Carlo Maria Martini

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Carlo Maria Martini S.I.
Cardenal de l'Església Catòlica
CardinalCMMartini2.jpg
El cardenal Carlo Maria Martini el 1992
St. Martini.jpg
Pro veritate adversa diligere
Dades personals
Ordenació sacerdotal 13 de juliol de 1952
pel cardenal Maurilio Fossati
Consagració episcopal 6 de gener de 1980
per Joan Pau II
Proclamació cardenalícia 2 de febrer de 1983
per Joan Pau II
Cardenal prevere de Santa Cecília
Nascut 15 de febrer de 1927
Torí, Piemont
Mort 31 d'agost de 2012 (als 85 anys)
Gallarate, Llombardia
Fitxa a catholic-hierarchy.org

Carlo Maria Martini, S.J. (Torí, 1927 - Gallarate, 2012) va ser un jesuïta i bisbe italià, elevat a cardenal el 1983. Biblista i exegeta, va ser arquebisbe de Milà entre 1979 i 2002. A més de ser un home de cultura teològica era també un home de diàleg entre les religions, especialment amb el judaisme, als quals li agradava anomenar els "germans grans". Va rebre el sobrenom del "cardenal del diàleg".[1]

Martini ingressà a la Companyia de Jesús el 1944 i va ser ordenat prevere el 1952. El seu nomenament com a arquebisbe de Milà el 1980 va ser estrany, car els jesuïtes tradicionalment no són nomenats bisbes. Es trobava a l'ala liberal dins la jerarquia de l'Església. Patí d'una forma estranya de la malaltia de Parkinson, es retirà com a arquebisbe el 2002 i es traslladà a l'Institut Pontifici de Jerusalem. Va morir al "Aloisianum", l'escola jesuïta de Gallarate, prop de Milà.

Hores després de la seva mort, el diari italià Corriere della Sera publicà la seva darrera entrevista, on descrivia l'Església com «200 anys endarrerida». «La nostra cultura s'ha fet gran, les nostres esglésies són grans i estan buides, i la burocràcia de l'Església creix. L'Església ha d'admetre els seus errors i començar un canvi radica, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens obliguen a prendre un camí de transformació.»[2][3][4]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut el 15 de febrer de 1927 a Torí, Piemont, entrà a formar part de la Companyia de Jesús el 1944 i va ser ordenat sacerdot el 1952. Obtingué el doctorat en teologia el 1958, per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Des d'aquell moment anà escalant posicions dins del seu orde i de l'Ésglésia. El 1962 passà ser membre de l'Institut Bíblic Pontifical, el 1969 fou nomenat rector d'aquesta institució. El 1978 va ser nomenat rector la Pontifícia Universitat Gregoriana pel papa Pau VI.

El desembre de 1979 el papa Joan Pau II el nomenà arquebisbe de Milà, càrrec del qual prengué possessió el gener de 1980 i que exercí fins al 2002. El mateix Joan Pau II el nomenà cardenal del títol de Santa Cecilia el 1983, i entre 1987 i 1993 fou president de la Conferència Episcopal Europea.

El 2000 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Ciències Socials.

El 2002 renuncià reglamentàriament al seu càrrec d'arquebisbe de Milà per haver arribat als 75 anys, i el succeí en aquesta arxidiòcesi el cardenal Dionigi Tettamanzi. A la mort de Joan Pau II, Martini era tingut per un dels papables en el Conclave de 2005 com a màxim exponent de l'ala progressista de l'Església. En aquest conclave, però, fou elegit Joseph Ratzinger, que passà a regir l'església amb el nom de Benet XVI, i del qual hom diu que precisament Martini fou un dels "grans electors".

Residí a Jerusalem, on es dedicà a la interpretació de textos bíblics, i es convertí en un dels experts en el Nou Testament. L'any 2007 perdé la condició d'elector del papa perquè havia fet vuitanta anys.

Al llarg de la seva vida escrigué més de 50 llibres, entre ells In cosa crede chi non crede? (2000) amb Umberto Eco.

Morí a Gallarate, Llombardia, el 31 d'agost del 2012.

