Gran Salt Endavant

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emmagatzement blat
Menjador comunitari popular

El Gran Salt Endavant (Xinès simplificat:大跃进, Xinès tradicional:大躍進, Pinyin:Dà yuè ì#n) foren una sèrie de mesures econòmiques, socials i polítiques implantades en la República Popular de la Xina pel govern del Partit Comunista de Xina (PCX) a la fi dels 1950 i principis dels 1960 amb la intenció d'aprofitar l'enorme capital humà del país per a la industrialització. El fracàs d'aquestes mesures, unit a una sèrie de catàstrofes naturals, va produir una fam que, segons la majoria de les estimacions, va provocar la mort d'entre 20 i 30 milions de persones.

Antecedents[modifica | modifica el codi]

Durant els anys 1950, la República Popular Xinesa va dur a terme un programa de distribució de la terra i una industrialització amb l'ajuda tècnica de la Unió Soviètica. Les relacions entre els dos règims comunistes no eren bones i els dirigents xinesos veien amb preocupació el deute contret amb la Unió Soviètica i els interessos que la República Popular havia de pagar. El model de desenvolupament soviètic aplicat per la República Popular durant el Primer Pla Quinquennal (1952 - 1957), encara que havia estimulat el desenvolupament industrial i el creixement econòmic, no semblava sostenible a causa de la pressió sobre el mitjà rural, que perdia població a causa de l'emigració a les ciutats, i a les inversions necessàries, que només podien fer-se gràcies als préstecs soviètics, que augmentaven la dependència del règim xinès.

En la meitat dels anys cinquanta la situació a Xina s'havia estabilitzat i l'amenaça de les guerres de Corea i Vietnam (la guerra francesa) havia desaparegut. Les persones percebudes com a capitalistes van ser expropiades el 1952 i 1953; els dissidents, tant d'esquerra com del Guomindang, empresonats. Per primera vegada en diverses generacions, Xina semblava tenir un govern fort i estable. No obstant això, Mao Zedong es va alarmar pels termes usats per Nikita Khrusxov en el Vintè Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Mao va percebre que lluny d'arribar a i avançar Occident, l'economia soviètica s'estava quedant endarrerida. Davant les revoltes esdevingudes a Alemanya Oriental, Polònia i Hongria, i la Unió Soviètica buscant la coexistència pacífica, que Mao va percebre com el poder imperialista d'Occident, va preparar el PCX per a avançar en solitari.

El Gran Salt Endavant[modifica | modifica el codi]

El Gran Salt Endavant va prendre diferents elements de la història de l'URSS per a combinar-los en una única i original fórmula xinesa. Col·lectivitzacions a l'estil del tercer període, estakhanovisme de principis dels anys 1930, la guàrdia popular creada per Nikita Khrusxov el 1959, i la política original xinesa de crear comunes com unitats econòmiques autosuficients, que incorporaven la indústria lleugera al costat de projectes d'infraestructures. Es pensava que a través de la col·lectivització i el treball en massa, la producció xinesa d'acer sobrepassaria la del Regne Unit en quinze anys.

També va influir l'herència històrica de Xina, en la qual la lleialtat de les autoritats locals al centre de poder es demostrava obtenint bons resultats en la implantació de les polítiques que aquest impulsava, igual que feia la petita noblesa en els temps imperials. Això generava una competició de les autoritats locals per a informar del bé que s'estaven complint les ordres, cosa que generava informes massa optimistes, o francament falsos. D'altra banda, la docilitat de la pagesia xinesa i el culte a la personalitat en la figura de Mao i la confiança que el poble sentia cap a ell, va dur a aquests camperols a un paroxisme col·lectiu de treball ininterromput.

A la província de Henan es va establir una comuna experimental a principis de 1958, i aviat el model es va anar estenent pel país. Desenes de milions de persones van ser mobilitzades per a produir un únic producte, símbol de la industrialització, l'acer. Es van crear aproximadament 25.000 comunes, amb al voltant de 5.000 famílies en cadascuna d'elles. La idea era industrialitzar el país i augmentar la producció agrícola fent ús del treball en massa, evitant així haver d'importar maquinària pesada. L'efecte més visible des de l'estranger va ser la campanya de creació de petits alts forns en el pati de casa per a la fosa d'acer que es van construir en cada comuna. A l'octubre de 1958 s'informava de la creació d'un milió. Fins i tot a les fàbriques, escoles i hospitals els treballadors qualificats abandonaven el seu treball per a destinar part del seu temps a produir acer. Alhora, els camperols eren col·lectivitzats. L'acer produït per aquests forns era en gran part inservible a causa de la barreja de diferents metalls durant la seva elaboració.

« Prenem tots els objectes de metall que teníem a casa i els nostres veïns van fer el mateix. Ho vam posar tot en un gran foc i barregem tot el metall. (Zhang Rongmei, professor de geometria en la zona rural de Shanghai) »

També es van portar a terme altres experiències econòmicament errònies, com l'intent de exterminació dels ocells per a evitar que es mengessin el gra dels camps. Aquesta campanya va implicar una plaga d'insectes.

Conseqüències[modifica | modifica el codi]

Ja el 1958 havia començat un període de males collites en el camp xinès. No obstant això, les estadístiques procedents de les diferents províncies mostraven un augment de la producció agrícola. Amb base en aquestes estadístiques falses, el poder central va exigir grans quantitats de productes agrícoles al camp el que va provocar una fam de grans proporcions (La Gran Fam de Xina).

A la fi de 1958 es va començar a fer marxa enrere en les polítiques del Gran Salt Endavant. Durant una reunió del Comitè Permanent del Buró Polític a Wuhan el desembre de 1958, Mao, encara que conservava el seu lloc de president del partit i era el principal capdavanter ideològic del país, cedia la prefectura de l'estat a Liu Shaoqi, nomenat President de la República Popular de la Xina. Així, Mao es veia apartat de la gestió de govern i Liu Shaoqi, juntament amb Deng Xiaobing, secretari general del PCX, prenia les regnes del govern. El juliol de 1959, durant una reunió de dirigents del partit a la ciutat de Lushan de la província de Jiangxi, Mao admetia haver comès errors pels seus escassos coneixements d'economia.

A pesar d'haver estat relegat a funcions més simbòliques, Mao continuava sent el màxim líder del partit, com es demostraria per la seva feroç resposta a l'única crítica frontal que va rebre durant la reunió de Lushan. El mariscal Peng Dehuai, ministre de defensa i heroi de la Guerra de Corea va criticar obertament Mao. En veure's atacat, Mao va acusar Peng Dehuai d'oportunista i dretà i va provocar la seva destitució. D'aquesta forma, Mao demostrava que encara era la màxima autoritat en el partit. Anys més tard, la marginació soferta en ser apartat de la gestió de govern seria contestada per Mao mitjançant el llançament d'una nova campanya de mobilització ideològica: la Revolució Cultural, amb la qual Mao recuperaria el poder total.

Els efectes negatius del Gran Salt Endavant es van seguir manifestant durant els anys següents. El 1960 es van donar a més una sèrie de desastres naturals que van agreujar la situació. La mortandat provocada per aquesta situació només va poder comprovar-se anys després, una vegada aixecada la prohibició de publicar estadístiques demogràfiques. Xina no va recuperar les xifres de producció agrícola i industrial anteriors a 1958 fins a 1964.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • John King Fairbank. China, una nueva historia. Editorial Andrés Bello. ISBN 84-89691-05-3

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran Salt Endavant