Eixugaparabrises

Un eixugaparabrises, eixugaparabrisa,^[1]^[2] eixugavidre, netejaparabrisa^[3] o torcaparabrisa^[4] és un dispositiu utilitzat per a eixugar la pluja o la brutícia del parabrisa d'un vehicle o mitjà de locomoció. La gran major part dels automòbils estan proveïts d'eixugaparabrises, en compliment de les disposicions legals. Es solen trobar en un automòbil, un autobús, un tramvia, un automòbil, una locomotora de tren, un avió o un vaixell.

El dispositiu consisteix en un braç, que pot girar entorn d'un dels seus extrems i amb un llarg vora de goma adossat a un dels seus costats. El braç és mogut en sentit oscil·latori sobre el vidre, desplaçant l'aigua de la superfície. En general és possible de modificar la velocitat, amb diverses velocitats predefinides i en general una d'"intermitent" per a condicions en què la pluja és escassa.

La major part dels automòbils tenen dos braços radials i molts vehicles comercials estan proveïts d'un o més braços de tipus pantògraf. Mercedes-Benz va desenvolupar el disseny d'un sistema amb un únic braç que permet d'obtenir una millor cobertura de les cantonades superiors del parabrises, i es retrotreuen fins al final la zona intermèdia del seu recorregut, en un patró de moviment en forma de 'W'.

Alguns vehicles tenen un dispositiu similar més petit d'un braç situat a la part posterior, que es coneix com a eixugaparabrisa posterior.

Inventora[modifica]

Mary Anderson sembla un personatge oblidat de la història mundial de l'automòbil, absent de la majoria de les compilacions que han mirat de reconstituir-la. De fet ha estat en els anys 1990 quan recerques vinculades a les dones inventores han revelat aquesta història tan particular, la d'una nord-americana que va crear l'eixugaparabrisa el 1905 quan els automòbils ni tan sols es podien considerar populars.^[5]

Sense proposar-s'ho va començar a ser part del grup selecte de transgressores que van poder posar final definitivament a la mesura que obligava les dones a registrar les seves creacions a nom dels seus marits, pares o germans. Va patentar la seva idea el 1905. Avui se la considerada l'única dona que ha creat un dispositiu que s'ha tornat indispensable en la fabricació d'automòbils.

Un viatge a la inventiva[modifica]

Com passa amb gairebé totes les invencions, Anderson va topar amb l'eixugaparabrisa per casualitat. Tot va començar un dia d'hivern de 1903 quan Mary, que vivia a Alabama (Estats Units), va decidir aprofitar un descans per a recórrer Nova York. Va agafar el tramvia i va notar que durant tot el recorregut el conductor s'havia d'aturar i sortir contínuament a netejar la brutícia, l'aigua i el gel que s'agafaven al parabrises. Això feia perdre temps a tothom, al propi conductor i als viatgers. L'endemà de la primera passejada va idear un esquema d'un dispositiu d'escombratge elemental i, de tornada a Alabama, va començar a realitzar-lo.

Segons un informe sobre dones inventores de l'Institut de Filosofia de Madrid, va agafar una làmina de goma resistent i la va unir a un braç metàl·lic mitjançant ressorts. Va enginyar una connexió que la pogués accionar des de l'interior mitjançant una palanca. En girar la palanca, la làmina es desplaçava al llarg del vidre d'anada i de tornada fins a la posició original, com passa amb els eixugaparabrises actuals més convencionals, encara que la diferència radicava en la localització i el nombre dels braços. El seu sistema tenia un únic braç sostingut a la part superior i al centre del vidre.

Després de fer diversos dissenys preliminars, ella mateixa el va provar, però no pas en un automòbil sinó en un tramvia. Li van caldre gairebé dos anys per a decidir-se a registrar la idea mentre continuava les seves proves en els vehicles. Sobretot quan es va veure superada per les advertències dels seus familiars i els rebuigs categòrics de suposats especialistes de la incipient indústria d'automoció, que profetitzaven que el moviment dels eixugaparabrises distrauria fàcilment els conductors i que provocarien accidents.

Mentre treballava per a obtenir la patent, va aparèixer en escena Henry Ford, que es va assabentar de l'invent, segons sembla, sense tenir relació amb Anderson. Fidel al destí innovador, en va intuir la utilitat, que va començar a provar en els Ford T amb parabrises.

El 1905, després de superar les proves, se li va reconèixer la patent. El que sí que confirmen els investigadors és que aquesta dona tenia 39 anys quan el va inventar i no va utilitzar la seva creació per a obtenir beneficis. Més tard, a partir de 1908, els Ford van començar a sortir amb aquest dispositiu. Després que la patent expirés el 1920 i el negoci de la fabricació d'automòbils creixés exponencialment, el disseny de l'eixugaparabrisa d'Anderson es va convertir en equip estàndard. El 1922, Cadillac es va convertir en el primer fabricador d'automòbils per adoptar-los com a equipament de sèrie.^[6]

Va morir el 1953 als 87 anys a la seva casa d'estiu a Monteagle, Tennessee. El seu funeral es va dur a terme pel Dr. Frank A en Highland Sud i va ser sepultada en el cementiri de Elmwood.^[7]

Rentaparabrisa[modifica]

El rentaparabrisa és un sistema que injecta un líquid al parabrises,^[8] a fi i efecte que l'eixugaparabrisa es pugui desplaçar sobre la superfície del parabrises amb més facilitat, netejant la brutícia mentre eixuga el parabrises. El document més antic que es coneix sobre el rentaparabrises va aparèixer a la revista nord-americana Mecànica Popular al febrer de 1931, desenvolupat per Richland Auto Parts Co en el poblat de Mansfield, Ohio, Estats Units.^[9] El pilot d'automobilisme i mecànic uruguaià Héctor Suppici Sedes va desenvolupar un rentaparabrises que emprava una bomba d'aigua.^[10]

Eixugaparabrisa intermitent[modifica]

El 1964 el doctor en enginyeria elèctrica Robert Kearns, va inventar i patentar una decisiva millora, l'eixugaparabrisa intermitent.^[11] Aquesta invenció era necessària perquè l'eixugaparabrisa continu dificultava la visibilitat durant la conducció en certes ocasions. La nova invenció netejava ràpidament el parabrisa, feia una pausa d'uns 4 segons i tornava a netejar ràpidament. Kearns va presentar a la Ford Motor Company la invenció amb l'objectiu de produir i distribuir la seva patent, però no ho va aconseguir i va ser copiat per aquesta marca, per Chrysler, per GM i per Mercedes. A conseqüència d'aquesta còpia ambdues Ford i GM, van haver de pagar a Kearns per infracció de patents, 10 milions de dòlars i Chrysler 15 milions.^[11]

Per a més informacions sobre aquest cas hi ha el film "Espurnes De Geni" (2008).