu:«La iconografia dels mosaics, la qualitat dels quals és excel·lent, és important perquè il·lustra la Santíssima Trinitat, un element una mica inesperat a l'art d'un edifici arrià, atès que la Trinitat no era acceptada per aquesta doctrina»[40]
-
Baptisteri Neonià -
Baptisteri Arrià -
Cúpula del Baptisteri Neonià -
Cúpula del Baptisteri Arrià
.jpg)
Un dels baptisteris, l'anomenat Neonià, estava destinat per als ortodoxos i l'altre per als arrians, aquest últim construir pel rei Teodoric el Gran a la fi del segle V. L'any 565 després de la condemna del culte arrià, aquesta estructura va ser convertida en oratori catòlic amb el nom de Santa Maria. El Baptisteri Neonià o ortodox va ser construït pel bisbe Neone. Tots dos tenen la planta octagonal, la més usada en quasi tots els baptisteris de l'art paleocristià, per la seva simbologia dels set dies de la setmana més el dia de la resurrecció, relacionant així el nombre vuitè amb Déu i la Resurrecció, i la pica baptismal es troba al centre de la planta. Van ser construïts a l'exterior amb maons quasi sense ornamentació i a l'interior els seus murs estan revestits de rics mosaics i també a la cúpula on es representa en tots dos edificis, en el centre l'escena del baptisme de Jesús al riu Jordà per sant Joan Baptista i al seu entorn els dotze apòstols.[41]
Mausoleu o Martyrium
Un mausoleu era un edifici de construcció funeraria de caràcter monumental que s'acostumava a edificar sobre el lloc on estava enterrat un personatge històric o heroic i que associat a la figura d'un màrtir prenia el nom de martyrium on s'acudia a venerar les seves relíquies, de vegades era com un cenotafi i el cos es trobava sepultat en un altre lloc. Un martyrium dels més antics datat cap a l'any 200 és el de sant Pere que es troba sota la basílica de Sant Pere del Vaticà.[42]Aquests edificis inspirats dels antics originals heroon i els espais hípetre, van ser adaptats a les necessitats del culte funerari per a la veneració cristiana.[43]
Mausoleu de Santa Costanza
Va ser erigit com a mausoleu cap al 350 per Constantí per albergar les restes de la seva filla Costanza. Té una estructura de planta circular cobert per una cúpula de 22,50 m on s'aixeca un tambor en què s'obren finestrals per proporcionar llum natural a l'edifici, el centre de la planta acollia el sarcòfag de pòrfir vermell de Costanza, en l'actualitat traslladat als Museus Vaticans.[44]Està envoltat d'un deambulatori format per dobles columnes i un segon cercle delimitat per un gruixut mur en què s'inclouen nombrosos nínxols, així com finestrals de mida més petita que els de la cúpula central. Aquests cercles estan coberts per una volta de canó anular decorada amb mosaics originals del segle IV representant escenes de la verema, motius vegetals i animals i putti.[45]
Mausoleo de Constantí o església dels Sants Apòstols
Per servir com propi mausoleu l'emperador Constantí va fer edificar l'antiga església dels Sants Apòstols al punt més alt al costat de les muralles de Constantinoble. Aquest mausoleu va ser substituït per una nova església a l'època de Justinià I i més tard per una mesquita l'any 1469, pel que no queda res del mausoleu primitiu. La descripció es troba a l'obra De Vita Constantini, (εἰς τὸν Βιὸν τοῦ μακαριου Κωνσταντινου Βασιλέως λόγοι τέσσαρες), un panegíric més que una biografia d'Eusebi de Cesarea. Tenia una planta de creu grega, el braç que corresponia a l'entrada era lleugerament més llarg que els altres tres, a la part central es va deure de instal·lar el sarcòfag en pòrfir de l'emperador, flanquejat per cenotafis o làpides amb els noms dels apòstols ocupant Constantí el lloc de tretzè. Es va realitzar amb la idea de convertir-se en un heroon on l'emperador descansava com un heroi sota el signe de la creu. Més tard aquesta posició va ser canviada, quan l'any 356 van ser portades a l'església relíquies veritables dels apòstols, i les restes de Constantí es van traslladar a un mausoleu independent proper a l'església. Aquest nou allotjament ja corresponia al plantejament tradicional funerari, en oferir una planta circular coberta amb cúpula.[46]
A l'esquema que ens mostra l'historiadora Crippa del mausoleu original indica la presència d'una cúpula a cada un dels braços de la creu. Així constaría de quatre cúpules envoltant el cimbori amb una alçada lleument més petita que la d'aquest. A més a més, Crippa també proposa una planta amb col·laterals dobles intercomunicades, el que dóna lloc a un anell o passadís perifèric que envolta tot l'espai intern.[47]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 López Villa 2003: p.67
- ↑ Traducció al català de l'Edicte de Milà.
- ↑ 3,0 3,1 La Gran Enciclopèdia en català 2004: volum 15
- ↑ Alonso Pereira 2005: p.102
- ↑ 5,0 5,1 Trachtenberg 1990: p.189
- ↑ Sebastián 1994: p.139
- ↑ López Villa 2003: p.68
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p.341
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p.343
- ↑ «Juan Bautista de Rossi». Enciclopedia Católica, 1999. [Consulta: 10 octubre 2011].
