Inframon grec
L'inframon grec o l'Hades és un dels tres regnes de la mitologia grega, on l'ànima dels morts arribaven, eren conegudes com a eidolon (εἴδωλον, «aparición») i ombres (σκιά, umbra, «fantasmes»). Les primeres idees del més enllà en la mitologia grega indiquen que, en el moment de la mort, l'essència o l'ànima de l'individu (ψυχή, psique) es separa del cos i és transportada a l'Inframon. Per exemple, en la Ilíada i l'Odissea d'Homer,[1] els morts s'agrupaven sense discriminació i eren portats a una post-existència ombriva. No obstant això, posteriorment, amb la filosofia de Plató, es va començar a dividir els individus segons que les persones siguin bones o dolentes.[2]
L'Inframon també era conegut com l'Hades degut al déu homònim, ubicat en la perifèria del món, en els confins de l'Oceà, lloc que rep també l'entitat Oceà. La majoria de fons el descriuen com un lloc fosc amb absència de llum.[2] Un contrast directe amb l'esplendor de l'Olimp, residència dels déus. L'Inframon es considera un món invisible, per aquesta raó un dels pseudònims del seu monarca, és l'invisible.[3]
L'inframon clàssic
[modifica]La descripció més antiga de l'inframon grec pot trobar-se en l'Ilíada i l'Odissea d'Homer.[1] Altres poetes com Hesíode també el descriuen de manera similar. No obstant això, l'Eneida de Virgili és l'obra que compta amb més detalls sobre aquest tema, on les diferents seccions de la terra dels morts són descrites com un tot. Els Himnes homèrics i el poeta líric Píndar van introduir el regne paradisíac dels Camps Elisis on eren enviats els morts virtuosos.[1]
En l'Odissea, l'Inframon es troba més enllà de l'horitzó occidental. Odisseu hi arriba en vaixell des de l'illa de Circe, i després continua. Els fantasmes dels pretendents són portats per Hermes Psykhopompos (el guia dels morts) a través dels clots a la Terra, més enllà del riu Oceà i les portes del Sol (ponent), fins a la seva destinació final de descans a l'Hades
Diversos cultes locals grecs afirmaven posseir entrades a l'inframon i tenien rituals religiosos especials associats amb elles. Aquestes entrades van ser descrites pels antics escriptors i geògrafs com ara Pausànies o Estrabó.
Els filòsofs com ara Plató, els órfics o els pitagòrics agreguen el concepte del judici als morts. Els esperits eren assignats a un d'aquests tres regnes: Elisis per als beneïts, el Tàrtar per als condemnats, i l'Hades per a la resta. A més, creien en la reencarnació i la transmigració de les ànimes.
La mort
[modifica]En l'inframon grec, les ànimes dels morts encara existien, però eren insubstancials i vagaven per l'Inframon sense cap propòsit.[4] Els morts de l'inframon homèric no tenen menys, o força,[no s'entén] i per tant no poden influir en els que són a la Terra. Tampoc no tenen phrenes o sentit comú, i no els importa el que passa al seu voltant ni a la Terra que hi ha per sobre.[5] Les seves vides a l'Inframon eren molt neutrals, de manera que tots els estatus socials i les posicions polítiques van ser eliminades, i ningú no podia utilitzar les seves vides anteriors en benefici seu a l'inframon.[6]
La idea de progrés no existia a l’inframon grec; en el moment de la mort, la psique es congelava, tant en experiència com en aparença. Les ànimes de l’inframon no envellien ni canviaven de cap manera; de fet, la seva aparença era la mateixa que en el moment de la mort,[7] si algú moria en batalla, estaria eternament cobert de sang a l’inframon, mentre que si havia mort de manera pacífica, es mantenia d’aquesta manera.[8]
Els difunts grecs eren considerats irritables i desagradables, però no perillosos ni malèvols. Podien enfadar-se si sentien una presència hostil a prop de les seves tombes i se’ls proporcionaven ofrenes per a apaivagar-los i no enfadar-los.[9] La majoria oferien ofrenes de sang perquè necessitaven l’essència de la vida per comunicar-se i tenir consciència de nou.[10] Aquest fet es mostra en l'Odissea d’Homer, quan Odisseu ofereix sang d’ovella per interaccionar amb les ànimes. A l'inframon, els difunts passaven el temps amb jocs senzills, ja que s’han trobat alguns daus i jocs de taula en tombes.[11] Així mateix, els vius deixaven roba, joies i menjar,[7] encara que no existia un consens general sobre si els morts podien consumir aliments o no. Per exemple, Homer relata que els difunts no poden beure ni menjar, excepte que hagin estat convocats; tanmateix, alguns relleus representen l’inframon celebrant grans festes.[11] Encara que no està completament clar, es donava a entendre que els difunts podien tenir relacions sexuals sense procrear. Els grecs també creien que es podia contreure matrimoni a l'inframon.[12]
Luciano de Samósata descriu els difunts de l'inframon com simples esquelets, sense poder distingir-se els uns dels altres, per la qual cosa és impossible conèixer qui era ric o important en el món dels vius.[13] Tanmateix, aquesta visió de l'inframon no era universal, ja que Homer representa els difunts amb els seus rostres coneguts.
El barquer i el guardià
[modifica]
Els morts entraven a l'inframon travessant el riu Aqueront en la barca conduïda per Caront, qui els cobrava un òbol (una petita moneda). Aquesta moneda era col·locada sota la llengua del difunt o damunt de les parpelles pels seus parents. Els pobres i els qui no tenien amics recorrien eternament la costa, sense mitjans per travessar el riu.
