Lockheed P-38 Lightning

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Lockheed P-38 “Lightning”
P-38 2.jpg
La estranya fesomia del Lockheed P-38 “Lightning”
Tipus Caça pesat / Avió multi-tasques
Fabricant Lockheed Corporation
Dissenyat per Hall Hibbard / Clarence “Kelly” Johnson
Primer vol 27 de gener de 1939[1]
Introduït 1941
Retirat 1965 Forces Aèries d'Hondures.[2]
Estat Hondures
Usuaris Estats Units Estats Units (United States Air Force)
Austràlia Austràlia (Royal Australian Air Force)
Colòmbia Colòmbia
Equador Equador
França França
Hondures Hondures
Itàlia Itàlia
Portugal Portugal
Regne Unit Regne Unit ( Royal Air Force )
República Dominicana República Dominicana
Xina Xina
Producció Estats Units
Construïts 10.037.[3]
Variants 26

El Lockheed P-38 “Lightning” ( Llampec en anglès) era un caça “pesat” americà, amb una estranya aparença, per l'època en que va ser construït. Va ser l'únic caça de la USAAF que va servir durant tot el període de la Segona Guerra Mundial, en la demostrar les seves aptituds en els fronts del Pacífic, i també en el front europeu, encara que no va començar amb bon peu, tot i que després va ser conegut com a Der Gabelschwanzteufel (el dimoni de dues cues).

Per desgràcia té un fet, en contra seu, ja que va ser pilotant aquest avió, que va desaparèixer el aviador i escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, quan sobrevolava el Mediterrani, en missió d'observació, de la costa sud francesa.

Història[modifica | modifica el codi]

La Lockheed va dissenyar el P-38, en resposta a la demanda de l'Exèrcit dels Estats Units, en la circular X-608, en febrer de 1937. En la que es demanava un “interceptor” d'alta cota,[nb 1] capaç d'una velocitat de 580 km/h i de pujar fins als 6.100 m en 6 min, i a més que fos capaç ”d'interceptar i combatre als avions enemics en alta cota”. A més havia d'estar equipat amb motor Allison V-1710

De bon començament, ja es va pensar en un aparell bimotor, i la millor manera que se'ls va ocórrer, era la de dos fuselatges units per les les ales i el timó de profunditat de cua, amb la cabina de control i el armament en una góndola central. Per axó es va construir el prototip anomenat com model 22, que va aixecar el vol, per primer cop el 27 de gener de 1939, des del camp de March Field, i pilotat per el tinent Benjamin S. Kelsey.[4] El primer vol, no va satisfactori, ja que es van presentar problemes, que es van anar solucionant en els sis vols successius. No obstant axó va demostrar àmpliament les aptituds.[4]

Foto del arxiu dels E.U. d'un dels prototips YP-38

L'Exèrcit, va decidir continuar amb els assajos i va encarregar 13 aparells amb la denominació YP-38 el 27 d'abril de 1939[nb 2] amb un preu de 134.284 Dòlars de l'època, per sotmetre'ls a proves d'avaluació.[3][5] El primer YP-38 no va estar llest fins setembre de 1940, i va realitzar el primer vol el 17 de setembre. El darrer aparell es va lliurar el juny de 1941. Un d'aquests aparells es va destinar per proves destructives de resistència.[6]

En agost de 1939 L'Exèrcit va fer una comanda de 30 aparells més, aquesta vegada amb la denominació de P-38D, que ja anaven equipats amb diverses millores, i van ser els primers caces “operatius”. Entre aquestes millores, es poden descriure el armament constituït per quatre metralladores Browning de 12.7 m/m, i un canó Madsen de 23 m/m, a part de millores en els timons, que milloraven l'estabilitat..[4]

Degut a les altes velocitats a que s'arribaven sobretot en les maniobres de “picat”,[nb 3] sovint molt pròximes a la velocitat del so, aquest avió presentava una falla de control degut al con de compressió del aire que es forma just abans de superar aquesta velocitat, i aquest con deixava sense aire les superfícies de control de vol, el que va provocar diversos accidents fatals. Es van intentar diverses solucions per aquest problema que no van donar el resultat adient fins al final de la guerra, i que van consistir en l'adopció d'aerofrens en la part inferior de les ales.

