Cop d'estat del 23 de febrer

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: 23-F)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Cop d'estat del 23F

Context de l'esdeveniment
Data: 23 de febrer de 1981
Lloc: Espanya
Impulsors: Antonio Tejero
Jaime Milans del Bosch
Alfonso Armada
Esdeveniments desencadenants: Transició democràtica espanyola
Ideologia dels impulsors: Franquisme

El cop d'estat del 23 de febrer, normalment anomenat del 23-F, fou un intent fallit de cop d'estat militar contra el govern d'Espanya i els parlamentaris del Congrés dels Diputats escollits per sufragi universal, lliure i directe democràtic i legítim d'Espanya que es va produir el 23 de febrer de 1981.[1]

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Amb l'aprovació de la Constitució Espanyola de 1978 es dóna el pas a partir del qual semblava que l'estat espanyol consolidava una transició cap a la democràcia, deixant enrere els quasi quaranta anys de dictadura franquista. El context en que es desenvolupava aquest procés cap a un estat democràtic consolidat, però, preocupava als sectors més reaccionaris i nostàlgics (o no tant) del règim anterior, ara incrustats en l'estructura estatal del país: el terrorisme d'ETA havia matat més d'un centenar de militars i policies en l'últim any; els partits d'esquerres havien sortit molt ben parats a les eleccions de 1979 i els sindicats obrers, recentment legalitzats, mostraven la seva força i, finalment, el desenvolupament de l'estat de les autonomies i les aspiracions d'algunes d'elles, les anomenades autonomies històriques, completava aquest context que s'observava amb molta preocupació pels sectors reaccionaris comentats. En aquest darrer aspecte, una sèrie d'esdeveniments van incrementar les tensions el 1980.

A començaments d'aquell any va tenir lloc un referèndum a Andalusia per decidir si aquesta regió accedia a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució. El referèndum va tenir resultat positiu a totes les províncies andaluses tret d'una: Almeria. Això jurídicament hauria pogut bloquejar la via de l'article 151 a Andalusia. Per raons polítiques, però, es va decidir tirar endavant per la via esmentada. El 20 de març de 1980 Convergència i Unió va guanyar a les eleccions catalanes, i ERC hi va obtenir 14 diputats clau. El resultat de les eleccions catalanes va ser una sorpresa. De fet, ERC no obtindria uns resultats millors fins al 2003.

A final de 1980 el rei Joan Carles va fer una visita al parlament basc. Aquella visita va reflectir moltes de les tensions presents a la societat espanyola. Al ple de la cambra basca no hi faltava ningú, ni tan sols els diputats d'Herri Batasuna, que tenien per costum no anar a la cambra basca. El rei es va dirigir al parlament basc i, tot just en començar, els parlamentaris d'Herri Batasuna es van aixecar i van començar a cantar la cançó del soldat basc. Davant la tensió, els diputats de tots els altres partits es van aixecar i es van posar a aplaudir el discurs del rei, fins que les forces de l'ordre van expulsar els parlamentaris d'Herri Batasuna. En vista d'això, el mateix rei va continuar llegint un discurs alternatiu que ja tenia preparat en previsió del pogués passar.

Enmig d'aquesta situació de tensió generalitzada, el 1978 es va avortar un primer intent de cop d'estat encara en la seva fase de preparació: l'Operació Galàxia, i anys després, el 23 de febrer de 1981, es va produir l'ocupació del parlament per forces de la Guàrdia Civil, comandades pel Tinent coronel Antonio Tejero. S'havia produït el cop d'estat del 23-F. La tria de la data no va ser casual: el president de govern electe Adolfo Suárez havia dimitit el 29 de gener del mateix 1981 i això va donar lloc a una nova sessió d'investidura, amb Leopoldo Calvo-Sotelo com a candidat, que es programà per al 20 de febrer del mateix any. En aquesta sessió, Calvo-Sotelo no assolí la majoria necessària, per la qual cosa es produí una segona volta, que es votà el dia 23 de febrer, dia del cop d'estat.

