Vés al contingut

Cipe Lincovsky

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaCipe Lincovsky

(2010) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement21 setembre 1929 Modifica el valor a Wikidata
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Mort31 agost 2015 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Buenos Aires (Argentina) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
SepulturaMausoleum of the Argentine Association of Actors (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0511148 Allocine: 232694 Allmovie: p42455 TMDB.org: 1009414
Discogs: 5301457 Find a Grave: 151558191 Modifica el valor a Wikidata

Cecilia Lincovsky, més coneguda com Cipe Lincovsky (Buenos Aires, 21 de setembre de 1929 - ibídem, 31 d'agost de 2015)[1] va ser una primera actriu argentina. De les més destacades del seu país, principalment en cinema i teatre, i amb una important participació en les activitats culturals de la col·lectivitat jueva a l'Argentina.[2]

Biografia

[modifica]

Cecilia Cipe Lincovsky va desenvolupar una important carrera tant al seu país com a Europa. Va residir i va treballar en Espanya, Veneçuela, Alemanya i França.[3] Fitxa de Cipe Lincovsky] en el lloc web Alternativa Teatral</ref> i va col·laborar en diverses disciplines amb figures de la talla de Jorge Donn, Lindsay Kemp, Joseph Buloff, María Casares, Maurice Béjart, Liv Ullmann i Vittorio Gassman.

Si bé venia actuant des de la pubertat (al Teatro IFT, cofundat pel seu pare), l'actriu sempre va considerar el seu debut teatral en 1953. D'aquí en més va protagonitzar peces teatrals i unipersonals en l'àmbit d’El Gallo Cojo, pioner del cafè-concert porteny en la dècada de 1970, on va obtenir recordat èxit amb el xou Yo quiero decir algo. Li seguiren De donde soy lo que soy i Gracias, entre altres.

Se la recorda per Madre Coraje y sus hijos ―en dues ocasions, el 1953 i el 1988―, Tres hermanas, Divinas palabras, Las brujas de Salem, ¿Quién le teme a Virginia Woolf?, Casa de muñecas, Filomena Marturano, La vuelta al hogar, La novia de los forasteros, El patio de atrás, Petra regalada, Monólogos de la vagina, entre altres peces teatrals. El 1957 va arribar a Berlín i el 1958 va actuar en el mític Berliner Ensemble.[4]

En cinema, va participar en pel·lícules memorables com Boquitas pintadas, La tregua, Quebracho, El juguete rabioso, Pobre mariposa, La amiga, Una mujer, Caballos salvajes, Gente conmigo, Un amor en Moisés Ville, Y que patatín... y que patatán, i El amigo alemán, entre altres. A Alemanya, va rodar la pel·lícula Santa Juana de América (1961), basada en l'obra teatral homònima de Andrés Lizarraga; a Espanya, va filmar Luto riguroso (1977); i als Estats Units, Apartment Zero (1988) i Naked tango (1989).

Per televisió va aparèixe als cicles Los otros, escrit per Carlos Gorostiza; El monstruo no ha muerto, amb Narciso Ibáñez Menta; Anna Karenina, de Lev Tolstoi, en el paper titular; i als unitaris Gran Teatro Universal, Las Grandes Novelas, Alta comedia i Ciclo de Teatro Argentino, va desplegar la seva ductilitat en una sèrie d'emblemàtics protagonistes de la literatura narrativa i dramàtica, com ara Therese Raquin, Hedda Gabler, Madame Bovary, la senyora Ordóñez, Juana Azurduy, entre altres.

Mentre realitzava les funcions de l'espectacle Gracias, sobre finals de 1975, va sofrir un atemptat a la sala en què s'estava presentant, que va acabar amb la vida de l'electricista d'aquest teatre. Va reposar l'unipersonal uns dies després, iniciat l'any 1976, amb el nom de Nuevamente gracias, en una clara postura de resistència artística i ideològica. Es va exiliar aquest mateix any, fins a 1980, a partir de les constants amenaces per part de l’ Triple A (Alianza Anticomunista Argentina). Al seu retorn, va integrar l'equip de Teatro Abierto (1981), el mític moviment d'artistes argentins contra la dictadura militar de 1976. I va continuar la seva labor en unipersonals com Siempre vuelvo (1982), Cipe Lincovsky en libertad (1984), El idioma de mis padres (1985) i Hagamos memoria (1986).

En 1991 i després d'un any d'èxit a Buenos Aires, va realitzar una gira per Europa i el Japó amb l'espectacle Nijinsky, clown de Dios (de Maurice Béjart, junto a Jorge Donn), al costat de Jorge Donn), amb imbatible succés de crítica i públic. En 1992, va posar en escena l'espectacle Lo mejor de Cipe, en el qual va reunir el més excel·lent de la seva producció unipersonal, presentant-se també en el Festival Internacional d'Unipersonals d'Israel guanyant el primer premi (a l'any següent va obtenir el Premi ACE per aquesta obra); i va actuar al costat de Vittorio Gassman a Ulises y la ballena blanca.

