Amelia Earhart

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaAmelia Mary Earhart
Earhart.jpg
Amelia Mary Earhart
Naixement 24 de juliol de 1897
Atchison, Kansas
Mort 2 de juliol de 1937
Howland Island, Oceà Pacífic
Nacionalitat Estats Units Estats Units
Alma mater Universitat Colúmbia, Hyde Park Academy High School i St. Paul Central High School
Ocupació aviadora
Ocupador Universitat Brigham Young
Cònjuge George P. Putnam
Pares Amy Earhart i Edwin Earhart
Premis

Lloc web www.ameliaearhart.com/home.php
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Amelia Mary Earhart (Atchison, Kansas, 24 de juliol de 1897 — desapareguda a Howland Island, Oceà Pacífic, 2 de juliol de 1937[1]) fou una aviadora nord-americana.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Durant la Primera Guerra Mundial va servir en un hospital canadenc on va quedar marcada molt profundament, arribant a manifestar que considerava la guerra com una "barbaritat legal". El 1919 es va matricular a la Universitat de Colúmbia per estudiar medicina però ho va deixar un any desprès per retrobar-se amb els seus pares. L'any 1920, realitza un bateig d'aire en un avió pilotat per Frank Hawks, pilot famós per haver aconseguit alguns rècords de distància. És en aquell moment que decideix aprendre a volar; malauradament les classes de vol eren molt cares i estaven fora del seu abast així que va decidir contactar amb la pilot Neta Snook, qui va acceptar donar-li classes a canvi del que pogués pagar amb un Curtiss JN-4 "Canuck".[2]

Tot i portar poques hores de vol Amelia decideix comprar-se un petit biplà esportiu, fabricat per Kinner Aeroplane and Motor Corporation , havent de treballar a correus per aconseguir els 2000 $ necessaris, que el seu pare l'hi va ajudar a pagar. El 1922 decideix provar les possibilitats del Kinner aconseguint arribar a una alçada de 4.300 metres i establint així el rècord mundial femení del moment.[2]

Neta Snook i Amelia Earhart davant del Kinner d'aquesta última (1921)

Amelia fixa la seva residència a Boston on troba una feina no especialment ben remunerada però que la ompliria molt a un centre social per nens i nenes, majoritàriament estrangers fins que a mitjans d'abril de 1938 rep una proposta per intentar travessar l'Atlàntic, com a passatgera, junt amb altres dos pilots: Guilder L. Stultz i Lories Edward Gordon[2].

Per aconseguir realitzar la travessa comptaven amb un Fokker VII 3/m batejat com a Friendship i així, després d'una llarga espera, van sortir el 17 de juny de 1928 des de Trepassey Bay (Terranova) amb destinació Barry Port (País de Gal·les) aconseguint arribar en 21 hores.[2]

El 13 de gener de 1930 emprengué la travessia del Pacífic, Honolulu (Illes Hawaii), a Oakland (Califòrnia), sent el primer vol individual del qual hi ha record.

El 7 de febrer de 1931 es casa amb l'editor George Putnam i uns mesos després li diu al seu marit que vol iniciar la travessa de l'Atlàntic en solitari. Aquest, lluny d'oposar-se la va ajudar en tot el que va poder i així va ser com, el maig de 1932, Amelia estava en disposició d'intentar-ho. Amb el seu monoplà Lockheed Vega 5B es va enlairar de Harbor Grace, Terranova amb rumb a Paris el 20 de maig. Però el vol, lluny de ser plàcid, va comptar amb condicions climatológiques molt adverses, problemes tècnics amb l'altímetre i manca de combustible. Per tot plegat va haver d'aterrar a un prat a prop de Londonderry, Irlanda del Nord després d'un vol de 14 hores i 56 minuts.[2]

També realitzà altres grans raids, com la travessia del Continent americà sense escala (Los Angeles a Newark) el 26 d'agost de 1932. El 9 de març de 1935 feu el vol Mèxic a Nova York.

