Tour de França de 1911

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Tour de França de 1911

Recorregut del Tour de França de 1911
Recorregut del Tour de França de 1911, amb inici i final a París, seguint el sentit de les agulles del rellotge
Dades de la cursa
Edició IX [1]
Països França França
Data 2 al 30 de juliol de 1911
Nombre d'etapes 15 etapes
Velocitat mitjana 27.322 km/h[2]
Distància 5.344 km
Palmarès
Guanyador Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
Segon Flag of France.svg Paul Duboc (FRA)
Tercer Flag of France.svg Emile Georget (FRA)
Gustave Garrigou després de guanyar la cursa.

El Tour de França de 1911 fou la novena edició del Tour de França i es disputà entre el 2 i el 30 de juliol de 1911. La cursa comptà amb un recorregut de 5.344 km dividits en 15 etapes, que es van córrer a una velocitat mitjana de 27.322 km/h[2] La classificació continuà computant-se per punts, en funció de la posició en l'arribada i tenint en compte que el guanyador era el que menys punts tenia. Fou un Tour molt dur, amb un recorregut molt exigent i etapes maratonianes, de fins a 470 Km, com la 12a etapa, entre La Rochelle i Brest, guanyada per Marcel Godivier, que invertí 18 hores a completar-la. Després de la introducció dels Pirineus en l'edició precedent, el 1911 es decidí visitar els Alps per primera vegada, superant-se ports com el Galibier i el Coll d'Allos. Aquest fet fa que aquesta edició sigui anomenada el primer Tour modern.[3] La duresa de la cursa va fer que dels 84 ciclistes que prengueren la sortida tan sols 28 arribessin als Camps Elisis.

Un ciclista novell, Paul Duboc, guanyà quatre etapes de la cursa i va estar molt a prop d'endur-se la victòria final, però va emmalaltir a mitja cursa i s'hagué de conformar amb la segona plaça. El vencedor fou Gustave Garrigou, vencedor també de dues etapes.

Canvis respecte l'edició anterior[modifica | modifica el codi]

El 1910 el Tour de França va incloure les muntanyes dels Pirineus per primera vegada, cosa que va resultar un èxit i per aquest motiu el 1911 l'organització va decidir incloure els Alps.[4] L'ascensió favorita d'Henri Desgrange, organitzador del Tour, era el coll del Galibier, sobre el qual va escriure "El coll Bayard, o el Tourmalet... al costat del Galibier no són res."[5] Durant l'edició del 1910 molts ciclistes es queixaren per haver-se inclòs l'alta muntanya, però al Tour de 1911 tots els principals ciclistes hi eren presents.[6] El que no va canviar va ser el sistema de punts, similar a l'existent en les edicions de 1905 a 1910. Un ciclista va rebre punts, sobre la base dels seus classificacions. El ciclista rebia punts segons la seva classificació en l'etapa i de la mateixa manera com el 1910 la classificació es va depurar dues vegades: després de la novena i catorzena etapa. Els ciclistes que havien abandonat la carrera van ser retirats de la classificació de les etapes anteriors, i la classificació es va tornar a calcular.[7]

Des de 1906 el Tour de França venia travessant la frontera amb Alemanya a l'Alsàcia-Lorena. Després de 1910 les autoritats alemanyes no van donar tornar a donar permís, per la qual cosa el Tour es disputà íntegrament dins el territori nacional francès.[8]

Favorits[modifica | modifica el codi]

Com en l'edició precedent, hi havia dues categories de ciclistes. Els millors estaven enquadrats en equips patrocinats. N'hi havia quatre de diferents, amb 37 ciclistes en total.[7] Les etapes tenien punts de control on els ciclistes havien de signar, i en aquests punts es permetia als ciclistes patrocinats rebre menjar i beguda. L'altra categoria, en què hi havia 67 corredors que ho feien de manera individual, no podien rebre menjar ni begudes en aquests punts de control.[9]

El Tour de 1910 havia viscut una aferrissada lluita entre Octave Lapize i François Faber, ambdós companys del mateix equip Alcyon i que finalment es decantà del costat de Lapize. El 1911 Lapize havia canviat d'equip, passant a integrar-se a l'equip La Française, on era company del dues vegades vencedor del Tour Lucien Petit-Breton (1907 i 1908),[3] que en el darrer moment Petit-Breton havia substituït a Cyrille van Hauwaert, el qual no se sentia amb prou forces per disputar el Tour.[9]

Desenvolupament de la cursa[modifica | modifica el codi]

Sortida del Tour de França de 1911.