L'altra riba era vigilada per Cèrber, el gos guardià de tres caps, qui cuidava la porta d'entrada a l'Hades i s'encarregava que els esperits dels morts hi poguessin entrar i que ningú en sortís. A més, vigilava que cap persona viva entrés a l'Hades.
Judici
[modifica]Els judicis a les ànimes es van començar a popularitzar en l'època clàssica, on els morts eren jutjats i posteriorment castigats o recompensats.[14]
Els judicis eren realitzats pels tres herois grecs, Minos, Radamantis i Èac, coneguts com els jutges de l'Infern.[15] Minos, l'antic rei de Creta, Radamantis, germà de Minos i Èac, rei d'Egina. Radamantis jutja els morts asiàtics, Èac els europeus, mentre que Minos tenia l'última paraula en cas de discussió.[15] A més, Èac també és conegut per ser el porter de l'Hades (amo de les claus) i a Radamantis és assignat als Camps Elisis.[15]
Depenen de la vida que s'hagi dut, s'anirà als Camps Elisis, si s'ha tingut una vida virtuosa, normalment associada als herois grecs. Si s'ha tingut una vida no massa dolenta ni massa bona, s'anirà als Camps d'Asfòdels i si el comportament d'una persona a la seva vida no ha estat bona, anirà al Tàrtar.
Geografia
[modifica]Entre els regnes que formaven l'inframon grec s'inclouen:
- El gran fossat del Tàrtar consistia en una gran presó fortificada envoltada per un riu de foc anomenat Flegetont. Al principi va servir exclusivament com a presó dels antics titans, però després va passar a ser el calabós de les ànimes condemnades, entre les quals es trobaven Tici, Tàntal i Sísif.
- El territori dels morts, governat pel déu Hades, que també sol rebre el nom de llar o domini de Hades (doms Aidaou), Hades, Èreb, el Prat de l'Asfòdel, Estix i Aqueront.
- Les Illes dels Benaventurats o Illes Elísies governades per Cronos.[16] Allà viuen després de la seva mort els grans herois mítics, com per exemple Aquil·les, Diomedes i Barallo.
- Els Camps Elisis, governats per Radamant, eren l'estatge dels morts virtuosos i els iniciats en els Misteris antics. Els seus habitants tenien la possibilitat de tornar al món dels vius, encara que no molts ho feien.
Els cinc rius del Hades eren Aqueront (el riu de la pena), Cocit (laments), Flegetont (foc), Leteu (oblit) i Estix (odi), que limita amb els mons superiors i inferiors.
Mites en què apareix
[modifica]
El dotzè i darrer treball d'Hèracles va ser capturar a Cèrber, el guardià de l'Hades, i portar-ho davant Euristeu, per a qui fa els treballs com a càstig per haver assassinat la seva esposa i els seus fills.
L'argonauta Orfeu, un músic de renom, va perdre a la seva futura esposa, Eurídice, que va ser mossegada per una serp. Orfeu va descendir a l'Inframón i va aconseguir evadir a Cèrber i Caront encantant-los amb la música de la seva lira per implorar a Hades i Persèfone que li retornessin la seva esposa. Hades va sentir llàstima per ell i li va permetre recuperar-la amb la condició de tornar al món mortal sense mirar cap enrere. A l'últim moment, incapaç d'escoltar els passos d'Eurídice, Orfeu es va girar i en fer-ho va aconseguir de veure el fantasma de la seva esposa, però va perdre-la per sempre.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Hard, Robin. El Gran Libro de la Mitologia Griega. 18. La esfera de los libros, p. 160-161.
- ↑ 2,0 2,1 Garland, Robert. The Greek way of death. (2nd ed.), pp. 60–61.. ISBN 978-0-8014-8746-0.
- ↑ Hard, Robin. El Gran libro de la Mitologia Griega. 18. La esfera de los libros, p. 159. ISBN 978-84-9734-901-7.
- ↑ Mikalson, Jon D. Ancient Greek Religion. Chichester, West Sussex: Wiley-Blackwell, 2010, p. 177.
- ↑ Garland pg.1
- ↑ Long pg.9453
- ↑ 7,0 7,1 Garland, Robert. The Greek Way of Death. ISBN 9780801418235.
- ↑ Garland, Robert. The Greek Way of Death, 1985, p. 74. ISBN 9780801418235.
- ↑ Garland, Robert. The Greek Way of Death, p. 5-6 pg. ISBN 9780801418235.
- ↑ Long, J. Bruce. Underworld.
- ↑ 11,0 11,1 Garland, Robert. The Greek Way of Death., p. 70. ISBN 9780801418235.
- ↑ Garland, Robert. The Greek Way of Death., p. 71. ISBN 9780801418235.
- ↑ O’Cleirigh; Padraig; Rex A Barrell; John M Bell. An introduction to Greek mythology : story, symbols, and culture., p. 191.
- ↑ Hard, Robin. El Gran Libro de la Mitología Griega. 18. La esfera de los libros, p. 175. ISBN 978-84-9734-901-7.
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Hard, Robin. El Gran Libro de la Mitologia Griega. 18. La esfera de los libros, p. 177. ISBN 978-84-9734-901-7.
- ↑ Segons Píndar, qui va descriure aquestes illes al detall en les seves Odes olímpiques.