Els anglesos i francesos, en maig de 1940 van fer comanda per 667 del mateix avió, pro sense sobrealimentació,[7] i amb el problema del baix octanatge de la benzina europea, el deixava molt per sota de les expectatives que s'esperaven. El model francès era conegut com a Model 322F, i el model anglès com Model 322B. No obstant axó el sobrenom de Lightning es anglès, ja que els americans l'havien batejat com Atalanta. Al no resultar operatius als ulls europeus, van ser retornats a Lockheed, i reabsorbits per la USAAF com aparells d'entrenament per diverses reformes i proves, a més degut al atac de Pearl Harbor, també van servir per la defensa.[8]

Van seguir diversos models i molt variades transformacions que van fer, que el aparell fos disponible per la fotografia aèria i també com a bombarder. El darrer model fabricat fou el P-38 M, que eren aparells de caça nocturna. També s'ha de destacar que els darrers aparells lliurats per la fàbrica Lockheed de Burbank (Comtat de Los Angeles), Califòrnia, sortien sense pintar,. Cosa que en un principi semblava un desavantatge, quant a la visibilitat, després es tornava un avantatge per ser més lleugers, i per tant més ràpids i maniobrables.

Detalls Constructius[modifica | modifica el codi]

Un P-38 volant sobre Califòrnia

Degut principalment a la necessitat d'utilitzar dos motors per obtindre la potència necessària per arribar a les prestacions sol·licitades, i que aquests motors eren molt voluminosos i a més també ho eren els compressors de sobrealimentació, es va decidir els dos cossos de fuselatge. De bon principi els motors, actuaven sobre l'hèlix a través de reductors per aconseguir la inversió de gir dels hèlix, que provocaven la poca estabilitat del aparell. Les hèlix eren de tres pales de velocitat constant de la marca Curtiss de 3,505 m de diàmetre, amb sistema de posada en “bandera”[nb 4][4]

El tren d'aterratge era de tricicle avançat, retràctil cap endarrere i d'actuació hidràulica, les rodes de gran diàmetre, 0,686 metres l'anterior i 0,914 metres les posteriors, de s'encabien en la góndola de la cabina darrera l'armament del morro, i darrere dels motors, amb portes d'accionament automàtic, quedant completament carenades quan restava plegat

Les ales, de planta acusada-ment còniques, i amb gran diedre estaven constituïdes per cinc seccions, és a dir la part central que incloïa la góndola central de la cabina, dues parts exteriors, a partir del cos del motor, i dues puntes exteriors. Estaven construïdes per dos llarguers metàl·lics que suportaven les costelles, i tot axó recobert de xapa metàl·lica llisa amb reblons allisats. Incorporaven flaps en cinc seccions amb lliscament Fowler i tant els flaps com els alerons, de comandament hidràulic, de manera que el seu maneig, no més representava una cinquena part d'esforç.< ref name="aviones"/>

La góndola de la cabina en la part central de les ales, presentava un gran perfil aerodinàmic, molt perfilat, i la cabina amb parabrisa de vidre antibales. Aquesta góndola, contenia el cockpit amb equip de radio. L'armament compost, en principi, de 2 metralladores Browning M2 de 12,7 m/m ( calibre 50 ), amb 200 cartutxos, 2 metralladores Browning de 7.62 m/m, amb 500 cartutxos i un canó Colt de 37 m/m, més tard substituït per un HS-404 de 20 m/m de 150 cartutxos. Més tard va haver-hi més modificacions per encabir-hi un altre tripulant amb altres missions.[9]

Un altre aspecte curiós del cockpit, era el seu tancament, que en diversos vídeos es pot apreciar, en que la cabina es tanca per sobre, el sostre (no com és tradicional, lliscant) i les finestres pugen fins aquest sostre.[nb 5] També cal destacar que la tradicional palanca de comandament tipus “joystick”, estava substituïda per una palanca i un semi-manillar amb tots els comandaments dels motors i els hèlices sobre la mà esquerra, mentre que ala dreta quedava una palanca amb diverses aixetes per el comandament d'emergència dels sistemes hidràulics.

