El poble de Palafrugell ha sigut zona d'acollida de moltes indústries (gastronòmica, surera, turisme,...), però hi ha una que passa desaparcebuda per la majoria de palafrugellencs: la cinematogràfica. I és que Palafrugell va arribar a disposar de sis sales de cinema al llarg del segle XX que, de més o menys durada, van aportar una molt bon entreteniment pels habitants de llavors. Abans el cinema era com una festa, s'hi anava, es xerrava amb amics, es visionaven els films, i es tornava a xerrar i riure. Tot va començar quan al gener de 1897 es varen fer les primeres sessions cinematogràfiques al Centre Fraternal de Palafrugell. A partir d'aquí es va iniciar l'activitat projeccionista a les altres sales que anirien obrint: el cine Victòria, el Modern, el Varietats, les fires ambulants, el Casal Popular i el Garbí.

Història[modifica]

Centre Fraternal[modifica]

Els dies 4 i 5 del gener de l’any 1897, es feren les primeres sessions cinematogràfiques al instal·lar-s'hi un cinematògraf que projectava pel·lícules de curta durada.

Un any després, el Fraternal (situat on l’actual Teatre Municipal) adquireix els locals de la societat Casino de l’Aliança i el Cafè Orient, així ampliar el seu espai i establir-hi un teatre. Una reformació a càrrec de l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol.

El maig de 1909 va deixar de fer cinema. Però, al març de 1912 es tornà a obrir amb un cinematògraf d’últim model de la mà d’Esteve Plaja, Guillem Sorolla i Francesc Latorra (empresaris palamosins). La programació també incloïa ball i altres espectacles.

A finals d'aquell any, l'alcalde va fer tancar totes les sales que no haguessin estat reformades i aquest negoci no funcionà. Per aquest fet, al gener de 1913, el Centre Fraternal no renovà el contracte als empresaris palamosins i el cinema passà sota l’empresa barcelonina Importaciones Cinematogràficas S.A. (representada per Ricard Ferrer).

L’any 1920 la junta general va decidir posar el cinematògraf a la sala de ball. 7 anys després, s’instal·là una pantalla Osnola, acompanyada d'un projector Gaumont.

Com abans dels anys 30 el cinema era mut, les sessions s’acompanyaven amb musica en viu, normalment de piano, adaptada a la pel·lícula. Pianistes com Vilella, Xavier Galí, Pablo Dulvring, Josep Cantó o Carles Pinedo, alguns sota direcció de l’empresari Joan Reig Xicoira (“el Tinyoi”), acompanyaren els films silents al Centre Fraternal. Alguna vegada eren acompanyades per orquestres locals com la Principal o la Empordanesa. El 20 de juliol de l’any 1931, el cinema es va convertir en el primer cine sonor de la vila amb la pel·lícula “Sally”.

La competència entre el Victòria i el Fraternal estava present fins que el propietari del primer, Esteve Recolons, comprà el local del Fraternal l’any 1936 (inici de la Guerra Civil). Un any després, el local va ser municipalitzat pel govern.

El 23 d’abril del 1939, el senyor Recolons el reformà i hi tornà a projectar, llavors el cinema es passà a dir “Sociedad Recreativa Centro Español” o “Centro Español”.

El 4 de desembre de 1946, el senyor Recolons traspassà el local al senyor Lluís Capellà i Coll de Torroella de Montgrí, propietari del cinema Victòria, que nomenarà representant seu a Arcadi Girona.

El 1953 constitueix l’empresa Capellà S.A. amb el Victòria, el Fraternal i el Garbí (aquest a partir de l’any 1963). Les primeres dècades van anar bé, però a partir dels anys 60 l’empresa va començar a difuminar-se. I degut a la crisi dels anys 70, va fer que l’empresa Capellà S.A. tanqués el cinema Centro Español el maig de 1974.

Tot i això, el 29 de març de 1986, sota direcció de Circuits de Cinemes de Quimeta Castañé (Cassà de la Selva), el Centre Fraternal reobrí. Tot i que van adaptar i modernitzar l’espai (aire condicionat, nous aparells sonors, etcètera), aquesta etapa s'acabà, juntament amb l’activitat cinematogràfica del centre el juny de l’any 1987.

Actualment és un centre d’oci i restaurant on acostumen a anar-hi els palafrugellencs a passar la tarda (jugar als escacs, a cartes, entre altres). També, en diversos moments de l’any, s'obra el teatre de la part de darrere per fer-hi diverses activitats com la Quina Nadalenca, o alguna presentació de part d’alguna entitat del poble.