Els fets[modifica | modifica el codi]

El dia 23 de febrer A les 14:20, un grup de policies i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso inicia l'Operació gàbia: es tanquen els accessos a la zona propera al Congrés dels Diputats i es comprova que es pot dur a terme l'assalt. A les 18:20 288 policies arribats en autocars, encapçalats per Antonio Tejero Molina van assaltar l'hemicicle mentre es duia a terme la segona votació per a investir Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, del partit UCD, com a president del govern espanyol.. Al crit de "Todo el mundo al suelo" i disparant tres trets segrestaren el poder legislatiu i el govern amb la força de les armes. Al mateix temps, la Divisió Cuirassada Brunete, dirigida pel coronel San Martín prenia altres punts clau de Madrid, entre ells RTVE i diferents emissores de ràdio. El capità general de l'exèrcit a València, Jaime Milans del Bosch y Ussía, decretà l'estat d'excepció i feu sortir les tropes de la III Región Militar que tenia sota el seu comandament al carrer, amb la idea que la resta de capitans generals farien el mateix, cosa que no va succeir. En assabentar-se dels fets, la societat espanyola va ser colpida per la por. Molts dirigents polítics i personatges rellevants es prepararen per haver de destruir documents i fugir cap a França. Després d'unes hores de buit de poder, es posa en marxa l'Operació Diana. Fernando Laína, Director de la Seguretat de l'Estat, va actuar de President en funcions, i els Secretaris d'Estat i Subsecretaris, es van constituir en Govern Provisional. Després d'hores d'incertesa i postures dubitatives davant els fets que estaven succeint, el rei d'Espanya Joan Carles I realitza una intervenció televisada on es postula a favor de l'ordre constitucional, aïllant als militars (molts dels quals creien que actuaven amb el seu vistiplau, o almenys sense la seva oposició), davant una situació insostenible. Els militars encerclen l'edifici del Congrés i comencen les negociacions, ja que el parlament continuava segrestat. La nit del dia 23 fou anomenada la nit dels transistors, perquè mantingué tothom ben pendent dels esdeveniments. A la 1:14 de la matinada, Joan Carles Borbó, vestit de Capità General, es dirigeix als ciutadans per televisió, donant per fracassat el cop d'estat. De fet, cap a les 10 de la nit d'aquell dia, les cadenes de ràdio a Catalunya van emetre un discurs institucional del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, primer en català i després en castellà, per tranquil·litzar la població. Pujol havia parlat amb el rei, el qual li va dir "tranquil, Jordi, tranquil", frase que durant uns anys va ser força popular a Catalunya.[2] Molt diferent va ser l'actitud del president del govern basc, Carlos Garaikoetxea, que no va fer res per aturar el cop, es va amagar i no va estar localitzable fins que va passar el perill. Finalment el 24 de febrer els segrestadors es varen rendir definitivament.

Protagonistes[modifica | modifica el codi]

Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
Va néixer el 14 d'abril de 1926 a la ciutat de Madrid. Va estudiar enginyeria de camins a la Universitat de Madrid, en la qual es va llicenciar el 1951. L'any 1967 fou nomenat president de RENFE i tres anys més tard va esdevenir conseller delegat de la Unión Explosivos Riotinto, SA. L'any 2002 el rei Joan Carles I li va concedir el títol de marquès de la Ria de Ribadeo amb Grandesa d'Espanya. Era oncle de Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo, ministra d'Educació en la VIII Legislatura d'Espanya (primera de José Luis Rodríguez Zapatero) i nebot de José Calvo Sotelo, ministre d'Hisenda durant la Dictadura de Primo de Rivera i fundador del Bloc Nacional durant la Segona República Espanyola. Va morir, a l'edat de 82 anys, el 3 de maig de 2008 a la seva residència de Pozuelo de Alarcón.
Adolfo Suárez González
Llicenciat en Dret per la Universitat de Salamanca i doctorat per la Universitat Complutense de Madrid, va ocupar diferents càrrecs dintre de les estructures del règim franquista de la mà de Fernando Herrero Tejedor. En 1958, passa a formar part de la «Secretaria General del Moviment» ascendint, en 1961, a Cap del Gabinet Tècnic del Sotssecretari General, procurador en Corts per la província d'Àvila el 1967 i governador civil de Segòvia el 1968. En 1969 és designat Director General de Radiotelevisió Espanyola, on ja havia ocupat altres càrrecs entre 1964 i 1968, romanent en el càrrec fins a 1973. A l'abril de 1975, novament de la mà d'Herrero Tejedor, és nomenat Sotssecretari General del Moviment. L'11 de desembre de 1975, després de morir Herrero Teixidor en un accident d'automòbil, Adolfo Suárez és nomenat ministre Secretari General del Moviment, càrrec en el qual roman en el primer gabinet de Carlos Arias Navarro, format després de la mort de Franco al novembre de 1975.
Antonio Tejero Molina
(Alhaurín el Grande, província de Màlaga, 1932) fou tinent coronel de la Guàrdia Civil. Va ser un dels principals capitosts del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 a Espanya, popularment conegut com a 23-F. Ja havia estat processat el 1979 per un intent de cop d'Estat conegut com a Operació Galàxia. Per aquest fet va ser condemnat a set mesos de presó.

