Còdex Sinaiticus

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Fragment del Codex Sinaiticus del Llibre d'Ester.

El Codex Sinaiticus [1] és un manuscrit uncial del segle IV de la Bíblia grega, escrit entre el 330 al 350. Originalment contenia la totalitat d'ambdós Testaments, però solament han arribat fins als nostre dies trossos de l'Antic Testament grec o Septuaginta, la totalitat del Nou Testament, l'Epístola de Bernabé, i fragments del El pastor d'Hermes (el que suggereix que aquests últims dos textos podrien haver estat considerats part del cànon bíblic pels editors del còdex).

El còdex es troba dividit en quatre trossos desiguals: 347 fulles a la Biblioteca Britànica de Londres, 12 fulles i 14 fragments al Monestir de Santa Caterina del Sinaí, 43 fulles a la Biblioteca de la Universitat de Leipzig, i fragments de 3 fulles a la Biblioteca Nacional Russa a Sant Petersburg.

Descobriment[modifica | modifica el codi]

L'any 1844 l'investigador bíblic Konstantin von Tischendorf, viatjà al Monestir de Santa Caterina, al peu del Mont Sinaí a Egipte. Dins d'un cistell descobrí 43 fulles de pergamí amb textos de Jeremies, Nehemies, Cròniques i Ester, amb altres fragments de manuscrits que, segons explicà Tischendorf, el bibliotecari li indicà que «eren escombraries que havien de ser destruïdes cremant-les en els forns del monestir».[2]

Tischendorf realitzà una segona expedició a l'any 1853, i aconseguí recuperar dos fragments del llibre del Gènesi.

En una tercera visita al monestir el 1859 i enviat expressament pel tsar Alexandre II de Rússia, Tischendorf descobrí el còdex quasi sencer. Posteriorment en unes tasques de restauració, els monjos del Monestir de Santa Caterina van descobrir, el maig de 1875, sota de la capella de Sant Jordi, nombrosos trossos de pergamí. Entre aquests s'hi trobaven dotze pàgines que faltaven de l'Antic Testament.

Durant dècades, el còdex es va guardar a la Biblioteca Nacional Russa. El 1933, la Unió Soviètica el va vendre a la Biblioteca Britànica per la suma de 100.000 lliures.

Contingut[modifica | modifica el codi]

Joan 7,52-8,12 sense la perícope 7,53-8,11 en Sinaiticus.
Antic Testament[3][4]
Nou Testament[5]

Digitalització[modifica | modifica el codi]

El mes de juny del 2005, i amb la col·laboració de la Biblioteca Britànica de Londres, es va signar a Londres un document de re-unificació dels textos, procés que es féu amb tecnologia digital que permet veure possible textos ocults en els pergamins. Aquesta digitalització fou presentada durant un congrés sobre el còdex realitzada a la Biblioteca Britànica el juliol de 2009.[7]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Londres, Biblioteca Britànica, Add. 43725; Gregory-Aland nº א(Aleph) o 01
  2. Skeat, T. C. "The Last Chapter in the History of the Codex Sinaiticus." Novum Testamentum. Vol. 42, Fasc. 3, Jul., 2000. p. 313
  3. Würthwein Ernst (1987). Der Text des Alten Testaments, Stuttgart: Deutsche Bibelgesellschaft, p. 85.
  4. Henry Barclay Swete, An Introduction to the Old Testament in Grek (Cambridge 1902), pp. 129-130.
  5. Bruce M. Metzger (2001). "A Textual Commentary on the Greek New Testament", Deutsche Bibelgesellschaft, Stuttgart: United Bible Societies.
  6. Bruce M. Metzger, A Textual Commentary on the Greek New Testament (Deutsche Bibelgesellschaft: Stuttgart 2001), pp. 315, 388, 434, 444.
  7. «El Codex Sinaiticus, reunit a internet». Vilaweb, 8 de juliol de 2009. [Consulta: 8 juliol 2009].

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Còdex Sinaiticus