El Casal Popular[modifica]

Al desembre de 1897 obrí l’antic saló del Centre de Catòlics al carrer de la Tarongeta. Llavors projectava, en sessions contínues des de les dues de la tarda fins a dos quarts d’onze del vespre, imatges senzilles com combats de boxa, diversos balls, o bé espectacles de llanterna màgica. Llavors aquest centre, amb el Fraternal, eren els únics locals estables amb activitat cinèfila.

Al juliol de 1916, aquesta associació catòlica obrí el local del Casal Popular al carrer de la Caritat, però no va ser fins l’abril de 1929 que, després d’unes reformes, s’obrís com a cinema. Es configuraven, ja, 5 sales al poble.

El Casal com a cinema obrí en l’època on es començà a portar el sonor en el món cinematogràfic, però no l’incorporà de seguida, ja que a l’any 1932, quan tots els cinemes de la vila ja l’havien incorporat, encara acompanyava les sessions amb música en directe a càrrec del pianista Josep Cantó. Tot i això, l’acabà incorporant aquella mateixa dècada, projectant grans pel·lícules d’aventures o d’intriga.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), el Casal va ser expropiat per les milícies antifeixistes. Es va passar a dir “Casal Popular Antifeixista” i deixà de projectar.

Un cop la guerra acabà, desprès de fer-hi certes millores sota direcció d’Acció Catòlica, reprengué l’activitat cinematogràfica projectant més pel·lícules per a tots els públics, fet que va incitar a fer sessions infantils d'un èxit força notable.

Malauradament, el 1981 es desmuntà la sala i es portaren tots els materials de l’estructura a la deixalleria. No obstant axò, les maquines de projecció es portaren al Museu del Suro. Actualment es un espai buit que no s’utilitza regularment.

Fires ambulants, cinema a la fresca,...[modifica]

Palafrugell, a part d’haver tingut cinemes estables, també havia tingut barraques ambulants que es dedicaven a fer sessions espontànies en diversos locals de diferents pobles.

Durant els anys 1901 i 1902, al carrer Cavallers, s’instal·là una barraca ambulant anomenada “el Prado Catalan”.

Als anys 1903 i 1904 s’instal·laren dues més: la més important que ocupava l’amplada de tot el carrer, va ser l’anomenada “Lentiplasticomocodieelectroserpentígraf” (al carrer Pi i Margall), i la Cerveseria del centre (al carrer de la Constància), que convocava la gent amb el so de platerets.

Malauradament, a la vila només van durar la primera dècada del segle XX perquè ja es començaren a construir més cinemes estables. El cinema s'anava institucionalitzant.

Per acabar aquest apartat, cal destacar la presència dels petits locals que precursaren les grans sales: el d’en Mingo del Casino de l’Aliança, el Curtpuntut, el petit Ambrós i el del Jaume Ferrer i Massanet (d’en Punyalada).

El Victòria[modifica]

Els indicis del cinema Victòria provenen des de l’obertura del "Cine Barcelonés”, que acompanyava les sessions amb música en directe, concretament amb pianistes com el mestre Josep Maria Vilaró o Josep Cantó, alguns sota direcció, com ja s'ha esmentat, de l’empresari Joan Reig i Xicoira (“el Tinyoi”).

A finals del 1906, l’empresa es fusionà amb el “Cine Palafrugellense” per formar el “Cine Nuevo” i explotar-lo conjuntament. Es va formar l’empresa Alsina i Cia.

A partir de l’1 de gener de 1907, passà a dir-se “Cine Nuevo Barcelonés” quan va sorgir-li una nova competència, el “Cine Modern”.

A finals de l’any 1912, amb la normativa de l'alcaldia, al sortir aquesta notícia el cinema va començar la respectiva reforma.

Dos anys desprès, el cinema recent inaugurat passà sota el comandament de Josep Bertran Girbau (empresa Girbau i Cia.), d’aquí que la gent de la vila el conegués com a Can Girbau.

Aquest període fou breu, ja que el 1916 passà en mans de Josep Recolons i el seu cunyat, “el Tinyoi”, que decidiren oferir els millors films del mercat (italians i americans) per omplir la sala cada dia que obrissin.

És l'any 1931 quan s’incorpora el sonor a l’Ideal Cine Barcelonés (es passà a dir “Cine Colisseo Empordanés”) amb el projector català Rivaton, i la pel·lícula nord-americana “Galas”. A partir del setembre de 1933, cada dijous es celebraven unes sessions de cineclubisme amb cinema antic o d’avantguarda. I el novembre de 1934, els senyors Recolons vengueren el local al senyor Josep Capellà, qui també oferirá farà ball i teatre.

