Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'àlbum. Si cerqueu la cançó que l'encapçala, vegeu «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (cançó)».
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
Àlbum de The Beatles
Publicat 1 de juny del 1967
Gravat 6 de desembre 196621 d'abril 1967 als Abbey Road Studios
Gènere Rock psicodèlic
Duració 39:42
Discogràfica Parlophone
Capitol
Productor George Martin
Crítiques

5 estrelles sobre 5 enllaç

5 estrelles sobre 5

The Beatles al RU
Revolver
(1966)
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
(1967)
The Beatles
(1968)
Cronologia de The Beatles als EUA
Revolver
(1966)
Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band
(1967)
Magical Mystery Tour
(1967)
Modifica dades a Wikidata

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club BandBanda del Club de Cors Solitaris del Sergent Pebre») és el vuitè àlbum d'estudi de la banda de rock anglesa The Beatles. Publicat l'1 de juny de 1967, l'àlbum va esdevenir un èxit immediat tant comercialment com crítica, ocupant la primera posició de les llistes d'àlbums més venuts del Regne Unit i dels Estats Units durant 22 setmanes i 15 setmanes, respectivament. La revista Time el declarà «una desviació històrica en el progrés de la música» i el New Statesman va alabar la seva elevació de la música pop al nivell de belles arts.[1] Va guanyar quatre premis Grammy el 1968, incloent Àlbum de l'Any, el primer LP de rock en rebre aquesta distinció.

L'agost de 1966, els Beatles es retiraren permanentment de les gires i començaren unes vacances de tres mesos per descansar de les sessions de gravació. En un vol de tornada a Londres el mes de novembre, Paul McCartney tengué una idea per una cançó que involucrava una banda militar del període eduardià que eventualment formaria l'ímpetu del concepte de Sgt. Pepper. Les sessions per enregistrar el vuitè àlbum dels Beatles començaren el 24 de novembre a Abbey Road Studio Two, que en un principi havia d'estar temàticament vinculat amb la infància dels membres. Dues de les primeres pistes del projecte eren «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», però EMI els va pressionar i ambdues cançons foren publicades en forma de senzill; després s'ometrien per l'àlbum.

El febrer de 1967, després d'enregistrar «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band», McCartney va suggerir que havien de publicar un àlbum sencer que representàs una actuació de la banda fictícia Sgt. Pepper. Aquest grup àlter ego els donaria la llibertat d'experimentar musicalment. Durant les sessions d'enregistrament, els Beatles es varen esforçar a millorar la qualitat de producció respecte a la seva discografia prèvia. Com que sabien que no haurien de tocar les cançons en directe, varen apostar per un enfocament més experimental en la composició, escrivint cançons com «With a Little Help from My Friends», «Lucy in the Sky with Diamonds» i «A Day in the Life». La gravació, a càrrec del productor George Martin, era molt innovadora i incloïa l'ús deliberat de processament de senyals i crescendos aleatoris a càrrec d'una orquestra de 40 membres. El 21 d'abril de 1967 s'acabaren les sessions de gravació. La portada de l'àlbum, en la qual figuren els membres de la banda davant d'un seguit de celebritats i figures històriques, la van dissenyar els artistes pop anglesos Peter Blake i Jam Haworth basant-se en un esbós de McCartney.

Els musicòlegs proclamen Sgt. Pepper com un àlbum conceptual primerenc que va avançar l'ús de la forma cíclica a la música popular, al mateix temps que prosseguí la maduració artística que els Beatles havien emprès en els àlbums anteriors. Se l'ha descrit com un dels primers LPs d'art rock, auxiliant l'evolució del rock progressiu, i acreditat amb marcar l'inici de l'Album Era. L'àlbum destaca en el panorama psicodèlic britànic i es nodreix de múltiples gèneres i estils, entre d'altres el vodevil, la música de circ, la music hall, la música avantguardista i les músiques clàssiques occidental i índia. El 2003, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units va situar l'àlbum al National Recording Registry («Registre Nacional d'Enregistraments»), honorant-lo com «culturalment, històricament o estèticament significatiu».[2] Aquell mateix any la revista Rolling Stone el situà a la primera posició de la llista «500 Greatest Albums of All Time» («500 Millors Àlbums de Tots els Temps»). El 2014 se n'han venut més de 30 milions de còpies arreu del món, convertint-se en un dels àlbums més ben venuts de la història. El Professor Kevin J Dettmar, escrivint per a l'Oxford Encyclopedia of British Literature, el descrigué com «el més important i influent àlbum de rock and roll mai enregistrat».[3]

Rerefons[modifica | modifica el codi]

Estàvem encebats de ser els Beatles. Realment odiàvem aquell puta enfocament dels quatre petits mop-top. No érem nens, érem homes ... i ens teníem a nosaltres mateixos com a artistes més que només intèrprets.[4]

——Paul McCartney

El 1966 els Beatles ja estaven cansats de les actuacions en directe.[5] Segons John Lennon, haurien pogut «treure quatre estàtues de cera ... i això satisfaria les multituds. Els concerts dels Beatles ja no tenen res a veure amb la música. Són tan sols ritus tribals sanguinaris.»[6] El juny, dos dies després d'enllestir l'àlbum Revolver, el conjunt inicià una gira que començà a Alemanya.[7] Quan eren a Hamburg, van rebre un telegrama anònim que advertia: «No aneu a Tòquio. La vostra vida està en perill».[8] Els Beatles es prengueren l'amenaça seriosament en vista de la controvèrsia que havia aixecat la gira entre els grups religiosos i conservadors japonesos, en especial els concerts planificats a l'estadi sagrat Nippon Budokan.[8] Com a precaució addicional, es mobilitzaren 35.000 policies per protegir el grup, que a més anava dels hotels als escenaris en vehicles blindats.[9] El públic japonès, més polit que l'occidental, sorprengué a la banda, ja que l'absència dels crits d'eufòria dels fans li permeteren sentir com de pobres s'havien tornat les seves actuacions en directe. Quan arribaren a Filipines, on els ciutadans els amenaçaren i maltractaren per no visitar la Primera Dama Imelda Marcos, el grup ja estava insatisfet amb el seu mànager Brian Epstein, per insistir en un itinerari que ells consideraren exhaustiu i desmoralitzador.[10] Després del seu retorn a Londres George Harrison contestà una pregunta sobre els seus plans de futur: «Ens prendrem unes setmanes per recuperar-nos abans de partir i ser colpejats pels americans.»[11] Aquesta constatació esdevendria profètica, ja que poc després els comentaris de Lennon dient que els Beatles eren «més famosos que Jesús» instigarien una forta controvèrsia i protestes al Cinturó de la Bíblia estatunidenc.[11] Una disculpa pública alleujà les tensions, però una gira miserable pels Estats Units marcada per estadis mig buits i actuacions mediocres resultaria ser la seva darrera.[12] L'autor Nicholas Schaffner escriu:

« Pels Beatles, tocar aquests concerts s'havia tornat una farsa tan remota de les noves direccions que estaven perseguint que ni una sola cançó s'intentava del LP acabat de publicar Revolver, els arranjaments del qual eren en la major part impossibles de reproduir amb les limitacions imposades per la seva formació d'escenari de dues guitarres, baix i bateria.[13] »

Així com tornaren a Anglaterra començaren a circular rumors sobre la seva dissolució.[14] Harrison digué a Epstein que abandonava la banda, però aquest el persuadí assegurant-li que no hi hauria més gires.[11] Després el grup tendria set setmanes de vacances, en les quals es dedicarien als seus interessos personals. Harrison viatjà a l'Índia durant sis setmanes per millorar al sitar sota la instrucció de Ravi Shankar.[15] Paul McCartney i el productor George Martin col·laboraren a la banda sonora de la pel·lícula The Family Way.[16] Lennon actuà a la pel·lícula How I Won the War i assistí a exposicions d'art, incloent-ne una a la Indica Gallery on coneixeria la seva futura esposa Yoko Ono.[17] Ringo Starr aprofità el descans per passar més temps amb la seva dona Maureen i el seu fill Zak.[18]

Concepte i inspiració[modifica | modifica el codi]

El novembre de 1966, durant un vol de tornada de Kenya a Londres, McCartney, que hi havia estat de vacances amb el tour manager dels Beatles Mal Evans, tengué una idea per una cançó que eventualment formaria l'ímpetu del concepte de Sgt. Pepper.[15] La seva idea consistia en una banda militar del període eduardià per la qual Evans s'inventaria un nom de l'estil dels grups coetanis de San Francisco, com ara Big Brother and the Holding Company i Quicksilver Messenger Service.[19] El 1967 de febrer McCartney suggerí als Beatles enregistrar un àlbum sencer que representàs una actuació de la banda fictícia.[20] Aquest grup àlter ego els donaria la llibertat per experimentar musicalment; tal com explicà: «Vaig pensar, anem a no ser nosaltres mateixos. Anem a desenvolupar alter egos.»[21] Martin recordà:

« El mateix «Sergeant Pepper» no aparegué fins a mitjan preparació de l'àlbum. Era la cançó d'en Paul, simplement un número de rock ordinari ... però quan l'haguérem finalitzat, Paul digué: «Per què no feim l'àlbum com si la banda Pepper existís, com si el Sergeant Pepper estigués fent l'enregistrament? Hi afegirem efectes i coses.» M'encantà la idea, i des d'aquell moment fou com si Pepper tengués vida pròpia.[22] »

El 1966, l'interès creixent del músic americà Brian Wilson en l'estètica de l'enregistrament i la seva admiració pel mur de so de Phil Spector i l'àlbum dels Beatles Rubber Soul resultaren en el LP Pet Sounds dels Beach Boys, que demostrava la seva producció experta i la seva mestria en composició i arranjaments.[23][nb 1] L'autor Thomas MacFarlane acredita la publicació d'influir en molts músics coetanis; McCartney en particular la lloà i la féu servir com a font d'inspiració per «expandir el focus del treball dels Beatles amb sons i textures que usualment no s'associen amb la música popular.»[27] Pensà que el fet que reproduís l'àlbum constantment faria difícil que Lennon «escapés de la influència», afegint: «Està fet de forma molt intel·ligent ... així doncs fórem inspirats per ell i pispàrem unes quantes idees.»[28] Martin afirmà: «Sense Pet Sounds, Sgt. Pepper no hauria ocorregut mai ... Pepper era un intent d'igualar Pet Sounds[29]

També hi ha qui acredita Freak Out! de The Mothers of Invention d'haver influït Sgt. Pepper.[30] D'acord amb l'autor Philip Norman, durant les sessions d'enregistrament de Sgt. Pepper, McCartney reiterava repetidament: «Aquest és el nostre Freak Out!»[31] El periodista musical Chet Flippo reporta que McCartney obtingué la inspiració d'enregistrar un àlbum conceptual després d'escoltar Freak Out![30][nb 2]

Enregistrament i producció[modifica | modifica el codi]

Abbey Road Studio Two, on s'enregistraren pràcticament totes les cançons de Sgt. Pepper[34]

Segons el musicòleg Walter Everett, Sgt. Pepper marca el començament de l'ascens de McCartney com la força creativa dominant dels Beatles. Ell mateix escrigué més de la meitat de material de l'àlbum, a més de tenir cada vegada més control en l'enregistrament de les seves composicions. Des d'aquest moment, McCartney proveiria la direcció artística de les publicacions del grup.[35][nb 3] Les sessions començaren el 24 de novembre de 1966 a l'Abbey Road Studio Two, el primer dia que els Beatles es reunien d'ençà del setembre.[38] Permesa la luxúria d'un pressupost d'enregistrament gairebé il·limitat, es reservaren sessions de temps indefinit que els permetien treballar fins tan tard com volguessin.[39][nb 4] Començaren gravant tres cançons que pretenien incorporar a un àlbum temàticament vinculat a les seves infanteses: «Strawberry Fields Forever», «When I'm Sixty-Four» i «Penny Lane».[40] A la primera sessió s'introduí un nou instrument de teclat anomenat mellotron[41] les tecles del qual reproduïen cintes gravades d'una sèrie d'altres instruments, permetent al seu usuari tocar parts de teclat amb un d'aquests sons.[42] McCartney tocà la introducció de «Strawberry Fields Forever» amb l'efecte d'una flauta.[41] La complicada producció de la pista involucrava l'empelt innovador de dues preses enregistrades amb tempos i altures diferents.[43] L'enginyer de so d'EMI, Geoff Emerick, recorda que durant la gravació de Revolver, «ens acostumàrem a ser demanats de fer l'impossible, i sabíem que la paraula 'no' no existia en el vocabulari dels Beatles.»[44] Segons opina Martin, Sgt. Pepper «sorgí naturalment de Revolver», marcant «una era d'experimentació tecnològica gairebé contínua».[45][nb 5]

