Guerra a l'antiga Grècia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Guerrers grecs.

Guerra a l'antiga Grècia és el terme usat per descriure la guerra de les polis gregues (les ciutats estat de l'Antiga Grècia), entre la revolució hoplítica del segle VIII aC i l'emergència de l'imperi macedoni en el segle IV aC.

Poques civilitzacions van ser tan guerreres com les polis gregues, malgrat que van ser societats poc militaritzades fins al segle IV aC. Els temples tenen representacions en els seus frontons i els seus frisos amb déus amb indumentària d'hoplita. Els gots ceràmics glorifiquen les files de la falange. Els monuments funeraris representen les morts dels soldats d'infanteria. Plató utilitza sovint el model de la guerra per il·lustrar les seves teories de la virtut i del coneixement i extreu freqüentment els seus exemples de l'experiència militar personal de Sòcrates. Per a Heròdot, Tucídides o Jenòfanes, era aparentment inconcebible relatar altres coses. Per a Sòcrates, matar homes guerrejant per Atenes no s'oposava a la pràctica de la dialèctica o de la reflexió abstracta.[1]

Organització[modifica]

Guerrer nu portant una llança amb el braç aixecat. Bronze del segle VIII a.C., Staatliche Antikensammlung de Munic.

La guerra grega antiga va estar dominada a terra per la formació de la falange, una profunda línia formada per hoplites equipats amb escuts, llances i espases. L'hoplita rep el seu nom del seu escut, l'hoplon. El pla de la falange consistia bàsicament a avançar cap a l'enemic amb la llança de cada falangita estesa cap a l'enemic. Quan la falange arribava a l'abast de les espases, els falangites treien les seves i començaven a lluitar. Si els arquers enemics disparaven fletxes a la falange, els falangites aixecaven els seus escuts, ja que la unitat era essencial per a la seva defensa. La falange grega era la millor infanteria, demostrada per la victòria atenesa a Marató. Deu mil hoplites atenesos organitzats en una falange, van derrotar a un exèrcit persa molt superior en nombre, d'uns 26.000 homes; els soldats atenesos van sofrir escasses pèrdues. Un altre tipus de soldat era el peltasta, que pertanyia a la infanteria lleugera i estava equipat principalment amb diverses javelines. Els peltastes eren usats normalment per les escaramussa.

L'antic regne de Macedònia va perfeccionar la falange amb l'ús de les, inusitadament llargues, sarisses. A més de la formació de la falange, els macedonis sota el rei Filip II van començar a usar esquadrons de cavalleria ordenats i unitats tàctiques d'escaramussadors en la batalla.

Un altre canvi introduït per Filip II va ser la creació i el manteniment d'un exèrcit professional. Abans, les falanges gregues havien estat compostes per soldats-ciutadans. Els exèrcits professionals, no obstant això, molt entrenats van ser la norma; especialment després que el fill de Filip, Alexandre el Gran, conquistés el vast imperi persa i, a la seva mort, deixés diversos estats als diàdocs. No va ser fins a l'evolució de la falange a l'estil més flexible de la legió romana, en organització i equipament, i combinat amb el més àmpliament difós ús de la cavalleria lleugera, quan la falange grega va perdre en el camp de batalla. Una altra forma de falange, la falange obliqua, es va emprar quan els exèrcits enfrontats intentaven flanquejar a la falange, o atacar els costats vulnerables. Per defensar-se contra aquesta maniobra, les ales dreta i central de la falange es fusionaven amb l'ala esquerra per formar una falange de cinquanta homes de fons.

Entorn de l'època de les guerres mèdiques, els grecs (i especialment els atenesos) van tenir la idea d'armar vaixells i lluitar en el mar. L'embarcació de combat grega bàsica era el trirrem, amb tres fileres de rems en cada costat per augmentar la velocitat i la maniobrabilitat. L'estratègia atenesa en els combats navals va demostrar el seu èxit en la batalla de Salamina, on una petita flota atenesa basada en el principi de xocar, cremar i capturar les embarcacions enemigues, va vèncer completament a la flota persa.

Després de la derrota dels perses en el mar Egeu, els atenesos van usar la seva marina com a defensa contra els pirates i altres perills, en un esforç de promoure el comerç dins de la confederació de Delos. La guerra naval va ser decisiva en la guerra del Peloponès, quan l'estratègia d'Atenes es va convertir una altra vegada en superioritat naval i els atenesos van intentar tancar-se dins dels seus Murs Llargs i utilitzar la seva flota per bloquejar els ports dels aliats d'Esparta, limitant el comerç. Després de l'arriscada aventura militar a Sicília, Atenes va perdre una gran part de la seva flota i molts dels seus millors soldats. Els espartans van aprofitar aquest cop aixafant i creant ràpidament la seva pròpia marina amb el suport de Pèrsia. Amb un inqüestionable exèrcit de terra i una marina passable, Esparta va incitar a moltes colònies ateneses a rebel·lar-se, privant a Atenes dels fons necessaris per construir més vaixells. No va passar molt temps abans que Esparta prengués Atenes, derroqués els murs de la ciutat i la saquegés.