2 anys desprès, als inicis de la Guerra Civil (1936-1939), els cinema van ser apropiat pel govern i es deixà de fer cinema. Quan la guerra acabà i vinguè la postguerra, hi destaca la forta censura que féu retornar a les sessions de cinema mut. També, el cinema passà de dir-se “Colisseo Empordanés” a “Cine Victória”. Va començar l’última etapa d’aquest cinema.

L’esplendor del cinema Victòria va començar a difuminar-se a principis dels anys 80. No fou fins el 31 d’octubre del 1985, que l’empresa Capellà S.A el vengué a l’Ajuntament, qui al maig de 1999 l’obrí novament com a Teatre Municipal (TMP) amb un aforament de 508 localitats (326 a platea i 182 a l’amfiteatre). L'any següent, l'entitat del Cine Club Garbí, reprengué les sessions de cinema al nou espai, en un moment espontànies, però que acabaren sent als caps de setmana. Actualment és la única activitat cinematogràfica existent al poble.

El Modern[modifica]

A l’any 1907 va obrir el Cine Modern, al número 12 del carrer Cavallers, sota gestió del senyor Jaume Jordi o “Jaume Aleies”, fet que es podia arribar a trobar gent que en parlés del “cine de l’Aleies”. Constava d’una capacitat per 400 persones i va portar bastanta competència al cinema Barcelonés.

A l’any 1912 va ser reformat per la normativa de l’alcaldia, però 6 anys després va tancar les portes.

El Varietats[modifica]

El Varietats va obrir el 23 de novembre del 1907 a càrrec dels germans Farràs. Primer es va establir a sobre del Cafè Orient (Plaça Nova), i al 1910 al Centre Obrer (carrer Cavallers, una mica més avall que el "Modern").

Al 1912 també va ser reformat, i al 1918, tancà les portes per la forta competència vinguda del Cine Modern i el "Cine Barcelonés".

El Garbí[modifica]

El 14 d’abril de 1963 l’empresa Capellà S.A., que llavors portava el Fraternal i el Victòria, inaugurà el cinema Garbí al carrer de Tarongeta.

Al ser l’últim inaugurat va ser el més modern, ja que constava de noves tecnologies, com: una pantalla còncava, un sistema de so perfecte i dues màquines de projecció OSSA VI C (permetia canviar de format sense canviar de pista). La sessió de cinema era contínua.

L'any 1986, l’empresa Capellà S.A. va deixar de gestionar-lo i va passar en mans de la Companyia de Cinemes S.A. d’Arcadi Lluís i Isidor Llorca.

Tres anys després (1989), es van posar en marxa les sessions del Cine Club Garbí a les tardes dels segons dijous de cada mes. Projectaven pel·lícules minoritàries, independents de les comercials del Garbí, que tingueren molt èxit sobre la població palafrugellenca: com només projectaven un cop cada mes podien, creaven un cert suspens en l'audiència per veure les segones parts de certes pel·lícules.

No obstant això, el cinema Garbí tancà al 31 de gener del 1994 degut a la falta d’audiència, que se’n anava a les multisales de Palamós o Platja D’Aro, la programació de les quals era força més diversa. A causa d’això, una empresa promotora comprà l’edifici de l’antic cinema i proposà construí un apartament, projecte encarregat a l’arquitecte Martí Pagès. Actualment la zona s’ha combinat amb un edifici d’habitatges (les plantes subterrànies com aparcament, i les altres plantes d’habitatges), degut a que l’aparcament no era rendible.

És molt important aquesta data, ja que quan tanca aquest cinema, Palafrugell deixa de projectar cinema durant un període de sis anys, però llavors indefinit. Fou el Cine Club Garbí qui reprenguè l'any 2000.

Funcionament[modifica]

El procediment d’una sessió de qualsevol cinema és bastant complex, ja que el visionat que tothom visualitza és l'última part d'aquest. Darrere hi ha molta feina per part de l'organització en qüestió.

Tot començava quan els empresaris llogaven la pel·lícula, a partir de 1908, a les grans distribuïdores de Barcelona i el recader, la persona encarregada, les portava als cinemes. Seguidament es preparava el programa de la sessió i es posaven les bobines en ordre, així fer els canvis ràpid. A més, com les còpies venien en mal estat, els maquinistes havien d’arreglar les diferents impureses que hi poguessin haver: arrodonint-les, o bé enganxar els fragments que s’haguessin trencat (amb acetona).

Dies després o aquell mateix dia, 30 minuts abans de la projecció venien els treballadors (venedors/-es d’entrades, acomodadors/-es, maquinistes, entre altres) per posar en forma el local de cara al públic.

