Amelia Earhart

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaAmelia Mary Earhart
Earhart.jpg
Amelia Mary Earhart
Dades biogràfiques
Naixement Amelia Mary Earhart
24 de juliol de 1897
Atchison, Kansas
Desaparició 2 juliol 1937
Mort 2 de juliol de 1937
Howland Island, Oceà Pacífic
Nacionalitat Estats Units Estats Units
Alma mater Universitat de Colúmbia (1919–)
St. Paul Central High School (1915–)
Hyde Park Academy High School (–1916)
Activitat professional
Ocupació aviadora
Ocupador Purdue University
Dades familiars
Cònjuge George P. Putnam (1931–)
Pares Amy Earhart i Edwin Earhart
Premis i reconeixements
Signatura

Lloc web Lloc web oficial
IMDB: nm0247208
Modifica dades a Wikidata

Amelia Mary Earhart (Atchison, Kansas, 24 de juliol de 1897—desapareguda a Howland Island, oceà Pacífic, 2 de juliol de 1937)[1] fou una aviadora nord-americana.

Biografia[modifica]

Filla d'Amy i Edwin Stanton Earhart, un advocat de Kansas amb problemes d'alcoholisme que treballava per a una companyia ferroviària, Amelia va passar la seva infantesa a Kansas City, fins que cap als onze anys la família es va instal·lar a Des Moines. Aquest seria un dels molts desplaçaments familiars que viuria amb els seus pares i la seva germana Muriel Grace, ja que, temps després tornarien a traslladar-se a Saint Paul, Minnesota. El 1916 Amelia va acabar la seva educació secundària a la Hyde Park High School de Chicago[2] i es va preparar per entrar a la Universitat de Bryn Mawr.[3] Però els plans universitaris d'Amelia van canviar quan l'hivern de 1917, ja iniciada la Primera Guerra mundial, va visitar la seva germana a Toronto. Durant la seva estada va quedar molt impressionada en veure els ferits de guerra pels carrers; feu un curs accelerat d'infermeria amb la Creu Roja canadenca i passà la resta del conflicte com a auxiliar a l'Hospital Militar Spadina de Toronto.[3] Aquesta experiència la va marcar molt profundament, li desenvolupà una consciència pacifista i arribà a manifestar que considerava la guerra com una "barbaritat legal". La tardor de 1919 es va matricular a la Universitat de Colúmbia per estudiar medicina però ho va deixar un any després per retrobar-se amb els seus pares a Los Angeles.[3]

Vida a l'aire[modifica]

Neta Snook i Amelia Earhart davant del Kinner d'aquesta última (1921)

L'any 1920, a Long Beach, realitza un bateig d'aire en un avió pilotat per Frank Hawks, antic pilot de guerra famós per haver aconseguit alguns rècords de distància. És en aquest moment que decideix aprendre a volar; malauradament les classes de vol eren molt cares i estaven fora del seu abast, així que va decidir contactar amb la pilot Anita "Neta" Snook, que va acceptar donar-li classes a canvi del que pogués pagar a bord d'un Curtiss JN-4 "Canuck".[4]

Tot i portar poques hores de vol Amelia decideix comprar-se un petit biplà esportiu, un Kinner Airster de color groc que va batejar com The Canary; per pagar-lo va treballar del que trobava: conductora de camió, fotògrafa, o estenògrafa en una companyia telefònica.[5][6] Finalment, el va comprar el dia del seu vint-i-cinquè aniversari, per 2.000 $, amb l'ajuda de la seva mare.[7] El 22 d'octubre de 1922 decideix provar les possibilitats del Kinner i aconseguí arribar a una altura de més de 4.600 metres i establí així el rècord mundial femení del moment.[2][4] Durant el 1922 Amelia encara no veia el pilotatge com una forma de guanyar-se la vida així que va treballar en feines tant diverses com fotografia, mineria o el transport de materials de construcció amb camió.[8][9]