- ↑ 11,0 11,1 DDAA- Sarpe 1984: p.410
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p.344
- ↑ Fletcher / Ropero 2008: p.95
- ↑ DDAA- Sarpe 1984: p.412
- ↑ 15,0 15,1 Barral I Altet 1987: p.382
- ↑ Hartt 1989: p.304
- ↑ Serena, Giuliani. «Basilica di S. Martino ai Monti» (en ialià). Sotterranei di Roma Centro Ricedrche Speleo Archeologiche. [Consulta: 31 octubre 2011].
- ↑ 18,0 18,1 Bassegoda Nonell 1984: p.128
- ↑ Trachtenberg 1990: p.190
- ↑ Chastel 1988: p.37
- ↑ Alonso Pereira 2005: p.104
- ↑ 22,0 22,1 Trachtenberg 1990: p.191
- ↑ Krautheimer 1993: p.198
- ↑ Liber Pontificalis, I p.176
- ↑ Barral I Altet 1987: p.384
- ↑ Tiberii Alpharani De Basilicae Vaticanae antiquissima et nova structura,a cura di M. Cerrati (Studi e testi,XXVI), Roma 1914
- ↑ A Mai Spicilegium romanum, IX (Roma 1843) p. 226
- ↑ 28,0 28,1 Trachtenberg 1990: p.193
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p.359
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p.361
- ↑ 31,0 31,1 Trachtenberg 1990: p.194
- ↑ «San Macario I de Jerusalén, obispo» (en castellà). El testigo fiel.Santoral. [Consulta: 26 octubre 2011].
- ↑ «Holy Sepulchre» (en anglès). Catholic Encyclopedia. [Consulta: 26 octubre 2011].
- ↑ 34,0 34,1 Trachtenberg 1990: p.195
- ↑ Barral I Altet 1987: p.383
- ↑ Balderas 2005: p.53
- ↑ Balderas 2005: p.54
- ↑ «Monumentos paleocristianos de Rávena (1996)» (en castellà). [Consulta: 2 novembre 2011].
- ↑ Pijoan 1966 (Volum II): p.15
- ↑ «Justification by state Party» (en anglès). [Consulta: 2 novembre 2011].
- ↑ Pijoan 1966 (Volum II): pp.15-16
- ↑ Hartt 1989: p.305
- ↑ Chastel 1998: p.40
- ↑ Pijoan 1966 (Volum I): p.364
- ↑ Hartt 1989: p.312
- ↑ Crippa 1998: p.213
- ↑ Crippa 1998: p.215
Bibliografia
- Alonso Pereira, José Ramón. Introducción a la historia de la arquitectura. De los orígenes al siglo XXI (en castellà). Barcelona: Editorial Reverté, 2005. ISBN 84-291-2108-0.
- Bassegoda i Nonell, Joan. Historia de arquitectura. Número 6 de Publicaciones de la Universidad Politécnica de Barcelona: Serie de historia de la arquitectura y del urbanismo (en castellà). Barcelona: Reverte, 1984. ISBN 9789686600117.
- Balderas Vega, Gonzalo. Cristianismo, sociedad y cultura en la Edad Media: una visión contextual (en castellà). México D.F.: Universidad Iberoamericana, 2008. ISBN 9789688596548.
- Barral i Altet, Xavier. Historia Universal del Arte: La antigúedad Clásica. Volumen II (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1987. ISBN 84-320-8902-8.
- Chastel, Frederick. El arte italiano. Volumen 12 de Arte y estética (en castellà). Madrid: Ediciones Akal, 1988. ISBN 9788476003015.
- Crippa, Maria Antonieta. L'Art paléochrétien : des origines à Byzance. (en francès). Saint-Léger-Vauban :Zodiaque, 1998. ISBN 978-2220043326.
- Fletcher Pereira, John; Roper, Alfonso. Historia General del Cristianismo (en castellà). Barcelona: Editorial Clie, 2008. ISBN 9788482675190.
- DDAA. Historia Universal del Arte, tomo3 (en castellà). Madrid: Sarpe, 1984. ISBN 84-72-91-591-3.
- DDAA. La Gran Enciclopèdia en català, volum 15. Barcelona: Edicions62, 2004. ISBN 84-297-5443-1.
- Hartt, Frederick. Arte: historia de la pintura, escultura y arquitectura. Volumen 20 (en castellà). Madrid: Editorial Akal, 1989. ISBN 978-84-7600-411-1.
- Krautheimer, Richard. Arquitectura paleocristiana y bizantina (en castellà). Madrid: Cátedra, 1993. ISBN 9788437604954.
- López Villa, Manuel Antonio. Arquitectura e historia: curso de historia de la arquitectura: Volumen 1 (en castellà). Venezuela: CDCH Universidad Central Venezuela, 2003. ISBN 980-00-2073-X.
- Pijoan, Josep. Historia del Arte Volum 1 (en castellà). Barcelona: Salvat, 1966. Depósito legal: B.10.7891966 (I).
- Pijoan, Josep. Historia del Arte Volum 2 (en castellà). Barcelona: Salvat, 1966. Depósito legal: B.10.7891966 (II).
- Trachtenberg, Marvin. Arquitectura, de la prehistoria a la postmodernidad: la tradición occidental (en castellà). Madrid: Akal, 1990. ISBN 84-7600-628-4.
- Sebastián, Santiago. Mensaje simbólico del arte medieval : arquitectura, liturgia e iconografía (en castellà). Encuentro, 1994. ISBN 8474903467.