Opinions[modifica | modifica el codi]

Sovint es considerà que era un dels cardenals més liberals, assolint una gran fama pels seus escrits. A vegades les seves opinions van ser controvertides, la qual cosa li comportà una gran cobertura mediàtica. En la seva darrera entrevista, poc abans de la seva mort, reclamà grans reformes a l'Església Catòlica, dient que estava «200 anys endarrerida».«La nostra cultura s'ha fet gran, les nostres esglésies són grans i estan buides, i la burocràcia de l'Església creix, els nostres rituals i sotanes són pomposos.»[5]

Martini era conegut per ser "progressista" en qüestions relatives a les relacions humanes, la possible ordenació de dones al diaconat i sobre algunes qüestions bioètiques, notablement sobre l'ús de contraceptius en situacions més complexes.[6]

El pensament del cardenal Martini sempre es caracteritzà per posar sempre en primer lloc la Paraula de Déu, tant en la seva dimensió contemplativa i per pregar com per la seva capacitat de confrontació i diàleg amb les exigències i problemes de la vida quotidiana. Per això, durant els anys del seu mandat tractà a fons els temes del treball, la justícia, la solidaritat i la tolerància. Va ser un dels principals defensors de la necessitat de l'Església Catòlica de dialogar amb les altres religions i amb els no creients.[7]

La situació de l'Església moderna[modifica | modifica el codi]

Al llibre Colloqui notturni a Gerusalemme, publicat el 2009, afirmà la necessitat d'una reforma de l'Església.

« En una època vaig tenir somnis sobre l'Església. Una Església que segueix el seu propi camí en la pobresa i la humilitat. Una Església que no depèn dels poders d'aquest món. Una Església que deixa espai perquè les persones que són capaços de pensar de manera més oberta. Una Església que dóna coratge, especialment a aquells que se senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquests somnis. Després de 75 anys em vaig decidir a pregar per l'Església.[8] »

Per un altre costat, en la seva darrera entrevista del 8 d'agost de 2012,[9] Martini analitzà la situació de l'Església afirmant que:

« L'Església està cansada, a l'Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura ha envellit, les nostres esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l'aparell burocràtic de l'Església creix, els nostres rituals i els nostres hàbits són pomposos. Aquestes coses, però, expressen el que som avui? [...] L'Església s'ha quedat 200 anys enrere. Per què no et sacseges? Tenim por? Por en comptes de coratge? »

Buscà els motius sense fugir-ne, sense immutar-se per la institució sagrada, trobant exemples i possibles remeis contra aquesta soca:

« Ens trobem com aquell jove ric que marxà trist quan Jesús el cridà per fer-lo deixeble seu. [...] Busquem homes que són lliures i més propers al proïsme. Com ho eren el bisbe Romero o els màrtirs jesuïtes d'El Salvador »

Dominus Iesus[modifica | modifica el codi]

El 2000, criticà la declaració de la Congregació per a la doctrina de la Fe Dominus Iesus segons la qual l'Església Catòlica és l'única Església de Crist, i descrivia el document com a "teològicament dens, salpebrat amb cites i no pas senzill de comprendre"[10]

La col·legialitat dels bisbes[modifica | modifica el codi]

Martini reclamava una major col·legialitat en el govern de l'Església i demanava una contínua reflexió sobre l'estructura i l'exercici de l'autoritat eclesiàstica.[11]

El paper de la dona a l'Església[modifica | modifica el codi]

Martini demostrà un desig d'una recerca teològica sobre qüestions relatives a la sexualitat humana i al paper de la dona a l'Església i expressà el seu suport a l'ordenació de diaconesses.[12]

Sacramentum Caritatis[modifica | modifica el codi]

Al març del 2007 criticà obertament l'actitud de les autoritats de l'Església; mentre parlava a la basílica de la Nativitat de Betlem davant una congregació d'uns 1.300 visitants, remarcà que «L'Església no dóna ordres». Martini afirmà que «és necessari escoltar els altres, i quan parlem fer servir paraules que entenguin». Aquestes afirmacions van ser uns dies després que el Papa Benet XVI publiqués l'exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis. Alguns interpretaren aquest document com una temptativa d'infuenciar els polítics catòlics, particularment en un moment en què el govern italià estava intentar aprovar una legislació oferint reconeixement legal als matrimonis homosexuals.[13]

Treball social[modifica | modifica el codi]

Va promoure combatre les malalties socials, sovint reclamant una major acció social per assistir socialment els desfavorits. Martini desitjava que l'Església revifés "un foc que crema al cor" dels homes i dones d'avui.

Escoles catòliques[modifica | modifica el codi]

Martini va ser un gran seguidor de les escoles catòliques i en moltes ocasions parlà en favor de la contribució de l'estat a les escoles catòliques. Va dir que una hora a la setmana d'ensenyament de la religió catòlica als instituts italians no era suficient i que calia incrementar el temps dedicat a l'ensenyament religiós a les escoles.

La posició sobre l'homosexualitat[modifica | modifica el codi]

Obres[modifica | modifica el codi]

Els escrits de Martini són nombrosos: van des de la investigació bíblico-exegètica, la publicació dels informes de conferències i convencions, escrits pastorals, la transcripció de meditacions donades a recessos i exercicis espirituals, etc.