Les publicacions musicals ens començaren a deixar per terra ... perquè ens va dur cinc mesos gravar [Sgt. Pepper] i jo recordo la gran alegria en veure en una de les publicacions com s'havien assecat els Beatles ... i jo estava assegut fregant-me les mans, dient «Només espereu.»[50]

——Paul McCartney

«Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane» foren posteriorment publicades com una doble cara A el febrer de 1967, després que EMI i Epstein pressionassin Martin per la publicació d'un senzill.[51] Com que no assolí la primera posició al Regne Unit, les agències de premsa britàniques especularen que poster la ratxa d'èxit del grup s'havia acabat, amb titulars com ara «Els Beatles No Arriben al Cim», «Primer Cop en Quatre Anys» i «Ha Explotat la Bombolla?».[52] Després de la seva publicació, s'abandonà el concepte de la infantesa en favor del de Sgt. Pepper i per insistència d'Epstein les cançons del senzill no foren incloses al LP.[53][nb 6] Més endavant Martin descrigué la decisió d'abandonar aquestes dues cançons com «el major error de la meva vida professional».[55] Tanmateix, segons el seu criteri «Strawberry Fields Forever», en què ell i la banda hi dedicaren 55 hores d'estudi (una quantitat de temps sense precedents), «establí l'agenda per l'àlbum sencer.»[56][nb 7] Explicà: «Anava a ser un enregistrament ... [amb cançons que] no es podien interpretar en directe: estaven dissenyades per ser produccions d'estudi i aquesta era la diferència.»[58][nb 8] L'objectiu de McCartney era fer el millor àlbum dels Beatles fins llavors, declarant: «Ara la nostra actuació és aquell enregistrament.»[60] Emerick recorda: «Com que sabíem que els Beatles mai més haurien de tocar les cançons en directe, no hi havia límits creatius.»[61] El 6 de desembre de 1966 el grup començà a treballar amb «When I'm Sixty-Four», la primera pista que s'inclouria a l'àlbum.[62]

Aquest Studer J37 de quatre pistes s'utilitzà en l'enregistrament de Sgt. Pepper[63]

Sgt. Pepper s'enregistrà emprant equipament de quatre pistes. Encara que els enregistradors de vuit pistes ja estaven disponibles als Estats Units, les primeres unitats no estigueren operatives als estudis comercials de Londres fins a finals del 1967.[64][nb 9] Com ja passà amb anteriors àlbums dels Beatles, els enregistraments de Sgt. Pepper feren un ús extensiu de la tècnica coneguda com a reduction mixing, en què d'una a quatre pistes d'un enregistrador es mesclen i copien en una màquina mestra de quatre pistes, permetent als enginyers d'Abbey Road l'ús d'un estudi virtualment multipista.[66] Les màquines de quatre pistes d'EMI Studer J37 estaven ben preparades pel reduction mixing, ja que l'alta qualitat de les seves gravacions minimitzava l'increment de soroll que es produïa en el procés.[67] McCartney preferia gravar les parts de baix al final i solia tocar altres instruments quan enregistrava les segones veus d'una cançó. Aquest sistema li proporcionava el temps extra que necessitava per escriure i enregistrar línies de baix melòdiques que complementessin l'arranjament final de la cançó.[68] També realitzà la major part de primeres guitarres de l'àlbum.[49] Quan es gravava l'orquestra per «A Day in the Life», Martin sincronitzà un enregistrador de quatre pistes que reproduïa la pista de fons dels Beatles amb un altre que gravava el so orquestral. L'enginyer Ken Townsend ideà un mètode per aconseguir-ho: emprar un senyal de control de 50 Hz entre les dues màquines.[69]

Una característica clau de Sgt. Pepper és l'ús deliberat de processament de senyals de Martin i Emerick a fi de donar forma al so enregistrat, que incloïa l'aplicació de compressió del rang dinàmic, reverberació i limitació de senyals.[70] S'empraren efectes modulars relativament nous, com ara veus i instruments en marxa a través d'un Leslie speaker.[61] Hi apareixen amb prominència diverses tècniques innovadores de producció, incloent la injecció directa, el control d'altures i l'ambiofonia.[71] Una altra tècnica emprada és l'automatic double tracking (ADT), un sistema que utilitza enregistradors per crear la duplicació simultània d'un so. Tot i que feia temps que se sabia que fent servir una cinta multipista per enregistrar les primeres veus duplicades s'obtenia un so realçat, abans de l'ADT s'havien de gravar les primeres veus dos cops, una tasca que era tediosa i exigent. L'ADT fou inventat per Townsend durant les sessions de Revolver de 1966 específicament pels Beatles, que habitualment reclamaven una solució pel problema tècnic. L'invent prest esdevengué una pràctica d'enregistrament comuna a la música popular.[72] Martin bromejà a Lennon que la seva veu s'havia «tractat amb una double vibrocated sploshing flange ... Et duplica la veu, John.»[73] Basant-se en aquesta broma de Martin, Lennon es referí a aquest efecte com a flanging, una etiqueta que s'adoptà universalment en el món de la música.[73] Un altre efecte important fou el varispeeding, consistent en fer variar la velocitat estàndard del so.[61] Martin atribueix a «Lucy in the Sky with Diamonds» el major nombre de variacions de velocitat de pista de Sgt. Pepper. Enregistrant la veu de Lennon, la velocitat d'enregistrament es reduí de 50 cicles per segon a 45, la qual cosa produí un so més elevat i prim quan fou revertit a la velocitat normal.[74]

