Medusa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Medusa (desambiguació)».
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Medusa
Chrysaora quinquecirrha
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Cnidaria
Classes que presenten meduses

Hydrozoa - hidromeduses
Scyphozoa - escifomeduses
Cubozoa - cubomeduses

Les meduses són uns animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris. Es troben en tots els oceans del planeta, des de la superfície fins a les profunditats del mar. Algunes meduses habiten en aigua dolça. Les meduses han vagat pels mars des de fa almenys 500 milions d'anys,[1] i possiblement des de fa 700 milions o més.[2] Les espècies actuals presenten una morfologia molt similar a les espècies fòssils.[3]

Popularment poden ser anomenades vorms (o borns), móques (de Catalunya del Nord a València, passant per Barcelona, principalment l'espècie Rhizostoma cuvierii) o grumers (Balears), malaigües (tortosí), barjaules (Catalunya Nord), clavells (Baix Vinalopó) i glesos (Cadaqués).[cal citació] Els organismes que tenen forma de medusa reben el nom de medusoides.

Viuen allunyades de la costa, però es poden aproximar a la costa en quantitats variables degut a les corrents d'aigua. L'arribada de meduses a la costa és un fenomen natural que té lloc durant la primavera i l'estiu.[4]

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Morfologia d'una hidromedusa 1.- Ectodermis; 2.- Mesoglea; 3.- Gastrodermis; 4.- Estómac; 5.- Canal radial; 6.- Canal circular; 7.- Tentacle; 8.- Vel; 9.- Anell nerviós extern; 10.- Anell nerviós intern; 11.- Gònada; 12.- Manubri; 13.- Boca; 14.- Exombrel·la; 15.- Subombrel·la.

El concepte de medusa no és taxonòmic sinó morfològic. El cicle de vida de la majoria dels cnidaris inclou una fase pòlip i una fase medusa. El pòlip té forma cilíndrica i viu sobre substrat rocallós (vida sèssil), amb la boca i els tentacles dirigits cap amunt. La medusa, de vida lliure, té forma de campana o ombrel·la amb el costat convex cap amunt i amb tentacles que pengen de l'ombrel·la.[4]

Molts cnidaris tenen una alternança de generacions, amb pòlips sèssils que es reprodueixen asexualment i meduses pelàgiques que duen a terme la reproducció sexual. L'única classe de cnidaris que no té meduses són els antozoos; les altres tres classes (hidrozous, escifozous i cubozous) posseeixen forma pòlip i forma medusa. Les meduses presenten característiques distintives en les tres classes, de manera que es pot parlar d'hidromeduses, escifomeduses i cubomeduses respectivament.

L'estructura de la medusa és semblant a la del pòlip, però en sentit invers. Les meduses tenen forma de campana o paraigua. La zona aboral (el pol oposat a la boca) és convexa i es denomina exombrel·la i la zona oral, còncava, subombrel·la. D'aquesta penja el manubri, en l'extrem del com s'obre la boca. De la vora de l'exombrel·la pengen diversos tentacles proveïts de nombrosos cnidòcits, les cèl·lules urticants típiques dels cnidaris, que contenen substàncies urticants que, en el cas dels humans, irriten la pell, però que resulten mortals per a determinats peixos. En les meduses, a diferència dels pòlips, la mesoglea és típicament molt gruixuda; sol ser gelatinosa, però pot aconseguir consistència cartilaginosa en algunes espècies.

Per a desplaçar-se s'impulsen per contraccions rítmiques dels músculs de la subombrel·la, prenent aigua, que entra a la seva cavitat gastrovascular que després és expulsada, utilitzant-la com a propulsor. No tenen cervell, però sí una xarxa nerviosa a la part més exterior del seu cos. Les meduses s'alimenten de plàncton i petits peixos. Més del 95% del pes d'una medusa és aigua.

Tots els cnidaris es caracteritzen per la possessió de cèl·lules urticants, anomenades cnidocists o nematocists, que utilitzen per capturar preses i defensar-se. Aquestes cèl·lules estan presents principalment als tentacles.

