Tour de França de 2002

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Tour de França de 2002 Cycling (road) pictogram.svg
Detalls de la cursa
Cursa89. Tour de França
Dates6 – 28 de juliol de 2002
PaïsosFRA França
LUX Luxemburg
GER Alemanya
SortidaCiutat de Luxemburg
ArribadaParís
Inscrits189
Finalitzen153
Palmarès
VencedorDeclarat desert
SegonESP Joseba Beloki Dorronsoro (ONCE-Eroski)
TercerLTU Raimondas Rumšas (Lampre-Daikin)
PuntsAUS Robbie McEwen (Lotto-Adecco)
MuntanyaFRA Laurent Jalabert (CSC-Tiscali)
JovesITA Ivan Basso (Fassa Bortolo)
EquipESP ONCE-Eroski
Route of the 2002 Tour de France.png
◀ 20012003 ▶
Documentació Wikidata-logo S.svg

La 89a edició del Tour de França es va disputar entre el 6 i el 28 de juliol. La cursa va començar a Luxemburg i va finalitzar a París, després de disputar 20 etapes (més el pròleg) i recórrer 3.278 km. El Tour va donar la volta a França en el sentit contrari a les agulles del rellotge, visitant els Pirineus abans dels Alps. Aquesta edició no va tenir guanyador, malgrat que originalment el ciclista nord-americà Lance Armstrong va guanyar la cursa, a causa de que l'agost de 2012, l'Agència Antidopatge dels Estats Units va anunciar que desqualificava Armstrong de tots els resultats des de 1998, inclosos els 7 Tour de França obtinguts entre 1999 i 2005.[1] Aquest veredicte va ser ratificat per la Unió Ciclista Internacional.[2]

El favorit per guanyar l'edició era Armstrong, en aquell moment guanyador de les 3 edicions prèvies. La principal oposició vindria de la mà de l'equip ONCE a través de Joseba Beloki, Igor González de Galdeano i Marcos Serrano, que l'edició anterior havien finalitzat 3r, 5è i 9è respectivament, i dels corredors del Kelme Óscar Sevilla (7è a l'edició anterior del Tour i 2n a l'edició anterior de la Vuelta a España) i Santiago Botero (8è l'edició anterior). Altres corredors a tenir en compte per les primeres posiciones del rànquing final eren Tyler Hamilton (2n al Giro d'Itàlia de 2002), Levi Leipheimer (3r a la Vuelta a España de 2001), Christophe Moreau (4t al Tour de França de 2000) i el company d'equip d'Armstrong Roberto Heras (4t a Vuelta a España de 2001). Pel que fa a absències de corredors importants cal destacar les de Jan Ullrich (2n l'edició anterior) i Gilberto Simoni (guanyador del Giro d'Itàlia de 2001).

Equips[modifica]

El equips es van classificar per l'edició de 2002 per mitjà de diversos mètodes.[3] U.S. Postal Service va ser escollir per tenir a les seves files al guanyador de l'edició anterior, Lance Armstrong. Rabobank va ser seleccionat per comptar entre el seus corredor a Erik Dekker, guanyador de la Copa del Món de ciclisme de 2001. Els equips Alessio, Kelme–Costa Blanca i iBanesto.com van ser seleccionats per haver guanyat les classificacions d'equips del Giro d'Itàlia de 2001, el Tour de França de 2001 i la Vuelta a España de 2001 respectivament. A final de 2001 es van classificar set equips més basant-se en el rànquing de la UCI, després de compensar els traspassos de corredors.[4] cinc equips més van ser convidats per l'organitzador de la cursa, Amaury Sport Organisation.[4] Després d'haver atorgat les invitacions es va anunciar que el principal corredor del Saeco, Gilberto Simoni, havia donat positiu per cocaïna en dues ocasions. Per aquesta raó, es va retirar la invitació a Saeco i se li va donar a l'equip Jean Delatour.[5] En total van participar 21 equips i 189 ciclistes.[6]

Equips classificats

Equips convidats


Etapes[modifica]

