Amelia Earhart

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaAmelia Mary Earhart
Earhart.jpg
Amelia Mary Earhart
Naixement 24 de juliol de 1897
Atchison, Kansas
Mort 2 de juliol de 1937
Howland Island, Oceà Pacífic
Nacionalitat Estats Units Estats Units
Alma mater Universitat Colúmbia, Hyde Park Academy High School i St. Paul Central High School
Ocupació aviadora
Ocupador Universitat Brigham Young
Cònjuge George P. Putnam
Pares Amy Earhart i Edwin Earhart
Premis

Lloc web www.ameliaearhart.com/home.php
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Amelia Mary Earhart (Atchison, Kansas, 24 de juliol de 1897 — desapareguda a Howland Island, Oceà Pacífic, 2 de juliol de 1937)[1] fou una aviadora nord-americana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Filla d'Amy i Edwin Earhart, un advocat de Kansas amb problemes d'alcoholisme que treballava per una companyia ferroviària, Amelia va passar la seva infantesa a Kansas City, fins que cap els onze anys la família es va instal·lar a Des Moines. Aquest seria un dels molts desplaçaments familiars que viuria amb els seus pares i la seva germana Muriel. El 1916 Amelia va acabar la seva educació secundària a Chicago i es va preparar per entrar a la universitat de Bryn Mawr.[2] Però els plans universitaris d'Amelia van canviar quan l'hivern de 1917, ja iniciada la Primera Guerra Mundial, va visitar a la seva germana a Toronto. Durant la seva estada va quedar molt impresionada al veure els ferits de guerra pels carrers, fent un curs accelerat d'infermeria amb la Creu Roja canadenca i passant la resta del conflicte com a auxiliar a l'Hospital Militar Spadina de Toronto.[2] Aquesta experiència la va marcar molt profundament fent-li desenvolupar una consciència pacifista arribant a manifestar que considerava la guerra com una "barbaritat legal". La tardor de 1919 es va matricular a la Universitat de Colúmbia per estudiar medicina però ho va deixar un any desprès per retrobar-se amb els seus pares a Los Angeles.[2]

Vida a l'aire[modifica | modifica el codi]

L'any 1920, realitza un bateig d'aire en un avió pilotat per Frank Hawks, pilot famós per haver aconseguit alguns rècords de distància. És en aquell moment que decideix aprendre a volar; malauradament les classes de vol eren molt cares i estaven fora del seu abast així que va decidir contactar amb la pilot Neta Snook, qui va acceptar donar-li classes a canvi del que pogués pagar amb un Curtiss JN-4 "Canuck".[3]

Tot i portar poques hores de vol Amelia decideix comprar-se un petit biplà esportiu, un Kinner Airster, havent de treballar a correus per aconseguir els 2000 $ necessaris, que el seu pare l'hi va ajudar a pagar. El 1922 decideix provar les possibilitats del Kinner aconseguint arribar a una alçada de 4.300 metres i establint així el rècord mundial femení del moment.[3]

Neta Snook i Amelia Earhart davant del Kinner d'aquesta última (1921)

El 1924, després que els seus pares es separessin, Amelia fixa la seva residència a Boston on troba una feina no especialment ben remunerada però que la ompliria molt a Denison House, un centre social per nens i nenes, majoritàriament estrangers. A mitjans d'abril de 1938 rep una proposta per intentar travessar l'Atlàntic, com a passatgera, junt amb altres dos experimentats pilots: Wilmer Stultz i Louis "slim" Gordon.[3]

Per aconseguir realitzar la travessa comptaven amb un Fokker VII 3/m batejat com a Friendship i així, després d'una llarga espera, van sortir el 17 de juny de 1928 des de Trepassey Bay (Terranova) amb destinació Barry Port (País de Gal·les) aconseguint arribar en 21 hores.[3]

L'any 1929 s'organitza el primer Derby Aèri Femení, la primera competició per dones travessant els Estats Units on els requisits per participar eren tenir el títol de pilot i portar al menys 100 hores de vol en solitari; Amelia, per suposat, va participar juntament amb 19 altres pilots. La cursa era una prova de resistència i velocitat que transcorria en nou etapes, havent de recórrer 4.500 Km. sortint el dia 18 d'agost de Clover, Santa Monica i aterrant el 26 a Cleveland. Tot i ser una prova molt dura van arribar 15 de les 20 aviadores que van iniciar la cursa quedant a la classificació final en primera posició Louise Thaden, en segona Gladys O'Donnell i Amelia va quedar tercera.[2]

El dia 2 de novembre de 1929 a Curtiss Field, Long island, un grup de 26 dones pilot, entre elles Amelia, es van reunir per formar una associació de pilots femenins, que es diria les Ninety Nines, ja que el nombre d'inscrites inicialment al grup va ser de noranta nou.