La sessió podia ser doble, o bé contínua. La sessió doble començava amb la primera pel·lícula, i quan s’acabava, apareixien els tràilers i una mica de publicitat, es deixaven uns deu minuts a l’audiència perquè sortís o anés a prendre alguna cosa i, un cop passat aquest temps, es passava el “No-Do” durant uns deu minuts i, seguidament, la segona pel·lícula. La durada normal d’una sessió doble era de 3 hores i 30 minuts. En canvi, en una sessió contínua el procediment era ben diferent: la sessió començava a una determinada hora del matí amb un film, fins a una determinada hora del vespre, i l’audiència podia entrar i sortir de la sala constantment, per tant, podríem dir que no hi havia cap moment en el que el vestíbul estiguès buit. S'hi projectaven diversos films.

En la sessió doble dels diumenges, a l’hivern, la primera sessió començava a dos quarts de cinc de la tarda, i la segona a dos quarts de deu de la nit. Mentre que a l’estiu s’allargava mitja hora, es començava a les cinc de la tarda la primera, i a les deu de la nit la segona. I en la contínua, depèn de l’hora que es volguès començar i acabar, per exemple: l’antic saló del Centre de Catòlics projectava des de les dues de la tarda fins a dos quarts d’onze del vespre.

Materials (Tecnologia)[modifica]

MATERIALS EMPRATS PER LES SALES DE CINEMA DE PALAFRUGELL
Material	Classe	Característiques	Sales de projecció que el tenien
Projector	OSSA	Molt bona qualitat	Victòria, Fraternal i Garbí
	Bioni Films	Menor qualitat	El Casal
Pel·lícula	Majoritàriament provenien de les majors de Hollywood, però també n’hi havien d’espanyoles o europees – en minoria tot i això-.	Principis del cinema – 1953: Les pel·lícules són de nitrat de cel·lulosa 1954 – 1990: Les pel·lícules són de cel·luloide 1990 – Actualitat: Les pel·lícules són de polièster	A totes les sales
Sonor	OSSA		Victòria, Fraternal Garbí
	Bioni Films		El Casal
Altres	Depenent de cada sala	Aquests materials englobaven les pantalles, les plaques d’impressió de publicitat, les bombetes, etc,.	A totes les sales

*En el projector i el sonor els diferents cinemes en varen de tenir de diverses classes al llarg de la seva durada, només s'han afegit els principals.

Programació[modifica]

En general, les sales de la vila feien pel·lícules comercials per a tots els públics. Tot i això, hi havia excepcions: al Casal Popular destacaven les pel·lícules infantils, mentre que en els altres (Fraternal, Victòria i Garbí) la programació era més variada i per majors d'edat, tot i que alguna vegada fessin alguna per la mainada.

Abans, per designar l’audiència que podia veure determinat film hi havia 4 categories:

DESIGNACIÓ DE L’AUDIÈNCIA D’UN DETERMINAT FILM
Categories	Audiència
1	Infantil
2	Fins a 16 o 18 anys
3 o “S”	Majors de 18 anys
3r	Majors de 18 anys amb “reparos”
4	“Gravemente Peligrosa”, segons l’Església era considerada pecat.

El programa cinematogràfic, en general, era variat, entretingut i per a tots els públics.

Durant el període franquista es va instaurar la censura que es mirava tots els films importats a l’Estat Espanyol i, depèn de com eren, els hi acceptava la distribució amb certes restriccions o els hi anul·lava, com la pel·lícula “El Gran Dictador” de Charles Chaplin que es va realitzar l’any 1940 i va estar censurada 36 anys pel govern franquista (es va estrenar, a Espanya, el 22 de març del 1976). A més, la censura també era capaç de suprimir la distribució de tota una productora, com a Columbia Pictures que al censurar-li la pel·lícula “Y llegó el día de la venganza” d’en Fred Zinnemann per voler-la estrenar tan si com no, li va prohibir la distribució de tot el material que produís, per tant l’havien de distribuir altres distribuïdores (Suevia Films, Mundial Film i Filmayer).

Per tant, les sales de cinema durant aquest període no podien oferir certes pel·lícules que discrepessin el règim. És a dir, des de la dècada dels anys 40 fins a la mort del dictador, la programació era més rígida, no tan entretinguda, i probablement no per a tots el públics. Cal destacar la presència del noticiari de l'estat (No-Do), en els períodes de pausa entre dues sessions, el qual exaltava els valors patriòtics que el bàndol nacional volia preservar, així com la figura del cap d'estat com a heroi de la nació.