La volta al món[modifica | modifica el codi]

El 2 de juny de 1935 s'incorpora a la Universitat de Purdure (Indiana) com a consellera per les noies estudiants d'enginyeria aeronàutica. A partir de l'any 1936 la idea de donar la volta al mon per l'equador terrestre comença a voltar pel cap de la Amelia i és amb el suport financer de la universitat que aconsegueix fer el primer intent per aconseguir-ho.[2]

El 17 de març de 1937 l'equip format per: Amelia Earhart, Harry Manning, Paul Mantz i Fred Noonan surt rumb a Honolulu per començar el viatge. L'aparell en el que volen és un Lockeed Electra 10E modificat on s'havien substituït els seients dels passatgers per dos dipòsits de combustible addicionals per tal de garantir una autonomia de vol de fins a 4.000 Km. Un cop a Honolulu les condicions atmosfèriques empitjoren i a l'endemà al enlairar-se tenen un ensurt que requereix d'una reparació que es prolongarà durant dos mesos. [2]

En aquest temps les condicions meteorològiques globals havien canviat i del viatge originalment plantejat d'est a oest, van haver de modificar la ruta per tal d'avançar-se al mal temps viatjant de oest a est amb totes les complicacions logístiques que això comporta.

De l'equip inicial, ja només queden l'Amelia i en Fred Noonan i finalment surten l'1 de juny des de Miami (Florida) amb destinació San Juan (Puerto Rico). Les següents etapes abans de creuar l'atlàntic son: Caripito (Veneçuela) - Paramaribo (Guaiana neerlandesa) - Fortaleza (Brasil) i Natal, on farien una aturada per revisar motors i verificar instruments, abans de sobrevolar l'oceà. El 7 de juny travessen els 3.000 Km. que els separen de l'Àfrica on, per un error de navegació, aterren a Saint Louis (Senegal) enlloc de Dakar que era on primer tenien la intenció d'aterrar. El 10 de juny, després d'una altra revisió del aeroplà continuen cap a Gao (Mali) i d'aquí a Fort Lamy - El Fasher - Khartum - Assab i Karachi on tenen un problema amb el consum d'un dels motors del Electra. El 17 de juny tornen a enlairar-se rumb a Calcuta i d'aquí volen a Rangun, fent una parada técnica a Akyab (Birmània) degut al monsó que assola la zona. Aquest cop però les previsions meteorològiques no anuncien una millora en els següents tres mesos i Amelia no està disposada a fer un tercer intent així que el 19 de juny torna a enfilar cap a Rangun continuant fins a Bangkok i després Singapur i Bandung, on han de fer una altra reparació al Lockheed. Ja estaven arribant a Port Darwin, Austràlia on arriben el dia 28 de juny i d'aquí cap a Lae on es preparen per fer la etapa més llarga que tenien en tot el periple, 4.200 Km. fins a les illes Howland.[2]

El 2 de juliol de 1937 surten amb un fort vent i amb una limitació important a causa de l'escàs abast de la seva radio, tan sols de 800 Km. ja que no havien pogut aconseguir millor equipament. Després d'algunes comunicacions al llarg de les hores entre el avió i el vaixell guardacostes Itasca la ràdio emmudeix i ja no es torna a recuperar la comunicació.

Recerca[modifica | modifica el codi]

Durant setze dies el govern dels Estats Units va enviar quatre destructors, un dragamines, el cuirassat Colorado i el portaavions Lexington, per la seva recerca però tots els esforços foren en va, en no trobar-se cap rastre de la intrèpida aviadora.

El 2013 es va fer públic que The International Group for Historic Aircraft Recovery (TIGHAR) sembla haver trobat les restes de l'avió d'Earhart mitjançant unes imatges captades amb sonar a l'oceà pacífic, prop de l'illa de Nikumaroro, on podria haver sobreviscut setmanes abans de morir. [3]

Cinema[modifica | modifica el codi]

L'any 2009 es produí Amelia, una pel·lícula sobre la vida d'Amelia Earhart, dirigida per Mira Nair amb guió de Ronald Graves. Malgrat no tenir gaire èxit de crítica, el guió s'acostà força a la vida d'aquesta heroïna de l'aire.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Amelia Earthart ha estat votada en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell de dones que mereixen un carrer.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Amelia-Earhart» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 2003.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Corominas Bertrán, Lluis. Mujeres en la historia de la aviación (en espanyol). Cockpitstudio, 2005, p. 37-59. ISBN 9788495777218. 
  3. «Noves pistes sobre l'Avió d'Amelia Earhart» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.131, Juliol 2013, p.8. ISSN: 1695-2014.
  4. Puig, Evarist «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]