La primera setmana, les etapes van ser principalment planes i es van disputar pel nord de França. Les dues ultimes setmanes van tenir etapes de muntanya als Pirineus i als Alps.[3]

Característiques i guanyadors[7]
Etapa Data Recorregut Distancia Tipus Guanyador
P 6 de Juliol Luxembourg 7 km Contrarellotge  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1]
1 7 de Juliol Luxembourg 192,5 km Plana  Rubens Bertogliati (SUI)
2 8 de Juliol De Luxembourg a Saarbrücken (Germany) 181 km Plana  Óscar Freire (ESP)
3 9 de Juliol De Metz a Reims 174,5 km Plana  Robbie McEwen (AUS)
4 10 de Juliol De Épernay a Château-Thierry 67,5 km Contrarellotge per equips ONCE–Eroski
5 11 de Juliol De Soissons a Rouen 195 km Plana  Jaan Kirsipuu (EST)
6 12 de Juliol De Forges-les-Eaux a Alençon 199,5 km Plana  Erik Zabel (GER)
7 13 de Juliol De Bagnoles-de-l'Orne a Avranches 176 km Plana  Bradley McGee (AUS)
8 14 de Juliol De Saint-Martin-de-Landelles a Plouay 217,5 km Plana  Karsten Kroon (NED)
9 15 de Juliol De Lanester a Lorient 52 km Contrarellotge  Santiago Botero (COL)
16 de Juliol Bordeaux Dia de descans
10 17 de Juliol De Bazas a Pau 147 km Plana  Patrice Halgand (FRA)
11 18 de Juliol De Pau a La Mongie 158 km Alta muntanya  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1]
12 19 de Juliol De Lannemezan a Plateau de Beille 199,5 km Alta muntanya  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1]
13 20 de Juliol De Lavelanet a Béziers 171 km Plana  David Millar (GBR)
14 21 de Juliol De Lodève al Mont Ventoux 221 km Alta muntanya  Richard Virenque (FRA)
22 de Juliol Vaucluse Dia de descans
15 23 de Juliol De Vaison-la-Romaine a Les Deux Alpes 226,5 km Mitja muntanya  Santiago Botero (COL)
16 24 de Juliol De Les Deux Alpes a La Plagne 179,5 km Alta muntanya  Michael Boogerd (NED)
17 25 de Juliol De Aime a Cluses 142 km Alta muntanya  Dario Frigo (ITA)
18 26 de Juliol De Cluses a Bourg-en-Bresse 176,5 km Mitja muntanya  Thor Hushovd (NOR)
19 27 de Juliol De Régnié-Durette a Mâcon 50 km Contrarellotge  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1]
20 28 de Juliol De Melun a París (Camps Elisis) 144 km Plana  Robbie McEwen (AUS)
Total 3.278 km[8]

La cursa[modifica]

El pròleg el va guanyar Lance Armstrong seguit de Laurent Jalabert i Raimondas Rumsas que van quedar segon i tercer respectivament. Armstrong i el seu equip, el US Postal, no es van preocupar de conservar el Mallot groc durant les primeres etapes i aquest va canviar de mans en diverses ocasions. Després d'Armstrong, va anar a parar a mans de Rubens Bertogliati que el lluir durant la segona i tercera etapes, quan Robbie McEwen va vèncer Erik Zabel a l'esprint obtenint suficient temps d'avantatge com per portar el Mallot groc durant la quarta etapa, que va ser una Contrarellotge per equips en la que es va imposar l'equip ONCE-Eroski. El seu corredor Igor Gonzalez de Galdeano va passar a encapçalar la classificació general. En aquest punt de la cursa, el primers 10 corredors de la classificació general eren membres de l'equip ONCE o US Postal, encara que amb dues contrarellotges individuals i varies etapes de muntanya pendents de disputar-se aquest fet no tenia cap importància, tot i deixar clar el fet que que aquests dos equips eren els que dirigien el gran grup.