Classificació i evolució[modifica | modifica el codi]

L'etapa medusa és només un dels estadis de la vida d'espècies dels Cnidaria. La fase medusa pertany exclusivament als Medusozoa, la branca dels cnidaris que exclou els Anthozoa (per exemple, coralls i anemones). Això suggereix que la forma medusa es va desenvolupar més tard que els pòlips. La filogènia d'aquest grup és complexa i encara s'hi està treballant.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

Gairebé totes les espècies són carnívores i s'alimenten sobretot de petits crustacis, com els copèpodes que són els organismes més abundants del zooplancton. Els tentacles constitueixen els instruments essencials per a la captura de preses: els estenen en forma de xarxa esperant el pas dels organismes que hi quedaran atrapats. Una vegada la presa ha contactat amb el tentacle, és anestesiada i posteriorment aniquilada pels cnidocists. Els tentacles, al retreure's, traslladen les preses cap a la boca.[5]

La cavitat gastrovascular posseeix un estómac central del que parteixen borses gàstriques o diversos canals radials, que poden continuar-se dintre dels tentacles; d'aquesta manera, els nutrients poden distribuir-se amb major facilitat per tot el cos.

Reproducció i desenvolupament[modifica | modifica el codi]

Desenvolupament de les escifomeduses.

Durant l'època de reproducció, les meduses mascles i les meduses femella adultes alliberen a l'aigua les cèl·lules sexuals per tal que tingui lloc la fecundació. De l'ou fecundat s'allibera una larva planctònica anomenada plànula, en forma de pera i completament ciliada que, quan troba un substrat apropiat, es fixa i es transforma en un pòlip asexual. Els pòlips viuen uns quants mesos i generen unes larves de medusa anomenades èfires. Les èfires tenen forma estrellada i es converteixen a poc a poc en meduses sexuades adultes al llarg d'uns dos o tres mesos, tancant el cicle. L'esperança de vida de les meduses adultes varia segons l'espècie, però està compresa entre 6 mesos i uns dos anys.

En les classes Hydrozoa i Scyphozoa, els pòlips es reprodueixen asexualment formant gemmes de les quals sorgiran meduses sexuades, cosa que no ocorre en Cubozoa:

  • Scyphozoa. Les escifomeduses s'originen a partir de petits pòlips per un procés denominat estrobilació, en el qual el pòlip (escifistoma) es divideix en discos sobreposats; aquests discos s'alliberen com larves pelàgiques conegudes com a èfires que donaran origen a meduses sexuades.
  • Cubozoa. En els cubozous, cada pòlip origina una sola cubomedusa a través d'una metamorfosis completa (no hi ha gemmació ni estrobilació).

La majoria de les meduses tenen els sexes separats (són dioiques). Durant la reproducció sexual, les meduses alliberen els gàmetes (òvuls i espermatozoides) a l'aigua, on es produeix la fecundació, o bé els espermatozoides fecunden els òvuls en l'interior del cos de la medusa femella.

Picades[modifica | modifica el codi]

Quan les cèl·lules urticants (nematocists) dels tentacles de la medusa entren en contacte amb una presa s'obren, els filaments surten disparats i penetren a la pell, inoculant una substància urticant o verí. És un sistema que es dispara automàticament i que permet a les meduses capturar les seves preses i defensar-se. Aquest mecanisme és el que es produeix quan una medusa entra en contacte amb una persona.[6] Una medusa té milers de cèl·lules urticants en els seus tentacles i que aquestes cèl·lules continuen actives encara que la medusa estigui morta a la sorra. També es poden disparar les cèl·lules urticants dintre de l’aigua per xoc osmòtic o tèrmic, sense que la medusa entri en contacte amb la persona.[4]

El verí[modifica | modifica el codi]

La composició del verí de les meduses és encara poc conegut i molt variable depenent de l'espècie. En general se sap que el líquid contingut en les cèl·lules urticants té efecte neurotòxic o citotòxic, de vegades hemolític i cardiotòxic. L'acció tòxica final dependrà de la combinació de substàncies que componen el verí i de diversos factors com:

  • Densitat de cèl·lules urticants.
  • Zona del cos de la persona afectada.
  • Superfície corporal exposada.
  • Temps de contacte amb els tentacles.
  • Edat, pes i estat de salut de la persona afectada.

La majoria dels contactes amb meduses durant el bany són accidentals. Moltes de les picades es produeixen amb exemplars morts o restes de tentacles, ja que la capacitat tòxica persisteix bastant temps després de la mort de la medusa.[4]

Efectes del verí[modifica | modifica el codi]

Després de la picada s'acostuma a notar una coïssor intensa, que pot proporcionar un dolor similar al d'una cremada. Localment poden aparèixer un seguit d'erupcions i molèsties a la pell, envermelliment i sensació de picor local, que normalment remeten espontàniament després d'uns dies, o a vegades setmanes. De manera poc sovint el verí injectat pot arribar a causar altres molèsties a l'organisme, com ara nàusees, tremolors, marejos o vòmits. Això és degut al fet que els cnidocists poden penetrar fins a la dermis, i aleshores les toxines es poden alliberar en el sistema intravascular en uns 20 segons i s'absorbir-se immediatament, augmentant l'efecte del verí.[6] Els efectes variaran depenent de diversos factors com ara el tipus de medusa, la zona del cos afectada i l'estat de salut de la persona que rep la picada.

