Tour de França de 1939

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Tour de França de 1939
Recorregut del Tour de França de 1939
Recorregut del Tour de França de 1939, amb inici i final a París, seguint el sentit invers de les agulles del rellotge
Dades de la cursa
Núm. edició XXXIII
Països França França
Mònaco Mònaco
Data 10 al 30 de juliol de 1939
Nombre d'etapes 18 etapes (28 comptant tots els sectors)
Temps 132h 03' 17" (31,986 km/h)[1]
Quilòmetres 4.224 km[2]
Palmarès
Guanyador  Sylvère Maes (BEL) (Bèlgica)
Segon  René Vietto (FRA) (França)
Tercer  Lucien Vlaemynck (BEL) (Bèlgica B)
Classificacions secundàries
Muntanya  Sylvère Maes (BEL) (Bèlgica)
Equips Bèlgica B

El Tour de França de 1939 fou la 33a edició del Tour de França i es disputà entre el 10 i el 30 de juliol de 1939, sobre un recorregut de 4.224 km, distribuïts en 18 etapes, sis d'elles dividides en dos sectors i dues en tres, i un total de 28 finals d'etapa que es van disputar a una mitjana de 31,986 km/h.[2]

Aquesta edició es va disputar a les portes d'una Segona Guerra Mundial que havia d'assolar Europa durant els següents set anys. En el moments de començar la cursa la tensió era ja molt elevada i Itàlia, Alemanya i Espanya no van enviar cap equip per disputar la cursa, de manera que el vencedor de 1938, l'italià Gino Bartali, no va poder defensar el seu títol.[3] Per completar la participació Bèlgica va enviar dos equips i França cinc. Aquest seria el darrer Tour en vuit anys, fins al 1947.

A nivell esportiu hi hagué un clar domini de Sylvère Maes, el qual construeix la seva victòria en les etapes Alpines.

Canvis respecte a l'edició anterior[modifica]

Per primera vegada es va disputar una cronoescalada, en el segon sector de la 16a etapa, amb l'ascens i descens del coll de l'Iseran.[4]

Es va afegir una nova regla perquè fos més difícil finalitzar la carrera: entre la segona i la setena etapa el darrer classificat de la general era eliminat de la cursa.[5]

Es tornen a modificar les bonificacions, reduint-les a 30" en cas de victòria i d'un minut si aquesta és en solitari i amb una diferència superior als 30" respecte al segon. Als ports de muntanya s'estableixen bonificacions variables.[5]

En aquesta edició es creen els equips regionals francesos.[5]

Participants[modifica]

Pel fet que Itàlia, Alemanya i Espanya decidiren no enviar els seus respectius equips,[6] l'organització del Tour es va trobar amb una participació molt reduïda. Per tal de solucionar aquest fet es va decidir que Bèlgica enviés dos equips i França quatre equips regionals, a banda del nacional.[7]

Els ciclistes francesos havien dominat la dècada de 1930, però el 1939 cap d'ells va estar present al Tour: André Leducq, vencedor el 1930 i 1932, s'havia retirat el 1938, així com Antonin Magne, vencedor el 1931 i 1934. El vencedor de 1933, Georges Speicher, va decidir no córrer i el vencedor de 1937, Roger Lapébie, estava lesionat. Això convertia l'equip belga en el favorit.[4]

Recorregut[modifica]

Com en l'edició anterior el recorregut segueix el sentit contrari a les agulles del rellotge, amb sortida i final a París, però a diferència d'anys anteriors en què el recorregut seguia els límits exteriors de França, en aquesta ocasió no s'acosta a l'Espanya franquista, i molt menys a l'Alemanya nazi. La muntanya perd protagonisme al seu pas pels Pirineus, amb una sola etapa de muntanya, però els ports molt lluny de l'arribada. Als Alps hi ha una etapa sencera de muntanya i dues sector d'una altra, amb la disputa d'una contrarellotge individual amb l'ascensió i descens del coll de l'Iseran. Fins a nou viles acolliran una etapa per primera vegada en la seva història: An Oriant, Salies-de-Béarn, Sant Rafèu, Mònaco, Bonneval-sur-Arc, Bourg-Saint-Maurice, Annecy, Dole i Troyes.[5]