El 1924, després que els seus pares se separessin, Amelia fixa la residència a Boston, junt amb la seva mare i germana, on troba una feina no especialment ben remunerada però que l'ompliria molt, a Denison House, un centre social per a nens i nenes, majoritàriament estrangers.[2] En aquesta època, tot i no tenir molt de temps per volar degut a la seva feina al centre comunitari es va unir a l'Associació Nacional d'Aeronàutica, de la que posteriorment seria nombrada sots-presidenta i on coneixeria a Ruth Nichols entre d'altres pilots.[9]

Primera travessa de l'Atlàntic[modifica]

A mitjans d'abril de 1928 rep una proposta per part del capità Hilton H. Railey[9] per intentar travessar l'Atlàntic, com a passatgera, junt amb altres dos experimentats pilots: Wilmer Stultz i Louis "Slim" Gordon.[4] A la conversa telefònica, Railey li va confessar a Amelia que els homes participants en el vol cobrarien, Stultz 20.000 $ i Gordon 5.000 $ però que ella no rebria cap remuneració.[9]

Aquesta oportunitat va aparèixer a la vida d'Amelia perquè Amy Phipps Guest, que somiava a ser la primera dona que travessés l'Atlàntic, va ser dissuadida per la seva família de no fer-ho, tot i que ja tenia l'avió, un Fokker VII trimotor batejat com a Friendship. Amy Phipps va consentir a deixar el seu somni, sempre que al Friendship hi viatgés una dona com a passatgera.[2]

A causa del mal temps i de problemes mecànics Amelia i la tripulació van haver d'estar-se tretze dies aturats a un poble de pescadors a Trepassey Bay (Terranova)[9] però finalment van poder sortir el 17 de juny de 1928 amb destinació a Burry Port (País de Gal·les), aconseguint arribar en 20 hores i 40 minuts.[4] Amelia va redactar el relat de la seva travessia a bord del Friendship a casa de Putnam a Rye, Nova York, i el va titular 20 hrs. 40 min.: Our Flight in the Friendship (1929). En aquesta època, per la seva semblança física a Charles Lindbergh, la premsa la va començar a anomenar Lady Lindy.[2]

Durant la seva estada a Anglaterra, Amelia va comprar un petit Avro 594 Avian III[10] esportiu amb matrícula G-EBUG a Lady Mary Heath, el mateix amb que aquesta havia fet la seva travessa Ciutat del Cap-Londres.[9]

Promoció de l'aviació[modifica]

Arrel de la travessa de l'Atlàntic la fama d'Amelia va créixer fent que rebés unes quantes ofertes de treball relacionades amb la promoció de l'aviació, principalment entre les dones, ja que en aquells temps se les considerava com un factor decisiu de resistència en la compra de bitllets d'avió a les famílies. La primera feina que li va arribar va ser a la tardor de 1928 de les mans de Ray Long, editor en cap de la revista Cosmopolitan, que li va oferir a Amelia unir-se al seu equip en qualitat de redactora d'una nova secció d'aviació on, a més d'escriure els articles, responia les cartes dels lectors interessats en aprendre a volar. Després d'això es va unir al departament comercial de Transcontinental Air Transport, posteriorment TWA, per tal de persuadir, principalment a dones, de la compra de bitllets.[9]

Posteriorment Amelia va abandonar la TAT per co-fundar, juntament amb Gene Vidal, Paul Collins i Samuel J. Solomon, Ludington Airlines (posteriorment National Airways), creant el primer pont aeri d'alta freqüència del mon amb deu vols diaris entre New York, Filadèlfia i Washington.[9]

El primer derbi aeri femení i les Ninety Nines[modifica]

L'any 1929 s'organitza el primer Derby Aeri Femení, que va ser anomenat per la premsa sarcàsticament Powder Puff Derby (derbi de les borles de maquillatge), la primera competició per a dones travessant els Estats Units on els requisits per a participar eren tenir el títol de pilot i portar almenys 100 hores de vol en solitari; Amelia, per suposat, va participar-hi juntament amb 19 altres dones pilot. La graella completa de la prova va ser:

Amelia Earhart, Claire Mae Fahy, Mary Haizlip, Vera Dawn Walker, Margaret Perry, Opal Kuntz, Mary von Mach, Edith Foltz, Blanche Noyes, Ruth Elder, Florence "Pancho" Lowe Barnes, Phoebe Fairgrave Omlie, Bobbi Trout, Jessie Miller, Louise Thaden, Gladys O'Donnell, Patty Willis, Marvel Crosson, Thea Rasche i Ruth Nichols.[2]

La cursa era una prova de resistència i velocitat que transcorria en nou etapes, havent de recórrer 4.500 km; sortiren el dia 18 d'agost de Clover, Santa Monica i aterraren el 26 a Cleveland. Tot i ser una prova molt dura van arribar 15 de les 20 aviadores que van iniciar la cursa; quedà en la classificació final en primera posició Louise Thaden, en segona Gladys O'Donnell i Amelia va quedar tercera.[3] Aquesta competició seria la llavor perquè el dia 2 de novembre de 1929 a Curtiss Field, Long island, un grup de 26 dones pilot, entre elles Amelia, es reunissin per formar una associació de pilots femenines, que es diria Ninety Nines, ja que el nombre d'inscrites inicialment al grup va ser de noranta nou.

El 5 de juliol de 1930, a bord d'un Lockheed Vega DL-1B[11] amb matrícula NC497H, Amelia va establir el primer rècord femení de velocitat en 291,58 Km/h.[9]

Segona travessa de l'Atlàntic[modifica]

El 7 de febrer de 1931 es casa amb l'editor George Putnam per sorpresa de tothom, ja que s'havia manifestat diverses vegades en contra del matrimoni, i el 2 d'abril d'aquell mateix any, es converteix en la primera dona a pilotar un autogir basat en el model de De la Cierva, el Pitcairn PCA-2. Després d'haver experimentat amb l'autogir una bona estona Amèlia va ser l'encarregada de comprovar oficialment quina era l'altura màxima que podia assolir el Pitcairn, establint el rècord oficial el dia 8 d'abril de 1931 en 5.612,89 metres.[9] Encara a bord de l'autogir, va fer la travessia dels Estats Units en diverses etapes, entre Newark i Oakland, iniciant el viatge el 29 de maig de 1931 i acabant el 6 de juny següent.[2]

Uns mesos després Amelia va comunicar al seu marit la seva intenció d'iniciar la travessa de l'Atlàntic en solitari. Aquest, lluny d'oposar-s'hi, la va ajudar en tot el que va poder i junts van proposar al seu amic Bernt Balchen que en fos l'assessor tècnic i preparés l'avió per a la travessa. Aquest va acceptar immediatament i va fer una sèrie de modificacions al Lockheed Vega 5B d'Amelia (amb matrícula NC7952),[9] canviant el motor i afegint-li uns dipòsits suplementaris a les ales i la cabina per tal d'augmentar l'autonomia de vol fins als 5.000 km.[3]

Així, el 19 de maig de 1932, AE, nom amb què Amelia es va fer anomenar durant tota la seva carrera aèria, va sortir amb Balchen de l'aeroport de Teterboro, Nova Jersey, cap al de Harbour Grace, a Terranova. L'endemà Amelia es va enlairar de Harbor Grace en el seu monoplà amb rumb a París. Però el vol, lluny de ser plàcid, va tenir condicions climàtiques molt adverses, problemes tècnics amb l'altímetre i manca de combustible. Per tot plegat va haver d'aterrar en un prat a prop de Londonderry, Irlanda del Nord, després d'un vol de 14 hores i 56 minuts, la travessa més ràpida coneguda.[4]

En tornar als Estats Units, el president Herbert Hoover li va concedir la medalla d'or de la National Geographic Society.[3]

El 26 d'agost de 1932, amb el seu Lockheed Vega, va travessar el continent americà sense escales des de Los Angeles fins a Newark, cobrí els 4.000 km que separen ambdues ciutats en tan sols 19 hores i 5 minuts, establí així un nou rècord femení de distància. Gairebé un any més tard, al juliol de 1933, repeteix el vol costa a costa i millora el seu propi temps en dues hores.[12]

