Aureli Argemí i Roca

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cross of Saint George (Catalan Government Award).svgAureli Argemí i Roca
Roda de premsa, Bcn, 15 gener 2009.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 1936 (80/81 anys)
Sabadell
Residència Sabadell
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació teòleg
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Aureli Argemí i Roca (nom de naixement: Ignasi) (Sabadell, 1936)[1] és el fundador i president emèrit del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN)[1] i defensor dels drets nacionals dels Països Catalans.[2]

Argemí va viure a l'Abadia de Montserrat entre 1946 i 1964, primer com a escolà i després com a monjo. Es va llicenciar en dues branques de la Teologia a la Universitat Sant Anselm de Roma i a l'Institut Catòlic de París. Entre 1965 i 1968 va ser secretari de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i Jané i el va acompanyar quan les autoritats franquistes el van obligar a exiliar-se.[1] Ambdós es van establir a Viboldone, prop de Milà, fins que el 1968 Escarré va morir. Des d'aleshores es va establir a l'abadia de Cuixà (el Conflent). Allí va col·laborar en diverses iniciatives de la resistència antifranquista i el 1974 va fundar el CIEMEN. El 1981 va ser un dels promotors de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes.

El 1985 va deixar la vida monàstica. Va dedicar-se més plenament a la tasca del CIEMEN des de Barcelona, i el 1988 va promoure la creació de la Conferència de Nacions Sense Estat d'Europa. El 1993 va crear la Fundació pels Drets Col·lectius dels Pobles, de la qual n'és el president. El 1996 va ser cofundador de la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL) i va ser un dels promotors i redactors de la Declaració Universal de Drets Lingüístics, de la qual actualment és copresident del Comitè de Seguiment. El 2005 va participar en la fundació de la Plataforma pel Dret de Decidir, de la qual és el president.

Dirigeix la revista Europa de les Nacions i el diari digital Nationalia i també és director del Centre Mercator Dret i Legislació Lingüístics.

És membre del Consell Social de la Llengua Catalana, president de la secció catalana de l'Agència Europea de les Llengües Minoritzades i copresident de l'associació Diverslinguae.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • Chiesa fascista e Stato Cattolico in Spagna (1970)
  • Il carcere vaticano (1972)
  • Rivoluzione o morte (1974) sobre el Procés de Burgos
  • I Paesi Catalani (1979)
  • Sobirania o submissió (1993)
  • Això és Europa (2002)
  • Petita història de l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré (2008)

Referències[modifica | modifica el codi]