Desenvolupament de la cursa[modifica]

En la primera etapa el francès Amédée Fournier, de l'equip Nord-est, fou el vencedor a l'esprint, cosa que li serví per a aconseguir el primer mallot groc de líder de l'edició. En la següent etapa Romain Maes, que havia finalitzat en el mateix grup que Fournier, guanyà la contrarellotge individual, passant a liderar la cursa momentàniament. Amb tot, en el segon sector de l'etapa Maes quedà despenjat del grup capdavanter i el liderat passà a mans de Jean Fontenay. Fins a tres ciclistes d'equips regionals comandaven la cursa en aquell moment.[4]

René Vietto, cap de files de l'equip regional del Sud-est, ocupava la segona posició. En la quarta etapa Vietto va agafar l'escapada bona del dia, amb la qual cosa passà a liderar la cursa, seguit de Mathias Clemens a tan sols sis segons.[4]

En la novena etapa, l'única de la present edició als Pirineus, Edward Vissers va llançar un dur atac sense esperar al seu cap de files, Sylvère Maes. Vissers guanyà l'etapa amb quatre minuts d'avantatge sobre el segon classificat i passà en primera posició pel cim dels tres colls puntuables, amb la qual cosa passà a liderar la classificació de la muntanya. Vietto va mantenir el liderar i Maes pujà fins a la segona posició en la general, tres minuts rere Vietto.[4]

En la contrarellotge del segon sector de la 10a etapa Vietto augmentà una mica les diferències respecte a Maes,[4] però en el segon sector de la 12a etapa va ser Maes el qui recuperà temps, quedant a moc menys de dos minuts abans de l'arribada de les etapes alpines que havien de decidir la cursa. En la 15a etapa, amb final a Briançon i el pas pels colls d'Alòs, Vars i Izoard, Sylvère Maes llançà un dur atac que no va poder ser seguit per Vietto. En l'arribada Maes li treu més de 17 minuts a Vietto, el mateix temps que els distanciarà al capdavant de la general al final del dia. La següent etapa estava dividida en tres sectors. En el primer sector, amb el pas pel Galibier Vietto es va mantenir al costat de Maes, però en el segon, una cronoescalada amb el pas pel coll de l'Iseran, Maes li va treure deu minuts a Vietto. Maes liderava la classificació amb 27 minuts sobre l'immediat perseguidor i la victòria final semblava segura.[4]

En les etapes finals Maes encara amplià una mica més les diferències i acabà guanyant l'edició amb més de mitja hora sobre Vietto.[4]

Resultats[modifica]

Etapes[modifica]

Les etapes 2, 6, 8, 12, 17 i 18 foren dividides en dos sectors, mentre la 10 i 16 ho foren en tres. Es disputaren cinc contrarellotges individuals, en un dels sectors de la 2a, 8a, 10a, 16a i 17a etapes. En la contrarellotge de la 16a etapa s'havia de superar el coll de l'Iseran.