La travessa del Pacífic[modifica]

El següent projecte que es planteja AE és la travessia del Pacífic per tal de ser la primera, home o dona, a cobrir els 3.800 km d'oceà que separen Honolulu, Illes Hawaii i Oakland, Califòrnia. El 1934, per preparar aquest vol, el matrimoni es trasllada de la seva llar a Rye fins a la costa Oest. Amelia ven el seu Lockheed Vega a l'Institut Franklin de Filadèlfia i se'n compra un de millorat amb equipament addicional de navegació. En aquesta ocasió, el seu amic Balchen no estava disponible per fer la tasca d'assessorament tècnic que havia realitzat en la travessa de l'Atlàntic, però Amelia troba un bon substitut en Paul Mantz.[12]

A finals de desembre de 1934, AE, Putnam i Mantz van sortir cap a Honolulu amb el Vega carregat a bord del Lurline, un vaixell de càrrega, amb la intenció de mantenir el projecte en secret, però aviat es va fer públic i s'arribà a posar en risc l'expedició tot i que al final es va portar a terme. L'11 de gener de 1935 Amelia estava llesta per sortir però els cels assolellats habituals a Hawaii es van començar a cobrir de núvols fins que va ploure durant diverses hores. A la tarda, la pista de l'aeròdrom de Wheeler Field estava plena de fang i l'avió anava molt carregat. Malgrat tot, AE va decidir sortir davant del risc d'haver de romandre aturada durant 10 dies més a causa del mal temps. Després d'un enlairament difícil el viatge va transcórrer amb absoluta placidesa i 18 hores i 15 minuts després de la seva sortida va arribar a Oakland, on es va trobar que unes 10.000 persones l'esperaven emocionades per la seva fita.[12]

Tres mesos més tard va creuar els 2.700 km que separen Burbank, L.A. i Ciutat de Mèxic, on va arribar el 20 d'abril: establí un nou rècord de vol sense escales i amb la intenció de realitzar un altre salt de Ciutat de Mèxic fins a Nova York seguint la ruta més recta per sobre del golf de Mèxic. El 8 de maig de 1935, després d'esperar un pronòstic meteorològic favorable durant una setmana i un allargament de la pista, des d'on havia d'enlairar-se, a causa de la sobrecàrrega que patia el Vega, Amelia va sortir amb destinació a Newark, on va arribar després de 14 hores i 19 minuts, i fou rebuda un altre cop per una multitud enfervorida.[12]

La volta al món[modifica]

El 2 de juny de 1935 s'incorpora a la Universitat de Purdue (Indiana) com a consellera de noies estudiants d'enginyeria aeronàutica. A partir de l'any 1936 la idea de fer la volta al món per l'equador terrestre comença a voltar pel cap d'Amelia i és amb el suport financer de la universitat que aconsegueix fer el primer intent per aconseguir-ho.[4] La universitat crea la Fundació d'Estudis Amelia Earhart, que aviat es va fer càrrec, juntament amb empreses aeronàutiques interessades en la creació d'un "laboratori volant", de la compra d'un bimotor Lockheed L-10 Electra modificat, substituint els seients de passatgers per dos dipòsits de combustible addicionals, per tal de garantir una autonomia de vol de fins a 6.500 km.[12]

Per tal de provar el seu nou Electra, AE es va apuntar a setembre de 1936 amb Helen Richey com a copilot a la cursa Bendix d'aquell any. De seguida van sorgir dificultats amb els conductes de benzina i les escotilles, que van fer que Amelia acabés en cinquena posició per segona vegada a la seva vida. L'Electra torna al taller i, mentrestant, Putnam es dedica a organitzar el subministrament de recanvis, benzina i oli al llarg de tota la volta al món, així com els permisos d'aterratge i la documentació oficial dels països que Amelia havia de sobrevolar o visitar en el decurs de la seva aventura.[12]