Les següents etapes planes van ser guanyades per Jaan Kirsipuu, Erik Zabel, Bradley McGee i Karsten Kroon i al final de la etapa 8, els 7 primers llocs els ocupaven ciclistes de l'ONCE amb Gonzalez liderant, seguit a 4 segons pel seu company d'equip Joseba Beloki. Armstrong ocupava la vuitena plaça i Tyler Hamilton de l’equip CSC la novena.

L'etapa 9 va ser una contrarellotge individual guanyada per Santiago Botero, on sorprenentment set ciclistes van acabar a menys d'un minut del guanyador, quan els experts havien assumit que molt pocs corredors podrien acabar a prop d'Armstrong (que va acabar segon) i que ningú el guanyaria. Després de la contrarellotge, González encara liderava la classificació general amb Armstrong en la segona posició, Beloki a la tercera i a causa de les seves grans actuacions a la contrarellotge, Serhiy Gonchar i Botero es van situar en quarta i cinquena posició.

L'etapa 10 va ser una etapa muntanyenca amb un esprint final guanyat per Patrice Halgand de l'equip Jean Latour. L'equip espanyol ONCE amb Beloki, González i Abraham Olano, i l'equip nord-americà US Postal amb Armstrong, un jove Floyd Landis, Viatxeslav Iekimov i el ciclista espanyol Roberto Heras, un antic campió de la Vuelta a Espanya, lluitarien per emportar-se el Tour de França de 2002 a les muntanyes.

L'etapa 11, va ser liderada per Laurent Jalabert des del quilòmetre 6 fins al quilòmetre 155 quan Armstrong el va atrapar i superar a 3 km de l'arribada. El US Postal va controlar el ritme del gran grup durant la major part de la cursa. Heras va liderar el camí marcant un ritme tan elevat que la majoria dels rivals d'Armstrong van ser eliminats abans que Armstrong hagués de dur a terme qualsevol atac, però quan Armstrong finalment va atacar només el van poder seguir Heras, company d'equip, i Beloki. Poc després Armstrong es va quedar sol de camí a obtenir el Mallot groc.

A l'etapa 12, Jalabert va atacar de nou amb Isidro Nozal i Laurent Dufaux. Al voltant de la meitat de l'etapa, el grup tenia 3 minuts sobre un segon grup format per Richard Virenque, Eddy Mazzoleni i Aleksandr Botxarov, mentre que l'US Postal amb George Hincapie al liderant la persecució del gran grup es trobava a 4 minuts de Jalabert. Aquest va ser capturat novament a menys de 10 km de l’acabament després d'haver liderat l'etapa durant la major part del dia. Un cop més, Heras va fracturar el grup dels deu millors ciclistes quedant-se només amb Armstrong i Beloki, que eren els únics capaços de seguir el seu ritme. Un cop més, quan Armstrong va llançar el seu atac, ni Heras ni Beloki el van poder seguir i van acabar segon i tercer a 1 minut i 4 segons. Botero i Gonzalez van poder aconseguir arribar a menys de set segons de Heras i Beloki, mentre que Rumsas i Carlos Sastre van acabar un minut i mig darrere d'Armstrong.

L'etapa 13 va ser una etapa plana i en la competició pel Mallot verd, Erik Zabel i Robbie McEwen només estaven separats per un punt. Els atacs implacables de Laurent Jalabert i la seva combativitat estaven donant els seus fruits, ja que no només era el portador del Mallot a punts vermells com a rei de la muntanya, sinó que també s'havia situat entre els 10 millors de la classificació general. L'etapa va ser guanyada per David Millar i la situació de la lluita pel Mallor verd es va mantenir igual.

Armstrong es va anar consolidant com a líder a mesura que la cursa progressava. Quan el Tour va arribar a París, Beloki era al segon lloc a més de 7 minuts, seguit de Rumsas, que va completar el podi, i del colombià Botero i de González. El guanyador del Mallot blanc, Ivan Basso, que acabaria en la 11a posició, es convertiria en un dels pocs rivals de Lance Armstrong a les properes edicions.