A partir de l'any 1975, quan mor Francisco Franco, la programació ja va poder tornar a ser variada i entretinguda com abans, però ara tenia el problema de la crisi dels anys 70: el continu increment de l'ús de la televisió en les llars familiars, la presència del vídeo domèstic i l'auge de les multisales. Això va comportar que, tot i que l’ambient era molt bo, per tant permetia oferir una bona programació a les sales, aquestes haguessin d'anar tancant per falta d'audiència.

Beneficis i despeses[modifica]

Beneficis[modifica]

Fins a principis dels anys 70, com hi havien molt pocs vehicles, la gent no marxava del poble i, com no hi havia cap entreteniment més que el cinema (el futbol dels dissabtes), la gent no tenia altre opció que anar-hi. Fins que va arribar el punt que molta gent hi anava per sistema, és a dir, sense tenir importància de quina pel·lícula anava a veure, hi anaven pel fet d’anar-hi i trobar- se amb coneguts, passar la tarda plegats, com si fos una festa. Aquest fet feia que els propietaris dels cinemes s’asseguressin la sala plena cada dia que obrissin, fent del cinema un negoci molt rendible.

Tot semblava anar bé fins que a la dècada dels 60, però sobretot en la dels 70, es posaren en marxa noves tecnologies com la televisió o les multisales. Aquest fet va comportar que s’iniciés una crisi constant d’audiència, sobretot entre la gent jove, a les sales degut a: com la gent tenia més vehicles, sortia del poble i marxava a Palamós o Platja D'Aro, on aprofitava per veure les pel·lícules d’estrena que encara no havien arribat a Palafrugell; o bé, al començar a haver-hi més televisions a les cases, molta gent podia veure les pel·lícules des del sofà, així s’estalviava de sortir per anar al cinema. Aixó va provocar una reducció molt notòria de l’audiència. Només hi anava gent gran que no constava de vehicles per desplaçar-se i, a falta de beneficis per mantenir el local, les sales de la vila van haver d'anar clausurant.

Aquesta davallada d’audiència, que encara és present per altres motius, va fer que Palafrugell, en 19 anys, passés de sis sales estables a una, el cinema Garbí, que tampoc va resultar indemne i va acabar tancant el 31 de gener del 1994. Afortunadament, l’entitat del Cine Club Garbí, al veure que l’Ajuntament reobrí el Teatre Municipal, decidí reanimar l’activitat cinèfil al poble fent un estil de cinema que fes que el poble no el pogués veure a les grans sales de Platja D’Aro, Palamós o a casa seva.

Despeses[modifica]

Darrerament, els cinemes tenien menys despeses, ja que entre altres motius no venien crispetes o havien de mantenir els alts costos de les tecnologies actuals. Les despeses les quals pagaven eren: els salaris dels treballadors que, com treballaven vocacionalment no hi havia problemes si algun moment s’endarreria el pagament; el manteniment de la sala i de la maquinària; el lloguer de les pel·lícules a les grans distribuïdores de Barcelona (a partir del 1908); la publicitat; entre alguna més.

Els propietaris utilitzaven una fulla de liquidació per marcar aquestes despeses. El funcionament d’aquesta fulla de liquidació era el següent: a la banda esquerra, hi havia la zona on s'anotaven els preus i nombres de les entrades entregades, retornades i venudes a les diferents zones de la sala (platea, 1r pis o general), així controlaven els beneficis de cada sessió; i a la banda dreta, s’apuntaven els diferents salaris que s’havien de pagar als diferents treballadors que hi treballaven (venedors/-es d’entrades, operadors, acomodadors/-es). D’aquesta manera els empresaris sabien com organitzaven el seu capital invertit, per tal de no acabar en números vermells.

Llista de referències[modifica]

Aquesta és una pàgina de proves de Pol Alvaro. Es troba en subpàgines de la mateixa pàgina d'usuari. Serveix per a fer proves o desar provisionalment pàgines que estan sent desenvolupades per l'usuari. No és un article enciclopèdic. També podeu crear la vostra pàgina de proves.

Vegeu Viquipèdia:Sobre les proves per a més informació, i altres subpàgines d'aquest usuari

CINE CLUB GARBÍ DE PALAFRUGELL[modifica]

A la història del cinema de Palafrugell hi han hagut bastantes actuacions de cine-club en les diferents sales de cinema del poble, però malauradament només se’n ha conservat una, el Cine Club Garbí: una entitat cultural sense ànim de lucre fundada per l'Àlex Cebollero. El nom de l'entitat vol fer un petit homenatge al Cine Garbí, com a referència a l’últim cinema de la vila.