El 17 de març de 1937 l'equip format per Amelia Earhart, Harry Manning, Paul Mantz i Fred Noonan surt des d'Oakland rumb a Honolulu per començar el viatge. Un cop a Honolulu les condicions atmosfèriques empitjoren i l'endemà, en enlairar-se amb destinació a l'illa de Howland, l'avió va capotar i s'estavellà. Tot i que surten tots il·lesos l'avió requereix d'una reparació important que es prolongarà durant dos mesos, ja que es va haver d'enviar l'Electra per vaixell a la fàbrica de Lockheed a Burbank.[4][12] En aquest temps a Harry Manning se li acaba el permís i les condicions meteorològiques globals havien canviat i del viatge originàriament plantejat d'est a oest, van haver de modificar la ruta per tal d'avançar-se al mal temps, viatjant d'oest a est amb totes les complicacions logístiques que això comportava.

De l'equip inicial, ja només queden Amelia i Fred Noonan, i finalment surten l'1 de juny des de Miami (Florida) amb destinació a San Juan (Puerto Rico). Les següents etapes abans de creuar l'Atlàntic són: Caripito (Veneçuela), Paramaribo (Guaiana neerlandesa), Fortaleza (Brasil) i Natal, on farien una aturada per revisar motors i verificar instruments, abans de sobrevolar l'oceà. El 7 de juny travessen els 3.000 km que els separen de l'Àfrica on, per un error de navegació, aterren a Saint Louis (Senegal) en lloc de Dakar, que era on primer tenien la intenció d'aterrar. El 10 de juny, després d'una altra revisió de l'aeroplà, continuen cap a Gao (Mali) i d'aquí a Fort Lamy, El Fasher, Khartum, Assab i Karachi, on tenen un problema amb el consum d'un dels motors de l'Electra. El 17 de juny tornen a enlairar-se rumb a Calcuta i d'aquí volen a Rangun, fent una parada tècnica a Akyab (Birmània), pel monsó que assola la zona. Aquest cop, però, les previsions meteorològiques no anuncien una millora en els següents tres mesos i Amelia no està disposada a fer un tercer intent, així que el 19 de juny torna a enfilar cap a Rangun i continua fins a Bangkok, després Singapur i Bandung, on han de fer una altra reparació al Lockheed. Ja estaven arribant a Port Darwin, Austràlia, on són el dia 28 de juny i d'aquí cap a Lae, on es preparen per fer l'etapa més llarga que tenien en tot el periple, 4.200 km fins a les Illes Howland.[4]

El 2 de juliol de 1937 surten amb 4.300 litres de benzina, un fort vent en contra i amb una limitació important a causa de l'escàs abast de la seva ràdio, de tan sols 800 km, ja que, comercialment, no hi havia millor equipament. Per intentar minimitzar el risc que l'avió es perdés, les autoritats americanes van enviar tres vaixells a cobrir la ruta d'Amelia i fer l'equivalent a una ràdio balisa. L'Itasca s'estava a prop de les Illes Howland, l'Ontario esperava a mig camí entre Lae i Howland i, per acabar, el Swan muntava guàrdia entre Howland i Honolulu.[2] Després d'algunes comunicacions al llarg de les hores entre l'avió i els vaixells, l'últim a contactar és el guardacostes Itasca, però quan la ràdio emmudeix ja no es torna a recuperar la comunicació.

Recerca i rumors[modifica]

Durant setze dies el president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va enviar una flota de quatre destructors, un dragamines, el cuirassat Colorado i el portaavions Lexington, per a la seva recerca, però tots els esforços foren en va, per no trobar-se cap rastre de la intrèpida aviadora. Aviat van començar a sorgir rumors, el més fort dels quals deia que Amelia feia una missió d'espionatge per al govern dels Estats Units consistent a fotografiar els illots on podien haver-hi bases militars japoneses i que va ser capturada i executada, en no poder permetre el govern japonès uns testimonis tan coneguts.[2]