Escoltant cada fase del seu enregistrament, una vegada han fet el primer parell de pistes és sovint difícil veure què cerquen encara; sona molt complet. Sovint la versió complicada i ben coberta de capes sembla haver ofegat la melodia simple inicial. Però saben que no està bé, fins i tot encara que no ho puguin expressar en paraules. La seva dedicació és impressionant, rosegant la mateixa cançó durant trams de deu hores cada una.[75]

——Hunter Davies, 1968

En un intent d'obtenir el so correcte, els Beatles intentaren nombroses represes de «Getting Better». Quan es prengué la decisió de tornar a enregistrar la pista bàsica, cridaren Starr a l'estudi, però aviat el desconvocaren perquè l'enfocament de la represa passà de ser el ritme a les veus.[76] Per la cançó que dóna nom a l'àlbum, «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band», l'enregistrament de la bateria de Starr fou realçat amb l'ús de damping i close-miking. El musicòleg Ian MacDonald acredita la nova tècnica d'enregistrament de crear un so «tridimensional» que –juntament amb altres innovacions dels Beatles– els enginyers dels EUA aviat adoptarien com a habitual.[77] McCartney tocà un piano de cua a «A Day in the Life» i un orgue Lowrey a «Lucy in the Sky with Diamonds»; Martin tocà un Pianet Hohner a «Getting Better», un clavicèmbal a «Fixing a Hole» i un harmònium a «Being for the Benefit of Mr. Kite!».[78] Harrison emprà una tambura a diverses cançons, entre elles «Lucy in the Sky with Diamonds» i «Getting Better».[79]

Segons Barry Miles, Lennon es ressentí que McCartney dirigís el grup, així com de que, a banda de «Strawberry Fields Forever», ell mateix estava proveint les «cançons a la carta» en lloc d'«escriure amb el cor» com ho havia fet a Revolver.[80] Everett remarca que Starr s'avorrí considerablement; el bateria es lamentà posteriorment: «La major memòria que tenc de Sgt. Pepper ... és que vaig aprendre a jugar a escacs».[81] L'any 2000, Harrison comentà que estava poc interessat en el concepte d'una banda fictícia de McCartney i que, després de les seves experiències per l'Índia, «el meu cor encara era allà ... Estava perdent interès en ser 'fab' en aquell moment.»[82] Harrison afegí que, havent gaudit amb els enregistraments de Rubber Soul i Revolver, no li agradà com l'enfocament del grup amb Sgt. Pepper esdevengué un «procés assembleari», en què «molt de temps acabà amb només Paul tocant el piano i Ringo duent el tempo, i no se'ns permeté tant tocar com una banda.»[83]

La versió britànica de Sgt. Pepper fou el primer àlbum de pop en ser masteritzat sense solcs, els buits momentanis que se situen típicament entre les pistes com a punt de demarcació.[84] Féu ús de dos crossfades que ajuntaven les cançons, per així donar la impressió d'una actuació contínua en directe.[85][nb 10] Encara que es prepararen mescles tant en mono com en estèreo, els Beatles estigueren mínimament involucrats en les sessions de mescles estèreo (que ells consideraven menys importants), encomanant la tasca a Martin i Emerick.[87] Emerick recorda: «Invertírem tres setmanes en les mescles mono i potser tres dies en les estèreo.»[88] Estima que dedicaren 700 hores al LP, més de trenta vegades del que dedicaren al primer àlbum dels Beatles, Please Please Me, que costà 400£ de produir.[89] En contrast, el cost final de Sgt. Pepper fou de 25.000£.[90] L'àlbum s'enllestí el 21 d'abril de 1967 amb l'enregistrament de sons aleatoris, incloent un xiulet de gossos inclòs en el groove final.[91]

Portada i embalatge[modifica | modifica el codi]

Els artistes pop Peter Blake i Jann Haworth dissenyaren la portada de Sgt. Pepper, guanyadora d'un premi Grammy a Millor Portada, a partir d'un esborrany de tinta fet per McCartney.[92] Els directors artístics foren Robert Fraser i Michael Cooper.[93] La portada del LP consistia en un collage colorit protagonitzat pels Beatles vestits com a membres de la banda de Sgt. Pepper, acompanyats per un seguit de representacions a escala real de persones famoses.[94] Els bigotis estrafolaris que el grup porta posats reflectien la influència de l'estil hippie, mentre que la seva vestimenta «parodiava la moda a Bretanya dels estils militars», explica el biògraf dels Beatles Jonathan Gould.[95] Al centre de la imatge hi figuren els Beatles drets darrere d'un pedaç de tambor, en el qual l'artista Joe Ephgrave hi pintà el títol de l'àlbum. Davant del pedaç hi ha una composició de flors que es llegeix «Beatles».[96] Els uniformes de colors anaren a càrrec de la manufacturera de vestits teatrals M. Berman Ltd. de Londres.[97] Les lletres de l'àlbum s'imprimiren al complet a la contraportada; la primera vegada que això es feia en un LP de rock.[98]

A la sessió fotogràfica del 30 de març de 1967 amb Cooper també s'elaboraren la contraportada i la imatge desplegable de l'interior, que segons el musicòleg Ian Inglis transmeten «una calor òbvia i immediata ... que les distancien de l'esterilitat i artifici típics d'aquestes imatges.»[96] McCartney explicà: «Una de les coses en què estàvem aquells dies eren els missatges oculars ... Per tant amb la foto interior de Michael Cooper, tots diguérem: 'Ara mireu aquesta càmera i digueu vertaderament us estimo! Realment intenteu-ho i sentiu amor; realment doneu amor a través d'això! Sortirà; es mostrarà; és una actitud.' I això és el que això és, si la mires veuràs el gran esforç dels ulls.»[99] La funda interior abandonava per primera vegada el foli blanc estàndard en favor d'un patró abstracte d'ones de color grana, vermell, rosa i blanc, obra de l'equip de disseny neerlandès The Fool.[96] L'embalatge incloïa com a regal de bonificació una graella de retallables de cartró dissenyats per Blake i Haworth: un retrat del Sgt. Pepper basat en una estàtua de can Lennon que s'utilitzà a la portada, un bigoti fals, dos conjunts de divises de sergent, dues medalles i una imatge dels Beatles dempeus vestits amb els uniformes.[100] Moore creu que la inclusió d'aquests ítems ajudà als fans a «pretendre estar a la banda».[101]