La vesprada del 23 de febrer, comandant uns 200 guàrdies civils, va assaltar el Congrés dels Diputats, que en aquells moments celebrava la sessió d'investidura com a president del Govern de Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo. Va segrestar tots els diputats fins a les 10 del matí del 24 de febrer de 1981, quan es va lliurar en fracassar l'intent de cop d'estat. Va ser processat i condemnat a 30 anys de presó. Va romandre a la presó d'Alcalá de Henares fins al 2 de desembre de 1996, que va eixir en llibertat condicional. Des de setembre de 1993 ja gaudia de règim obert. Va ser expulsat de l'Exèrcit espanyol i resideix a Alhaurín de la Torre, Màlaga.

Joan Carles I
(batejat com a Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias; nascut el 5 de gener de 1938 a Roma, (Itàlia) és l'actual rei d'Espanya i per tant comte de Barcelona, entre altres títols històrics. El 22 de novembre de 1975, dos dies després de la mort de Franco, tal com el dictador havia previst, i després de jurar els principis fonamentals del feixista Movimiento Nacional, Joan Carles I fou proclamat rei. Després de succeir a Franco com a cap de l'estat, fou un dels actors de la transició espanyola, des del Franquisme cap a una monarquia constitucional. Les característiques i funcions que li determina la Constitució són, entre d'altres, el comandament de les forces armades, sancionar i promulgar les lleis, convocar i dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. La Casa Reial espanyola és l'organisme públic que, sota les seves ordres, té com a missió servir-li de suport, i Patrimonio nacional l'ens públic que li gestiona el patrimoni.
Alfonso Armada Comyn
IX marquès de Santa Cruz de Rivadulla, (Madrid, 12 de febrer de 1920 − Madrid, 1 de desembre de 2013) va ser un militar espanyol que va assolir notorietat per la seva participació en l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. El 1945, com a comandant, va ser instructor a diverses escoles militars. Va donar classes militars al príncep Joan Carles i va arribar a ser membre de l'Estat Major Central. Una altra de les seves tasques va ser com a secretari general de la casa del rei, ja que va ocupar durant 17 anys. No obstant això, els seus enfrontaments amb el president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, i el fet que enviés cartes amb el segell de la Casa Reial espanyola demanant el vot per Alianza Popular a les eleccions generals espanyoles de 1979 van fer que fos rellevat.De la secretaria del monarca va passar a ser professor principal de l'Escola Superior de l'Exèrcit i, poc abans del cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, va ocupar els càrrecs de governador militar de Lleida i, després, segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit. Participant actiu del cop d'estat, va ser condemnat per aquest motiu, però el 24 de desembre de 1988, després de valorar un informe no vinculant elaborat pel Tribunal Suprem, el Govern d'Espanya encapçalat per Felipe González, el va indultar al·legant raons de salut i que havia manifestat diverses vegades "la seva lleialtat a la Corona i a l'ordenament jurídic constitucional". Des de la seva sortida de presó vivia en el seu pazo d'Ortigueira, a la parròquia de Santa Cruz de Rivadulla (Vedra), a la província gallega de La Corunya. Armada afirmava ésser una víctima política del cop d'estat. Mor l'1 de desembre de 2013.
Jaime Milans del Bosch i Ussía
(Madrid, 8 de juny de 1915 – Madrid, 26 de juliol de 1997) fou un militar espanyol fonamentalment conegut per la seva participació en el Cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Surt d'una vella nissaga catalana de militars coneguda des del segle XV, de la qual el casal familiar es troba a Sant Vicenç de Montalt. És nét de Joaquim Milans del Bosch i Carrió. Condemnat pel cop d'estat del 23-F, es negà a sol·licitar un indult reial. En una intervista el 1985 afirmà: «en les mateixes circumstàncies, tornaria a fer el mateix [...] la situació a Espanya esta pitjor que el 1936 i continua empitjorant-se.» Quasi deu anys després, el juliol de 1991, surt de presó en llibertat provisional per haver complert setanta-cinc anys. Milans del Bosch mai no manifestà penediment per la seva acció pel cop, malgrat que recorregué en contra de la seva expulsió de les Forces Armades sense èxit.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Ninot faller que representa a Joan Carles I i a Antonio Tejero alhora.

