La vocal semioberta posterior arrodonida és un so de la parla que es transcriu [ɔ] en l'AFI, una o oberta minúscula llatina tipogràficament una c invertida. En la notació romànica es representava [ǫ]. És conegut amb el nom d'o oberta en les llengües on apareix.
És un so que pot variar en el grau d'obertura segons el dialecte, però que representaria el so de poble, cos, sort, però, història, elogi, vòmit, arròs o allò en la varietat central. Es representa gràficament amb una O o bé amb Ò.. Només apareix en posició tònica, excepte en parlars valencians, en els quals pot aparèixer també en posició àtona en paraules amb harmonia vocàlica. En valencià i mallorquí adopta una pronúncia quasioberta representada per [ɔ̞].
Pel que fa a la seva etimologia, aquest so prové de la mateixa vocal [ɔ] en llatí vulgar. Alhora, aquesta vocal prové de la vocal [o] (breu) del llatí clàssic (com a norma general, les vocals breus del llatí clàssic s'obren en llatí vulgar). Es troba a paraules com FOCUM > f[ɔ]cu, o NOUUM > n[ɔ]vu. En gairebé tots els dialectes catalans, la vocal [ɔ] del llatí vulgar ha mantingut el seu timbre original. En d'altres com el rossellonès i algunes àrees del central, s'ha fusionat amb [o] i han esdevingut indistingibles.
Cal afegir també que s'observa a tots els dialectes una tendència a obrir aquesta vocal quan apareix a la primera síl·laba del mot, tot i que etimològicament s'hauria de realitzar [o], a mots com flor o olla. Igualment, i de forma contrària a l'etimologia, en síl·laba final seguida de -l, la vocal es realitza sistemàticament oberta, com alcohol, aerosol, formol, futbol, udol o voleibol.
.svg)