El collage inclou 57 fotografies i 9 estàtues de cera que representen diverses personalitats, entre les quals actors, esportistes, científics i, a petició de Harrison, els gurus de la Comunitat d'Autorealització Mahavatar Babaji, Lahiri Mahasaya, Sri Yukteswar i Paramahansa Yogananda.[102] Inglis veu el quadre com «una guia de la topografia cultural de la dècada», mostrant la democratització creixent de la societat en què les «barreres tradicionals entre la cultura 'alta' i 'baixa' s'anaven erosionant.»[103][nb 11] La imatge definitiva incloïa cantants com Bob Dylan i Bobby Breen; les estrelles de cinema Marlon Brando, Tony Curtis, Marlene Dietrich i Marilyn Monroe; l'artista Aubrey Beardsley; el boxador Sonny Liston i el futbolista Albert Stubbins. També hi figuraven els comediants Stan Laurel i Oliver Hardy i els escriptors H. G. Wells, Oscar Wilde, Lewis Carroll i Dylan Thomas.[103][nb 12] Lennon peticionà Adolf Hitler i Jesucrist, però foren rebutjats.[105] Quan es demanà a McCartney per què no hi inclogueren Elvis Presley, aquest va respondre: «Elvis era massa important i estava massa per sobre de la resta ni que fos per mecnionar-lo ... per tant no el posàrem a la llista perquè era més que merament un ... cantant pop, ell era Elvis the King.»[106] El cost final de la coberta fou de gairebé 3.000£, una extravagància per un temps en què preparar la portades d'un àlbum costava al voltant de 50£.[100]

Publicació[modifica | modifica el codi]

Després d'enllestir Sgt. Pepper, però abans de la publicació comercial de l'àlbum, els Beatles dugueren un disc d'acetat amb l'àlbum al pis del cantant estatunidenc Cass Elliot a King's Road (Chelsea) i el reproduïren a les sis del matí a tot volum amb els altaveus col·locats davant de les finestres obertes. L'agent de premsa del grup Derek Taylor recordà que els residents de la barriada obriren les finestres i escoltaren sense queixar-se allò que interpretaren com a música inèdita dels Beatles.[107] L'1 de juny de 1967 Sgt. Pepper esdevengué el primer àlbum dels Beatles en ser publicat arreu del món simultàniament.[108][nb 13] El vuitè àlbum d'estudi de la banda debutà al Regne Unit com a número u, on romangué durant 22 setmanes consecutives, i va vendre 250.000 còpies durant els set primers dies.[110] El 4 de juny The Jimi Hendrix Experience va encetar un concert al Saville Theatre de Londres versionant la cançó del títol «Sgt. Pepper». Epstein era el propietari de Saville en aquells temps i Harrison i McCartney assistiren a l'actuació. McCartney descrigué el moment: «Les cortines es retiraren i [Hendrix] entrà caminant endavant tocant 'Sgt. Pepper'. És un afalac major per a qualsevol. Anoto això com un dels grans honors de la meva carrera.»[111] Langdon Winner de la Rolling Stone recorda:

« El més a prop que la Civilització Occidental ha estat mai de la unitat d'ençà del Congrés de Viena el 1815 va ser la setmana que l'àlbum Sgt. Pepper fou publicat. A cada ciutat d'Europa i Amèrica les estacions de ràdio el reproduïren ... i tothom l'escoltava ... va ser la cosa més fascinant que he sentit mai. Durant una breu estona la consciència fragmentada d'Occident fou unificada, com a mínim a les ments de la joventut.[112] »

Sgt. Pepper fou àmpliament percebuda pels oients com la banda sonora de l'Estiu de l'Amor.[113] Riley opina que l'àlbum «agrupà la gent a través de l'experiència comuna del pop en una escala més gran que mai abans.»[114] Les estacions americanes de ràdio interromperen la seva programació habitual per reproduir l'àlbum pràcticament sense pausa, de vegades de principi a fi.[115] Ocupà la primera posició de la Billboard Top Lps als Estats Units durant 15 setmanes, de l'1 de juliol al 13 d'octubre del 1967.[116] Amb 2,5 milions de còpies venudes en tres mesos de la seva publicació, l'èxit comercial inicial de Sgt. Pepper va sobrepassar el de tots els àlbums previs dels Beatles.[1] No es va publicar cap de les seves cançons com a senzill a part.[117]

Llistat de cançons[modifica | modifica el codi]

Sgt. Pepper va ser el primer àlbum dels Beatles en ser publicat amb la mateixa llista de cançons al Regne Unit i als Estats Units.[118]

Totes les cançons foren escrites i compostes per Lennon–McCartney excepte «Within You Without You», composta per George Harrison. 

Cara 1
Núm. Títol Primera veu Durada
1. «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band»   McCartney 2:02
2. «With a Little Help from My Friends»   Starr 2:44
3. «Lucy in the Sky with Diamonds»   Lennon 3:28
4. «Getting Better»   McCartney 2:48
5. «Fixing a Hole»   McCartney 2:36
6. «She's Leaving Home»   McCartney amb+ Lennon 3:35
7. «Being for the Benefit of Mr. Kite!»   Lennon 2:37
Cara 2
Núm. Títol Primera veu Durada
8. «Within You Without You»   Harrison 5:04
9. «When I'm Sixty-Four»   McCartney 2:37
10. «Lovely Rita»   McCartney 2:42
11. «Good Morning Good Morning»   Lennon 2:41
12. «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Reprise)»   Lennon, McCartney i Harrison 1:19
13. «A Day in the Life»   Lennon i McCartney 5:39
Durada total:
39:52

Informació del llistat de pistes segons Mark Lewisohn i Ian MacDonald.[119]

