Miquel Farré i Mallofré

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaMiquel Farré i Mallofré
Miquel-Farre-Figueres-2016.jpg
A Figueres, el 2016 Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement23 febrer 1936 Modifica el valor a Wikidata
Terrassa (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 maig 2021 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Terrassa (Vallès Occidental) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatCatalunya
FormacióConservatori Municipal de Música de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciójugador d'escacs, pianista Modifica el valor a Wikidata
InstrumentPiano Modifica el valor a Wikidata
Nacionalitat esportivaEspanya Modifica el valor a Wikidata
Esportescacs Modifica el valor a Wikidata
Títol d'escaquistaMestre Internacional d'escacs
Identificador FIDE32003188 Modifica el valor a Wikidata
Participà en
1960Olimpíada d'escacs de 1960
1958Olimpíada d'escacs de 1958 Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolMestre Internacional d'escacs

Lloc webmiquelfarremallofre.wordpress.com Modifica el valor a Wikidata

Miquel Farré i Mallofré (Terrassa, 23 de febrer de 1936 - Terrassa, 29 de maig de 2021)[1] va ser un pianista català. També va ser un destacat jugador d'escacs i va ostentar el títol de Mestre Internacional. Membre del Club d'Escacs Terrassa, va aconseguir el tercer lloc al Mundial Juvenil de 1955.

La música[modifica]

Els aspectes que cal destacar de la seva manera de tocar el piano eren:

  • la força temperamental
  • el poder comunicatiu
  • la musicalitat

Aquests, són tres aspectes que aporten a la seva música un gran interès interpretatiu.[cal citació]

Miquel Farré va ser alumne de grans músics com Tomàs Buxó, Sofia Puche, Joan Massià, Pierre Sancan, Stefan Askenase i Wilhelm Kempff.[cal citació]

Amb només 18 anys, va guanyar el Primer Premi al Concurs Internacional de Música Maria Canals, i posteriorment,el Prix de l'Institut Français i ha estat guardonat amb les màximes distincions del Conservatori Superior de Música de Barcelona: Premi Extraordinari, Premi d'Honor de virtuosisme i el Premi Ònia Farga.[cal citació]

En la seva trajectòria cal destacar les seves actuacions amb orquestra i en recitals per Europa i Estats Units, així com col·laboracions en música de cambra amb importants talents del panorama musical.[cal citació]

Va actuar en sales com el Palau de la Música Catalana de Barcelona, l'Auditori de Barcelona, Teatro Real de Madrid, Fundación Juan March de Madrid, Auditorio Manuel de Falla de Granada, Teatro Lope de Vega de Sevilla, Auditòrium de Palma, Auditori Enric Granados de Lleida, Teatro Principal de Saragossa, Salle Cortot de París, Centre Cultural de Gronzian, Spanish Institute de Nova York, Museum of Fine Arts de Boston, Rudolf Ganz Hall de Chicago... Participa en diverses ocasions als festivals internacionals Pau Casals del Vendrell, Isaac Albéniz de Camprodon, Torroella de Montgrí, Cadaqués i Vilabertran.[cal citació]

Va col·laborar amb directors com Eduard Toldrà, Gonçal Comellas, Edmon Colomer, Manuel Oltra, Eduardo Portal, Albert Argudo, Jordi Mora, Jan Krenz, Anton Nanut, Nicholas Roth, Corneliu Dumbraeanu i conjunts com la Orquestra Municipal de Barcelona, Orquestra Ciutat de Barcelona, Orquestra Simfònica del Vallès, Orquestra Simfònica de les Balears, Orquestra Simfònica de Sant Cugat, London Soloist's Ensemble, Haquard Chamber Orchestra Amsterdam, Orquestra de Cambra de Barcelona.[cal citació]

Miquel Farré Mallofré.jpg

En música de cambra va actuar en duo amb la soprano Montserrat Alavedra, els violinistes Gonçal Comellas i Rodney Friend, els pianistes Ramón Coll i Eulàlia Solé. Dins de múltiples formacions va col·laborar amb músics com Jaume Francesch, Antonio Domingo , Juli Panyella, LLuís Sedó, Emilio Mateu, Richard Talkowsky, Ferran Sala, Jean-Pierre Rampal, Radu Aldulescu, Quartet Sonor, Trio Pasquier (Regis Pasquier, Bruno Pasquier i Roland Pidoux) i el Brodsky String Quartet.Ha estrenat obres de Manuel Oltra: Rapsòdia per a piano i cobla o orquestra, Xavier Benguerel: Concert per a piano i cordes , Francesc Taverna Bech: Camins somorts per a piano sol.[cal citació]

També va publicar diversos CDs, amb Discophon, Audiovisuals de Sarrià, La mà de guido, Ars Harmònica, Columna Música, entre els quals destaquem els consagrats a les obres de Frederic Mompou i a Johannes Brahms.[cal citació]

Va impartir cursos i master class a Europa i als Estats Units. Entre 1968 i 2000 fou catedràtic del Conservatori Municipal de Música de Barcelona.[2]

Els escacs[modifica]

Va estar, a més, un extraordinari jugador d'escacs. Ostentà el títol de Mestre Internacional.

Va ser subcampió d'Espanya individual el 1957 per darrere del Gran Mestre Internacional Arturo Pomar Salamanca[3] i doble subcampió Catalunya els anys 1955 i 1957.[4] El seu principal èxit va ser quedar tercer al Campionat del Món Juvenil el 1955, a Anvers, darrere del soviètic Borís Spasski (futur campió del món i protagonista del mític matx del segle amb Bobby Fischer el 1972) - a qui va guanyar - i de l'estatunidenc Edmar Mednis, i davant de l'argentí Oscar Panno, tots ells jugadors de primer nivell mundial.[5][6] Va participar representant Espanya en dues Copa Clare Benedict als anys 1958 a Neuchâtel i 1960 a Biel/Bienne.[7]

La carrera de pianista el va obligar a deixar els escacs en segon pla, encara que continuà sent un jugador d'escacs de gran força. Va estar vinculat al Club d'Escacs Terrassa, al Centre Social Catòlic de la ciutat.

Participació en olimpíades d'escacs[modifica]

Farré va participar, representant Espanya, en dues Olimpíades d'escacs en els anys 1958 a Munic i 1960 a Leipzig, amb un resultat de (+13 =11 –6),[8] per un 61,7% de la puntuació. El seu millor resultat el va fer a l'Olimpíada del 1958 en puntuar 10 de 15 (+7 =6 -2), amb el 66,7% de la puntuació.[9]

Referències[modifica]

  1. «Terrassa diu adéu al virtuós pianista Miquel Farré». MonTerrassa.cat. [Consulta: 31 maig 2021].
  2. Guinard Caballe, R. «Mundo Deportivo Jaque Mate» (en castellà). Mundo Deportivo, 23-11-1968.
  3. Campeons d'Espanya[Enllaç no actiu]
  4. «Campeons de Catalunya». Arxivat de l'original el 2014-06-08. [Consulta: 21 juliol 2016].
  5. ABC
  6. http://www.historiadelajedrezespanol.es/torneos/internacionales/amberes_55.htm
  7. Copa Clare Benedict
  8. La notació (+x -y =z) vol dir que el primer jugador va guanyar x partides, en va perdre y, i va fer taules en z.
  9. Olimpíades d'escacs

Enllaços externs[modifica]