Forma d'actuació en cas de picada[modifica | modifica el codi]

Aquests són alguns consells davant la picada d'una medusa comuna:[4][7]

  • Sortir de l'aigua
  • No fregar la zona afectada ni amb sorra ni amb la tovallola.
  • No netejar la zona de la picada amb aigua dolça ni amb amoníac, usar sempre aigua salada. L'aigua dolça activa el poder urticant de les meduses (de fet, el canvi osmòtic que produeix l'aigua dolça activa els nematocists de les meduses que puguin quedar i n'augmenta la quantitat de verí injectat).
  • Si a la pell queden restes de tentacles visibles, retirar-los amb molta cura amb pinces o guants.
  • Aplicar fred sobre la zona afectada durant un quart d'hora usant una bossa de plàstic que contingui gel. Mai aplicar gel directament llevat que sigui d'aigua marina. Si el dolor persisteix convé aplicar de nou la bossa de gel durant una altra quart d'hora.
  • Per tal d'evitar la infecció de la ferida, s'aconsella l'aplicació sobre la pell d'un antisèptic (alcohol iodat) 3 - 4 vegades al dia durant 48 a 76 hores. Fer això fins que cicatritzi la ferida.
  • Si l'estat de la víctima empitjora progressivament i es detecten complicacions respiratòries, convulsions o alteracions cardíaques, ha de ser duta immediatament a l'hospital perquè li tractin d'aquestes afeccions.

La majoria dels contactes accidentals amb meduses es produeixen durant el bany o amb exemplars morts o restes de tentacles, ja que la capacitat tòxica persisteix durant bastant temps després de la mort de la medusa.[4]

Persones en situació de risc[modifica | modifica el codi]

Les persones que han estat picades una vegada estan sensibilitzades, amb el que una segona picada pot produir una reacció més severa. Es recomana a més identificar l'espècie de medusa que ha ocasionat la picada i aplicar el tractament mèdic corresponent, que pot ser una solució saturada de sulfat de magnesi en una solució de clorur sòdic, en el cas de la medusa Pelagia noctiluca; una solució aquosa concentrada 1:1 de bicarbonat sòdic, per a la Chrysaora hysoscella; una solució saturada de sulfat de magnesi en una solució de clorur sòdic, per a la Rhizostoma pulmo i la Cotylorhiza tuberculata; i una mica de vinagre, per a la Physalia physalis. Tots aquests tipus de meduses són fàcilment identificables si el personal dels llocs de socors de platja està qualificat i compte amb mitjans suficients.

Han de tenir una especial atenció per evitar el contacte les persones amb antecedents de problemes al·lèrgics, cardiovasculars o asmàtics. Cal tenir en compte que com més gran sigui la superfície corporal que rep l'impacte en relació al volum del cos, major seran els efectes tòxics. És per això que els nens tenen major risc que les persones adultes.

Explotació[modifica | modifica el codi]

Restauració[modifica | modifica el codi]

La medusa com a element principal d'un plat de la cuina coreana

En alguns països, com el Japó, les meduses són conegudes com una exquisidesa degut a que algunes espècies de meduses, com la rhopilema hispidum, la rhopilema esculentum i la nemopilema nomurai, presents principalment a les aigües del Pacífic, són aptes per al consum humà.[8] També ho és la cotylorhiza tuberculata, present al Mediterrani.[9]

La "medusa seca" s'ha convertit en un plat cada vegada més popular a tot el món. La medusa s'asseca per evitar que es faci malbé. Una vegada assecades es poden emmagatzemar durant setmanes. La major part de la collita es duu a terme al sud-est d'Àsia.[10]

A la Xina, la medusa processada es dessala per immersió en aigua durant la nit i es menja crua o cuita. El plat se serveix amb un amaniment d'oli, salsa de soja, vinagre i sucre, o com una amanida amb verdures. Al Japó, les meduses curades s'esbandeixen, es tallen en tires i se serveixen amb vinagre. També es pot trobar dessalada. A Espanya ja hi ha restaurants que ofereixen plats amb medusa, com l'amanida amb medusa, i combinacions amb plats més tradicionals com el "rabo de toro con medusa". Carme Ruscalleda també ha proposat plats amb medusa al seu restaurant de Sant Pol de Mar.[11]