Personal[modifica | modifica el codi]

Segons Mark Lewisohn i Ian MacDonald:[120]

The Beatles
Músics addicionals i producció
  • Mal Evans – compte, harmònica, alarma del rellotge i acord de mi final amb piano[125]
  • George Martin – productor i mesclador; tape loops i efectes de so; clavicèmbal a «Fixing a Hole», harmònium, orgue Lowrey i glockenspiel a «Being for the Benefit of Mr. Kite!», orgue Hammond a «With a Little Help from My Friends», piano a «Getting Better» i solo de piano a «Lovely Rita»; acord final amb harmònium[126]
  • Músics d'estudi – quatre trompes a «Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band»: Neill Sanders, James W. Buck, John Burden, Tony Randall,[127] arranjat i dirigit per Martin i McCartney; secció de corda i arpa a «She's Leaving Home», arranjat per Mike Leander i dirigit per Martin; harmònium, tabla, sitar, esraj, vuit violins i quatre violoncels a «Within You, Without You», arranjat i dirigit per Harrison i Martin; trio de clarinets a «When I'm Sixty-Four»: Robert Burns, Henry MacKenzie, Frank Reidy, arranjat i dirigit per Martin i McCartney; saxòfons a «Good Morning, Good Morning», arranjat i dirigit per Martin i Lennon; i orquestra de quaranta membres, incloent corda, metall, fusta i percussió a «A Day in the Life», arranjat per Martin, Lennon i McCartney i dirigit per Martin i McCartney.[128]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Quan es va publicar el tema Lucy in the Sky With Diamonds, va haver-hi gent que va interpretar que descrivia una experiència psicodèlica provocada per la ingestió d'un àcid al·lucinogen. La lletra de la cançó parlava d'un viatge en barca per una terra fantàstica de gent a cavall, taxis de paper i pastissos de gelatina i, a més, les tres paraules principals del títol formen l'acròstic LSD. 