La primera etapa va ser guanyada per Garrigou, un company de Faber a l'equip Alcyon. En aquesta primera etapa, Petit-Breton va haver d'abandonar la cursa després d'una sèrie de fets desafortunats.[6] L'equip Alcyon també va guanyar la segona etapa amb Masselis. La tercera etapa, amb el pas pel coll del Ballon d'Alsace, va ser guanyada per Faber, després d'una escapada solitària de 206 quilòmetres.[7] Durant aquesta etapa Émile Georget va ser atropellat per un cotxe i va caure per un barranc quan encapçalava la cursa.[6] En la mateixa etapa Faber va passar un punt de control sense signatura, cosa que li va comportar una penalització de dos minuts i mig. Amb tot, va guanyar l'etapa am 17 minuts d'avantatge sobre l'immediats perseguidor i passà a liderar la cursa.[3]

En la quarta etapa Garrigou va recuperar el liderat al seu company d'equip Faber, alhora que Lapize abandonava. En aquell moment Faber va començar a dubtar de les seves possibilitats de triomf, ja que sabia que Garrigou era un bon escalador, mentre ell tenia problemes a la muntanya.[3] En l'etapa reina dels Alps, la cinquena, amb el pas pels colls d'Aravis, Télégraphe, Lautaret i Galibier, Georget va ser el millor.[7] Garrigou acabà l'etapa tercer, mentre Faber fou dotzè, per la qual cosa la diferència entre ambdós d'amplià a 10 punts.[3] La sisena etapa, amb el pas pel coll d'Allos, va ser guanyada per Faber després d'una escapada en solitària de 260 quilòmetres,[7] però com Garrigou finalitzà en segona posició sols va retallar un punt.

Duboc va ser el més fort en la vuitena etapa, col·locant-se segon a la classificació general després de la seva victòria d'etapa. En la novena etapa, amb final a Luishon, previ pas pel coll de Portet d'Aspet, Faber va quedar endarrerit respecte a Garrigou en la classificació general en acabar en vintena posició. Duboc va guanyar una nova etapa, i en haver demostrat el seu potencial a la muntanya fou considerat un dels grans favorits per a la desena etapa, amb el pas pels colls de Pèira Sorda, Aspin, Tourmalet i Aubisca, i una amenaça per a Garrigou.[6] Després d'aquesta etapa Garrigou era el líder, seguit per Duboc a 10 punts.[10] En la novena etapa Maurice Brocco, que no tenia cap possibilitat de guanyar el Tour, havia venut els seus serveis a un altre ciclista. Desgrange, contrari a què els ciclistes s'ajudessin entre ells, va decidir expulsar-lo de la cursa. Brocco apel·là l'expulsió i a l'espera de la decisió final se li va permetre començar la desena etapa. Brocco va atacar i es va presentar en solitari a Baiona, però poc després fou confirmada la seva expulsió de la cursa.[11] En aquesta mateixa etapa Duboc es va ensorrar poc abans d'arribar a Baiona, probablement a causa d'una intoxicació alimentària,[12] atribuïda a la ingesta d'una beguda adulterada.[4] En aquell moment liderava l'etapa amb vuit minuts sobre l'immediat perseguidor. Segons les regles del moment, no se'l podia ajudar i els ciclistes van anar superant-lo mentre ell estava al voral de la carretera vomitant. Finalment Duboc va aconseguir pujar a la bicicleta i acabar l'etapa en 21a posició, cosa que el ​​va deixar sense cap possibilitat de victòria final. [3] Actualment es creu que François Lafourcade va tenir alguna cosa a veure en aquest afer, però el 1911 les sospites van recaure sobre el seu principal rival, Garrigou. Garrigou va ser amenaçat, i l'organització del Tour li hagué de posar un guardaespatlles. A més quan Tour va passar per la ciutat natal de Duboc Garrigou s'hagué de disfressar per passar inadvertit.[3]

Duboc va recuperar les forces i guanyà dues etapes més, però no va ser capaç de recuperar els punts perduts respecte Garrigou en la classificació general, per la qual cosa Garrigou va convertir-se en el vencedor de la cursa. Mentrestant, el guanyador de 1909, Faber, va abandonar durant la dotzena etapa.[12] En l'arribada final de la cursa a París Duboc va rebre una gran benvinguda, eclipsant Garrigou.[3]

Resultats[modifica | modifica el codi]

Paul Duboc acabà en segona posició.

Etapes[modifica | modifica el codi]