El soldat-ciutadà[modifica]

Article principal: Sistema hoplític

Un ciutadà era, per definició, un soldat. I el grau de qualificació política del ciutadà era el que determinava el seu grau de qualificació militar. A les classes socials més altes els corresponien els càrrecs superiors.

A l'Atenes del segle V a.C., els pentacosiomedimnos,[2] els membres de la primera classe tenien el privilegi de la trierarquia, la litúrgia principal, que els encarregava armar la flota. Els cavallers es triaven entre els hippeis,[3] els membres de la segona classe. I per pertànyer a la falange dels hoplites havien de formar part dels zeugites,[4] la tercera classe.

El bon soldat era el propietari de terres. No només perquè no es podia ocultar a la cobdícia dels enemics, sinó principalment perquè treballar la terra, segons Xenofont, era una escola de virtut per al ciutadà, en la qual adquiria les qualitats de vigilància, força i justícia que formen la base de l'esperit militar.

El bon soldat era també pare de família, perquè la preocupació per conservar la llibertat dels seus fills era un altre bon motiu per combatre.

L'imperialisme atenès[modifica]

Article principal: Imperi atenès
Imperi atenès cap al 450 aC

Atenes, després de les guerres mèdiques en les quals va contribuir més que cap ciutat a la derrota dels invasors, tractava d'atribuir-se l'hegemonia i de conservar-la després, al marge de les aspiracions independentistes de les ciutats aliades i de fet dominades per Atenes, al marge també de l'hostilitat d'Esparta i dels seus aliats del Peloponès, que no podien admetre la supremacia atenesa.

Per establir i conservar el domini sobre les illes del mar Egeu i moltes de les ciutats marítimes de la costa d'Àsia Menor, per garantir el seu proveïment de cereals, que, procedents en gran part del Pont Euxí[5] havien de travessar els estrets, Atenes necessitava una nombrosa flota comercial i una poderosa marina de guerra. Sabem que, des de la decisiva acció de Temístocles en els anys anteriors a Salamina (480 aC), la talassocràcia atenesa va dominar efectivament tota la conca oriental del Mediterrani fins al desastre del 404 aC.[6]

En el segle IV aC, Atenes intentarà mantenir el domini del mar, que va perdre sobretot a partir del 377 aC, any en què va crear la Segona Lliga atenesa.

D'altra banda, durant tota l'època antiga Atenes va necessitar un exèrcit de terra per fer front als atacs dels seus veïns de Beòcia i del Peloponès i, arribat el cas, per atacar-los al seu propi territori. No obstant això, Atenes es limitava gairebé sempre a defensar-se dels hoplites de Esparta i Tebes. Quan Ifícrates proposi un repartiment de l'hegemonia entre ambdues ciutats perquè cessin les rivalitats funestes entre Atenes i Esparta, considerarà amb la major naturalitat associar el poder naval d'Atenes amb el poder terrestre dels lacedemonis.

L'exèrcit espartà[modifica]

Article principal: Exèrcit espartà
Hoplita espartà.

L'exèrcit espartà era la força militar de la ciutat estat d'Esparta, una de les més importants en la història de l'antiga Grècia. L'exèrcit constituïa el pilar principal de l'estat espartà, en el qual la primera i principal obligació dels seus ciutadans era convertir-se en bons soldats.[7] Sotmesos a l'entrenament militar des de la infància, els soldats espartans eren els més disciplinats, entrenats i temuts de l'antiga Grècia. En els moments de major apogeu d'Esparta, entre els segles VI i IV aC, a Grècia es tenia present el fet que "un soldat espartà valia el que diversos homes de qualsevol altre estat".[7]

L'heroi grec Hèracles, de qui els reis d'Esparta deien descendir

La primera referència documental sobre els espartans en la guerra es remunta a la Ilíada, en què es relata com els espartans van participar juntament amb altres contingents grecs. Igual que la resta d'exèrcits de la civilització micènica, l'exèrcit espartà estava compost principalment per infanteria, la qual anava equipada amb llances curtes, espases i el característic escut grec.