Els Beatles van respondre que el nom de la cançó va estar inspirat en un dibuix[129] que el fill de John Lennon, Julian, havia dibuixat a la guarderia. Quan el nen va ensenyar el dibuix al seu pare, li va dir: "Mira, aquesta és la Lucy al cel amb diamants". La Lucy era una amiga de la guarderia d'en Julian.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. A principis i a mitjan anys 60, el grup nord-americà Beach Boys publicà una música que presentava un creixent nivell de sofisticació. Liderats pel seu principal lletrista i productor, Brian Wilson, combinaren harmonia vocal inspirada en jazz amb música surf, creant el seu so únic.[24] Wilson, escrivint els comentaris de Pet Sounds, explicà la seva inspiració: «El desembre de 1965, vaig escoltar l'àlbum Rubber Soul. Definitivament va ser un repte per mi. Vaig veure que cada tros era artísticament molt interessant i estimulant. Immediatament vaig començar a treballar en les cançons de Pet Sounds[25] El biògraf dels Beatles Jonathon Gould escrigué que «dels diversos senzills de pop publicats durant l'octubre de 1966, cap tengué una influència major en els Beatles que «Good Vibrations» dels Beach Boys», una cançó iniciada durant les sessions de Pet Sounds però publicada diversos mesos més tard.[26]
  2. L'autor Will Romano observà que Sgt. Pepper s'acomiada amb lletres sense sentit tal com ho havia fet Freak Out![32] L'autor Barry Miles nota que la pista no publicada dels Beatles, «Carnival of Light» –enregistrada durant les sessions del que després evolucionaria a Sgt. Pepper– s'assembla força a l'última cançó de Freak Out!, «The Return of the Son of Monster Magnet». Els Mothers parodiaren més endavant la portada de Sgt. Pepper amb el seu àlbum de 1968, We're Only in It for the Money.[33]
  3. Segons Emerick, l'enregistrament de Sgt. Pepper marca l'emergència de McCartney com a de facto productor dels Beatles, ja que Martin estava, cada cop més freqüentment, absent en les sessions tardanes que sovint s'allargaven fins a l'alba.[36] Emerick afirma que, quan es dugueren les sessions de Sgt. Pepper, «era evident que la personalitat de John estava canviant. En lloc de dogmatitzar-ho tot, s'estava tornant complaent; de fet, semblava prou satisfet de que algú altre pensés per ell.»[37]
  4. EMI era propietària dels enregistraments dels Beatles i d'Abbey Road Studios, per la qual cosa no va sostreure quotes pel temps d'estudi del pagament regalies de la banda durant l'enregistrament i producció de Sgt. Pepper.[39]
  5. Segons el biògraf dels Beatles Hunter Davies, «l'experimentació realment seriosa» començà l'abril de 1966, amb l'última pista de l'àlbum Revolver, «Tomorrow Never Knows».[46] Martin hi està d'acord, remarcant l'ús d'una tambura amb veu backwards a «Rain» com un avanç important que conduí a la producció experimental de «Tomorrow Never Knows».[47] D'acord amb Emerick la «gran diferència» entre Revolver i Sgt. Pepper és que en aquest darrer no hi havia en absolut data límit per completar-lo. També apunta que les sessions de gravació de Revolver es portaven a terme principalment durant la tarda i el vespre, mentre que les sessions de Sgt. Pepper començaven habitualment passades les 7 PM.[48] Atribueix la diferència de so entre els dos àlbums al fet que Revolver fos sobretot enregistrat a l'Abbey Road Studio Three, una habitació molt més petita i un «estudi que sona més brut acústicament» que l'Studio Two.[49]
  6. Martin i Epstein decidiren que no era apropiat fer pagar als fans dues vegades pel mateix material, per la qual cosa no inclogueren «Strawberry Fields Forever» ni «Penny Lane» a l'àlbum Sgt. Pepper.[54]
  7. Després de tres setmanes només havien completat dues cançons, cosa que segons Emerick aixecà crítiques dels seus companys d'EMI a les quals ell respongué «simplement espereu».[57]
  8. La gravació de «Strawberry Fields Forever» fou la primera vegada que els Beatles pogueren treballar sense la càrrega d'una data límit. Marca l'inici dels seus anys d'estudi.[59]
  9. Els enregistradors de vuit pistes foren utilitzats per primera vegada a un àlbum dels Beatles el 1968, durant les sessions pel White Album.[65]
  10. Els dos crossfades ajuntaven «Sgt. Pepper» amb «With a Little Help from My Friends» i la represa de «Sgt. Pepper» amb «A Day in the Life».[86]
  11. Inglis parafraseja George Melly, que el 1970 descrigué la portada de Sgt. Pepper com «un microcosmos del món subterrani».[103]
  12. Inclosos també els filòsofs i científics Karl Marx, Albert Einstein, Sigmund Freud i Carl Jung.[103] Starr fou l'únic Beatle que no oferí cap suggerència pel collage.[104]
  13. Sgt. Pepper fou publicat pocs dies després del cinquè aniversari de la primera sessió d'enregistrament dels Beatles amb EMI.[109]
  14. Tot i els esforços de Martin per assegurar l'acreditació d'Emerick com a enginyer de Sgt. Pepper, EMI refutà la petició basant-se en la política de la discogràfica en aquells moments. Peter Black obtengué un disc d'or per la seva contribució en la portada de l'àlbum, però Emerick no n'obtengué cap per la seva contribució en l'enregistrament de l'àlbum; emperò el 1968 rebria un premi Grammy pel Millor Enginyeria d'Àlbum, No-Clàssic.[124]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Spitz, 2005, p. 697.
  2. «The National Recording Registry 2003». Library of Congress, 2003. [Consulta: 19 novembre 2007].
  3. Kastan, 2006, p. 139.
  4. Miles, 1997, p. 303.
  5. Lewisohn, 1992, p. 210.
  6. The Beatles, 2000, p. 229.
  7. MacDonald, 2005, p. 212.
  8. 8,0 8,1 Martin; Pearson, 1994, p. 7.
  9. Lewisohn 1992, p. 211; Martin & Pearson 1994, p. 7
  10. MacDonald, 2005, p. 212–213.
  11. 11,0 11,1 11,2 MacDonald, 2005, p. 213.
  12. Lewisohn 1992, pàg. 210: els Beatles es cansaren de les gires, 230: l'última actuació comercial dels Beatles; MacDonald 2005, p. 213
  13. Schaffner, 1978, p. 58–59.
  14. Julien, 2008b, p. 1.
  15. 15,0 15,1 Julien, 2008b, p. 2.
  16. Blaney, 2007, p. 8.
  17. Womack, 2007, p. 158, 160–161.
  18. Harry 2000, pàg. 323, 333; Julien 2008b, p. 2
  19. Womack, 2007, p. 168.
  20. Moore, 1997, p. 20–21.
  21. Miles, 1997, p. 303–304.
  22. Martin, 1994, p. 202.
  23. MacFarlane 2008, pàg. 36–37: interès creixent de Wilson en l'estètica de l'enregistrament; Kimsey 2009, pàg. 37, 235: admiració per Rubber Soul dels Beatles and Phil Spector.
  24. MacFarlane, 2008, p. 36.
  25. Martin; Pearson, 1994, p. 48.
  26. Gould, 2007, p. 35.
  27. MacFarlane, 2008, p. 36–37.
  28. Babiuk 2002, p. 204: «Està fet de forma molt intel·ligent»; Julien 2008c, p. 158: «escapés de la influència».