Resultat de les etapes[5][2][8]
Etapa Data[2] Recorregut Km Vencedor d'etapa Líder de la general
1a 10 de juliol París - Caen Etapa plana Etapa plana 215  Amédée Fournier (FRA)  Amédée Fournier (FRA)
2a A 11 de juliol Caen - Vire Contrarellotge individual 63  Romain Maes (BEL)  Romain Maes (BEL)
2a B 11 de juliol Vire - Rennes Etapa plana Etapa plana 120  Eloi Tassin (FRA)  Jean Fontenay (FRA)
3a 12 de juliol Rennes - Brest Etapa plana Etapa plana 244  Pierre Cloarec (FRA)  Jean Fontenay (FRA)
4a 13 de juliol Brest - An Oriant Etapa plana Etapa plana 174  Raymond Louviot (FRA)  René Vietto (FRA)
5a 14 de juliol An Oriant - Nantes Etapa plana Etapa plana 207  Amédée Fournier (FRA)  René Vietto (FRA)
6a A 15 de juliol Nantes - La Rochelle Etapa plana Etapa plana 144  Lucien Storme (BEL)  René Vietto (FRA)
6a B 15 de juliol La Rochelle - Royan Etapa plana Etapa plana 107  Edmond Pagès (FRA)  René Vietto (FRA)
7a 17 de juliol Royan - Bordeus Etapa plana Etapa plana 198  Raymond Passat (FRA)  René Vietto (FRA)
8a A 18 de juliol Bordeus - Salies-de-Béarn Etapa plana Etapa plana 210  Marcel Kint (BEL)  René Vietto (FRA)
8a B 18 de juliol Salies-de-Béarn - Pau Contrarellotge individual 69  Karl Litschi (SUI)  René Vietto (FRA)
9a 19 de juliol Pau - Tolosa Etapa de muntanya Etapa de muntanya 311  Edward Vissers (BEL)  René Vietto (FRA)
10a A 21 de juliol Tolosa - Narbona Etapa plana Etapa plana 148  Pierre Jaminet (FRA)  René Vietto (FRA)
10a B 21 de juliol Narbona - Besiers Contrarellotge individual 27  Maurice Archambaud (FRA)  René Vietto (FRA)
10a C 21 de juliol Besiers - Montpeller Etapa plana Etapa plana 71  Maurice Archambaud (FRA)  René Vietto (FRA)
11a 22 de juliol Montpeller - Marsella Etapa plana Etapa plana 212  Fabien Galateau (FRA)  René Vietto (FRA)
12a A 23 de juliol Marsella - Sant Rafèu Etapa plana Etapa plana 157  François Neuens (LUX)  René Vietto (FRA)
12a B 23 de juliol Sant Rafèu - Mònaco Etapa plana Etapa plana 121  Maurice Archambaud (FRA)  René Vietto (FRA)
13a 24 de juliol Mònaco - Mònaco Etapa de mitja muntanya Etapa de mitja muntanya 102  Pierre Gallien (FRA)  René Vietto (FRA)
14a 25 de juliol Mònaco - Digne-les-Bains Etapa plana Etapa plana 175  Pierre Cloarec (FRA)  René Vietto (FRA)
15a 26 de juliol Digne-les-Bains - Briançon Etapa de muntanya Etapa de muntanya 219  Sylvère Maes (BEL)  Sylvère Maes (BEL)
16a A 27 de juliol Briançon - Bonneval-sur-Arc Etapa de muntanya Etapa de muntanya 126  Pierre Jaminet (FRA)  Sylvère Maes (BEL)
16a B 27 de juliol Bonneval-sur-Arc - Bourg-Saint-Maurice Cronoescalada Contrarellotge individual 64  Sylvère Maes (BEL)  Sylvère Maes (BEL)
16a C 27 de juliol Bourg-Saint-Maurice - Annecy Etapa de mitja muntanya Etapa de mitja muntanya 104  Antoon Van Schendel (NED)  Sylvère Maes (BEL)
17a A 29 de juliol Annecy - Dole Etapa de mitja muntanya Etapa de mitja muntanya 226  François Neuens (LUX)  Sylvère Maes (BEL)
17a B 29 de juliol Dole - Dijon Contrarellotge individual 59  Maurice Archambaud (FRA)  Sylvère Maes (BEL)
18a A 30 de juliol Dijon - Troyes Etapa plana Etapa plana 151  René Le Grevès (FRA)  Sylvère Maes (BEL)
18a B 30 de juliol Troyes - París Etapa plana Etapa plana 201  Marcel Kint (BEL)  Sylvère Maes (BEL)

Classificació general[modifica]

El ciclista que arribava a la meta en el menor temps era proclamat el vencedor d'etapa. Els diferents temps de cada etapa eren sumats per aconseguir la classificació general, guanyada pel ciclista amb menor temps acumulat. Si un ciclista havia rebut alguna bonificació de temps es restava del total, de la mateixa manera que les penalitzacions de temps s'afegien al total. El líder de la cursa era identificat pel mallot groc. Dels 79 ciclistes que van prendre la sortida, 49 l'acabaren.

