Vés al contingut

Atzurita

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de mineralAtzurita

Atzurita de Touissit, Marroc.
Fórmula químicaCu₃(CO₃)₂(OH)₂
Epònimblau Modifica el valor a Wikidata
Localitat tipusChessy Modifica el valor a Wikidata
Classificació
Categoriacarbonats
Nickel-Strunz 10a ed.05.BA.05
Nickel-Strunz 9a ed.5.BA.05 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 8a ed.Vb/B.01 Modifica el valor a Wikidata
Dana16a.2.1.1 Modifica el valor a Wikidata
Propietats
Sistema cristal·límonoclínic prismàtic
Hàbit cristal·límassiu, prismàtic, estalactític, tabular
Estructura cristal·linaa = 5.01 Å, b = 5.85 Å, c = 10.35 Å; β = 92.43°; Z = 2
Grup puntualmonoclínic 2/m
Massa molar344.67 g/mol
Colorblau lapislàtzuli; de blau molt fosc a blau clar
Maclesrarament, plans maclats {101}, {102} o {001}
Exfoliacióperfecte {011}, pobre {110}
Fracturaconcoidal
Tenacitatfràgil
Duresa3,5 a 4
Lluïssorvítria
Color de la ratllablau clara
Diafanitattransparent a translúcida
Gravetat específica3,773 (mesurada), 3,78 (calculada)
Densitat3,7 a 3,9
Propietats òptiquesbiaxial (+)
Índex de refracciónα = 1.730 nβ = 1.758 nγ = 1.838
Birefringènciaδ = 0.108
PleocroismeVisible shades of blue
Angle 2VMeasured: 68°, calculated: 64°
Dispersió òpticarelatively weak
Més informació
Estatus IMAmineral heretat (G) Modifica el valor a Wikidata
SímbolAzu Modifica el valor a Wikidata
Referències[1][2][3]

L'atzurita és un mineral de la classe dels carbonats que rep el seu nom originàriament del persa lazaward (blau); nom canviat en l'actual azurite per François Sulpice Beudant l'any 1824.[4]

Característiques

[modifica]

Com indica la seva fórmula química, l'atzurita és un carbonat de coure bàsic, i és formada per 69,2% de coure (Cu2+), 25,6% de diòxid de carboni (CO₂) i 5,2% d'aigua. En escalfar-se, l'atzurita es descompon: perd el CO₂ i l'aigua, i només queda d'ella una pols negra, que és òxid de coure (II). L'atzurita és un dels dos bàsics minerals carbonats de coure (II), juntament amb la malaquita, de color verd brillant.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, l'atzurita pertany a «05.BA: Carbonats amb anions addicionals, sense H₂O, amb Cu, Co, Ni, Zn, Mg, Mn» juntament amb els següents minerals: georgeïta, glaucosferita, kolwezita, malaquita, mcguinnessita, nul·laginita, pokrovskita, rosasita, zincrosasita, txukanovita, auricalcita, hidrozincita, holdawayita, defernita, loseyita i sclarita.

L'atzurita és tòxica, com tots els minerals que contenen coure, però es pot manipular tranquil·lament amb les mans causa de la seva baixa toxicitat, comparada amb altres minerals de metalls pesants, com el cinabri.

Malaquita pseudomòrfica després d'atzurita, de Tsumeb (Namíbia)

Formació

[modifica]

És una substància molt inestable, i en certes condicions de pressió i temperatura, tendeix a transformar-se en malaquita, de la qual acostuma a trobar-se acompanyada. Aquests canvis són molt lents però constants, i consisteixen en la substitució d'una molècula de CO₂ per una d'aigua (H₂O) en dues unitats d'atzurita, de manera que s'oxiden donant lloc a tres de malaquita. Quan això passa, els cristalls mantenen la seva forma (aquest fenomen es denomina pseudomorfisme), de manera que l'únic canvi a ull nu és la color, que passa de blau a un verd molt viu.

Localització

[modifica]

L'atzurita ha estat descrita en tots els continents, exceptuant-ne l'Antàrtida, en una gran quantitat d'ambients de formació i contextos geològics. A Catalunya s'ha descrit a les següents localitats:[5]

Usos

[modifica]

L'atzurita s'usa com a pedra ornamental, en joieria i per al col·leccionisme, puix que és especialment cridanera si està combinada amb malaquita. Emprat antigament com a pigment, era conegut també com blau d’Alemanya.[6] Es va deixar d'emprar pel fet que amb el temps es converteix en malaquita i es torna verd. Quan es mescla amb rovell d'ou es torna verd-grisenca. Anàlisis químiques han mostrat que s'usava freqüentment l'atzurita provinent principalment de la zona de Lió (França) com una font de blaus en pintures medievals com a alternativa al lapislàtzuli, que procedia de l'Afganistan. Es considera una mena de coure perquè, encara que és molt poc important, revela la presència d'altres menes, en anar associada amb aquestes.

Referències

[modifica]