  29. Crowe, Jerry. «'Pet Sounds Sessions': Body of Influence Put in a Box». Los Angeles Times, 1 novembre 1997 [Consulta: 9 abril 2014].
  30. 30,0 30,1 Julien, 2008c, p. 160.
  31. Julien, 2008c, p. 158.
  32. Romano, 2010, p. 20.
  33. Everett, 1999, p. 123.
  34. Emerick; Massey, 2006, p. 184, 190.
  35. Everett, 1999, p. 99.
  36. Emerick; Massey, 2006, p. 163.
  37. Emerick; Massey, 2006, p. 174.
  38. Lewisohn, 1992, p. 232.
  39. 39,0 39,1 MacDonald, 2005, p. 215.
  40. Everett 1999, p. 99; MacDonald 2005, pàg. 212–223
  41. 41,0 41,1 Emerick; Massey, 2006, p. 135–136.
  42. Awde, 2008, p. 17.
  43. MacDonald, 2005, p. 217–220.
  44. Emerick; Massey, 2006, p. 139.
  45. Martin & Pearson 1994, p. 78: «experimentació tecnològica contínua»; Martin & Pearson 1994, p. 82: Sgt. Pepper «sorgí naturalment de Revolver».
  46. Davies 2009, p. 261; MacDonald 2005, pàg. 185–193
  47. Martin; Pearson, 1994, p. 79.
  48. Emerick; Massey, 2006, p. 142.
  49. 49,0 49,1 Scapelliti, 2007, p. 96.
  50. Martin; Pearson, 1994, p. 111.
  51. Moore, 1997, p. 19–20.
  52. Harry, 2002, p. 714.
  53. Everett 1999, p. 99: s'abandonà el concepte de la infantesa en favor del de Sgt. Pepper; Miles 1997, p. 306: per insistència d'Epstein les cançons del senzill no foren incloses al LP.
  54. Martin; Pearson, 1994, p. 27.
  55. Martin; Pearson, 1994, p. 26.
  56. MacDonald 2005, p. 219: 55 hores d'estudi; Martin & Pearson 1994, p. 13: «establí l'agenda per l'àlbum sencer.»
  57. Emerick; Massey, 2006, p. 141.
  58. Julien, 2008b, p. 6.
  59. Julien 2008c, p. 156: l'inici dels seus anys d'estudi; Lewisohn 1992, p. 233: sense data límit.
  60. Emerick & Massey 2006, p. 132: l'objectiu de McCartney; Julien 2008b, p. 6: "Now our performance is that record."
  61. 61,0 61,1 61,2 Emerick; Massey, 2006, p. 190.
  62. MacDonald, 2005, p. 220–221.
  63. Martland, Peter. Since Records Began: EMI, the First Hundred Years. Amadeus Press, 1997, p. 250. ISBN 978-1-57467-033-2. 
  64. Emerick; Massey, 2006, p. 191.
  65. Emerick; Massey, 2006, p. 176.
  66. Lewisohn, 2009, p. 29.
  67. Babiuk, 2002, p. 199.
  68. Emerick; Massey, 2006, p. 169–170.
  69. Lewisohn, 1992, p. 244.
  70. Kimsey, 2008, p. 133.
  71. Hannan, 2008, p. 62.
  72. Lewisohn, 1992, p. 216.
  73. 73,0 73,1 Martin; Pearson, 1994, p. 82–83.
  74. Martin; Pearson, 1994, p. 105.
  75. Davies, 2009, p. 273–274.
  76. Davies, 2009, p. 270.
  77. MacDonald, 2005, p. 233–234.
  78. Everett 1999, p. 104: un orgue Lowrey a «Lucy in the Sky with Diamonds»; Everett 1999, p. 106: un Pianet Hohner a «Getting Better», Everett 1999, p. 107: un clavicèmbal a «Fixing a Hole»; Everett 1999, p. 110: un harmònium a «Being for the Benefit of Mr. Kite!»; Everett 1999, p. 120: un piano de cua a «A Day in the Life».
  79. Everett, 1999, p. 104, 106.
  80. Miles, 2001, p. 266–67.
  81. Everett, 1999, p. 100.
  82. The Beatles, 2000, p. 241, 242.
  83. The Beatles, 2000, p. 242.
  84. Womack, 2007, p. 170.
  85. Julien 2008c, p. 162; Lewisohn 1992, p. 251
  86. Lewisohn, 1992, p. 251.
  87. Lewisohn, 1992, p. 252.
  88. Scapelliti, 2007, p. 100.
  89. Davies 2009, p. 262: l'enregistrament de Please Please Me costà 400£; Lewisohn 1992, p. 253: invertiren 700 hores enregistrant Sgt. Pepper.
  90. Martin; Pearson, 1994, p. 168.
  91. Lewisohn, 1992, p. 252–253.
  92. Inglis 2008, p. 92: l'esborrany de McCartney per la portada de Sgt. Pepper (font secundària); Inglis 2008, pàg. 92–95: l'involucrament de Robert Fraser, Perter Blake, Jann Haworth i Michael Cooper; Inglis 2008, p. 96: premi Grammy a Millor Portada del 1967; Miles 1997, p. 333: l'esborrany de McCartney per la portada de Sgt. Pepper (font primària).
  93. Inglis, 2008, p. 92–95.
  94. Gould 2007, pàg. 391–395: la portada de Sgt. Pepper incloïa els Beatles com la banda imaginària al·ludida a la pista que dóna nom a l'àlbum, acompanyats per un seguit de celebritats (font secundària); The Beatles 2000, p. 248: acompanyats per un seguit de celebritats (font primària).
  95. The Beatles 2000, p. 236: la creixent influència de l'estil hippie en els Beatles; Gould 2007, p. 385: «parodiava la moda a Bretanya dels estils militars».
  96. 96,0 96,1 96,2 Inglis, 2008, p. 95.
  97. Inglis 2008, p. 95; Sounes 2010, p. 169
  98. Lewisohn 1992, p. 236: la primera vegada que s'imprimien les lletres al complet en un àlbum de rock; Inglis 2008, p. 96: les lletres s'imprimiren a la contraportada.
  99. Miles, 1997, p. 344–345.
  100. 100,0 100,1 Inglis, 2008, p. 96.
  101. Moore, 1997, p. 57.
  102. Inglis 2008, p. 93: 57 fotografies i 9 estàtues de cera; Tillery 2011, p. 81: gurus de la Comunitat.
  103. 103,0 103,1 103,2 103,3 Inglis, 2008, p. 93.
  104. Inglis, 2008, p. 94.
  105. Harry, 2000, p. 412.
  106. Harry, 2002, p. 727.
  107. MacDonald, 2005, p. 249.
  108. Lewisohn 1992, pàg. 350, 351; Southall & Perry 2006, p. 59
  109. Lewisohn, 1992, p. 236.
  110. Everett 1999, p. 123: debutà al Regne Unit com a número u; Moore 1997, p. 19: vuitè àlbum d'estudi.
  111. McDermott, John. Ultimate Hendrix: An Illustrated Encyclopedia of Live Concerts and Sessions. Backbeat Books, 2009, p. 52. ISBN 978-0-87930-938-1. 
  112. Riley, 1988, p. 205.
  113. Scapelliti, 2007, p. 104.
  114. Riley, 1988, p. 205–206.
  115. MacDonald 2005, p. 249: les estacions de ràdio interromperen la programació habitual; Riley 1988, p. 205: algunes reproduïren l'àlbum de principi a fi.
  116. Rosen, 1996, p. 95.
  117. Lewisohn, 1992, p. 260.
  118. Southall; Perry, 2006, p. 59.
  119. Lewisohn 1992, p. 350; MacDonald 2005, pàg. 220–250
  120. Lewisohn 1992, pàg. 232–253, MacDonald 2005, pàg. 215–250
  121. Emerick; Massey, 2006, p. 176–179.
  122. MacDonald, 2005, p. 237, 243.
  123. Emerick; Massey, 2006, p. 132–192.
  124. Emerick; Massey, 2006, p. 191–192.
  125. MacDonald, 2005, p. 227–232, 237.
  126. Emerick & Massey 2006, p. 171: solo de piano a «Lovely Rita»; MacDonald 2005, pàg. 235, 237, 246, 239, 241; Womack 2007, p. 180: acord final amb harmònium.
  127. MacDonald, 2005, p. 232.
  128. Emerick & Massey 2006, p. 158: Martin i McCartney van prendre torns dirigint; Gould 2007, pàg. 387–388: l'enregistrament de «A Day in the Life» incloïa una orquestra de quaranta membres; Martin & Pearson 1994, p. 35: Robert Burns, Henry MacKenzie, Frank Reidy.
  129. [enllaç sense format] http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/6/65/Lucyinthesky.JPG

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band Modifica l'enllaç a Wikidata