És l'únic prelat italià al qual ha dedicat un Meridian l'editorial Mondadori.

  • Il problema storico della Risurrezione negli studi recenti, Roma, Libreria Editrice dell'Universita Gregoriana, 1959.
  • Poesie, Milà, U. Mursia A.P.E. Coricelli, 1961.
  • Il Vangelo di S. Giovanni. Problemi generali di introduzione e di teologia, con Mauro Laconi, Treviso, Editrice Trevigiana, 1962.
  • Il messaggio della salvezza. Corso completo di studi biblici, I, Introduzione generale, con Piero Bonatti, Torino-Leumann, Elle Di Ci, 1964.
  • Atti degli apostoli, a cura di e con Nereo Venturini, Venezia, Missioni, 1965.
  • Il problema della recensionalità del codice B alla luce del papiro Bodmer XIV, Roma, Pontificio Istituto Biblico, 1966.
  • Gli esegeti del tempo di Galileo, in Nel quarto centenario della nascita di Galileo Galilei, Milà, Vita e Pensiero, 1966.
  • I Vangeli. Storia o leggenda?, Roma, AVE, 1968.
  • Se non vi manterrete fedeli non resterete salvi, in Il cristiano e la vita di fede, Roma, AVE, 1970.
  • Farsi prossimo. La carità, oggi nella nostra società e nella Chiesa, Milà, Centro Ambrosiano di Documentazione e Studi religiosi, 1975.
  • L'itinerario spirituale dei dodici nel Vangelo di Marco, Roma, Centrum Ignatianum Spiritualitatis, 1976.
  • Gli esercizi ignaziani alla luce di S. Giovanni, Roma, Centrum Ignatianum Spiritualitatis, 1976.
  • Gli esercizi ignaziani alla luce di S. Matteo, Cagliari, Società poligrafica sarda, 1977.
  • Gli esercizi spirituali di S. Ignazio alla luce di S. Luca, Roma, Stella matutina, 1977.
  • Riflessioni pastorali sul giorno del Signore, amb altres, Leumann, Elle Di Ci, 1977.
  • Vita di Mosè, vita di Gesù, esistenza pasquale, Roma, Centrum Ignatianum Spiritualitatis, 1979.
  • La dimensione contemplativa della vita. Lettera al clero e ai fedeli dell'Archidiocesi ambrosiana per l'anno pastorale 1980/81, Milà, Centro Ambrosiano documentazione e studi religiosi, 1980.
  • L'evangelizzatore in San Luca. Meditazioni, Milà, Ancora, 1980.
  • Il nostro cammino sacerdotale. Lettera dell'Arcivescovo al clero per il giovedì santo 1980. "Dalla coscienza battesimale alla coscienza presbiteriale", Milà, Centro ambrosiano di documentazione e studi religiosi, 1980.
  • La parola di Dio alle origini della Chiesa, Roma, Università Gregoriana Editrice, 1980.
  • Parola di Dio e vita quotidiana, Torino, Marietti, 1980. ISBN 88-211-8509-5.
  • Il problema storico della risurrezione negli studi recenti, Roma, Libreria editrice dell'Università Gregoriana, 1980.
  • Il Vangelo secondo Giovanni nell'esperienza degli esercizi spirituali, Roma, Borla, 1980.
  • Il vangelo alle sorgenti. Meditando ad Assisi il Discorso della Montagna, Milà, Ancora, 1990. ISBN 88-7610-332-5
  • Il vino nuovo. Meditazioni per le famiglie, Casale Monferrato, Piemme, 1992. ISBN 88-384-1772-5
  • Il discorso della montagna. Meditazioni, Milà, Mondadori 2006. ISBN 88-04-56158-0
  • Liberi di credere. I giovani verso una fede consapevole, Milà, In dialogo, 2009. ISBN 978-88-8123-546-9
  • Conversazioni notturne a Gerusalemme. Sul rischio della fede, intervista di Georg Sporschill, Milà, Mondadori, 2008. ISBN 978-88-04-58391-2
  • Le ali della libertà. L'uomo in ricerca e la scelta della fede. Meditazioni sulla Lettera ai Romani, Milà, Piemme, 2009. ISBN 978-88-566-0552-5
  • Qualcosa di così personale. Meditazioni sulla preghiera, Milà, Mondadori, 2009. ISBN 978-88-04-59468-0
  • Siamo tutti nella stessa barca (con Luigi Maria Verzé), Milà, Editrice San Raffaele, 2009. ISBN 9788886270908
  • Una parola per te, Milà, Editrice San Raffaele, 2010. ISBN 9788896603048
  • Ricerca e carità. Due voci a confronto su scienza e solidarietà (amb Giulio Giorello), Milà, Editrice San Raffaele, 2010. ISBN 9788896603208
  • Le ragioni del credere. Scritti e interventi, a cura de Ferruccio Parazzoli, Marco Garzonio, Damiano Modena i Virginio Pontiggia, Milà, Mondadori, 2011. ISBN 9788804611271
  • Il vescovo, Torino, Rosenberg & Sellier, 2011. ISBN 9788878851382
  • Parlate con il cuore, Milà, Rizzoli, 2012. ISBN 9788817060844
  • Vi porto nel cuore, Alba, Edizioni San Paolo, 2012. ISBN 9788821576799