Després de la decisió USADA deu anys després, confirmada per la UCI, Armstrong va perdre aquest i tots els resultats després de 1998 quedant vacants. També es va decidir que era millor per a l’esport i com a exemple per als ciclistes de les generacions futures que els ciclistes que havien quedat segon, tercer i quart lloc no es traslladessin a la 1a, 2a i tercera posició.

Classificacions[modifica]

El Tour de França de 2002 va tenir diverses classificacions,[9] sent la més important la classificació general, obtinguda a partir de l'acumulació dels temps d'arribada dels ciclistes al final de cada etapa. El ciclista amb menys temps acumulat és el líder de la classificació general i es el portador del mallot groc, que el distingeix com a líder de la classificació general. Al fi de la última etapa, el líder de la classificació general i portador del mallot groc és el guanyador del Tour.[10]

Addicionalment, es van atorgar premis: la classificació per punts, el gram premi de la muntanya, la classificació dels joves, la classificació per equips i el premi a la combativitat. En la classificació per punts, els ciclistes obtenen punts per finalitzar les etapes entre els millor o en esprints intermedis. El lider d'aquesta classificació s'identifica amb el mallot verd.[11] En el gram premi de la muntanya els ciclistes obtenen punts al coronar en els primeres posicions determinades muntanyes que l'organització ha designat com a puntuables. El ciclista amb més punts acumulats és el líder d'aquesta classificació i portador del mallot blanc a punts vermells.[12] En la classificació dels joves és té en compte la classificació general dels ciclistes menors de 26 anys. El líder d'aquesta classificació és el ciclista menor de 26 anys que es troba millor classificat dins la classificació general, i se'l distingeix amb el mallot blanc.[13] Per la classificació per equips s'acumulen els temps de cada etapa dels 3 millors ciclistes de cada equip. L'equip amb un temps acumulat més baix és el líder d'aquesta classificació. Aquesta classificació que no te cap mallot distintiu. Per últim, s'atorga el premi de la combativitat al ciclista amb més punts acumulats al llarg de les etapes. El punts d'aquesta classificació els atorga un jurat que decideix qui ha estat el ciclista més combatiu. Aquesta classificació no comporta portar cap mallot distintiu, encara que el ciclista més combatiu d'una etapa, a la següent etapa porta el dorsal en blanc sobre fons vermell, enlloc del tradicional dorsal negre amb fons blanc.[14]

Líders de les classificacions per etapes[15][16]
Etapa Líder Classificació generalA yellow jersey. Classificació per puntsA green jersey. Gran premi de la muntanyaA white jersey with red polka dots. Classificació dels jovesA white jersey. Classificació per equips Premi de la combativitat
A white jersey with a red number bib. Premi Classificació
P Lance Armstrong[armstrong 1] Lance Armstrong[armstrong 1] Lance Armstrong[armstrong 1] desert David Millar CSC–Tiscali desert
1 Rubens Bertogliati Rubens Bertogliati Erik Zabel Christophe Mengin Rubens Bertogliati Stéphane Bergès Stéphane Bergès
2 Óscar Freire Stéphane Bergès Sylvain Chavanel
3 Robbie McEwen Erik Zabel Christophe Mengin Jacky Durand Jacky Durand
4 ONCE-Eroski Igor González Isidro Nozal ONCE-Eroski desert
5 Jaan Kirsipuu Stefano Casagranda
6 Erik Zabel Steffen Wesemann
7 Bradley McGee Franck Renier Franck Renier
8 Karsten Kroon Raivis Belohvoščiks
9 Santiago Botero David Millar desert
10 Patrice Halgand Robbie McEwen Ludo Dierckxsens
11 Lance Armstrong[armstrong 1] Lance Armstrong[armstrong 1] Erik Zabel Patrice Halgand Ivan Basso Laurent Jalabert Laurent Jalabert
12 Lance Armstrong[armstrong 1] Laurent Jalabert Laurent Jalabert
13 David Millar Robbie McEwen Eddy Mazzoleni
14 Richard Virenque Aleksandr Botxarov
15 Santiago Botero Mario Aerts
16 Michael Boogerd Michael Boogerd
17 Dario Frigo Mario Aerts
18 Thor Hushovd Léon van Bon
19 Lance Armstrong[armstrong 1] desert
20 Robbie McEwen Cristian Moreni
Final Lance Armstrong[armstrong 1] Robbie McEwen Laurent Jalabert Ivan Basso ONCE-Eroski Laurent Jalabert
  • Durant l'etapa 1, Laurent Jalabert va vestir el mallot verd perquè Lance Armstrong, lider d'aquesta classificació, era també el portador del mallot groc de líder de la classificació general.
  • Durant les etapes 2 i 3, David Millar va vestir el mallot blanc perquè Rubens Bertogliati, lider d'aquesta classificació, era també el portador del mallot groc de líder de la classificació general.
  • Durant l'etapa 4, Robbie McEwen va vestir el mallot verd perquè Erik Zabel, lider d'aquesta classificació, era també el portador del mallot groc de líder de la classificació general.