Es tractava d'una era en què els relats que tenim ens ofereixen un tipus de guerra de caràcter heroic, basada en tàctiques simples que de vegades suposaven poc més que una càrrega general. La major part de les baixes es produïen en el moment en què un dels dos exèrcits enfrontats fugia en desbandada, moment en què l'altre exèrcit vencedor podia perseguir per donar mort als soldats en retirada.[8] En aquest tipus de guerra "heroica" descrita per Homer, l'arc es veia com una arma efeminada.

Els carros de guerra eren utilitzats per l'elit. No obstant això, i al contrari que els seus anàlegs d'Orient Mitjà, sembla que la seva utilització quedava reduïda al paper del transport del guerrer al lloc de la batalla. En aquest moment, el soldat baixava del carro i lluitava a peu i, si era necessari, el soldat podia tornar a prendre les regnes del carro per allunyar-se del combat. En qualsevol cas, també hi ha relats en què els guerrers llancen la seva llança contra l'enemic en el moment previ a desmuntar el carro.[9]

Hoplites[modifica]

Article principal: Hoplites
Recreació d'una formació hoplita.

L'hoplita formava part de la infanteria pesada, el focus central de la guerra a l'antiga Grècia. La paraula hoplita (del grec ὁπλίτης, hoplitēs) deriva de hoplon (ὅπλον, plural hopla, ὅπλα), que vol dir «article d'armament» o «equipament».[10] Aquests soldats van aparèixer, probablement, a finals del segle VII aC. Formaven part d'una milícia ciutadana, armada com a llancers i amb una formació anomenada, en grec antic, falange. Aquests eren relativament fàcils d'armar i de mantenir, i a més a més podien pagar el cost de l'equipament. Gairebé tots els grecs famosos de l'antiguitat van lluitar com a hoplites, fins i tot filòsofs i dramaturgs.

Des de la formació dels hoplites com a milícia, no van rebre atacs permanents i les campanyes eren curtes. L'excepció eren els guerrers espartans, que eren soldats especialitzats, i que tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes, que eren els que se n'encarregaven. Els exèrcits marxaven directament cap al seu objectiu. Allà, els defensors podien amagar-se rere les muralles de la ciutat; en aquest cas, els atacants havien d'acontentar-se a destrossar el camp, encara que els primers també podien decidir trobar-se amb ells en el camp de batalla. Les batalles aleshores eren decisives. Eren curtes, sagnants i brutals, per la qual cosa es necessitava un grau de disciplina molt alt.

Ambdues forces s'alineaven en el terreny de batalla, amb una formació rectangular aproximadament de vuit fileres, encara que era molt variable. Altres forces eren menys importants, com els hippeis (cavalleria), que se'n situaven als flancs, i tant la infanteria lleugera com les tropes que llançaven projectils eren insignificants. Els hoplites més coneguts eren els espartans, que eren entrenats des de la infància en el combat i en la guerra, per convertir-los en una força d'atac superior i excepcionalment disciplinada.

Marina de guerra a l'antiga Grècia[modifica]

Reconstrucció d'un trirrem atenenc.

La marina de guerra a l'antiga Grècia, que no es pot generalitzar a tots els grecs, sinó a algunes polis gregues, va romandre directament sotmesa a l'expansió territorial, que n'era alhora la finalitat i la condició necessària. Alguns estats de l'antiguitat van saber dotar-se d'una poderosa marina de guerra: Atenes en el segle de Pèricles, Egipte, Cartago i Rodes en el període hel·lenístic, i Roma en el curs de les Guerres púniques, a finals de la república. Des del punt de vista dels instruments, la guerra al mar tenia unes exigències pròpies, del tot allunyades de les del combat en terra ferma. És per això que hi ha algunes contradiccions entre l'originalitat tècnica de les activitats marítimes i la seva subordinació a les activitats terrestres; contradiccions que són òbvies en les seccions dels vaixells de guerra, en les flotes militars i en les tàctiques navals.

L'exèrcit macedoni[modifica]

Article principal: Exèrcit macedoni
Batalla d'Issos representada en un mosaic de la Casa del Faune de Pompeia, exposada en el Museu Arqueològic de Nàpols.

L'exèrcit macedoni del Regne de Macedònia és considerat com un dels millors exèrcits de lleva de l'Antiguitat. Instrument de la conquesta de l'Antiga Grècia, en el regnat de Filip II de Macedònia, després de l'Orient en el regnat d'Alexandre Magne, és el model sobre el qual es van formar els exèrcits dels regnes hel·lenístics, sobretot els dels selèucides i làgides, als segles III i II aC. La seva dominació va acabar amb la conquesta romana, que va demostrar la superioritat de la legió sobre la falange macedònia en la Batalla de Pidna el 168 aC, finalitzant la Tercera Guerra Macedònica.