Història[modifica]

L’any 1989, un grup d’amics de Palafrugell decidí promoure les activitats cinematogràfiques a la vila, fundant l’entitat del Cine Club Garbí.

Tot va començar projectant al cinema Garbí, el 14 de desembre de l’any 1989, la pel·lícula índia "Salaam Bombay!" (93 espectadors). La temporada començava al mes d’octubre i acabava al mes de juny, fent sessions els segons dijous de cada mes. Duraren 4 anys (1989 - 1993). En total s’organitzaren 45 sessions (amb un total d’uns 6.000 espectadors) de pel·lícules de cine club (majoritàriament en versió original) que complementaven la programació comercial del Garbí. A part, l’entitat també organitzava diferents actes complementaris.

Aquesta primera fase va acabar el 16 de desembre de l’any 1993 amb "El mariachi" (143 espectadors), ja que, per falta de públic, el cinema Garbí va abaixar les portes el 31 de gener de 1994. Un cop va tancar l’últim cinema a Palafrugell, l’entitat quedà sense activitat.

Afortunadament, com l’Ajuntament havia comprat el local del cinema Victòria i el reobrí com a Teatre Municipal l’any 1999, el Cine Club veié l'oportunitat de tornar a reprendre les projeccions i així ho va fer, constituint oficialment l’entitat Cine Club Garbí de Palafrugell.

Es va arribar a un acord i l’Ajuntament va condicionar la sala per fer-hi projeccions, atorgant també una subvenció a l’entitat per a l’inici de les activitats. El 14 de gener de 2000 Palafrugell recuperà el cinema. La primera projecció fou l’estrena en versió original de “Rosetta” (201 espectadors).

Actualment aquesta etapa encara està en funcionament, convertint el Cine Club Garbí en l’única activitat cinematogràfica a Palafrugell. Fins el 31 de desembre de 2018 s’havien projectat 1.520 títols, en 5.819 sessions de cinema i un total acumulat de 265.065 espectadors. L’any 2018 van projectar-se 52 pel·lícules, en 349 sessions i una assistència d’exactament 21.000 espectadors.

A part, el Cine Club també ha organitzat, i segueix organitzant, diverses activitats complementàries, com presentacions de pel·lícules i documentals o col·laboracions amb altres entitats de la vila.

Funcionament[modifica]

El funcionament del Cine Club Garbí és pràcticament similar al de qualsevol altra sala de cinema. Els membres de l’entitat s’encarreguen de tot el procés, des de la selecció de pel·lícules a la programació, contractació, publicitat, atenció a l’espectador i projecció.

Per tractar-se d’una entitat cultural sense ànim de lucre i funcionar a base del voluntariat dels seus membres, s’aconsegueix una reducció de costos que fa possible l’autofinançament de l’activitat i la inversió en millores de gestió i equipament del Teatre Municipal.

Materials[modifica]

El Cine Club va començar la seva activitat amb projeccions en 35 mm, que van donar pas al cinema digital l’any 2014. L’equipament tècnic és de propietat municipal, tot i que l’entitat té cura del seu manteniment i ha col·laborat econòmicament en algunes importants inversions, com ara la renovació de la pantalla i de l’equip de so, la transformació al sistema de projecció digital o la renovació de les butaques de la platea de la sala.

Modificacions de la tecnologia del Cine Club de a l'etapa del Teatre Municipal
Data	Material	Sessió	Característiques
14/01/2000	Projector OSSA VI-C (35mm) So mono => Dolby stereo analògic	Rosetta	Sessió inaugural
06/07/2014		9 meses de condena	Darrera projecció en 35mm
11/07/2014	Projector digital 2D (Barco DP2K-10S)	8 apellidos vascos	1a projecció en digital
06/2015	Canvi de pantalla 8'90 x 3'73 m (33'20 m²)
01/2016	Canvi de butaques de platea
02/2016	Sistema de so Dolby Digital Surround EX (processador CP750, altaveus subgreus i nou altaveu pantalla)
	Canvis periòdics de la làmpada de projecció i manteniment general del sistema informàtic i de projecció

Programació[modifica]

El cinema comparteix la sala del Teatre Municipal amb les diverses activitats culturals i lúdiques que s’hi programen per part de l’Ajuntament o d’altres entitats: teatre, música, dansa, espectacles infantils, conferències o presentacions, festivals escolars, entre altres. Això fa que la regularitat de les projeccions al llarg de l’any s’hagi de compaginar amb la disponibilitat d’una sala amb un aforament total de 470 localitats. Tot i així, les projeccions es realitzen preferentment en caps de setmana, festius i pràcticament amb caràcter diari els mesos d’estiu.