En 1994, va obtenir els premis María Guerrero i Florencio Sánchez com a Millor Actriu a causa de la seva actuació a El patio de atrás, de Carlos Gorostiza. El 1998 va interpretar Cipe dice Brecht, camb motiu dels cent anys de la mort del dramaturg alemany, rebent a Israel el Premi Habima al Millor Unipersonal, on també es va presentar amb Dos hermanas (adaptació de Hay que deshacer la casa) de Sebastián Junyent, al costat d’Orna Porat. El 1999-2000, va realitzar una gira internacional actuant en l'espectacle Che, Quijote y bandoneón (de Maurice Béjart). Va continuar actuant fins a pocs anys abans de la seva defunció, amb reposicions dels seus espectacles Cipe dice Brecht i Lo mejor de Cipe.

Va rebre el Premi Konex ―Diploma al Mèrit― en les disciplines Unipersonal (2001) i Actriu Dramàtica de Cinema i Teatre (1991), atorgat per la Fundació Konex de l'Argentina. En Veneçuela va rebre el Premi Andrés Bello per l'aportació a la cultura llatinoamericana. Va realitzar gires amb recitals per Moscou, Berlín, Varsòvia, etc.

Va quedar pendent la concreció de diverses propostes rebudes al llarg de setanta anys de trajecte artístic, que per diverses raons no van poder dur-se a terme. Per exemple, les produccions alemanyes de les obres Yerma de Federico García Lorca -en versió del poeta Heinrich Beck- i Judith de Friedrich Hebbel, aquesta última dirigida per Erwin Piscator en 1966; una adaptació d’Orestes d’Eurípides, que protagonitzaria al costat de Alfredo Alcón i amb direcció de Carlos Gandolfo, per al Teatro Sant Martín el 1969; una versió argentina de Mrs Warren's Profession de George Bernard Shaw; la convocatòria per part del director espanyol Víctor García per a integrar l'elenc d’El cementerio de automóviles de Fernando Arrabal, durant l'exili de l'actriu en 1977; una posada de El jardí dels cirerers d’Anton Txèkhov, que muntaria el director rus Nikita Mikhalkov; La Torana de Yehoshua Sobol; i l'estrena nacional de la versió teatral de la pel·lícula de Ingmar Bergman, Sonata de tardor, camb la qual Lincovsky no va arribar a debutar en 2002, per una forta caiguda soferta ael Teatro Argentino de La Plata, durant una presentació unipersonal.

El 2006, va editar el seu llibre de memòries Encuentros. Vida de una artista; i el 2007, fou nomenada Ciutadana il·lustre de la Ciutat de Buenos Aires.

L'actor Meme Vigo ―col·lega de la seva primera època en el Teatre IFT― va ser el pare de la seva única filla, Paloma Wigodzky.[5]

De llarg a llarg del món, els seus treballs han merescut crítiques ditiràmbiques.

Defunció

[modifica]

Va morir el 31 d'agost de 2015 a conseqüència d'una aturada cardíaca. Les seves restes descansen en el panteó de la Associació Argentina d'Actors en el Cementiri de la Chacarita.[6]

Treballs (selecció)

[modifica]

Cinema

[modifica]

Televisió

[modifica]

Teatre

[modifica]

Discografia

[modifica]
  • 1961: "Cipe: yidiches folks lieder".
  • 1971: "Yo quiero decir algo...", Music Hall.
  • 1973: "De donde soy lo que soy", Trova.
  • 1983: "Siempre vuelvo", CBS.
  • 1997: "Travesía: la guitarra, testigo de cinco siglos".

Llibre

[modifica]
  • 2006: "Encuentros: vida de una artista". Buenos Aires: Norma, 2006.

Premis i distincions

[modifica]
Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià
Any Categoria Pel·lícula Resultat
1988[7] Conquilla de Plata a la millor actriu La amiga Guanyador

Referències

[modifica]
  1. itxa de Cecilia Lincovsky en el padró electoral argentí, publicat en el lloc web Buscar Dades. Afirma que va néixer el 21 de setembre de 1929.
  2. Sabatés, Paula (2015): «A los 85 años, murio ayer la actriz Cipe Lincovsky», article de l'1 de setembre de 2015 en el diari Página/12 (Buenos Aires).
  3. Ficha de Cipe Lincovsky en el sitio web Alternativa Teatral
  4. http://www.rp-online.de/kultur/film/schauspielerin-cipe-lincovsky-gestorben-aid-1.5356982
  5. Cosentino, Olga (1998): «Fanny Mikey y Cipe Lincovsky: lugar común, la intensidad», artículo del 12 de abril de 1998 en el diario Clarín (Buenos Aires).
  6. «Murió Cipe Lincovsky», artículo del 31 de agosto de 2015 en el diario La Nación (Buenos Aires).
  7. Palmarés de la 36º edición del Festival de San Sebastián