El govern que formà Leopoldo Calvo-Sotelo es va mostrar incapaç de reconduir la situació que s'havia creat al país després del cop d'estat i afrontar els greus problemes en que es trobava el país, per la qual cosa la situació política acabà amb la convocatòria d'eleccions generals anticipades l'any1982. Aquestes eleccions van ser guanyades pel PSOE amb una còmoda majoria. El govern socialista de Felipe González, amb Narcís Serra com a ministre de defensa, inicià una reforma de l'exèrcit espanyol. Amb aquesta reforma es van redistribuir de forma massiva i estratègica molts alts càrrecs de l'exèrcit (incloent-hi algunes promocions de militars associats al cop d'estat amb la finalitat d'apartar-los dels llocs clau) i es van promocionar noves fornades d'oficials lleials, o com a mínim no contraris, a la Constitució. Poc abans, la conspiració colpista per al 27 d'octubre de 1982 que es va produir a Espanya, va ser desmantellada a primers del mes d'octubre i encara que es va informar de la mateixa, es va minimitzar, amb la col·laboració dels principals mitjans de comunicació per no produir alarma social. Aquest pla colpista amb prou feines no va afectar la campanya electoral de les eleccions previstes per al 28 d'octubre, en les que, conm s'ha assenyalat, va vèncer el PSOE, quedant pràcticament en l'oblit. Els plans per al cop d'Estat eren més precisos que els del 23 F. L'1 d'octubre, el ministre d'Interior Juan José Rosón va tenir coneixement de la conspiració. Després de valorar la situació tant el ministre d'Interior, com el president de govern Leopoldo Calvo Sotelo i altres responsables, com el director del CESID general Emilio Alonso Manglano, es va decidir que era preferible intervenir ràpidament, sense aprofundir en la investigació, per evitar complicacions majors. Per això el dia 2 d'octubre, diumenge, a primera hora es va detenir als tres màxims implicats: els coronels d'Artilleria Luis Muñoz Gutiérrez i Jesús Crespo Cuspinera, i el germà d'aquest últim, el tinent coronel José Crespo Cuspinera, que van quedar incomunicats. Al seu torn, diversos condemnats pel 23 F van ser traslladats a altres presons, el principal, Jaime Milans del Bosch a la d'Algesires. Les llistes implicaven prop de quatre-centes persones. Consta que Jaime Milans del Bosch es va entrevistar amb el coronel Muñoz Gutiérrez, un dels tres implicats, a la presó de Fuencarral. Milans del Bosch seria alliberat i lideraria la resta d'accions del cop d'Estat. El pla, amb la clau "MN", possiblement en relació amb el Moviment Nacional, consistia a preparar diverses accions violentes contra personalitats progressistes, autonomistes i d'esquerres, per a posteriorment culminar amb una gran explosió en un bloc d'habitatges militars de Madrid. De tot això es culparia a ETA i a la ineficàcia en la lluita contra el terrorisme, tot el qual justificaria la intervenció militar. El cop es duria a terme el 27 d'octubre, vigília de les eleccions generals. A certa hora que no estava concretada, s'ocuparia l'Acadèmia d'Artilleria de Fuencarral on es trobava Milans del Bosch. Posteriorment es neutralitzaria la cadena de comandament ocupant la Capitania General de Madrid i el centre d'operacions de la Junta de Caps d'Estat Major. Es declararia l'estat de guerra i 80 comandos es disposarien en tres anells que envoltarien la capital, controlant totes les seus de poder, com el palau de la Sarsuela (residència del rei), la Moncloa (residència governamental), els ministeris, TVE, les emissores de ràdio. Per a tot això tenien assegurada la participació de la Unitat d'Helicòpters de Colmenar Viejo i les dues Companyies d'Operacions Especials (COES) de Madrid.

Un altre de les conseqüències més notòries del 23-F va ser la realització d'una nova política respecte a les autonomies. El nou govern del PSOE va iniciar un procés d'involució autonòmica mitjançant l'aprovació de la LOAPA que tenia com a objectiu frenar la descentralització de l'estat Espanyol i limitar el sostre competencial de les comunitats autònomes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pujol, Clàudia. «El 23-F des de dins». Sàpiens [Barcelona], núm. 100, febrer 2011, p. 28-35. ISSN: 1695-2014.
  2. MATA, Jordi. «23-F. La nit catalana». El Triangle, núm. 767 (20 de febrer de 2006), p. 36-37.

Bibliografia complementària[modifica | modifica el codi]

  • Cardona, G. Las Torres del honor : un capitán del ejército en la transición y el golpe de estado del 23-F. Barcelona:Destino, 2011. ISBN 9788423343867
  • Martin Prieto, J.L. Técnica de un golpe de estado. Barcelona:Grijalbo, 1982. ISBN 8425314410
  • Martínez Inglés, Amadeo. 23-F : el golpe que nunca existió. Madrid:Foca, 2001. ISBN 849544013X
  • Palacios, J. 23-F: el golpe del CESID. Barcelona:Planeta, 2001. ISBN 8408038214
  • Sverlo, P (pseudònim). Un Rey golpe a golpe : biografía no autorizada de Juan Carlos de Borbón. Donostia:Arakatzen, 2000. ISBN 2914743025

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]