En l'apartat de la motorització es tractava de dos motors Allisson V-1710 de 12 cilindres en V dotats de sobrealimentació General Electric de 1.000 CV en principi Tota la construcció del aparell era metàl·lica amb profusió del acer inoxidable, i notable presencia de les estructures monocasc com la mateixa góndola central, i els dos cossos del fuselatge

Característiques Tècniques[modifica | modifica el codi]

Esquema del Lockheed P-38 Lightning

Model P-38 J. Dades obtingudes del llibre Lockheed P-38 Ligthning Pilot's Flight Manual.[10]

  • Mides exteriors
longitud total = 11.53 m
Amplada total = 15.85 m
Alçaria = 3.91 m
Superfície alar = 30.43 m²
Perfil alar NACA 23016 / NACA 4412
Pes vuit = 5.800 kg
Pes màxim al envol = 9.798 kg
* Prestacions
Motor = Dos Allison V-1710-111/113 ( esquerra/dreta )
Característiques = sobrealimentat, refrigeració líquida, 12 cilindres en V
Potència = 1.725 CV a 3.000 RPM
Velocitat màxima = 388 kn ( knots ), 719 km/h a 8.500 m
Autonomia màxima = 2.100 km en combat / 3.640 km
Sostre = 13.400 metres
Velocitat d'ascens = 24.1 m/s
Carga alar = 260.9 kg/m²
Relació potència/pes = 0.27 kW/kg
  • Armament i equipament
  • 1 Canó de 20 m/m HS-404 amb 150 cartutxos.
  • 4 Metralladores de 12.7 m/m Browning MG53-2 amb 500 cartutxos cadascuna.
  • 4 Jocs de tres tubs llançadors de coets M10 de 112 m/m ó
  • 2 Bombes de 950 kg ó dipòsits desestimables ó
  • Altres disposicions de bombes i dipòsits desestimables

Variants[modifica | modifica el codi]

  • Model 22 XP-38
Prototip per dur a terme les primeres proves, molt problemàtic. No més un aparell.
  • YP-38
13 aparells de prova per l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica. Un destruït en proves de resistència estructural.
  • P-38
30 aparells de producció inicial, primers aparells utilitzats com entrenadors i aparells de prova.
  • XP-38A
1 aparell de prova per la cabina “pressuritzada”.
  • P-38D
36 Aparells construïts amb dipòsits “auto segellants” i parabrises blindat. Primer model plenament de combat. Els models B i C no es van construir mai.
  • P-38E
210 aparells amb armament revisat. El primer aparell va sortir de fàbrica en octubre de 1941.
  • F-4
Més de 100 aparells de reconeixement fotogràfic, basats en el model P-38E. Bàsicament es substituïa el armament per 4 càmeres de fotos.
  • Model 322B/F
3 aparells entregats a la RAF amb motors girant en el mateix sentit, i sense sobrealimentació. Formaven part dels 667 comandats per França i Anglaterra, que més tard foren rebutjats.
  • RP-322
147 aparells, que formaven part de la comanda anterior, que va ser rebutjada, i que finalment van ser utilitzats com entrenadors avançats.
  • P-38F
527 aparells completament “operatius”.
  • F-4A
20 aparells de reconeixement fotogràfic, basats en el P-38F.
  • P-38G
1.082 aparells de principis de 1943, amb motors més potents de 1.400 CV, i millores d'armament referents al maneig de bombes.
  • F-5A
180 aparells de reconeixement fotogràfic, basats en el P-38G.
  • XF-5D
1 aparell remodelat del Tipus F-5A
  • P-38H
601 aparells amb sistema automàtic de refrigeració, millora del P-38G.
  • F-5C
123 aparells de reconeixement fotogràfic, basats en el P-38H.
  • P-38J
2.970 aparells amb nous sistemes de refrigeració i elèctrics. Introduït en 1943
  • F-5B
200 aparells de reconeixement fotogràfic, basats en el P-38J.
  • F5-E
605 aparells de reconeixement fotogràfic, procedents de la conversió de models P-38J/L.
  • P-38K
1 aparell amb noves paletes d'hèlix i motors més potents.
  • P-38L-LO
3.810 aparells amb nou model de motors Allison i nou sistema de coets ( Llançador en “arbre” ). Entrats en “acció” en juny de 1944.
  • P-38L-VN
113 aparells del model P-38L muntats per Vultee Aircraft de Nashville ( Tennessee ).
  • F-5F
? aparells de reconeixement fotogràfic, basats en el P-38L.
  • P-38M
75 aparells condicionats com caces nocturns, amb dos tripulants, en el que l'operador de radar, anava assegut darrera del pilot i d'esquenes a ell. L'antena del radar anava sota de les armes en una cúpula que sobresortia una mica.
  • F-5G
? aparells de reconeixement fotogràfic.

