Paideia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Isòcrates, en una còpia trobada a la Villa Albani (Roma), va ser un dels pensadors més notables sobre la paideia

En la cultura de l'antiga Grècia, el terme paideia (en grec παιδεία) es referia a la formació i l'educació del membre ideal de la polis. Incorporava matèries tant teòriques com pràctiques i estava enfocada cap a la socialització dels individus dins de l'ordre aristocràtic de la polis. Els aspectes pràctics d'aquest tipus d'educació incloïen matèries actualment denominades com a arts liberals (per exemple retòrica, gramàtica i filosofia), així com disciplines científiques com l'aritmètica i la medicina. Un membre ideal i reeixit de la polis havia de posseir un refinament intel·lectual, moral i físic, per la qual cosa es valoraven els exercicis gimnàstics i pugilístics per l'efecte que feien sobre el cos, mentre que l'educació moral en què creien els grecs s'obtenia mitjançant l'estudi de la música, la poesia i la filosofia. Aquesta idea sobre la formació del mascle grec «com cal» era comú a tot el món de parla grega, exceptuant-ne Esparta, on es practicava una forma rígida i militarista de l'educació coneguda com l'agogé.

La idea de la paideia[modifica]

Els grecs consideraven que la paideia havia de ser duta a terme per la classe aristocràtica, que tendia a intel·lectualitzar la seva cultura i les seves idees. La cultura i el jovent s'emmotllaven a l'ideal del kalós kagathós, és a dir el que és bell i bo. Aquesta idea és similar a la de la cultura del cavaller medieval i a la del concepte anglès del gentleman.

La paideia grega és la idea de la perfecció, de l'excel·lència. La mentalitat grega era «ser sempre preeminent»; Homer ens informa que el rei Peleu va fer-li aquest encàrrec al seu fill Aquil·les. Aquesta idea és coneguda com l'areté. L'areté era la idea central ideal de tota la cultura grega."[1]

En la Ilíada, Homer retrata l'excel·lència de la condició física i el coratge dels grecs i els troians. En l'Odissea, Homer accentua l'excel·lència de la ment, del seny, que també eren indispensables per a la victòria. L'areté era una condició necessària del que significava ser un heroi i un component de l'art de la guerra imprescindible per al triomf. Es tractava de l'habilitat d'«aguantar el cap amb les mans» contra els enemics, els monstres i els perills de tota mena per esdevenir victoriós.[2]

Aquesta mentalitat també es pot apreciar en la tendència dels grecs a reproduir i copiar només la literatura considerada «la millor»: als Jocs Olímpics, per exemple, hi havia competicions literàries de poesia, tragèdia i comèdia. L'areté impregnava tot el que feien els grecs. La mentalitat de l'areté es pot estendre fins i tot a les paideies rivals dels filòsofs grecs Isòcrates i Plató, cadascun dels quals va crear escoles altament influents a Grècia. Si bé tots dos rebutjaven l'educació de la polis de l'època, la seva rivalitat en els camps de la retòrica i la ciència per assolir el lideratge en el terreny de l'educació i la cultura va esdevenir insuperable.[3] En el seu tractat Antídosis, Isòcrates es va veure obligat a defensar-se de les acusacions que li feien segons les quals l'educació tornava la gent depravada, cosa que Sòcrates i Plató van discutir obertament en La República. En la introducció de Contra els sofistes, Isòcrates diu clarament que el Gòrgies i el Protàgores, dos diàlegs de Plató, disparen contra ell, i vol establir el seu propi ideal de paideia en contra del dels altres dos.[3]

En el discurs modern, el classicista germanoamericà Werner Jaeger, en la seva influent obra mestra Paideia (3 vols. publicats a partir del 1934; vegeu més avall), fa servir el concepte de paideia per esbossar el desenvolupament del pensament i l'educació grecs des d'Homer fins a Demòstenes. En el món anglosaxó, el concepte de paideia el va fer servir també Mortimer Adler en la seva crítica dels sistemes educatius contemporanis occidentals, i Lawrence A. Cremin en les seves històries sobre l'educació als Estats Units.

L'«àuria mitjania»[modifica]

Els grecs es descrivien a ells mateixos com a «amants de la bellesa», i estaven molt en sintonia amb l'estètica. Veien i apreciaven la bellesa en la natura. Van ser conscients d'una proporció particular anomenada la secció àuria (arrodonint, 1,618) i la seva recurrència en moltes coses. Parlaven de la necessitat de l'equilibri com de l'«àuria mitjania» —és a dir, escollir el punt mitjà i no els extrems— i creien que la bellesa no es trobava en la superficialitat del color, la llum o la forma, sinó en l'essència de l'ésser, expressat en l'estructura, la línia i la proporció.

Els grecs buscaven l'equilibri en tots els aspectes de l'activitat humana i l'experiència. L'àuria mitjania és l'expressió cultural d'aquest principi tot al llarg de la paideia grega: en l'arquitectura, l'art, la política i la psicologia humana.

La influència d'Isòcrates en la paideia[modifica]

Isòcrates va contribuir a fer d'Atenes una de les ciutats líders de Grècia amb la seva paideia. L'objectiu d'Isòcrates era construir una pràctica de l'educació i la política que es demostressin vàlides en la pràctica deliberativa democràtica sense perdre la seva respectabilitat intel·lectual.[4] Volia elevar el seu públic atenès al nivell de la filosofia fent que apliquessin, en particular, un principi de consistència intel·lectual consistency a les seves vides. Els aspectes fonamentals de la seva paideia eren l'assoliment de la coherència en tots els nivells: individual, cívic i panhel·lènic.[4] La paideia isocràtica va esdevenir crucial per a la supervivència de la polis mitjançant la identificació de l'excel·lència retòrica amb l'excel·lència política i amb l'elevació del seu públic fins a l'estatus de filòsofs.

Dites i sentències que definien la paideia[modifica]

  • «Coneix-te a tu mateix» i «Res en excés» es trobaven en llavis de tothom.[5] Aquestes paraules eren inscrites al temple de Delfos.
  • «Les coses belles són difícils.»[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Jaeger, Paideia I.15.
  2. Jaeger, Paideia II.56.
  3. 3,0 3,1 Jaeger, Werner. «The Conflict of Cultural Ideals in the Age of Plato.» Paideia: The Ideals of Greek Culture. Vol. 3. Nova York: Oxford University Press, s.d., pp. 46-70.
  4. 4,0 4,1 Morgan, Kathryn. «The Education of Athens: Politics and Rethoric in Isocrates and Plato», a T. Poulakos i D. Depew (eds.), Isocrates and Civic Education. Austin: University of Texas Press, 2004, pp. 125-153.
  5. Plató, Protàgores, 343b.
  6. Plató, La República, 435c.

Bibliografia[modifica]