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Plantilla:Cita news
  2. L'ADDIO A MARTINI, "Chiesa indietro di 200 anni", L’ultima intervista: "Perché non si scuote, perché abbiamo paura?" Corriere della Sera, 1 settembre 2012
  3. Translated final interview with Martini National Catholic Reporter (NCR), September 4, 2012
  4. Cardinal Carlo Maria Martini, his final interview, and a damning critique that has rocked the Catholic Church The Independent, 3 September 2012
  5. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta Day
  6. Dying cardinal: Church '200 years out of date'
  7. Il cardinale del dialogo
  8. “Avevo sogni sulla Chiesa, ora prego per la Chiesa”
  9. Ultima intervista al Cardinal Martini
  10. Dominus Iesus: An Ecclesiological Critique
  11. Catholic World News. Cardinal Martini repeats call for decentralized Church government 7 April 2004
  12. Gaia Pianigani, Cardinal Carlo Martini, Papal Contender, Dies at 85, August 31, 2012, The New York Times.
  13. PinkNews. Cardinal says Pope should stop giving orders 16 March 2007.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Giovanni Valentini, Un certo Carlo Maria Martini, Milà, Sperling & Kupfer, 1984.
  • Marco Garzonio, Cardinale a Milano in un mondo che cambia: nella testimonianza di Carlo Maria Martini, Milà, Rizzoli, 1985.
  • Marco Garzonio, Carlo Maria Martini, Torino, Edizioni San Paolo, 1993.
  • Marco Garzonio, Il Cardinale: Il valore per la chiesa e per il mondo dell'episcopato di Carlo Maria Martini, Milan, Mondadori, 2002.
  • Gianfranco Ravasi, Martini: le mie tre città. Un colloquio nell'amicizia, Cinisello Balsamo, San Paolo, 2002.
  • Andrea Tornielli, La scelta di Martini, Alba, Piemme, 2002.
  • Luisa Bove, Carlo Maria Martini. Una voce nella città, Saronno, Monti, 2003.
  • Damiano Modena, Carlo Maria Martini: custode del Mistero nel cuore della storia, Milà, Paoline, 2004.
  • Paolo Sartor, Martini: l'avventura del predicare, Milà, Centro Ambrosiano, 2005.
  • Marco Vergottini (a cura di), Affinché la Parola corra. I verbi di Martini, Milà, Centro Ambrosiano, 2007.
  • Aldo Maria Valli, Storia di un uomo. Ritratto di Carlo Maria Martini, Milà, Ancora Editrice, 2011.
  • Andrea Tornielli, Carlo Maria Martini. Il profeta del dialogo, Milà, Piemme, 2012.
  • Aldo Maria Valli, Diario di un addio. La morte del cardinale Carlo Maria Martini, Milà, Ancora Editrice, 2012.
  • Elisa Rinaldi (a cura di), Ho sognato una Chiesa , Roma, Aliberti editore, 2012.
  • Enrico Impalà, Il bosco e il mendicante. Vita del cardinal Martini, Torino, San Paolo, 2013

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlo Maria Martini


Precedit per:
Herve' Carrier
Pontifícia Universitat Gregoriana
Rector de la Pontifícia Universitat Gregoriana

1978 - 1980
Succeït per:
Urbano Navarrete
Precedit per:
Giovanni Colombo
Arquebisbe
Arquebisbe de Milà

29 de desembre de 1979 - 11 de juliol de 2002
Succeït per:
Dionigi Tettamanzi
Precedit per:
John Patrick Cody
Escut del cardenal Carlo Maria Martini
Cardenal prevere de Santa Cecília in Trastevere

2 de febrer de 1983 - 31 d'agost de 2012
Succeït per:
Gualtiero Bassetti
Precedit per:
George Basil Hume
Conferències Episcopals
President del Consell de les Conferències Episcopals d'Europa

1986 - 1993
Succeït per:
Miloslav Vlk