A més de les variants especificades, en un cert nombre d'aparells, es va substituir el armament, per una cúpula transparent, a on hi anava acomodat un tripulant amb un visor de bombardeig, que comandava el llançament de les bombes a tot el grup que l'acompanyava ( no més hi anava un aparell per grup ). Amb aquest sistema s'aconseguien bombardejos de gran precisió.

Teatre d'operacions[modifica | modifica el codi]

Fuselatges de Lockheed P-38 Lightnings i North American P-51 Mustang en coberta d'un vaixell de la US Navy, a punt de fer el trasllat cap Europa des de Nova York.

Els primers en rebre el P-38 per el combat, va ser el grup de combat 14 Pursuit Group a San Diego, ( Califòrnia ), en 1941, dos dies després del atac a Pearl Harbor, per defensar la costa oest. Aquesta primera remesa estava composta per avions del model P-38D i P-38E, i alguns encara no portaven muntat el canó.[11][4]

Front europeu[modifica | modifica el codi]

La primera missió, va tindre lloc, sobre territori ocupat per alemanya el 28 d'agost de 1941. En aquestos primers encontres amb els Focke-Wulf Fw 190, no van ser gens afortunats, ja que, com que els pilots americans no tenien prou dominat el maneig del avió, i a la manca d'experiència en combat real, per axó van ser acompanyats per avions de caça més antics com els Curtiss P-40 “Hawk”[nb 6][4]

Després de la batalla de Midway, els Estats Units van començar a desplaçar unitats cap el front europeu, com a part de l'Operació Bolero, i el 14 d'agost de 1942, van realitzar el primer abatiment americà sobre un avió alemany, amb la victòria sobre un bombarder Focke-Wulf Fw 200Condor” damunt del Atlàntic.[13]

A Itàlia es van assignar al Grup 15 de la Air Force, amb la missió principal d'escorta als bombarders Boeing B-17Fortalesa Volant”, que entre altres missions cal destacar el bombardeig de la refineria, en sol de Romania Ploesti.[4]

També cal destacar l'actuació des del nord d'Àfrica, en la que després de diverses sortides de bombardeig, el 5 d'abril de 1943, 26 P-38F del 82 esquadró van reclamar 31 victòries, ajudant a establir la superioritat aèria i guanyant-se el mot per part del alemanys de "der Gabelschwanzteufel" ( el dimoni amb cua de forquilla, o dimoni de dues cues ).[11] També es en aquest front a on van sofrir les més altes pèrdues a mans d'asos alemanys com Franz Schiess amb 67 victòries o Kurt Bühligen am un total de 112 victòries.[14]

Front del Pacífic[modifica | modifica el codi]

Un pilot i un artiller aeri inspeccionen la munició del canó central de 20 m/m.