Mallot groc Classificació general (1–10)[5][9][7]
Pos. Ciclista Equip Temps
1  Sylvère Maes (BEL) Bèlgica 132h 03' 17"
2  René Vietto (FRA) Sud-est + 30' 38"
3  Lucien Vlaemynck (BEL) Bèlgica B + 32' 08"
4  Mathias Clemens (LUX) Luxemburg + 36' 09"
5  Edward Vissers (BEL) Bèlgica + 38' 05"
6  Sylvain Marcaillou (FRA) França + 45' 16"
7  Albertin Disseaux (BEL) Bèlgica B + 46' 54"
8  Jan Lambrichs (NED) Països Baixos + 48' 01"
9  Albert Ritserveldt (BEL) Bèlgica B + 48' 27"
10  Cyriel Vanoverberghe (BEL) Bèlgica B + 49' 44"

Gran Premi de la Muntanya[modifica]

Per la classificació de la muntanya l'organització va determinar 10 colls de muntanya puntuables, tot i que durant el recorregut se'n van superar d'altres també de gran dificultat. Al cim d'aquests colls s'atorgaven 10 punts al primer ciclista a passar-hi, nou al segon i així successivament fins al desè classificat, que rebia un punt.[5]

Classificació de la muntanya de 1939[5]
Etapa Nom Alçada Serralada[2] Primer
9 Aubisca 1.709 m Pirineus Edward Vissers
9 Tourmalet 2.115 m Pirineus Edward Vissers
9 Aspin 1.489 m Pirineus Edward Vissers
13 Braus 1.002 m Alps Marítims Sylvère Maes
15 Alòs 2.250 m Alps Edward Vissers
15 Vars 2.110 m Alps Edward Vissers
15 Izoard 2.361 m Alps Sylvère Maes
16A Galibier 2.556 m Alps Dante Gianello
16B Iseran 2.770 m Alps Sylvère Maes
17A Faucille 1.320 m Alps Sylvère Maes

El vencedor d'aquesta classificació va ser Sylvère Maes.

Classificació de la muntanya de 1939 (1–5)[5][10]
Pos Ciclista Equip Punts
1  Sylvère Maes (BEL) Bèlgica 86
2  Edward Vissers (BEL) Bèlgica 84
3  Albert Ritseveldt (BEL) Bèlgica B 71
4  Dante Gianello (FRA) França 61
5  René Vietto (FRA) Susd-est 22

Classificació per equips[modifica]

El 1939 la classificació per equips fou calculada a partir de la suma dels tres millors temps de cada equips, sent el vencedor l'equip que sumava un menor temps. En aquesta edició hi havia deu equips amb vuit ciclistes. Hi havia els equips nacionals de Bèlgica, Suïssa, Luxemburg, Països Baixos i França. A més a més Bèlgica envià un segon equip, "Bèlgica B", i França tenia quatre equips regionals: Nord-est, Oest, Sud-oest i Sud-est.[5] L'equip del Sud-est tenia inscrits vuit ciclistes, però finalment sols foren set els que van iniciar el Tour. Sols dos dels ciclistes de l'equip del Sud-oest finalitzaren la cursa, per la qual cosa no estan compatibilitzats en la classificació final per equips.

Classificació per equips (1–9)[9][7]
Pos. Equip Temps
1 Bèlgica Bèlgica B 398h 17' 20"
2 França França + 35' 47"
3 Bèlgica Bèlgica + 36' 18"
4 Luxemburg Luxemburg +1 h 12' 35"
5 França Nord-est + 1h 23' 20"
6 França Sud-est + 1h 38' 09"
7 Països Baixos Països Baixos + 2h 06' 07"
8 França Oest + 5h 50' 37"
9 Suïssa Suïssa + 6h 45' 27"

Evolució de les classificacions[modifica]

Etapa Vencedor Classificació general
mallot groc
Classificació de la muntanya Classificació per equips
1 Amédée Fournier Amédée Fournier no entregat Bèlgica A
2a Romain Maes Romain Maes
2b Eloi Tassin Jean Fontenay França-Oest
3 Pierre Cloarec
4 Raymond Louviot René Vietto
5 Amédée Fournier
6a Lucien Storme
6b Edmond Pagès
7 Raymond Passat Bèlgica B
8a Marcel Kint
8b Karl Litschi
9 Edward Vissers Edward Vissers
10a Pierre Jaminet
10b Maurice Archambaud
10c Maurice Archambaud
11 Fabien Galateau
12a François Neuens
12b Maurice Archambaud
13 Pierre Gallien
14 Pierre Cloarec
15 Sylvère Maes Sylvère Maes
16a Pierre Jaminet
16b Sylvère Maes Sylvère Maes
16c Antoon Van Schendel
17a François Neuens
17b Maurice Archambaud
18a René Le Grevès
18b Marcel Kint
Final Sylvère Maes Sylvère Maes Bèlgica B

