Josep Moragues i Mas
Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669 - Barcelona, 1715) va ser un militar català que va lluitar pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió.
Taula de continguts |
[modifica] Joventut
Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà Josep Moragues i Mas, va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm. El 1685 morí el seu pare i rebé en herència la propietat del mas i les finques.[1] Durant la Guerra dels Nou Anys formà part dels moviments que es donaven a diferents llocs d'aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català. Casat amb Cecília Regàs, d'Arbúcies, per parentiu es relacionà amb grups d'Osona que tenien problemes de tot tipus amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entroncà amb els que s'anomenaren "vigatans", gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l'exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s'accentuà amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d'Espanya a la mort, sense descendència, del darrer Àustria, Carles II, l'any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701.
[modifica] La Guerra de Successió
Sota els auspicis de mantenir una política d'equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s'havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió. Josep Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte dels Vigatans a la capella de Sant Sebastià, que havia de portar al pacte de Gènova, el compromís dels catalans d'aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). D'aquesta manera els Vigatans prenien una posició contrària a la dels filipistes, coneguts com botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats.
Fins al 1707 fou coronel d'un regiment de cavalleria, any en el què fou nomenat general de batalla i governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d'Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort (Pallars Sobirà). La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota a la batalla d'Almansa (1707) l'avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península, i per tant el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d'Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats a aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.
El Tractat d'Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos rescindien l'aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d'aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte. El 1713, el general Moragues rendeix Castellciutat als borbons però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya sota les ordres del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, qui malgrat tenir un grau militar inferior havia estat nomenat comandant en cap de totes les tropes militars catalanes fora de Barcelona. La guerra a la Catalunya interior tenia com a base principal al fortalesa de Cardona, punt des del qual les tropes catalanes fustigaven les tropes borbòniques a fi d'alleugerir el Setge de Barcelona. És per aquest motiu que el general Moragues no luità ni en el setge de la capital catalana ni estigué present a Barcelona durant la batalla de l'11 de setembre del 1714.
[modifica] Detenció, execució i escarni
El 18 de setembre de 1714 s'acollí a la capitulació de la fortalesa de Cardona i es va retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort. Al cap de poc fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Mallorca, que encara estava lliure de l'ocupació borbònica. Amagat a Montjuïc, fou delatat i fou pres el 22 de març de 1715.
El general Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip van ser executats de manera infamant el 27 de març de 1715. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars, i descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat. El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal de Mar, amb una inscripció en llatí que deia:
| « | "Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia." | » |
Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es va retirar fins al cap de dotze anys (març del 1727).[2]
[modifica] El record del general Moragues
El general Josep Moragues és recordat com a un dels més importants defensors de la causa catalana a la guerra de successió. Això fa que molts l'hagin considerat com a heroi i màrtir de Catalunya. Encara avui, es un símbol de catalanitat per molta gent.
Fill Il·lustre de Sant Hilari Sacalm, el 1991 s'erigí l'actual monument que es pot veure a la plaça Josep Moragues, obra de l'escultor Domènec Fita.
[modifica] Referències
- ↑ Pladevall-2007, pàg. 25
- ↑ Història de Catalunya de Ferran Soldevila, editat parcialment per Google
[modifica] Bibliografia
- Pladevall i Font, Antoni. El general Moragues. Heroi i màrtir de Catalunya. Saldes: Abadia editors, Ed. 2007 (Ahir). ISBN 84-96292-72-X.