El 7 de febrer de 1931 es casa amb l'editor George Putnam per sorpresa de tothom, ja que s'havia manifestat diverses vegades en contra del matrimoni, i uns mesos després li va comunicar la seva intenció d'iniciar la travessa de l'Atlàntic en solitari. Aquest, lluny d'oposar-se la va ajudar en tot el que va poder i junts van proposar-li al seu amic Bernt Balchen que sigués l'assessor tècnic i preparés l'avió per la travessa. Aquest va acceptar immediatament i va fer una sèrie de modificacions al Lockheed Vega 5B d'Amelia, canviant el motor i afegint-li uns dipòsits suplementaris a les ales i la cabina per tal d'augmentar l'autonomia de vol fins als 5.000 Km.[2]

Així el 19 de maig de 1932, AE, nom amb que Amelia es va fer anomenar durant tota la seva carrera aèria, va sortir amb Balchen de l'aeroport de Tererboro, New Jersey, cap el de Harbour Grace, a Terranova. L'endemà Amelia es va enlairar de Harbor Grace en el seu monoplà amb rumb a Paris. Però el vol, lluny de ser plàcid, va comptar amb condicions climatológiques molt adverses, problemes tècnics amb l'altímetre i manca de combustible. Per tot plegat va haver d'aterrar a un prat a prop de Londonderry, Irlanda del Nord després d'un vol de 14 hores i 56 minuts, la travessa més ràpida coneguda.[3]

Al tornar als Estats Units, el president Herbert Hoover, li va concedir la medalla d'or de la National Geographic Society.[2]

El 26 d'agost de 1932, amb el seu Lockheed Vega, va travessar el continent americà sense escales des de Los Angeles fins a Newark, cobrint els 4.000 Km que separen ambdues ciutats en tan sols 19 hores i 5 minuts, establint així un nou rècord femení de distància. Gairebé un any més tard, el juliol de 1933, repeteix el vol costa a costa i millora el seu propi temps en dues hores.[4]

Els següent projecte que es planteja AE és la travessia del Pacífic per tal de ser el primer pilot, home o dona, en cobrir els 3.800 Km. d'oceà que separen, Honolulu, Illes Hawaii i Oakland, Califòrnia. El 1934, per preparar aquest vol, el matrimoni es trasllada de la seva llar a Rye, Nova York fins a la Costa Oest. Amelia ven el seu Lockheed Vega al Institut Franklin de Filadèlfia i es compra un de millorat amb equipament addicional de navegació. El seu amic Balchen no estava disponible per fer la tasca d'assessorament tècnic que havia realitzat a la travessa de l'Atlàntic però Amelia troba un bon substitut amb Paul Mantz.[4]

A finals de desembre de 1934 AE, Putnam i Mantz van sortir cap a Honolulu amb el Vega carregat a bord del Lurline, un vaixell de càrrega, amb la intenció de mantenir el projecte en secret però aviat es va fer públic arribant a posar en risc l'expedició tot i que al final es va portar a terme. L'11 de gener de 1935 Amelia estava llesta per sortir però els cels solejats habituals a Hawaii es van començar a cobrir de núvols fins que va començar a ploure durant vàries hores. Per la tarda la pista del aeròdrom estava plena de fang i l'avió anava molt carregat. Malgrat tot AE va decidir sortir davant del risc d'haver de romandre aturada durant 10 dies més a causa del mal temps. Desprès d'un enlairament difícil el viatge va transcórrer amb absoluta placidesa i 18 hores i 15 minuts desprès de la seva sortida va arribar a Oakland on es va trobar amb que unes 10.000 persones l'esperaven emocionades per la seva fita.[4]

Tres mesos més tard va creuar els 2.700 Km. que separen Burbank, L.A. i Ciutat de Mèxic, on va arribar el 20 d'abril, establint un nou rècord de vol sense escales i amb la intenció de realitzar un altre salt de Ciutat de Mèxic fins a Nova York seguint la ruta més recta per sobre del Golf de Mèxic. El 8 de maig de 1935, després d'esperar un pronòstic meteorològic favorable durant una setmana i un allargament de la pista, des d'on havia d'enlairar-se, a causa de la sobrecàrrega que patia el Vega Amelia va sortir amb destinació Newark, on va arribar després de 14 hores i 19 minuts sent rebuda un altre cop per una multitud enfervorida.[4]

La volta al món[modifica | modifica el codi]

El 2 de juny de 1935 s'incorpora a la Universitat de Purdue (Indiana) com a consellera per les noies estudiants d'enginyeria aeronàutica. A partir de l'any 1936 la idea de donar la volta al mon per l'equador terrestre comença a voltar pel cap de la Amelia i és amb el suport financer de la universitat que aconsegueix fer el primer intent per aconseguir-ho.[3] La universitat crea la Fundació d'Estudis Amelia Earhart que aviat es va fer càrrec, juntament amb empreses aeronàutiques interessades en la creació d'un "laboratori volant", de la compra d'un bimotor Lockheed Electra 10E modificat, substituint els seients de passatgers per dos dipòsits de combustible addicionals, per tal de garantir una autonomia de vol de fins a 6.500Km.[4]