El 30 de maig de 2013, la FAO va publicar un informe en el que recomanava incloure la medusa a la dieta per contrarestar la seva proliferació al mar, recordant que en alguns països com la Xina el seu consum és habitual. Aquest informa també proposava que l'augment del nombre de meduses podria ser una de les causes del descens de les poblacions de peixos al Mediterrani i al Mar Negre.[12]

Aportació nutricional[modifica | modifica el codi]

Segons la taula de nutrients del Departament d'Agricultura dels Estats Units, aquests són els valors nutricionals de la medusa dessecada i salada per cada 100 grams:[13]

Cal destacar el baix contingut en vitamines i minerals, així com la quantitat de ferro (2,3 mil·ligrams) i sodi (9.690 mil·ligrams) que aporta.

Pesca[modifica | modifica el codi]

La medusa bola de canó americana en una fàbrica abans de ser venuda a un distribuïdor de marisc

Al llarg de la costa de l'estat meridional de Geòrgia, Estats Units, i al Golf de Mèxic, les meduses bola de canó americana (Stomolophus meleagris)[14] són una exportació molt valuosa. Les meduses s'assequen, es conserven i s'empaqueten abans de ser venudes a un distribuïdor de mariscs que les envia al Japó, la Xina i Tailàndia.[15]

També es pesquen meduses pel seu col·lagen, ja que poden ser utilitzades per a una gran varietat d'aplicacions com el tractament de l'artritis reumatoide.

Medicina[modifica | modifica el codi]

L'espècie turritopsis nutricula està sent objecte d'investigació degut a la seva immortabilitat biològica. És l'única forma de vida coneguda capaç de revertir el seu procés d'envelliment. Aquesta medusa ha desenvolupat l'habilitat de tornar a l'estat de pòlip després d'haver arribat a la seva maduresa sexual.[16]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Fossil Record Reveals Elusive Jellyfish More Than 500 Million Years Old» (en anglès). Science daily, 2 de novembre de 2007.
  2. «So Much More Than Plasma and Poison» (en anglès). The New York Times, 6 de juny de 2011.
  3. Gili, Josep-Maria. «Què són les meduses?». Recerca en acció. [Consulta: 3 d'agost de 2013].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Meduses». Agència Catalana de l'Aigua. [Consulta: 2 d'agost de 2013].
  5. Gili, Josep-Maria. «Alimentació de les meduses». Recerca en acció. [Consulta: 3 d'agost de 2013].
  6. 6,0 6,1 Gili, Josep-Maria. «Per què piquen les meduses?». Recerca en acció. [Consulta: 3 d'agost de 2013].
  7. Gili, Josep-Maria. «Què cal fer quan es produeix una picada de medusa?». Recerca en acció. [Consulta: 3 d'agost de 2013].
  8. Kawahara M, Uye S, Burnett J, Mianzan H.. «Stings of edible jellyfish (Rhopilema hispidum, Rhopilema esculentum and Nemopilema nomurai) in Japanese waters.» (en anglès). National Center for Biotechnology Information. [Consulta: 3 d'agost de 2013].
  9. «Sols una medusa del Mediterrani és comestible». El Periódico de Catalunya, 1 de juny de 2013.
  10. Makoto Omori, Eiji Nakano. Jellyfish fisheries in southeast Asia (en anglès). Kluwer Academic Publishers, 2001 [Consulta: 3 d'agost de 2013]. 
  11. «Comer medusas: la alta cocina se atreve con un producto tabú» (en castellà). ABC, 12 de juliol de 2013.
  12. Boero, Ferdinando. «Review of jellyfish in the Mediterranean and Black sea» (en anglès). FAO, 30 de maig de 2013, pàg. 54 [Consulta: 4 d'agost de 2013].
  13. «Nutrient data for 43497, Jellyfish, dried, salted». USDA National Nutrient Database. [Consulta: 3 d'agost de 2013].
  14. Y-H. Peggy Hsieh, Fui-Ming Leong, Jack Rudloe. Jellyfish as food (en anglès). Kluwer Academic Publishers, 2001 [Consulta: 3 d'agost de 2013]. 
  15. «US Jellyfish Land on Asian Dinner Tables» (en anglès). Voice of America, 20 de març de 2012.
  16. Piraino, S.; Boero, F.; Aeschbach, B. & Schmid, V.. «Reversing the Life Cycle: Medusae Transforming into Polyps and Cell Transdifferentiation in Turritopsis nutricula (Cnidaria, Hydrozoa)» (en anglès). The Biological Bulletin 190, 1996.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Medusa