Les innovacions militars, tant en les armes com en les tàctiques, dutes a terme per Filip II van forjar l'exèrcit que va conquerir un imperi. Va convertir la guerra i el combat en un estil de vida pels macedonis, els qui fins llavors havien considerat l'exèrcit com una ocupació a temps parcial per exercir-la fora de la temporada agrícola. En introduir l'exèrcit com una ocupació a temps complet, Filip va poder entrenar als seus homes amb regularitat, cimentant la unitat i la cohesió. Aquest va crear una de les millors màquines militars que Àsia o Grècia havien vist mai, gràcies a la suma de temps i esforç invertit tant en maniobres com en innovacions militars.

Les innovacions tàctiques incloïen un ús més eficaç de la tradicional falange grega, com dels atacs coordinats, en primer lloc, la combinació d'armes i les tàctiques militars entre les seves unitats d'infanteria de la falange, cavalleria, arquers i armes de setge. Les armes introduïdes eren la sarisa, un tipus de pica llarga de pes equilibrat, que va aportar molts avantatges, ofensives i defensives, per a la infanteria macedònia en particular, i per a l'exèrcit combinat en general.

Els exèrcits creats per Filip comprenien una amalgama de diferents forces. Macedonis i altres grecs (especialment de Tessàlia), així com una àmplia gamma de mercenaris de l'altre costat del mar Egeu. Després del 338 aC, molts dels nous reclutes de Filip per a la seva planejada invasió de Pèrsia van venir des de totes les parts del món grec i dels Balcans, encara que la major part de l'exèrcit el constituïen els macedonis.

Homosexualitat entre militars[modifica]

Kylix àtic (segle V aC) que representa un amant (ἐραστής) besant el seu amat (ἐρώμενος). Les representacions d'escenes pederàstiques són abundants en l'art grec.

Quan es parla de l'homosexualitat en els exèrcits de l'antiga Grècia s'esmenta principalment al Batalló Sagrat de Tebes, però aquest no és l'únic exemple de pràctiques homoeròtiques o homosexuals entre els militars dels exèrcits grecs. Eren freqüentment utilitzades tant en l'ensinistrament i l'entrenament militar, com per mantenir la moral i enfortir els llaços i l'esperit de combat de la tropa en temps de guerra.

El Batalló Sagrat de Tebes, una unitat militar separada de la resta i reservada únicament a homes i els seus joves estimats, és normalment considerat com el primer exemple de com a l'antiga Grècia s'usava l'amor entre soldats de la tropa per estimular el seu esperit combatiu. Els tebans atribuïen al Batalló Sagrat el poder de Tebes durant la generació anterior a la seva caiguda davant Filip II de Macedònia, que va quedar tan impressionat davant del seu valor en combat que va manar construir un momument que encara avui es manté en peus en el lloc on es van enterrar als soldats. També va criticar durament les opinions que els espartans tenien del Batalló. Diu Plutarc en la seva obra Pelòpides:

Morin els que hagin pogut pensar que entre semblants homes hagi pogut haver-hi res reprensible.[11]

En la mateixa obra, Plutarc cita també l'opinió de Pammenes de Tebes:

El Nèstor d'Homer no va ser molt hàbil capitanejant un exèrcit quan va ordenar que els grecs formessin per tribus (...), doncs havia d'haver unit els amants amb els seus estimats. Perquè els homes de la mateixa tribu es valoren molt poc els uns als altres quan el perill aguaita; però un grup cimentat en l'amistat basada en l'amor mai serà separat doncs, tement l'afront, els amants pels estimats, i aquests per aquells, així perseveren en els perills els uns pels altres.

Aquestes unions estan reflectides en episodis de la mitologia grega, com l'heroica relació entre Aquil·les i Pàtrocle en l'Ilíada, on pel que sembla la seva unió va estimular tant la moral com la valentia. Les unions a l'exèrcit prenien la forma típica de pederàstia, sent escasses les relacions més igualitàries. Aquestes relacions han quedat documentades per molts historiadors grecs i en discursos filosòfics, així com en descortesos esments com la de Filip II de Macedònia, recollida per Plutarc:

Trobem que la majoria de les nacions guerreres són més addictes a l'amor, com els beocis, els lacedemonis i els cretencs. I entre els més antics herois cap va ser tan amorós com Meleagre, Aquil·les, Aristòmenes, Cimó o Epaminondes; l'últim dels quals va tenir com concubins a Asòpic i a Cafisodor, que va ser assassinat al costat d'ell en la Batalla de Mantinea i jeu enterrat molt proper a ell.[12]

Durant la Guerra Lelantina entre Eretria i Calcis, abans d'una decisiva batalla els calcidians van demanar ajuda a un guerrer anomenat Cleòmac. Ell va respondre a la seva petició, portant al seu amant perquè observés. Liderant la càrrega contra els eretris, va portar a Calcis a la victòria pagant com a preu la seva pròpia vida. Els calcidians li van erigir una tomba al mercat en gratitud i van adoptar la pederàstia.