Per tal de provar el seu nou Electra, AE es va apuntar a setembre de 1936 amb Helen Richey com a copilot a la cursa Bendix d'aquell any. De seguida van sorgir dificultats amb els conductes de benzina i les escotilles que van fer que Amelia acabés en cinquena posició per segona vegada a la seva vida. El Electra torna al taller i, mentre tant, Putnam es dedica a organitzar el subministrament de recanvis, benzina i oli al llarg de tota la volta al mon, així com els permisos d'aterratge i la documentació oficial dels països que Amelia havia de sobrevolar o visitar en el decurs de la seva aventura.[4]

El 17 de març de 1937 l'equip format per: Amelia Earhart, Harry Manning, Paul Mantz i Fred Noonan surt des de Oakland rumb a Honolulu per començar el viatge. Un cop a Honolulu les condicions atmosfèriques empitjoren i a l'endemà, al enlairar-se amb destinació a l'Illa de Howland, l'avió va capotar estavellant-se. Tot i que surten tots il·lesos l'avió requereix d'una reparació important que es prolongarà durant dos mesos ja que es va haver d'enviar el Electra per vaixell a la fàbrica de Lockheed a Burbank.[3][4] En aquest temps a Harry Manning se li acaba el permís i les condicions meteorològiques globals havien canviat i del viatge originalment plantejat d'est a oest, van haver de modificar la ruta per tal d'avançar-se al mal temps viatjant de oest a est amb totes les complicacions logístiques que això comporta.

De l'equip inicial, ja només queden l'Amelia i en Fred Noonan i finalment surten l'1 de juny des de Miami (Florida) amb destinació San Juan (Puerto Rico). Les següents etapes abans de creuar l'atlàntic son: Caripito (Veneçuela) - Paramaribo (Guaiana neerlandesa) - Fortaleza (Brasil) i Natal, on farien una aturada per revisar motors i verificar instruments, abans de sobrevolar l'oceà. El 7 de juny travessen els 3.000 Km. que els separen de l'Àfrica on, per un error de navegació, aterren a Saint Louis (Senegal) enlloc de Dakar que era on primer tenien la intenció d'aterrar. El 10 de juny, després d'una altra revisió del aeroplà continuen cap a Gao (Mali) i d'aquí a Fort Lamy - El Fasher - Khartum - Assab i Karachi on tenen un problema amb el consum d'un dels motors del Electra. El 17 de juny tornen a enlairar-se rumb a Calcuta i d'aquí volen a Rangun, fent una parada técnica a Akyab (Birmània) degut al monsó que assola la zona. Aquest cop però les previsions meteorològiques no anuncien una millora en els següents tres mesos i Amelia no està disposada a fer un tercer intent així que el 19 de juny torna a enfilar cap a Rangun continuant fins a Bangkok i després Singapur i Bandung, on han de fer una altra reparació al Lockheed. Ja estaven arribant a Port Darwin, Austràlia on arriben el dia 28 de juny i d'aquí cap a Lae on es preparen per fer la etapa més llarga que tenien en tot el periple, 4.200 Km. fins a les illes Howland.[3]

El 2 de juliol de 1937 surten amb 4.300 litres de benzina, un fort vent en contra i amb una limitació important a causa de l'escàs abast de la seva radio, tan sols de 800 Km. ja que, comercialment no hi havia millor equipament. Després d'algunes comunicacions al llarg de les hores entre el avió i el vaixell guardacostes Itasca la ràdio emmudeix i ja no es torna a recuperar la comunicació.

Recerca[modifica | modifica el codi]

Durant setze dies el govern dels Estats Units va enviar quatre destructors, un dragamines, el cuirassat Colorado i el portaavions Lexington, per la seva recerca però tots els esforços foren en va, en no trobar-se cap rastre de la intrèpida aviadora.

El 2013 es va fer públic que The International Group for Historic Aircraft Recovery (TIGHAR) sembla haver trobat les restes de l'avió d'Earhart mitjançant unes imatges captades amb sonar a l'oceà pacífic, prop de l'illa de Nikumaroro, on podria haver sobreviscut setmanes abans de morir. [5]

Cinema[modifica | modifica el codi]

L'any 2009 es produí Amelia, una pel·lícula sobre la vida d'Amelia Earhart, dirigida per Mira Nair amb guió de Ronald Graves. Malgrat no tenir gaire èxit de crítica, el guió s'acostà força a la vida d'aquesta heroïna de l'aire.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Amelia Earthart ha estat votada en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell de dones que mereixen un carrer.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Amelia-Earhart» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Moolmar, Valerie. Grandes épocas de la aviación. Vol. 11. Heroínas del aire I (en espanyol). Ediciones Folio, S.A., 1995, p. 46-55. ISBN 8475839568. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Corominas Bertrán, Lluis. Mujeres en la historia de la aviación (en espanyol). Cockpitstudio, 2005, p. 37-59. ISBN 9788495777218. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Moolmar, Valerie. Grandes épocas de la aviación. Vol. 12. Heroínas del aire II (en espanyol). Ediciones Folio, S.A., 1995, p. 109-111. ISBN 8475839576. 
  5. «Noves pistes sobre l'Avió d'Amelia Earhart» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.131, Juliol 2013, p.8. ISSN: 1695-2014.
  6. Puig, Evarist «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]