El Cine Club Garbí intenta fer una selecció precisa de títols fílmics atenent els seus valors cinematogràfics, culturals o socials, amb regularitat de sessions en versions originals, subtitulades. A més, com és la única sala de la població també s’atén a l’interès del públic en títols determinats i en l’oferta de cinema infantil.

Evolució del Cine Club Garbí de Palafrugell[modifica]

A continuació s'adjunta una taula amb el nombre de pel·lícules, sessions i espectadors d'ambdues etapes del Cine Club, per tal d'establir-ne una evolució comparativa:


	1ª etapa Cinema Garbí (1989-1993)	2ª etapa Teatre Municipal (2000 - ...)
Nº pel·lícules	45	1.520 (fins al 31 de desembre del 2018)
Nº sessions	45	5.819 (fins al 31 de desembre del 2018)
Nº espectadors	6000 aprox.	265.065 (fins al 31 de desembre del 2018) - Any 2000: 11.686 - Any 2001: 11.429 - Any 2002: 14.816 - Any 2003: 13.749 - Any 2004: 14.622 - Any 2005: 11.877 - Any 2006: 10924 - Any 2007: 12.092 - Any 2008: 13.170 - Any 2009: 12.383 - Any 2010: 10.806 - Any 2011: 11.036 - Any 2012: 11.485 - Any 2013: 12.029 - Any 2014: 14.638 - Any 2015: 18.382 - Any 2016: 19.707 - Any 2017: 19.235 - Any 2018: 21.000

Com està canviant la visualització del cinema?[modifica]

Fins a l’any 1950 les sales de cinema estaven passant per un bon moment, però la televisió va aparèixer. Aquest inici, que representaria un fenòmen devastador per a moltes sales d’arreu del món, va començar a Gran Bretanya a l’any 1950, on en 25 anys l’audiència va reduïr en un 90%, i les ventes de televisió van augmentar en un 5000%. L'aparició de la televisió també va comportar la creació de pantalles més amples, per tal d'adaptar-se als nous formats cinematogràfics (Cinemascope, Cinerama, entre altres) que competien amb aquest nou enemic.

Any	Vendes d’entrades	Llicències de televisió
1950	1.395.000.000	344.000
1955	1.181.000.000	4.504.000
1960	500.000.000	10.497.000
1965	316.000.000	13.253.000
1970	198.000.000	16.333.000
1975	116.000.000	17.900.000

Tot i que aquest canvi comencés a la dècada dels 50, a Catalunya i arreu d’Espanya va començar a canviar a principis dels anys 70, finals del 60. Aquest endarreriment, en gran part, és degut al règim franquista que va estancar tot possible desenvolupament sigues de l'àmbit que sigues.

Aquesta crisi ha perdurat al llarg del temps i encara dura actualment, havent-hi algunes revifades de tant en tant que provoquen forces tancaments de cinemes. Per exemple, quan va sortir l'internet, i al innovar-se tot molt més (la pirateria per exemple), la gent va començar a descarregar-se les pel·lícules de franc, així s’estalviava d’anar al cinema i pagar uns 12€ entre crispetes, l’entrada, betzina, etcètera. Aquest fet va provocar una baixada d’audiència a les sales, fent que moltes haguessin de tancar.

Relacionat amb la qüestió de l'internet, una altre onada que va provocar, i provoca, un impacte important a les sales d'arreu és el fenòmen de les plataformes digitals de cinema, mitjançant les quals, a través d'una subscripció de pagament mensual, es poden visionar milers d'obres fílmiques (Netflix, HBO, Amazon Prime, entre altres). Al mateix que es deia amb la pirateria, tenint aquestes opcions, la gent intenta estalviar-se, tan econòmicament com per comoditat, anar al cinema. Deixant de banda les sales que potser van haver de tancar per aquestes noves tecnologies, s'obra un debat interessant de cara a les que persisteixen: com afrontar aquesta nova presència que va absorbint cada vegada més audiència?

Actualment hi han sales de cinema que ja estan aplicant mesures per tal d'incitar a la població, sobretot jove per ser les futures generacions, a anar al cinema, mesures com: decidir retornar l'entrada de cinema, mitja hora abans, si no és del seu gust; ajustar el respectiu preu; incrementar la comoditat de les sales (butaques de pell, servei bar, entre altres); la qualitat dels habituallaments (crispetes, llaminadures, refigeris, entre altres), l'origen dels quals ha estat per aquest motiu, o en alguns cinemes prohibir-los per afavorir al benestar del visionat; entre altres incintius. És té una garantia de que funcionin, de que l'audiència vagi més al cinema? No es pot saber, ja que és una qüestió de voluntat que ha de venir per part de la gent. Les sales estan posant de la seva part, igual que ho ha de fer el públic. No obstant això, sí que hi han proves que corroboren el fet que, en els últims anys, s'ha aconseguit remuntar les davallades d'audiència (segons unes dades del 2017, aquell any l'audiència espanyola va augmentar en un 7'5% per sobre de l'1'6% de la mitjana de la UE).