De fet es a on es va estrenar el P-38, ja que va començar amb el model F-4 al servei de la Royal Australian Air Force el 4 d'abril de 1942.[15] Per passar a prestar serveis en les Illes Aleutianes, Alaska, a on el llarg abast d'aquest avió, (2.000 km) va ser a on realment, es va comprovar les condicions de combat. Molts avions es van perdre en aquest període per causes alienes a la guerra, de fet molts es perdien per despist i anaven directes al aigua. No obstant axó, el 9 d'agost de 1942, dos avions P-38E del grup 343, després d'una missió de 1.609 km, van topar-se amb una parella d'hiroavions Kawanishi H6K "Mavis", i els van destruir, de fet són els primers avions japonesos abatuts per els Ligthnings.[15]

De fet el P-38, va ser molt usat en el front del Pacific, i en molts diferents papers, sobretot com escorta de bombarders a gran alçaria ( entre 5.500-7.600 m ). El P-38 te acreditats el més alt nombre d'avions japonesos destruïts, més que cap altre model d'avió de la USAAF.[3] La congelació dels cockpits, no presentava cap problema a baixa altitud en els tròpics. De fet, no més calia no obrir les finestres en vol, per que axó causava grans turbulències que repercutien en la cua del avió, com que tenien molta calor, els pilots que havien de volar a baixa altitud, volaven en pantaló curt i sabatilles de tennis i el paracaigudes. Encar que el P-38 tenia un radi de gir més obert que el Mitsubishi A6MZero” i molts altres caces japonesos, era superior en velocitat, i tenia més alta capacitat de “grimpada”, el que el feia superior en maniobres d'evasió, i d'atac.[nb 7] Axó era possible, per que en els avions japonesos, l'armament era inferior al dels alemanys. Un altre de les avantatges era la concentració de foc, el que permetia atacar el objectiu des de qualsevol distància. És talment irònic que el major “As” de l'aviació americà d'aquell temps, ”Dick” Bong, amb 40 victòries sobre el P-38, volia volar directament sobre els seus objectius, per assegurar se'n, de tal manera que moltes vegades xocava amb les restes del blanc ( algunes vegades havia xocat amb l'aparell enemic, i ho declarava com probable victòria ).

Una de les gestes més representatives del P-38 fou, el 18 d'abril de 1943, quan 16 P-38G, van interceptar i abatre del avió a on viatjava el Almirall de la flota japonesa Isoroku Yamamoto, el arquitecte de les operacions navals japoneses, incloent el atac a Pearl Harbor. Quan els criptògrafs americans van tindre la certesa de que volaria a l'Illa de Bougainville per realitzar una inspecció del front. Aquests avions van ser enviats a una missió d'alt abast, volant 700 km des de Guadalcanal, a una alçada de 3–15 m sobre el ocea, per evitar la seva detecció. Els Lightnings van atacar els avions de Yamamoto, dos bombarders ràpids Mitsubishi G4M "Betty" i 6 escortes de Zeros just a la seva arribada. El primer Betty es va estavellar en la jungla, mentre que el segon tocant a la costa. Dos Zeros van ser reclamats per el avions americans, mentre que no més un avió, es va perdre per part americana. Els japonesos van cercar el cos de Yamamoto en la jungla el dia següent.[16] A més foren els primers avions en prendre terra en sol japonès.[4]

Després de la guerra[modifica | modifica el codi]

Una vegada acabada la guerra la USAAF es va trobar amb milers d'avions que havien quedat desfasats am l'era dels jets. El darrer P-38 en servei amb la USAAF va ser retirat en juliol de 1949.[17]