A posteriori[modifica]

Tot i que finalment no va guanyar la cursa, René Vietto aconseguí una fama notable. Fins a l'aparició de Raymond Poulidor fou el ciclista francès amb més seguidors.[7]

Les vendes del diari organitzador l'Auto havien caigut a tan sols 164.000 exemplars, i el diari fou venut a Raymond Patenôtre.[11] Un mesos després Alemanya envaïa França en el decurs de la Segona Guerra Mundial i Patenôtre va vendre l'Auto als alemanys.[12]

Només acabar aquesta edició l'organització va anunciar que el Tour de França de 1940 es disputaria en 20 etapes i cinc dies de descans,[13] però l'inici de la Segona Guerra Mundial va impossibilitar la disputa del Tour de França fins al 1947. En aquesta nova edició Vietto tornaria a tenir un paper destacat, en liderar la classificació general en 15 de les 21 etapes, tot i que finalment fou Jean Robic el vencedor final.[14]

La victòria de Maes fou la darrera d'un ciclista belga al Tour en 30 anys, fins que Eddy Merckx guanyà el Tour de França de 1969.[15]

Referències[modifica]

  1. «The history of the Tour de France. Year 1939» (en anglès). www.letour.fr. ASO. [Consulta: 3 març 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Augendre, Jacques. «Guide Historique» (PDF) (en francès). Amaury Sport Organisation, 2012. [Consulta: 3 març 2015].
  3. Evanno, Yves-Marie. «Du cliquetis des pédales au bruit des bottes : un été cycliste perturbé en Bretagne (juillet-septembre 1939)» (PDF) (en francès). En Envor, revue d'histoire contemporaine en Bretagne, 2013. [Consulta: 16 desembre 2013].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 McGann, Bill; McGann, Carol. The Story of the Tour De France. dog ear publishing, 2006, p. 144–147. ISBN 978-1-59858-180-5 [Consulta: 25 gener 2010]. 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 «33ème Tour de France 1939» (en francès). Memoire du cyclisme. [Consulta: 3 març 2015].
  6. Bowen, Wayne H. Spain during World War II. University of Missouri Press, 2006, p. 152. ISBN 0-8262-1658-7. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 James, Tom. «1939: "Le Roi René" and the regionals». VeloArchive, 15-08-2003. [Consulta: 25 gener 2010].
  8. Zwegers, Arian. «Tour de France GC Top Ten». CVCC. [Consulta: 20 abril 2009].
  9. 9,0 9,1 «De Ronde van Frankrijk – Sylver Maes winnaar» (en neerlandès). Leeuwarder Courant, 31-07-1939 [Consulta: 14 octubre 2009].
  10. Van Lonkhuyzen, Michiel. «Tour-Giro-Vuelta». [Consulta: 14 octubre 2009].
  11. Thompson, Christopher S. The Tour de France: A Cultural History. 2a ed.. University of California Press, 2008. ISBN 0-520-25630-1. 
  12. Thompson, Christopher S. The Tour de France: A Cultural History. 1a ed.. University of California Press, 2006. ISBN 0-520-24760-4. 
  13. «Novita per l'edizione 1940» (en italian). Il littoriale. Biblioteca digitale, 31-07-1939 [Consulta: 11 febrer 2010].
  14. James, Tom. «1947: Robic snatches it at the death». VeloArchive, 15-08-2003. [Consulta: 4 març 2015].
  15. «21 juli 1969. Eddy Merckx wint zijn eerste Tour» (en neerlandès). De Standaard, 21-07-2009. [Consulta: 25 gener 2010].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França de 1939 Modifica l'enllaç a Wikidata