El 1940 una expedició britànica que explorava l'illa de Nikumaroro per veure si era habitable, va trobar 13 ossos humans, entre ells un crani, i diferents objectes com una sabata de dona, un sextant de l'armada[13] i una ampolla de licor d'herbes, que es sospitava que eren d'Amelia Earhart. Els ossos es van enviar a les Illes Fiji on van ser analitzats per el doctor D.W. Hoodless, qui va arribar a la conclusió que els ossos pertanyien a un home. Malauradament els ossos es van perdre poc després del seu anàlisi.[14]

El 2013 es va fer públic que The International Group for Historic Aircraft Recovery (TIGHAR) semblava haver trobat les restes de l'avió d'Earhart mitjançant unes imatges captades amb sonar a l'oceà Pacífic, prop de l'illa de Nikumaroro, on podria haver sobreviscut setmanes abans de morir.[15]

El 8 de març de 2018,es va publicar un estudi a Forensic Anthropology amb el títol Amelia Earhart and the Nikumaroro Bones del professor Richard Jantz, de la Universitat de Tennessee. Segons aquest estudi, mitjançant tècniques de mesures antropomètriques dels ossos que es van trobar el 1940 a l'illa de Nikumaroro, es pot assegurar amb una probabilitat del 99% que aquests ossos pertanyien a Amelia, el que significaria que va sobreviure l'accident i que va viure com a nàufrag un temps a l'illa abans de morir.[13]

Llegat[modifica]

L'any 2009 es produí Amelia, una pel·lícula sobre la vida d'Amelia Earhart, dirigida per Mira Nair, amb guió de Ronald Graves. Malgrat no tenir gaire èxit de crítica, el guió s'acostà força a la vida d'aquesta heroïna de l'aire.

Amelia Earhart fou votada en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell sobre dones que mereixen un carrer.[16]

Referències[modifica]

  1. «Amelia-Earhart» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 2,8 Marck, Bernard. Ellas conquistaron el cielo: 100 mujeres que escribieron la historia de la aviación y el espacio (en espanyol). Blume, 2009, p. 82-89, 124-133. ISBN 9788498014181. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Moolmar, Valerie. Grandes épocas de la aviación. Vol. 11. Heroínas del aire I (en espanyol). Ediciones Folio, S.A., 1995, p. 46-55. ISBN 8475839568. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Corominas Bertrán, Lluis. Mujeres en la historia de la aviación (en espanyol). Cockpitstudio, 2005, p. 37-59. ISBN 9788495777218. 
  5. «Amelia Earhart, 1897-1937». PBS. [Consulta: 18 març 2018].
  6. «The woman who spread her wings». Davidson Institute. [Consulta: 18 març 2018].
  7. Van Pelt, Lori. Amelia Earhart: The Sky's No Limit [Consulta: 18 març 2018]. 
  8. Earhart, 1932, p. 49.
  9. 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 9,10 Earhart, Amelia. Por el placer de hacerlo. Notas sobre mis vuelos y las mujeres en la aviación (en espanyol). Macadán Libros, 2016, p. 55,62,64-66,74,90,99,100-113,138. ISBN 9788494129780. 
  10. «Golden Years of Aviation. Civil Aircraft Register - Great Britain» (en anglès). [Consulta: 8 març 2018].
  11. «Golden Years of Aviation. Civil Aircraft Register - United States» (en anglès). [Consulta: 8 març 2018].
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 Moolmar, Valerie. Grandes épocas de la aviación. Vol. 12. Heroínas del aire II (en espanyol). Ediciones Folio, S.A., 1995, p. 109-111. ISBN 8475839576. 
  13. 13,0 13,1 Jantz, Richard L. «Amelia Earhart and the Nikumaroro Bones. A 1941 Analysis versus Modern Quantitative Techniques» (en anglès). Forensic Anthropology, vol.1 num.2, pàg. 1-16. DOI: 10.5744/fa.2018.0009.
  14. «Amelia Earhart: Island bones 'likely' belonged to famed pilot» (en anglès). BBC, 08-03-2018. [Consulta: 9 març 2018].
  15. «Noves pistes sobre l'Avió d'Amelia Earhart» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.131, Juliol 2013, p.8. ISSN: 1695-2014.
  16. Puig, Evarist «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]