Batalló Sagrat de Tebes[modifica]

Article principal: Batalló Sagrat de Tebes
Escena de festeig pederasta. Detall d'un atuell de figures negres de l'Àtica, del segle IV a. de C.

El Batalló Sagrat de Tebes (en grec antic ἱερὸς λόχος / hieròs lókhos) era una unitat d'elit grega formada per 150 parelles d'amants, d'acord amb Plutarc (a la «Vida de Pelòpides») creada pel comandant tebà Gòrgides. Les parelles consistien en un membre de major edat o "heniochoi" (conductor) i un de més jove o "paraibatai" (company). La motivació per a l'ús de "l'exèrcit d'amants" en batalla ho expressa Plutarc:

"Per a homes de la mateixa tribu o família hi ha poc valor d'un per un altre quan el perill pressiona; però un batalló cimentat per l'amistat basada en l'amor, mai es trencarà i és invencible; ja que els amants, avergonyits de no ser dignes davant la vista dels seus estimats i els estimats davant la vista dels seus amants, desitjosos es llancen al perill per a l'alleugeriment dels uns i els altres".

D'acord amb Plutarc, Gòrgides inicialment va distribuir al Batalló Sagrat de Tebes al llarg de les seves línies de batalla com un cos d'elit per a enfortir la resolució dels altres, però llavors Pelòpides, després que el Batalló hagués lluitat amb èxit en la batalla de Tegira, el va usar com una espècie de guàrdia personal. Durant prop de 33 anys el Batalló Sagrat de Tebes va ser una part important de la infanteria grega.

La seva major derrota va succeir en la batalla de Queronea, que va ser la batalla decisiva en la qual Filip II de Macedònia i el seu fill Alexandre el Gran van acabar amb la independència de les ciutats-estats gregues. Filip havia estat captiu a Tebes, on va aprendre les seves tàctiques militars. La resta de l'exèrcit tebà va fugir quan es va enfrontar a les aclaparadores forces de Filip i Alexandre, però el Batalló Sagrat, envoltat, es va mantenir ferm i van caure on estaven. Plutarc refereix que Filip, davant la visió dels cadàvers apilonats i entenent de qui eren, va exclamar: «Mori l'home que sospiti que aquests homes o van sofrir o van fer alguna cosa inadequadament».

Encara que Plutarc afirma que els tres-cents components del batalló van morir aquest dia, altres escriptors afirmen que dos-cents cinquanta van morir, i que la resta solament van ser ferits. Aquestes dades van ser verificades en la seva tomba comunal a Queronea, en la qual van ser trobats dos-cents cinquanta-quatre esquelets, alineats en set files.

Referències[modifica]

  1. Davis Hanson, Victor, (1999). Les guerres grecques, 1400-146 av. J.-C., traducció de Laurent Bury, París: Autrement, Le Club Du Livre, pròleg. ISBN 978-28-626-0972-0.
  2. Aristòtil, Constitució dels atenesos, 7.3.
  3. Stewart, Michael. "People, Plaus & Things: Hippeis (1)", Greek Mythology: From the Iliad to the Fall of the Last Tyrant.
  4. Stockton, D., The Classical Athenian Democracy , p. 7.
  5. Demòstenes, Contra Leptines, 31-33
  6. Labarbe, Jules, La loi navale de Thémistocle. Les Belles Letres, 1957
  7. 7,0 7,1 Connolly (2006), p. 38
  8. Lane Fox, Robin. The Classical World: An Epic History from Homer to Hadrian. Basic Books. ISBN 978-04650-2496-4. 
  9. Warry (2004), pàg. 14-15
  10. Diodorus Siculus, 15.44.3 "hoi [men] proteron apo tôn aspidôn hoplitai kaloumenoi tote [de] apo tês peltês peltastai metônomasthêsan"
  11. Plutarc, Pelòpides 18. És possible trobar online el text traduït al castellà [1].
  12. [Plutarc]], Obres morals i de costums (Moràlia). Volum IV: De l'amor, a "Flavià i Autòbol, fills de Plutarc, 17". És possible trobar online el text traduït a l'anglès [2].