100 d'aquests aparells, dels models P-38L i F-5, foren adquirits per la Força Aèria d'Itàlia. Aquests van ser finalment lliurats en 1951, i van ser vir en el “Stormo” 3 i 4, bàsicament com aparells d'observació sobre els Balcans, i altres missions de “superioritat aèria”. Aquests aparells per manca de costum i per la “vellesa” dels motors, van sofrir diversos accidents, i finalment van ser retirats del servei en 1956.[18]

12 aparells foren venuts a Hondures, i altres 6 F-5 i dos P-38 van prestar servei en la base de San Isidro de les Forces Aèries de la República Dominicana en 1947. Molts dels aparells que estaven en territori continental, després de la guerra, foren desballestats, i algun venuts a un preu simbòlic. Els que estaven en altres demarcacions, simplement van ser abandonats. No més resten alguns en museus.

Sobre vivents[modifica | modifica el codi]

Un P-38 sobrevivent, fotografiat en l'any 2007

Hi ha una llarga llista de sobrevivents en els Estats Units, ja sigui restaurats en condicions de vol, com en procés de restauració i en exposició. Entre els en condicions de vol, es poden contar 12 aparells en llocs tan prestigiosos com el Air Museum de Chino Califòrnia, 6 més estan en exposició, en museus com el Smithsonian National Air and Space Museum. 5 més es troben a data de desembre de 2011, en procés de restauració, i concretament dos aparells són del Fliying Heritage Collection de Washington. Tots ells es poden apreciar directament sobre la Llista de P-38 sobrevivents (anglès).

Aparicions notables del P-38 en els mitjans[modifica | modifica el codi]

Existeixen diversos documents filmats que fan referència al P-38, entre ells cal destacar :

  • A Guy Named Joe (1943) Un noi anomenat Joe en la que Spencer Tracy feia regressions com un esperit guia que cercava al jove pilot de P-38 interpretat per Van Johnson.
  • Flight Characteristics of the Lockheed P-38 Lightning (1943, amb color, 34:00). És un documental en el que es mostra als millors pilots de prova de Lockheed durant la Segona Guerra Mundial executant maniobres que aconseguissin assegurar millor el entrenament.
  • Yamamoto shot down! (1944, en blanc i negre, 4:00) En la que es mostra el Esquadró de P-38 que va abatre el avió del Admirall Yamamoto en la increïble interceptació de llarga distancia en el Pacífic. El film inclou un P-38 equipat amb càmera amb la que es mostra al bombarder Betty del Almirall caure encès en foc.
  • Dick Bong: Pacific Ace (1944, en blanc i negre, 4:00) És un curt documental que rendeix tribut a Richard I.Bong, el As Nord-americà de P-38 en la Segona Guerra Mundial.
  • P-38 Reconnaissance Pilot (1944, en blanc i negre, 29:00) Protagonitzada per William Holden com el Tinent “Packy” Cummings, en la que es mostra que la feina dels pilots de reconeixement era una de las més arriscades, i un dels treballs de més alt impacte durant la guerra.
  • Angel in Overalls (1945, en blanc i negre, 15:00) Aquesta pel·lícula fou desenvolupada per mostrar als treballadors de la línia productiva Lockheed P-38 en els Estats Units, desenvolupant una gran quantitat de tasques.
  • Aces Iron Eagle III (1992) En aquesta pel·lícula, el protagonista utilitza un P-38 restaurat per exhibicions aèries. El mateix avió fa caure al final de la pel·lícula al fictici Messerschmit Me 263.