Resultat de les etapes[7][13]
Etapa Data Recorregut Km Vencedor d'etapa Líder de la general
1a 2 de juliol París - Dunkerque Etapa plana 351 Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
2a 4 de juliol Dunkerque - Longwy Etapa plana 388 Flag of Belgium.svg Jules Masselis (BEL) Flag of Belgium.svg Jules Masselis (BEL)
3a 6 de juliol Longwy - Belfort Etapa de mitja muntanya 331 Flag of Luxembourg.svg François Faber (LUX) Flag of Luxembourg.svg François Faber (LUX)
4a 8 de juliol Belfort - Chamonix Etapa de mitja muntanya 344 Flag of France.svg Charles Crupelandt (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
5a 10 de juliol Chamonix - Grenoble Etapa de muntanya 366 Flag of France.svg Émile Georget (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
6a 12 de juliol Grenoble - Niça Etapa de muntanya 348 Flag of Luxembourg.svg François Faber (LUX) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
7a 14 de juliol Niça - Marsella Etapa de mitja muntanya 334 Flag of France.svg Charles Crupelandt (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
8a 16 de juliol Marsella - Perpinyà Etapa plana 335 Flag of France.svg Paul Duboc (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
9a 18 de juliol Perpinyà - Luishon Etapa de muntanya 289 Flag of France.svg Paul Duboc (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
10a 20 de juliol Luishon - Baiona Etapa de muntanya 326 Flag of France.svg Maurice Brocco (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
11a 22 de juliol Baiona - La Rochelle Etapa plana 379 Flag of France.svg Paul Duboc (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
12a 23 de juliol La Rochelle - Brest Etapa plana 470 Flag of France.svg Marcel Godivier (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
13a 26 de juliol Brest - Cherbourg Etapa plana 405 Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
14a 28 de juliol Cherbourg - Le Havre Etapa plana 361 Flag of France.svg Paul Duboc (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)
15a 30 de juliol Le Havre - París Etapa plana 317 Flag of France.svg Marcel Godivier (FRA) Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA)

Classificació General[modifica | modifica el codi]

Dels 84 ciclistes que van iniciar la cursa sols 28 l'acabaren. El vencedor, Gustave Garrigou, va rebre 5.000 francs per la seva victòria.[12]

Classificació general (1–10)[7]
Classificació General
Pos. Ciclista Patrocinador Punts
1 Flag of France.svg Gustave Garrigou (FRA) Alcyon 43
2 Flag of France.svg Paul Duboc (FRA) La Française 61
3 Flag of France.svg Émile Georget (FRA) La Française 84
4 Flag of France.svg Charles Crupelandt (FRA) La Française 109
5 Flag of Belgium.svg Louis Heusghem (BEL) Alcyon 135
6 Flag of France.svg Marcel Godivier (FRA) La Française 141
7 Flag of France.svg Charles Cruchon (FRA) La Française 145
8 Flag of France.svg Ernest Paul (FRA) Alcyon 153
9 Flag of Belgium.svg Albert Dupont (BEL) Le Globe 158
10 Flag of Belgium.svg Henri Devroye (BEL) Le Globe 171

Altres classificacions[modifica | modifica el codi]

El tretzè classificat, Paul Deman, guanyà la categoria dels "isolé"[14] El diari organitzador de la cursa, L'Auto anomenà a Paul Duboc el meilleur grimpeur, el millor escalador. Aquest títol no oficial és el predecessor de la classificació de la muntanya.[15]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. L'historie du Tour 1911
  2. 2,0 2,1 Augendre, Jacques. «Guide Historique» (PDF) (en francès). Amaury Sport Organisation, 2009. Arxivat de l'original el 3 octubre 2009. [Consulta: 2 octubre 2009].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 McGann, Bill; McGann, Carol. The Story of the Tour De France: 1903-1964. Dog Ear Publishing, 2006, p. 30–35. ISBN 1-59858-180-5. 
  4. 4,0 4,1 Tom James. «1911: Faber meets his Galibier», 14 agost 2003. Arxivat de l'original el 4 maig 2009. [Consulta: 16 abril 2009].
  5. Barry Boyce. «The Grand Galibier». Cyling revealed, 2004. [Consulta: 4 gener 2010].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Amels, Wim. De geschiedenis van de Tour de France 1903–1984 (en Dutch). Sport-Express, 1984, p. 15-16. ISBN 90-70763-05-2. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 «9ème Tour de France 1911» (en francès). Memoire du cyclisme. Arxivat de l'original el 4 maig 2009. [Consulta: 9 abril 2009].
  8. Thompson, Christopher S. The Tour de France: a cultural history. University of California Press, 2006, p. 68. ISBN 0-520-24760-4. 
  9. 9,0 9,1 «Wielrijden - De Ronde van Frankrijk» (en neerlandès). De Volksstem. Documentatiecentrum en Archief voor Daensisme en Hedendaagse Geschiedenis van de Denderstreek, 28 June 1911, p. 3 [Consulta: 27 octubre 2013].
  10. «9ème Tour de France 1911 - 9ème étape» (en francès). Memoire du cyclisme. Arxivat de l'original el 4 maig 2009. [Consulta: 16 abril 2009].
  11. «Ciclismo - La Vuelta a Francia». El Mundo Deportivo, 27 juliol 1911 [Consulta: 29 octubre 2013].
  12. 12,0 12,1 12,2 «1911 - 9th Tour de France». ASO. Arxivat de l'original el 4 maig 2009. [Consulta: 16 abril 2009].
  13. Arian Zwegers. «Tour de France GC Top Ten». CVCC. Arxivat de l'original el 4 maig 2009. [Consulta: 16 abril 2009].
  14. «l'Historique du Tour - Année 1911» (en francès). Amaury Sport Organisation. [Consulta: 4 gener 2010].
  15. Lonkhuyzen, Michiel van. «Tour-Giro-Vuelta». Tour-giro-vuelta. [Consulta: 30 de desembre de 2009].

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tour de França de 1911