Resultats finals[modifica]

A continuació es mostren el 10 primers classificats de cada categoria.[6][17]

Classificació general[modifica]

Rànquing Ciclista Equip Punts
DSQ  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1] US Postal 82h 05' 12"
2  Joseba Beloki (ESP) ONCE–Eroski + 7' 17"
3  Raimondas Rumsas (LTU) Lampre–Daikin + 8' 17"
4  Santiago Botero (COL) Kelme–Costa Blanca + 13' 10"
5  Igor González (ESP) ONCE–Eroski + 13' 54"
6  José Azevedo (POR) ONCE–Eroski + 15' 44"
7  Francisco Mancebo (ESP) iBanesto.com + 16' 05"
DSQ  Levi Leipheimer (USA) Rabobank +17' 11"
9  Roberto Heras (ESP) US Postal + 17' 12"
10  Carlos Sastre (ESP) CSC–Tiscali + 19' 05"

Classificació per punts[modifica]

Rànquing Ciclista Equip Punts
1  Robbie McEwen (AUS) Green jersey Lotto–Adecco 280
2  Erik Zabel (GER) Team Telekom 261
3  Stuart O'Grady (AUS) Crédit Agricole 208
4  Baden Cooke (AUS) Française des Jeux 198
5  Ján Svorada (CZE) Lampre–Daikin 154
DSQ  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1] U.S. Postal Service 119
7  Thor Hushovd (NOR) Crédit Agricole 103
8  Laurent Brochard (FRA) Jean Delatour 99
9  Raimondas Rumšas (LTU) Lampre–Daikin 92
10  Santiago Botero (COL) Kelme–Costa Blanca 87

Gran premi de la muntanya[modifica]

Rànquing Ciclista Equip Punts
1  Laurent Jalabert (FRA) Polka dot jersey A white jersey with a red number bib. CSC–Tiscali 262
2  Mario Aerts (BEL) Lotto–Adecco 178
3  Santiago Botero (COL) Kelme–Costa Blanca 162
DSQ  Lance Armstrong (USA)[armstrong 1] U.S. Postal Service 159
5  Axel Merckx (BEL) Domo–Farm Frites 121
6  Joseba Beloki (ESP) ONCE–Eroski 115
7  Michael Boogerd (NED) Rabobank 113
8  Richard Virenque (FRA) Domo–Farm Frites 107
9  Carlos Sastre (ESP) CSC–Tiscali 97
10  Raimondas Rumšas (LTU) Lampre–Daikin 96

Classificació dels joves[modifica]

Rànquing Ciclista Equip Temps
1  Ivan Basso (ITA) White jersey Fassa Bortolo 82h 24' 30"
2  Nicolas Vogondy (FRA) Française des Jeux + 13' 26"
3  Christophe Brandt (BEL) Lotto–Adecco + 48' 32"
4  Sylvain Chavanel (FRA) Bonjour + 50' 08"
5  Isidro Nozal (ESP) ONCE–Eroski + 54.09"
6  Haimar Zubeldia (ESP) Euskaltel–Euskadi + 56' 21"
7  Volodímir Hústov (UKR) Fassa Bortolo + 58' 08"
8  Gerhard Trampusch (AUT) Mapei–Quick-Step + 1h 32' 12"
9  David Millar (GBR) Cofidis + 1h 40' 33"
10  Sandy Casar (FRA) Française des Jeux + 1h 53' 04"