Avions similars[modifica | modifica el codi]

Si bé no van abundar els avions de dues cues, si que hi van haver-hi alguns avions similars, es poden destacar :

Referències[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. en la versió anglesa de la Wikipedia, es fa referència expressament a la paraula Interceptor per el fet de, que en principi tindria que ser un avió de curt abast i poca quantitat de municions.
  2. En al versió anglesa de la Wikipedia, es fa esment de que la denominació oficial de l'Exercit dels Estats Units, per als aparells de proves és la “Y” i no la “X”, que ho és per a aparells experimentals.
  3. Maniobra que consistex en encarar el morro cap abaix i fer un descens, el que incrementa en gran manera la velocitat, ja que suma la potència del motor amb la força de la gravetat. Per altra banda una maniobra empleada molt sovint per el caces alemanys, per fugir dels avions aliats
  4. Nom en que es denomina, en aeronàutica, quan en un aparell multimotor s'atura un motor, quasi sempre per averia, i l'hèlix d'aquest motor es posa en la posició que menys resistència al avanç presenta ( mínima secció frontal ).
  5. Era molt important mantindre-les tancades, perquè, a causa de la velocitat del avió, produïen grans turbulències que afectaven l'estabilitat del avió
  6. en la Wiquipedia anglesa ve amb denominació “Warhawk”. Avió que s'havia posat en servei en 1938. Es aquell avió que qualsevol aficionat recorda amb la boca de tauró pintada sobre la toma frontal de aire del radiador.[12]
  7. Una d'aquestes maniobres, consisteix en una mena de “S” ascendent,en el que es tracta es de perdre velocitat, i quedar darrera del avió que et perseguia, i així poder engaltar-lo i aconseguir la victòria. Durant la primera Guerra Mundial, per aquest motiu es feia servir el gir “Immelman”

Citacions[modifica | modifica el codi]

  1. avionesclasicos.com Història del Lightning. Visitada el 1/01/2012
  2. aeroflight.co.uk Forces aèries del món (anglès) Visitada el 1/01/2012.
  3. 3,0 3,1 3,2 Donald, p. 581,
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 avionesincreibles.blogspot.com Lockheed P-38 “Lightning” Visitada el 1/01/2012.
  5. Knaack, Marcelle Size. Encyclopedia of US Air Force Aircraft and Missile Systems: Volume 1 Post-World War II Fighters 1945-1973. Washington, DC: Office of Air Force History, 1978. ISBN 0-912799-59-5.
  6. p38assn.org Començament del P-38 (anglès) Visitada el 2/01/2012.
  7. Boddie 2001, Pag 45 i 47
  8. joebaugher.com Història dels P-38 europeus (anglès) Visitada el 6/01/2012.
  9. Bodie 2001, p. 80
  10. books.google.es “Lockheed P-38 Ligthning Pilot's Flight” (anglès) Visitada el 8/01/2012.
  11. 11,0 11,1 Baugher, Joe. "P-38 in European Theatre." Joe Baugher's Encyclopedia of American Military Aircraft, 13 June 1999 (anglès).Visitada el 15/01/2012.
  12. Vida i miracles del Curtiss P-40 (castellà) Visitada el 15/01/2012.
  13. Stanaway, John C. P-38 Lightning Aces of the ETO/MTO. New York: Osprey, 1997. ISBN 1-85532-698-1.
  14. Sims 1980, pp. 134–135.
  15. 15,0 15,1 Pàgina del museu Smithsonian (anglès) Visitada el 15/01/2011.
  16. Stanaway 1997, Pàg. 14.
  17. "P-38 Lightning." bvhcenter.org, Visitada el 15/01/2012.
  18. Sgarlato 2000

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bodie, Warren M. The Lockheed P-38 Lightning: The Definitive Story of Lockheed's P-38 Fighter. Hayesville, North Carolina: Widewing Publications, 2001, 1991. ISBN 0-9629359-5-6.
  • Donald, David, “Lockheed P-38 Ligthtning” The Encyclopedia of World Aircraft, ed. Etobicoke, Ontario Canada: Prospero Books, 1997. ISBN 1-85605-375-X.
  • Sgarlato, Nico. "I P-38 Italiani. ( en Italià )". Aerei Nella Storia n.21, Desembre del 2000.
  • Stanaway, John C. P-38 Lightning Aces of the Pacific and CBI. New York: Osprey, 1997. ISBN 1-85532-633-7.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]