Com s'ha vist, tot i que es pugui arribar a pensar que les sales de cinema s'acabaran extingint, és possible la seva perseverança només si es reinventen, i fan del fet d'anar al cinema un esdeveniment més atractiu. Si que es cert que el procés de comercialització i distribució de les pel·lícules canviarà, però això no vol dir que s'acabi la manera tradicional de visionar-les.

El pas de la crítica en paper a noves tecnologies[modifica]

Tot i la invenció de la imatge en moviment, no significa que s'utilitzés aquesta innovació per analitzar les produccions que en sortirien. Com bé es diu al principi, no és fins al 1920 quan es comença a prendre consciència d'establir un cert anàlisi als films que anaren enregistrant-se. I tot i això, les primeres es redactaren en format escrit en els mitjan de llavors (premsa, revistes, alguna ressenya en alguna ràdio, entre altres). Llavors, no era un problema perquè l'àmbit escrit era molt usual, no existia encra una interacció amb la tecnologia com avui en dia. El problema apareix quan, entrat en el segle XX, comença a aparèixer una generació que, no acostumada a l'àmbit escrit, es va endinsant en aquest àmbit tecnològic, deixant el format en paper.

És quan la crítica ha de buscar una nova manera d'adaptar-se en aquests nous mitjans de l'actualitat, tal i com ho fa el seu objecte d'estudi, així seguir desenvolupant les respectives reflexions fílmiques, qui sap si d'una manera més rica. Va ser a principi del segle XXI que es va produir un petit canvi dins el sector de les publicacions digitals cinematogràfiques autòctones, on els respectius autors van començar a utilitzar aquest àmbit web per vehicular els seus discursos. No obstant això, va ser un petit canvi, ja que encara hi ha forces crítics que segueixen treballant amb el format original del paper, tot i que no treu la necessitat de modernitzar-se. Tal i com diu el crític Tonio L.Alarcón: «siempre va a existir una cierta barrera generacional , eso es inevitable, pero eso no quita que pueda producirse una cierta sintonía a la hora de (intentar) hablar de cine».

Alguns d'aquests nous format de crítica audiovisual són el podcasting i el vídeoassaig. Un dels aspectes que més es destaca del podcast, a part de la proximitat amb el lector a través de la veu, és la possibilitat d'improvització que aporta a un en directe, la qual pot provocar un encadenament de diverses reflexions que, a vegades, arriben a transgredir la idea inicial que es tenia sobre un determinat concepte. A més, per evitar la monotonia de la interlocució verbal i els silencis, així incrementar aquest dinamisme, s'hi aporten diferents recursos sonors com músiques, tràilers, etcètera. L'altre format comentat és la vídeo crítica a través de plataformes com Youtube. Els avantatges que té aquest ús audiovisual de la crítica es podrien agrupar en tres característiques d'aquest, els quals aporten un toc força positiu a la respectiva reflexió fílmica: un increment del dinamisme del contingut al tenir el format audio amb la veu, i el visual a través de la gestualitat del propi interlocutor, i els diferents elements externs que s'hi incorporen per evitar la monotonia de la verbalitat (imatges fora de context, tràilers o vídeos interessants, melodies extranyes que aporten un toc interessant al conjunt, entre altres); la brevetat del contingut que agilitza el visionat; i l'auge de la creativitat i originalitat en la realització de la respectiva crítica, ja que no hi ha un model fix a seguir: consisteix en una combinació dels dos darrers elements comentats.

Tal i com està la situació crítica, sembla ser que és de vital importància la realització d'aquest canvi de format: «un tipo de exploración mucho más intuitiva (...) que podríamos acercar nuestro discurso a un público que, ahora mismo, nos da la espalda o, lo que es incluso peor, nos ignora», Tony L.Alarcón; « hay que adaptarse a la falta de atención propia de internet y hay que captar al usuario en los diez primeros segundos», Eva Domínguez.

Si es visualitza la situació actual al voltant d'aquestes noves xarxes socials, amb la presència dels nous personatges de moda anomenats influencers, es poden corroborar des darreres citacions, ja que tan per contingut com llenguatge, aquesta barrera generacional adquiereix una notòria presència i repercuteix directament a la crítica artística. Per tant, aquesta s'hi ha d'incorporar.