Classificació per equips[modifica]

Rànquing Equip Temps
1 ONCE–Eroski 246h 36' 14"
2 U.S. Postal Service + 22' 49"
3 CSC–Tiscali + 30' 17"
4 iBanesto.com + 34' 06"
5 Cofidis + 36' 19"
6 Rabobank + 40.41"
7 Jean Delatour + 1h 17.21"
8 Kelme–Costa Blanca + 1h 42.22"
9 Domo–Farm Frites + 1h 46.20"
10 Fassa Bortolo + 2h 01.59"

Premi a la combativitat[modifica]

Rànquing Ciclista Equip Punts
1  Laurent Jalabert (FRA) Polka dot jersey A white jersey with a red number bib. CSC–Tiscali 100
2  Franck Renier (FRA) Bonjour 50
3  Thor Hushovd (NOR) Crédit Agricole 35
4  Michael Boogerd (NED) Rabobank 33
5  Ludo Dierckxsens (BEL) Lampre–Daikin 33
6  Mario Aerts (BEL) Lotto–Adecco 31
7  Leon van Bon (NED) Domo–Farm Frites 29
8  Stéphane Berges (FRA) AG2R Prévoyance 24
9  Sylvain Chavanel (FRA) Bonjour 23
10  Axel Merckx (BEL) Domo–Farm Frites 20

Notes[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 El 24 d'agost de 2012 la Agència Antidopatge dels Estats Units va desposseir Lance Armstrong de totes les seves victòries a partir de 1998.

Referències[modifica]

  1. «Armstrong, suspendido de por vida y despojado de sus siete Tours de Francia» (en castellà). 20 minutos, 24-08-2012. [Consulta: 27 juliol 2019].
  2. «La UCI retira els set Tours de França a Lance Armstrong i el sanciona per a tota la vida». Ara.cat, 22-10-2012. [Consulta: 27 juliol 2019].
  3. 3,0 3,1 Maloney, Tim. «2002 Tour de France Full Preview: A Classic Cuvee for the 89th Edition of-le-Tour de France». Cyclingnews. Future Publishing Limited, 26-10-2001. [Consulta: 20 agost 2011].
  4. 4,0 4,1 «Tour de France team selection» (en anglés). cyclingnews, 02-05-2002. [Consulta: 27 juliol 2019].
  5. «Saeco out of the Tour» (en anglés). cyclingnews, 03-06-2002. [Consulta: 27 juliol 2019].
  6. 6,0 6,1 «89ème Tour de France 2002» (en francés). Mémoire du cyclisme, 29-08-2012. Arxivat de l'original el 29-08-2012. [Consulta: 27 juliol 2019].
  7. Zwegers, Arian. «Tour de France GC top ten» (en anglés). CVCC. Arxivat de l'original el 16 maig 2008. [Consulta: 15 agost 2011].
  8. Augendre, 2016, p. 110.
  9. Nauright; Parrish, 2012, p. 452–455.
  10. Nauright; Parrish, 2012, p. 452–453.
  11. Nauright; Parrish, 2012, p. 453–454.
  12. Nauright; Parrish, 2012, p. 454.
  13. Nauright; Parrish, 2012, p. 454–455.
  14. Nauright; Parrish, 2012, p. 455.
  15. «Tour de France 2002 – Leaders overview» (en anglés). [Consulta: 16 febrer 2019].
  16. van den Akker, Pieter. «Informatie over de Tour de France van 2002» (en holandés). Arxivat de l'original el 2 de març de 2019. [Consulta: 2 març 2019].
  17. Jones, Jeff «McEwen ends in green with Champs Elysées win» (en anglés). Cyclingnews.com. Immediate Media Company, 28-07-2002.